diumenge, 15 de setembre del 2024

La igualtat segons Mazón i cia

Com és tàctica habitual de la dreta espanyola, tot intent de tornar la política al terreny del debat i la negociació a partir de l'establiment de majories parlamentàries és sistemàticament torpedinat. Tornar-la-hi, és a dir, desjudicialitzar-la. Impedir que togues i punyetes continuen barallant i manipulant les cartes i repartint el joc a conveniència perquè complesquen les tasques per les quals se'ls paga (i ben generosament, no cal dir-ho). Però el procés d'independència de Catalunya va remoure les aigües pudents de les clavegueres de l'estat i el PP de Rajoy, amb l'aquiescència o aplaudiment del PSOE, va confiar la salvació d'Espanya –en l'ampul·lós llenguatge casernari que solen fer servir– als jutges. Tal volta és l'orgull castellanoespanyol, tan lent a reaccionar de manera civilitzada, a través de l'oferta i el diàleg per donar via a les legítimes aspiracions del poble de Catalunya, com ràpid a tirar mà de la força de la pistola. I ara el gos no amolla el tros ni per saber morir. La divisió de poders pròpia d'un estat de dret va saltar pels aires i ningú, des del legislatiu o l'executiu, no els han cridat a l'ordre amb prou contundència i eficàcia (per modesta tenim la renovació del Poder Judicial després de cinc anys de bloqueig). Amb la Llei d'Amnistia aprovada pel Parlament, gràcies a les majories que atorguen les urnes, la cosa ha arribat al paroxisme, i els jutges continuen passant-se la llei pel folre de les seues togues i la brillantor dels seus medallons i aplicant-la amb una interpretació, per dir-ho suau, abusiva de la norma. No contents d'haver fet un ridícul espantós i reiterat a Europa, on l'independentisme ha aconseguit els seus majors rèdits, tota iniciativa per reconduir la situació en termes democràtics (l'amnistia ahir, avui el sistema de finançament) continua sent boicotejada pel PPVox, però també pels presidents socialistes de Castella i Lleó i d'Aragó. L'objectiu primordial de la reacció, que sempre s'expressa en forma de ràbia, perpètua mala llet, amb la santa indignació dels catòlics més recalcitrants i amb grans dosis d'intoxicació, falsificacions i alarmisme, no és altre en el fons que el cap de Pedro Sánchez i la recuperació del poder per no importa quines vies.

El pitjor del cas en el rodal valencià no és que, aprofitant les institucions públiques i contravenint el principi de governar per a tots, el Consell presidit per Mazón se sume a l'orgia deslegitimitzadora que lidera el seu partit i presente un recurs d'inconstitucionalitat a la llei d'amnistia aprovada pel Parlament espanyol, que ja és greu, reprovable i molt significatiu de la mena de polítics que ens governen. El pitjor de tot, dit en un castellà entretallat i mancat de la mínima eloqüència, és que Mazón vulga justificar el que no és altra cosa que vinclar la Generalitat al servei dels interessos del seu partit (i amb els diners de tots) amb la defensa de la igualtat "de todos los españoles". Omplir-se la boca de paraules grandiloqüents, vinguen a compte o no, per dissimular la manca d'arguments està massa vist, tot i que no esperàvem més de qui al capdavall no és sinó la voz de su amo. ¿Perquè què té a veure la igualtat amb l'amnistia, que és un recurs en certa manera reparador d'una injustícia i discrecional per a un poder legítimament constituït? Invocar a més això de la igualtat en el Regne d'Espanya és com anomenar la corda a casa del penjat. Si tan preocupat està el president per la igualtat de todos los españoles se m'acuden tot d'ocasions en què el Molt Honorable hauria pogut trencar una llança a favor d'aquest principi republicà. Per exemple en el cas del Rei Emèrit, o del gendre d'Aznar i el seu sogre, o de l'innocent Camps… La llista fora interminable, començant pels policies que tan amablement van apallissar la població pacífica i indefensa de Catalunya l'1 d'octubre de 2017, ja amnistiats, i acabant pels jutges prevaricadors, les inabastables trames corruptes i els herois de la guerra bruta contra Catalunya (i qui es pose davant!). ¿Per què no aprofita la seua sensibilitat igualitària per demanar que es complesca el principi constitucional d'un habitatge i un treball dignes per a tots els ciutadans? Tan fàcil que ho té per aplicar el principi d'igualtat assegurant una escola pública de qualitat que la faça real i l'eduque, o el respecte als drets lingüístics dels valencians, trepitjats cada dia, o una sanitat que atenga pobres i rics (que ja és un principi viciat de desigualtat) en les millors condicions, i el president valencià que no exerceix com a tal se'n va per les branques de l'amnistia. Com a primer representant del país, i posat a defensar la igualtat, ¿per què no denuncia un sistema de finançament injust que espolia els nostres recursos, ens fa pagar com a rics i ens empobreix més cada dia i ens situa a la cua en la recepció de diners i recursos de l'estat? Perquè evidentment todos los españoles son iguales, clar, però alguns més que no pas d'altres, i als valencians sempre ens toca la pitjor part. Predicar amb l'exemple, fa la dita. A Mazón i companyia tant els fa, ells només propaguen fum de canyot i es mantenen al poder a costa de la igualtat de tots.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 de setembre de 2024.]

 


 

diumenge, 8 de setembre del 2024

Un estiu amb Pla

Però amb no massa plans. La famosa i dissortada turistificació, unida a les extremituds calitjoses de l'estació, obliguen a ser cautelosos amb les ànsies i propòsits de viatges. De manera que, llevat d'unes frugals escapades a la Serra d'Irta i per terres escoceses, la major part del temps hem seguit la prudent recomanació pascaliana: quedar-nos a casa llegint i en pau. Vam començar amb un parell de llibres de Francesc Parcerisas, l'últim recull poètic, emotiu, lluminós i memorable com sempre, Branquillons, editat per Edicions 96, i vam continuar recreant-nos en el fecund paisatge de Sense mans, l'assaig que el poeta va dedicar fa uns anys a tot de temes vinculats amb la traducció i publicat a Galàxia Gutemberg/Cercle de Lectors. Com que és costum amable i inveterat que els viatgers conten les seues peripècies quan arriben al casal que els acull (en el nostre cas a la casa comuna –i columnar– del Diari La Veu del País Valencià), i com que llegir és viatge infinit, com ho són les múltiples tasques domèstiques, el pedaleig i la suau dansa del taitxí, les activitats jardineres o les nadades en les hores matinals de l'Almadrava, entre el Segària i el Montgó, heus ací el que de més substanciós ens ha llegat l'estiu: Un cor furtiu, la gran biografia de Josep Pla amanida per un altre Pla, Xavier, font inesgotable de vida i literatura (passeu-me la redundància), completada per l'antologia Aigua de mar, un bon feix de textos seleccionats del mestre de Palafrugell que deixen en la boca el sabor perdurable del salnitre, la màgia mecànica dels vents i la navegació i l'experiència fonda d'una prosa que brilla en cada revolt del paisatge, en cada tombant d'una memòria prodigiosa. Potser el millor de la biografia de Pla, que s'estén per més de 1.500 planes sense mai defallir, siga que tot i apamat amb una documentació exhaustiva i un ús del material narratiu admirable, l'home polièdric i genial que va ser Josep Pla i la seua obra immensa no s'hi veuen mai constrets ni reduïts a la urgència de l'esquema o a la temptació de la caricatura. L'home furtiu, que no poques vegades detestes per simplista i carrincló, sentenciós i fatu, per histriònic i poruc, travessat tot ell per infidelitats tan espúries i constants com constant i efectiu es revela al remat una lleialtat al país, la literatura i la llengua catalana de pedra picada, sempre s'escapa pels viaranys incerts d'una biografia, com totes al capdavall, laberíntica i inaprehensible. El gran mèrit del llibre de Xavier Pla és mostrar-nos en carn crua les misèries i grandeses d'un home singular que no va reeixir (no podia fer-ho de cap de les maneres) potser en una sola cosa, malgrat el zel amb què va arxivar fins els detalls més banals de la seua vida privada: en aquella obsessió malaltissa de voler convertir l'home que era en personatge i plagi d'ell mateix i al final en una estàtua (en la lúcida predicció que Joan Brossa fa de tants egòlatres). Cau l'estàtua de Pla i hi queda l'home furtiu, hi queda el gran escriptor d'una obra monumental i inabastable. Els pecats i traïcions de joventut, que en va cometre, i molts –i no ens referim ací a la tirada indomable a la disbauxa, no arriba a tant el nostre moralisme–, entre els quals haver fet d'espia, sota l'estela de Cambó i la dreta catalanista, de Franco, troben el seu contrapès –i quin contrapès!– en els llibres que va escriure, potser la prosa memorialística més important del segle XX (i dubtem molt que en el XXI o en el XXII puga ser superada, per molt que la literatura és aliena al progrés, el rànquing i les curses). Si, mogut pel seu origen de classe i el seu conservadorisme polític, va ajudar el franquisme creient salvar la pell i la hisenda familiar, aviat es va adonar que en tant que català també ell era un vençut de la guerra. No ens pertoca a nosaltres fer de jutges ni la biografia de Xavier Pla hi dona peu. Prou que al final de la seua vida va pagar pel seu passat tèrbol, i prou que se'n va beneficiar també: l'important no és que es parle d'un bé o malament sinó que se'n parle, i com més millor. És aigua passada el bull d'incoherències, venjances inútils i enveges que li van impedir gaudir en vida dels reconeixements literaris i culturals, i al cap i a la fi de servei al país, de què Pla va ser sens dubte mereixedor. Potser el final de desesperació i solitud, aïllat al mas de Llofriu, quan no hi ha volta arrere ni per a un home acostumat a llaurar la memòria sense descans, malament el van compensar els 38 volums de l'obra completa que va veure editats en vida ni els 47 que van sumar al final. La feina feta no fa destorb, diuen, però no sempre deixa satisfet un insaciable de la vida, un assedegat de la incerta glòria de les dimensions de Josep Pla. Estic segur que aquest estiu de retrobaments i descobertes amb Pla serà inoblidable. Perquè a més, i per no naufragar després d'aquesta aventura, vam mamprendre tot seguit els quaranta Contes de William Faulkner traduïts per Esther Tallada per a 1984 en un miler de pàgines i ara els transitem bocabadats, encesos, febrils, mentre saludem les primeres pluges serioses i ens alegrem de tornar a l'ombra amena del casal. I sense que els incendis estivals, com vam arribar a témer, s'hagen acarnissat enguany amb aquest país nostre. Respirem: ja ve la tardor. I no ens acabarem la gran literatura, que no és poc, vistes tantíssimes coses.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de setembre de 2024.]