No es pot deshumanitzar l'altre, l'enemic, l'adversari, l'estranger o el simple veí, sense deshumanitzar-se un mateix. És el que van fer, fins a extrems difícilment superables, el nazisme i el feixisme en el seu temps, tot i que després d'ells la cursa per establir nous rècords de violència, ignomínia i destrellat és més i més exigent amb els innombrables candidats al pòdium. Pocs estats, pobles i nacions del món poden enorgullir-se de tenir les mans netes, generalment perquè n'han sigut víctimes. Per la mateixa raó, com més poder es concentra en unes mans, major és la tendència a propagar el mal, sovint amb l'excusa de l'amenaça sobre el capital històricament acumulat o la pèrdua d'influència, o la geoestratègia, o ves a saber quina raó que disfresse la mecànica homicida sobre la qual la humanitat assenta el cul. Per això oblidar el passat és el camí més ràpid per repetir-lo amb tota la seua cruesa o fins per sobrepassar-lo en termes d'horror i dolor infligits a més i més gent en cada vegada més llocs.
De manera que ja el tenim ací, de nou guanyant votacions impecablement democràtiques, sumant cada vegada més poder, emblanquit per a l'ocasió pels uns i els altres a partir dels propis i espuris interessos. Ja tenim ací el feixisme polièdric, alçat sobre les cendres de l'oblit. La seua resiliència a les proves irrefutables de la història es funda en part en el fet que no és patrimoni de ningú i que les víctimes d'ahir poden convertir-se fàcilment en els botxins d'avui o demà. Els horrors provocats per Hitler o Franco no es distingeixen en l'essencial dels comesos per Stalin o Pol Pot, Nixon o Gerorge W. Bush (els nord-americans sempre dellà les seues fronteres, cosa que no sabem si hi actua d'agreujant o d'eximent). Entenguem-nos, el feixisme, i amb tots els matisos que facen al cas: l'ús extrem de la violència, la persecució d'un poder omnímode, el control exhaustiu sobre els individus, el monopoli dels aparells de propaganda, el sotmetiment dels principis democràtics als tòtems sagrats del seu credo (siguen pàtria, déu o rei), la xenofòbia, el supremacisme cultural i lingüístic, la misogínia sota múltiples formes, la lluita contra les conquistes socials i els drets dels pobles, l'afermament de l'statu quo i els privilegis de les minories. La deshumanització de l'altre. Una altra causa de la seua pervivència és que sovint no hi ha una línia divisòria clara entre democràcia i feixisme, de manera que de portes endins un estat pot ser impecablement democràtic segons els paràmetres a l'ús, i proclamar-se'n, i dellà les pròpies fronteres comportar-se com un autèntica maquinària de guerra feixista. El cas d'Israel em sembla paradigmàtic en aquest sentit (el de la Rússia de Putin o la Xina de Xi Jinping no es prenen ni la molèstia d'haver de demostrar al món la seua pulcritud democràtica).
Israel no solament practica el genocidi contra el poble palestí, convenientment deshumanitzat i reduït a la condició global de terrorista, sinó que ho fa en nom i comptant amb la col·laboració entusiasta de la majoria dels propis connacionals, als quals prèviament els ha hagut de convèncer sobre la veracitat i justícia dels seus designis (i col·locant la memòria de l'horror sofert pels jueus en un lloc del museu col·lectiu on no arriben els crits de les víctimes actuals). Si d'una qüestió de simple i indispensable seguretat nacional es tractés, ja faria anys que Israel hauria permès i potenciat l'establiment d'un estat viable per als palestins, única garantia per posar fi a la barbàrie. Israel ha deshumanitzat el poble palestí i ha acabat deshumanitzant-se, impel·lit a una espiral de violència que es retroalimenta en la sang i el desig de venjança. El genocidi de Gaza ja compta amb 41.450 morts i més de 90.000 ferits entre els palestins i la destrucció total de les seues infraestructures. La humiliació i la crueltat que l'exèrcit invasor practica contra la població i els cooperants humanitaris té pocs precedents en la història recent. Hospitals i escoles, campaments de refugiats, joves, vells o xiquets, la deshumanització consisteix precisament en això: banalitzar el mal i provocar el pànic i la desesperació de les víctimes. El fanatisme és també creure's els propis mites, quan et senyalen com a poble elegit o et diuen que el teu és l'únic déu veritable. L'estratègia colonialist en què està entossudit l'estat d'Israel necessita de la faula tant com de l'aigua. Necessita convertir el genocidi en un espectacle perquè els futurs colons d'una terra devastada ensenyen als seus fills, en el transcurs de còmodes creuers per la costa i mentre cauen raïms de bombes del cel sobre la malaguanyada Gaza, el lloc on aniran a viure, feliços, unida la família com un puny de ferro, al país alliberat per fi de les urpes del mal i net d'enemics diabòlics i terroristes. La promesa haurà estat per fi complerta. Per a bé o per a mal, les faules no acostumen d'acabar bé i deixen a més un rastre inesborrable de mort i destrucció.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de setembre de 2024.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada