divendres, 26 de juny de 2020

Els GAL o la llei del silenci


Els vots del PSOE, PP i Vox han impedit la creació d'una comissió al Congrés que investigue la responsabilitat de Felipe González en els GAL, el cas més conegut de terrorisme d'estat, que ha ventilat recentment la CIA en uns papers desclassificats. Com sabem, el 80% dels 27 assassinats, 30 ferits greus i nombrosos segrestos i tortures, resta a hores d'ara en el llimb de la impunitat. D'ençà que en 1983 el periodista Xavier Vinader va començar a alçar la tapa d'aquestes clavegueres de l'Estat espanyol, i per això va ser processat, exiliat i empresonat, és molta la informació de què disposem sobre un drap molt brut que potser no es rentarà mai i que anirà podrint-se fins a convertir-se en pols d'oblit i hemeroteca. Ara per fi es confirma la sospita que el Senyor X dels documents dels GAL és Felipe González, heroi de la transició, professional de les portes giratòries i les medalles, manefla major del Regne d'Espanya i figurot blanquejat pels uns i els altres i reivindicat amb oportuna solemnitat per l'actual inquilí de la Moncloa, que també farà carrera inspirat en tan ínclit personatge. La guerra bruta, que hem vist reviscolar amb força contra l'independentisme democràtic català en els últims anys, ja s'ha normalitzat –a base de molt de silenci, molta desinformació i molta toxina banalitzada– com un ingredient més de la paella democràtica, com un mal menor més que hem de pagar a escoti perquè, senzillament, així és la vida o el principi de realitat que alguns fan passar per ciència pura. La pregunta que es fan els idealistes irredempts amb l'esperança que algun dia trobe respostes i es faça justícia per començar a jugar un joc nou, és si una 'democràcia' que justifica els crims i dona carta blanca a l'Estat perquè puga delinquir impunement és viable en termes democràtics, de drets i llibertats. Es pregunten si l'ingredient de cadàvers i barbàrie sense jutjar no perverteix el plat, si no ho contamina tot. L'expresident González ja donava pistes sobre la seua responsabilitat directa en els GAL quan en 1988 afirmava que "l'estat de dret es defensa a les tribunes i als salons, però també a les clavegueres" i reivindicava l'ús de fons reservats per a aquesta defensa. Units en l'essencial, com si els fins (en aquest cas més que dubtosos) justificassen els mitjans (en aquest cas criminals), ara voten al costat de la dreta extrema i l'extrema dreta com abans el govern de José María Aznar indultava els condemnats en 1998 a 10 anys dels quals només van arribar a complir tres mesos a la presó de Guadalajara, no sense abans haver estat acomiadats pels compañeros, que els regalaven bonics clavells rojos (de sang d'assassinats impunes) i d'haver deixat pintat una reproducció del Gernika de Picasso en un mur del presidi en un dels numerets més cínics de què hi ha notícia. Com en el cas del rei emèrit i les seues comissions i negocis corruptes i el seu fill, viatger de luxe (ho hem sabut ara) amb la reina consort, Mr & Mrs Smith, ells tan castissos, tan patriotes, tot és top secret, tot és no comment, i així es perpetua la llei del silenci avalada per la majoria democràtica de la cambra baixa. Però encara pot caure més baixa a poquet que s'esforce. Només és qüestió de temps i afany de superar-se i enfonsar-me més en la indigència moral i la irresponsabilitat política, si són coses distintes.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 26 de juny de 2020.]

 

Cap comentari:

Publica un comentari