dimecres, 22 de juliol de 2020

El sí del no


Jordi Solà Coll, Ira. La Garúa Libros, Tanit, núm. 15. Santa Coloma de Gamenet, octubre de 2919.

· · ·

La segona part d'aquest poemari –de les cinc més un Èxode final en què s'estructura– és introduïda per una cita de Paul Celan que diu: "Parla també tu, / parla el darrer, / digues el teu judici. // Parla– / Però no decantis el no del sí. / Dóna també sentit al teu judici: / dóna-li ombra". Ira, el segon poemari publicat per Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963) després d'Ulls de glaç (2017), és un recorregut estremidor, sense concessions, pel tàrtar de l'existència humana, una reflexió sobre el dolor i la injustícia que té en l'Holocaust –o potser més pròpiament Xoà– l'exemple històric més abassegador però que tanmateix no esgota el cúmul d'horrors que jalonen la història humana. Gosar abocar-se a la finestra sense vidres de l'horror i mirar de fit a fit els ulls de la bèstia amb el propòsit de "Dir el dolor en el llenguatge". Aquest és l'immens repte que es planteja aquell qui, fidel als testimonis literaris que en van donar compte abans, decideix agafar-ne el relleu sense que li tremole el pols, i apamant els propis abismescom volia Celan– malda per "Clavar el dolor en la parla, i que aquesta se'ns reveli en els confins de l'indicible".
Perquè la memòria dels occits, torturats, vençuts, anorreats per milions en el genocidi nazi no pot empetitir ni tapar els horrors contemporanis, els que el van precedir i els que probablement vindran encara. No es pot banalitzar el mal a força de convertir-lo en museu o monument, en lloc comú degudament desinfectat, en error de càlcul, en història passada. En cada mina que esclata, en cada camp de refugiats, en cada tortura i cada violació, en cada assassinat i cada injustícia, en cada èxode, cada fam i cada paisatge devastat avui reviu la ferida que no cauteritza. Potser perquè com diu Jordi Solà "la vida és una cel·la / sense barres" i "l'ésser vaga en el no-res sota l'ull / atent d'un déu irat / que ens manipula / en el pitjor dels mons possibles". Qui vol descriure el "Tàrtar infinit", el "tàrtar indomable", el "Tàrtar d'incertesa", qui s'ha proposat d'escandallar sense il·lusions òptiques "La tragèdia de la vida", ha de deixar a un costat ogni speranza.
Però hi ha el sí que no s'ha de decantar del no: la voluntat d'escriure infatigablement l'horror per a "l'ésser que transita / en el dolor: / l'ésser que reneix en la tenebra". És de nou Sísif carregant la pedra (mite que es materialitzaria tenebrosament i literalment en els treballs forçats en pedreres d'alguns camps d'extermini, que s'humanitza cada dia arreu del planeta de mil formes), i és tothora, i des del mateix títol del llibre, l'eco d'Albert Camus que crida a la ira i la revolta que done sentit al patiment i puga per fi vèncer-lo ("sóc l'home derruït, / que lluita i es revolta"). Ira, doncs, contra l'horror, l'única medecina possible, ira contra la indiferència, que és el nom que tenen en comú "els assassins en massa".
Cada part d'aquest corprenedor llibre està encapçalada per una cita. Es tracta, en tots els casos, d'escriptors jueus víctimes del genocidi nazi i que van acabar suïcidant-se, excepte Víktor E. Frankl, el neuròleg, psiquiatre i filòsof creador de la logoteràpia, i el nobel hongarès Imre Kertész. Completen l'extraordinari sextet Paul Celan (a qui l'autor al·ludeix en el poema que comença "Esquinça / l'arc de llum el salt al buit. / sota el pont, / orbita el crit" i en altres moments del llibre amb imatges reiterades), Tadeus Borowski, poeta polonès mort als 28 anys, Primo Levi i Jean Améry. No pocs poemes d'aquest llibre són vívides instantànies captades per l'ull atent del fotògraf ("Mires el món a través de la teva lent particular"), que ha vist "el camí de la derrota, / i l'ostracisme" que marca el seu destí. Sortir-se'n poèticament airós d'un repte com el que de bell antuvi es proposa Jordi Solà implica necessàriament "habitar-ne l'ésser aliè i copsar-ne / el dolor". I amb la forja de la paraula poètica, condensada en l'imprescindible i a frec sempre de l'indicible, llevant-se "la guspira dels ulls a les palpentes", el poeta aconsegueix fer-se càrrec del dolor universal que es concreta en cada un de nosaltres i compadir-se de les odissees actuals, amb els seus nàufrags, "l'hoste estrany" a qui cal "Obrir la llar". El lector hi trobarà episodis que formen part de la memòria transmesa de l'horror de l'extermini nazi –boscos de bedolls, xemeneies i cambres de gas, quartets de corda per a solaç dels encarregats dels forns crematoris un colp acabada la seua feina, els vagons carregats cap a l'infern i que ja eren l'infern– perfectament entrellaçats amb d'altres que ens paren a taula en els telenotícies d'ara, ben amanits i triats, dessalats al capdavall. El sí del no: "Viu la ira amb mi i transfigura't. / crida, iradament, i no neguis / al bastard el pa i l'aigua". La ira que allibera, perquè "No hi ha diferència entre senyor / i serf. i fins que no se'ns exposi / a la llum aital veritat, la condició / d'esclau romandrà consolidada". El sí i el no, indestriables: "la voluntat de ser / en el poema: clavar-hi l'atzagaia, // i endinsar-se en la ferida". Oferta perquè en la lectura puguem sentir-la, puguem reconèixer-la com a pròpia i, compartida, puguem intentar curar-la. Amb una justa ira, necessària com els poemes de Jordi Solà, com tota bellesa del sí plantada enmig el desolador universal paisatge del no.

[Publicat a Saó núm. 459 de juny de 2020.]





Cap comentari:

Publica un comentari