Borén

Comence aquesta columna a 212 quilòmetres al nord de València, en plena autopista. Pense en la semblança de la xifra a la de l'any bixest –i això ja el fa un xic especial– que a les dotze de la nit de dissabte farà la seua entrada. Mai no havia escrit en marxa, dalt d'un cotxe, amb el sol al davant i el teclat tremolós per les empentes d'un vent que és l'habitant natural d'aquesta banda del Montsià. Els viatgers han estat uns dies a Borén, un poblet perdut del Pallars Sobirà, més amunt de València d'Àneu, aspirant a fons la poderosa força d'aquelles muntanyes, contemplant, amb el permís del fred de la nit, un cel sense l'ombra de les llums que a ciutat el desdibuixen. Tot viatge és en certa manera una tornada, estranya tensió entre allò reconegut i el que sembla novedós als ulls que miren, i més en aquestes terres de l'Alt Pirineu que em remunten al primer viatge en Seat 600 de poc més o menys l'any 77 del segle passat quan, en companyia dels dos cineastes de la promoció, Gerardo Gormezano i Carlos Pérez, tots dos d'Alcoi, vam anar a raure a Llavorsí, aquella cruïlla de rius on el Cardós s'uneix a la Noguera Pallaresa i inventa les més sorprenents melodies amb els vertiginosos salts de l'aigua. Com en aquells dies de principis de tardor, els viatgers han pujat des d'Espot a l'Estany de Sant Maurici sota un cel límpid, un fred per davall zero i un camí amb clapes de gel ingovernable que els han donat més d'un ensurt. S'alçaven els Encantats, potser les muntanyes més fotografiades del Pirineu, amb les dues penyes al mig que la llegenda ha convertit en sengles caçadors d'isards petrificats per descreguts i burletes de les coses sacres, a la nostra esquerra mentre recorríem la senda que s'embosca per avellanedes i avetoses fosques. Batia el llac, un embut format pels vessant de muntanyes que pugen gairebé 3.000 metres, un vent feréstec del nord que atordia, dificultava les passes i desaconsellava la passejada que circumda l'estany i que tanta enyorança inspira. Així Borén s'ha afegit al paisatge de racons entranyables de la memòria, mentre acomiadem l'11 i guaitem el 12, autonautes en trànsit per aquesta cosmopista.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 31 de desembre de 2011.

Els Encantats, Aigües Tortes, Pallars Sobirà, dijous 29 de desembre de 2011.

Santa irreverència

Valentí Puig, Altes valls. Óssa Menor núm. 316, Edicions Proa, Barcelona novembre 2010.

· · ·

Més conegut en el camp de l'assagisme i la crítica literària, la narrativa, el dietarisme, els llibres de viatges i el periodisme, sobretot el d'opinió, Valentí Puig (Ciutat de Mallorca, 1949) s'estrenà en poesia amb L'estiu madur (1985), obra a la qual seguiren els poemaris Blanc de blancs (2000), Molta més tardor (2004) i Passions i afectes (2007). Tot i que els títols publicats d'aquest polígraf ja s'acosten a la quarantena, confesse que és aquesta la primera vegada que n'escomet la lectura d'una peça sencera, espigolada a més, com qui no vol la cosa, d'una de les escassíssimes prestatgeries que a les llibreries de València alberguen uns pocs volums de poesia en català (aquesta cada vegada més rara avis condemnada a sobrevolar les fires de llibre antic i d'ocasió, i encara gràcies). Vet ací, doncs, que les imatges internàutiques i algunes que em vibren a la memòria ens deixen veure un poeta galtaplè i rodanxó, sempre amb vestit i corbata impecables, de barba i calba tocades per una aura de solemnitat: un aspecte, diríem, com ancorat en un altre temps, per molt que l'home a penes depassa la seixantena (vegeu el poema que clou el llibre “Fer-ne seixanta”). Aquesta imatge, tan insignificant per a la comprensió del seu discurs poètic com es vulga, casa bé amb una de les admiracions literàries més conegudes de l'autor, Josep Pla, a qui va dedicar el seu llibre L'home de l'abric. Perquè més enllà de la reinvindicació d'un model literari i de prosa, la lectura d'Altes valls ens desvela unes afinitats de tarannà amb l'empordanès, de manera de pensar i de ser en el món, una exhibició sense manies de les pròpies manies sovint convertides en dogma, emfàtiques i descarades, i una manera bastant higiènica de recrear-se en la provocació i la polèmica amb les armes d'una retòrica poderosa que va i ve del terreny de la ideologia (sota espècie de fe si es vol) al de la poesia en una confusió que, amb una miqueta més de grandiloqüència utòpica, no costaria d'emparentar en ocasions amb el denostat estil realista (socialista per a més inri).
Però Altes valls es llegeix d'una tirada, potser perquè té la gracilitat d'una prosa ben entrenada en altres batalles. I per bé que l'obra es fonamenta explícitament en el dogma catòlic, la intel·ligència i la sinceritat amb què s'hi presenta l'home que viu i escriu, combina amb saviesa el sagrat amb el sacríleg, volgudament infidel, humanament contradictori. És ací potser on hi ha la grandesa d'aquesta proposta i la característica que l'allunya de les servituds del realisme políticament correcte.
Emmarquen el poemari dues composicions més llargues, Altes valls i Seixanta (amb el poema ja citat), entre les quals s'encabeixen Belle dame, Criminals i estadistes, Biologia i Massacres de l'oblit. Escrit en llargs versicles, Altes valls narra en primera persona del plural un èxode i una ascensió o un retorn a la fe que deu tenir molt d'autobiogràfic. I ací sona, a més de l'alè bíblic, algun eco orsià: “Seríem imperi / abans que nació, perquè no ser més que tribu ens era un oprobi”. La segona secció, Belle dame, està integrada per cinc poemes de caire epigramàtic que parlen d'afectes i de dones (“Figura! Puta fina. La nostra Heleneta de Troia”). En Criminals i estadistes Puig esmola tota la seua mordacitat contra cert tipus de polítics (“Tu ets els teus votants, més que tu mateix”) o presumptes esquerrans (“[…] les masses, / com onades negres que destrueixen ordre”) i aprofita per alliçonar-nos, en el poema “Pàtria”, sobre les coses que li agraden (entre d'altres, la Marina de Guerra, les acadèmies militars, el safareig de Yuste, Ortega y Gasset). A Biologia hi ha traces més explícites de biografia, records d'adolescència, denúncia de convencionalismes de falsa amistat i imatges de crua escatologia. Massacres de l'oblit, que conté “Trisagi” (Sanctus, sanctus, sanctus: viure, pensar, escriure), ofereix algunes raons de la seua reconversió a la fe cristiana (“sense Roma / no existirien ni la veritat ni el revés”). Tanca el poemari el commovedor poema “Fer-ne seixanta”, sobre les ruïnes físiques i morals de l'edat, l'evocació dels santuaris de l'adolescència i la joventut (“joves empaitant un sexe fosc i brut”), en una afirmació vitalista (“tornar al front / els matins a no morir sense matar”) que acaba així: “algú ha de passar i dir-nos encara: / `Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant´”. Comptat i debatut, aquest llibre té, poèticament parlant, algunes zones d'ombra, però també la gran virtut que tan santa irreverència no deixarà indiferent el lector.

Publicat a Saó núm. 365, novembre de 2011.

 

Una tirada de daus

Sospitàvem que si Déu existia devia ser de dretes, per molt que hagués enviat el seu Fill a nàixer en un humil estable de Betlem escalfat per l'alè d'un bou i d'una mula, pobres bèsties de càrrega, l'any zero de la nostra era. De dretes, ric i poderós, que ve a ser la mateixa cosa, i un geni en l'art de la simulació, com queda comprovat en la iconografia de la pobresa que l'Església –que no sol predicar amb aquest exemple– aprofita tan bé des de fa un fum d'anys per atraure a la seua causa les masses de desposseïts que somnien de guanyar-se el lloc en l'altra vida que els és vedada en aquesta. A les proverbials qualitats de Déu Totpoderós, i sense ànim d'exhaurir-ne el llistat, hi hem de sumar la de la facilitat per obrar tota mena de miracles que alteren les lleis de l'univers que ell mateix va concebre, raó per la qual es passa tot el sant dia –en detriment d'altres assumptes que a nosaltres ens semblaven més peremptoris– fent passar camells pel forat d'una agulla de cosir i ampliant la fortuna dels molt afortunats. Perquè, és clar, també devem a Ell l'invent de l'acumulació de capital i la llei de la gravetat per la qual els diners atrauen diners. Intuíem tot això, de manera que en comptes d'esperar cobrar els rèdits en una vida futura, que ja trobàvem tan incerta, ens encomanàvem a la Deessa Fortuna, que a més tenia fama de pagana, i jugàvem a la loteria, juntament amb la Lliga de Futbol institució nacional per excel·lència. Per molt que amb Carlos Fabra, ric, poderós i imputat mandarí que sempre donava bons pessics a la Grossa, albergàssem seriosos dubtes sobre la imparcialitat de la sort i sobre la ceguesa amb què, deien, l'atzar llançava les seues fletxes, jugàvem un any i un altre als numerets que reparteixen els milions. Fins que vam saber que també Enrique Crespo, alcalde de Manises i principal protagonista del lladronici d'Emarsa, havia estat agraciat amb un senyor segon premi de la loteria. No pot ser, doncs, sinó que el Summe Faedor estiga també al darrere de tot això, movent hàbilment les cordes de la sort, amb el permís de l'il·lús de Mallarmé, que creia que una tirada de daus mai no aboliria l'atzar. Hauria d'haver vist aquests prodigis.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de desembre de 2011.

 

Un coup de dés jamais n'abolira  le hasard

El fil i el cabdell

El pitjor de tot no és que algú siga tan lleuger i curt de gambals que es venga per quatre quinzets. Ni tan sols que l'adicció als objectes de luxe i l'ostentació no siguen més que l'escorça legal sota de la qual flueix la saba d'il·legalitats tan serioses com la dilapidació de diners públics a mans d'una trama mafiosa que, a canvi, t'organitza els paripès i els banys de masses, apuntala el pedestal sobre el qual descansa el teu cul poderós i reserva encara una part dels beneficis que li has proporcionat amb el tràfic d'influències per engreixar els comptes del teu partit. La pudenta claveguera del cas Gürtel és l'efecte de la borratxera de poder que en forma de delirium tremens ha afectat el PP i gran part de la dreta valenciana durant els darrers lustres. L'estupidesa rau potser en això: amb tota la paella agafada pel mànec, quina falta feia lliurar-se tan despreocupadament a mans de la corrupció més cridanera quan hi ha formes de lladronici molt més subtils i de contrastada eficiència? La pregunta, ja ho sé –a banda d'insistir sobre els perniciosos efectes de la ingesta compulsiva de poder–, es contesta fàcilment: la fètida podridura que arriba a la pituïtària des de la sala on són jutjats Camps i Costa és part essencial de la manera radicalment antidemocràtica com aquesta dreta entén l'exercici del poder. El pitjor són, potser, aquests “amiguito del alma” i “te quiero un huevo” que amb tanta facilitat es transformen en “el curita” o “ese hijo de puta” amb què pel fil d'un llenguatge de pati de col·legi de pagament arribem al cabdell d'una misèria moral que, emmascarada per la vacuïtat dels discursos d'autobombo d'aquests anys, ha col·locat la societat valenciana en el vertigen dels propis abismes. Ni entre els pinxos de més baixa estofa és llei la ganivetada i la traïció que exhibeixen aquests llepaculs que ara seuen a la banqueta dels acusats, sàtrapes de la doble moral i estrictes practicants del ritu catòlic. El pitjor fóra que ignoràssem la naturalesa política dels crims que avui per fi es jutgen. Un altre exercici d'irresponsabilitat i desmemòria, com ha passat tantes vegades, només condemnaria la història a repetir-se.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de desembre de 2011.

                                                        Foto de Jordi Vicent per a El País.

Comboiats

Els cartells anunciaven manifestació en bicicleta (no m'acaba de fer el pes el neologisme ja usual bicifestació) per a l'11D, que vaig interpretar erròniament per les 11 del passat diumenge. Per sort el miratge només va afectar dos bons lectors i ciclistes empedreïts, el músic Pepe Alonso i el periodista Ricard Triviño. Unes cerveses al Grau amb el primer i unes paraules de disculpa amb el segon van servir per alleujar una mica l'embolic causat per la meua confusió. Quede aclarit: és demà, 11 de desembre, a les 11.00 davant l'Ajuntament, que hi ha convocada la pedalejadora protesta de València en Bici-Acció Ecologista Agró. I com que la cosa va de convocatòries, ací en va una altra, degudament contrastada, per a la vesprada del mateix dia: la presentació del DVD Eva Dénia Trio. En concert al Cafè Mercedes Jazz del carrer Sueca de València a les 19.00. Publicat pel segell Comboi Records i produït i realitzat per Turanga Films, la pel·lícula fou rodada el 26 de març passat al mateix cafè en el transcurs del recital que hi va donar el trio d'Eva Dénia, que completen Carles Carrasco i José Luis Porras. Les disset cançons del disc, una d'elles per primera vegada interpretada en valencià a partir de la versió de Vicent Sanchis, La mala reputació, i una altra en castellà adaptada per Pierre Pascal, Tengo una cita con usted, en fan un volum deliciós per als amants del feliç encontre Brassens-Dénia. Hi són gravades també unes paraules de Carles Carrasco i de Pierre Schuller, de l'associació dedicada a la memòria i la divulgació del llegat del gran poeta francès Auprès de mon arbre. Especialment interessant el testimoniatge d'aquest darrer, amb subtítols en valencià, perquè desvela alguna de les claus, sovint ignorades al propi país, de l'èxit que el treball d'aquests músics està tenint entre el públic gal. El respecte escrupulós a la lletra i la música del cantant de Sète, la senzillesa de les coses profundes i ben fetes, la lluïssor d'una veu tan expressiva com la d'Eva i uns acompanyaments de guitarra i contrabaix deliciosos, són coses de què podrem gaudir, ensonyats, mentre apurem la copa del diumenge a Russafa, ben comboiats.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de desembre de 2011.

 

Passat que es fa present

Ferran Archilés Cardona, Mala memòria. Premi de Poesia Manel Garcia Grau 2010. Perifèric Poesia núm 17, Catarroja 2011.

· · ·

És sabut que les solapes dels llibres les solen escriure els autors, de manera que cal prendre-se-les (descomptats els casos evidents d'hipèrbole o autobombo) al peu de la lletra perquè hi podem trobar pistes interessants sobre els propòsits i l'abast d'una obra. Afirma, doncs, Ferran Archilés (Castelló, 1971): “Mala memòria és un recull de poemes sobre el pas dels dies i el pes del desig. A partir d'un seguit d'experiències estètiques i de la contemplació del temps que passa, els versos d'aquest llibre tracten d'indagar en els significats que deixen les seues traces [les del temps] i a les quals anomenem memòria”.
Pot semblar paradoxal, pres en una literalitat que remet immediatament a un lloc molt trepitjat de l'àmbit col·loquial, un títol com aquest en boca d'un poeta que també és historiador, dos oficis que tenen precisament en la memòria la matèria primera del seu treball. Però mala es decanta ací cap a una dimensió més ètica que no pas física, quan ens referim, per exemple, a l'escassedat o imprecisió d'una memòria. Les paraules que segueixen a la cita anterior, en coherència amb la lectura dels poemes, ens ho acaben d'aclarir: “Una memòria que és, a un temps, trampa i refugi, absència i utopia”. Siga perquè el poeta, que sempre opera des de la memòria (explícitament en el cas de Ferran Archilés, de forma tàcita en altres casos), sap que la pròpia memòria és fal·lible i selectiva (sortosament, ens afanyem a afirmar) i que amb els poemes, amb cada poema, tracta de salvar alguna cosa de les flames de l'oblit, siga perquè precisament en aquest intent de fer present el passat està condemnat a sentir el pes i la inanitat del temps en el seu pas, té tot el dret a queixar-se'n. A més, la memòria, que sol ser enterca, tendeix a escriure elegies i revifar les ferides del passat, que mai no es tanquen del tot.
És per tot això tal vegada que la tonalitat de Mala memòria, perfectament modulada, bufa sobre les cendres del present i fa emergir el caliu que amagaven (i preservaven). Però el desig que apareixia en la solapa es dissol en la maniobra amb el vers que clou el llibre i posa les coses en el seu lloc: “…però, el desig no té memòria”. No és el desig essencialment una cosa del present resolta (desesperadament) a batre's amb el futur? Si el poeta no cau en les trampes de la memòria –i Archilés no s'hi deixa arrossegar fàcilment, cosa que li agraïm–, ha de reconèixer que rememorant el passat no l'hi trobarà sinó en la forma del buit o la nostàlgia, negadors per antonomàsia del desig. La memòria que en aquest poemari es llaura i s'esculpeix, precisa en els seus detalls i perfils, ve a més carregada de l'experiència estètica (ço és, assumida en carn pròpia). La proliferació de referències estètiques i culturals, que s'estén per ciutats (València, París, Torí, Nova York, Castelló, Dublín), pintures (Hopper, Katz, Modigliani, Morandi), músiques (Feldman, Uri Caine, Janácek), pel·lícules (Ozo, Cardinale, Pasolini) o obres literàries (Benjamin, Yeats, Lowell), afaiçonen el poemari i s'integren harmoniosament en el discurs del poeta. Acoblades al diàleg autoreflexiu i al que s'hi estableix tothora amb el tu poètic amorós, aquestes fites estètiques ben marcades en el camp de la pròpia memòria i constituïdes per la memòria col·lectiva en llocs de fructífer encontre, no xerriquen ni semblen encabides amb calçador, com passa en tants aficionats a l'abús citatori, sinó que es posen al servei de la pròpia biografia i eixamplen el joc de sentits que els poemes busquen.
Els trenta-set poemes del llibre, generalment breus, discorren elegantment pel riu de la pròpia memòria, estan harmònicament construïts i adopten sovint el to i la cadència del dietari poètic: una magnífica carta de presentació d'un poeta que s'estrena en la publicació. Acabem amb una estrofa del poema “Plou i fa sol” que podria sintetitzar bona part del sentit d'aquest interessant llibre: “Algú mira des de l'altra banda / del carrer, mira el cel precipitant-se / sobre la pluja, en l'aigua / de xarol del terra. El món a l'inrevés, / sóc jo qui mira i qui és mirat, / és el passat que es fa present. / És un record que es desfà. / Jo sóc qui el desfà”.

Publicat a Saó núm. 364, octubre de 2011.

 

Guerra a la bicicleta

Som els ciclistes els més interessats en una regulació del trànsit a la ciutat i en la concreció d'una normativa eficient que vetle per la nostra seguretat (i la nostra alegria, dret que no s'hi sol tenir en compte), solidària amb les dels altres transeünts, en especial els vianants. L'augment de l'ús de la bicicleta que València ha experimentat en pocs anys demanava a crits fixar les regles del joc, però, com sempre, hi arribem tard i de mala manera. Arribem tard, i per vies alternatives més o menys enfrontades al poder polític i la (in)cultura que més li agrada propagar, la velocitat, el soroll i el balafiament de diners i energia, a la popularització d'un transport eficient, barat, ecològic i harmònic, una de les marques distintives de la qualitat de vida en països més cultes, rics, devetllats i (moderadament) feliços. Si el recent servei públic de velocípedes, malgrat el nom que li van donar i els rudimentaris artefactes, quasi ingovernables, de què disposa, ha contribuït decididament a l'auge de la bici, la casa s'hauria d'haver alçat des dels fonaments de millora i extensió dels itineraris. Clar i ras, una ciutat orogràficament perfecta per a la bicicleta és encara una jungla d'asfalt plena de trampes per a ciclistes i vianants. Ara com ara és quasi impossible circular-hi sense recórrer a les sofertes voreres si no et vols deixar la pell enmig la fúria del trànsit motoritzat, o lligar la bicicleta a una farola, atesa la insuficiència d'elements destinats a tal fi. I si la crisi (em console perquè vull) fa de la virtut necessitat per a la sostenibilitat urbana, el sentit del bé comú aconsellaria agrair als ciclistes els serveis prestats, adequar la ciutat a més beneficioses formes de transport i divulgar pedagògicament les normes entre la ciutadania. Han optat, en canvi, per declarar la guerra a la bicicleta amb multes (estratosfèriques en relació al mal causat), que en tres dies han afectat 530 ciclistes i han recaptat 100.000 euros. Com que aquests diners a penes omplirien un peliu del forat negre d'Emarsa, per exemple, podrien destinar-los almenys a l'ampliació dels carrils-bici. Mentrestant, qui no plora no mama: diumenge hi ha una bicifestació a les 11.00 a l'Ajuntament anticiclista de València que no pense perdre'm encara que ploga.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de desembre de 2011.

 Dinamarca 2007.

Johnson & Olivas

La primera pregunta és senzilla: “Confiaria els seus diners a un individu com José Luis Olivas?”. I la segona no ho és menys: “Demanaria consell a Lola Johnson a l'hora de triar un clàssic com a llibre de capçalera?”. Si sovint és veritat que qui pregunta ja respon, estalviem-nos el viacrucis de recórrer les biografies d'aquests dos gegants del món de les finances i del turisme, la cultura i l'esport, respectivament, no per sinuoses i plenes d'espectaculars mèrits de què prendre exemple, sinó per previsibles. Concentrem-nos en les raons que han portat els nostres protagonistes d'avui a la primera plana de l'actualitat, la dimissió d'Olivas de la vicepresidència de Bankia i del BFA (Banco Financiero y de Ahorros) després que al Banc de València se li descobrís un descosit de mil milionets d'euros, pam dalt pam baix, i l'atribució a Ausiàs March (o Marx, no n'estem segurs) de l'autoria del Tirant lo Blanc feta per Johnson durant la cerimònia de lliurament dels premis als millors llibres (té collons la cosa) editats. Dit així tot pot semblar molt bèstia i provocar un no immediat a les preguntes plantejades més amunt, però com que la jubilació –forçada o no– d'Olivas podria costar uns 2'9 milions d'euros l'any, aprofitant la coincidència cronològica de les dues cagades m'anime a fer humilment la següent proposta: col·locar la Johnson de vicepresidenta de Bankia i l'Olivas de responsable de turisme etc. A fi de comptes no ens consta que el de Motilla del Palancar ignore de manera tan escandalosa els nostres clàssics ni que a l'exfallera que caigué en gràcia a Amadeu Fabregat pel color de la seua pell, i que per això va ser fitxada per a Canal 9 (o tempora o mores), li falten recursos per als jocs de mans que exigeix la banca. Això sí, se'ls demanaria discreció a canvi. Hauria d'estar-se ella tranquil·leta i sense parpellejar enmig de l'entrepà que formen Francisco Verdú i Rodrigo Rato, els dos mastodonts del complex (o com es diga) bancari, i abstenir-se ell, com sol fer des dels temps de la UCD amb molt d'èxit, d'obrir la boqueta, i menys per parlar de llibres. I després, amb els diners i els clàssics, que cadascú s'apanye com puga.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de novembre de 2011.

Papallones, granotes

Havia anat a votar per primera vegada en la seua vida, amb els divuit anys reglamentaris acabats d'estrenar i unes notes que li havien valgut un premi extraordinari de batxillerat i matrícula gratuïta en el seu primer any de Facultat. La seua intenció era introduir en l'urna una d'aquelles boniques papallones que havia vist voleiant en el seu Col·legi Electoral, però s'havien acabat, de manera que amb una amiga va anar al quiosc de la cantonada a comprar-ne més, però tampoc no n'hi havia. S'hauria de resignar a fer servir l'única papereta disponible, la de la granota, tot i que no era fàcil encabir un batraci per l'estreta ranura de la caixa i que la pell llefiscosa d'aquell animal li produïa una certa aprensió. ¿Què devia significar aquell somni, em preguntava Sarai a l'eixida de l'institut, on havia vingut per arreglar uns papers, mentre empenyia la seua bicicleta i un altre brillant exalumne, Vito, bromejava a propòsit de la cita que els ciutadans teníem amb Sagasta i Cánovas del Castillo i la sensació de frau que ens produeix la contemplació del mateix drama repetit en l'escenari de la política? No tinc ni idea de què pot significar aquest somni ni si els somnis, més enllà del fet d'expressar en el camp dels símbols les nostres pors i desigs, volen dir alguna cosa. Però aquests dies milers de joves convocats per primer colp a les urnes i milions d'altres ciutadans assotats per una crisi programada en anys d'abundància i d'incultura (fatídic còctel) deuen haver experimentat una cosa semblant al somni de Sarai: voldrien que el seu vot fos com una papallona de colors llampants aletejant plàcidament i es troben a les mans una granota d'ulls atònits amb el seu rauc sòrdid per tota resposta. De fet, és això el que més hem sentit durant la campanya, granotes que rauquen a l'estany pútrid d'una política que dominen les mans anònimes dels mercats. Però si no ens deixem adormir pel soroll monòton dels amfibis, que volen menjar-se les papallones, i pensem que a aquest món li calen moltes ales per reinventar-se, que el camí ni acaba ni comença amb les urnes, malgrat els vaticinis previsibles de les enquestes, en algun punt germinarà la multicolor resistència.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de novembre de 2011.

Tu també, Urdangarín?

Fins ara els canals per on flueix la sang blava d'aristocràcies i monarquies s'havien mantingut moderadament estalvis de la podridura que deixa la corrupció, tan estesa aquests dies atziacs, per on passa. Siga perquè aquesta gent no necessita embrutar-se les mans amb els diners de la caixa pública (de la qual reben tot el que necessiten, i més, per a la seua pervivència sense l'escrutini comptable a què solem ser sotmesos la resta de mortals), o perquè les comportes que desaigüen els escàndols monetaris cap a abocadors il·localitzables hi funcionen a la perfecció, el cas és que entre els pecats i vicis de la selecta casta no ens constaven coses tan plebees com la falsedat documental, la prevaricació, el frau a l'Administració i la malversació de cabals públics, delictes pels quals podria ser imputat SE el Duc de Palma de Mallorca, més conegut per Iñaki Urdangarín, espòs de SAR la Infanta d'Espanya Cristina de Borbón. Tot i que la sang no ha arribat encara al riu i que l'exjugador d'handbol té dret a la presumpció d'innocència, les tèrboles seqüeles del cas Palma Arena, amb Jaume Matas en paper estel·lar, ja han esguitat l'escut d'armes de la monarquia espanyola. ¡Tan bé que estàvem amb les proverbials disputes hereditàries, les xafarderies d'alcova, els crims nefands, les noces senils, palaus, nuviatges i llargs cognoms compostos, la col·lecció de títols nobiliaris, la revista de tropes, els saluts a la bandera i totes les entremaliadures que alimentaven la premsa del cor i aureolaven de glamour aquest museu vivent de la història! Era tan bonic el conte de prínceps i princeses i ducs i duquesses que ens feia agafar el son en els duríssims temps de la crisi, que fa ràbia que aquest poca-solta de l'Iñaki (o una conjura de republicans i desafectes a la pàtria no del tot descartable, ja veurem què hi diu Rajoy) ho haja enviat tot a pastar fang. Desprestigiada com mai la classe política, amb la Banca i el Capital sota molt raonable sospita, immersa l'Església en reiterats escàndols d'abusos sexuals i atacada ja la monarquia (o almenys les seues rodalies) pel càncer de la corrupció, a quin sant ens podrem encomanar a partir d'ara per no naufragar enmig del tràngol i continuar dormint?
 
Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de novembre de 2011. 

La drassana

Llig al periòdic que els grans fastos costen deu milions d'euros mensuals als contribuents valencians. Escric grans fastos on ells i els seus altaveus hi diuen grandes eventos però podria haver dit saraus, expressió que s'ajusta millor a la realitat de negoci fraudulent, balafiament estúpid, espectacle i no-res sobre què giravolta la política del PP des de la pleistocènica invenció de Terra Mítica. Un dia es llevà Zaplana i mirant des de la talaia benidormina la falda del Puig Campana, pensant com clavaria bona cullerada a la sopa aliena, li vingué al cap la paraula evento, amb un total menyspreu, no cal dir-ho, pel diccionari i la semàntica. Preguntem-nos com `successos imprevistos o de realització incerta´ (en castellà), i doncs de naturalesa eventual, conjectural, poden convertir-se en saraus estables i tindrem una de les claus de la crisi i destarifo actuals. Perquè a Zaplana el succeí Camps i, salvant algunes diferències de perfil, en una cosa sí estaven radicalment d'acord: s'havia de continuar clavant bona cullerada en aquella sopa. En fi, llig que tot això encara ens costa un ou al mes i calculant què es podria fer amb tants diners se'm posa cara d'estupefacció gràcies als músculs facials no atrofiats encara per la vella indignació. I em ve al cap El astillero, de Juan Carlos Onetti, novel·la que –aposte la cara estupefacta– no han llegit ni Zaplana ni Camps ni Fabra, i sent el paisatge de la desolació humana en unes drassanes inservibles, rovellades, habitades només per fantasmes addictes a la farsa i l'alcohol de garrafa. Veig el buit alçat per la quimera de Jeremías Petrus i veig Larsen, Juntacadáveres, atrapat en el laberint de la desesperació. I el astillero, la drassana, se'm transforma en la Ciutat de la Llum, en l'aeroport de Castelló, en la Ciutat de les Arts i les Ciències, en el circuit de fórmula 1, en l'Open de tennis, en l'America's Cup, en tants continents sense contingut, en el gran zero que encara ens costa –descomptades les despeses de construcció– deu milions al mes mentre s'ensorren escoles i hospitals i l'únic que creix en aquest ermàs abandonat són les xifres dels desocupats. El somni grandiloqüent i buit d'uns bojos ben votats.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de novembre de 2011.

 
   

L'últim amor

Pere Rovira, Contra la mort. Proa, Els Llibres de l'Óssa Menor 319, Barcelona, 2011.

· · ·

Ve l'autor de Vila-seca de Solcina (1947) de versar en català poemes de Baudelaire (Vint-i-cinc flors del mal de Charles Baudelaire, 2008) i de Ronsard (Les roses de Ronsard, 2009). No convé de simplificar en excés les coses, és clar, però llegint Contra la mort fa l'efecte que l'experiència de la traducció d'aquests dos clàssics –molt celebrada en el seu moment la de Ronsard, alguns poemes de la qual van ser recitats per l'autor a Agramunt en 2007, durant un encontre de poetes per la pau, poemes que van despertar l'interès d'un home tan familiaritzat amb els clàssics com el cantautor Paco Ibáñez– ha deixat fonda petjada en la manera de fer actual de Pere Rovira. Més que no pas raons que justifiquen una determinada opció estètica, tractem de buscar els fils que lliguen el teixit d'una escriptura i li donen coherència. Aclarim-ho ja: la darrera aposta d'aquest autor és decididament classicista, en el fons i en la forma. Res a objectar-hi en principi, ja que en qualsevol dels casos l'edifici del poema descansa en una solidesa en el maneig de l'escriptura poètica que està fora de tot dubte. Per atra banda, em faig càrrec de la dificultat de definir d'una manera mínimament convincent què diem quan diem clàssic i ho oposem, per exemple, a actual o modern. I es pot tractar, al capdavall, de sensibilitats lectores i preferències estètiques, però no m'estic d'observar que en la reelaboració dels grans temes de sempre (l'amor i la mort) a què s'ha lliurat Pere Rovira, encotillada per l'alexandrí, el decasíl·lab, la rima i el sonet, hi manca el tremp, la tensió i el risc que defineixen el bo i millor de la poesia que hem dit moderna. Que l'autor, em sembla, ha perdut algun que altre llençol en aquesta bugada, que ens trobem davant un poemari menor en comparació a obres de l'envergadura de La mar de dins (2003), per exemple. Perquè el classicisme de Rovira és, des del meu punt de vista, massa estricte i literal, i malgrat l'equilibri aconseguit de les formes, la serenitat de sentiment i pensament que traspua, la nitidesa de la dicció i de les imatges, fa inevitable la sensació del déjà vu i dit en moltes de les seues composicions. No pot ser que el cansament dels excessos i de la tensió que suposa la recerca en poesia haja de desembocar en les aigües manses i poc oxigenades del més pur classicisme, ni tan sols quan les circumstàncies de l'edat i les peripècies viscudes ens demanen a crits el repòs i un cert equilibri (perquè ni repòs ni equilibri no són privatius d'una sola manera d'entendre la pràctica poètica). Dit tot això, que, com sempre que acarem aquestes reflexions, té a veure amb personals preocupacions intel·lectuals, farà bé el lector d'aquesta nota de passar per alt el que podrien semblar ombres que enfosqueixen una poesia per altra banda lluminosa (feta per un autor que domina amb solvència el propi ofici) i navegar lliurement pel riu reflexiu que Pere Rovira ens proposa, el de l'últim amor, el més fort, enfrontat a la mort, el que l'ajorna sempre en l'afirmació i la joia.
S'obri el llibre amb la secció-poema Records de l'altre món on el poeta, un colp mort, encara viurà en els records de l'estimada. Hi segueix Apunts, part integrada per nou poemes, Arbres (cinc poemes), Homenatges, amb nou poemes, alguns de tan corprenedors com el dedicat a Màrius Torres (“A Màrius Torres”), als amics (“Amics vells”) o a la memòria del pare (“Sant Pere”), i es clou amb la secció Sempre, la més llarga, amb vint-i-un poemes, entre ells el ronsardià “Quan ja siguis molt vella”. Acabarem citant els dos darrers quartets del poema ja al·ludit “Amics vells”: “ara que anar a la vida és anar a casa, / que ens rebel·lem per ser conservadors, / que és veritat que ens maten els dolors, / ara que som alhora cendra i brasa, // una lletra pot dir la nostra sort: / que la vellesa ens dugui a la Bellesa / de l'art final, i a l'última riquesa: / l'últim amor, que sempre és el més fort”.

Publicat a Saó núm. 363, setembre de 2011.

 

El poeta Pere Rovira en una imatge recent extreta d'Internet.