La llapissera

M’agrada la forma popular com els valencians solem dir llapis, llapissera, derivat impecable (i femení, al contrari que en castellà) que ha resistit l’embat del semicultisme llapidera doblant, com pertoca, la s final. Provinent del llatí lapis, -idis, pedra, que forma mots com làpida o lapislàtzuli –literalment `pedra atzur´, o blava–, l’eina per antonomàsia de l’escriptura i l’escola, qui sap si per la seua arrel de duresa mineral, és un autèntic supervivent en temps en què la realitat virtual (o realitat irreal, si ho preferiu) està conquistant els darrers territoris de la consciència. Esgrimir aquesta subtil arma de civilització és en certa manera com sospesar una pedra i trobar el fil conductor que uneix l’aprenent del segle XXI amb els mecanismes d’escriptura i memòria que es perden en la nit dels temps i que van a raure a la trèmula emoció que degué sentir l’home o dona ancestral que va traçar uns primers gargots sobre la paret d’una cova o damunt el fang reblanit per la pluja. La mina de la llapissera, el grafit, és en rigor un diamant en brut que posa en net les lletres o grafies que formen les paraules amb què ens comuniquem i enfrontem l’oblit, i pautem el ritme i el sentit de l’experiència, elaborem la pròpia historiografia. Amb la senzillesa dels seus components essencials, el grafit i la fusta, la llapissera sobreviurà a l’ordinador, la tauleta, el mòbil i tots els meravellosos invents que se li posen davant. D’aquesta tenacitat naix la força icònica de la llapissera. Per això, quan els alumnes que avui atenyen l'Ítaca del batxillerat com una illa molt especial del seu arxipèlag inabastable, en plena Primavera Valenciana de fa un any van transformar les humils llapisseres en llances de cartró i les paraules en escuts protectors contra l'agressió a la dignitat i l'escola pública, vaig saber que hi havia motius raonables per a l'esperança. Els qui avui diuen adéu amb un cluc d'ull han plantat una llavor molt poderosa i posat per a les millors fotografies de la recent historiografia de la revolta democràtica. D'altres vénen darrere d'ells disposats a combatre amb similiar il·lusió a les futures Termòpiles aixecant la millor arma, les llapisseres sagrades de la llibertat. Bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels!

Publicat a Levante, dissabte 1 de juny de 2013.

L'ocell i l'escopeta

Volia fer un acudit fàcil, però li va eixir una de les millors faules sobre els temps actuals que es recorden. Ja coneixíem la seua propensió a les metàfores taurines, no a l’estil ausiasmarquià, evidentment, ni menys encara a la manera de Salvador Espriu, això faltava, sinó en la més pura tradició carpetovetònica: ell era un bou (i si no ho va dir, tots ho vam entendre) amb un parell d’ous per enfrontar-se a qualsevol cosa. D’acord amb aquesta bravura racial, que desdiria un cognom que s'inspira en la coneguda seqüència alfabètica de l’ordinador, també li agradava tirar mà de la lexicografia bèl·lica, tan espantosa. Aquesta vegada, però, cal reconèixer que Wert ha estat especialment eloqüent. Oposar-se a la seua diabòlica llei (aparentment) d’educació era, deia amb la solvència d’un Esop modern, com si els ocells disparassen a l’escopeta, quan com tothom sap és sempre l’escopeta la que dispara als ocells, i que darrere de l’escopeta hi ha un caçador (amb un parell d’ous també) prement el gatell. Altrament, seria com somniar un món al revés on, per exemple, no manassen els de sempre, presidit per les lleis del respecte i l’estima a la diversitat lingüística i cultural, amb ocells que s’estalvien els caçadors i les seues armes, amb responsables d’educació que exerceixen com a tals, coses, ve a dir Wert, completament impossibles. Passa que de vegades, i això ho hauria de saber el ministre fabulador, fins i tot les faules més increïbles es compleixen o serveixen com a exemple alliçonador per corregir determinats vicis humans, com ara el de disparar contra indefensos ocells. Potser els costarà, per la seua naturalesa voladora i espantadissa, però tard o d’hora els ocells es revoltaran contra els caçadors i les seues escopetes. Com va fer el gran ocell Moustaki, a qui ja no arriben els trets del mal caçador, ni fereixen agulles insidioses com les de Wert, ni ningú pot arravatar la llibertat que cantava en els seus poemes. No és massa tard perquè els ocells, com en la faula de Wert, apunten a les escopetes. Però hauran de volar en estols nombrosos, amb els cabells als quatre vents i les cançons del gran metec per guanyar els horitzons.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 25 de maig de 2013.

L'engany coneixem

Trenta-cinc anys després de la batalla de València les coses no semblen haver canviat gens. Escoltant a les Corts la gasofa verbal de Rafael Maluenda intentant justificar la injustificable prohibició del terme País Valencià, tenim l'esgarrifosa sensació de viatjar a través del túnel del temps i d'aterrar d'un colp en un país caníbal on el poder estimula la caça del roig catalanista. La gran ofensiva es reprén quan al PP li coixegen les poltrones i se li cremen els discursos de cartró pedra amb què ha entretingut la parròquia durant massa anys. Potser és un símptoma de debilitat que –mentre Fabra i Ciscar dissimulen– desempolseguen el manual de la intolerància feixista homologada per la pseudodemocràcia espanyola amb una maneta de pintura blava de fals dilema identitari. Tampoc no és fortuït que Maluenda i companyia insuflen ara nou alè a la mòmia blavera, endormiscada gràcies a subvencions i privilegis indissimulats i que només treien a passejar en certes festes de guardar perquè mostrés les dents a compte de TV3, l'escola valenciana o la comèdia de l'aigua. L'antivalencianisme disfressat amb peineta i banda rojigualda ha envellit en la mateixa proporció en què el país (i que es foten) s'ha estès, evolucionat i rejovenit, i ja no pot enganyar ningú amb l'intent desesperat d'espavilar la mòmia. No, no és, malgrat tot, l'enèsima improvisació del qui no té res a dir, ni simple maniobra de distracció (que també), sinó ofensiva coordinada amb el blaverisme aragonès i el balear, el nacionalisme espanyol intolerant de sempre i el seu discurs catalanòfob d'àcid sulfúric. I si aquella batalla desigual del poder contra nosaltres, els altres, ens va deixar el cos ple de blaüres, en gran part per errors propis, en el remake ja no ens poden enredrar amb la teranyina de les senyes d'identitat, perquè el que s'hi dirimeix i s'intenta frenar són els efectes col·laterals que pot provocar el tsunami soberanista del Principat i escanyar la idea força de país que treballa per un futur alternatiu més bo. Tampoc no és casual que l'escola pública siga ara la bèstia negra del feixisme que sense complexos Maluenda i les NNGG volen escampar. Com en els vells temps, ells assenyalen els blancs perquè España 2000 i el GAV practiquen el seu sinistre esport, com a Burjassot contra el que Estellés inspira. Si l'ofensiva ja és global i té el punt de mira en el País Valencià, la resposta ha de ser democràtica, serena i radical. I implicar el país sencer.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de maig de 2013.

País Valencià

Tot procés d’anorreament comença (i culmina) substituint els noms, controlant fèrriament el llenguatge i anatemitzant les paraules que es resisteixen a l’ordre del muts i a la gàbia. Antropònims i topònims, els noms propis amb què els pobles anomenen la gent que són i els llocs de la terra on viuen, són el primer blanc que el poder ataca per iniciar i rematar tota conquista. Canvia els noms de paisatge i paisanatge on més mal fa, al registre de la propietat, i embastardeix els documents d’identitat i t’asseguraràs la submissió del vençut. La llengua, amb el crucifix i l’espasa, és el millor obrillaunes de l’imperi. Un colp aconseguit l’estranyament i la invisibilitat en el buit dels noms negats, costa déu i ajuda recuperar les paraules salvades per la tenacitat espriuana dels irreductibles, i el batejat Jorge, Vicente i Antonio, el convertit en Mogente, Alicante i Orihuela, es resistirà a retrobar-se en Jordi, Vicent, Antoni, Moixent, Alacant i Oriola. L’autoodi que niua a l’entranya de l’esclau és el millor antídot contra el desig de llibertat. Per això sorprén l’obsessió per esborrar del mapa valencià el nom del país, vigent entre nosaltres amb més o menys fortuna des de l’època foral i hegemònic al segle XX entre el valencianisme. No contents de doblegar-nos a base de dejú, han d’extirpar-nos, amb la bota malaia de la seua llei de majoria absoluta, els noms que més clarament parlen de democràcia, futur i llibertat. Perquè si l’aigualit Comunitat amb què ens difuminen, a força de martellades, ja és sinònim de corrupció, autoritarisme i misèria, ens queda l’horitzó del País Valencià com una realitat oberta a l’altre costat del mur i l’opacitat. Però l’enèsima embranzida del PP contra la dignitat dels valencians, a partir del model blaveroespanyolista ja exportat amb èxit a la Franja d’Aragó (LAPAO) i les Balears (Bauzá), és un clar símptoma de feblesa. Faríem mal fet de contribuir a l’anatema del nom cedint al xantatge: més prompte que tard veurem TV3, de manera que és millor esperar i estalviar-nos una altra amputació humilant. I és que trontollen, i tenen molta pressa. A un poder ben ferm no li cal exhibir tanta bel·ligerància. Tampoc nosaltres sospitàvem que fóssem tan perillosos, ben encaminats i propers a l’esperança.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de maig de 2013.

[Imatge extreta del blog Espai País Valencià.]

Xoriços ibèrics

Llegim al periòdic que la flor i nata del ram de la construcció madrilenya, alguns d’ells, no per casualitat, habituals a la llotja del Bernabeu, han estat imputats per subvencionar generosament el PP a canvi de tot allò que vostè puga imaginar-se i alguna cosa més. Els papers de Bárcenas estan revelant-se com un pou sense fons i d’incalculable valor pedagògic d’on emergeix gran part de la podridura econòmica, política i moral que ja ens arriba al coll. Amb tot, això de la flor i la nata, tan castís, potser és metàfora massa fina en les actuals circumstàncies, de manera que més ens valdrà tirar mà de productes de xarcuteria tan famosos com els inigualables xoriços ibèrics per referir-nos-hi. Xoriços ibèrics, sí, elaborats amb els porcs més ben engreixats de la cabana hispànica, alimentats exclusivament amb el bo i millor de la rajola i el ciment. Ara entenem moltes coses, des de les incomprensibles i reiterades victòries electorals del PP fins a la mateixa existència d'infrastructures perfectament inútils, carreteres enmig del no-res de l'altiplà, urbanitzacions fantasmes, lleis de costes i tota la pesca. I les ramificacions llevantines on l'antiurbanisme salvatge també servia de pinso per a l'elaboració de l'afamat xoriço ibèric i altres productes de la xarcuteria autòctona. Mentrestant, a l'altra part del planeta, allà on bona part de la ramaderia del capital practica la seua particular bulímia amb esclaus anorèxics de drets i famèlics de fam vertadera, la solsida d'un edifici dóna sepultura a no menys de 500 persones. L'efecte papallona o la poca vergonya per a la qual no hi ha fronteres: per un forat es pratica el suborn a polítics corruptes i per l'altre, potser a les antípodes, el ritual del poder pren la forma suprema de funerals massius. No semblen així els temps propicis perquè els dos sindicats majoritaris de la cosa nostra, CCOO i UGT, entretinguen el sis milions llargs de desocupats amb el conte de demanar un gran pacte contra l'atur. A bona hora! ¿I amb qui el negociaran, amb la flor i nata del centre del bunyol hispànic o directament amb els xoriços que tenen la paella pel mànec? Preguntem a Cotino, expert en silencis blindats, grans crucifixs i equilibris a la poltrona. Una xarcuteria!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de maig de 2013.

L'insostenible

L'estrany no és que les coses vagen malament, i cada vegada més, segons sembla, sinó simplement que vagen. Que ens alcem, prenguem el desdejuni, llegim el peròdic, acudim al treball (els privilegiats que encara en tenim), fins i tot que ploga o faça sol és, cada dia que passa, senzillament admirable. És l'economia submergida, diuen alguns, són els estalvis dels iaios, uns altres, pura resignació cristiana, la despolitització, el pessimisme insondable, una paciència a prova de bombes, efectes de la llarga letargia, les incomprensibles lleis de la inèrcia. El que siga, però el cas és que és increïble que encara sostinguem l'insostenible. I l'insostenible no és que avui t'alces, fulleges el diari i entropesses amb la notícia que el País Valencià ha atès la xifra d'un 29,19 % de desocupats, un 55,7 % entre els menors de 25 anys, no, l'insostenible és que això provoque misèria, desnonaments i suïcidis, un patiment encara tan camuflat com l'economia submergida, i que no es desborden les aigües socials de la desesperació. L'insostenible és, sobretot, que el responsable d'Economia, Indústria i Ocupació, un tal Máximo Buch, airege en el Parlament el seu optimisme insultant i que davant la contundència de les xifres, entone el bolero de l'esperança amb un absolut menyspreu envers els qui realment pateixen la nova crisi del capitalisme. En un país més o menys normal, si un ministre, conseller o responsable del ram, té el dia de babau optimisme i es permet aquesta mena de bromes, segurament el fan dimitir. Però el tal Bruch, immers en la ciència ficció d'un buc institucional que fa aigua per totes bandes, ha de fer veure que el seu càrrec i la despesa pública que comporta tenen algun sentit, que la cosa rutlla de moment, que fa sol o que plou, que la primavera mal que bé segueix la seua marxa. Però aquestes bromes són de mal pair pels volts del 25 d'abril, cruïlla de derrotes però també d'esperances, en què per primera vegada les forces de l'oposició convoquen la tradicional manifestació enlairant la bandera de l'economia, per reclamar un millor finançament per al país. Com es pot comprovar, tot rutlla, tot i el matís economicista en temps d'insostenibilitat econòmica, social i política, però, amb perdó de taula, aquest reclamació, justíssima sens dubte, és aproximadament el que Fuster va escriure a propòsit d'un altre tema molt distint: l'art d'agafar la vaca pels collons. Veurem fins quan i fins on es podrà sostenit l'insostenible.

Publicat per Levante-EMV, dissabte 27 d'abril de 2013.

Lluita de classes

No sé què se suposa que ha de fer el que es troba a la boca de l'infern terrenal que és estar a punt que et facen fora de casa o haver-la perduda ja –i en aquest cas ja tens un lloc reservat per a tu en la tortura de les flames. L'escratx (m'apunte de moment a la proposta d'adaptació directa del mot argentinoanglès al català) que grups d'afectats pels desnonaments i els seus cercles solidaris més pròxims han traduït a les lluites socials és un gir més de caragol en la lluita de classes, acció a la desesperada quan la cosa es posa ben negra. Perquè no és ni més ni menys que això, la vella lluita de classes, una andròmina que ni recordàvem que teníem a la cambra dels mals endreços, fent cara de prunes agres quan la llei imperant s'ha revelat decantada per afavorir els pocs de sempre, quan l'espectacle de la democràcia es deslegitima dia a dia en un cercle viciós d'interessos. Poc o molt, és veritat, l'escratx sacseja les coses, l'aparença de normalitat, el son plàcid de l'incapaç de veure el sofriment que camuflen lleis i estadístiques, disciplines de vot, indiferència perfumada, autisme dels acostumats a viure en les esferes blindades de l'opulència. “Faça'm el favor d'anar-se'n amb els seus polls i la seua misèria a una altra banda, que m'espanta les criatures!”. ¿I quina alternativa tenen els desposseïts, els esbatussats, els qui engreixen amb el seu patiment les xifres de l'atur sinó clavar el dit en l'ull del corrupte, del cínic, del vigilant de la llei injusta, del promotor de la misèria i la incultura? ¿Quina alternativa sinó anar amb els polls i la misèria, les nafres i també les esperances a prémer els caragols dels qui no escolten raons, dels qui sempre tenen la paella pel mànec i s'indignen si algú pretén cantar-los la quaranta perquè es vegen reflectits en l'espill de la seua podridura moral? Com la senyora Cospedal, que a falta d'arguments practica la violència verbal quan trau el fantasma del nazisme a passejar amb la frivolitat i desvergonyiment propis dels qui han fet del manar una dolça rutina. ¿Què se suposa que han de fer, doncs, els desnonats de tota classe i condició per canviar un sistema que els dóna l'esquena, es cau a trossos i en la seua caiguda els arrossega? No és venjança el que busca l'escratx, sinó reparació, no és violència inútil i cega, sinó encara lluita pacífica, autodefensa legítima per a la salut democràtica quan la impunitat amenaça d'escampar-se com una pesta autoritària molt negra.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 d'abril de 2013.

L'atonia

Des de l'11 de setembre passat, tret d'eixida del procés per la independència de Catalunya, els valencians ens hem sumit com més va més en un lamentable estat d'atonia. L'afebliment del to muscular nacional i social, de pensament i d'acció, ve de molt lluny i té arrels molt profundes. Però no sembla sinó que aquella sacsejada, en lloc d'obrir-nos la gana ni que només fos per efecte de la simpatia i la proximitat, només ha servit de moment per subratllar els abismes que ens hi separen. Per no tenir, l'entusiasme que està trencant el malefici del cercle viciós de la depauperada democràcia espanyola no ha tingut, incomprensiblement, ni la virtut d'impulsar-nos, als atònits valencians, a la simple imitació dels procediments que allà estan remenant les cireres de la realitat, ni tan sols la de moure l'expressió més o menys col·lectiva d'adhesió i suport al procés. Una vegada més correm el risc de quedar relegats a la funció de mers personatges secundaris, si no de simples figurants, del drama que d'altres escriuen i nosaltres representem d'una manera especialment patètica. Les esquerres i esquerretes de les quals podríem esperar una certa sintonització amb el procés (el procés per antonomàsia), sembla més aviat que se'n desentenen completament, embadalides en l'esperança que la podridura farà complir la llei de la gravetat perquè la fruita caiga sola, o tocant la flauta perquè la serp de la corrupció i la misèria no ens faça la mossegada letal. Als cercles dits alternatius, incloent-hi l'atònita ERPV i els infatigables irredempts que continuen sense poder alçar entre tots un gat per la cua, els costa déu i ajuda abandonar rutines, començant per la del llenguatge, i aixecar la vista cap a horitzons més plens i practicables. El silenci d'Acció Cultural, no sé si justificat per efecte del napalm monstruós de les multes, clama al cel. Quant al paper que hi haurien de tenir els intel·lectuals, en deuen tenir prou de continuar alimentant una especulació aliena a qualsevol procés social factible i d'habitar en una torre d'ivori, això sí, molt nostrada i cultural. Entre les nostres paradoxes, o perplexitats, hi ha el fet que dimecres passat fos impossible escoltar Vicent Partal en la presentació del seu llibre perquè el local era ple de gom a gom. Necessitem la veu de l'oracle, i això, tractant-se del reputat periodista de Bétera està molt bé, però és potser perquè ja no sabem fer assemblees ni agafar el bou per les banyes, i això ens ofegarà en l'atonia.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 13 d'abril de 2013.

Moralment exclosos

Amb la imputació de Cristina, la infanta menor, assistim a un dels darrers episodis del conte meravellós amb què tan plàcidament s'ha adormit el poble sobirà d'ençà que Franco va nomenar hereu Joan Carles. Al rei, protagonista del relat, intocable però per fi tocat en plena línia de flotació, van posar-li un vestit democràtic que li anava balder, educat com estava en les acadèmies militars franquistes i els principis inamovibles del movimiento, que pretenia ser una cosa molt quieta, ja veus. Amb la sospita de la manca de legitimitat i el pes d'una corona que rarament s'exhibia per por al ridícul que provocava un objecte tan anacrònic en una Espanya pintada de moderna, vam anar acostumant-nos al seu castellà gutural i asèptic, a aquells discursos tan banals que els escrivans de la casa reial no aconseguien de dotar d'un estil diferenciat del de la mòmia de Franco, als succedanis de corona sobre el cap: la boina de les maniobres militars, la gorra de plat de Capità General, el casc d'esquiador, el barret de caçador, la gorra de navegant… El rei no només havia de semblar indispensable per a la democràcia sinó castís i proper, saludable i tutejable, ambaixador suprem d'un estat que entrava sense complexos en el gran concert europeu. Quan Tejero va irrompre al congrés al rei, que sempre ha tingut fama de cràpula (comprensible, tractant-se d'un borbó) i de trompellot simpàtic, no se li va acudir altra cosa que brindar amb xampany, vés a saber a la salut de què, tot i que ara ens temem el pitjor. Obviem, per massa extensos, els episodis que han contribuït al despullament d'una peça clau per a la continuïtat del sistema dels privilegis, la democràcia degradada, la insostenibilitat d'un estat a la deriva. Reblem que és absolutament intolerable, i més en temps de misèries, que l'intocable i el cercle dels seus intocats, no contents amb els privilegis antidemocràtics inherents als seus càrrecs, s'hagen enriquit a mansalva a costa de la ciutadania. Imputats el xicot basc i la infanta catalana, amb què la monarquia intentava congraciar-se amb els súbdits més díscols, gràcies a l'honestedat i treball del jutge Castro, pocs episodis queden per escriure a la monarquia. Sí, potser, arribem al final del conte i al començ d'una altra història, i l'abril és un mes ben apte per tancar algunes portes de la història i obrir-ne d'altres, com han fet ja a Montblanc i Girona demanant a Felip de Borbó que no utilitze els títols de duc i príncep d'aquestes ciutats i declarant-se moralment exclosos del domini de la monarquia espanyola.   

Publicat a Levante-EMV, dissabte 6 d'abril de 2013.

[El Roto, El País 5 d'abril de 2013.]

La riallada del poder

Mentre forcen la legalitat, dictada per ells mateixos, fins a extrems insuportables per a molts, continuen mantenint el seu somriure d'afable ciment armat. Quan alguna llei de rang superior o una institució de més alçada, europea o internacional, adverteix sobre la il·legalitat de la seua legalitat, prometen, amb posat de corderets democràtics, rectificar amb un somriure impertorbable d'orella a orella. El somriure de campanya permanent és, de fet, la carassa que millor encaixa en el rostre invulnerable dels homes de poder situats majorment a les blindades bancades de la dreta (que ocupen també no pocs representants de la pseudoesquerra). Sorpresos amb les mans a dins la massa, imputats, fotografiats amb els calçotets a l'alçada dels genolls, convictes d'execrables o ridículs crims, culpables de suborns i corrupteles, enemics declarats de l'interès públic, blanquejadors de diners negres i ennegridors de principis democràtics… no perden mai l'agilitat per a articular un somriure que és el producte de la llei de l'evolució de segles d'omnipotència. Aquest somriure, que pot derivar en sonora riallada en els individus més radicals de l'espècie a compte de la desgràcia aliena i el manteniment dels privilegis de casta, és la burla descarada del poder, la lleugeresa antidemocràtica dels qui es veuen governant vassalls encara. I no l'abandonen, el somriure o la riallada, ni quan, per desviar l'atenció dels focus públics, es donen obertament a la guerra bruta o la caça de bruixes, a compte de Catalunya, de la líder dels desnonats o de l'escola pública. Cadells que es preparen per al somriure infal·lible com els de Nuevas Generaciones de Castelló, ara que al seu gurú don Carlos Fabra comença a petrificar-se-li la gràcia, posen en marxa mètodes de denúncia anònima contra la llibertat d'expressió dels mestres fent servir el contrastat model del senador MacCarthy dels anys cinquantes i els sistemes de delació que els nazis inculcaven entre els joves perquè denunciassen les tebieses ideològiques dels pares. I no els cau el somriure de vergonya, probablement perquè es pensen que la paciència dels desheretats és infinita. Només quan per trencar el cercle viciós de la impotència, algunes de les innombrables víctimes del somriure descarat del poder assenyalen amb el dit, fustiguen, escridassen a la porta dels domicilis, la rialleta comença a esquerdar-se i apel·len llavors al respecte i la pau democràtica que ells s'han passat reiteradament pel folre. Però sols quan el clamor acusador serà multitudinari cauran amb estrèpit les carasses.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de març de 2013.

Un any més tard

Ja fa un any que Camps se'n va eixir de rosetes, de la teranyina en què va caure gràcies a la pròpia estupidesa, l'herència sanguínia del vencedor etern i el narcisime de l'incompetent que s'emborratxa d'adulacions. L'aranya Gürtel dels diners a dojo, en temps de pocavergonyes i vaques grosses, va teixir bé el parany on va enviscar-se l'infeliç i alguns sequaços més, en especial aquell Costa del peluco hiperbòlic i un esportiu que no ho era menys i que han fet inútil qualsevol intent de camuflatge, ni tan sols a l'ombra d'un escó parlamentari que li assegura el pinso i on passa l'estona sense pena ni glòria. Un any més tard d'aquella absolució surrealista –per a tothom excepte per als cinc membres del jurat que van signar-la–, Camps, el Mortet, ressuscita a l'actualitat perquè el Tribunal Suprem ha decidit revisar aquella pantomima de judici i, si molt convé, esmenar la plana a un jurat popular que ben probablement va actuar sota els efectes d'alguna apòzema desconeguda o algun encantament difícil de descriure. Mentrestant hi ha hagut tot el que vostès ja saben i que frugalment podríem resumir en allò de “no hi ha pa per a tant de xoriço”, els milions de Bárcenas, els sobres dels mandarins del PP, els imputats que seuen tranquil·lament en llocs que algun dia tornaran a ser parlaments democràtics. En el viacrucis d'una justícia que mai no actua amb rapidesa i eficàcia, excepte en casos com els desnonaments i en sentències contra la mateixa classe, l'expresident serà acompanyat pels més veterà dels il·lustres corruptes, al seu torn expresident d'unes quantes coses i encara president fantasmagòric del vergonyant pseudoaeroport de Castelló, o la pseudoempresa que gestiona el no-res que decora l'estàtua ripollista (monument a l'alçada de la lletjor d'aquests temps), l'intocat Carlos Fabra. Completa la tríada, en dies propers a la passió, la imputada Marisa Gracia, que per si algú no ho sabia és exgerent de Ferrocarrils de la Generalitat i responsable d'haver amollat 600.000 euros a una agència de comunicació (sic) perquè donés instruccions als tècnics de la casa de com respondre a les acusacions de negligències per l'accident del metro de 2006. La resolució judicial d'aquests casos no ens rescabalarà del mal que al País Valencià han fet individus com els esmentats, ben cert, però evitarà un altre mal, no menys temible, el descrèdit total d'una democràcia ja ingressada en la Unitat de Vigilància Intensiva (UVI). 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 23 de març de 2013.

El Tribunal de Justícia europeu ha dit no a la llei hipotecària espanyola, una altra ratonera legal al servei dels amos de la caixa i els seus servidors governants. La sentència podrà aturar de moment la brutal humiliació dels desnonaments i probablement l'assassinat dels suïcidis emparats per la lletra il·legible de la llei. I tot gràcies a un grapat d'activistes de noms tan evocadors com Ada (o l'ardor) que han aguantat ferms sota el xàfec de la indiferència, el menyspreu de banquers i polítics i la solidaritat dels qui caminen, quan poden, damunt la corda de la crítica estafa. Sort que ens movem per l'escenari europeu, per bé que hi convisquen les llums de la raó i la tradició democràtica amb les ombres voraces dels mercats i la seua maquinària d'escorxar carn humana, i que de tant en tant Brussel·les posa una mica de trellat a la boja descordamenta espanyola. A fi de comptes, Europa és també l'espai on una certa decència encara fa dimitir un ministre britànic descobert en una trola que ací no passaria de mentida piadosa o una ministra alemanya per copiar l'esperit i la lletra d'una tesi aliena. A Madrid, en canvi, Rajoy, meitat home, meitat camaleó, prodigi quasi sobrenatural a l'hora d'afirmar una cosa i la contrària, rep la sentència del no, que és una derrota en tota regla, sense que li caiga a terra el rictus forçat i activant aquells tics pels quals passarà a la història perquè són la demostració palpable de la tensió que provoca l'abismal distància entre el que es diu i el que se sap, és a dir, l'art impertorbable de la mentida que delaten els seus moviments compulsius. Europa diu no als desnonaments, i ja és un consol que la germana gran pare de tant en tant els peus a tant de fatxenda, però per arribar a aquesta doble negació (desnonament deriva de no, Corominas dixit) no oblidem que hi ha hagut prèviament la negació ben raonada del carrer, la resistència dels grups més generosos, que solen ser els més necessitats, el tràgic no dels qui han decidit llançar-se finalment a l'abisme perquè la pròpia vida ja era l'únic que els quedava. No per no és més per més, és a dir, més no. En aquestes ens trobem, eixamplant la xarxa de solidaritat del no, alçant la murada defensiva contra el vent gèlid que ajorna la primavera. I llavors veurem si del no multiplicat serem capaços de passar al gran sí, a l'implícit a tota gran negació, tot envit, esmena radical a la major. Com en el mus: hor dago. I jugar-se-la tota, qüestió de vida o mort.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de març de 2013.