dissabte, 7 de setembre de 2013

Fem via!

De tornada de les dolces pereses vacacionals, aquells qui hem tingut el privilegi de gaudir-ne, el que sorprén no és que l'argument de la novel·la (negra, amb permís dels clàssics) que ja ocupava les nostres vides abans del parèntesi continue fent via cap a un final incert. Per dir-ho amb una frase que va fer fortuna en el passat, els filets de plastilina de la crisi ja fa temps que són mars de petroli altament contaminant, per molt que en el no-lloc de la badoqueria nacional (d'Espanya) continuen els concursos televisius, els fitxatges galàctics del futbol, la loteria, l'eixordador borum mediàtic, la infinita paciència dels anyells. En fi, nous capítols de la sèrie Bárcenas, dels prínceps i el palau reformat amb diners reials i tripijocs fiscals, del fangar dels Blasco, Camps o Barberà, del garrot feixista de Bauzà a les Illes, de les amenaces il·legals de Ciscar contra els participants valencians a l'11 de setembre, de l'enquistat menyspreu a les víctimes del metro… Ho deixe ací per no abassegar el lector. El que sorprén, dic (i a aquestes alçades ja no hauria de ser cap sorpresa per a mi), és que enmig del col·lapse, de l'allau de problemes que assetgen la societat valenciana ningú (partits, entitats cíviques, sindicats, intel·lectuals, les mil i una plataformes que lluiten sense descans…) siga capaç de trobar la clau que obri el pany, el desllorigador, la causa comuna que evite el mal de l'atonia i la dispersió en què sobrevivim esperant que la novel·la, escrita per un déu apòcrif, arribe al final. Especialment patètica és l'actitud de les nostres esquerretes, encara immerses en anacrònics càlculs electorals, i el clamorós silenci d'Acció Cultural, en altres temps principal actiu de la societat civil valenciana. I sorprén perquè hi ha una cosa enllà del Sénia, no pas a la Cotxinxina o a l'Àrtic, que es diu Assemblea Nacional Catalana i Via Catalana, procés de transició nacional i tot això que vostès saben i que és la mobilització democràtica i popular més important dels nostres dies, un model a emular, un impuls a seguir sense caure en còpies falsificades ni mistificacions infantils. Quan el vent bufa tan fort de cara no hi ha res de més eficaç que posar-se a roda del més fort. Encara som a temps d'organitzar en primer lloc la nostra solidaritat amb el procés de Catalunya per buscar les vies del camí propi. Alguns ja s'hi han decidit, i cal agrair-los-ho, però falta l'espenta i les idees de molts més, els atònits, els resignats, els silenciosos. Fem via!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de setembre de 2013.


1 comentari:

  1. Totalment d'acord. Pel que fa a l'esquerreta en què milite, s'ho hauria de fer mirar. És que els nostres, Manel, de vegades fan tanta pena...

    ResponElimina