dilluns, 28 de març de 2011

La veu de la música

Albert Garcia Hernàndez, La importància del violoncel. Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal 2007 Ciutat de Sagunt. Pròleg de Jenaro Talens. Onada Edicions, Poesia, 4. Benicarló, 2009.
 
· · ·

L'últim poemari d'Albert Garcia Hernàndez (València, 1949) significa el punt d'encontre més explícit i complet, en un treball unitari de l'autor, entre les dues passions més constants del seu quefer artístic: la poesia i la música. Si les referències a un aspecte o altre de la música i la reflexió metapoètica més o menys sistemàtica són constants en l'obra d'Albert Garcia, és en el present llibre, repetim, on l'agermanament dels dos discursos sonors hi pren una major rellevància. Però dir-ne  agermanament o punt d'encontre són maneres molt vagues de referir-nos al que ací es cou, ho hem de reconèixer. Fet i fet, el títol del llibre no enganya, només que l'hem d'agafar en un sentit també metonímic: aquests poemes parlen de música, sobretot de música, des dels seus múltiples vessants, peces i cançons, autors i intèrprets i aspectes diguem-ne més tècnics. ¿Però com s'hi dóna l'agermanament o connexió de què parlem si al capdavall poesia i música són dos llenguatges intraduïbles entre si i tota correspondència que hi pretenguem establir no deixarà de ser, reeixida o no, fruit de l'arbitrarietat d'una visió íntima? Perquè per bé que les dues arts van nàixer plegades, com les dues cares d'una mateixa moneda, i que presenten molts elements comuns, ja fa segles o mil·lenaris que fan vides independents desenvolupant la pròpia essència (art verbal i sonoritat pura) i trobant-se de tant en tant pel camí en forma de cançó i altres gèneres cantables. Aquests són alguns dels aspectes a què també apunta el suggestiu pròleg de Jenaro Talens. En tot de casos el recolzament verbal d'una música no és més que un valor afegit (o un demèrit): el valor de la suma llavors no depèn de la qualitat poètica d'una lletra independent, sinó de la força d'una música. En el cas contrari, no estic segur que siga possible una bona cançó feta amb excel·lent lletra i música dolenta. Llavors?
L'Albert Garcia, bon connaisseur dels dos camins, i a la recerca final del que la poesia com a concepte té de transfronterera, ha fet l'únic que podia fer escrivint poesia: partir de la música com a excusa compositiva, com a tema i com a reflexió. El seu ha estat un melodiós entramat del que els sabuts anomenen intertextualitats, només que els textos al·ludits ací són músiques, moltes d'elles cançons de ben variada procedència i entitat. Això funciona per al conjunt del poemari i més explícitament a la primera part, la titulada Mi. Se succeeixen ací catorze composicions que s'inspiren en sengles peces musicals, la nota discogràfica de les quals s'hi acompanya a peu de pàgina, com un subratllat que convida el lector a activar la pròpia memòria musical i aventurar-s'hi amb noves correspondències i sentits. Es tracta d'un diàleg molt personal (no sembla gratuïta en aquest sentit la coincidència de la tercera nota musical amb el pronom de primera pesona), que unes vegades es decanta cap a la pura melodia i d'altres cap al contingut verbal d'una cançó, amb catorze espais sonors de la memòria individual i, en la majoria de casos, col·lectiva, de diverses èpoques, estils i geografies. Hi segueix la nota La (i l'article femení singular), vuit poemes de temàtica musical més general, i set breus assajos en prosa titulats amb el setè grau de l'escala diatònica (i pronom reflexiu de tercera persona i conjunció condicional…), Si, lligats pel cordell de set verbs en infinitiu més o menys vinculats amb la música i que els individualitzen (especialment commovedor el titulat “Emmudir”, dedicat a la cançó Le temps des cerises).
Per a qui açò escriu no hi ha dubte que ens trobem davant l'obra més madura i valuosa d'Albert Garcia i que amb ella s'ha guanyat a pols un lloc ben destacat en l'actual panorama poètic. I si la manca d'espai obliga a deixar moltes coses a propòsit d'aquest llibre al tinter de l'ordinador, no ens estarem almenys de recomanar-ne un tast minuciós i amable al bon lector i d'insinuar, amb el traç d'unes paraules, una nota de violoncel (el més humà dels instruments, el més proper a la veu humana) suspesa en l'aire del capvespre com a símbol de resistència contra la colonització dels nostres discursos verbals i sonors, dels nostres espais vitals, sentit últim de la profunda lluita d'Albert Garcia amb les paraules.

Publicat a Saó núm. 357, febrer de 2011.


1 comentari:

  1. No cal dir-te la curiositat que m'ha fet aquesta crítica. El llegiré i ja en parlarem pujant l'Oronet.

    ResponElimina