dissabte, 6 de febrer del 2016

La banda muda


Contemplar les imatges televisives sense so és la millor manera de veure-li el cul a la mona, de despullar l'endiumenjat laboral, de descobrir el tafur. La banda sonora mediàtica, a més, és del tot prescindible en temps en què el llenguatge dels líders dels megapartits que es disputen el pastís, en viu i directe, ha atès per fi el grau zero de la significació, l'etern retorn de la inanitat, el bucle infinit de parlar per no callar. El vici de la ficció on line obliga a aquestes interpretacions dessubstanciades? El manteniment del statu quo exigeix abocar tones de serradura mental damunt els vòmits dels problemes reals. La granera dels discursos buits i els gestos per a la galeria s'encarreguen després d'empényer la infame massa resultant als racons invisibles dels palaus (de Congressos, de la Zarzuela…). Només els off the records potser tenen alguna gràcia enmig de flaixos enlluernadors. Què diu el rei al visitant de torn mentre encaixen? Què li contesta l'altre i per què es riuen les gràcies recíprocament? I aquest obrir i tancar marcial, protocolari de portes, el sòl encatifat, els tapissos de l'any de la polca imperial, el sol·lícit oficial de l'exèrcit de terra, la representació ad nauseam d'aquesta escena muda, què amaguen? Quanta jovialitat exhibida enmig d'una crisi tan bèstia! Sense veu són com titelles, una certa gràcia de guinyol; amb veu són previsibles, anodins, inflats per exigències de l'ofici. Sense: l'imberbe Rivera fregant-se nerviosament les mans i jugant amb l'anell (de casat bon xaval), somrient lleument, xuclant càmera amb un look que li han fet creure irresistible malgrat el (relatiu) fracàs a les urnes, eternament iniciant, en un tic insegur, el gest d'arreglar-se la corbata de nus fi a què mai no arriba la mà immaculada; més sobri, castellà vell, Sánchez, llargària d'espindarga, travessat per una cicatriu al flanc dret de la cara, calladet està més bé; Rajoy, en banda muda, és un sac de gemecs, una gestualitat descontrolada, i a més que ningú li creixeria el nas si en comptes de figura de guinyol fos perot de dibuixos animats, titella per excel·lència i experiència. Amb: l'afirmació gratuïta no té dret a rèplica perquè un titella, òbviament, no s'escriu els propis guions. A qui més se li veu el llautó, per excés de contenció en la correcció incolora del llenguatge, és a Sánchez: és el que més fa l'efecte de no creure's res del que diu amb forçada serietat. El qui més bé li pega a la matraca és Rajoy per anys de pràctica. Les seues sibilants i els tics espasmòdics l'excusen d'haver de dir res amb trellat i el disculpen de les innombrables equivocacions i d'algun lapsus linguae d'antologia. Rajoy és l'acudit més dolent de l'Espanya negra. A Rivera li han dit que és guapo i que desborda eloqüència, de manera que amb un bon assortit de vestits a mida i quatre frases de manual apreses a correcuita es pensa que agafarà la paella pel mànec, però la seua fórmula és més vella que l'anar a peu. Encara que la mona es vista de seda… Aquesta és la banda muda de no saber dir res de nou per conservar el vell, corcat i inservible. I l'Iglesias, aquest jovenet Frankestein? Deixem-lo per a una altra pel·lícula.

[Dissabte 6 de febrer de 2016. Publicat també a Tipografia La Moderna.]

 

dissabte, 30 de gener del 2016

La insídia dels ecos


Quan després de vint anys llargs (llarguíssims, eterns) de poder absolut del PP al País Valencià, les eleccions passades van donar la victòria a les esquerres, sabíem que acabava el primer acte d'una obra d'extensió imprevisible, de vés a saber quantes parts més, potser sempre oberta, potser interminable. Molts dels peixos grossos que han tallat el bacallà tot aquell temps ara són entre reixes. I amb l'operació Taula encara n'hi poden caure més, entre ells l'inefable Alfonso Rus, ahir vitorejat sense escrúpols per masses de ciutadans nodrits en el panxacontentisme més fal·laç i l'analfabetisme més suïcida i avui rebolcant-se en el fang de la pitjor misèria. Si mai haguessen semblat déus, i no el que són, vulgars xoriços, celebraríem en italià aquesta caduta degli dei brindant a la salut del gran Visconti. Entre els flaixos que avui l'empetiteixen i ahir l'alçaven dos pams de terra, Rus ha declarat que tot és un muntatge (denominació moderna de la clàssica obra de teatre a què al·ludíem més amunt) i que prompte estirarà de la manta per arrossegar al llot pudent on ara s'allotja algun peixot més. Ha caigut un teló però encara queda molt tela i molta obra, i ja esperem amb l'ai al cor l'actuació de primeres figures com l'aforada Rita Barberá, el blindat Zaplana (o és que ningú no se'n recorda?) o l'escapat Francisco Camps i tots els altres de l'increïble elenc autòcton. Un rere l'altre aniran caient els telons que posen fi als actes de la ignomínia, la qual cosa, malgrat totes les precarietats democràtiques que ens constrenyen, alleuja i rescabala una mica tanta impotència i amargor, tant de temps perdut debades. Però l'obra encara és oberta i incerta. Perquè el més difícil d'encabir en el guió, per tal de donar-l'hi una eixida justa i definitiva, és la clac que durant dècades ha aplaudit entusiasmada, i barata res, els pèssims actors i actrius d'aquest drama infumable. Els ecos són insidiosos, els visques i els colpets a l'esquena, el llepaculisme més infame, els vots a poalades de les majories absolutes o relatives del PP (Partit Podrit), les complicitats i falses marxes triomfals, l'acceptació submisa de l'anestèsia gràcies a la qual han fet els seus negocis. I el fantasma de l'enemic comú, l'anticatalanisme promocionat, la sospita i el descrèdit de la cultura i els nostres intel·lectuals, la carta blanca al feixisme com a tropa de xoc, els farols que han tapat durant dècades l'anunciada ruïna. Aquests ecos tardaran tant a dissoldre's com els últims galls sobre l'escena, com el gran mutis amb què ha de començar una altra història radicalment distinta. Al·legaran ignorància, miraran a un altre costat, diran que no els coneixien de res, beuran la copa de l'oblit fins a caure borratxos (tot allò que ja sabem des de la transició empenyorada a costa de la dignitat), però els ecos són insidiosos i resisteixen la trama dels silencis. Mentre dura la justa degollada i l'obra avança, cal obrir de bat a bat portes i finestres a una altre horitzó democràtic on la paraula i la cultura recuperen el paper principal en la nostra escena, on les màfies siguen finalment derrotades per la nova ciutadania.

[Publicat dissabte 30 de gener de 2016 a Tipografia La Moderna.]

[EFE/ Foto publicada a ara.cat.]
 

dissabte, 23 de gener del 2016

El sac de l'avarícia

Afirma l'exalcaldessa de València Rita Barberá que no té cap intenció de deixar la política sinó al contrari. Com que no sé que és el contrari d'intenció, ni de deixar, ni de política, el final de la frase em deixa una mica perplex tot i que coneixent la senyora en qüestió (per haver-la patida tants anys brandant la vara del manar, no perquè hi haja parlat mai, ni menys coincidit amb ella en alguna de les ingestes de còctels i canapès a què tan donats eren els de la seua corda, ni en cap orgia falleril, etc.), em jugue un ou que el que vol dir és que no pensa renunciar al mam que li proporciona des de fa anys i panys la mamella del poder. Ben al contrari, segurament: del que té intenció és d'aferrar-s'hi amb tota la cobdícia (i deu ser-ne molta) de què és capaç mentre rage la generosa i cega mamella i a menys que un improbable colp de peu al cul la'n llance ben lluny. I menys ara, en què després de tants esforços i desvetlaments, me l'han col·locada d'escalfacadires del Senat, que és un lloc de jubilació parcial (hi treballes com un jubilat però cobres com un executiu de targeta negra estil Rato i companyia). És curiós que l'avarícia, al contrari que altres baixes passions, lluny de minvar amb l'edat, tendesca a créixer. Es veu que és una droga molt dura (però legal; no, la legalitat mateixa), i els que hi estan enganxats cada vegada necessiten dosis més altes d'estupefaents. Diuen, per tranquil·litzar-nos, que trenca el sac, però deu ser en casos molt excepcionals, perquè si 62 persones en aquest punyeter món tenen tant com els 3.600 milions de les més pobres (la meitat de la denominada humanitat), és que el sac és d'un material infinitament elàstic o que som babaus. A partir d'aquesta constatació, de l'acumulació avara i sense escrúpols de capital per una selecta minoria a costa del patiment de milers de milions de persones (no s'entén l'enorme gràcia dels pocs sense la immensa desgràcia de tots els altres), ja em diran de què serveix un mercat que es regula automàticament gràcies a lleis intangibles i sagrades, de què serveixen governs, parlaments o exèrcits. O de què serveix Rita Barberà escalfant plàcidament, entre dues becadetes, la poltrona del Senat, de què serveix el Senat mateix… La democràcia té un mur davant, de moment infranquejable (i mentre la immensa majoria de pobres babaus continuem xuclant-nos el dit), el de l'avara acumulació de riquesa i poder en quatre mans. Ens acostem a la velocitat de la llum als pitjors malsons literaris dels big brothers. I és que sovint la realitat té el mal vici d'imitar l'art. Mentrestant, a la Villa y Corte Rita Barberá continua aferrada a la mamella (humil i subsidiària al capdavall, cortineta de fum, tímida representació de guinyol, dibuixos animats per a innocents), al contrari que els 62 que juguen amb la bomba d'hidrogen del sac de l'avarícia i que ens faran volar pels aires quan els done la gana. A fi de comptes, pantomima menor, no hi ha avarícia gran si no comença alimentant-se de menudalla, com la de la Barberá. I si algú no els riu la broma, tanta mala folla, una avarícia més perillosa que un carcinoma.

[Publicat també a Tipografia La Moderna, dissabte 23 de gener de 2016.]

dissabte, 16 de gener del 2016

Àneu


Els viatgers passen uns dies al Pallars Sobirà, entretinguts en el saludable exercici de l'esquí amb un grup d'escolars valencians. A Espot, avantsala del llac de Sant Maurici i els Encantats, són acollits a l'hotel Saurat, un dels clàssics del Pirineu avui dirigit per la cinquena generació de propietaris. Alçat sobre una antiga fonda en els anys vuitanta del segle XIX, n'era hoste habitual Josep Maria de Sagarra, com ho recorda una seua foto penjada en una paret de l'àmplia sala d'estar i de recepció i una petita però selecta biblioteca. L'escriptor barceloní, per part de sa mare, Filomena de Castellarnau, tenia arrels pallareses. Sembla que el fill, Joan de Sagarra, en va continuar la tradició i avui el centenari establiment ha batejat una sala amb el seu nom, detall que als viatgers els sembla d'una delicadesa humil i exquisita. Tot i que els lligams entre valencians i aquests altres catalans perifèrics del Pallars i de la resta de terres pirinenques han estat històricament més aviat minsos, per raons òbvies i diverses, l'excursionisme primer i l'auge de l'esquí i els esports de muntanya dels nostres dies n'han contrabalançat en part la tendència. Els pallaresos de la Vall d'Àneu, que tenen la seua pròpia, íntima i menuda València, quan volen referir-se a l'altra, en diuen "de les taronges". No hi ha cosa que relativitze més les coses ni abaixe més determinats fums com viatjar. Però sense els subratllats oportuns dels viatgers, als nostres escolars els sol passar per alt que el català d'aquestes terres siga tan proper al nostre i posen sovint l'automàtic del castellà quan parlen amb la gent d'ací, exactament com fan entre ells encara que tinguen el valencià com a llengua pròpia, familiar i escolar. Costa déu i ajuda traure'ls una estona de la flonja bombolla mediàtica, del vici dels mapes del temps televisiu, de tota la faramalla identitària que intenta fer digerible el més alluyat i estrany i dissipa el que és més proper i tangible. I encara hi ha temps, després de les estimulants activitats de la neu, per fer algun tomb pel poble i xarrar amb un o altre aneuenc. Al pub Sapastre, en dia de partit de futbol, s'hi apleguen uns quants veïns d'edats diverses. Malgrat que Junts pel Sí va guanyar les eleccions catalanes amb prop d'un 80 % dels vots, l'home amb qui parlem sobre la possibilitat que Catalunya esdevinga un nou estat, s'hi mostra més aviat reticent. Preferiria, diu, que desapareguessen la meitat dels polítics (així, en general), i que la comarca disposés, per exemple, d'un servei mèdic on poder-se fer les radiografies. Efectivament, sembla increïble que hages de fer vuitanta quilòmetres en taxi, fins a Tremp, per haver de fer-te'n una. La independència, per a ell, i encara que no hi crega, hauria de trobar solució a aquestes coses. I a moltes d'altres, òbviament. Amb aquesta barcella i un parell de ratafies, el licor dels antics raiers, cau la nit, que encén un cel ple d'estrelles, una vegada més en aquest racó de la Vall d'Àneu.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 16 de gener de 2016.]


dissabte, 9 de gener del 2016

La manta al coll i el cabasset


El pronòstic d'Ibarretxe, vell gat escaldat, sembla confirmar-se aquests dies en què sístoles i diàstoles del cor sobiranista estan tan descontrolades que amb prou feines bombeja la sang imprescindible per mantenir vives les constants del projecte. Més que de les embranzides i males arts de l'Estat i els seus pregoners (i no sabem ací qui és l'ou i qui la gallina), el denominat procés sembla encallat en el rocam d'algunes de les múltiples contradiccions, complexitats i matisos que habiten portes endins de qualsevol societat. És un error, tanmateix, cantar-li ja les absoltes com ho fou fer volar coloms massa d'hora per convéncer-nos que el nou estat es trobava en girar la cantonada. Tothom, en els moments del treball ben fet i de l'eufòria, estava disposat a reconèixer que el camí era costerut i imprevisible però la majoria es resistia a reconèixer-ne la llargària i assenyalar els punts fràgils de les pròpies cames. L'única revolució possible dels nostres dies és estrictament democràtica, i aquesta pulcritud, que és un mínim irrenunciable, exigeix major precisió i quotes molt generoses de sacrifici. La impossibilitat de conformar govern amb la majoria independentista del Parlament té molt a veure amb el xoc de principis de pedra picada: els del president en funcions, Mas, i els de la meitat de la CUP (i també els d'altres actors ara secundaris que es mouen entre bambalines). No cal ser tan irònicament pragmàtics com Groucho (però a molts cupaires tal volta els convindria ser menys marxistes i més marxians), que tenia uns principis tan lleugers que si a algú no li agradaven podia canviar-los per uns altres en un tres i no res. Però hi ha principis que a la que bades es converteixen en dogmes, aquelles conviccions que Fuster recomanava reduir al mínim indispensable. Principis, dogmes, ideologies… A una part de la CUP li ha agafat una mena de pànic escènic. És comprensible. Acostumats a enlairar les estelades en estricta soledat, ara que de manera inesperada i lluny de l'abast de qualsevol prospecció més o menys marxista de la realitat, l'independentisme s'ha convertit en central i àmpliament majoritari, han començat a veure-li les banyes al procés. Jo no descartaria que l'orgull de formar part de la immensa minoria de revolucionaris autèntics, altament addictiu, haja pogut afectar en més d'u o una greument la visió sobre la transcendència del moment i l'oportunitat històrica. Perquè supose que una nació i un estat independent s'han de fer també comptant amb els enemics de classe, ni que només siga des dels mínims comuns denominadors que estableixen les regles democràtiques i amb caràcter estrictament provisional. No s'entén que després de tres mesos de negociacions, forçant una solemne declaració (i inservible pel que es veu ara, quasi ridícula) d'inici de ruptura amb l'Estat espanyol, havent dissenyat un full de ruta ambiciós i articulat acords per a un pla de xoc social immediat i tangible, la meitat dels cupaires s'haja enrocat d'aquesta manera. Per a aquest viatge, si tot estava dat i beneït, si els principis eren lloses inamovibles, no calien tantes alforges de reunions, declaracions, enfrontaments estèrils, tres mesos llançats per la borda, l'únic retret que al capdavall jo els faria: aquest flirteig passat de rosca ha fet molt de mal. L'aproximació de caire frontista a En comú podem és una maniobra lícita, per descomptat, i potser útil, encara que a molts ens puga semblar més aviat incerta: els vells i nobles camarades segueixen anteposant la guerra a la revolució. L'ampliació de la base social de l'independentisme, la veritable assignatura pendent, podria fer-se ben bé a la inversa, atraient els hereus d'Iniciativa i els fruits granats del 15M als denominadors comuns de l'independentisme d'ampli espectre i contingut social. En qualsevol cas i davant el més que probable escenari de noves eleccions, la manta al coll i el cabasset. Vull dir, menys llepar-se les ferides i més recuperar el ritme cardíac necessari per acarar tot el que encara està per fer i tot el que encara és possible. 

[Publicat també a Tipografia La Moderna, dissabte 9 de gener de 2016.]


dilluns, 4 de gener del 2016

La paraula, la fam


Màrius Sampere, 123. Edicions del Buc_Poesia núm. 3. Pròleg de Jaume C. Pons Alorda, nota final de Lluís Calvo, fotografia de Pau Sanchis. Paterna, maig de 2015.
· · ·
La present antologia, integrada per cent vint-i-tres poemes seleccionats per l'autor dels entre vint-i-cinc i vint-i-set llibres publicats per Màrius Sampere (Barcelona-Guinardó, 1928), està destinada a romandre no solament com un esdeveniment poèticament crucial de l'any que s'acaba sinó també com un punt d'inflexió en la necessària difusió d'una de les obres cabdals de la poesia contemporània. Així, als preciosos vaixells que Edicions del Buc ha varat amb comptagotes d'ençà de l'octubre de 2014, el de Begonya Mezquita Parlen els ulls i el de Teresa Pascual València Nord, ve a afegir-s'hi en qualitat de buc insígnia aquest número 3. 123, doncs, transporta una càrrega de síntesi i qualitat poètica realment extraordinàries, una càrrega no aliena tampoc a certs enigmes joganers de la numerologia que el poeta mallorquí Jaume C. Pons aprofita per establir brillantment la metàfora d'una escaladei (o camí de perfeccionament) aplicada a la poesia de Màrius Sampere. Per bé que el treball del nostre autor es funda essencialment en el «pur plaer de dir» (vegeu el poema «Verb» de L'ocell que udola, 1990) i que naix d'un desig elemental, alimentari («la paraula és la fam» del mateix poema), hi ha també el misteri velat dels grans silencis a què sempre ens acosta la bona poesia, hi ha la necessitat d'una intensa vida contemplativa per dur-la a terme, hi ha una teologia rabiosament personal i revoltada bategant en els poemes de Sampere –raons per les quals no sembla gratuïta la metàfora cartoixana del prologuista.
Siga com vulga, estem segurs que la lectura atenta d'aquest llibre reafirmarà els convençuts i descobrirà als neòfits que es troben –reiterem-ho encara– davant una obra potentíssima i central de la poesia de tots els llocs i de tots els temps. I davant la sorpresa que no haja ocupat ni ocupe encara el lloc preeminent que li correspon, si més no a casa nostra. L'edició d'123 (o de 123, segons que optem per la unitat ascendent o per la centena sumària) té, en aquest sentit, molt d'aposta generacional, en el sentit de grup de gent de procedència i edats diferents unit per determinats interessos i circumstàncies. Com en el cas de Blai Bonet o Francesc Garriga –i en certa manera, a nivell valencià, de Joan Valls i Jordà o Antoni Ferrer–, hi ha una voluntat explícita de reivindicar poètiques injustament tapades o més o menys marginals –però no per col·locar-les en cap cànon acomodatici i excloent, perquè aquesta presumpció n'anul·laria la coherència vindicativa.
Ho hem deixat caure al principi: quants llibres, quins llibres de poesia té publicats Màrius Sampere? A 123 hi són representats, entre L'home i el límit (1968) i L'esfera insomne (l'últim per ara, en premsa) 21 de ben comptats, als quals caldrà afegir antologies i altres llibres citats per ací i per allà en els diversos papers. Si els sis primers van ser editats al llarg de quasi vint anys, a partir de 1990 el ritme de la publicació de poemaris és altíssim, i alguns anys apareixen dos i fins tres poemaris nous en tretze o catorze editorials distintes. Un altre signe, potser, de la radicalitat, singularitat i llibertat amb què Màrius Sampere escriu –i tal vegada també de les dificultats i servituds que sovint implica per als autors la publicació dels seus treballs.
La llibertat i radicalitat de la fam, de les preguntes mai no satisfetes per les respostes fàcils dels qui s'acomoden a les troballes més o menys consistents, és a l'arrel de l'escriptura de Sampere. Cul de mal seient, més i més jovial amb els anys, els temes reiterats de la seua recerca –la mare, com en Gamoneda, hi té una presència constant, benèfica i fulgurant, des de la seua absència; el Besòs (l'autor viu des de fa molts anys a Sant Adrià) convertit en el riu de la vida, en corrent que sembla, com l'Aqueront, transportar-nos a un Hades dels suburbis; el diàleg truncat amb el germà mort; el carnaval d'àngels, dimonis i déus; el sexe punyent que enlaira preguntes pertinents sobre la identitat; el riure humà que desbarata els designis d'uns déus tothora tristos…– semblen intactes en cada nou poema, en cada nou llibre. En pocs poetes com en Màrius Sampere és tan evident la renúncia a l'autoplagi: cada llibre i fins i tot cada poema ens arriben amb la frescor intacta dels orígens. I no vol dir això que no hi trobem una manera de fer perceptible i característica, un univers alçat pedra a pedra, la marca indeleble d'una veu sempre famolenca de paraules, l'estranya, singular bellesa, d'allò que, perquè naix en les deus profundes de l'home, està destinat a perdurar, a viure sempre.

[Publicat a Saó núm. 410, desembre de 2015.]

[Fotografia de Lluís Calvo extreta d'Edicions del Buc.]

dissabte, 2 de gener del 2016

En trànsit

Els viatgers han tornat a The Auld Byre, aquest raconet escocès, una vegada més per viure-hi el trànsit de l'any. Amb les dotze campanades de rigor, executades sobre un petit gong, i els grans de raïm, les felicitacions i abraçades i els brindis, han complert amb el ritual del canvi de xifra. Les repeticions cícliques són un lenitiu natural a la inquietud que provoca el pas del temps. Així el trànsit, convenientment escenificat, es transforma en un nou començament. Són infinits els fulls del calendari que renovem cada dotze mesos, les hores i dies que se succeeixen, les pàgines dels llibres que encara no hem llegit. Encara que l'horitzó és mentider per naturalesa i tan bellugadís com la perspectiva de qui es fa la il·lusió de contemplar-lo (com si les idees es poguessen contemplar), ens és tan necessari com les paraules demà i sempre, ara i mai. Però en rigor tot és un trànsit constant, un moviment que no para, escàpol a la torpitud de les nostres definicions, a les inexactituds d'uns horitzons que juguen amb nosaltres el vell joc de la rateta o l'amagatall. La cerimònia vol que resumim en una paraula o en unes imatges el que presumptament ha estat l'any que ens acaba de deixar. La indispensable dimensió col·lectiva de la realitat, amanida i propagada pels mèdia, té un lloc reservat en la taula dels nostres àpats, i més que un convidat de pedra, sovint és ella la protagonista, la de la veu cantant, l'estranya prima dona d'aquesta opereta. Així, si el selfie que van triar per definir el 2014 sintetitzava en una fórmula exacta i bàrbara l'individualisme narcisista dels nostres dies, la coronació de refugiats per al 2015 pretén cridar l'atenció sobre les tragèdies vigents. Amb tot, i més enllà de titulars llustrosos, l'autisme dels qui ho tenen quasibé tot (encara que sovint freturen de l'essencial) continuarà contraputant de manera sinistra, i amb l'ajuda de la majoria de mitjans propagandístics, la desesperació i la resistència dels pàries de la terra. Ja som, doncs, en 2016, i no sabem si la criatura ha vingut amb un pa davall del braç o amb una lletra plena de perspectives sinistres. No ho sabrem fins d'ací un any quan, posats a fer balanç de l'any en trànsit, veurem la botella mig plena o mig buida i un núvol d'horitzons que s'allunyen al galop. I així serà mentre tindrem la feliç avinentesa dels trànsits i els seus espills polsegosos, els seus ecos incerts, els seus límits il·lusoris i les seues veritats inapel·lables. Verdes o madures, ventures i desventures segures. Que tinguem un bon any.

[Publicat també a Tipografia La Moderna, dissabte 2 de gener de 2016.]

dissabte, 26 de desembre del 2015

Déjà vu


Diuen que des de 1977 no hi havia hagut lluna plena la nit de nadal, fenomen que es repetirà d'ací a dinou anys, i no em pregunten per què. Tampoc és freqüent que les temperatures d'aquests dies siguen tan altes que pugues seure a la terrassa d'un bar com si estiguesses en abril. Malgrat aquestes excepcions, però, potser aquestes són les més reiteratives festes de totes i quan més ens assetja la sensació del déjà vu, no com a fals record sinó com a certitud que moltes coses es repeteixen efectivament fins a la nàusea. Deu ser que som animals de costums –o de records, com volia Estellés– i que per molt que fantasiegem amb les novetats (per això vam inventar els regals, i la publicitat, i els viatges, i…), el que realment ens agrada és repetir-nos. Les festes i les tradicions són això bàsicament, el ritual de certs automatismes, un espill on mirar-nos per certificar que encara som en aquest món i que hi som perquè vivim coses que no depenen de nosaltres, músics que en el millor dels casos ens limitem a tocar el propi i humil instrument, amb més o menys destresa, en una orquestra multitudinària i sincronitzada que no sabem qui dirigeix. Hi ha a qui el nadal se li fa costera amunt, i és comprensible, per les mateixes raons per les quals agraden a la majoria. Fins i tot per als qui vam despullar la festa de qualsevol vel·leïtat teològica i tot i mantenir-ne el decorat, betlems i nadales inclosos, la celebrem d'una manera emotivament atea i escèptica, també val la teoria de la iteració. Això vol dir –passe'm el lector el vagareig per coses tan improbables– que si ens en canviassen de sobte l'escenografia, de dalt abaix, ens produiria el mateix efecte que si ens miràssem a l'espill i no ens hi veiéssem reflectits, com en les pel·lícules de vampirs. El que més m'agradava dels meus nadals alcoians és el que més trobe a faltar a València: aquell punt especial d'ebullició dels afectes que tan bé s'expressa fent la volta als ponts i que eixampla el cercle de l'estima, d'una manera que sempre em va semblar molt natural i civilitzada, des de la família a tot el veïnat, amics, coneguts i saludats i fins desconeguts i passavolants. Però també ha volgut enguany que hi hagués eleccions quasi caient-nos al putxero de nadal. Això ha incrementat la consciència del déjà vu quasi fins a extrems paranormals. Heus ací de nou, en la ressaca postelectoral, el primer discurs del nou monarca assetjant-nos per terra, mar i aire. Un discurs vell, el mateix de sempre, si de cas més sentidet de sal espanyolista, més parcial, menys conciliador i condescent que les pirotècnies a què ens tenia acostumats el seu papà en èpoques de més aparent bonança. D'aquesta repetició, com de la de la cançoneta dels xiquets de San Ildefonso de Madrid (que enguany, ara que ho pense, no vaig sentir enlloc), la de l'obligació dels regals, el consumisme pantagruèlic, el torpedeig immisericorde de la lacrimogènia com a excusa per a la venda (de la cabra la majoria de les vegades), i unes quantes estúpides iteracions, si de mi depengués, en faria taula rasa i em quedaria més ample que llarg. I bones festes.


[Publicat també a Tipografia La Moderna, dissabte 26 de desembre de 2015.]

[Fotografia d'Emili Vilamala publicada a l'ara.cat.]

dissabte, 19 de desembre del 2015

Confessions d'un votant


Si no em fallen els càlculs, les de demà seran les eleccions que fan quaranta-una en el meu còmput personal, d'ençà que em van permetre votar l'any 1977. No sé a hores d'ara si posar-les en l'haver o en el deure del meu compte, que això va a dies per a qui no ha apostat mai per cavall guanyador (siga el que això signifique). En el fons fa ràbia pensar que el vot –i deixant de banda la retòrica de les conquistes democràtiques del poble– depenga d'una concessió, d'un permís que el poder atorga de més bona o mala gana, amb més o menys inconfessables propòsits. Que un no haja nascut, vaja, amb el dret inqüestionable i natural de ciutadania davall el braç i poder votar-ho tot –tot el que es pot votar, vaja. Així, m'he entretingut comptant l'itinerari de les meues (i ja em perdonaran el possessiu en una cosa tan "impersonal" com la que ara ens ocupa) votacions: 12 a les Corts espanyoles, 3 referèndums, 10 municipals, 9 al Parlament valencià i 7 a l'europeu fan la bonica suma de 41 conte­ses electorals. I repare encara en un detall: llevat del plebiscit de ratificació de la Constitució espanyola, en què era partidari de l'abstenció (prou que ho he lamentat després: hi havia d'haver votat en contra), he votat sempre que, ai!, m'hi han convocat. Per sort, el meu és un vici compartit per molta gent, tot i que també n'hi ha molta, de vegades la majoria, amb el vici contrari (si hi ha vicis contraris o llibertats incompatibles, que probablement no), el de no votar, per deixadesa, impossibilitat o consciència. Tot i saber que les votacions no són l'únic paràmetre per mesurar la qualitat democràtica d'un país (ni que només siga per fer bo l'adagi que diu que feta la llei, feta la trampa, incloses les lleis electorals espanyoles i valencianes, tan beneficioses per a l'statu quo i, doncs, a la perpetuació d'injustícies, desigualtats i pri­vilegis), sé que no hi ha democràcia sense votacions més o menys lliures. Tampoc no m'agrada fer-ne un gra massa ni se'm sol omplir la boca amb hipèrboles com "festa de la democràcia" i similars (de no ser en el cas més que hipotètic de grans majories en què hi guanyassen els "meus"). Però vote sempre i sempre hi perd o sempre hi guanye, qui sap. Perquè no faig del vot un acte de fe sinó de responsabilitat, una responsabilitat que col·loque al costat de totes les altres de la vida cívica i democràtica. Votar és per a mi –pas de puça, de pardal o de llebre ara que som a les portes del solstici d'hivern, encara que no ho semble– una possibilitat de millora, una ocasió d'acostar horitzons sempre llunyans. Vote per eixamplar les llibertats democràtiques i els drets dels treballadors, la meua llibertat i la del meu país, i mai per delegar en ningú el que només depén de mi. No vote eslògans fàcils ni promeses de fum, no vote sols banderes sinó sobretot abanderats (seguesc també en això les sàvies recomanacions del mestre de Sueca), i només si em són propers i reconeixibles. Com en tantes ocasions anteriors (ara, feta la suma, ja podem dir-ho) m'adreçaré a l'urna que em pertoca amb una papereta incerta en la mà i votaré per aproximació, convençut que l'esquerra valenciana possible encara és molt lluny de la que crec necessària per al país i per al poble que li dóna vida i sentit, que s'hi presenta dividida i una mica coixa de projectes. Però votaré, una vegada més, esperant que el meu vot contribuesca a la fi del bipartidisme i valga per empènyer la ruptura d'un règim insostenible. Votaré dubtant si diumenge haurem fet un pas de puça, de pardal o de llebre, però conscient que el vot indispensable no m'eximirà d'altres responsabilitats indefugibles i que ningú no votarà per mi ni per nosaltres, que ningú no ens concedirà allò que no siguem mereixedors de guanyar amb el nostre esforç col·lectiu, dia a dia, que no hi ha més llibertat que la que es conquista. També amb els vots, amb cada vot.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 19 de desembre de 2015.]

dilluns, 14 de desembre del 2015

Allò que roman


Isabel Robles, Les sabates i altres poemes. Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva 2013. Bromera poesia núm. 108. Alzira, octubre de 2014.
· · ·
«Tot el que dura costa de guanyar; / tot allò que roman deixa solatge». Aquests versos pertanyen al poema «Paisatge càrstic» de la segona part, Més que literaris, del llibre que ressenyem i podrien funcionar com a divisa per entendre com Isabel Robles concep la seua escriptura, o l'escriptura en general, en tant que procés i com a punt d'arribada, com a aconseguiment i fixació. Per molt que el poema citat evoca unes lectures públiques de poemes a l'interior de les coves d'Arrikrutz i Vilenica, casos particulars i ben concrets, com sol passar en la poesia de la nostra autora la maniobra poètica rau precisament a elevar a categoria i generalitzar certes anècdotes i experiències vitals, sovint recreades amb tot luxe de detalls en els poemes. Els processos geològics, tan lents en termes humans, i les lleis de l'erosió encarregades de motllurar les entranyes de la terra amb les formes més belles, suggereixen la lentitud i bellesa mateixes de l'escriptura. A la cavorca convertida en «metàfora d'aquell úter matern» vibren les estalactites del llenguatge humà, les paraules, entre espectaculars formacions geològiques, una conjunció que remunta el riu del temps en un sentit també històric i que recrea efímerament un retorn als misteris inicials, als llocs primigenis de la humanitat.
A propòsit de l'aparició en 2009 del Llibre dels adéus ja vam tenir ocasió d'escriure (Saó núm. 339, de juny de 2009) que «el llenguatge poètic és per a Isabel Robles més sovint una eina de prospecció analítica de la realitat (i en ajuda d'això hi ha el distanciament crític de la ironia) que d'emotiva afirmació, tot i que de vegades aconsegueix una síntesi entre ambdues perspectives». A la vista de Les sabates i altres poemes no sembla sinó que aquelles impressions es confirmen ara. En aquest sentit, la poesia d'Isabel Robles (Alhambra, Ciudad Real, 1948) se situa una mica contracorrent de les tendències hegemòniques actuals, tant de la poesia feta per homes com de la feta per dones, i s'acosta a la de, per exemple, un Gabriel Ferrater, més segurament pel camí de les preferències compartides per la poesia anglosaxona. Així sovint els poemes d'Isabel Robles es construeixen com assajos breus que, a partir d'una experència narrada/evocada, plantegen una proposta moral. Si en els plats d'una balança imaginària (i segurament massa tòpica i reduccionista, però útil per al nostre propòsit d'ara) col·locàssem en un costat l'emotivitat d'arrel més o menys romàntica i en l'altre la racionalitat il·lustrada, no hi ha dubte que la balança es decantaria pel costat d'aquest segon plat, amb la qual cosa el pensament feminista que es troba en l'epicentre de la sensibilitat i de la creativitat poètica de l'autora ha aconseguit negar el tòpic que assimila la poesia femenina amb la sensibleria més o menys explícita o amb la manca d'intel·ligència i de profunditat intel·lectual. Perquè la d'ella és precisament una magnífica mostra de la poesia entesa fonamentalment com a eina de coneixement, de prospecció, d'indagació en la realitat pròpia i en la circumdant, més que no pas una manera més o menys elegant de satisfer el desig o la pulsió expressiva. No hi ha ací a penes lloc per a la improvisació, la troballa fortuïta o el joc balder (narcisisme que l'autora ja atacava explícitament en l'anterior llibre) que de vegades tant enllegeixen les construccions poètiques, ni per als fantasieigs del que presumptament fuciona, és a dir, ven i pretén passar gat per llebre. Al contrari, dreta damunt la terra de la realitat amb unes belles sabates, Isabel Robles escriu amb delicat sentit de l'austeritat i l'equilibri, sense estridències ni havent d'alçar innecessàriament la veu, atenta a construir la perdurabilitat poètica amb els maons del coneixement i la intel·ligència i completament aliena als mel·liflus cants de sirena que fan naufragar tantes naus. El lector agraeix la suavitat d'una dicció plena de saviesa, equilibrada i profunda. L'emoció, que hi és (no hi ha poesia sense emoció) i a dojo, és sempre controlada pel principi d'austeritat i equilibri de què ara parlàvem, puix que és aquesta l'única manera de fer-la productiva, perdurable, alliçonadora i compartible. Llegiu amb atenció en especial aquestes peces mestres que són poemes com «El primer vol», «Sabates a la vora del Danubi», «Les sabates al metro» o «Reminiscències». Hi tenim solatge dens per fruir bona cosa i una veu que guanya en precisió i potència a cada nou lliurament poètic.

[Publicat a Saó núm. 409 de novembre de 2015.]


[L'autora en una lectura poètica al casal de debat Els Quatre Gats de Meliana. A l'esquerra de la imatge, Montserrat Anfruns.]

dissabte, 12 de desembre del 2015

Què fer?

Potser devem al llarg i tortuós govern d'Aznar haver caigut per fi en el compte del frau en què anava consistint la democràcia espanyola. Les sospites mai esvaïdes que la transició havia estat al capdavall un fracàs en tota regla (constitucional i no) i que aquell vestit prêr à porter ja tenia descosits impresentables van convertir-se en certituds per a molts ciutadans i en una fartera que no sempre mostraven ni enquestes ni votacions. Amb l'anàlisi de l'aznarato la lucidesa de Vázquez Montalbán ajudava a desmuntar aquella paradeta i ens catapultava directament al malson dels concordatos, els generalatos i aquelles dosis excessives de bicarbonato que mai no van servir per cicatritzar les úlceres del franquisme. Si el franquisme, políticament i socialment, era tan viu després de tants anys de mort el sàtrapa, com Aznar va fer evident sobretot en els dos moments més crítics del seu mandat, les manipulacions a compte de les víctimes de l'atemptat d'Atocha i l'orgia sanguinària de la guerra d'Iraq, les excuses muntades sobre la "jovenesa" de la democràcia espanyola ja no tenien sentit. Els valencians vam tastar el xarop amarg del PP per partida doble i sense interrupcions i vam passar de les mels simulades de l'èxit (de certes i selectes butxaques, no cal dir-ho) als abismes de la crisi manifesta en un tres i no res. Qui, vist el que hem vist, i després de tants bacs, encara manté intacta la fe en el sistema és que no té ulls a la cara o que hi viu còmodament instal·lat a costa de molta misèria. La fartera popular, sovint òrfena d'alternatives, a penes s'hi ha mostrat –sempre a la perifèria o a les grans ciutats– en canvis en els comandaments d'ajuntaments i governs autònoms (i, òbviament, en el procés d'independència de Catalunya). Que tot era, en efecte, lligat i ben lligat, ho vam poder veure amb el reciclatge inodor del franquisme, o en l'entrada de calbot a l'OTAN, però també en l'entronització del bipartidisme, en l'extensió i sistematització de la corrupció i en els trencaments dels equilibris nacionals (i malabars) de la transició. El vergonyós i tàcit espectacle del rei abdicat i del rei coronat potser és, juntament amb el control exhaustiu dels mitjans de formació de masses, la cirereta més vistosa del gran pastís podrit. Ara com fa quaranta anys el pèndol espanyol oscil·la entre transició (o nova presa de pèl) i ruptura, amb possibilitats aquesta més aviat escasses gràcies als pactes entre els partits dinàstics i els impulsats per al recanvi (C's sens dubte, Podemos amb matisos) i els condemnats als llimbs mediàtics (les variables d'IU i tots els perifèrics). El pastís sembla resistir de moment tota la gana. La dreta, ben probablement, renovarà majories a Espanya. Canviaran algunes coses perquè no canvie en res l'essencial. Què fer en aquestes circumstàncies?

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 12 de desembre de 2015.]

dissabte, 5 de desembre del 2015

L'àguila negra


Fa un dia més aviat fresquet i lluminós, d'autèntica primavera d'hivern, en què podria ser que res no fos mesquí. Després del treball s'ha amanit un dinar frugal i saborós, amb pasta a la salsa de mostassa i salmó fumat, recepta que acaba d'improvisar i que paladeja amb un vistiplau discret, nous i una poma, tot acompanyat d'una copa generosa de Vermell 2012 del Celler del Roure de Moixent, amb què darrerament sondeja les delícies del vi dels Alforins criat en gerres de fang soterrades, a la manera antiga. No hi ha faltat una tassa de bon cafè i un rotllet d'anís que ha trobat a la panera. A la TV3, que encara ha de veure per internet, el telenotícies del migdia passa allà lluny i arriba al menjador com un instrument de vent amb sordina, colors i mapes del temps. No sap per què, quan ha acabat de desparar taula, just en el moment d'alçar-se de la cadira, ha començat a cantar L'àguila negra, senyal inequívoc que ja devia dur la cançó removent-se pels racons de la desmemòria feia estona. Ell la coneixia per la versió que Maria del Mar Bonet gravà en 1981. Perquè –ho sap ara, després d'haver tafanejat una mica per la xarxa– es tracta d'una composició original de la cantant francesa Barbara, inspirada en una sonata (quina?) de Beethoven i enregistrada en 1970. Potser és mania del costum, però tot i que Barbara se li ha revelat des de la primera nota com una cantant primorosa, encara s'estima més escoltar-la en la veu de la mallorquina, aquell crescendo majestuós com el vol solemne i cadenciós d'una àguila, la veu de la Bonet que embolcalla i acarona, de vellut, de seda, de profunditats palatals… És una d'aquelles cançons que es presten molt bé al cant coral. I així la recorda, entonada a duo o amb polifonies més àmplies, en els dies ja remots de la seua joventut, amb la claredat dels cels oberts i l'ombra amenaçadora de l'ocell negre que desvetla el son d'un infant, feta dels materials agredolços de la malenconia, atracció i refús a parts iguals, ingravidesa del vol, odi i amor. Continua la recerca, com qui busca explicacions als capricis d'un record i al glop sobtat des d'on irrompen certes cançons, i descobreix que, segons explicà Barbara en unes memòries d'última hora, la cançó és el transsumpte poètic i melodiós d'una relació incestuosa forçada pel pare de l'artista. Eminents psicoanalistes, de llavors ençà, s'han dedicat a resseguir els símbols que fins ara velaven els misteris poètics de la cançó: el son, el llac, l'àguila negra, el robí i el diamant blau, el bec i el coll, el núvol blanc i el país d'altres temps. Potser tot això explica un poc el que la cançó ha tingut per a ell d'inquietant, d'ambivalent (com el plaer de la tristesa), però deixa intacte al capdavall el misteri de la seua composició. La versió de la Bonet és de Delfí Abella, psiquiatre integrant d'Els Setze Jutges. Psiquiatre, es repeteix. El cercle es tanca. Barbara va morir en 1997. A l'interior de cadascú i per l'aire límpid sempre vola una àguila negra.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 5 de desembre de 2015.]

[Maria del Mar Bonet i Manel Camps, L'àguila negra.]