dilluns, 12 de març de 2012

L'udol del cec


Ramon Ramon, Simfonia per a un estat de coma. Perifèric Poesia núm. 16. Catarroja 2011. Amb un eípleg de l'autor.
· · ·
Pot semblar paradoxal que l'excusa compositiva, l'encaix formal del poema, en comptes de constrenyir l'expressió o limitar l'horitzó de la paraula, conferesca ales a certs creadors. Em referesc als casos en què hom parteix d'una estructura molt tancada, més o menys predeterminada per la tradició. Potser a això es referia no sé quin clàssic (d'ahir, avui o demà, perdoneu la mala memòria) quan afirmava que era precisament en el sonet, amb fama d'esquerp, on més lliure s'hi sentia. O l'indefinit problema de la Forma amb què Grombowicz s'exclama més d'una vegada en els seus escrits. Al capdavall, i per molt que gran part de la poesia moderna es funda en la creació d'una poesia que recrea formes de dicció més col·loquials, “naturals” i dialogals, no hi ha dubte que encertar amb una determinada música, una melodia mesurada amb el metrònom dels accents, el còmput sil·làbic i els jocs reiteratius de la rima, pot estendre per al poeta el llit per on discorrerà el seu riu verbal i que canalitzarà la seua empenta creativa. Clar que hi ha d'haver alguna cosa més que el domini tècnic d'una estructura, la mecanització d'uns moviments verbals i de pensament que permeten l'alliberament i la contenció de la paraula en un difícil equilibri dinàmic, cosa que té a veure amb allò tan dur de definir com la qualitat poètica, evident quan es fa resultat llegible i esmunyedissa quan la volem aprehendre en el procés. Per això hi ha versaires més o menys hàbils i poetes. És probable que aquests darrers siguen els qui han sabut triar un com per al què, i viceversa, i estiguen en condicions d'augmentar i corregir, poc o molt, el cabal comú de la poesia, la llengua i la cultura.
És el que ens proposa Ramon Ramon (Catarroja, 1970) en el seu cinquè, brillant, poemari, Simfonia per a un estat de coma: una estructura sotmesa a la precisió dels versos decasíl·labs aplegats en quartets de rima creuada. Cada un dels 69 poemes que integren el treball està format per dos quartets de rima consonant ABBA/ABBA que no es repeteix fora de cada poema, la qual cosa ens dóna un còmput de 138 rimes. L'operació, en ajuda de la qual ve l'hipèrbaton i altres recursos que fan sotsobrar la naturalitat de la llengua (o el que és el mateix, que recuperen la naturalitat de la tradició literària, de la pròpia sobretot, Roig, March, Estellés…), equivaldria al xoc de trens foixià entre el nou i el vell: construccions i dicció antiga per a un món nou que s'expressa amb el lèxic d'ara. La creació de personatges que parlen o els lligams narratius que cusen els poemes són altres mecanismes que asseguren la impersonalitat (per disgregació i dramatisme) del jo líric i la sensació que ens trobem davant una poesia emintenment objectivista que amb la descàrrega constant d'ironia –sovint desolada– produeix el distanciament necessari com per sacsejar la consciència del lector i contribuir a superar l'estat de coma (social i universal) actual. Perquè aquest és l'escenari que es pinta en el llarg poema de Ramon Ramon, amb dades precises i la toponímia escaient com perquè hom puga ubicar el drama en un temps i espai concrets: un déu feliç perquè es mort al paradís, un dimoni-camell eloqüent, un cec profètic (un Tirèsias visionari que exerceix de poeta) i pare d'una filla violada (tal vegada la Bellesa), un Crist drogoaddicte que desdiu la seua divinitat, i la Llei, i el Poder, i molts narcotitzats, sumits en l'estat de coma d'aquests temps. L'udol polifònic de Ramon Ramon, excepte pel distanciament foixià apuntat més amunt, s'emparenta per aquest costat amb altres udols cèlebres i visionaris com els de Blake o Allen Ginsberg.
Com en els seus treballs anteriors, A tall d'incendi (1991), Primavera inacabada (1995), Contra el desig (1999), però sobretot com en el magnífic Cor desmoblat (2004), Ramon Ramon, allunyat dels cenacles i les modes, discretament, està alçant amb rigor i solvència una poesia que ja no es plega als cànons mel·liflus del bellisme sinó que indaga i descriu les ferides que supuren, les amargors que ens assetgen, les podridures damunt les quals el món assenta el seu cul i la seua desraó de ser. Entre la música per adormir les feres i el tam-tam que sacseja l'estat de coma Ramon Ramon ha optat pel clam més esquinçat i cru. Altrament, probablement, s'estimaria més el silenci. “Replica el cec: `Qui practica el bloqueig? / Què fou primer, la guerrilla o la tropa? / Naufragaran veles i vents d'Europa / sense ponent, llevant, xaloc, llebeig… // Quan mor un déu, jo celebre un bateig, / el mite és bell si reparteix la sopa, / per l'oncle Sam aixecaré la copa / si el xèrif, calm, no busca el tiroteig´”.

Publicat a Saó núm. 368, febrer 2012.















[Ramon Ramon signant llibres el dia de la presentació del seu poemari a La Casa del Llibre, 19 de gener de 2012. Foto: F. Mompó.]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada