dissabte, 24 de març de 2012

Hilarant deliri

El deliri, o pèrdua de sentit de la realitat amb un continu pixar fora de test i tota mena d'extravagàncies, sol ser visible per a tots excepte per a qui el pateix. Durant anys vam pensar que els deliris de Camps eren els efectes secundaris que en certs animals polítics (en el mal sentit de la paraula) produeix l'aplaudiment compulsiu dels acòlits, el mal costum de trepitjar catifes de vellut i d'obrir-se pas entre flaixos, encaixades de mans àvides de favors, colpets interessats a l'esquena i fins algun guapo proferit per alguna beata de dubtosa formació estètica. De l'aïllament de la realitat, en fi, amb què el poder embolica escuders de l'alçada del trist, hilarant i esbojarrat expresident. En les fases inicials de la patologia, un es creu investit d'un poder omnímode perquè l'han elegit els votants i veu cada dia el seu nom estampat en un butlletí oficial, i ignora que només és un figurant o un símbol, un simple i mortal passavolant. Quan va destapar-se l'olla podrida de Gürtel, els deliris de Camps van adquirir unes proporcions alarmants que vam creure degudes a la ingesta d'algun estupefaent administrat, això sí, per prescripció facultativa a la farmàcia de la senyora. A ningú que li passe: haver-se d'escoltar en públic les llepades telefòniques intercanviades amb el Bigotes durant eternes sessions judicials trau de polleguera el més trempat. Confiàvem que, caigut de la peanya que l'aguantava i amb una nòmina de diputat que no exerceix a la butxaca, deixaria passar amablement el temps fins que oblidàssem el president més inepte que han donat aquestes terres (i ja és mèrit!). Va tenir, però, la mala sort de caure en mans d'un jurat il·letrat i incompetent (i popular per a més conya) i ser absolt dels delictes per què el jutjaren. Un altre, ja dic, hauria aprofitat la sort (probablement trucada) d'haver salvat la pell de raspalló per passar a millor vida i concentrar-se en una teràpia que el guarís de la perillosa malatia dels deliris. També ens equivocàvem. El seu és un cas sense remei, i ja es postula, en una entrevista recent, per a president d'Espanya, de la Generalitat o del que siga, en una mà el seu curriculum i en l'altra un cartellet que diu “Dame argo!”.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de març de 2012.

[Dios los crea y ellos se juntan.]
 

1 comentari:

  1. El perill que li veig al perxador albuferenc és que en l'actual societat el ridícul és un arma letal que subjuga voluntats i domina les urnes. Està de moda, mira. Potser, se'l trobem, però, al llit d'una cuneta, virtual, of course (o no, com li done per posar-se massa tonto) que li hauran fet, amb carinyo, això sí, els seus benvolguts amiguitos del alma de la doble P.

    ResponElimina