divendres, 4 de març de 2011

Geometries de la passió

Eduard Marco i Escamilla, La quadratura del cercle. XXIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez, Alcoi, 2004. Brosquil Edicions, Col·lecció Poesia núm. 41, València, 2006.

· · ·

El primer poemari del borbotoner Eduard Marco (1976) arriba amb un considerable retard a les llibreries. Sort que la bona poesia no coneix data de caducitat, ni tan sols en el cas d’un autor que s’acaba d’estrenar i al qual hem de suposar periples poètics anteriors (a banda el recull Ideologiari, integrat per quinze poemes i publicat a la Col·lecció de poesia l’Alter de Catarroja amb un tiratge de 100 exemplars) a aquest que avui, per fi, veu el port de l’edició dos anys després d’haver estat premiat. El llibre que ens ocupa demostra, una vegada més, la capacitat de resistència de certs productes nobles al pas del temps, a les peripècies editorials i a les incertes circumstàncies en què sol discórrer el treball dels jurats literaris. Ens trobem amb el primer llibre d’un poeta i tanmateix magníficament travat, sense dissonàncies ni passes en fals, una aposta poètica d’alt voltatge que justifica amb escreix la tasca d’un premi independent i perifèric –el Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi, amb 23 convocatòries– que els darrers anys ha “descobert” veus com Ramon Ramon, Jordi Segura, Antoni Defez o Robert Llopis. Ho subratllem tot i el risc que qui açò signa, responsable de l’invent, puga semblar immodest, perquè hi ha gent que no se’n vol o se’n pot adonar, marejada en el vertigen del mercat llibresc, que en qualsevol dels casos no ens hauria de fer perdre certs nords literaris. Però fem cinc cèntims del nostre tast d’aquesta sorprenent quadratura.
Eduard Marco ha dividit el seu llibre en tres parts, La pèrdua del radi, L’inici del quadrat i Els angles rectes, amb 10, 15 i 10 poemes, respectivament, en decasíl·labs blancs organitzats en una sola estrofa, breus, punyents i concentrats, d’austera bellesa, que permeten una caminada amable pel sinuós paisatge de les significàncies poètiques, obertes als jocs múltiples, a les reincidències, a la provisionalitat de les temptatives lectores. La quadratura del cercle, lloc comú que remet a l’impossible d’un esforç, s’inscriu en el terreny paradoxal de la utopia poètica, a través d’un bagatge eminentment simbòlic, el de les figures geomètriques (no gaire visitades pels nostres poetes, tot i que ara em vénen al cap uns textos d’en Josep Mir de l’imperible Ésser per a l’ésser) on l’experiència vital troba correlats i noves claus amb què sotemetre-la a reflexió i (re)crear-la. Des de la forma circular, inestable, del peix que es mossega la cua, del vici que malmet horitzons, la veua poètica avança, gràcies a les paraules (“la màgia, l’encant de ser escriba, / em va permetre obrir com una nou / no l’aigua de la mar sinó l’enigma”), per la limpidesa de la recta i l’estabilitat dels angles rectes, cap al quadrat de la casa, protegida per la muralla que aconsegueix al final entomar la llum i preservar-la. Es tracta, sense dubte, d’un trajecte vital, amb la passió amorosa com a epicentre i la decidida aposta per la poesia com a possibilitat d’introspecció, clarividència i equilibri personal (“l’atòmica energia de la sang / que ordena les passions en el paper”). Sense fàcils complaences, sabent que el guany “no adormirà l’afany del díscol somni”, i vista la solidesa de la proposta d’Eduard Marco, no costa gaire aventurar que tenim poeta i poesia per a estona.

Publicat a Saó núm. 305, abril 2006




                                           Dos fumadors al bar Mamella d'Alcoi, en 2007. A l'esquerra l'Eduard Marco.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada