dimecres, 14 de març de 2018

No me'n vaig. Sóc qui torne

L’any que a poc a poc es va esfullant ha estat pròdig en homenatges a l’Ovidi. La pràctica totalitat d’aquestes iniciatives ha partit de la societat civil, perquè el poder polític hi ha practicat sovint la indiferència, quan no, com en el sagnant cas valencià, la més estúpida bel·ligerància. Es veu que l’artista d’Alcoi continua emprenyant des de l’altra vida amb idèntica eficàcia, raó per la qual els nous amos s’entesten a descarregar tones de silenci damunt la seua obra. Saben que aquesta pot ser la millor arma de destrucció massiva, el formigó sobre el qual s’edifica la desmemòria necessària per als seus negocis. Pretendre reduir una obra tan rica com la de l’Ovidi a un mer còctel ideològic per desvirtuar-la i silenciar-la, com fa la dreta valenciana, és una de les manifestacions més nítides del seu tarannà antidemocràtic, que li impedeix homologar-se als estàndards europeus en la gestió (o indigestió) del patrimoni cultural d’un país. ¿Us imagineu que a França, manés qui manés, volguessen prescindir de l’herència d’un George Brassens, posem per cas, que el govern britànic es desentengués d’Orwell per massa esquerrà o que a Itàlia se silenciassen les novel·les de Pavese pel mateix motiu? Doncs aquest és el pa nostre de cada dia, tan tossudament repartit i repetit que correm el risc de confondre la pura indigència cultural en què vivim amb una mena o altra de fatalitat indomable. La cloroformització de les societats modernes, que al País Valencià ateny proporcions devastadores, és molt més que una sinistra metàfora que les enquestes de popularitat d’alguns professionals de la depredació ben apoltronats s’encarreguen de corroborar de tant en tant.
El llegat artístic d’Ovidi Montllor, com a cantant-poeta i com a actor, encara és molt lluny de ser avaluat en tota la seua extensió i profunditat. De moment, però, hi ha la resposta del públic, que inclou també les generacions que no el van conèixer en vida, l’impuls cívic que ha concitat, estretament lligat als components ètics i polítics que la conformen. Això, vist des d’una determinada perspectiva, és una prova irrebatible de qualitat i actualitat. Dissipada la il·lusió òptica dels primers anys de democràcia, l’Any Ovidi ha posat al descobert l’oportunitat d’uns plantejaments artístics que avui s’erigeixen com a model irrenunciable. Sense pretendre-ho, vés per on, alguns, amb la seua obcecada aposta pel silenci, han contribuït de rebot al “descobriment” popular de l’Ovidi, convertit en símbol d’una lluita, i han fet bons els presagis expressats per l’artista en alguna cançó: si no la ressurrecció més que improbable de la carn, almenys l’actualització d’una obra que ja ateny la dimensió d’un clàssic.
A aquest esforç de preservació i enriquiment del seu llegat, a contrapès de tants silencis imposats, vol contribuir la present edició i els poetes que s’hi apleguen. Són ells i elles, els poetes, els qui tenen potser un deute més gran amb l’Ovidi, no solament –i ja fóra molt, moltíssim– per la seua decisiva contribució a la difusió de grans autors del segle XX a través de la cançó i del seu mestratge insuperable en la tècnica de la recitació, sinó també per la seua condició de creador de lletres, de poeta, al capdavall. La força i el magnetisme que l’Ovidi transmet en les seues gravacions i, sobretot, en l’espectacle en directe, damunt l’escenari, ha eclipsat una mica la part de la seua feina més estrictament poètica, la de la paraula. Però tant l’una com l’altra, em sembla, responen a un mateix alè vital, a una mateixa potència creadora i són, per tant, indestriables i complementàries.
Sovint m’he preguntat on rau l’atractiu irresistible d’Ovidi, en el disc o més encara en el directe. La resposta a això no és gens fàcil si no volem abusar dels tòpics ni confondre’ns pel camí estret dels reduccionismes, però no m’estic de proposar-hi alguna hipòtesi molt oberta. Ens agrada, fet i fet, perquè és capaç de transmetre’ns, amb el seu cos, amb la seua veu, amb la seua música i les seues lletres, una mena de “veritat” a través de tot allò que percebem com a autèntic, com a sincer, com a pouat del més fondo de l’experiència personal. ¿No és precisament això el que, traspassant les movedisses fronteres de l’art, reclamem a la “poesia” que el fecunda? ¿No és la capacitat de revelar la veritat, de procurar la transparència, sovint inexplicable, el que millor defineix el fet poètic?
Afegim a tot això el compromís ètic i polític que dóna sentit a la seua obra, les circumstàncies històriques concretes en què es va desenvolupar i tot el que vulguem, i n’obtindrem la suma irrepetible, rabiosament personal, i alhora universal, del seu art, de la seua poesia. Ovidi Montllor fou fill, com tots, del seu temps, però si alguna cosa ens el fa actual, si encara ens emociona i atrau amb tanta força no és només perquè entre aquell temps i el d’ara mateix hi puguem establir tota mena de sinistres paral·lelismes –oscil·lacions de memòria i oblit, d’opressions i resistències…–, sinó, sobretot, perquè el seu treball fou de naturalesa eminentment poètica, d’una poesia essencial i imperible.
Entre el 1968, any de l’edició del seu primer senzill, amb La fera ferotge i tres temes més, i la gravació de l’última versió d’El meu poble Alcoi (l’única d’enregistrada en disc), feta el juny de 1993, s’estenen vint-i-cinc anys de cançó, de poesia. Sense comptar-hi la part no publicada de la seua producció poètica (en el llibre d’Enrique Cerdán Tato, Ovidi Montllor, que publicà Ediciones Júcar l’any 1980 s’hi fa esment de “dos llibres de poemes inèdits”), algunes composicions exhumades per Núria Cadenas a la biografia L’Ovidi o aportacions esporàdiques com la que féu en homenatge a Joan Valls i Jordà a Foc secret (La Forest d’Arana, València, 1992), les seues lletres sumen un total de cinquanta-sis peces per a cançons.
El propòsit concret que significa compondre lletres per ser cantades en determina, òbviament, la naturalesa, que s’ha d’ajustar en primer lloc a un contingut melòdic, a una música, i també a un lector i un mitjà de percepció distint al que proporciona el vehicle del llibre. Que no haja estat, doncs, l’obra impresa sinó el disc i l’escenificació directa, concentrada en el gest i la veu de l’intèrpret, la manera com ens han arribat les creacions de l’Ovidi i de tants altres cantautors, no és una raó per insistir en l’escissió, merament convencional, entre cançó i poema, sinó més aviat per constatar el retrobament venturós dels orígens de la lírica de la mà d’aquests trobadors i joglars reunits en una mateixa persona.
Potser el primer per aquestes latituds a desfer el malentès fou Enric Balaguer, qui en l’antologia Dinou poetes dels seixanta, del 1987, hi incloïa textos de Raimon, Pi de la Serra i Ovidi Montllor. Una decisió encertadíssima que per desgràcia no s’ha tornat a repetir i que palesava l’alt grau de compenetració entre els poetes “estrictes” i aquells que a més a més cantaven els seus poemes. Més enllà de l’adscripció de l’Ovidi poeta a l’estètica dominant d’aquella dècada, el denominat realisme, i que s’hauria de matisar molt quan ens referim a les seues composicions dels setantes i vuitantes, la poesia del nostre autor gravita entre dos pols complementaris, la situació personal i la social i política. En aquest sentit són paradigmàtiques composicions com Ell i La fera ferotge, que inaugura en la seua obra el recurs a la paràbola on es fonen metafòricament els dos pols i la contraposició de discursos parodiats que tant d’èxit tindrien en Sí senyor o Una nit a l’òpera, posem per cas.
Poesia de la intimitat i la melancolia, del desengany i la soledat, i poesia de la sàtira social, la ràbia i la crítica directa, ensems amb la poesia que es vol memòria dels vençuts (pense en Escola de Ribera o Als pares amb tota la impotència), van alternant-se al llarg de la seua producció. Una producció inquieta, que s’obri a noves temptatives a cada nou disc, que acumula i estilitza recursos sense abandonar mai la força de la senzillesa i del directe (a la mandíbula o al cor) i que de vegades deriva cap a composicions quasi “surreals” com en Bogeria amb números o Baralla de la vida i jo o ateny l’altíssima qualitat poètica que suposen textos com el de l’última versió d’El meu poble Alcoi, Tot esperant Ulisses, Cançó per a dues guitarres i un amor o les feliçment rescatades per Toti Soler Què et sembla, Toti? i Si mai de tu m’he d’allunyar.
Aquestes darreres composicions, que l’autor no va poder ja enregistrar en disc, potser obrien al poeta nous camins de maduresa creativa, on la força de la seua rebel·lia es concentrava en una mirada més serena, potser desenganyada i un xic amarga, però amarada d’un amor profund a la vida i arrelada en la immediatesa de les coses senzilles que el nostre autor sempre va posar en primer pla. I em fa l’efecte que sí, que el Verí good que estava a punt de gravar amb el Toti, precedit pel disc 4.02.42, publicat tretze anys abans i per a mi l’obra mestra d’Ovidi, com a músic i poeta, apuntava en aquesta direcció. Aquest disc, de 1980, amb deu peces magitsrals, significà un salt qualitatiu extraordinari en la seua trajectòria. Assumits els primers revessos de la naixent democràcia, les màscares de la qual el poeta havia despullat ben d’hora, l’Ovidi s’aferma en una línia més intimista i reflexiva, capaç d’assimilar amb perfecta naturalitat l’herència estellesiana en cançons com Història d’A. Aquesta trajectòria, però, es tallà bruscament aquell any 1980 i l’Ovidi ja no tornaria a gravar cap disc sencer.
Malgrat, doncs, els imposats silencis, els que l’autor va haver de suportar en vida i aquests silencis institucionals d’ara, espessos com una teranyina, el “retorn” d’Ovidi en els darrers temps i molt especialment en el desé aniversari de la seua mort em sembla un fet inqüestionable. Des de baix, entre la seua gent i el seu poble, anem regant aquesta memòria preciosa que és la seua poesia, tot esperant, amb l’optimisme moderat que és l’impuls sense defallença, que els vents de les institucions que gestionen els cacaus i la visibilitat siguen més favorables per a una difusió democràtica i massiva dels seus treballs.
Ací tens doncs, lector, un feix de poemes –seixanta-dos ben comptats, com anuncia el títol– per l’Ovidi. Sense cap criteri selectiu, hi ha els poetes i els poemes que hi ha: tots els qui hi han volgut ser, tots els qui han respost a la nostra crida. Tot comptat i debatut, una mostra representativa del quefer dels poetes del país, la majoria dels quals hi han cedit treballs inèdits. En temps de capelletes i restriccions, de misèries i gasiveries, de repartiment d’incertes glòries, no podíem homenatjar el mestre i l’amic sinó des de l’assumpció de la generositat i la humilitat que ens va regalar en vida. Seixanta-dues veus ben diverses aplegades en reconeixement al rigor artístic i l’exemple cívic de l’Ovidi Montllor, que cada dia torna. Si el deute és impagable, l’agraïment és un deure inexcusable.

[Pròleg al llibre 62 poemes per l'Ovidi, DDAA, Edicions Brosquil, València 2005.]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada