Guerra a la bicicleta

Som els ciclistes els més interessats en una regulació del trànsit a la ciutat i en la concreció d'una normativa eficient que vetle per la nostra seguretat (i la nostra alegria, dret que no s'hi sol tenir en compte), solidària amb les dels altres transeünts, en especial els vianants. L'augment de l'ús de la bicicleta que València ha experimentat en pocs anys demanava a crits fixar les regles del joc, però, com sempre, hi arribem tard i de mala manera. Arribem tard, i per vies alternatives més o menys enfrontades al poder polític i la (in)cultura que més li agrada propagar, la velocitat, el soroll i el balafiament de diners i energia, a la popularització d'un transport eficient, barat, ecològic i harmònic, una de les marques distintives de la qualitat de vida en països més cultes, rics, devetllats i (moderadament) feliços. Si el recent servei públic de velocípedes, malgrat el nom que li van donar i els rudimentaris artefactes, quasi ingovernables, de què disposa, ha contribuït decididament a l'auge de la bici, la casa s'hauria d'haver alçat des dels fonaments de millora i extensió dels itineraris. Clar i ras, una ciutat orogràficament perfecta per a la bicicleta és encara una jungla d'asfalt plena de trampes per a ciclistes i vianants. Ara com ara és quasi impossible circular-hi sense recórrer a les sofertes voreres si no et vols deixar la pell enmig la fúria del trànsit motoritzat, o lligar la bicicleta a una farola, atesa la insuficiència d'elements destinats a tal fi. I si la crisi (em console perquè vull) fa de la virtut necessitat per a la sostenibilitat urbana, el sentit del bé comú aconsellaria agrair als ciclistes els serveis prestats, adequar la ciutat a més beneficioses formes de transport i divulgar pedagògicament les normes entre la ciutadania. Han optat, en canvi, per declarar la guerra a la bicicleta amb multes (estratosfèriques en relació al mal causat), que en tres dies han afectat 530 ciclistes i han recaptat 100.000 euros. Com que aquests diners a penes omplirien un peliu del forat negre d'Emarsa, per exemple, podrien destinar-los almenys a l'ampliació dels carrils-bici. Mentrestant, qui no plora no mama: diumenge hi ha una bicifestació a les 11.00 a l'Ajuntament anticiclista de València que no pense perdre'm encara que ploga.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de desembre de 2011.

 Dinamarca 2007.

Johnson & Olivas

La primera pregunta és senzilla: “Confiaria els seus diners a un individu com José Luis Olivas?”. I la segona no ho és menys: “Demanaria consell a Lola Johnson a l'hora de triar un clàssic com a llibre de capçalera?”. Si sovint és veritat que qui pregunta ja respon, estalviem-nos el viacrucis de recórrer les biografies d'aquests dos gegants del món de les finances i del turisme, la cultura i l'esport, respectivament, no per sinuoses i plenes d'espectaculars mèrits de què prendre exemple, sinó per previsibles. Concentrem-nos en les raons que han portat els nostres protagonistes d'avui a la primera plana de l'actualitat, la dimissió d'Olivas de la vicepresidència de Bankia i del BFA (Banco Financiero y de Ahorros) després que al Banc de València se li descobrís un descosit de mil milionets d'euros, pam dalt pam baix, i l'atribució a Ausiàs March (o Marx, no n'estem segurs) de l'autoria del Tirant lo Blanc feta per Johnson durant la cerimònia de lliurament dels premis als millors llibres (té collons la cosa) editats. Dit així tot pot semblar molt bèstia i provocar un no immediat a les preguntes plantejades més amunt, però com que la jubilació –forçada o no– d'Olivas podria costar uns 2'9 milions d'euros l'any, aprofitant la coincidència cronològica de les dues cagades m'anime a fer humilment la següent proposta: col·locar la Johnson de vicepresidenta de Bankia i l'Olivas de responsable de turisme etc. A fi de comptes no ens consta que el de Motilla del Palancar ignore de manera tan escandalosa els nostres clàssics ni que a l'exfallera que caigué en gràcia a Amadeu Fabregat pel color de la seua pell, i que per això va ser fitxada per a Canal 9 (o tempora o mores), li falten recursos per als jocs de mans que exigeix la banca. Això sí, se'ls demanaria discreció a canvi. Hauria d'estar-se ella tranquil·leta i sense parpellejar enmig de l'entrepà que formen Francisco Verdú i Rodrigo Rato, els dos mastodonts del complex (o com es diga) bancari, i abstenir-se ell, com sol fer des dels temps de la UCD amb molt d'èxit, d'obrir la boqueta, i menys per parlar de llibres. I després, amb els diners i els clàssics, que cadascú s'apanye com puga.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de novembre de 2011.

Papallones, granotes

Havia anat a votar per primera vegada en la seua vida, amb els divuit anys reglamentaris acabats d'estrenar i unes notes que li havien valgut un premi extraordinari de batxillerat i matrícula gratuïta en el seu primer any de Facultat. La seua intenció era introduir en l'urna una d'aquelles boniques papallones que havia vist voleiant en el seu Col·legi Electoral, però s'havien acabat, de manera que amb una amiga va anar al quiosc de la cantonada a comprar-ne més, però tampoc no n'hi havia. S'hauria de resignar a fer servir l'única papereta disponible, la de la granota, tot i que no era fàcil encabir un batraci per l'estreta ranura de la caixa i que la pell llefiscosa d'aquell animal li produïa una certa aprensió. ¿Què devia significar aquell somni, em preguntava Sarai a l'eixida de l'institut, on havia vingut per arreglar uns papers, mentre empenyia la seua bicicleta i un altre brillant exalumne, Vito, bromejava a propòsit de la cita que els ciutadans teníem amb Sagasta i Cánovas del Castillo i la sensació de frau que ens produeix la contemplació del mateix drama repetit en l'escenari de la política? No tinc ni idea de què pot significar aquest somni ni si els somnis, més enllà del fet d'expressar en el camp dels símbols les nostres pors i desigs, volen dir alguna cosa. Però aquests dies milers de joves convocats per primer colp a les urnes i milions d'altres ciutadans assotats per una crisi programada en anys d'abundància i d'incultura (fatídic còctel) deuen haver experimentat una cosa semblant al somni de Sarai: voldrien que el seu vot fos com una papallona de colors llampants aletejant plàcidament i es troben a les mans una granota d'ulls atònits amb el seu rauc sòrdid per tota resposta. De fet, és això el que més hem sentit durant la campanya, granotes que rauquen a l'estany pútrid d'una política que dominen les mans anònimes dels mercats. Però si no ens deixem adormir pel soroll monòton dels amfibis, que volen menjar-se les papallones, i pensem que a aquest món li calen moltes ales per reinventar-se, que el camí ni acaba ni comença amb les urnes, malgrat els vaticinis previsibles de les enquestes, en algun punt germinarà la multicolor resistència.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de novembre de 2011.

Tu també, Urdangarín?

Fins ara els canals per on flueix la sang blava d'aristocràcies i monarquies s'havien mantingut moderadament estalvis de la podridura que deixa la corrupció, tan estesa aquests dies atziacs, per on passa. Siga perquè aquesta gent no necessita embrutar-se les mans amb els diners de la caixa pública (de la qual reben tot el que necessiten, i més, per a la seua pervivència sense l'escrutini comptable a què solem ser sotmesos la resta de mortals), o perquè les comportes que desaigüen els escàndols monetaris cap a abocadors il·localitzables hi funcionen a la perfecció, el cas és que entre els pecats i vicis de la selecta casta no ens constaven coses tan plebees com la falsedat documental, la prevaricació, el frau a l'Administració i la malversació de cabals públics, delictes pels quals podria ser imputat SE el Duc de Palma de Mallorca, més conegut per Iñaki Urdangarín, espòs de SAR la Infanta d'Espanya Cristina de Borbón. Tot i que la sang no ha arribat encara al riu i que l'exjugador d'handbol té dret a la presumpció d'innocència, les tèrboles seqüeles del cas Palma Arena, amb Jaume Matas en paper estel·lar, ja han esguitat l'escut d'armes de la monarquia espanyola. ¡Tan bé que estàvem amb les proverbials disputes hereditàries, les xafarderies d'alcova, els crims nefands, les noces senils, palaus, nuviatges i llargs cognoms compostos, la col·lecció de títols nobiliaris, la revista de tropes, els saluts a la bandera i totes les entremaliadures que alimentaven la premsa del cor i aureolaven de glamour aquest museu vivent de la història! Era tan bonic el conte de prínceps i princeses i ducs i duquesses que ens feia agafar el son en els duríssims temps de la crisi, que fa ràbia que aquest poca-solta de l'Iñaki (o una conjura de republicans i desafectes a la pàtria no del tot descartable, ja veurem què hi diu Rajoy) ho haja enviat tot a pastar fang. Desprestigiada com mai la classe política, amb la Banca i el Capital sota molt raonable sospita, immersa l'Església en reiterats escàndols d'abusos sexuals i atacada ja la monarquia (o almenys les seues rodalies) pel càncer de la corrupció, a quin sant ens podrem encomanar a partir d'ara per no naufragar enmig del tràngol i continuar dormint?
 
Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de novembre de 2011. 

La drassana

Llig al periòdic que els grans fastos costen deu milions d'euros mensuals als contribuents valencians. Escric grans fastos on ells i els seus altaveus hi diuen grandes eventos però podria haver dit saraus, expressió que s'ajusta millor a la realitat de negoci fraudulent, balafiament estúpid, espectacle i no-res sobre què giravolta la política del PP des de la pleistocènica invenció de Terra Mítica. Un dia es llevà Zaplana i mirant des de la talaia benidormina la falda del Puig Campana, pensant com clavaria bona cullerada a la sopa aliena, li vingué al cap la paraula evento, amb un total menyspreu, no cal dir-ho, pel diccionari i la semàntica. Preguntem-nos com `successos imprevistos o de realització incerta´ (en castellà), i doncs de naturalesa eventual, conjectural, poden convertir-se en saraus estables i tindrem una de les claus de la crisi i destarifo actuals. Perquè a Zaplana el succeí Camps i, salvant algunes diferències de perfil, en una cosa sí estaven radicalment d'acord: s'havia de continuar clavant bona cullerada en aquella sopa. En fi, llig que tot això encara ens costa un ou al mes i calculant què es podria fer amb tants diners se'm posa cara d'estupefacció gràcies als músculs facials no atrofiats encara per la vella indignació. I em ve al cap El astillero, de Juan Carlos Onetti, novel·la que –aposte la cara estupefacta– no han llegit ni Zaplana ni Camps ni Fabra, i sent el paisatge de la desolació humana en unes drassanes inservibles, rovellades, habitades només per fantasmes addictes a la farsa i l'alcohol de garrafa. Veig el buit alçat per la quimera de Jeremías Petrus i veig Larsen, Juntacadáveres, atrapat en el laberint de la desesperació. I el astillero, la drassana, se'm transforma en la Ciutat de la Llum, en l'aeroport de Castelló, en la Ciutat de les Arts i les Ciències, en el circuit de fórmula 1, en l'Open de tennis, en l'America's Cup, en tants continents sense contingut, en el gran zero que encara ens costa –descomptades les despeses de construcció– deu milions al mes mentre s'ensorren escoles i hospitals i l'únic que creix en aquest ermàs abandonat són les xifres dels desocupats. El somni grandiloqüent i buit d'uns bojos ben votats.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de novembre de 2011.

 
   

L'últim amor

Pere Rovira, Contra la mort. Proa, Els Llibres de l'Óssa Menor 319, Barcelona, 2011.

· · ·

Ve l'autor de Vila-seca de Solcina (1947) de versar en català poemes de Baudelaire (Vint-i-cinc flors del mal de Charles Baudelaire, 2008) i de Ronsard (Les roses de Ronsard, 2009). No convé de simplificar en excés les coses, és clar, però llegint Contra la mort fa l'efecte que l'experiència de la traducció d'aquests dos clàssics –molt celebrada en el seu moment la de Ronsard, alguns poemes de la qual van ser recitats per l'autor a Agramunt en 2007, durant un encontre de poetes per la pau, poemes que van despertar l'interès d'un home tan familiaritzat amb els clàssics com el cantautor Paco Ibáñez– ha deixat fonda petjada en la manera de fer actual de Pere Rovira. Més que no pas raons que justifiquen una determinada opció estètica, tractem de buscar els fils que lliguen el teixit d'una escriptura i li donen coherència. Aclarim-ho ja: la darrera aposta d'aquest autor és decididament classicista, en el fons i en la forma. Res a objectar-hi en principi, ja que en qualsevol dels casos l'edifici del poema descansa en una solidesa en el maneig de l'escriptura poètica que està fora de tot dubte. Per atra banda, em faig càrrec de la dificultat de definir d'una manera mínimament convincent què diem quan diem clàssic i ho oposem, per exemple, a actual o modern. I es pot tractar, al capdavall, de sensibilitats lectores i preferències estètiques, però no m'estic d'observar que en la reelaboració dels grans temes de sempre (l'amor i la mort) a què s'ha lliurat Pere Rovira, encotillada per l'alexandrí, el decasíl·lab, la rima i el sonet, hi manca el tremp, la tensió i el risc que defineixen el bo i millor de la poesia que hem dit moderna. Que l'autor, em sembla, ha perdut algun que altre llençol en aquesta bugada, que ens trobem davant un poemari menor en comparació a obres de l'envergadura de La mar de dins (2003), per exemple. Perquè el classicisme de Rovira és, des del meu punt de vista, massa estricte i literal, i malgrat l'equilibri aconseguit de les formes, la serenitat de sentiment i pensament que traspua, la nitidesa de la dicció i de les imatges, fa inevitable la sensació del déjà vu i dit en moltes de les seues composicions. No pot ser que el cansament dels excessos i de la tensió que suposa la recerca en poesia haja de desembocar en les aigües manses i poc oxigenades del més pur classicisme, ni tan sols quan les circumstàncies de l'edat i les peripècies viscudes ens demanen a crits el repòs i un cert equilibri (perquè ni repòs ni equilibri no són privatius d'una sola manera d'entendre la pràctica poètica). Dit tot això, que, com sempre que acarem aquestes reflexions, té a veure amb personals preocupacions intel·lectuals, farà bé el lector d'aquesta nota de passar per alt el que podrien semblar ombres que enfosqueixen una poesia per altra banda lluminosa (feta per un autor que domina amb solvència el propi ofici) i navegar lliurement pel riu reflexiu que Pere Rovira ens proposa, el de l'últim amor, el més fort, enfrontat a la mort, el que l'ajorna sempre en l'afirmació i la joia.
S'obri el llibre amb la secció-poema Records de l'altre món on el poeta, un colp mort, encara viurà en els records de l'estimada. Hi segueix Apunts, part integrada per nou poemes, Arbres (cinc poemes), Homenatges, amb nou poemes, alguns de tan corprenedors com el dedicat a Màrius Torres (“A Màrius Torres”), als amics (“Amics vells”) o a la memòria del pare (“Sant Pere”), i es clou amb la secció Sempre, la més llarga, amb vint-i-un poemes, entre ells el ronsardià “Quan ja siguis molt vella”. Acabarem citant els dos darrers quartets del poema ja al·ludit “Amics vells”: “ara que anar a la vida és anar a casa, / que ens rebel·lem per ser conservadors, / que és veritat que ens maten els dolors, / ara que som alhora cendra i brasa, // una lletra pot dir la nostra sort: / que la vellesa ens dugui a la Bellesa / de l'art final, i a l'última riquesa: / l'últim amor, que sempre és el més fort”.

Publicat a Saó núm. 363, setembre de 2011.

 

El poeta Pere Rovira en una imatge recent extreta d'Internet.

Hello baby

No hauríem de subestimar la importància de la publicitat que llueixen algunes línies d'autobusos de València. Si la incitació al consum i altres formes imprescindibles per a la formació de masses que coneixem amb el nom de publicitat ja fa dècades que ens les trobem fins en la sopa (bova generalment), resulta molt estimulant l'exhibició de propaganda mòbil que asseguren els autobusos en el seu recorregut urbà. La del mercat és al capdavall una lluita a tota ultrança, i més en desoladors temps de crisi, de manera que a la que t'encantes, la competència et xafa la guitarra. Val que aquests rètols tan ben fets deuen costar un ull de la cara, però segur que paga la pena la inversió si amb això democratitzem el coneixement de productes que poden injectar noves energies a la cosa de les finances. Sense distinció de sexe, edat, raça o llengua, tothom té accés a la publicitat gràcies als autobusos municipals, que a més de transportar gent amunt i avall fan un gran servei a l'economia. Recorden vostès quan la visita del Papa, l'America's Cup o el flamant circuit de Fórmula 1, per exemple? No em diran que el parc mòbil i públic de la ciutat no va estar llavors a l'alçada de les circumstàncies, passejant-ne elegantment la propaganda per tota la ciutat, repartint la sopa arreu, popularitzant tan importants esdeveniments socials pels quatre punts cardinals del Cap i Casal. Doncs què hi farem si ara que vénen tan mal dades s'hi publiciten modernes cases de putes? Vinga, no ens fem els desmenjats per qüestions de moral, ni discutim si es tracta d'anuncis de marcat caràcter sexista o si darrere el negoci de la prostitució només hi ha explotació i barbàrie, que a fi de comptes tot això alegra la vista del deprimit cos social i proporciona una mena de viagra estimulador de l'economia i de l'aprenentatge i ús de les llengües (primera lliçó: “Hello Baby!). Ara que Europa trontolla i que fins l'ETA ho ha deixat estar, aquests anuncis animen la cosa, no com aquelles bajanades dels ateus fent-nos dubtar sobre l'existència de Déu, pura ideologia que desarmava el furor de les masses. Clar que hi ha Déu, i paradisos com el de Hello Baby!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 d'octubre de 2011.

 

Paraula viva

La secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, encapçalada pel seu president, Isidor Marí, va celebrar dijous una sessió a Alcoi. No hi ha cosa que agrade més als meus paisans que exercir d'amfitrions, sobretot quan no han de canviar de llengua. Era previsible, doncs, que la ciutat es vestís de gala i que la sala de graus de l'antiga fàbrica Carbonell s'omplís de gom a gom. Poble sofert i amb bona reserva de trellat, l'acte també va servir per espolsar-se la grisor dels anys en què a l'Ajuntament hi hagut una genteta poc amiga de la llengua i la cultura d'aquest poble. Perquè la jornada que commemorava quatre centenaris d'una tacada (M. Sanchis Guarner i E. Valor; J. Maragall i T. Llorente) i dedicava també la seua atenció a tres magnífics alcoians, Joan Valls, Jordi Valor i Ovidi Montllor, significava també la posada de llarg del nou govern, integrat per socialistes, bloquistes i esquerrans, partits que s'han d'encarregar, contra el vent i la marea d'una caixa plena de forats heretada del PP i una crisi que és molt més que econòmica, de gestionar il·lusions i projectes per a una ciutat decandida que s'ha de reinventar sobre l'espill trèmul del Serpis i les muntanyes que el volten però també de portes enfora. Aquesta era la sensació que surava en l'ambient mentre s'escenificava l'encontre del principal ens normatiu del català i aquest poble carrascós i clivellat (que diria l'Ovidi) d'antigues fàbriques i alguns somnis encara dempeus de qui els poders autòctons només se'n recorden, amb parafernàlia propagandística, per festes de moros i cristians. La històrica jornada ha tingut en el l'empenta discreta del castellonenc Vicent Pitarch, secretari de la secció, el principal artífex. Després de la cosa acadèmica vingué la gastronòmica, no menys important, i allà la confraternització seguí vies complementàries en què vam poder il·lustrar alguns membres de l'IEC sobre les virtuts del cafè (licor). Tornant a València ens assabentàvem que per fi les bombes d'ETA emmudien davant la paraula enraonada. Ara cal esperar que la paraula d'un idioma ple de vitalitat vaja substituint tanta burrera prescindible com encara campa.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 d'octubre de 2011.

Retallades

Vaja per endavant que sóc un ferm partidari de les retallades. No són només inevitables sinó també necesàries si volem remuntar la costera del Gurugú (la més pronunciada d'Alcoi, que ja és dir) de la crisi i prevenir-ne alguna de futura: “Pa las cuestas parriba quiero a mi burro, que las cuestas pabajo yo me las subo”. L'adagi castellà és d'una lògica a prova de bombes i molt suggestiu en els temps que corren. I com que sóc radical partidari de les retallades, estic igualment a favor d'amputar les parts gangrenoses abans que la infecció no s'escampe per tot el cos. Si hem de prescindir d'alguna cosa, que no siga, posem per cas, el fetge o el cervell. Està molt bé això de començar per retallar el pressupost militar, com acaba de fer el ministeri del ram, o de prescindir del sou d'un mes, com han fet els diputats catalans. El perill en aquest darrer exemple és que mirant-se en l'espill còncau de Catalunya als partidaris de l'esperpent valencià els entraran ganes de fer justament el contrari, apujar-se'l. Com a espai d'essències pàtries no tenim rival: si allà prohibeixen les corregudes –de bous– ací pengem medalles en els vestits de llums dels toreros. Centrem-nos, però, en coses supèrflues que com la despesa bèl·lica, les places de bous o els alegres sous de determinats gremis, són absolutament prescindibles. Què els sembla continuar posant una miqueta d'ordre i trellat en el destarifo financer? Per no dir res de les fórmules 1, la lluminària exhibicionista de València (que a més segresta la nit i censura la famosa lluna) i altres figues que van caient pel seu propi pes tardoral. Però la retallada més important jo la faria a l'alçada mental on el ciutadà s'ha empassat com un babau el conte de xauxa que les nodrisses del capital li han estat contant en temps de vaques grosses per transformar-me'l en simple consumidor. El conte parlava d'un creixement sense brida i sense fi i ara costa despertar-se a la dura realitat d'unes retallades que deixen intacta la part supèrflua causant de la crisi i es dediquen a dessagnar-nos per la jugular les llibertats i els drets socials. La batalla global que es lliura és, en el fons, la de la consciència, per una nova cultura.


Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 d'octubre de 2011.

El convencional

Ha tornat a l'escena el del bigot, sense bigot però amb la mateixa melena i serrell que van causar furor en els norantes, si bé alleugerits pel tall de tisora fins a límits homologables. No hem pogut veure els efectes dels exercicis abdominals sobre el seu tòrax de marbre, però no costa gens d'imaginar-los, ni el benefici energètic de la cursa diària contra el temps. Ha tornat l'impertorbable, l'impassible, mentre del cel cauen claus per als qui han nascut amb vocació de martell. Ha tornat, convencional com mai, a exhibir el rictus moixí, a estendre's com una ombra sobre la claca pepera a la Convenció del partit. Ha tornat la matraca amb la matraca de sempre, i l'hisop que arruixa l'aigua beneïda sobre els caps dels demòcrates de (quasi) tota la vida i separa amb ratlles gruixudes els qui no són dignes d'entrar a la casa del Senyor: abertzales, rojos i altres perles. Ha tornat a la convenció del PP el convencional a cauteritzar les ferides de la crisi amb les mateixes apòzemes amb què els discursos i pràctiques neocons han provocat la metàstasi d'un capitalisme convuls a qui ningú, i menys ell, no gosa posar govern, ni lleis, ni regnes. El posat esbiaixat del gallec Rajoy, destre en la retòrica d'esquivar problemes, recupera per a la causa l'home sense perfil, fruit arrodonit de l'estepa castellana, ariet unidireccional que forada les muralles més enterques amb la força de les seues banyes fetes de pensament únic. Els dubtes metafísics del celta tenen per fi el contrapès de la tossudesa ibèrica, la mística de quatre xavos, la cega voluntat de l'estudiant d'oposicions de Quintanilla de Onésimo. Les sibilants rebels que escapen pels llavis tous del gallec quan parla, les erres impossibles de les seues proclames, han trobat contrabalança en la flauta de mezzosoprano aznariana que tant mal fa a les oïdes sensibles. Hivernat en el comandament a distància de multinacionals, fundacions i altres fantasmagories que li omplin de milions el rebost, és hora que l'expropietari del bigotis més ridícul des de Franco protagonitze la convencionalitat de la Convenció del PP preparant l'assalt, des de la catifa roja que ha estès Zapatero, a la Moncloa. Si era sospita, ara es certifica. I la parròquia, que aplaudeix a rabiar el convencional per a un altre desastre.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 d'octubre de 2011.

Fotografia apareguda a El País, 7 octubre 2011. [Jon Nazca. Reuters]

Jordi Pàmias, un poeta crucial

Jordi Pàmias, La nit en el record (obra poètica II). Biblioteca de la Suda, Pagès editors, Lleida 2006.

· · ·

El segon volum de l'obra poètica de Jordi Pàmias aplega la seua producció entre 1973 i 1978: Temps empresonat, Cançons de la nit benigna, Aurora amb gebre i Flauta del sol. Magnífica oportunitat per aprofundir en un dels periples poètics crucials de les darreres dècades.

· · ·

Jordi Pàmias i Grau (Guissona, la Segarra, 1938) és autor de no menys de setze títols poètics d'ençà que es va donar a conèixer el 1972 amb el seu primer treball La meva casa. Els lectors valencians més atents potser recorden el seu Àmfora grega, Premi Octubre de 1985, que publicà Tres i Quatre, i el més recent Terra cansada, editat per Perifèric en 2004. Ara, gràcies a la iniciativa de Pagès editors, hi ha en marxa la impressió de l'obra poètica de Pàmias en la molt interessant Biblioteca de la Suda. El projecte començà en 2004 amb l'edició del volum III, titulat Lluna d'estiu i que conté els llibres dels anys 1985, 1990 i 1992, continua amb el que avui ressenyem i acabarà amb el volum I, on esperem trobar els llibres inicials de l'autor, i, almenys, amb un quart que incloga la producció més recent i la que es troba en marxa a hores d'ara. L'ordre d'aparició dels volums, de més propers a més llunyans cronològicament parlant, si bé pot sobtar en un principi, permet als nous lectors fer-hi un camí de reconstrucció poètica ben interessant, semblant al que previsiblement l'autor deu estar fent en la revisió dels seus llibres. Aquesta opció indicaria, a més, que ens trobem davant una obra  en marxa, plenament oberta, idea que avala la lectura dels darrers lliuraments de Pàmias, en especial el ja citat Terra cansada. Com en tot poeta rigorós tenim en Jordi Pàmias l'exemple de com una obra pot acumular els guanys pretèrits i llançar-se alhora, en cada nou llibre, a noves fites.
Per edat, que vol dir circumstàncies vitals, formació i referents, pertany l'autor al grup de poetes que, tot i beure de les fonts del denominat realisme social (estalviem les consabudes cometes al lector d'aquests papers), se situen en la cruïlla dels setantes i el seu esclat, tan efímer o balder en molts casos, de creativitat poètica. I que ho han sabut, sàviament i a temps, aprofitar, no com aquell qui es deixa arrossegar per inèrcia per les modes imperants, sinó com el capaç d'obrir-se nous camins en l'aventura poètica, alliberat de llasts innecessaris, amb un impuls decidit i profund. Al capdavall, i per molt que ens hi entossudim, una veu autèntica ho és en certa manera per la resistència que mostra a ser reduïda a etiquetes fàcils. El de Pàmias és un cas en certa manera equiparable, en l'àmbit valencià, a un Lluís Alpera o un Emili Rodríguez-Bernabeu, i en el de les Illes, a un Jaume Pomar, per exemple.
Aquest aspecte, aquest trànsit harmoniós en la poesia de Jordi Pàmias, és un dels que permeten escandallar els presents llibres: el que va des de la memòria del temps oprobiós del franquisme que representa Temps empresonat, passant per l'exaltació del goig de viure de Cançons de la nit benigna (i la nit social, un dels símbols majors de la poesia d'aquells temps, convertida en el recer de l'amor i del plaer, en essencial agraïment), per arribar a l'esclat poètic de l'Aurora de gebre i, sobretot, a Flauta del sol, una sàvia combinació de poemes en tankes i d'altres en decasíl·labs clàssics que  valgué a l'autor el prestigiós premi Carles Riba de 1978. Jordi Pàmias és un dels exemples més sòlids que la síntesi entre moviments poètics que massa superficialment hem tendit a considerar com a incompatibles no solament és possible sinó sovint necessària. Només qui es pren la poesia com un simple joc d'estils, sense comprometre's en el més profund, pot veure-hi segons quines exclusions. La coexistència de diverses línies, a voltes constituïda en summa a l'interior de determinades obres, representa una prova de maduresa poètica. Els temps canvien i amb ells els poetes. O, en l'ordre que ens afecta, els temps canvien amb els poetes. No dubtem, en aquest sentit, a assenyalar Jordi Pàmias com un poeta autènticament crucial. Llegiu, si no, les seues magnífiques propostes.

Publicat a Saó núm. 316, abril de 2007.

Sostenint l'insostenible

Caldrà deixar uns dies a remulla les recents declaracions del conseller d'Hisenda, a veure si es reblaneixen una miqueta i podem mastegar aquests cigrons. Perquè si hem de creure les diverses fonts consultades, José Manuel Vela ha dit una cosa i també la contrària: que la política de grans esdeveniments (ell en deia eventos en el flatós estil de la casa) era insostenible però que el Govern Valencià els mantindrà, després d'avaluar-ne costos i beneficis, això sí, i decidir (sic) "si els manté tots, els lleva, en lleva algun o no en lleva cap". Entesos? Tot i que personalment em sembla un misteri que es puga sostenir l'insostenible, no tenim més remei que alegrar-nos (i qui no es consola és perquè no vol) que per fi a algú amb comandament directe en la gestió dels diners públics se li haja acudit la brillant idea de fer comptes abans d'escometre i mantenir qualsevol empresa. El que per a la gent normal és una operació diària molt senzilla, no estirar més el braç que la màniga, no els ha entrat mai al cap als amos del regne de xauxa que jugaven amb els diners dels altres prescindint de la més elemental matemàtica com no fos la que es practica per delegació en una caixa opaca de Suïssa. I d'aquells aiguats, el fangar d'ara. D'aquells balafiaments a benefici d'espavilats, taurons de carnassa fàcil, llepafils i protegits d'arbre geneaològic, l'austeritat que ara tothom reclama i que corre com sempre a compte dels qui han tingut a mà el llapis i la llibreta. Tot això, però, encara no passa factura política, ni els cigrons a remulla del senyor Vela agafen la consistència d'una tímida autocrítica. L'austeritat que avui apunta al més escandalós d'aquest sarau estúpid que ja dura uns quants lustres (hípiques, tennis, veles, canals invisibles, fundacions fantasmes, assessors a manta, aeroports amb avions o sense, fórmules infumables, mitificades terres, Camps i CAM i Bankia, arts submises, ciutats de poca llum i tota la pesca) ja fa temps que es practica en forma de retallada en drets socials. Però pitjor que la dilapidació de riquesa ha estat i és la proliferació de burrera que ens impedirà traure'n conseqüències, i per això de moment no ens en salvarà ni cristo.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 1 d'octubre de 2011.