El sentit del temps

Josep Fàbrega, Les hores vives. XXIXè premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez–Ciutat d'Alcoi 2012. Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra núm. 98, Paiporta, 2012.

· · ·

El títol d'aquest llibre de Josep Fàbrega i Selva (Súria, el Bages, 1947) coincideix curiosament i de manera absolutament fortuïta, segons revelacions del mateix autor, amb el que el poeta Joan Valls i Jordà es va fer editar en 1978. Però si en aquell llibre crucial de Valls el poeta alcoià imprimeix un canvi de rumb decisiu i culminant cap a una poesia més testimonial capaç de desentranyar aspectes molt concrets del passat, personal i col·lectiu, el de Josep Fàbrega, guardonat amb el premi de poesia que convoca precisament l'Associació Cultural Amics de Joan Valls, és una reflexió sobre el pas del temps de caràcter més abstracte, velada pel ric aparat metafòric que hi posa en marxa l'autor i deslligada per complet de qualsevol biografisme o detall massa precís i anecdòtic. L'autèntica coincidència a què el títol a penes apunta s'hi dóna en tot cas a un nivell més profund i a causa del lloc central que ocupen en dos treballs tan dissímils les referències explícites al quefer poètic i a la poesia com a ocupació viva capaç de donar sentit a la pròpia vida, o almenys al fet de buscar-lo.

És revelador també, en el cas del llibre de Josep Fàbrega, el doble epígraf que completa el títol: Litúrgia del pas del temps. Lectures per a quatre veus. Perquè si la paraula litúrgia ens porta directament a les hores canòniques que organitzen el volum, les quatre veus remeten a les que sonen en cada una d'aquestes hores: maitines, laudes, prima, tertia, sexta, nona, vespres i completes. Integren la primera veu tres tankas, la segona divuit decasíl·labs amb rimes assonants en els versos parells, la tercera tres haikús i la quarta un sonet amb títols individualitzats (“Anacronisme”, “Introspecció”, “Mentides”, “Només”, “Vacu”, “De retruc”, “Sisplau” i “No”). El primer que crida l'atenció de Les hores vives és, doncs, la precisa harmonia compositiva, l'hermetisme no gens casual de l'estructura poètica. I en segon lloc, ja posats en matèria, el domini del llenguatge poètic i de la llengua amb què l'autor va travant el seu ben disposat treball.

Balanç vital i indagació sobre les limitacions de l'expressió poètica, sobre el pas de les hores, l'absència de futur i les circumstàncies que envolten la vocació literària de l'autor, Les hores vives és un llibre magníficament construït sobre un to, sovint amarg, que mai no decau i que demostra el perfecte domini del llenguatge poètic de l'autor des d'unes estructures intrínsecament dificultoses pel seu caràcter tancat. Sense voler reduir una proposta tan rica com la de Josep Fàbrega, direm que l'elecció dels motlles formals serveix a la identificació d'unes veus singulars que reapareixen cada hora. I si les estrofes d'origen oriental, tankas i haikús, concentren molt bé les descripcions cromàtiques, els matisos sensorials i el pas de les hores, corresponen als decasíl·labs, dins i fora del sonet, però sobretot en aquest segon, un to més meditatiu i greu, un major pes en el balanç vital que proposa Les hores vives.

El poeta de Súria i resident a Calders (Moianès) Josep Fàbrega i Selva és autor d'una ja extensa obra poètica que ha merescut, entre d'altres, premis com el Ciutat de Terrassa o el Miquel Martí i Pol. A banda d'uns quants llibres encara inèdits guardonats, l'autor ha publicat Postals de Calders (2004), Camins d'hivern (2008), Sis dies d'agost (2009), D'aquí estant no es veu el mar (2010), Bages (2010), Parlo d'Aloma (2010), Ingènuament protocol·lari (2011) i L'altra veu (2011), entre d'altres. Aquesta, però, és la primera vegada que una editorial valenciana li publica un llibre, excusa magnífica per remuntar-nos als anteriors treballs d'una veu ben sòlida i madura, d'una singularitat tan nítida capaç d'afirmar coses com les que s'expressen en el següent tercet: “Escric lluny dels miralls. La meva cara / ja no em recorda res del que he sigut. / On puc trobar el passat que no he viscut?”. El vell estranyament que fa destil·lar la paraula poètica aconsegueix de vegades la rotunditat dels poemes de Josep Fàbrega, artefactes perfectes de la sotsobra.

Publicat a Saó núm. 376, novembre de 2012.

L'oferta

Coincidint amb la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, Alberto Fabra ha llançat una oferta certament curiosa. En els temps que corren tot esforç d’imaginació i diplomàcia, adobat amb la justa dosi de demagògia pròpia d’aquests casos i aquesta genteta, és poc. En previsió que l’actual procés al (amb perdó de taula) país germà només provoque inestabilitat i desconfiança, massives fugues de capital, trasllat de negocis a llocs més amables, qui sap si suïcidis col·lectius, ha ofert el país que gestiona per donar tota mena de facilitats als emprenedors que s’hi vulguen instal·lar. Caldria, però, matisar l’oferta, molt escaient en temps de rebaixes, que per a això no hi falten il·lustres precendents. Què els sembla, per exemple, l’organització d’una nova visita papal? Descartats Correa i el Bigotes (que no consta que fossen catalans) i els principals implicats en el cas Gürtel, amb o sense cotxe oficial i paga d’expresident, per raons òbvies, és segur que alguna empresa de dellà el riu Ebre podria ficar-hi cullerada. ¿O la reconversió, amb irrisòries despeses d’inversió, de l’aeroport (sic) de Castelló en un circuit de Fórmula 1 en substitució del ja amortitzat de València i en sana competició amb l’estranger de Montmeló? Amb l’avantatge que ja tindríem un director esportiu de la grandària de l’altre Fabra, el valent. ¿Parlem d’empreses educatives, amb excepcional oferta bilingüe espanyol-anglès i ràtio d’un ordinador per alumne? Iniciat amb èxit el procés de desmantellament de l’escola pública, és hora d’ofertar el que en queda a mans més emprenedores. ¿I la sanitat model hospital d’Alzira, enveja de l’ampla Castella? Amb l’ajuda de l’àgil administració valenciana que capitaneja Alberto Fabra, infrastructures de les dimensions i qualitat de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, la Ciutat de la Llum o Veles i Vents, avui decandides per la crisi que ens colpeja, podrien viure una segona etapa d’or. Parlant d’or, per què no una nova oportunitat a l’espectacular urbanisme de Marina d’Or en platges encara verges? I el Valencia CF, que ara rescaten diners públics, ¿no seria més rendible sota l’ègida del FC Barcelona, a qui se li podria oferir el solar del Mestalla per a un Camp Nou Nou?  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de gener de 2013.

Primavera valenciana

Enmig de l'hivern valencià, prompte farà un any, des del centre neuràlgic del Lluís Vives va escampar-se la primavera valenciana. Recordem aquells dies freds, ventosos, de febrer, les manifestacions diàries per una dignitat perduda que els estudiants de secundària, carregats de raons, jovialitat i innocència, van aixecar amb una tenacitat encomanadissa. Recordem els gestos espontanis de la solidaritat, aquells músics de Benimaclet aplegats a l'Estació del Nord, l'alegria de compartir el carrer gent de diverses generacions fins aleshores estúpidament incomunicada per les altes reixes del laberint pseudodemocràtic. Durant unes setmanes de vertigen València i el país van deixar de ser la rara avis (després es demostraria que la preciada espècie era en realitat molt vulgar) que es passejava pels telenotícies de mig món amb el ridícul plomatge de vanitat, corrupció, urbanicidi i gestió mafiosa de la cosa pública per convertir-se en l'au fènix que renaixia de les cendres d'una civilitat trepitjada i un somni flamíger, buit com una carcassa de mentida, que de sobte queia com un teló gruixut sobre l'escenari d'una realitat molt prosaica. Aquella primavera, improvisada, inesperada i efímera, com ho són totes, va servir no solament com a antídot contra el narcòtic tan generosament subministrat i tan àvidament consumit de les falses riqueses, sinó també per despertar de la seua letargia les generacions sobre les esquenes de les quals queien els plats trencats de l'enganyifa benestant i un fotimer de porres deleroses de carn tendra. La gran aportació de la revolta primaveral, producte de l'acumulació d'una gran fartera, fou, però, d'ordre més aviat simbòlic, com un punt que es marca en roig al calendari, com la superació del tabú d'una barrera del so invisible però (ara ho sabem) no invencible. La gràcia d'aquell esclat fou que aconseguí obrir un petit badall en la fatalitat malaltissa del cercle viciós i la indiferència. Si la primavera havia estat possible una vegada, contra hivern i marea, volia dir que podia tornar en qualsevol hora, que altres torxes enlairaven ja les velles aspiracions de llibertat, fraternitat i justícia amb nova empenta. I si els guanys efectius per al canvi van ser minsos (ni una trista dimissió, ni un simulacre d'assumpció de responsabilitats), els camins que la petita revolta va apuntar obrin infinitud de paisatges inèdits. El proper 15 de febrer hi ha un concert en solidaritat amb els més de 100 represaliats per tanta digna insolència. Convertim l'encontre en una excusa per ordir la següent primaveral, massiva, efectiva i organitzada cita.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de gener de 2013.

Estalvi i rebaixes

Molt en sintonia amb les rebaixes d'aquests dies, l'aeroport de l'avi de Castelló, sota el patronatge de Sant Ramon Nonat, està venda. Per afavorir l'operació, i acomplerts els objectius per als quals aquell projecte fou concebut com a aparent coitus interruptus, a saber, i entre d'altres, satisfer l'ego del megaloman promotor i les butxaques d'uns quants espavilats xuclòcters de l'erari públic i proporcionar pinso a l'adulador professional Ripollés, el lot inclou cinc milions de metres quadrats de sòl propietat de la Diputació, propietat al seu torn del susdit iaio (ieié). Sembla que el preu estipulat cobriria la inversió feta llavors (i si algú la coneix al detall que avise), part de la qual provenia de mans privades que ara recuperarien, suposem que a bon interès, els diners emprats en el gaudi d'un coitus interruptus que encara justifica l'existència d'Aerocas, el cul del president que hi seu al capdamunt, els sous dels directius i gestors del no-res i la flota de falcons que sobrevolen el cel de la Plana en prevenció de les invasions de conills. Tot, com es pot comprovar, en la línia de l'abracadabra insuperable que també portarà a vendre la Ciutat de la Llum d'Alacant i a llogar el complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Res a objectar-hi, doncs, ara que tot esforç és poc per pal·liar els efectes d'aquesta crisi salvatge que ens ha caigut del cel, instigada potser pel mateix Sant Ramon Nonat, i buscar d'estalviar fins a l'últim cèntim. Amb tot, i dubtant molt que algú amb dos dits de front vulga comprar aquests mastodonts inservibles encara que siga a preu de saldo, jo m'ho pensaria dues vegades. Perquè és una llàstima, ara que per fi València i les seues rodalies estan nítidament situades en el mapa, i que ja s'organitzen excursions turístiques per visitar els punts més interessants del bestial balafiament, abandonar un patrimoni que serà sens dubte, amb el mínim cost (no caldrà ni invertir en manteniment, perquè les ruïnes tenen un atractiu arqueològic irresistible), una font segura d'ingressos. Per altra banda, jo no emularia el model Rato, a qui com a premi per la ruïna de Bankia l'han ben col·locat a Telefonica, que això costa un ull de la cara. Siguem seriosos: mantinguem la propietat pública de tan immens patrimoni de l'estupidesa i comercialitzem, com a made in Valencia, el fruit més genuí del nostre pensat i fet. Ah, i posats a estalviar, m'estalviaria els responsables del desastre, amb permís de Sant Ramon Nonat, amb destitucions i judicis. De res.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de gener de 2013.

Trànsit

Enmig de les límpides vastituds d'Angus, a la costa oriental d'Escòcia, el trànsit a l'any nou, no exempt d'alguns dels rituals de rigor –la bona taula i l'amable companyia, la copa en alt i fins una casolana pirotècnia i una cançó de comiat–, ha estalviat als viatgers, en canvi, alguns dels efectes secundaris més desagradables d'aquestes festes, els regals precipitats i prescindibles, els àpats que s'eternitzen, l'excés d'apegalosa lacrimogènia i de certes sobredosis familiars. El ritme que adquireix el temps a The Auld Byre, la casa enmig del camp que un colp més ens acull, fa més lent i suau aquest pas al nou any. Trobant-nos com ens trobem en un país que ja té data consensuada per al seu referèndum d'independència, les comparacions hi són inevitables, a més a més d'odioses, cosa lògica. Entre l'analogia i la diferència, efectivament, transcorren observacions i càlculs, qui sap si també d'alguna manera les nostres vides. Del cantó de les similituds, i en el pla de les solidaritats necessàries entre iguals, no hem oblidat la simbòlica foto que combina l'estelada amb el kilt, la falda escocesa. El camp de les dissemblances, malgrat la coincidència de data per a les consultes (la del Principat de Catalunya, no cal dir-ho, de celebració molt més incerta) i del fet que l'any de la derrota d'Almansa és el mateix del de la integració d'Escòcia al Regne Unit, és tan ampli que no val la pena d'intentar aproximar-s'hi ara. Però avui és vespra de Reis (escric en divendres), un dia que d'infants vivíem a Alcoi amb una intensitat que sovint es desbordava. Melcior, Gaspar i Baltasar, al contrari que els reis de carn i os, cada vegada més desacreditats i qüestionats malgrat totes les maniobres de mercadotècnia i maquillatge a què els sotmeten els de la constitucionalitis, no s'erosionen en contacte amb la realitat de cap crisi. Ben altrament, tartessos o mesopotàmics, blancs o negres, però d'un Orient de llegenda, encara porten carregat en els seus camells el regal més preciat de tots, aquell que alimenta raons per a una certa confiança en el trellat, la voluntat decidida i el futur. De manera que em permetré fer-los, des de la vella Alba, nom gaèlic d'Escòcia, la meua petició per acabar aquesta primera columna de l'any. Que el 2013 siga efectivament l'any de la transició nacional per al Principat i la de l'inici del canvi de cicle polític per als valencians, i que això òbriga la porta a la justa distribució de la riquesa disponible, la millora de la qualitat democràtica i el començ, fet i fet, d'un temps nou. Més, naturalment, la voluntat pertinent en aquests casos. Gràcies.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de gener de 2013.

[Abroath, Angus, 4 de gener de 2013.]

Lliçons de l'any

El 2012 passarà segurament per ser el del desenllaç del conte de la lletera, ja saben, quan a l'absorta somniatruites li cau el cànter a terra i tot se'n va en orris. A diferència de la càndida protagonista del conte, però, els responsables directes de la solsida valenciana no es van limitar a la simple i inofensiva especulació mental, sinó que per a la consecució dels seus propòsits no van dubtar a vendre fum a canvi d'uns guanys privats sostrets als recursos comuns que mai no seran restituïts i que han deixat el país fet un trist santllàtzer. Excepte honroses excepcions que els tribunals van resolent amb comptagotes, tot indica que s'hi aplicarà la tabula rasa i que, en conseqüència, haurem estat incapaços una vegada més d'extraure'n la lliçó que culmina tot apòleg. Si el poble no espenta amb molta força –i no sembla que estiga en condicions de fer-ho, privat d'una direcció política a l'alçada de la gravetat de les circumstàncies–, no es produirà entre nosaltres la necessària revolució democràtica, la renovació des de la base. Entre els dos models que tenim més a mà, el de l'Espanya que es recentralitza, prem els caragols, amenaça i s'entreté a aplicar una altra maneta de pintura a la monarquia i la Catalunya que es reinventa en la seua transició nacional cap a noves quotes de llibertat i de justícia, els valencians ens quedarem amb un pam de nas, atònits, emmanillats pels nostres dèficits i menfotismes, incapaços de trencar els cercles viciosos. Si val com a símptoma la manca de resposta efectiva, des de la societat civil i l'acció política, a tant de desastre àmpliament anunciat, l'embadaliment de l'oposició parlamentària en els propis somnis de poder i de pastís, la ressaca de la narcosi que encara dura entre la majoria de la ciutadania (una quarta part de la qual ja malviu en la pobresa extrema), el silenci tenaç de la intel·lectualitat i l'autisme d'un sindicalisme de curta vista i parar la mà a les molles, vol dir que hi ha corda de foscor i ase voltant la sénia per a estona. Els màxims responsables, ací i allà, d'un merder fet a consciència que no s'improvisa en quatre dies, inútils polítics de calbot, ideòlegs de la carpetovetònia, la blavectomia i el papisme, empresaris i financers experts en vampirisme, tota aquesta patuleia inculta que encara governa sense complexos continuarà remenant les cireres. I per aprendre la lliçó d'un conte molt més cruel que el de la lletera caldrà alguna cosa més que els vaivens dels vots que auguren certes enquestes.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de desembre de 2012.

L'aurora dels amants

Agustí Bartra, El gall canta per tots dos. Editorial Meteora, col·lecció Mitilene núm. 26, Barcelona, maig de 2012. Edició, pròleg i notes a cura de D. Sam Abrams.

· · ·

Fa un parell d'anys en aquestes mateixes pàgines (Saó núm. 350), amb motiu de l'edició del llibre d'Agustí Bartra La fulla que tremola per Pagès editors, apostàvem per la recuperació en tota regla d'un dels autors més potents i alhora menystinguts de la gran poesia catalana del segle XX. Sense que una reedició de la seua obra poètica haja vingut a remeiar-ho encara, en aquest lapse de temps algunes coses s'han mogut en el camí correcte. Com ara l'aparició d'aquest llibre pòstum, el darrer que va escriure Bartra, i que ja conegué la llum en 1983 en el segon volum de l'Obra poètica completa i en Columna en 1991. La present edició, que emmarquen el pròleg i les notes d'un crític tan influent com D. Sam Abrams, ve a incidir en la urgència del deute que la cultura catalana té amb aquest gran poeta, dos llibres del qual, Ecce Homo i Rapsòdia de Garí estan anunciats per al 31 de març de 2013 en la col·lecció “Els millors poetes catalans del segle XX” que es vendrà amb el diari Ara en una iniciativa de tot punt encomiable malgrat la notòria absència, entre els quaranta autors seleccionats i per la banda que més ens toca, de poetes valencians altres que l'imprescindible Estellés (això faltava!) –pensem, és clar, en l'encara més oblidat i perifèric Joan Valls i Jordà, o en Maria Beneyto i en d'altres poetes coetanis de Maria Mercè Marçal sortosament encara vius.

El gall canta per tots dos té la virtut no solament de ser el colofó d'una obra singular, extensa i prodigiosa sinó de resumir magistralment els guanys i les conviccions poètiques d'Agustí Bartra. Breu en comparació a la majoria de llibres de l'autor, amb només 25 poemes, i de pretensions necessàriament més modestes, obligades pel temps, la malaltia i la mort que finalment limitaria una obra que podria haver-se fet més extensa, l'últim poemari de Bartra excel·leix en el que té de síntesi guanyada d'una llarga trajectòria poètica. Hi trobem, per una banda, els llargs poemes que Abrams anomena “vertebradors” del poemari, “L'escriba Nu”, “La Sínia i l'Estrella” i “L'Àngel de la Llum”, densos conceptualment, dignes representants de la tirada bartriana a l'himne i l'exaltació dionisíaca de la vida, recurrents en els símbols més preuats de la seua poesia (l'oreneta, l'ametller, la rosella, la molsa i molts altres de la seua excepcional collita), exuberants en la brillantor dels recursos poètics que posen en marxa i escrits en versicles lliures ben ritmats. És el Bartra del vendaval èpic que s'alça des de les estepes de les experiències més personals, el que recorre als mites ancestrals i les aurores de la cultura universal, l'immergit de cap a peus en el riu del temps o el que vola disfressat d'ametller i estrafà les mil veus que es troben per l'aire per modular el crit de tota l'experiència humana. Entremig d'aquestes grans fites, poemes més breus, inspirats en la gracilitat compositiva de la poesia popular que Bartra, com tants altres poetes del seu temps i sensibilitat, aconseguí de dignificar, i on predomina l'heptasíl·lab de les cançons, les construccions amb tornada i rima o la corranda. Les circumstàncies de l'embòlia que li sobrevingué el 25 de novembre de 1981 (vegeu el poema “Després d'haver perdut la visió de l'ull esquerre”, que Abrams vincula amb un sonet de John Milton que aborda el mateix tema) i altres detalls ancorats en les pròpies experències vitals dels últims anys (un estiu a Andorra inspirarà “Estances de Lòria”, per exemple) van pespuntant un poemari que inclou treballs tan celebrats com “Anna dorm” i “Anna total” dedicats a la seua companya de tota la vida. Altres poemes, en fi, fan servir versos d'art major, en especial l'alexandrí, o la prosa, com en el deliciós “Dic la flor” (“Tens poc temps, flor menuda, de la naixença a l'esplendor i al marciment. Curt és el teu viatge terrenal. Tens un nom? Potser, sí. Jo prefereixo creure que la botànica t'ignora. Ets la flor. Ets la flor innominada, filla de l'atzar i de la terra, tendresa que sosté el cel.”) o els “Fragments de dues cartes imaginàries” escrites als seus fills Roger i Eli. Potser, com deixà escrit Anna Murià, és que tot en la producció literària de Bartra és poesia, principi i fi de la seua creació, independentment del gènere específic triat per a cada ocasió. I que, com encertadament destaca Sam Abrams, El gall canta per tots dos, és també la voluntat de superar la falsa dissociació entre concepte i emoció en poesia, que s'aconsegueix gràcies, entre d'altres recursos, a la profunditat dels seus jocs sinestèsics, que dinamiten els tòpics fàcils, fan brollar la gran poesia amb tot el seu vigor i purifiquen la paraula que engendra cada aurora en l'abraç dels amants. Banyeu-vos en aquest corrent tan nítid de poesia.

Publicat a Saó núm. 374, setembre de 2012.

La fi del món

Acostumada que els únics que li hagen portat de veritat la contrària, i sempre a canvi de colps de porra, vagues de fam, ostracisme i judicis a manta, durant tots els anys que ha durat el regne de xauxa que un dia es va quedar a fosques, hagen estat els del Cabanyal, a Rita Barberà no li ha agradat gens el documental de la BBC The great spanish crash, la gran fallida espanyola, que ha dirigit Paul Mason, un dels periodistes econòmics més prestigiosos de la casa. Tan rebé com es nada en l'autobombo, amb l'aplaudiment (cada vegada més esmorteït, tot s'ha de dir) del narcotitzat respectable, i ara vénen aquests fills de la Pèrfida Albió a xafar-li la guitarra posant l'accent del desastre de la mala gestió i el robatori sistemàtic just en el territori que fa una eternitat que ella administra i en les seues més o menys extenses rodalies. No ha estat l'única a sentir el propi honor embrutat, que l'esforçat Federico Trillo també ha elevat la corresponent protesta per la via diplomàtica però igualment estentòria. Si no he entès malament l'argumentari, fet amb la lletra gruixuda de sempre, el reportatge de la BBC és molt negatiu per al futur d'Espanya i de València. No sé quant de temps porten parlant del futur, dècades, però el futur és una cosa que cada dia s'allunya més o que cada vegada s'assembla més a un passat que crèiem il·lusòriament superat. Potser és que ni ella ni Trillo, per no fer la llista més llarga, no s'han assabentat de la fi del món, del món obsolet en què encara es pensen que viuen perquè encara ressona algun aplaudiment, algun colpet a l'esquena, alguna marxa militar, o perquè encara senten la blanor de la poltrona pública en què asseuen els seus culs com a cosa pròpia. No saben que s'ha acabat el món i per això encara s'aferren als seus discursos de cartó pedra, en part perquè poca gent (cada vegada més, tot s'ha de dir) els ha cantat la quaranta i perquè no saben fer res més, encara que la Ciutat de les Arts i les Ciències es caiga a trossos o l'únic avió de l'aeroport de l'avi de Castelló siga la pífia rimbombant de Ripollés. No saben que el món s'ha acabat i per això s'arrapen com a lladelles a un present que, òbviament, també ha deixat d'existir, un present de noves glòries a Espanya, un present d'opulència i opereta, d'impunitat i unitat pètria de la pàtria. Algú amb dos dits de front els hauria d'avisar, perquè aquest disc ratllat seu amenaça de continuar sonant enmig de la corfa buida d'un món que s'ha acabat. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de desembre de 2012.

Mariam, Ismael

Els havien convidats perquè llegissen uns articles de la declaració universal dels drets humans a les Corts Espanyoles en un d'aquells actes protocolaris que fan que la mula de la democràcia espanyola continue fent voltes a la sénia com si res, i Mariam i Ismael, els dos joves estudiants valencians que aquesta setmana ens han omplert d'alegria i indissimulat orgull, van aprofitar per llegir la cartilla a les autoritats recordant-los que el dret a rebre ensenyament en la pròpia llengua era tristament conculcat cada dia al País Valencià. Denunciaven també que la llei que branda Wert com un garrot no fa sinó furgar més en la ferida de la privació d'aquest dret elemental de pobles i persones. Enmig de la cerimònia de la vacuïtat on queda tan bé fer sonar la música celestial dels drets de l'home, sempre que tinguen la vaga pàtina de l'universal, les paraules de Mariam i Ismael van caure com una dutxa d'aigua freda al Defensor del Poble Espanyol i al secretari primer del congrés, el valencià Ignacio Gil Lázaro, que van fer el que és de rigor en aquests casos, mirar cap a una altra banda i esgrimir el tan poc convincent argument del colpet a l'esquena i l'avui no toca. En canvi el gest valent i responsable dels dos estudiants toca, i en sentit molt positiu, la moral d'aquest poble acostumat a viure massa promíscuament amb tota mena de derrotes. Com van tocar i animen les paraules dels diputats Alfred Bosch o Joan Coscubiela defensant els catalanoparlants contra la ignomínia retrògrada de Wert i la companyia habitual de bisbes, sicaris de les FAES i tota la vella i rància parentela. L'ànim i el coratge que tant ens calen va venir també, després d'anys i panys, del Tribunal Suprem, que reconeixia per fi la injustícia de les multes a Acció Cultural per les reemissions de TV3 i obligava la Generalitat a tornar-nos els diners (que aquest cine no val res). Malgrat que diuen acatar-ne la sentència, els tics de prepotència del PP, que ja no dóna ni per a pipes, els ha inspirat encara algunes gesticulacions per a la parròquia i els annals de l'estupidesa amb la pretensió de la censura a la denominació País Valencià com a condició per a l'intercanvi de cromos televisiu (en rigor, un cromo per una tele digna i visible). Darreres maniobres de ventrilòquia dalt d'un escenari que ja comença a omplir-se feliçment de la llum que irradien Mariam i Ismael, Alfred i Joan, noms que avui tenen la dignitat i l'esperança dels nostres pobles.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de desembre de 2012.

Mariam i Ismael, i ací el vídeo de la seua intervenció.

Pàtria

Al teatre Poliorama de Barcelona assistim a la representació de Pàtria, segona part d'una trilogia del dramaturg i director Jordi Casanovas sobre la identitat catalana. La sala és plena de gom a gom d'un públic ben entradet en anys que té aquell aire tan barceloní de les tres es, estilitzat, elegant i educat, del bon aficionat de tota la vida. El repartiment inclou professionals ben coneguts de l'escena catalana com Fermí Reixach, Francesc Orella, Àlex Casanovas, Lluïsa Castells, Rosa Vila i Marcel Borràs, magnífics tots en els seus papers. Miquel Raventós és un popular presentador de televisió de sobte convertit en candidat a la presidència de la Generalitat en unes eleccions en què hi ha en joc la independència de Catalunya. Els sona més o menys la situació? Muntada amb les peces d'una investigació mig policíaca mig periodística, des d'una perspectiva molt brechtiana (la interpel·lació directa al públic com a tècnica de distanciament), es tracta d'escatir per què Raventós desapareix durant unes hores tres dies abans de la gran cita a través del testimoniatge de la dona, el fill problemàtic de la parella, Prats, el rival polític, i l'assessora nord-americana de campanya amb l'ajuda de la qual guanyarà les eleccions i proclamarà la independència del país. L'espectador, encaixant les diverses línies narratives, aconsegueix assabentar-se del drama del pare desaparegut del protagonista que el temps i la imaginació del fill han convertit falsament en heroi de la resistència antifranquista. Tot i la pulcra posada en escena, el bon ofici dels actors i la solvència de l'escriptura de Jordi Casanovas, el que més ens sobta és la rapidesa de reflexos, la sincronia entre proposta escènica i actualitat política, aquest treball a peu de realitat i a temps real. Poques vegades resulta tan evident la cantinela que l'art imita la realitat o la seua inversió en l'espill de la paradoxa, que la realitat imita l'art. En qualsevol dels casos, veient Pàtria tenim la sensació que la de Catalunya és una societat prou exigent i madura com per no voler reduir la complexitat identitària (personal i nacional) a respostes massa simples. El teatre continua sent l'escenari de les grans preguntes, l'espai on es projecten les ombres d'una realitat social, política i nacional que sembla haver arribat a un punt d'inflexió davant nous, difícils i apassionants reptes. És això el que captiva de Pàtria, d'una realitat esmunyedissa que aquest poble ha decidit per fi enfrontar i transformar.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de desembre de 2012.

La Sibil·la

Torna, de la mà de la Capella de Ministrers i el Cor de la Generalitat, el Cant de la Sibil·la a la Seu de València amb solemne toc de campanes (repare l'amable lector en la profusió de majúscules de la frase sense espantar-se'm). I no seran per poca cosa les sonores batallades, ja que des del Concili de Trento al segle XVI, quan van ser prohibides aquestes celebracions a l'interior dels temples, que no hi havia tornat, mig oblidada, la Sibil·la dic, en alguna litúrgia nadalenca a Mallorca i l'Alguer i, des de fa quatre dies a Barcelona, Ontinyent, Gandia, la Seu d'Urgell, Xeraco o Maó i altres llocs esparsos de la nostra geografia. Torna la Sibil·la, i allà on hi ha campanes, hi ha batalls (i si acabe aquesta columna a temps me'n vaig corrents a sentir-la). Desfeta en la pols i la boira del temps la màgia de les prediccions antigues, terreny que avui es reserva en exclusiva a les estadístiques interessades de tota mena, que solen equivocar-se de mig a mig, torna malgrat tot la Sibil·la en bona hora. I un no pot sinó evocar amb plaer la veu de Maria del Mar Bonet o Montserrat Figueres, la fragància d'una poesia despullada per fi de la tenebrosa amenaça del presagi, que sempre és l'àngel del poder brandant una espasa, i reconcentrada en la seua expressió més elemental i autèntica, la combinació de síl·labes i sentit per on passegen versos d'Ausiàs March (“Daran los peixos horribles crits / perdent los naturals delits”), cadències de Ramon Llull, tota la potència del català antic que torna a cantar-se en bona hora. En bona hora, tot i que per intuir, que no predir, cap on va tot el merder contemporani, que es manifesta amb especial virulència en terres valencianes, no cal la paraula de cap àugur cec ni cap Tirèsies ni cap il·luminada Sibil·la: “Lo jorn del Judici 
parrà / el qui haurà fet servici.
 / Jesucrist, Rei universal,
 / home i ver Déu eternal,
 / del cel vindrà per a jutjar / 
i a cada u lo just darà”. No tenen res els temps actuals d'aquells altres inundats de presagis. Les supersticions d'ara són certament molt distintes, prosaiques i televisives, però en canvi sembla el retorn de la Sibil·la a València alguna cosa més que una conjunció casual de circumstàncies, alguna cosa més que un bon treball d'arqueologia artística. Benvinguda, doncs, a casa, la veu antiga renovant tots els presagis i l'imperi d'una justícia que ens ha de recompondre.

Publicat a Levante-EMV, 1 de desembre de 2012.

Maria del Mar Bonet al Grec de Barcelona, el 4 de juliol de 2011, interpretant el Cant de la Sibil·la.

El bou i la mula

Havia de ser prop de Santa Llúcia de Siracusa, home, quan segons la tradició s'ha de plantar el betlem. La summa clarividència de Benet XVI no ha estat gaire fina en aquesta ocasió, ja que si entenem que les seues investigacions teològiques havien de buscar el camí natural de la impremta i plasmar-se en les 176 pàgines de La infància de Jesús, a 17 euros el llibret, bé podia haver triat almenys una data més discreta per proclamar al món que el bou i la mula, l'entranyable parella de fet, no hi van ser mai, com erròniament ens crèiem, al pessebre, presenciant en directe el part del Fill de Déu. El dilema, però, no afecta només betlemers o pessebristes, que ja tenim raons històriques per dubtar si col·locar o no les simpàtiques bèsties al portal perquè amb el seu alè donen escalfor al nounat, sinó restauradors i crítics d'art, responsables de pinacoteques, imatgers, pintors hiperrealistes o contadors de rondalles, que podrien veure's temptats de suprimir de tants segles de falsa iconografia cristiana aquests ocupants il·legals del fons de l'escena més commovedora de la història sagrada. I les societats protectores d'animals, per posar-ne un altre exemple? Que Santa Llúcia conserve la vista del Summe Pontífex i que Déu ens perdone! Quin mal li feien els animalets per traure'ls-en tan bruscament quan ja s'ensuma el Nadal? Comença a passar-los als papes el mateix que a consellers i ministres d'educació, que no descansen fins que no deixen memòria de la seua gestió en forma d'invent més o menys lamentable, una nova llei, una revelació teològica capaç d'esmenar la plana a un Sant Mateu o un Sant Lluc, quina gosadia. Si fa uns anys vam haver de canviar de sobte la nostra idea del cel, que deixava de ser un lloc físic per convertir-se en un simple estat d'ànim, i ara hem d'esborrar la mula i el bou del nostre imaginari, no sé on arribarem a parar. Que no es queixen després si les esglésies es buiden i la parròquia s'aprima, però és que cada volta ho posen més difícil i més antipàtic. Passe que l'estrela anunciadora fos en realitat una supernova i que Joseph Ratzinger ratifique, d'acord amb la tradició, que Josep no va tenir art ni part en la concepció de Maria, obra exclusiva de l'Esperit Sant (espere que aquest detall no servesca per traure també el bon fuster d'escena), però haver de prescindir del bou i la mula d'ara en avant se'm farà costera amunt. En qualsevol cas, veient com està el món, que encara els desvelen aquestes coses i que sempre opten per la pitjor solució, dóna molt per pensar. Té collons la cosa.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de novembre de 2012.