Les conselleries d'educació passen, com passa la glòria en aquest món. I els consellers i (més rarament) les conselleres, vuit en setze anys de govern del PP, quinze des de 1978. Passen fins i tot els noms amb què s'intenta emparentar la cosa, efímeres parelles o grups de ball, ciència, cultura, esport, formació i ocupació, aquest darrer en plena crisi de desocupació, a veure si cola. Passen conselleries, consellers i conselleres i denominacions, i roman la Universitat, les federacions de pares i mares, els sindicats i associacions d'ensenyants i estudiants, els assaigs de sociolingüística i els moviments de renovació pedagògica com Escola Valenciana. Amb els consellers i conselleres passen també directors i directores generals, secretaris i secretàries, subsecretaris i subsecretàries, assessors i assessores i tota la rècula de buròcrates més o menys eficients i més o menys prescindibles. I les lleis i els decrets i les resolucions i les ordres. Passen les vaques grosses pasturant en els prats de la ignorància i passen les vaques flàccides de mamelles extenuades pel saqueig i el balafiament. Passa això i més (i encara passa poc, i massa poc) i roman un mestre o una mestra, o professor o professora, colze amb colze amb un grup d'alumnes, barallant-se cada dia per mantenir dempeus la dignitat de l'educació pública. Però el mestre o mestra, l'estudiant, el pare o la mare, l'universitari o l'especialista en sociologia del llenguatge, el pedagog o el filòsof, no són mai convocats als despatxos on els consellers i conselleres i els governs de què depenen es passen el dia pegant voltes a l'ou de l'ensenyament, que mai no aconsegueixen plantar dret. Per molt que al sistema educatiu li cal estabilitat i consens, mirada estratègica i una voluntat política fonamentada en l'ensenyament públic com a garantia de qualitat democràtica, els passavolants de les conselleries només porten cartipassos plens d'improvisacions, capricis, privilegis eclesiàstics i de casta, fullaraca a compte del bilingüisme, el trilingüisme o vés a saber què. Passaran ells i romandrà l'escola, els seus protagonistes i destinataris i els seus reptes. I com sempre, escola, país i llengua pagarem el beure. Sic transit gloria mundi.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de març de 2012.
[Foto de l'Alejandro's Bloc.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada