divendres, 17 de juliol de 2020

Una altra d'espies


La setmana s'acaba amb la perla de l'espionatge del CNI (Centro Nacional de Inteligencia diu que) a destacats líders catalans com Ernest Maragall, Anna Gabriel i el president del Parlament Roger Torrent. És a dir, a càrrec dels pressupostos generals, és a dir, pagat a escoti entre tots els súbdits del Regne Bananer d'Espanya (en encertada definició pescada aquests dies en la mar del Twitter). Com és natural i molt normal en la nova normalitat, els màxims responsables del PSOE neguen tenir cap notícia ni responsabilitat en el lleig afer dels seus subordinats, ja que ells només són el Govern de la Nació per antonomàsia i exclusió. Apuntem com a detall no menor que les escoltes il·legals a través del sofisticat programa Pegasus, només a la venda per a estats democràtics en el combat contra el terrorisme internacional, van tenir lloc en 2019 amb Pedro Sánchez com a president i Félix Sanz Roldán com a director del famós centre d'intel·ligència (sic). No és cap novetat l'ús de l'espionatge per a la guerra bruta contra independentistes catalans i altres opositors al règim, ni que en ser descoberts in fraganti els responsables polítics es facen els desmenjats, llancen balons fora o s'espolsen les puces amb avorrit gest d'indolència. Si una cosa és imprescindible perquè un regne bananer, contaminat per la corrupció i la incompetència fins a les entranyes, tot i que trontollant s'aguante encara dempeus, és la incommovible cara dura amb què es blinda tot polític per a l'exercici del poder. Ja ho sabem: ací no dimiteix ni déu. Només la tradició de les portes giratòries té tanta solidesa com l'absoluta falta de vergonya i l'ús del ciment armat per als rostres de l'elit política del regne. O l'ús de fons reservats i serveis d'espionatge que escapen a tot control democràtic i que manega, entre bambolines, el fosc personatge conegut amb el metafòric nom d'estat profund a major glòria de l'equilibri de privilegis i complicitats que corona la Corona. Però la novella crisi d'espionatge passarà, com totes les altres, sense pena ni glòria, al costat de l'enèsim escàndol del rei emèrit, boc expiatori ara d'una corona corcada dels peus a la coroneta i que malgrat tot s'entesten a apuntalar enviant el preparao i la seua senyora de gira per províncies (i evitant de trepitjar la terra hostil de Catalunya i les anunciades protestes contra la seua indesitjada presència). De manera que riurem per no plorar davant l'últim gag d'aquesta peculiar comedy caper hispànica, atents a la pantalla on uns personatges inversemblants munten els seus embolics de pastissos que s'estampen a la cara, vehicles acrobàtics enmig d'un trànsit infernal, cigars que esclaten en el moment més impensat, cases que s'ensorren com un castell de naips. Però aquests números ja no fan gens de gràcia i en la bugada de cada gag perdem un llençol de dignitat i drets democràtics. La repetició ad nauseam de colps i enganys que ens cau des de les instàncies del poder i que la majoria de súbdits suporten amb resignació cristiana i indiferència còsmica només ens fa anhelar l'aparició del cartell amb el the end que pose fi a la ridícula comèdia d'espies descontrolats, guerra bruta i polítics desacreditats nadant i guardant la roba en un estat que s'ensorra. Amb l'objectiu de la càmera que es tanca i es mou cap al final d'un túnel la pantalla donarà pas a un altre temps de república i d'esperança per als valencians i els altres pobles de l'impossible regne. Però aquest principi després del final, ai, bé que ens l'hem de guanyar també a pols, suor i treball (i un pessic de bon humor).

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 17 de juliol de 2020.]

 

Cap comentari:

Publica un comentari