Mascarades

Mentre apareixen els primers rebrots d'infecció per Coronavirus, es manté viu el debat sobre la utilitat efectiva de les mascaretes. A hores d'ara encara no hi ha evidència científica sobre la manera com el virus es transmet, si per l'aire, si a través de les petites gotes de saliva que expel·lim quan parlem, tossim o esternudem, o simplement quan respirem. I en mancar-nos aquesta certesa, no sabem molt bé fins a quin punt la mascareta és una protecció eficaç i un fre a l'extensió de la malaltia ni, en conseqüència, podem valorar amb rigor l'obligatorietat de dur-ne en espais públics. Entre tanta incertesa com envolta la Covid-19 –incertesa pròpia de malaltia nova, contra la qual no s'ha inventat encara vacuna ni tractament verificat al cent per cent–, però, ens hem anat acostumant a aquesta peça com una més del nostre vestuari. Recordem els dies del principi del confinament, que semblen haver tingut lloc en una galàxia remota del nostre passat (i en realitat fa a penes dos mesos) com un ball espectral de màscares en l'escenari desolat de les nostres ciutats. Figures lentes emboscades rere les mascaretes arrossegaven els carros de la compra i s'espantaven de la pròpia ombra que assetjava per les cantonades. Recordem l'ansietat per aconseguir-ne en un moment en què no se'n trobaven ni a les farmàcies. I quan van començar a arribar-ne amb comptagotes, haver de pagar el que sabíem preu abusiu sense parpellejar. Tota cautela era poca per protegir-nos. Tan humiliants i sospitosos com ens semblaven en altre temps el burca, el vel o el passamuntanyes, òbviament per raons distintes i fins antagòniques, només equivalents en l'efecte que persegueixen: l'ocultació de la identitat. De fet en plena paranoia islamofòbica, el debat sobre la prohibició d'algunes peces imposades a les dones pel rigor religiós, el vel, el hijab o d'altres, amb l'excusa de la seguretat desdibuixava el fons de la qüestió, íntimament relacionat amb la intolerància i la indigestió agressiva de la diversitat cultural. El passamuntanyes, en canvi, tenia mala premsa perquè busca l'ocultació deliberada de la identitat. Si el vel d'algunes musulmanes evita la temptació als ulls escandalitzadament pecaminosos dels mascles de certes ortodòxies, el passamuntanyes protegeix la identitat en accions susceptibles de punició. Protegir-se i protegir els altres, amb raó o sense, com les mascaretes que ja són una peça més de la indumentària, imprescindible en els temps que corren, més molesta ara a l'estiu, sí, però no cap tortura insuportable com afirmen alguns ploramiques de l'hedonisme classista. Mentre continua la pandèmia en forma de rebrots més o menys extensos, més o menys virulents, més o menys estables, per si les mosques i a falta d'evidència i concreció científica, farem bé de tenir la mascareta sempre a mà i a punt, neta com una patena, per solidaritat i prevalença de l'esperit comunitari, mentre perseverem en l'aprenentatge dels codis no verbals de la comunicació, el moviment dels ulls, el bressoleig del cap, l'expressiu ball de mans i dits. I per molt que sabem que la pandèmia ha mogut i mou no poques mascarades, que rere les màscares hi ha moviments sinistres i fosques intencions, càlculs de beneficis i interessos creats, tràfic de pors i especulacions inconfessables, ni que siga per si les mosques i per civisme, posem-nos la mascareta. Ja vindrà el dia d'anar a cara descoberta, ja vindrà el dia de despullar-nos.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de juliol de 2020.]