Guerra total

Sembla que la manipulació dels buscapersones que han esclatat aquests dies al Líban i han provocat la mort de no menys de vint persones i milers de ferits poden representar un salt endavant en la guerra total escampada arreu del planeta. La d'Ucraïna, per exemple, ha normalitzat l'ús de drons com a arma de guerra. La dificultat per detectar i destruir aquests petits artefactes converteix els drons en una eina altament mortífera. El cas dels atemptats al Líban, segurament instigats per la mà del Mossad, el servei d'intel·ligència (així en diuen) israelià, potser no és del tot nou, però sí que obri perspectives sinistres. De fet, diverses fonts ens remeten a l'assassinat del dirigent de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina Mahmoud Hamshari, a qui van fer esclatar el telèfon de l'apartament en 1972 poc després de l'atac dels Jocs Olímpics de Múnic. Que la ciència i la tecnologia són armes de doble tall, que tant poden treballar per a la vida i el benestar de les persones com per a la mort, la injustícia i l'opressió, sembla una realitat poc qüestionable. Tot depèn de a qui i per a què servesquen. Segurament ens hem de remuntar a la mateixa invenció de la guerra i de les armes, de la progressiva sofisticació de les quals devia dependre en bona part la victòria o la derrota. Perquè el mateix que era útil per abatre animals i, doncs, assegurar l'aliment i la supervivència humana, havia de servir també contra altres grups humans enemics i millorar allò que amb un no gens dissimulat cinisme hem anomenat l'art de la guerra. Les armes i la guerra com a mètode universal, i com més va més letal i més estès, d'afermar i estendre el poder o d'alliberar-se'n. ¿Què fou aquella Guerra Freda que dominà el món entre el final de la II Guerra Mundial i la caiguda del mur de Berlín sinó un equilibri inestable d'amenaces i pors recíproques sobre la base de la investigació científica i el control tecnològic d'armes cada vegada més eficaces, des de la bomba atòmica als míssils de llarg abast? El temps de les guerres colonials delegades en la perifèria dels dos imperis i ben escampades arreu del mapamundi, malgrat els esforços diplomàtics i d'una consciència pacifista de caràcter més o menys universal, i una certa contenció en la cursa armamentística –cientificotecnològica al capdavall–, lluny d'haver donat pas a una cultura de la pau ben assentada i feta respectar per institucions internacionals detentores d'autoritat i capacitat de dissuasió, ha degenerat en més guerres més brutals. Els casos paradigmàtics de Rússia i Israel, dues potències nuclears i tecnològiques de primer ordre, i la manera indiscriminada i genocida com administren la seua força militar, defineixen perfectament els nostres temps. L'ONU és ja una eina patètica, ofegada en la seua impotència, farta d'emetre resolucions que ningú no té ni la més remota intenció de complir ni fer complir. La diplomàcia és avui més que mai un guirigall allunyat de les bones maneres amb què antany s'intentaven (o simulaven intentar) solucionar els conflictes de manera civilitzada. Del concert simfònic de les nacions hem passat a les actuacions de solistes cada vegada més autistes i poderosos, dues formes perillosíssimes que posen setge a la mera supervivència planetària. Ací no respira ni déu si els EUA, Xina i Rússia, sobretot, amb els seus aliats, parpellegen o tussen. Malgrat que la balança cau del mateix plat, un capitalisme universal transformat i globalitzat, insaciable en les seues formes d'explotació humana i mediambiental, revestit de formes més (EUA) o menys democràtiques (Rússia i Xina), la guerra total fa noves passes i obri noves perspectives. Tots contra tots i contra tot, la demència potsdemocràtica s'escampa a velocitat de vertigen. Si ja vam veure avions de passatgers convertits en míssils contra les Torres Bessones de Nova York, i després els drons, que pareixen una d'eixes joguines que es regalen als xiquets per Nadal, arribant al centre de Kíiv o de Moscou, ara és el torn d'aparells domèstics personals convertits en armes mortíferes. Portem sempre a mà una bomba en potència en forma de mòbil? No era prou tenir-nos dia i nit controlats i entretinguts amb les pantalles, amb el símbol d'una llibertat individual sense límits i perfectament il·lusòria, amos orgullosos de l'elegància tecnològica al servei de la (in)comunicació. El dia que ho decidisquen ens faran saltar pels aires. Per molt remota que siga, la possibilitat ja és oberta, i virtualment –jas!– factible.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 de setembre de 2024.]