Imatge i realitat

Es queixa María José Català, a propòsit de les manifestacions que les darreres setmanes han tret centenars de milers d'estudiants i treballadors al carrer, que la imatge no es correspon amb la realitat. Ignorem en quin costat, racó o forat de la realitat viu la consellera d'Educació ni quins problemes de percepció provoquen la distorsió de la imatge. Potser, com en les televisions antigues, és que no li arriba bé el senyal. Quan passava això, un simple colp sobre l'aparell restituïa la nitidesa de la imatge, però dubtem que en el cas de l'exalcaldessa de Torrent es puga aplicar amb eficàcia tan rudimentària tècnica. Per començar, on hauríem de colpejar, al cap, a la consciència…? D'aquesta senyora només recordem que en una reunió del seu partit afirmava tenir el defecte de parlar en valencià i que demanava per endavant excuses a l'auditori si per culpa del mal costum se li escapava alguna expressió desafortunada. Sospitem, doncs, que la patologia visual de la susdita senyora necessitaria una teràpia més subtil, i no quatre colps maldestres. Siga com vulga, detectar la manca de correspondència entre la realitat i la imatge és exactament el que ens ha passat a molts (en sentit invers al de la consellera, no cal dir-ho) durant molt de temps, que no enteníem la imatge de bacanal sense fi projectada des del poder quan la realitat era de simple estafa i saqueig. No enteníem que la burla a què hem estat i estem sotmesos no reflectís la imatge d'una revolta democràtica en tota regla (i, dit siga de passada, continuem sense entendre-ho). Dilapidats els recursos públics, fins i tot amb el conte de la solidaritat internacional del senyor Blasco, la imatge tan soferta de país de xauxa ha caigut amb estrèpit davant els nostres nassos i en el seu lloc ha aparegut la realitat pura i dura feta un santllàtzer. I ara que la realitat i la imatge, a base de colps, com en les velles teles, per fi comencen a ajustar-se, moltes mariajosés manifesten símptomes de greu presbícia. Porten tants anys obsedits només per la imatge i la simulació que la realitat se'ls n'ha anat per l'aigüera. I ara sembla que ho inundarà tot, de manera que més ens valdrà afinar bé la vista i la resta dels sentits.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de març de 2012.

 

















[el famós crit de munch. imatge distorsionada de la realitat?]

Moltes flors

Amb els darrers espasmes de l'hivern, ja podem dir que ha arribat la primavera a la ciutat i al seu país. Jovial, noble, innocent i autèntica, com sol ser, l'han batejada a més de valenciana –i ja s'encarregaran els milers d'oronetes que els sobrevolen de confirmar tan esperançador pronòstic. S'ha escampat des del Lluís Vives, cruïlla on conflueix i es centrifuga la dignitat malmesa, la fartera pel vell col·lapse autoritari, el futur negre que anuncia la tisora i una legítima defensa de llibertat i democràcia adulterades. Entre l'Estació del Nord, amb el vaivé incessant de viatgers d'arreu i cap a totes bandes, i l'antiga plaça del País Valencià, escenari on la dreta monopolitza la pirotècnia amb una Rita entossudida a encendre la darrera traca, els estudiants han enlairat l'arma que més acolloneix l'autoritat i contra la qual no poden les garrotades ordenades pel xèrif fatxa i una franquista mal reciclada en una Conselleria de Camps: els seus llibres. Han qualificat d'enemics els xavals de secundària, però no ha estat un lapsus: en la ratlla que separa la justícia de la injustícia s'enfronten els enemics de classe. Esgotats els recursos per a la idiotització i la hipnosi, cada dia queda menys espai per a la col·lectiva somnolència. Mentre els crèduls i els addictes al poder, porra en mà, es pregunten d'on ha vingut i com la primavera, cau el teló dels fastos i sobre l'escenari de la batalla, al costat dels corruptes i el metòdic robatori, ha aparegut la cara d'un poder sense maquillatge i els ullals dels gossos que tornen a mossegar per defensar els privilegis dels seus amos. Els joves no entenen d'el·lipsis ni volen perdre's en els laberints i els càlculs que als majors han fet penar tantes voltes entre la impotència i el vici de la queixa, i per això s'han convertit en blanc avui (com ahir tants altres) de les blaüres, ferides i bonys amb què s'expressa el llenguatge de la barbàrie. Ara toca a tota la ciutadania, i en especial a les esquerres disperses, sumar-se a la revolta democràtica i posar molts cossiols a les finestres. Sembla que la primavera ha vingut per quedar-s'hi una bona estona. Caldrà molta flor per subtituir tant de xoriço com encara ens malgoverna.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 25 de febrer de 2012.

 

La porra

L'hivern d'aquell any fou molt cru, tant com el d'enguany o més. Però la sensació tèrmica de fred extrem no era provocada, com sovint passa, per vents del nord sinó per la indefensió en què ens trobàvem els milers de manifestants que omplíem cada dia amb l'ai al cor els carrers de València, esbatussats d'una banda per la policia i de l'altra per escamots ben organitzats de feixistes. Trenta-set anys després la història es repeteix com una trista lletania. No acaba de morir el cadàver d'un dictador però un gris expresident ha estat indultat cum laudem. La porra del poder ha anat canviant de mans, però és feta d'idèntic material de duralex i cau sempre sobre la mateixa esquena plural que protesta. La seua violència sembla obeir a un automatisme idiscriminat i cec, però són caps ben moblats, amb càlculs metòdics, els qui des de despatxos encatifats n'accionen el comandament a distància perquè es desplomen amb tot el seu pes damunt la ciutadania. Les càrregues de la policia de Paula Sánchez de León sobre alumnes de secundària no són només un abús d'autoritat que conculca la llibertat d'expressió i una infame covardia sinó sobretot un avís per a navegants en temps de maror: qui gose protestar contra l'estat intolerable de coses ja sap el que li espera. No se'n donaran explicacions ni se'n depuraran responsabilitats perquè la impunitat augmenta la sensació tèrmica de fred, molt útil quan la contestació deixa de ser cosa dels quatre gats de sempre. València, en la violència institucional i en l'emparada pel poder, continua sent una excepció a la baixa en les dubitatives democràcies hispàniques. Cansa veure la diputada Mònica Oltra expulsada de l'hemicicle propietat de Cotino, cansa veure les blaüres sobre l'esquena de la dignitat, cansa veure trepitjats impunement els drets d'aquest poble. La transició que començà amb la mort de Franco no va poder tocar port amb l'invent del blaverisme i el narcòtic subministrat pels setze anys de PP. Se'ls està acabant l'anestèsia però tenen porra per a estona. No tenim més remei que continuar armant-nos de raons si volem tombar-los i arribar algun dia a un port més saludable.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de febrer de 2012.

 












[el plural.com]

Poesia en sabatilles

Vicent Penya, Llibre de les enrònies. XXVIII Premi Roís de Corella de Poesia-Ciutat de València. Bromera Poesia núm 93, Alzira 2011. Pròleg de Ramon Guillem.

· · ·

El darrer poemari de Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961), el setè en el seu compte particular, significa un gir substancial en la seua manera de fer i entendre la poesia. Sotmesos els versos que integren aquest Llibre de les enrònies a la disciplina de l'alexandrí –rimat a més en la primera i la darrera seccions–, l'autor ha abandonat, almenys de moment, el laconisme líric que caracteritzen anteriors treballs com El joc (2002) o El buit (2006) en favor d'una narrativitat que combina equilibradament la tendresa que desprén la mirada d'un home senzill i els rampells d'ironia i causticitat que contrabalancen una visió del món i del propi món tot impedint que caiguem en l'abisme de la simple anècdota. Si Joan Fuster, per alliberar-se de tota aparença de transcendentalitat, afirmava que el que ell feia, l'assaig, era un gènere en `mànegues de camisa´, deliberadament Vicent Penya es decanta per escriure una poesia `en sabatilles´ (el paral·lelisme, ben entès, l'establim nosaltres), fruit d'unes cabòries (que no altra cosa volen dir les enrònies del títol) personals i quotidianes, des de la consciència o la voluntat d'estar realitzant `la tasca del manobre dels versos´ (del poema “Els versos”, de la secció III). Vistos des d'aquesta perspectiva, els poemes d'aquest Llibre de les enrònies acompleixen un meritori objectiu desinfectant, higiènic, enmig d'un panorama on la retòrica grandiloqüent –al capdavall estrepitosa fallida de la recerca poètica– hi sol ser moneda corrent. La cita de Montaigne, un altre que tocava `de peus a terra´ i que tenia més de `dos dits de trellat´ (del poema “Fortalesa”, de la secció II) o la paràfrasi del pessoanià `el misteri és que no hi ha misteri´ de “Vell malentès” (secció V), hi són, en aquest sentit, ben eloqüents. Però hi ha un altre fil conductor que lliga el treball de Vicent Penya amb la més immediata tradició autòctona, el que l'uneix, de manera indeleble per bé que tàcita, amb el gran poeta alcoià Joan Valls i Jordà (1917-1989). En efecte, la solució formal d'aquests poemes, d'estricte classicisme, el gust pel sentit comú que representa la saviesa popular que es formula a través de frases fetes i sentències, el contrapunt irònic amb què sonen certs neologismes esdrúixols, i la visió de l'home solitari que reconeix sense aldarulls la pròpia grisor i les misèries del món que l'envolta, mig tendre i mig amarg però sempre empès per la força de la bonhomia i la rectitud moral, són trets compartits amb l'autor de Breviari d'un eremita urbà (1975), Sonets de la fita obscura (1984), Anys i paranys (1985) o La rosa quotidiana (1990), per exemple.

En l'ajustament entre les pretensions i els resultats, doncs, el llibre de Penya és impecable. Un es pot sentir més o menys atret per aquesta mena de poesia, hi pot detectar els límits de l'extrema explicitud o els perills d'una banalitat que assetja en l'operació de despullament de la pròpia vida, però no hi ha dubte que els alexandrins flueixen amb destresa i que arriben a dibuixar amb precisió els perfils d'un home a qui el lector acaba considerant proper i amable, algú amb qui valdria la pena enraonar i passar l'estona. A través dels 49 poemes del llibre –un per cada any viscut per l'autor quan el va acabar de compondre, fins ací arriba la cabòria constructiva–, Vicent Penya es forneix d'una filosofia d'anar per casa per acarar un món que sempre ens desborda, llei de vida, amb els seus canvis vertiginosos, i ajusta comptes amb els propis fantasmes, o enrònies, més preats: el pas del temps, els vaivens d'oblit i memòria, la soledat, la mort, l'amor i el sexe, la llibertat de l'individu, etc., i en el centre neuràlgic, les amargors i dificultats d'un ofici, el d'escriptor, tothora assetjat pel vell malentès (vegeu el poema homònim ja citat més amunt) de no ser entès pel lector i condemnat a heure-se-les amb el seu dur désir de durer enmig d'un món que el menysté en la ignorància i per al qual les paraules semblen haver perdut tot valor. Sense estridències, amb tot l'esforç de sinceritat i despullament de què ha estat capaç, heus ací el dietari poètic d'un home abocat completament al doble, paradoxal i difícil ofici de viure i d'escriure.

Publicat a Saó núm. 367, gener de 2012.

 

Set jutges

No n'han estat setze, com els que mengen fetge d'un penjat, ni com aquells altres que, inspirats en el popular embarbussament, amb les seues guitarres i les seues cançons van començar a posar lletra a l'efímera i més aviat il·lusòria albada postfranquista. No setze sinó set, que amb la sentència contra Garzón han transformat el joc fonètic dels setze jutges en un espectacle macabre de canibalisme i venjança. El fetge del jutge penjat ha estat devorat amb el mateix ritual que l'àguila aplica eternament, amb la llei a la mà, sobre un Prometeu encadenat a una roca del Caucas per haver revelat als homes el diví secret del foc. L'àguila dels set jutges té al cor els Reis Catòlics i Franco, un escut d'unitat pètria entre les ales desplegades i el jou i les fletxes davall les urpes. Garzón no és fill d'un tità ni guanyarà l'eternitat gràcies a l'ajut d'Hèracles. La seua comesa ha estat més humil que la que democratitzà l'alquímia del foc, però no li manca la grandesa d'haver destapat la més espessa trama de corrupció coneguda dels temps pseudodemocràtics. Si el que és legal contra el terrorisme, les escoltes, deixa de ser-ho contra delictes que també soscaven l'estat de dret, deu ser que els set jutges consideren la corrupció consubstancial al funcionament del (seu) sistema. Mala cosa. En aquests moments de dol no és només l'àguila imperial que riu. Els ossos de Pinochet i Franco, entre d'altres execrables mòmies, deuen estar a hores d'ara pixant-se de riure en els seus nínxols. Per no dir res de l'absolt Camps, a qui ha faltat temps per llegir la tesi que ha dirigit un altre amic seu de la judicatura a la universitat alacantina que porta el nom (història convertida en sàdica ironia) de Miguel Hernández i descollonar-se a la cara d'uns estudiants que l'increpaven. Aquella transició fou certament modèlica, sobretot a l'hora de segellar la memòria dels vençuts i perpetuar la condemna dels prometeus encadenats per la victòria feixista. La propera condemna al jutge jutjat acabarà amb el que encara queda del fetge de les víctimes del franquisme. Dels nínxols oberts emergiran els fantasmes dels botxins, que continuaran regnant pels segles dels segles.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de febrer de 2012.

  












Els Setze Jutges en una imatge publicada per enderrock.cat 

Fred siberià

Sort de fred siberià que ens distrau durant uns dies de l'altre fred, rutinari, antic i implacable, que els savis de les estadístiques i els addictes als tobogans financers i dineraris s'entesten a anomenar crisi i que ja la majoria comencem a percebre com una simple i gran estafa. Per uns dies estarem més atents als termòmetres i les informacions meteorològiques, i les converses, amb la vaguetat que inspira parlar d'aquests temes, giraran entorn de l'oratge, que és el que sempre s'ha fet (excepte en èpoques dures de crisiestafa) perquè transmet una agradable sensació de normalitat. Si ve del nord un vent gèlid covat en les infinituds siberianes o si en bufa un altre d'asfixiant des de les entranyes del Sàhara, això són esdeveniments ineluctables, aliens als vaivens corretjosos de la política, l'economia i totes aquestes coses. Sort, doncs, de fred siberià, ja poc siberià quan arriba a les nostres latituds i ens toca només de raspalló, allunyats com som d'Ucraïna, l'Europa central, el Pirineu i fins de l'altiva Morella. Amb la davallada de les temperatures, ja no viurem, com en l'acudit, als zero graus equidistants entre el fred i la calor de l'atonia civil. La magnitud de l'estafa valenciana, en caure els telons de l'opulència que han deixat al descobert el paisatge de la misèria, ens ha deixat garratibats per la llarga letargia, atònits, amb poca reserva de paraules, que és la llenya primordial per a hiverns tan crus com el que patim ara. Però heus ací el fred de Sibèria, batent rècords –en clara sintonia amb l'esperit esportiu dels nostres dies– cententaris. Per uns dies ajornarem les el·lipsis, els balbucejos, els vicis circulars i els tòpics a què forcen la indignació i el cabreig contra una crisi que sabem estafa i ens provoca més tremolors que el fred siberià però que no entenem ni sabem com enfrontar. Parlar del temps amb la lenta indiferència amb què cauen les volves de neu constituirà un dolç parèntesi, un simulacre de normalitat. Però més ens valdrà acumular mentrestant raons i energies per combatre l'altre fred, injust, antic i rutinari, que no està de pas ni depén tampoc dels déus que regeixen la natura sinó de l'estupidesa i la voluntat humanes.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de febrer de 2012.

 

Intensa brevetat

Josep Sou, Perbreviter. Premi de Poesia Festa d'Elx 2010. Poesia 3i4 núm. 145, València, febrer 2011.

· · ·

El poeta alcoià Josep Sou (1951) és autor d'almenys una setzena de títols des de la seua estrena en 1989 amb De ciutat fins als apareguts els darrers anys, Conreus de l'horitzó (2000), Canta la tuaca (2002), Sota la pell del cautxú (2003), Ma non troppo (2006) i Ivarca (2008). Com a poeta visual i objectual la seua obra ha estat àmpliament editada, exhibida en un gran nombre d'exposicions per ací i per allà i justament celebrada com una de les aportacions més interessants dels darrers temps en aquests camps. Així doncs, ens trobem davant un autor que treballa a un ritme i amb una intensitat realment inusuals i que ho fa, com no podia ser d'altra manera, a partir de la llibertat que exigeix tota creació artística i que el territori transfronterer (en el moviment de vaivé entre l'art purament verbal i la composició plàstica) que ocupa Josep Sou necessita subratllar d'una manera més evident. És la poesia de Sou una proposta sempre oberta, en moviment, deliberadament experimental, incòmoda en els hàbits estancats de la tradició, com si en cada giragonsa del camí el poeta assagés noves formes d'expressar els límits difusos d'una realitat tothora canviant. El resultat d'aquesta recerca, vist en conjunt el considerable gruix de llibres que ja la componen, podrà semblar desigual a ulls del lector (en un procés de perfeccionament i ajustament de les eines expressives com més va més palès), però això forma part de les regles del joc que l'autor s'hi proposa, deliberadament allunyat dels preciosismes dels llocs comuns i compromès amb l'experimentalisme que n'és sempre principal fonament.
Perbreviter, expressió llatina que podríem traduir per `molt breument´, reuneix, al nostre parer, el bo i millor de la poesia de Sou. S'hi manté el tractament espacial del poema, sense signes de puntuació i amb masses de blanc pautant el ritme cadenciós dels silencis; s'hi manté el trencament del discurs amb la dissolució de certs enllaços sintàctics i la resistència a ancorar el poema amb anècdotes i referents massa explícits; hi fa de principal fil conductor del teixit poètic una veu meditativa que va cosint el seu pensament amb l'agulla del temps que escandella la profunditat o lleugeresa de l'ara i ací o es gira cap a l'abisme del passat que s'invoca. En la línia ja madurada d'anteriors propostes com els més amunt citats Ma non troppo o Ivarca, Josep Sou ha deixat arrere alguns dels excessos del flux verbal dels primers llibres, que de vegades es deixatava a colps d'atzar, amb el perill de vorejar massa sovint els estimballs del no-sentit o de sucumbir als capricis de les troballes (per molt que siguen una part consubstancial a tot exercici poètic). El poema ací s'ha concentrat, el llenguatge s'hi ha tensat i ha deixat que els silencis, indispensables per a la construcció musical del poema, també hi parlassen. De vegades s'acosta, per intenció i gracilitat –no per la seua arquitectura mètrica– al món del haikú i altres gèneres de la tradició oriental. Dividit en el que poeta denomina cants (Cant primer, Cant segon, Cant tercer i Cant de cloenda) d'extensió desigual (4, 16, 20 i 16 poemes), Perbreviter s'obri amb la cita d'Horaci “brevis esse laboro, obscurus fio” que el diccionari tradueix “m'afanye a ésser concís, em torne obscur” i que resulta d'allò més eloqüent, no tant per l'obscuritat (aquest és un dels exercicis més lluminosos de Josep Sou) com per la brevetat dels poemes o instants poètics i els beneficiosos efectes, ja apuntats, que aquest esforç ha generat.
No resulta senzill, per a un poesia que renuncia quasi sempre a pintar amb colors realistes situacions i escenes i que en els seus moviments reclama l'autonomia del llenguatge poètic, definir-ne els temes. En qualsevol cas, hi ha una veu que travessa els embulls del temps i que ofereix  instants cristal·lins de pensament poètic. De vegades hi ha al·lusions a fantasmes del passat, a la pròpia ciutat esvaïda en el temps, hi ha moments de passió i tendresa i una clara voluntat de recompte i memòria i, al fons de tot i en la mesura en què els mots conquisten un sentit, el propi sentit en la trama de l'escriptura. Deixem que ens ho diga Josep Sou en un parell de seqüències: “Això sí / tan important com és l'experiència // com si l'experiència no fóra temps vençut / temps mort i sepultat en la indiferència / d'un vestit sense costures”. “I en la via / els sentits s'afermen / a la llum impossible / de l'afany / quasi desert / de la poesia”.

Publicat a Saó núm. 366, desembre de 2011.

 

La sentència

Només ens faltava conèixer el paper on algun dels membres del jurat va estampar (no gose dir-ne escriure) la sentència absolutòria de Camps i Costa per dissipar qualsevol dubte sobre el grau d'incompetència dels protagonistes d'aquesta pantomima que, com un altre vestit fet a mida, salva de moment la pell dels acusats. Ignore el sistema d'elecció i la identitat d'un jurat tan il·letrat però apostaria un ull que algun dels components, si més no el que va assumir el paper d'escrivà, prové d'alguna de les clavegueres del sistema educatiu on es perpetra a consciència la incultura del personal. Entre els requisits exigibles al jurat hi ha el de saber llegir i escriure, coses que no habiliten, sembla, per fer la o amb un canut. Els ímprobes esforços que Camps i Costa i tota la parentela ha dedicat a l'analfabetització els és per fi recompensada en forma d'increïble absolució. No sé si hi hagut mai un judici on s'amuntegassen tantes proves contra els acusats, i si cinc dels nou membres del jurat han estat incapaços de veure-les és perquè la ideologia, la connivència amb la corrupció, la fe cega en el poder o la ingorància els ho impedia. Camps i Costa no van rebre regals de la trama mafiosa pels seus càrrecs públics i el control que exercien sobre els pressupostos sinó perquè casualment passaven per allà. Els 14 milions d'euros que el Bigotes es va embutxacar són el resultat d'un amor correspost entre amiguitos del alma dels te quiero un huevo, tan romàntic. La innocència de Camps té la solidesa dels cinc minuts que va tardar a desfer la decisió de declarar-se culpable. La trampa, tanmateix, estava servida quan es va decidir jutjar la punteta de l'iceberg i deixar la part de la corrupció sumbergida en una mar negra. Més enllà del destí personal dels pocavergonyes, la sentència absolutòria ens condemna a la llei del tot s'hi val, la impunitat i el descrèdit del sistema. Així només pot prosperar el menfotisme, ideal per a la perpetuació de la injustícia, o la consciència cívica. Espere que siga aquesta, abanderada pel nombrós jurat popular de les últimes manifestacions que ha declarat culpables els autors de la ruïna, ama i ànima de la festa, capaç de moure de veritat la difícil fitxa valenciana.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de gener de 2012.

 

El malson de Mou

Conste que com a barcelonista estic encantat que Mourinho siga l'entrenador del Madrid, i molts anys que ens dure. Mai en la vida el Barça havia guanyat tant i tan bé el seu etern rival, cosa que hem d'agrair no solament al joc esplendorós, estratosfèric i de filigrana, més exactament blaugrana, d'un conjunt irrepetible i a la poètica lucidesa d'en Pep Guardiola sinó també –just és reconèixer-ho– a la incompetència d'un tècnic tan antipàtic, arbitrari i capriciós com Mourinho. Però aquesta columna és política, no ens desviem del tema. Perquè em fa l'efecte que l'histèric lusità representa en el terreny futbolístic el mateix que la majoria de sàtrapes i mandarins que governen els nostres destins en el camp polític i social: un frau de campionat. Que el futbol són faves comptades no m'ho negarà ningú, i perquè brille més enllà de la immediatesa de cada ziga-zaga del joc cal posar-hi molta èpica i molta lírica, literatura d'alta volada com la que ben pocs –el seu antònim Guardiola, per exemple, i un grapat de comentaristes esportius– saben elaborar. Altrament, els discursos esdevenen pura gasofa per als més estúpids, provocacions mediàtiques, gestos a la galeria, fabricació de carronya perquè una premsa àvida de notícies l'escampe per tot el planeta. Encimbellar un entrenador tan dejú d'idees i tan sobrat de ressentiment i nits en blanc no ha estat més que el resultat d'una avorrida campanya mediàtica d'un dels clubs més poderosos del món, presidit per don Florentino, tauró dels negocis que detesta el futbol. Però la campanya ha aconseguit clavar-nos les enrabiades i amargors de Mourinho fins en la sopa perquè una gran part del públic li riu les (des)gràcies com els les ha rigudes als sàtrapes i mandarins que li furtaven la cartera, fins i tot després del gran robatori. Una cosa sí estic disposat a reconèixer al sicari portuguès: haver-se convertit, per grat o per força, en l'espill perfecte de la mala llet hispànica, que també escenifica molt bé la bota de Pepe aixafant la mà inerme de Messi. Per sort hi ha espai per a la utopia i apòzema contra el frau. I es diu Guardiola, illa de llum enmig del malson de les crisis.


Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de gener de 2012.

Pobrets però honrats

La ruïna en què es troba l'edifici (per ara) autonòmic, gestada en anys de saqueig sistemàtic i brutal incompetència, requeriria la mà d'un arquitecte molt versat en urbanisme. Però l'actual inquilí de la Generalitat i president regional del PP Alberto Fabra és aparellador d'ofici i això vol dir que es limita a supervisar l'execució de les obres a partir dels plànols que d'altres han dissenyat. Si és inútil demanar cireres a l'alzina (o pomes al pi negre), tampoc no esperarem que l'aparellador o l'obrer ens traguen les castanyes del foc. Comparat el castellonenc amb els seus predecessors Camps i Zaplana i les dues cares de la mateixa moneda que a cada u li ha tocat gestionar, hem de reconèixer que Fabra hi apareix més ben retratat, almenys en formes i gestos. Poca cosa, perquè el marge de maniobra és tan limitat com les existències de la caixa forta i perquè, per no esvalotar un galliner assotat per la crisi, ha de fer mans i mànegues per tensar el fil que l'uneix a la família (i als arquitectes que treballen a l'ombra) i distanciar-se alhora amb la boca xicoteta dels errors més estrepitosos i evidents que provocaren l'actual ruïna. L'aparellador no qüestiona els plànols del fracàs i a més ens la clava amb vaselina quan en reparteix les culpes a parts iguals, com si tots ens delíssem per les bosses Vuitton, els rellotges supercars o els ferraris d'Ecclestone i haguéssem viscut per damunt de les nostres possibilitats amb un aeroport incrustat al mig del cap. Una altra cosa és que, instal·lats per la pressió dels mitjans de formació de masses en un núvol d'infantil irresponsabilitat, molts valencians arribassen a creure que els diners plovien del cel i que el mannà era inexhaurible, raó per la qual no han parat de votar-los. Quant a les previsions d'una crisi cantada des de fa tants anys i que mostrava la seua poteta negra d'estupidesa, incultura i desmemòria per davall els oripells amb què es revestia l'orgia del saqueig, no cal sinó consultar les hemeroteques. Si les crítiques al sistema no van aconseguir aplegar una majoria ciutadana capaç de frenar el desastre no és qüestió de retraure-ho als crítics. De pobrets però honrats n'hi ha hagut sempre a cabassades.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de gener de 2012.

Rita Barberà fotografiada per Carles Francesc (El País, 14 gener 2012).

L'asfíxia

Tant fa que la ruïna valenciana, amb un deute equivalent al 19'9 % del PIB, fos precedida d'altres formes d'asfíxia més subtils però també evidents per a aquella part de la ciutadania no narcotitzada pel discurs d'un poder encara en vigor que, malgrat la que està caient i la que caurà, continua amb la sòrdida matraca de la vacuïtat i l'autobombo. Tant fa que l'actual asfíxia siga el revers d'una moneda de ruïna moral i política que ha degradat fins a límits insuportables la nostra democràcia durant els darrers lustres. Tot el que comença a dissipar els efectes del somnífer en els més crèduls, en forma de retallades bestials, impagaments a la Seguretat Social i deutes a la banca alemanya satisfets gràcies a la generosa mà de l'Estat, venia covant-se en els temps de Zaplana i Camps mentre la parròquia aplaudia a rabiar tots els acudits amb què els bocamolls de la incompetència posaven cada vegada més alt el llistó de la burrera. Ens agradava escoltar que érem els més guapos i adormir-nos acaronant el conillet de vellut proporcionat pels furtapatos de la coentor. Per això maleíem les aus de mal averany que ens acusaven d'infantiloides i anunciaven la mort de la gallina dels ous d'or. Encara serà gràcies al germà gran de l'Estat que els vicis del tarambana del menut no ensorraran l'alqueria valenciana, de manera que els reietons del PP hauran matat dos pardals d'un tret: primer s'embutxaquen la fortuna rebuda en herència i, acabat el pastís i mentre el poble sobirà n'assumeix el deute, declaren la insostenibilitat d'una autonomia que era com un d'aquests vestits fets a mida amb què avui despunta l'iceberg d'un lladronici sistemàtic encara aplaudit per la immensa majoria de la parròquia. Si el cas d'Urdangarin aprofita per rellançar en tecnicolor la monarquia, l'asfíxia valenciana, aparentment alleujada per la Casa de la Misericòdia amb seu a Madrid, això és, situada més enllà del bé i del mal, no modificarà el discurs de la dreta autòctona ni despertarà de l'atonia una oposició i una ciutadania sumides en el fatalisme sinó que justificarà que premen els caragols d'una autonomia en fallida tècnica que ja fallava com a pura i simple democràcia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de gener de 2012.

 

Espeleòleg de la memòria

Josep Mir, Llànties de la llivanya. Col·lecció La Diligència, Associació Cultural Bertolt Brecht, Mislata 2007.

· · ·

La nova col·lecció de quaderns poètics, nascuda de la mà de Pere Bessó, s'inspira en aquells altres de La Forest d'Arana de finals dels 80 i primers dels 90. No debades torna a ser el Josep Mir de Viure no és necessari, navegar sí qui n'enceta el periple, aquesta vegada il·luminant la memòria amb la llum de la seua paraula.

Ressenyem avui un altre fruit preciós d'aquells que es crien als marges, probablement inaccessible si el lector atent no es pren la molèstia d'anar a collir-lo a través del correu  a.c.b.b.mislata@hotmail.com. No hi ha plaer sense esforç, què hi farem. Un plaer que hauria estat més redó si l'imprescindible embolcall del fruit s'hagués elaborat amb més cura i els mínims de rigor en correcció, maquetació, enquadernació i qualitat de paper. Qüestió de gust i finesa més que no pas de pressupost, al capdavall, i doncs, corregible. Però anem al gra. Mestre Mir va obtenir tan merescut títol a la Universitat Noctàmbula (Bolaño en diria desconocida) de l'Arana, quan les tertúlies arrapaven perillosament l'alba i tenien per objecte la poesia i la conversa sobre temes infinits que creixien en espiral. Si les posteriors trinxeres poètiques de la ciutat s'han especilitzat en la passarel·la, l'accepció banal del rendez-vous i la pràctica del llenguatge poèticament correcte, pitjor per a elles (i, ai, per a nosaltres). Però fem recompte, evoquem les illes on ha fondejant el nostre navegant: Viure no és necessari, navegar sí (1986), Gènesi del seny (1987), He vist Diògenes que esbocinava el bol (1989), Poemes de cal Paradís i més poemes (1999), El mim del mag (2000), Ésser per a l'ésser (2001) i Crides quatre d'independència amb un exordi i un elogi d'exili (2001).
Llànties de la llivanya representa nítidament l'escriptura característica de Josep Mir, no solament pel que fa a la factura dels versos, en estil i temes, sinó també a l'estructura amb què el poeta sol presentar els seus treballs: petites peces de pocs poemes que van acoblant-se en el puzzle global de la seua obra, opuscles que el temps i les circumstàncies editorials van organitzant en forma de llibre. Com en altres casos en la recent poesia valenciana, la de Mir està demanant a crits l'acoblament final d'una edició ordenada i completa d'un material dispers i molt obert, provisional, no en el que tota obra que va fent-se té, sinó en el sentit del ja editat. El poeta de Mislata té una certa tirada al títol al·literatiu i un mica críptic, com si volgués velar, i suggerir alhora, una clau interpretativa de caràcter global i transcendent que de vegades col·lisiona amb la senzilla complexitat de les seues propostes. En aquest sentit Llànties de la llivanya juga deliberadament amb l'ambigüitat, potser consubstancial al dir poètic. Arrisquem-ne una interpretació plausible: llum de la fissura. L'esclariment que a través de les fissures del record pronunciat (les absències: la infantesa, la mare, el poble, la plaça de la Moreria de Mislata…), les paraules, el poeta es procura i ens procura. L'espeleologia com a forma de vida, de poesia, en cerca del sentit, del propi sentit. L'expressió d'en Mir és delicada alhora que una mica descurada (res que no esmene una revisió pausada del material), sempre atenta a dos grans eixos temàtics: l'exaltació de la joia de viure, l'esclat entusiasta del present, i la reflexivitat, el pensament fet poema, el poema com a forma exacta en què cristal·litza el pensament. Aquesta, em sembla (veig alguns tics de l'estil aranès com a simples accidents), la del poema filosòfic, si no estic dient una barbaritat,  és l'autèntica marca de la casa, l'aportació més nítida a un context poètic, el català, una mica mandrós a l'hora de posar-se a pensar a través de l'escriptura poètica. Una filosofia, no cal dir-ho, profundament vitalista i, gosaria dir, intrafísica. Juntament amb la percepció clarivident del present fugisser a què tot poeta digne d'aquest nom s'aboca, en el cas de Mir amb una exactitud en la volumetria de les sensacions pròpia d'un arquitecte. És el seny, de nou, el tarannà de curiós infatigable del poeta manipulant amb saviesa les paraules de la tribu, forçant les significàncies, eixamplant les possibilitats d'evocació i pensament de la matèria verbal, qui ens mena subtilment per les escletxes de la memòria. Aquesta gran cova on la vida és plena de ressonàncies i sentit guanyat.

Publicat a Saó núm. 316, abril de 2007.

L'autor a la Font Roja, novembre de 2011.