dissabte, 5 de març de 2011

Malalts de poder

El que va resultar moderadament violent o passablement pacífic en les revoltes de Tunísia i Egipte, ràpid i de moment exitós siga quin siga el color que pinte el futur immediat, sembla haver encallat en les baixures arenoses de Líbia, per altra banda l'espai menys previsible dels imprevisibles terratrèmols democràtics que estan sacsejant el nord d'Àfrica. El tirà Gadafi, en altres temps tan amic de molts demòcrates occidentals, s'ha enrocat en la capital del país i altres poblacions menors com un rei que es resisteix a l'escac i mat final amb l'elit del seu exèrcit, sicaris subsaharians i no pocs beneficiats pel mannà del petroli libi. L'esperpent a què ens tenia acostumats amb aquells posats i paraules en temps de calma aparent s'ha transformat en l'evidència d'un deliri sinistre quan l'hem vist negant l'evidència de la crisi en l'enèsim atac de fatxenderia. De sobte descobrim amb horror que aquest paio és boig com una cabra. Si molts anys arrere, davant la seua màquina d'escriure, Gabriel García Márquez no hagués escrit El otoño del patriarca hauríem pensat que aquest personatge havia inspirat el novel·lista. No hi ha res de més real que una bona ficció amanida amb justes dosis de genialitat. Al capdavall, però, mirem al nostre voltant i en el mateix miratge del desert de Gadafi descobrim la malaltia del poder en rostres que només perquè ens són tan abassegadorament familiars ens semblen del tot normals. Per desgràcia les democràcies de primera o segona divisió tampoc no han trobat l'antídot que impedeix que individus perfectament inútils però avariciosos sense mesura i àvids de poder i glòria es posen al governall de la nau, patètics capitans que si han de naufragar primer llancen tota la població per la borda. Evitaré avui al pacient lector la relació d'exemples de la il·lustrativa fauna que massa sovint pobla aquestes línies. La bogeria de Gadafi ha quedat al descobert al divan de la història. ¿Però quants bojos (i que ens perdonen els bojos inofensius dels marges) no viatgen encara en cotxe oficial, assisteixen a reunions, telefonen des del seu despatx, es cobren els suborns, són aclamats per les multituds i porten la nau, lentament i irremisible, als grans naufragis col·lectius? No, no calen noms.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de març de 2011.






1 comentari:

  1. El poder omnímode deu ser una mena de virus letal per al sentit comú, per al seny, per al trellat -massa paraules per al que tant escasseja, i que en perdone Descartes- D'això que gairebé tots els déus estan ben grillats. I no et dic com estan de tronats tots aquells que es creuen els seus representats a la terra. I si al que representes no és a déu sinó a l'arquebisbe, pose per exemple, doncs no sé que dir-te si serà millor o pitjor.

    ResponElimina