No puc respirar

Amb les dosis diàries de notícies retransmeses amb un clic a l'hora dels àpats ens creiem vacunats contra l'horror. Però l'horror, en les seues múltiples i inesgotables formes, té avui mil finestres per on entrar a casa i trencar el setge que les grans cadenes productores d'informació imposen a la clientela perquè els quilos d'espant devorats revertesquen en la mateixa quantitat d'indiferent impotència. El mal banalitzat, sí, a còpia d'espectacle i entreteniment. Si un passavolant anònim no hagués gravat amb el seu mòbil el que va passar en l'encreuament de l'East 38th Street amb Chicago Avenue de Minneapolis entre les 8.20 i les 8.28 i 46 segons del 25 de maig de 2020, potser ens hauríem empassat l'assassinat del negre George Floyd distretament, confós amb la massa informe de l'hamburguesa televisiva. Però el vídeo va fer la volta al món i l'horror va guanyar un nom, un rostre, una identitat, una biografia, es va humanitzar i revoltar contra la indiferenciació metòdica de les cadenes, contra el pinso diari d'espectacle anestesiador. I s'ha fet crit i denúncia contra el policia assassí, Derek Michael Chauvin, i els seus còmplices, s'ha fet clam contra un sistema que fomenta la desigualtat, la violència, la pobresa i el racisme. Aquesta vegada l'horror, amb una de les seues cares més terribles, l'asfíxia, ha escapat del joc de les còmodes caselles d'actualitat que anestesien la clientela, i s'ha transformat en multituds que desafien la pandèmia de la submissió ancestral, del feixisme que s'escampa com un virus des de les més altes instàncies del poder, amb un Trump sàdic, ase i dement que té a tir de dit el botó nuclear. Gràcies al passavolant que va filmar els vuit minuts i 46 segons d'horror agònic de George Floyd masses de negres i blancs, homes i dones de tots colors, joves i no joves han tornat a sacsejar els carrers dels Estats Units per dir a tot el món que la fatxenderia homicida de cap cowboy, amb la seua bíblia, la seua pistola i la seua bandera, no els farà renunciar a la llibertat i a la justícia. Heroi involuntari, última víctima de la llarga cadena inacabada d'esclavituds, George Floyd arreplega fatalment el testimoni de l'asfíxia, realitat i metàfora d'un sistema que oprimeix fins a l'extenuació, fins al darrer alè de vida, i actualitza la potència revolucionària que pinta amb lletres negres la denúncia del "No puc respirar", l'I can't breathe convertit en himne, la palmària simplicitat de reivindicar l'evident, que la vida dels negres sí que importa, que cada vida importa, el gest ja universal del genoll a terra i el puny en alt. Poder respirar a ple pulmó, sí, que el feixista, el policia, el poderós lleven el pes immens que ens esclafa el bescoll i no ens deixa respirar. Necessitem imperiosament l'aliment de l'aire que ens neguen, necessitem trencar les cadenes de la misèria que són causa i efecte de tots els racismes, respirar a ple pulmó, sí, sense el pes del genoll de cap Chauvin xovinista damunt el nostre bescoll. Necessitem arreu i sempre la igualtat, la fraternitat, la llibertat, la dignitat i l'esperança de dir-nos humans.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 5 de maig de 2020.]