divendres, 19 de juny de 2020

Qui no plora

Com en els temps del Comte-Duc d'Olivares, els castellans que dominen el centre, el ceptre i la corona, i també l'estat profund i els tribunals, continuen considerant muelles els valencians. Per això gosen dir-los quan i amb qui han d'usar el valencià, o català del País Valencià, una de les [sic] altres llengües espanyoles objecte d'especial respecte i protecció, segons la Constitució. Clar que aquest és un dels draps més bruts, rebregats i inútils del món, a penes apte per netejar les indecoroses deposicions dels seus lleials i desinteressats servidors. L'article 1 del títol preliminar, sense anar més lluny, afirma que Espanya propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític (per favor, no se me'n riga, evitem disgustos). Estem millor, sens dubte, que en 1716, quan a la Instrucción Secreta del Fiscal de Consejo de Castilla, per a la imposició del castellà, s'hi recomanava fer-ho de tal "manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Estem millor: han superat les cauteles de la simulació i ho fan a cara descoberta. Hi ha amors que maten i respectes i proteccions que més valdria estalviar-se.
Com els que es deriven de la sentència del Tribunal Suprem, zelós guardià de les essències tries, que obliga a usar el castellà en les relacions institucionals entre el País Valencià i Catalunya (i suposem que també les Illes Balears, la Franja de Ponent, l'Alguer, el Carxe, Andorra i la Catalunya Nord) i impedeix declarar el valencià llengua preferent de l'administració a l'objecte de pal·liar en aquest àmbit la situació de desbocada minorització que pateix i que la sentència ha decidit accelerar. La fatxenderia dels togats s'agreuja amb la situació d'interinitat permanent de l'alt tribunal provocada pel bloqueig del PP i la política prevaricadora de quotes partidistes. Res de nou: el mateix partit a instàncies del qual s'ha procedit a anul·lar diversos preceptes del Decret de Plurilingüisme controla sense dissimular el Tribunal Suprem. El peix es mossega la cua i el que no et donen els vots t'ho arregla la justícia, una justícia, diríem, ovidiana, és a dir, "justa la fusta, just el garrot" (Garrotada en swing), perquè "qui perdona certes coses té la vara del manar i depèn de com et poses més o menys t'ha de pegar" (De manars i garrotades). Als valencians i els altres usuaris i dipositaris de la llengua catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer, el tribunal d'injustícia suprema ens torna a perdonar la vida, torna a entrar a casa com un foraster ensuperbit per traure'ns-en, hereu directe de les almanses i el franquisme, i ens diu quan i amb qui podem o no usar la llengua amb què diem i direm bon dia.
Qui no plora no mama. Qui no es queixa, qui no expressa el greuge, qui no enlaira el clam de protesta, no el ploramiques inútil que es vol fer perdonar a base d'ofrenes a una pàtria que el desempara, que no vol que siga com és ni el que és, que el menysté per muelle i submís, que l'avorreix constitucionalment. Qui no plora. Malgrat els encomiables esforços del diputat Joan Baldoví, les flamarades d'orgull del Molt Honorable Ximo Puig i la fidelitat esforçada de milers i milers d'obrers diaris de la llengua, ens saben muelles i se'ns pixen damunt. De manera que si no plorem més i sobretot més bé, si no recuperem el múscul civil necessari per enfrontar l'enèsim abús de poder, si ens deixem arrossegar pel cagadubtisme de la Vicepresidenta Mónica Oltra, que no sap què fer davant la sentència, perdrem un altre llençol de la bugada, cada vegada més exigua, de l'aixovar col·lectiu. Cal que ens declarem insubmisos d'una imposició absurda, cal que ens omplim la boca d'un bon dia unànime i dur com una roca, cal que sumem voluntats i marquem línies roges, que movem els recursos necessaris contra la sentència, pel reconeixement legal del nom i la unitat de la llengua. Cal que exigim la reciprocitat dels mitjans de comunicació en català com l'aire que respirem, que fem de la causa de la llengua la punta de llança de la justícia social per un País Valencià lliure i democràtic. Cal que ens fem respectar i que plorem (lluitem, reclamem) també per tots aquells a qui ja no els queden ni llàgrimes.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 19 de juny de 2020.]

 

Cap comentari:

Publica un comentari