Set jutges

No n'han estat setze, com els que mengen fetge d'un penjat, ni com aquells altres que, inspirats en el popular embarbussament, amb les seues guitarres i les seues cançons van començar a posar lletra a l'efímera i més aviat il·lusòria albada postfranquista. No setze sinó set, que amb la sentència contra Garzón han transformat el joc fonètic dels setze jutges en un espectacle macabre de canibalisme i venjança. El fetge del jutge penjat ha estat devorat amb el mateix ritual que l'àguila aplica eternament, amb la llei a la mà, sobre un Prometeu encadenat a una roca del Caucas per haver revelat als homes el diví secret del foc. L'àguila dels set jutges té al cor els Reis Catòlics i Franco, un escut d'unitat pètria entre les ales desplegades i el jou i les fletxes davall les urpes. Garzón no és fill d'un tità ni guanyarà l'eternitat gràcies a l'ajut d'Hèracles. La seua comesa ha estat més humil que la que democratitzà l'alquímia del foc, però no li manca la grandesa d'haver destapat la més espessa trama de corrupció coneguda dels temps pseudodemocràtics. Si el que és legal contra el terrorisme, les escoltes, deixa de ser-ho contra delictes que també soscaven l'estat de dret, deu ser que els set jutges consideren la corrupció consubstancial al funcionament del (seu) sistema. Mala cosa. En aquests moments de dol no és només l'àguila imperial que riu. Els ossos de Pinochet i Franco, entre d'altres execrables mòmies, deuen estar a hores d'ara pixant-se de riure en els seus nínxols. Per no dir res de l'absolt Camps, a qui ha faltat temps per llegir la tesi que ha dirigit un altre amic seu de la judicatura a la universitat alacantina que porta el nom (història convertida en sàdica ironia) de Miguel Hernández i descollonar-se a la cara d'uns estudiants que l'increpaven. Aquella transició fou certament modèlica, sobretot a l'hora de segellar la memòria dels vençuts i perpetuar la condemna dels prometeus encadenats per la victòria feixista. La propera condemna al jutge jutjat acabarà amb el que encara queda del fetge de les víctimes del franquisme. Dels nínxols oberts emergiran els fantasmes dels botxins, que continuaran regnant pels segles dels segles.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de febrer de 2012.

  












Els Setze Jutges en una imatge publicada per enderrock.cat 

Fred siberià

Sort de fred siberià que ens distrau durant uns dies de l'altre fred, rutinari, antic i implacable, que els savis de les estadístiques i els addictes als tobogans financers i dineraris s'entesten a anomenar crisi i que ja la majoria comencem a percebre com una simple i gran estafa. Per uns dies estarem més atents als termòmetres i les informacions meteorològiques, i les converses, amb la vaguetat que inspira parlar d'aquests temes, giraran entorn de l'oratge, que és el que sempre s'ha fet (excepte en èpoques dures de crisiestafa) perquè transmet una agradable sensació de normalitat. Si ve del nord un vent gèlid covat en les infinituds siberianes o si en bufa un altre d'asfixiant des de les entranyes del Sàhara, això són esdeveniments ineluctables, aliens als vaivens corretjosos de la política, l'economia i totes aquestes coses. Sort, doncs, de fred siberià, ja poc siberià quan arriba a les nostres latituds i ens toca només de raspalló, allunyats com som d'Ucraïna, l'Europa central, el Pirineu i fins de l'altiva Morella. Amb la davallada de les temperatures, ja no viurem, com en l'acudit, als zero graus equidistants entre el fred i la calor de l'atonia civil. La magnitud de l'estafa valenciana, en caure els telons de l'opulència que han deixat al descobert el paisatge de la misèria, ens ha deixat garratibats per la llarga letargia, atònits, amb poca reserva de paraules, que és la llenya primordial per a hiverns tan crus com el que patim ara. Però heus ací el fred de Sibèria, batent rècords –en clara sintonia amb l'esperit esportiu dels nostres dies– cententaris. Per uns dies ajornarem les el·lipsis, els balbucejos, els vicis circulars i els tòpics a què forcen la indignació i el cabreig contra una crisi que sabem estafa i ens provoca més tremolors que el fred siberià però que no entenem ni sabem com enfrontar. Parlar del temps amb la lenta indiferència amb què cauen les volves de neu constituirà un dolç parèntesi, un simulacre de normalitat. Però més ens valdrà acumular mentrestant raons i energies per combatre l'altre fred, injust, antic i rutinari, que no està de pas ni depén tampoc dels déus que regeixen la natura sinó de l'estupidesa i la voluntat humanes.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de febrer de 2012.

 

Intensa brevetat

Josep Sou, Perbreviter. Premi de Poesia Festa d'Elx 2010. Poesia 3i4 núm. 145, València, febrer 2011.

· · ·

El poeta alcoià Josep Sou (1951) és autor d'almenys una setzena de títols des de la seua estrena en 1989 amb De ciutat fins als apareguts els darrers anys, Conreus de l'horitzó (2000), Canta la tuaca (2002), Sota la pell del cautxú (2003), Ma non troppo (2006) i Ivarca (2008). Com a poeta visual i objectual la seua obra ha estat àmpliament editada, exhibida en un gran nombre d'exposicions per ací i per allà i justament celebrada com una de les aportacions més interessants dels darrers temps en aquests camps. Així doncs, ens trobem davant un autor que treballa a un ritme i amb una intensitat realment inusuals i que ho fa, com no podia ser d'altra manera, a partir de la llibertat que exigeix tota creació artística i que el territori transfronterer (en el moviment de vaivé entre l'art purament verbal i la composició plàstica) que ocupa Josep Sou necessita subratllar d'una manera més evident. És la poesia de Sou una proposta sempre oberta, en moviment, deliberadament experimental, incòmoda en els hàbits estancats de la tradició, com si en cada giragonsa del camí el poeta assagés noves formes d'expressar els límits difusos d'una realitat tothora canviant. El resultat d'aquesta recerca, vist en conjunt el considerable gruix de llibres que ja la componen, podrà semblar desigual a ulls del lector (en un procés de perfeccionament i ajustament de les eines expressives com més va més palès), però això forma part de les regles del joc que l'autor s'hi proposa, deliberadament allunyat dels preciosismes dels llocs comuns i compromès amb l'experimentalisme que n'és sempre principal fonament.
Perbreviter, expressió llatina que podríem traduir per `molt breument´, reuneix, al nostre parer, el bo i millor de la poesia de Sou. S'hi manté el tractament espacial del poema, sense signes de puntuació i amb masses de blanc pautant el ritme cadenciós dels silencis; s'hi manté el trencament del discurs amb la dissolució de certs enllaços sintàctics i la resistència a ancorar el poema amb anècdotes i referents massa explícits; hi fa de principal fil conductor del teixit poètic una veu meditativa que va cosint el seu pensament amb l'agulla del temps que escandella la profunditat o lleugeresa de l'ara i ací o es gira cap a l'abisme del passat que s'invoca. En la línia ja madurada d'anteriors propostes com els més amunt citats Ma non troppo o Ivarca, Josep Sou ha deixat arrere alguns dels excessos del flux verbal dels primers llibres, que de vegades es deixatava a colps d'atzar, amb el perill de vorejar massa sovint els estimballs del no-sentit o de sucumbir als capricis de les troballes (per molt que siguen una part consubstancial a tot exercici poètic). El poema ací s'ha concentrat, el llenguatge s'hi ha tensat i ha deixat que els silencis, indispensables per a la construcció musical del poema, també hi parlassen. De vegades s'acosta, per intenció i gracilitat –no per la seua arquitectura mètrica– al món del haikú i altres gèneres de la tradició oriental. Dividit en el que poeta denomina cants (Cant primer, Cant segon, Cant tercer i Cant de cloenda) d'extensió desigual (4, 16, 20 i 16 poemes), Perbreviter s'obri amb la cita d'Horaci “brevis esse laboro, obscurus fio” que el diccionari tradueix “m'afanye a ésser concís, em torne obscur” i que resulta d'allò més eloqüent, no tant per l'obscuritat (aquest és un dels exercicis més lluminosos de Josep Sou) com per la brevetat dels poemes o instants poètics i els beneficiosos efectes, ja apuntats, que aquest esforç ha generat.
No resulta senzill, per a un poesia que renuncia quasi sempre a pintar amb colors realistes situacions i escenes i que en els seus moviments reclama l'autonomia del llenguatge poètic, definir-ne els temes. En qualsevol cas, hi ha una veu que travessa els embulls del temps i que ofereix  instants cristal·lins de pensament poètic. De vegades hi ha al·lusions a fantasmes del passat, a la pròpia ciutat esvaïda en el temps, hi ha moments de passió i tendresa i una clara voluntat de recompte i memòria i, al fons de tot i en la mesura en què els mots conquisten un sentit, el propi sentit en la trama de l'escriptura. Deixem que ens ho diga Josep Sou en un parell de seqüències: “Això sí / tan important com és l'experiència // com si l'experiència no fóra temps vençut / temps mort i sepultat en la indiferència / d'un vestit sense costures”. “I en la via / els sentits s'afermen / a la llum impossible / de l'afany / quasi desert / de la poesia”.

Publicat a Saó núm. 366, desembre de 2011.

 

La sentència

Només ens faltava conèixer el paper on algun dels membres del jurat va estampar (no gose dir-ne escriure) la sentència absolutòria de Camps i Costa per dissipar qualsevol dubte sobre el grau d'incompetència dels protagonistes d'aquesta pantomima que, com un altre vestit fet a mida, salva de moment la pell dels acusats. Ignore el sistema d'elecció i la identitat d'un jurat tan il·letrat però apostaria un ull que algun dels components, si més no el que va assumir el paper d'escrivà, prové d'alguna de les clavegueres del sistema educatiu on es perpetra a consciència la incultura del personal. Entre els requisits exigibles al jurat hi ha el de saber llegir i escriure, coses que no habiliten, sembla, per fer la o amb un canut. Els ímprobes esforços que Camps i Costa i tota la parentela ha dedicat a l'analfabetització els és per fi recompensada en forma d'increïble absolució. No sé si hi hagut mai un judici on s'amuntegassen tantes proves contra els acusats, i si cinc dels nou membres del jurat han estat incapaços de veure-les és perquè la ideologia, la connivència amb la corrupció, la fe cega en el poder o la ingorància els ho impedia. Camps i Costa no van rebre regals de la trama mafiosa pels seus càrrecs públics i el control que exercien sobre els pressupostos sinó perquè casualment passaven per allà. Els 14 milions d'euros que el Bigotes es va embutxacar són el resultat d'un amor correspost entre amiguitos del alma dels te quiero un huevo, tan romàntic. La innocència de Camps té la solidesa dels cinc minuts que va tardar a desfer la decisió de declarar-se culpable. La trampa, tanmateix, estava servida quan es va decidir jutjar la punteta de l'iceberg i deixar la part de la corrupció sumbergida en una mar negra. Més enllà del destí personal dels pocavergonyes, la sentència absolutòria ens condemna a la llei del tot s'hi val, la impunitat i el descrèdit del sistema. Així només pot prosperar el menfotisme, ideal per a la perpetuació de la injustícia, o la consciència cívica. Espere que siga aquesta, abanderada pel nombrós jurat popular de les últimes manifestacions que ha declarat culpables els autors de la ruïna, ama i ànima de la festa, capaç de moure de veritat la difícil fitxa valenciana.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de gener de 2012.

 

El malson de Mou

Conste que com a barcelonista estic encantat que Mourinho siga l'entrenador del Madrid, i molts anys que ens dure. Mai en la vida el Barça havia guanyat tant i tan bé el seu etern rival, cosa que hem d'agrair no solament al joc esplendorós, estratosfèric i de filigrana, més exactament blaugrana, d'un conjunt irrepetible i a la poètica lucidesa d'en Pep Guardiola sinó també –just és reconèixer-ho– a la incompetència d'un tècnic tan antipàtic, arbitrari i capriciós com Mourinho. Però aquesta columna és política, no ens desviem del tema. Perquè em fa l'efecte que l'histèric lusità representa en el terreny futbolístic el mateix que la majoria de sàtrapes i mandarins que governen els nostres destins en el camp polític i social: un frau de campionat. Que el futbol són faves comptades no m'ho negarà ningú, i perquè brille més enllà de la immediatesa de cada ziga-zaga del joc cal posar-hi molta èpica i molta lírica, literatura d'alta volada com la que ben pocs –el seu antònim Guardiola, per exemple, i un grapat de comentaristes esportius– saben elaborar. Altrament, els discursos esdevenen pura gasofa per als més estúpids, provocacions mediàtiques, gestos a la galeria, fabricació de carronya perquè una premsa àvida de notícies l'escampe per tot el planeta. Encimbellar un entrenador tan dejú d'idees i tan sobrat de ressentiment i nits en blanc no ha estat més que el resultat d'una avorrida campanya mediàtica d'un dels clubs més poderosos del món, presidit per don Florentino, tauró dels negocis que detesta el futbol. Però la campanya ha aconseguit clavar-nos les enrabiades i amargors de Mourinho fins en la sopa perquè una gran part del públic li riu les (des)gràcies com els les ha rigudes als sàtrapes i mandarins que li furtaven la cartera, fins i tot després del gran robatori. Una cosa sí estic disposat a reconèixer al sicari portuguès: haver-se convertit, per grat o per força, en l'espill perfecte de la mala llet hispànica, que també escenifica molt bé la bota de Pepe aixafant la mà inerme de Messi. Per sort hi ha espai per a la utopia i apòzema contra el frau. I es diu Guardiola, illa de llum enmig del malson de les crisis.


Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de gener de 2012.

Pobrets però honrats

La ruïna en què es troba l'edifici (per ara) autonòmic, gestada en anys de saqueig sistemàtic i brutal incompetència, requeriria la mà d'un arquitecte molt versat en urbanisme. Però l'actual inquilí de la Generalitat i president regional del PP Alberto Fabra és aparellador d'ofici i això vol dir que es limita a supervisar l'execució de les obres a partir dels plànols que d'altres han dissenyat. Si és inútil demanar cireres a l'alzina (o pomes al pi negre), tampoc no esperarem que l'aparellador o l'obrer ens traguen les castanyes del foc. Comparat el castellonenc amb els seus predecessors Camps i Zaplana i les dues cares de la mateixa moneda que a cada u li ha tocat gestionar, hem de reconèixer que Fabra hi apareix més ben retratat, almenys en formes i gestos. Poca cosa, perquè el marge de maniobra és tan limitat com les existències de la caixa forta i perquè, per no esvalotar un galliner assotat per la crisi, ha de fer mans i mànegues per tensar el fil que l'uneix a la família (i als arquitectes que treballen a l'ombra) i distanciar-se alhora amb la boca xicoteta dels errors més estrepitosos i evidents que provocaren l'actual ruïna. L'aparellador no qüestiona els plànols del fracàs i a més ens la clava amb vaselina quan en reparteix les culpes a parts iguals, com si tots ens delíssem per les bosses Vuitton, els rellotges supercars o els ferraris d'Ecclestone i haguéssem viscut per damunt de les nostres possibilitats amb un aeroport incrustat al mig del cap. Una altra cosa és que, instal·lats per la pressió dels mitjans de formació de masses en un núvol d'infantil irresponsabilitat, molts valencians arribassen a creure que els diners plovien del cel i que el mannà era inexhaurible, raó per la qual no han parat de votar-los. Quant a les previsions d'una crisi cantada des de fa tants anys i que mostrava la seua poteta negra d'estupidesa, incultura i desmemòria per davall els oripells amb què es revestia l'orgia del saqueig, no cal sinó consultar les hemeroteques. Si les crítiques al sistema no van aconseguir aplegar una majoria ciutadana capaç de frenar el desastre no és qüestió de retraure-ho als crítics. De pobrets però honrats n'hi ha hagut sempre a cabassades.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de gener de 2012.

Rita Barberà fotografiada per Carles Francesc (El País, 14 gener 2012).

L'asfíxia

Tant fa que la ruïna valenciana, amb un deute equivalent al 19'9 % del PIB, fos precedida d'altres formes d'asfíxia més subtils però també evidents per a aquella part de la ciutadania no narcotitzada pel discurs d'un poder encara en vigor que, malgrat la que està caient i la que caurà, continua amb la sòrdida matraca de la vacuïtat i l'autobombo. Tant fa que l'actual asfíxia siga el revers d'una moneda de ruïna moral i política que ha degradat fins a límits insuportables la nostra democràcia durant els darrers lustres. Tot el que comença a dissipar els efectes del somnífer en els més crèduls, en forma de retallades bestials, impagaments a la Seguretat Social i deutes a la banca alemanya satisfets gràcies a la generosa mà de l'Estat, venia covant-se en els temps de Zaplana i Camps mentre la parròquia aplaudia a rabiar tots els acudits amb què els bocamolls de la incompetència posaven cada vegada més alt el llistó de la burrera. Ens agradava escoltar que érem els més guapos i adormir-nos acaronant el conillet de vellut proporcionat pels furtapatos de la coentor. Per això maleíem les aus de mal averany que ens acusaven d'infantiloides i anunciaven la mort de la gallina dels ous d'or. Encara serà gràcies al germà gran de l'Estat que els vicis del tarambana del menut no ensorraran l'alqueria valenciana, de manera que els reietons del PP hauran matat dos pardals d'un tret: primer s'embutxaquen la fortuna rebuda en herència i, acabat el pastís i mentre el poble sobirà n'assumeix el deute, declaren la insostenibilitat d'una autonomia que era com un d'aquests vestits fets a mida amb què avui despunta l'iceberg d'un lladronici sistemàtic encara aplaudit per la immensa majoria de la parròquia. Si el cas d'Urdangarin aprofita per rellançar en tecnicolor la monarquia, l'asfíxia valenciana, aparentment alleujada per la Casa de la Misericòdia amb seu a Madrid, això és, situada més enllà del bé i del mal, no modificarà el discurs de la dreta autòctona ni despertarà de l'atonia una oposició i una ciutadania sumides en el fatalisme sinó que justificarà que premen els caragols d'una autonomia en fallida tècnica que ja fallava com a pura i simple democràcia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de gener de 2012.

 

Espeleòleg de la memòria

Josep Mir, Llànties de la llivanya. Col·lecció La Diligència, Associació Cultural Bertolt Brecht, Mislata 2007.

· · ·

La nova col·lecció de quaderns poètics, nascuda de la mà de Pere Bessó, s'inspira en aquells altres de La Forest d'Arana de finals dels 80 i primers dels 90. No debades torna a ser el Josep Mir de Viure no és necessari, navegar sí qui n'enceta el periple, aquesta vegada il·luminant la memòria amb la llum de la seua paraula.

Ressenyem avui un altre fruit preciós d'aquells que es crien als marges, probablement inaccessible si el lector atent no es pren la molèstia d'anar a collir-lo a través del correu  a.c.b.b.mislata@hotmail.com. No hi ha plaer sense esforç, què hi farem. Un plaer que hauria estat més redó si l'imprescindible embolcall del fruit s'hagués elaborat amb més cura i els mínims de rigor en correcció, maquetació, enquadernació i qualitat de paper. Qüestió de gust i finesa més que no pas de pressupost, al capdavall, i doncs, corregible. Però anem al gra. Mestre Mir va obtenir tan merescut títol a la Universitat Noctàmbula (Bolaño en diria desconocida) de l'Arana, quan les tertúlies arrapaven perillosament l'alba i tenien per objecte la poesia i la conversa sobre temes infinits que creixien en espiral. Si les posteriors trinxeres poètiques de la ciutat s'han especilitzat en la passarel·la, l'accepció banal del rendez-vous i la pràctica del llenguatge poèticament correcte, pitjor per a elles (i, ai, per a nosaltres). Però fem recompte, evoquem les illes on ha fondejant el nostre navegant: Viure no és necessari, navegar sí (1986), Gènesi del seny (1987), He vist Diògenes que esbocinava el bol (1989), Poemes de cal Paradís i més poemes (1999), El mim del mag (2000), Ésser per a l'ésser (2001) i Crides quatre d'independència amb un exordi i un elogi d'exili (2001).
Llànties de la llivanya representa nítidament l'escriptura característica de Josep Mir, no solament pel que fa a la factura dels versos, en estil i temes, sinó també a l'estructura amb què el poeta sol presentar els seus treballs: petites peces de pocs poemes que van acoblant-se en el puzzle global de la seua obra, opuscles que el temps i les circumstàncies editorials van organitzant en forma de llibre. Com en altres casos en la recent poesia valenciana, la de Mir està demanant a crits l'acoblament final d'una edició ordenada i completa d'un material dispers i molt obert, provisional, no en el que tota obra que va fent-se té, sinó en el sentit del ja editat. El poeta de Mislata té una certa tirada al títol al·literatiu i un mica críptic, com si volgués velar, i suggerir alhora, una clau interpretativa de caràcter global i transcendent que de vegades col·lisiona amb la senzilla complexitat de les seues propostes. En aquest sentit Llànties de la llivanya juga deliberadament amb l'ambigüitat, potser consubstancial al dir poètic. Arrisquem-ne una interpretació plausible: llum de la fissura. L'esclariment que a través de les fissures del record pronunciat (les absències: la infantesa, la mare, el poble, la plaça de la Moreria de Mislata…), les paraules, el poeta es procura i ens procura. L'espeleologia com a forma de vida, de poesia, en cerca del sentit, del propi sentit. L'expressió d'en Mir és delicada alhora que una mica descurada (res que no esmene una revisió pausada del material), sempre atenta a dos grans eixos temàtics: l'exaltació de la joia de viure, l'esclat entusiasta del present, i la reflexivitat, el pensament fet poema, el poema com a forma exacta en què cristal·litza el pensament. Aquesta, em sembla (veig alguns tics de l'estil aranès com a simples accidents), la del poema filosòfic, si no estic dient una barbaritat,  és l'autèntica marca de la casa, l'aportació més nítida a un context poètic, el català, una mica mandrós a l'hora de posar-se a pensar a través de l'escriptura poètica. Una filosofia, no cal dir-ho, profundament vitalista i, gosaria dir, intrafísica. Juntament amb la percepció clarivident del present fugisser a què tot poeta digne d'aquest nom s'aboca, en el cas de Mir amb una exactitud en la volumetria de les sensacions pròpia d'un arquitecte. És el seny, de nou, el tarannà de curiós infatigable del poeta manipulant amb saviesa les paraules de la tribu, forçant les significàncies, eixamplant les possibilitats d'evocació i pensament de la matèria verbal, qui ens mena subtilment per les escletxes de la memòria. Aquesta gran cova on la vida és plena de ressonàncies i sentit guanyat.

Publicat a Saó núm. 316, abril de 2007.

L'autor a la Font Roja, novembre de 2011.

Borén

Comence aquesta columna a 212 quilòmetres al nord de València, en plena autopista. Pense en la semblança de la xifra a la de l'any bixest –i això ja el fa un xic especial– que a les dotze de la nit de dissabte farà la seua entrada. Mai no havia escrit en marxa, dalt d'un cotxe, amb el sol al davant i el teclat tremolós per les empentes d'un vent que és l'habitant natural d'aquesta banda del Montsià. Els viatgers han estat uns dies a Borén, un poblet perdut del Pallars Sobirà, més amunt de València d'Àneu, aspirant a fons la poderosa força d'aquelles muntanyes, contemplant, amb el permís del fred de la nit, un cel sense l'ombra de les llums que a ciutat el desdibuixen. Tot viatge és en certa manera una tornada, estranya tensió entre allò reconegut i el que sembla novedós als ulls que miren, i més en aquestes terres de l'Alt Pirineu que em remunten al primer viatge en Seat 600 de poc més o menys l'any 77 del segle passat quan, en companyia dels dos cineastes de la promoció, Gerardo Gormezano i Carlos Pérez, tots dos d'Alcoi, vam anar a raure a Llavorsí, aquella cruïlla de rius on el Cardós s'uneix a la Noguera Pallaresa i inventa les més sorprenents melodies amb els vertiginosos salts de l'aigua. Com en aquells dies de principis de tardor, els viatgers han pujat des d'Espot a l'Estany de Sant Maurici sota un cel límpid, un fred per davall zero i un camí amb clapes de gel ingovernable que els han donat més d'un ensurt. S'alçaven els Encantats, potser les muntanyes més fotografiades del Pirineu, amb les dues penyes al mig que la llegenda ha convertit en sengles caçadors d'isards petrificats per descreguts i burletes de les coses sacres, a la nostra esquerra mentre recorríem la senda que s'embosca per avellanedes i avetoses fosques. Batia el llac, un embut format pels vessant de muntanyes que pugen gairebé 3.000 metres, un vent feréstec del nord que atordia, dificultava les passes i desaconsellava la passejada que circumda l'estany i que tanta enyorança inspira. Així Borén s'ha afegit al paisatge de racons entranyables de la memòria, mentre acomiadem l'11 i guaitem el 12, autonautes en trànsit per aquesta cosmopista.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 31 de desembre de 2011.

Els Encantats, Aigües Tortes, Pallars Sobirà, dijous 29 de desembre de 2011.

Santa irreverència

Valentí Puig, Altes valls. Óssa Menor núm. 316, Edicions Proa, Barcelona novembre 2010.

· · ·

Més conegut en el camp de l'assagisme i la crítica literària, la narrativa, el dietarisme, els llibres de viatges i el periodisme, sobretot el d'opinió, Valentí Puig (Ciutat de Mallorca, 1949) s'estrenà en poesia amb L'estiu madur (1985), obra a la qual seguiren els poemaris Blanc de blancs (2000), Molta més tardor (2004) i Passions i afectes (2007). Tot i que els títols publicats d'aquest polígraf ja s'acosten a la quarantena, confesse que és aquesta la primera vegada que n'escomet la lectura d'una peça sencera, espigolada a més, com qui no vol la cosa, d'una de les escassíssimes prestatgeries que a les llibreries de València alberguen uns pocs volums de poesia en català (aquesta cada vegada més rara avis condemnada a sobrevolar les fires de llibre antic i d'ocasió, i encara gràcies). Vet ací, doncs, que les imatges internàutiques i algunes que em vibren a la memòria ens deixen veure un poeta galtaplè i rodanxó, sempre amb vestit i corbata impecables, de barba i calba tocades per una aura de solemnitat: un aspecte, diríem, com ancorat en un altre temps, per molt que l'home a penes depassa la seixantena (vegeu el poema que clou el llibre “Fer-ne seixanta”). Aquesta imatge, tan insignificant per a la comprensió del seu discurs poètic com es vulga, casa bé amb una de les admiracions literàries més conegudes de l'autor, Josep Pla, a qui va dedicar el seu llibre L'home de l'abric. Perquè més enllà de la reinvindicació d'un model literari i de prosa, la lectura d'Altes valls ens desvela unes afinitats de tarannà amb l'empordanès, de manera de pensar i de ser en el món, una exhibició sense manies de les pròpies manies sovint convertides en dogma, emfàtiques i descarades, i una manera bastant higiènica de recrear-se en la provocació i la polèmica amb les armes d'una retòrica poderosa que va i ve del terreny de la ideologia (sota espècie de fe si es vol) al de la poesia en una confusió que, amb una miqueta més de grandiloqüència utòpica, no costaria d'emparentar en ocasions amb el denostat estil realista (socialista per a més inri).
Però Altes valls es llegeix d'una tirada, potser perquè té la gracilitat d'una prosa ben entrenada en altres batalles. I per bé que l'obra es fonamenta explícitament en el dogma catòlic, la intel·ligència i la sinceritat amb què s'hi presenta l'home que viu i escriu, combina amb saviesa el sagrat amb el sacríleg, volgudament infidel, humanament contradictori. És ací potser on hi ha la grandesa d'aquesta proposta i la característica que l'allunya de les servituds del realisme políticament correcte.
Emmarquen el poemari dues composicions més llargues, Altes valls i Seixanta (amb el poema ja citat), entre les quals s'encabeixen Belle dame, Criminals i estadistes, Biologia i Massacres de l'oblit. Escrit en llargs versicles, Altes valls narra en primera persona del plural un èxode i una ascensió o un retorn a la fe que deu tenir molt d'autobiogràfic. I ací sona, a més de l'alè bíblic, algun eco orsià: “Seríem imperi / abans que nació, perquè no ser més que tribu ens era un oprobi”. La segona secció, Belle dame, està integrada per cinc poemes de caire epigramàtic que parlen d'afectes i de dones (“Figura! Puta fina. La nostra Heleneta de Troia”). En Criminals i estadistes Puig esmola tota la seua mordacitat contra cert tipus de polítics (“Tu ets els teus votants, més que tu mateix”) o presumptes esquerrans (“[…] les masses, / com onades negres que destrueixen ordre”) i aprofita per alliçonar-nos, en el poema “Pàtria”, sobre les coses que li agraden (entre d'altres, la Marina de Guerra, les acadèmies militars, el safareig de Yuste, Ortega y Gasset). A Biologia hi ha traces més explícites de biografia, records d'adolescència, denúncia de convencionalismes de falsa amistat i imatges de crua escatologia. Massacres de l'oblit, que conté “Trisagi” (Sanctus, sanctus, sanctus: viure, pensar, escriure), ofereix algunes raons de la seua reconversió a la fe cristiana (“sense Roma / no existirien ni la veritat ni el revés”). Tanca el poemari el commovedor poema “Fer-ne seixanta”, sobre les ruïnes físiques i morals de l'edat, l'evocació dels santuaris de l'adolescència i la joventut (“joves empaitant un sexe fosc i brut”), en una afirmació vitalista (“tornar al front / els matins a no morir sense matar”) que acaba així: “algú ha de passar i dir-nos encara: / `Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant´”. Comptat i debatut, aquest llibre té, poèticament parlant, algunes zones d'ombra, però també la gran virtut que tan santa irreverència no deixarà indiferent el lector.

Publicat a Saó núm. 365, novembre de 2011.

 

Una tirada de daus

Sospitàvem que si Déu existia devia ser de dretes, per molt que hagués enviat el seu Fill a nàixer en un humil estable de Betlem escalfat per l'alè d'un bou i d'una mula, pobres bèsties de càrrega, l'any zero de la nostra era. De dretes, ric i poderós, que ve a ser la mateixa cosa, i un geni en l'art de la simulació, com queda comprovat en la iconografia de la pobresa que l'Església –que no sol predicar amb aquest exemple– aprofita tan bé des de fa un fum d'anys per atraure a la seua causa les masses de desposseïts que somnien de guanyar-se el lloc en l'altra vida que els és vedada en aquesta. A les proverbials qualitats de Déu Totpoderós, i sense ànim d'exhaurir-ne el llistat, hi hem de sumar la de la facilitat per obrar tota mena de miracles que alteren les lleis de l'univers que ell mateix va concebre, raó per la qual es passa tot el sant dia –en detriment d'altres assumptes que a nosaltres ens semblaven més peremptoris– fent passar camells pel forat d'una agulla de cosir i ampliant la fortuna dels molt afortunats. Perquè, és clar, també devem a Ell l'invent de l'acumulació de capital i la llei de la gravetat per la qual els diners atrauen diners. Intuíem tot això, de manera que en comptes d'esperar cobrar els rèdits en una vida futura, que ja trobàvem tan incerta, ens encomanàvem a la Deessa Fortuna, que a més tenia fama de pagana, i jugàvem a la loteria, juntament amb la Lliga de Futbol institució nacional per excel·lència. Per molt que amb Carlos Fabra, ric, poderós i imputat mandarí que sempre donava bons pessics a la Grossa, albergàssem seriosos dubtes sobre la imparcialitat de la sort i sobre la ceguesa amb què, deien, l'atzar llançava les seues fletxes, jugàvem un any i un altre als numerets que reparteixen els milions. Fins que vam saber que també Enrique Crespo, alcalde de Manises i principal protagonista del lladronici d'Emarsa, havia estat agraciat amb un senyor segon premi de la loteria. No pot ser, doncs, sinó que el Summe Faedor estiga també al darrere de tot això, movent hàbilment les cordes de la sort, amb el permís de l'il·lús de Mallarmé, que creia que una tirada de daus mai no aboliria l'atzar. Hauria d'haver vist aquests prodigis.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de desembre de 2011.

 

Un coup de dés jamais n'abolira  le hasard

El fil i el cabdell

El pitjor de tot no és que algú siga tan lleuger i curt de gambals que es venga per quatre quinzets. Ni tan sols que l'adicció als objectes de luxe i l'ostentació no siguen més que l'escorça legal sota de la qual flueix la saba d'il·legalitats tan serioses com la dilapidació de diners públics a mans d'una trama mafiosa que, a canvi, t'organitza els paripès i els banys de masses, apuntala el pedestal sobre el qual descansa el teu cul poderós i reserva encara una part dels beneficis que li has proporcionat amb el tràfic d'influències per engreixar els comptes del teu partit. La pudenta claveguera del cas Gürtel és l'efecte de la borratxera de poder que en forma de delirium tremens ha afectat el PP i gran part de la dreta valenciana durant els darrers lustres. L'estupidesa rau potser en això: amb tota la paella agafada pel mànec, quina falta feia lliurar-se tan despreocupadament a mans de la corrupció més cridanera quan hi ha formes de lladronici molt més subtils i de contrastada eficiència? La pregunta, ja ho sé –a banda d'insistir sobre els perniciosos efectes de la ingesta compulsiva de poder–, es contesta fàcilment: la fètida podridura que arriba a la pituïtària des de la sala on són jutjats Camps i Costa és part essencial de la manera radicalment antidemocràtica com aquesta dreta entén l'exercici del poder. El pitjor són, potser, aquests “amiguito del alma” i “te quiero un huevo” que amb tanta facilitat es transformen en “el curita” o “ese hijo de puta” amb què pel fil d'un llenguatge de pati de col·legi de pagament arribem al cabdell d'una misèria moral que, emmascarada per la vacuïtat dels discursos d'autobombo d'aquests anys, ha col·locat la societat valenciana en el vertigen dels propis abismes. Ni entre els pinxos de més baixa estofa és llei la ganivetada i la traïció que exhibeixen aquests llepaculs que ara seuen a la banqueta dels acusats, sàtrapes de la doble moral i estrictes practicants del ritu catòlic. El pitjor fóra que ignoràssem la naturalesa política dels crims que avui per fi es jutgen. Un altre exercici d'irresponsabilitat i desmemòria, com ha passat tantes vegades, només condemnaria la història a repetir-se.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de desembre de 2011.

                                                        Foto de Jordi Vicent per a El País.