divendres, 24 de juliol de 2020

Persistir en l'error


Ho mirem com ho mirem la repressió és un error, el recurs del dèbil. I una derrota sense pal·liatius: la de la política, que només pot ser entesa democràticament en termes de respecte a la diferència i els drets de les minories, de diàleg per a la negociació i l'acord. Per a la víctima de la repressió que pateix la vulneració de llibertats públiques, és clar, en primer i dolorós lloc, però també per al repressor, perquè el que aparentment aconsegueix a curt termini –anul·lar l'acció de la voluntat de l'opositor– es converteix a la llarga en un problema de més difícil solució per la via de la força bruta. Espanya sembla presa del gran error de voler liquidar judicialment (amb un sistema judicial fet a mida dels interessos de les elits que maneguen la gran maquinària de l'estat) el que és de naturalesa política i d'haver establert una causa general contra l'independentisme democràtic. Canvien els colors dels governs espanyols (tampoc no gaire, no ens enganyem), però l'error de la repressió persisteix, malgrat les crítiques a dins i a fora i la caiguda en picat del crèdit democràtic i el pes internacional, que a l'embadalit Estat espanyol i la majoria de la seua ciutadania no sembla llevar-los la son. Si algú es pensava que amb Pedro Sánchez i els seus aliats al poder s'obririen vies per a una solució política del conflicte, que només pot començar amb una amnistia als presos, exiliats i represaliats polítics, ja pot encendre un ciri a la Mare de Déu dels Desemparats o al sant o santa de la seua devoció. La sempre ajornada taula de diàleg de Sánchez és el més paregut a l'art i argúcia d'embolicar la troca (o fer la puta i la ramoneta), que en castellà resolen 'marejant la perdiu'. Ara és el torn dels integrants dels membres de la Mesa del Parlament que, sota la Presidenta Carme Forcadell com a cap de turc des del primer dia, van cometre el greu delicte en una democràcia de permetre i coordinar un debat polític, amb discursos, valoracions, filibusterisme unionista i votacions en seu parlamentària, és a dir, de complir amb la seua obligació. Segons el manual polític que aquests magistrats de les punyetes, i els titellaires que els mantenen en el càrrec, apliquen en la seua pràctica diària, la política és una farsa que es pot tolerar mentre no canvie res de substancial però que s'ha de reprimir sense miraments quan tinga la gosadia de transformar democràticament l'estat de coses. La derrota del repressor té un efecte perniciós en el cos abúlic de la ciutadania, que assisteix impassible a la repetició del despropòsit i a la desnutrició de la democràcia sota l'ampul·lós imperi de la llei fins al límit de l'anorèxia. El judici contra Laura Borràs, sota el fum de canyot de presumptes irregularitats administratives en tot cas menors, insisteix en l'error de voler liquidar l'oponent polític, en aquest cas una dona brillant i vibrant la paraula lliure i rigorosa de la qual els fa més por que una pedregada, amb martingales legals d'inspiració kafkiana. Per aquestes vies, l'estat llaura amb tenacitat la seua derrota, l'acumulació de causes democràtiques contra el seu autoritarisme, el descrèdit internacional, el mur dels tribunals europeus. Ningú com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, els presos polítics civils per excel·lència, certifica amb les seus declaracions i la seua actitud la derrota de l'opció repressora de l'estat, o el que és el mateix, la victòria moral de la causa democràtica de l'independentisme. Amb el benefici que la dignitat i les raons de les víctimes de la injustícia no les altera ni minva, sinó tot el contrari, la persistència de la repressió, però les mans dels botxins i dels seus còmplices, i tota la maquinària i el mateix sistema, hi queden tacats per sempre i acceleren així el programa de la seua obsolescència.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 24 de juliol de 2020.] 

 

Cap comentari:

Publica un comentari