Puc assegurar que conec el procés de tots els poemes de MRC. Ens coneixem des de ben menuts i de llavors ençà hem compartit guitarres, baixes i altes passions, el color de la innocència i el color del fracàs també. Fins i tot algun que altre romanç.
Conec els poemes, els seus processos i allò que val més que una i altra cosa: la persona que batega darrere seu. Conec els poemes i l’univers sobre el qual graviten les paraules com satèl·lits d’una estrella errant. Recorde ara els versos amb què Manel –per a mi, “Manolo”, amb tota la seua ressonància canyí– provava armes en la seua adolescència, alguns de caire indignat, altres més amables, tots ells deutors de l’encoratjament de Miguel Hernández, l’energia de Neruda o la vehemència de León Felipe. Tot un grapat d’escriptors als quals accedíem gràcies a l’excel·lent biblioteca de son pare, que ens permetia rescabalar la nostra indocumentació a força de curiositat i intuïció.
En aquest sentit, el descobriment de la llengua pròpia com a arma literària ens obrí, més que la porta d’un món nou, la pròpia consciència, un sentiment que ens permetia sentir-nos lligats a l’estrany país que ens havia tocat viure i que aleshores, cap a la meitat dels anys setanta, travessava una situació d’allò més estimulant.
Després, gràcies a una informació compartida, l’esforç autodidacte i unes excel·lents condicions innates per a l’escriptura, MRC en el seu llarg viatge anà soltant llast i s’endinsà en un nou territori, el de la poesia catalana, amb una projecció que ja volguera qualsevol jove promesa del futbol actual.
La ciutat del tràngol s’obrí pas entre l’espés formalisme valencià de l’any 78, epígon de la Carn tendra d’Amadeu Fabregat, amb la lleugeresa d’un davanter amb el número 10 a l’esquena. Una agosarada combinació d’esperit civil, simbolisme coherent i el to greu de qui abandona per sempre l’adolescència, saludà la nostra poesia d’aleshores sense retre cap hipoteca envers el cànon dominant que venia marcat des dels Nueve novísimos de Castellet de l’any 70. I tot això ho va fer MRC alçant el barret sense cap sentiment de culpabilitat per haver escrit aquell llibre visionari amb un pessic d’aquella “consciència social” i del “desassossec existencialista” tan mal vistos, l’una i l’altre, per aquells anys.
Amb Esbós d’un cos l’esguard se centra en la pròpia escriptura i la seua incapacitat per esdevenir l’espill que reflecteix el sentit. A diferència, però, de l’àlgebra de Mallarmé, MRC genera una veu lírica que assumeix aquesta impotència fins a les últimes conseqüències. Posteriorment, l’acròbata dels ponts i Erosions desactivaren aquest camí que menava envers un atzucac. Tots dos poemaris, juntament amb l’obra posterior, aportaran una força tel·lúrica i regeneradora que defugirà el sol·liloqui per a participar gradualment en la història dels altres.
D’una forma significativa MRC va despullant-se de l’entropia i de l’equació irresoluble que qüestiona la capacitat de l’escriptura per explicar una realitat i que sempre ens aboca al mateix resultat: zero. Aleshores fa un pas endavant, escapa dels propis límits, esgarra la metàfora i s’obri pas a ganivetades en un nou territori, el de la memòria relacionada entre un mateix i els altres.
Ara ja no es tracta d’una càbala metaliterària trencant l’ou del vell signe lingüístic de Saussure, destriant el rovell del significat de la clara del significant; ara es trenca l’ou i l’aboca a l’oli calent que ens esguita de la mateixa manera que la vida guisa cada experiència; ara parlem de com el temps grata la pell i la tatua amb rostres d’homes i dones. Tot això succeeix entre els anys 80 i 90, dels quals deixa constància el recull Música del sentit, editat ja en el nou mil·lenni.
El llibre que ara comentem, Lletra per a un àlbum, premi de poesia Maria-Mercè Marçal del 2005, fa coincidir tots els camins que menen a MRC –el de la reflexió en la capacitat de l’escriptura, el de l’interrogant envers un món arbitrari, el del símbol que esclata, el del bram des de la barana d’un pont…– i, alhora, és un reencontre amb la veu dels orígens, i les primeres temptatives en el seu afany per narrar una “història” que transcendeix el laberint de la pàgina per instal·lar-se en el sentiment més íntim, més agut i més obert.
En aquest sentit, Lletra per a un àlbum equilibra la transparència de l’adolescent amb l’agudesa de l’home que furga en la corfa del món sense autocomplaença ni exhibició d’aparell retòric.
Deia al començament que conec els poemes de Manolo, i més encara el seu procés. D’aquests poemes que ara tenim entre les mans puc dir que són un encontre cara a cara amb el temps. No una subtil evocació, ni el testimoniatge dramàtic de qui comprova com s’esquartera la pell, ni el retret de l’amant desdenyat. Ací el temps és una presència, el camí sobre el qual la nostra pròpia ombra va acurtant-se a mesura que avança el dia. El temps, doncs, s’accepta de la mateixa manera que cadascú accepta les seues limitacions sense demanar la compasssió de ningú ni confortar-se amb el narcisisme de qui se sent única referència.
En aquest llibre batega l’alè pagà de qui simplement viu. I això ja és prou, perquè accepta les regles del joc: més que recordar, celebra la vida amb el ferro roig del temps ara convertit en memòria. Lletra per a un àlbum ve a ser l’esforç de la memòria per guanyar un tros de terra al clos del silenci. Poema a poema va a conquerir una secció de la fortalesa inexpugnable sobre la qual el pas dels dies ens llança amb la violència d’un fonèvol. Pam a pam en un camp de batalla que inclou una casa –el Segària–, una ciutat, un paisatge i unes gents –Alcoi–, MRC oferirà combat a un adversari al qual no aspira a véncer, només ser-ne un digne contrincant.
Lletra per a un àlbum, doncs, és, com diu al seu darrer poema, “un sonall de paraules… contra l’oblit”, i alhora una exaltació de la vida que ens sobreviu gràcies a la memòria: “Un brindis… per tot allò que ignores… per tot allò que no et pertany”.
És aquest un vitalisme davant “la veritat d’un món que s’ensorra” –el de la casa i el seu eix central, la mare, símbols de la memòria– on s’explica la lucidesa davant la pàgina en blanc a què ens condemna el pas del temps. És aquest vitalisme el que genera l’energia suficient per “obrir solcs de sentit” a peu de pàgina, sota les imatges d’un àlbum on van perfilant-se la casa de l’estiu, el raig cruel de les aixetes, els jocs i les pors infantils, la contemplació del mar com la partitura del temps, l’espill trencat de la mare, la ciutat i la seua crosta rocosa, la història dels seus habitants, que “tenien un somni però fou silenci i desfeta”.
Només aquest cant a la vida xifrat en la paronomàsia d’“amar anant-se’n” explica la paradoxa que esperona aquests poemes, capaços de conciliar la impotència del condemnat amb la força del supervivent, la resignació davant l’irresoluble i la voluntat de plantar cara al destí amb unes cartes que no venen marcades.
“Et toca esprémer tota la llum”, doncs, el benefici de l’instant, la lleialtat als éssers volguts, el coratge per no doblegar els genolls i la humilitat davant “l’estrany que ens habita”, l’exemple moral d’aquells que ens precediren, “el paisatge humà de les paraules”, i així “amb la destral que talla l’arbre de l’oblit” fer “llenya per alimentar la llar”.
Deia al principi que aquest llibre és un retorn als orígens de La ciutat del tràngol en el traç d’un univers simbòlic i moral perfectament acoblats. L’estranyesa del viatger davant la convulsió de l’univers urbà –els interrogants, les pors, les expectatives…– d’aquell llibre fundacional ací esdevé reflexió. Les incògnites romanen intactes, la fortalesa a què s’acara l’individu serva els maons de sempre, però el tràngol ha donat pas a la lucidesa.
La metàfora de Lletra per a un àlbum rebaixa la vehemència dels versos de La ciutat del tràngol per assolir major contundència gràcies a imatges més immediates i a la perspectiva aèria de qui ha viscut molt i ja no s’embadoca amb pirotècnies verbals i firaires incapaços d’oferir un producte que no siga el saldo de la pròpia experiència.
Lletra per a un àlbum transcendeix la memòria i nega el fetitxisme del taxidermista. Ací rau el seu gran mèrit. Per això ací la casa, la mare, l’estiu, “l’aroma del passat… la recança del futur”, la ciutat, el temps i els “cucs de l’oblit” no s’ajoquen en un divan. Ara ja són paraules de la tribu, un encanteri col·lectiu i atàvic que identifica la mare amb la terra i la terra amb la memòria, mare, terra i memòria convertides en “paraules, òpals de pensament… contra un oblit d’amargues urpes”.
JORDI BOTELLA
[Presentació a La Casa del Llibre de València, el 15 de setembre de 2005.]
🌿 🌿 🌿
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada