dissabte, 31 de març de 2018

Saials. Sense Catalunya


Els propose una reflexió tan senzilla com complexa alhora en un exercici d'imaginació ucrònica. Suposem que Catalunya no existeix, o que almenys ja no existeix com la coneixem avui, que les successives derrotes han aconseguit assimilar-la completament a Espanya. La catalanitat hi ha estat reduïda a la part més innòcua del folclore i la llengua situada als límits de l'extinció. Per entendre'ns, una mena de País Valencià extrem i vist en conjunt o considerat en alguna de les seues ciutats grans. / Sense Catalunya, el seu reflex i el seu impuls, existiria el País Valencià modern –dit a la manera fusteriana–, amb les seues contradiccions i les seues esperances? / Tant als partidaris del tot (la nació completa, ja saben, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) o res (cada un dels països que la integren), que es miren amb suspicàcia el moviment cap a la independència, com als partidaris d'una valencianitat que dilueix o amaga tota vinculació amb la resta del país els vindrà bé l'exercici que proposem. / Imaginem que Catalunya no ha pogut exercir el seu lideratge almenys des de la Renaixença i tot al llarg del segle XX. Hauria estat possible Joan Fuster, per exemple? I diem Fuster com a principal inspirador de la modernitat valenciana i el primer dels nostres escriptors completament equiparable a les grans figures més o menys coetànies del Principat. L'aportació crucial de Fuster al pensament polític del seu temps fou convertir l'afirmació clara de la catalanitat dels valencians, basada en raons de contigüitat històrica, de llengua i cultura, etc., en un projecte polític conjunt, en una nació solidàriament assumida i construïda. / El valencianisme hegemònic, però, fa anys que va renunciar a aquesta visió i que postula una mena de país endins difícil de sostenir-se sense la referència al conjunt i que obliga a tot de maniobres del que és considerat per ell com políticament correcte o viable. / Interpreta aquest valencianisme que la gran esbatussada que el catalanisme rebé durant la mal denominada transició fou conseqüència directa dels errors propis comesos (que n'hi hagué segurament, i molts) més que dels ingents mitjans esmerçats per l'espanyolisme a curtcircuitar l'entesa entre valencians i catalans. La construcció del règim fill del franquisme necessitava aquesta clau de volta. / De la mateixa manera els darrers i modestos èxits electorals del valencianisme i el relatiu (i provisional) fre a l'espanyolisme blaver serien fruit del canvi de paradigma i de les tàctiques eufemístiques generalitzades. Però potser el blaverisme s'ha replegat de moment pel desgast de la corrupció i perquè ja ha complert gran part del que pretenia: l'extensió de la catalanofòbia i l'espoliació del país. I per l'assimilació de part dels seus postulats, estil i llenguatge pels antics adversaris. / Fóra, és viable econòmicament un País Valencià sense Catalunya? / En una cosa evidentment està fracassant el valencianisme dominant, en la tasca pedagògica necessària en la construcció del país. La permissivitat envers la catalanofòbia si no el seu estímul per passiva està donant carta de naturalesa al que no pot ser-ho de cap de les maneres en una societat que es vulga plenament democràtica i informada, crítica i moderna. No desvelar que l'anticatalanisme és igual a antivalencianisme és fer trampa. / Pretendre aïllar el País Valencià (paraula que alguns ja només pronuncien amb la boca xicoteta) del seu context nacional és anar contra el signe dels temps, perdre clares passades i oportunitats o, pitjor, lliurar-lo als braços letals de l'espanyolització. / Les hipoteques del valencianisme majoritari, polític i cultural, es paguen amb el silenci còmplice davant l'allau repressiva que de moment cau sobre Catalunya, per exemple flagrant, o la renúncia inexplicada a reivindicar TV3 per als valencians, etc. / Les relacions dinàmiques entre la part i el tot, de la unitat en la diversitat, són el principal motor dels pobles que aspiren a la seua plenitud en llibertat. / [A la memòria de Vicent Escrivà i Peiró, l'escriptor de La Font d'En Carròs, guanyador amb Paradís d'enlloc del II Premi Manuel Rodríguez Martínez de Poesia en 1985: «tot s'ho engulen / tot ho roseguen / tot ho espanyen // els timbals de la fosca retrunyen al peu de les búgules».]

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 31 de març de 2018.]

[Imatge de la pel·lícula Segon origen, basada en la novel·la Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo.]
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada