L'humor, la broma, la rialla sempre acaben exasperant el fanàtic, l'ortodox, el posseïdor d'una veritat excloent, unívoca, inqüestionable. Amb quina lleugeresa acusem d'intransigents els seguidors d'altres credos, sobretot els musulmans avui, també víctimes directes o col·laterals del terror que es perpetra en nom d'Al·là; que frívolament assenyalem la palla en altres ulls i ignorem la biga en el propi. Però l'Espanya dels inquisidors i dels heretges, l'Espanya nacionalcatòlica, la dels privilegis per a l'Església d'un estat que sobre el paper es diu aconfessional, l'Espanya de l'adoctrinament a les aules, dels jerarques mascles que intenten imposar a través de poderosos mitjans i altaveus de formació de masses la pròpia moral estreta (que rarament s'apliquen de portes endins) segueix tan viva com sempre, és a dir pletòrica de mal humor, agra i casposa. Els intolerants s'escandalitzen sobretot en el terreny dels símbols, que en el seu deliri creuen sagrats, no en el de les injustícies diàries que assoten sense pietat els fills de Déu. Exhibeixen, indignats i rectes com un fus, l'anatema, promouen el desgreuge a éssers divins per definició immunes a les disputes terrenals, atempten contra la llibertat d'expressió que posa en dubte el seu desordre, prenen en va el nom de l'Incausat com a coartada suprema de les seues croades. Cañizares, el capo de l'Església dels escàndols de la visita del Papa, s'escandalitza, el PP que ha furtat diners a mansalva i dignitat democràtica a dojo s'escandalitza, l'ultracatolicisme a una veu s'escandalitza per un cartell on la Geperudeta i la Moreneta es besen apassionadament a la boca (resposta satírica i creativa als exabruptes violents i sexistes de l'Arquebisbe). Però la laïcitat, indispensable per a çtota democràcia, consisteix precisament en la dessacralització del que pretenen sagrat i intocable (com els seus privilegis, que és en el fons el que més els cou). Aquesta morrà, en canvi, a mi em sembla una imatge bellíssima que fon en un gest d'amor dues de les icones més populars del nostre país i que ens les fa més properes, més humanes. Les dues marededéus, en l'inofensiu cartell a què al·ludim, renaixen victorioses, punyents, vitals, fetes unes dones, al costat de les imatges patètiques, sangonoses, planyívoles i doloroses que prefereixen els adoradors de la mort. Que fossen receptacle dels designis paternals de Déu, a més, no els anul·la el costat més humà i carnal. Amb el pessic de bon humor que els manca, la iconografia del pecat es transformaria en salut i missatge de vida. Però amb bon humor no serien fanàtics i hauríem tingut aquesta festa en pau. Amén.
dissabte, 18 de juny del 2016
La morrà
dissabte, 11 de juny del 2016
A la valenciana
Ja hi som altra volta pum: eleccions a la vista. Després d'una
minilegislatura fallida, amb un govern central penjat de la corda
fluixa de l'especial estat levitatori anomenat en funcions, torna-li
la trompa al xic amb l'enganxada de cartells, els mítings per a la
càmera, les declaracions altisonants, els pressupostos astronòmics,
els pseudodebats televisius, radiofònics, telepàtics i mesmèrics
si molt convé, per terra, mar i aire (que avui dia es diuen
facebook, twitter i whatsapp) i totes les virgueries possibles. La
veritat és que vivim instal·lats en un estat permanent de campanya
electoral, o el que és el mateix, el vell art de la política i la
dialèctica reduït a la fórmula exitosa de l'espot publicitari, el
prêt à porter i el fast food. Campanya permanent, sí,
canibalisme descordat, de manera que al capdavall tot sembla
dissenyat perquè enmig la constant i aparent agitació no passe res
de res, res de substancial, vull dir, i que l'únic moviment possible
siga el del cercle viciós. Sis mesos de govern espanyol en funcions.
Ha notat vostè alguna diferència amb els altres sis que els
precediren? Ixen els mateixos per les mateixes televisions, diuen les
mateixes coses, prometen les mateixes bajanades, ens pinten el món
de color rosa, totes les previsions econòmiques ens són favorables,
però… Ni vostè ni un servidor hem notat res més que fàstic,
desil·lusió i falta de credibilitat i de projectes. Apareix
retratada, amb més precisió que als quadres de Goya o Antonio
López, la família dels borbons al complet i escaig en papers que
demostren de quina manera han practicat el lladronici sota el
paraigua de la insultant amnistia fiscal, i ací no passa res. ¿A
algú se li acut parlar encara d'una cosa així com una república
(llevat dels sempre díscols catalans del Principat), ni que només
siga per excitar-nos els humors o mantenir la flameta de les utopies?
Res, home, no m'emprenye, que comença l'Eurocopa. Si per mi fos,
allargaria sine die l'estat en funcions del govern espanyol a
condició que s'estiguessen calladets i tranquils suant la cansalada
condicionada en els seus despatxos, sense rodes de premsa ni
aparicions televisives, així, a mig gas i mig sou (que encara ens
costaria un ou als contribuents) i ajornaria la campanya electoral
per a temps més alegres. Les coses rutllarien més o menys com ara,
els valencians continuaríem suportant l'espoli fiscal, la Roja (no
la bandera, l'equip de futbol per antonomàsia) estimulant la libido
nacional, obririen les escoles, augmentaria o s'estancaria l'atur,
els mercats perfeccionarien la llei de la selva a major benefici del
capital, etc. Però ens estalviaríem algunes nicieses verbals, cares
de prunes agres, pentinats hiperbòlics, espinguets de veu per a la
insignificança, que no és poc en els temps que corren. Malgrat
tot, ai, jo votaré, per vici incorregible, A la valenciana, un nom
que ni fet a posta per dissuadir el més crèdul. I ho aclariré:
malgrat la manca espantosa de tremp i imaginació dels inventors de
la formuleta; perquè ja s'ha votat massa i en massa «a la
valenciana» en temps passats (diga's PP diga's PSOE); perquè en el
pensat i fet a la valenciana jo sempre antepose el primer terme;
perquè hauria preferit una Ala valenciana per buscar l'altra i
llançar-nos a volar lluny d'aquest galliner; perquè no tenim una
altra opció més a mà i el sex appeal de l'abstenció no
l'he sabut trobar mai. De no ser que votàssem tots en blanc, però
això només passa a les novel·les (de Saramago). En fi, paciència,
dit a la valenciana.
[Publicat també el dissabte 11 de juny de 2016 a Tipografia La Moderna.]
dilluns, 6 de juny del 2016
Veritat sobre l'aigua
Jaume
Bosquet, Basses i
pluja. XXXIII Premi
Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi. Editorial Denes, Edicions
de la Guerra núm. 116, Paiporta, març de 2016.
· · ·
Els
quaranta poemes que integren el darrer poemari de Jaume Bosquet
(Salt, Girona, 1956) encaixen en la forma del que podríem amomenar
un dietari poètic,
en tant que escriptura que s'entrellaça amb el transcurs dels dies.
Per això hi ha poemes titulats amb la data del dia i l'any a què
remeten en l'eix present-passat, poemes que es refereixen a festes
senyalades (Cap d'Any, Nadal, Reis), mesos ("Maig",
"Juny") o cicles estacionals ("Solstici"). Per
això alguns poemes es poden llegir com seqüències consecutives
d'un relat. Poesia ran de temps, poesia sobre el temps que passa i
ens constitueix, poesia, fet i fet, que reflexiona sobre la condició
humana des de l'experiència concreta i individual de l'autor i de
les persones que en ell habiten, poesia que s'acara al misteri de
l'existència en l'equilibri de la balança entre els plats de la
vida i de la mort. Ben arrelada en les coordenades transitòries
d'espai i temps i en les circumstàncies específiques del dia a dia
(i d'ací la seua formulació eminentment narrativa) però alhora
inspirada en la seua projecció transcendental, mística sovint ("El
miracle final / de l'alliberament / de la llum de dins", llegim
en "L'hora de l'espiga plena"), la poesia de Basses
i pluja parteix
d'una concepció de la vida d'una religiositat de base humanista i
social. Així, hi és freqüent l'ús de referents de la
tradició crisitiana com els del poema titulat "Nadal al
cementiri" o el símbol de l'espiga ja citats, l'aparició
insistent del mite de Caín i el crim fratricida, la resurrecció de
Llàtzer, el relat, en present històric i adreçat a Pere, de la
"Cena" en què Jesús representa
el misteri de
l'eucaristia i en què fa preguntar-se a l'apòstol si "és
realment la mort / alguna cosa?". Diu Jaume Bosquet a "Que
no sabem dir": "Alliberats del cos, està esperant-nos /
l'origen i la fi: això que porta / el nom que no sabem dir i que ens
conté". Un colp acceptada, en aquests termes, la
naturalesa de la vida (que és vida i és mort consecutivament i
alhora, perpètuament renovant-se, i esperança de "Retrobament
feliç de la família"), viure vol dir agrair el temps que es
viu i el viscut amb l'exercici constant de la memòria personal i
col·lectiva, un cant sostingut pel vell carpe
diem ("Accepta
amb joia l'or vell de la flama"). I viure vol dir sentir-ho de
manera col·lectiva, expressant l'estima als éssers propers (la
companya, els fills, els amics, el germà, l'oncle Josep Boada,
mestre de l'Escola Catalana abans de la Guerra d'Espanya, al costat
del qual el poeta va aprendre que "el temps és entelèquia",
que "la mort desapareix").
Sobre
aquesta línia del temps, el poemari s'eixampla en diversitat de
temes i motius. Hi és significativa la presència constant i
bellíssima del paisatge ("Fluvià" o "Puigsacalm",
per exemple), les instantànies del seu treball com a docent a
les aules, els homenatges als amics, els diàlegs d'amor amb la dona,
la presència dels morts, fins i tot les reflexions arran del procés
d'independència de Catalunya, escapades i viatges. I, com no
podia ser altrament, també la reflexió sobre la paraula, la poesia,
l'escriptura, sobre la qual hem muntat el títol d'aquesta ressenya,
perquè, malgrat "els límits opacs de la paraula", el
poeta ha d'"Escriure sobre l'aigua veritat, / bellesa. Escriure
sobre l'aigua amor". L'aigua, moviment incessant dels rius i de
les pluges,
aigua de vida, corrent imparable, aigua estancada de les basses,
aigua de la mort. Anote el lector si vol, dins l'esponerosa arbreda
dels poemes d'en Bosquet, aquests exemplars magnífics, descomunals,
aquests poemes majors: "30 de maig de 1966", poema que
explica
en prosa un viatge en cotxe amb el germà i els pares, "De
l'oli", joc de miralls i clarobscurs entre l'olivera i l'home, i
el llarg poema "Caminada a Batet amb la Mucca tot llegint La
pietat de l'atzavara de
Jordi Colomer Feliu". I nota ràpida final per als més
curiosos. El nostre poeta ha publicat Diàlegs
(1999), Les
formes amb la calma (2003),
L'altre (2004),
La mateixa
història (2006),
Triacant (2009,
Premi Jocs Florals de Barcelona) i Transvasament
(2013, Premi Miquel
de Palol), i ha traduït al català, amb Miquel Àngel Llauger,
Antologia Spoon
River d'Edgar Lee
Masters. Sense escarafalls ni circumloquis, una poesia feta de
veritat, escrita amb la transparència incansable de l'aigua.
[Publicat a Saó núm. 415, maig 2016]
[Jaume Bosquet en la presentació del seu llibre al Casal Ovidi Montllor d'Alcoi el març passat.]
Etiquetes de comentaris:
Jaume Bosquet 2016
dissabte, 4 de juny del 2016
El cardenal insubmís
El cardenal Cañizares, arquebisbe de València, ha tornat a pixar
fora de test, cosa molt habitual en ell. En la prèdica posterior a
la processó del Corpus Christi (i vés a saber a aquestes alçades
de la història en quin estat es deu trobar el cos de Crist; fet un
santllàtzer sens dubte) el purpurat d'Utiel va disparar tota
l'artilleria pesada del seu verb contra el que ell denomina
l'«imperio gay», el «feminismo destructor» i la
«ideología de género». No sembla casual que la seua
homilia tingués lloc la vespra d'una reunió a València dels
col·lectius més afectats per les desigualtats sexuals i les lleis
discriminatòries, una multitudinària concentració a la mateixa
ciutat de la parròquia de l'escola religiosa pel manteniment dels
seus privilegis i al caliu d'algunes iniciatives legislatives que
intenten pal·liar les conseqüències del masclisme dominant
(inclòs, per descomptat, el tàcit de Cañizares, dissimulat sota la
purpurina del presumpte missatge evangèlic). En la defensa de la
«familia cristiana», presentada en les seues acrobàcies
dialèctiques com l'única existent i vertadera (amb menysteniment de
les atees, agnòstiques, musulmanes, jueves, budistes, etc., que bé n'hi
deu haver, i també d'altres formes de relacions interpersonals no
canòniques), Cañizares va fer una crida en tota regla a la
insubmissió contra determinades lleis que segons ell atempten contra
el credo cristià. Això sí, hi afegia que no tenia res contra la
«sana laicidad», que deu ser una cosa així com el
«regionalismo bien entendido» del franquismo. Ben mirat,
aquest esperit aparentment irredempt d'ara, que sembla emular cert
llenguatge de l'extrema esquerra, ha estat practicat per la jerarquia
eclesiàstica cada vegada que la història li ha passat per davant i
ha vist perillar els seus negocis i privilegis, a compte del
«glorioso alzamiento nacional» de 1936 o de la croada contra
l'avortament legal. Quants desvetlaments per la moral (sexual
sobretot) de la feligresia, quanta indiferència envers les
condicions de vida de les persones i les injustícies de cada dia!
Insubmisos contra les lleis per la igualtat de gènere i les formes
lliures de convivència, però mai contra les lleis que enquisten la
pobresa; contra l'amplitud de mires fora del ramat, però mai contra
les pròpies podridures, els abusos sexuals dels seus ministres, els
negocis fraudulents de la «visita» del Papa, la disputa pel
manteniment del «xiringuito» per al control de les masses que
encara hi creuen. Als acòlits i creients de bona fe, a molts dels
quals també el Cardenal els xafa la guitarra, els pertoca practicar
la insubmissió contra uns jerarques entossudits en guerres perdudes
però que encara fan molts estralls. Als altres, defensar el dret a
la igualtat i treballar per una societat lliure de la matraca
masclista i patricarcal de la qual l'Església és encara avui la
principal punta de llança.
[Publicat també el dissabte 4 de juny de 2016 a Tipografia La Moderna.]
Etiquetes de comentaris:
El cardenal insubmís
dissabte, 28 de maig del 2016
Comentari de text amb parèntesis
El text que tot just ara comença a escriure's no sabem exactament
quantes línies contindrà, ni quantes paraules, ni menys quants
caràcters, que deuen ser una cosa així com la psicologia, el
tarannà variable i capritxós de l'ordinador amb el qual l'estem
elaborant –abans se'n deien simplement lletres i signes de
puntuació, paraules d'una literalitat avui passada de moda. És clar
que ara i avui, soferts díctics de temps, tal vegada
són tan volàtils com el nombre de línies, paraules i caràcters,
perquè aquest text que tenim a les mans, com si diguérem, de fet
deu haver-se començat a escriure's molt abans (d'ara) en algun lloc
de la consciència o la inconsciència però només ara, un
ara que va desplaçant-se i no hi ha manera d'apamar, va prenent
forma, va prenent cos. Per no dir res de l'avui que viu quatre
pisos (perdó, línies) més amunt. ¿Avui 27 de maig de 2016
(aquesta precisió és esfereïdora i fins discutible) o avui als
nostres dies i per tant un avui fet de diversos avuis, literalment
impossible, en què (afirma l'autor) la literalitat està passada
de moda [sic]? Però no feu cas de l'autor amagat rere un humil
impersonal (escriure's) o, pitjor, un entabanador (aquesta,
busqueu-la al diccionari) plural (l'estem elaborant), i
atengueu el cos del text, això és, el cos, sobre la definició del
qual trobareu un fum d'accepcions. Cap, cos, extremitats; títol,
text, paratextos… Som presoners de les tríades, vés a saber per
quins set sous (expressió emfàtica per demanar el perquè d'alguna
cosa): la Santíssima Trinitat, els tres porquets, les tres Maries,
les Gràcies, infern, purgatori i paradís, els tres mosqueters, el
tresillo, el trípode o trespeus (en castellà diuen no le busques
tres pies al gato, però és una confusió muntada sobre el
traspié: això, no li'l busqueu, perquè no caurà), la
trigonometria… El cas és que ja hem arribat (de nou el plural
engavanyador, o il·lusió d'una complicitat) a la línia vintena i
encara no hem dit res a propòsit del títol o cap del text o cos.
Som-hi, doncs, amb preguntes: Comentari de text amb parèntesis?
Un text que es comenta a ell mateix? Un autocomentari? És això
possible? Perquè els parèntesis, sí, hi són abundants i evidents,
com un joc de nines russes (metàfora de la recerca), llocs acotats
on perdre's o trobar-se. I tot plegat què? Àmbit? Tipologia? Text
analitzant, sintetitzant? On és la tesi, collons? I el destinatari?…
Obrim el parèntesi final:
(Tesis diverses i, com tot en aquesta vida, discutibles: els textos,
les paraules, són una extensió del nostre cos, de la nostra
fisicitat –que inclou allò intangible–, allò que ens
individualitza però també el pont primordial i més sòlid cap als
altres i les coses; el viatge que hem fet junts ha volgut ser el de
la complicitat –i ja coneixeu el famós aforisme de Fuster:
«Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou»;
oblideu-vos del comentari de text –bé, no de tot– i llegiu,
llegiu, llegiu, continueu obrint les nines que s'amaguen en les nines
amb tot de preguntes imprescindibles, aneu interpretant el cos i el
curs de la vostra vida, enriquiu-vos amb la matèria ingràvida de
les paraules; perquè potser la vida no és més que una broma que
sovint t'has d'agafar molt seriosament. I ara sí: aquest text conté
dos paràgrafs i un total de trenta-sis línies, o quasi. Tot comptat
i debatut, una insignificància entre les infinites estreles que
pul·lulen per l'univers. Bon viatge, batxillers i batxilleres
meues.)
Etiquetes de comentaris:
Comentari de text amb parèntesis
dissabte, 21 de maig del 2016
Del gris al blau
Passant
pel marró. Comissaria CNP Velluters, València, 2016. He perdut la
cartera (en primavera) i vaig a
fer la denúncia, comunicar-ho o com es diga.
No em mame el dit i puc preveure, sense gaire marge d'error, el que
m'espera. Però potser aquesta
vegada al policia de torn no
se li dispara l'automàtic quan em sentirà dir Bon dia,
i em deixarà acabar la frase, vinc a comunicar-los que he
perdut la cartera (en primavera)
i tots els documents que hi duia.
En efecte, em permet acabar la frase però
tot seguit, impasible el ademán,
em dispara: «No, no, no,
en español». De rabiosa actualitat el principi lampedusià, adaptat
a les circumstàncies: «Cal que tot canvie de color perquè el color
de fons siga el de sempre».
Que no m'entén? Resposta
contradictòria, perquè demostra que sí que m'ha entès: «No, yo
soy gallego. ¿No es usted español?». Li mostre el passaport, que
caduca demà, aniversari del 15M, com a prova fefaent que
efectivament ho sóc (i em
calle dir-li que entre el ser i el sentir dista a voltes un abisme,
sobretot en ocasions com aquesta).
Li recorde els meus drets en
castellà, perquè no se m'acabe d'enfurismar i perquè tinc altres
coses més interessants a fer un dissabte lluminós de primavera, que
el valencià és oficial
i bla, bla, bla. Argument de
l'uniformat: «Estamos en España y es de mala educación hablar en
valenciano a una persona que no lo entiende (però
m'havia entès perfectament).
Además, el valenciano no es una lengua…». I abans no
em regale
una lliçó magistral
i indesitjada sobre
llengües i dialectes digna
de
manual franquista,
li dic que més val que ho deixem córrer i que anem al gra. He
perdut la cartera i a més a més aquest paio em vol pispar la
llengua, me la pispa de fet, uniforme de blau impecable, sòrdid
despatxet per atendre els ciutadans (ehem). No volies brou, dues
tasses pel mateix preu! A la web del CNP on he localitzat la
comissaria avisen que es poden fer les gestions en anglès, francès
i italià, a més de l'espanyol axiomàtic.
On han quedat els temps en
què alguns reietons es vantaven de parlar català en la intimitat?
Se'n recorden, de quan col·legues del gremi d'ensenyants feien
classes de llengua a membres del Cuerpo Nacional? Les successives
contrareformes, tan constitucionals sempre, han deixat els papers
dels drets plens de taques de cafè de comissaria, de carahillo, de
ordeno y mando tocat
de qualsevol substància tòxica en
tota la gamma de colors entre el gris i el blau, passant pel marró,
i el verd oliva si molt m'apuren. El passaport m'ha traït: valdria
més ser estranger de facto
però
atès en la pròpia llengua. El dret constitucional de conèixer
l'espanyol s'ha convertit en el deure de parlar-lo per collons, en
l'excusa perfecta per passar-se pels ous «l'especial protecció» a
les altres llengües.
Però des de quan el
colonitzador necessita fer-se el simpàtic amb els indígenes?
Simpatia, eficàcia? Obediència i por, mala
llet i autoritat
desautoritzada. (Segon
capítol i últim, per ara,
amb final feliç. Al cap
d'uns dies recupere la cartera gràcies al civisme d'un taxista que
parlava valencià i lluïa bandera espanyola en el retrovisor
–educació i ideologia no són
matrimoni ni parella de fet–
i que l'ha dipositada a l'oficina d'Objectes Perduts de l'Ajuntament.
La telefonista i els municipals que m'han atès, correctament i
amable, ho han fet sempre en valencià.)
[Publicat el dissabte 21 de maig a Tipografia La Moderna.]
Etiquetes de comentaris:
Del gris al blau
dissabte, 14 de maig del 2016
Sona molt bé
Aquesta
nit (escric en divendres) té lloc a València la dissetena edició
de «Com
sona l'ESO». Mil cinc-cents alumnes i professors de Secundària
pujaran a l'escenari per representar l'espectacle M1S1M, una òpera
en tres actes de tema futurista. Som a l'any 2054, en el vintè
aniversari de la creació d'un sistema operatiu ultraintel·ligent
que funcionava des de l'interior del cos humà i que s'havia estès
per mig món fins que en 2037 una sèrie d'apagades en cadena el van
deixar fora de combat. «Sembla que la tecnologia pot ser una
eina meravellosa o delicada però que té poc a veure amb la
felicitat o desgràcia dels éssers humans», expliquen els seus
creadors. Més enllà dels encerts purament artístics de la proposta
–i que en tot cas s'hauran d'avaluar en el context concret en què
va desenvolupant-se aquest projecte multidisciplinar–, estic
convençut que la iniciativa és d'una importància extraordinària
des del punt de vista de l'ensenyament públic, de les persones que
hi participen directament i per al conjunt de la societat. Amb un
escenari canviant (les tres darreres trobades van tenir lloc a Xàbia,
Torroella de Montgrí i Cocentaina i així fins a disset localitats
distintes del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears), el fet
que l'experiència coordine i integre el treball de tants professors
de música i d'altres especialitats de tots els Països Catalans ja
és per si mateix un fenomen únic i d'un interès enorme, i que ho
faça, és clar, sense titubejos a través de la llengua comuna.
Gestat en els anys més amargs i estèrils del govern del PP, «Com
sona l'ESO» ha anat demostrant, amb la rotunditat dels fets, que una
altra manera d'acarar els reptes educatius era possible i urgent, que
a banda de llepar-nos constantment les ferides i lamentar-nos plens
d'impotència per la nefasta gestió dels mandarins del negoci
autonòmic, l'acció directa, autogestionada i entusiasta era i és
l'únic camí per millorar les coses. Per sorpresa de molts, i
gràcies a la música i a una concepte radicalment distint de
l'ensenyament mercantilista i adotzenat que és l'habitual en aquest
món, els xiquets de l'ESO no solament no eren els «burros»
alienats que deien sinó gent responsable i creativa, adolescents en
plena efervescència amb unes ganes immenses de viure i d'aprendre.
Però l'èxit d'aquesta empresa també és el d'haver posat el dit a
la nafra d'algunes de les mancances sistèmiques que arrossega
l'escola, d'haver impulsat el debat tothora ajornat de la necessària
presència, en quantitat i en qualitat, de la música, de l'art i la
literatura o el teatre com a pràctica quotidiana en les nostres
aules. Comptat i debatut, el desenvolupament de la creativitat i la
posició central que les humanitats hi han d'ocupar. Li sobren
cotilles a l'ensenyament, paperassa, inèrcies i vicis, productivisme
de saló, alienació embolicada en la cel·lofana del que diuen
imprescindible. Podria desaparèixer demà –que no serà el cas–
però per la finestra que «Com sona l'ESO» ha deixat oberta entrarà
durant molt de temps l'aire net que ens donarà el dret i el deure de
continuar somniant. Perquè de vegades els somnis es converteixen en
una meravellosa realitat.
[Publicat també el dissabte 14 de maig de 2016 a Tipografia La Moderna.]
dissabte, 7 de maig del 2016
Plantofisme polític
De la mateixa manera que hi ha persones de silencis eloqüents, n'hi
ha d'altres que sempre t'imagines en situacions en què mai no les
has vistes ni veuràs. Més que tàcits, els silencis de Rajoy són
taciturns, fets de la mateixa opacitat pastosa amb què amuntega les
paraules, que en la seua boca semblen autèntiques rajoles. Del tot
previsible, tangencial i avorrit com només ho pot ser un registrador
de la propietat que s'entossudeix a explicar-te els detalls de certs
tràmits burocràtics, a Rajoy se l'ha de veure com el negatiu d'una
fotografia en tons sèpia. Per molt que la seua imatge és
invariablement la que ens ofereixen en públic, amb vestit
reglamentari, en una roda de premsa (poques), en alguna sessió de
control parlamentari (amb comptagotes), en algun debat polític (a
contracor), per aquella revelació fotogràfica de què parlava més
amunt jo sempre el veig amb batí i plantofes, assegut en una butaca
passada de moda, fullejant un periòdic esportiu, per més explicitud
el Marca. Rajoy m'evoca un don Pantuflo sense patilles que en
la pau de la llar descansa dels maldecaps de la política
perfectament aliè al rebombori permanent que armen Zipi i Zape,
aturats de llarga durada, refugiats sirians o amenaçats de
desnonament imminent. El seu regne sembla de vinyeta, de dibuixos
esquemàtics, de faves comptades, de fotografia en sèpia o
daguerrotip. El seu regne no és d'aquest món i ell, empès pel riu
de les circumstàncies, s'avorreix com una ostra en l'ull de
l'huracà, immòbil a veure-les passar i acumulant triennis. Diguen
el que diguen és el millor polític, el que més bé representa
l'Espanya obsoleta, el que amb menys esforç i mèrits ha acomodat el
cul de plastilina a les mol·lícies del poder, el millor polític de
l'antipolítica, l'apolític servidor dels amos del corral, el gris
registrador de la propietat impròpia, el negatiu de la fotografia,
l'impassible, l'ós lent i peresós. Només qui és capaç de
declarar, sense que li caiga la cara de vergonya, que li fa una
peresa enorme haver de participar en debats polítics, te'ls has de
preparar i és molt cansat, pot sobreviure trepitjant la llarguíssima
catifa on jauen els cadàvers de tants companys d'armes. S'ensorraria
(si no s'ha ensorrat ja) l'Espanya que tant diu estimar (però sense
passió, matrimonialment, per contracte de compravenda, com tot, pres
d'una insondable desgana) i a l'home de la vinyeta no se li acudiria
una altra cosa que continuar llegint el Marca i fotre-li de
tant en tant un clatellot al fill com a gest suprem d'amor patern.
Tenir-lo al cap (del govern en funcions, de teatre de tresillo)
és la millor manera de dissuadir-nos de la utilitat del debat, del
diàleg, del pacte per solucionar les coses, el que més o menys
s'espera de la política, quina mandra! Per això el tornaran a votar
els mateixos de sempre i potser alguns més: és la ximple encarnació
de l'antipolítica, el plantofisme de l'Espanya rància, la mandra
sense mística de l'hijodalguismo, l'entranyable aversió a
pencar, la ruïna d'un règim que continuarà trontollant i
trontollant fins al Dia del Judici Final (i potser una mica més
enllà i tot). Quina mandra, la d'ell, quin fàstic, el nostre!
[Publicat també el dissabte 7 de maig de 2015 a Tipografia La Moderna.]
Etiquetes de comentaris:
Plantofisme polític
dissabte, 30 d’abril del 2016
Joan Valls, 100 anys
De
les assignatures pendents que Alcoi i la cultura catalana en general
arrosseguen des de fa massa temps
és potser la de Joan Valls la més clamorosa, la més peremptòria.
Es mire com es mire, que
després de quasi vint-i-set anys del seu traspàs no se n'haja
editat l'obra poètica (com a condició primera i necessària per
donar-la a conèixer en tota la seua extensió i profunditat), no és
més que una trista anomalia, un deute inajornable. En
alguns aspectes –i el cas de Valls n'és paradigmàtic– no sembla
sinó que com a poble no hem estat capaços de passar de la pura fase
de la resistència cultural i lingüística, del testimonialisme, de
les voluntats minoritàries i altruistes que es van cremant a
velocitat supersònica. Molt hauríem de parlar sobre el paper que
les institucions democràtiques, començant per l'Ajuntament d'Alcoi,
han jugat en aquesta comèdia, i sobre l'acomodatícia banalitat amb
què la nostra societat ha anat acceptant com a inevitable perdre un
llençol de llengua, cultura i dignitat en cada bugada. Però som
ací, com deia un altre poeta, Miquel Martí i Pol, mentre
«tot està per fer i tot és possible». I això ens acosta a la
cara amable, positiva de les mancances si som capaços de
transformar-les en repte il·lusionant, en força col·lectiva, en
responsabilitat cívica inajornable. Perquè un autor
clau en la recuperació literària del català en els anys d'assot
de la postguerra (publicà
La cançó de Mariola,
la seua opera prima,
en 1947) i un dels autors més rellevants
de la poesia catalana de tots els temps no pot esllanguir-se en
l'oblit, no pot restar ocult i ocultat per a les noves promocions
de lectors. Singularment per a Alcoi Valls constituiria aquella xamba
genètica a què alguns atribueixen la vida i obra d'un altre Joan,
Fuster, a nivell valencià. Amb ell, i gràcies al seu treball
titànic i sovint solitari, Alcoi entra de sobte en la modernitat
literària i s'agafa a la cua d'estel de la voluntat de normalització
lingüística i de consciència de país i
de poble que marquen els
temps d'ara.
Sense ell, quasi rara avis
de la seua generació d'escriptors alcoians, sense la seua presència
llibre rere llibre (la majoria autoeditats), sense la seua veu
enlairant-se humil i poderosa
alhora, suau i insubornable, exigent i sincera des del carrer del
Carme, seria senzillament impossible comprendre els qui hem vingut
darrere: Ovidi Montllor o
Isabel-Clara Simó, Jordi Botella o Francesc Bernàcer, Josep Sou o
Hugo Mas, Silvestre Vilaplana o Francesc Gisbert, Francesc Moisés o
Ximo Llorens, Joan Jordà o Francesc Pou, Mercè Climent o Vicent
Valls, Pep Jordà o Jordi Gil, Jordi Segura o Robert Llopis. Tan
lluny de l'arqueologia com del peladillisme,
de la gestualitat supèrflua de l'alcoiania
com de les ximples maniobres de l'autobombo, Alcoi ha d'encapçalar
amb fermesa la recuperació i actualització del seu clàssic per
excel·lència. El nostre temps demana a crits la veritat que
contenen els seus poemes, les respostes a tantes preguntes que ens
hem de plantejar encara i, sobretot, les qüestions obertes i
perennes que tracen les línies de l'aventura humana. A les envistes
del 2017, centenari del naixement del
poeta, girar la cara a aquest
gran projecte cívic fóra més que una estupidesa, un suïcidi amb
el verí de la desmemòria.
Una vegada més, a la Plaça del Fossar, li retrem homenatge entre
poemes i cançons aquest diumenge solar
del 1r
de maig. Serà el tret
d'arrancada popular de l'Any
Valls. A partir d'ara ja comptarem amb tres dígits el
nostre tresor enorme, el
propòsit clar de
continuïtat i de futur presidit per una obra imperible. Anem
per feina.
[Publicat també el dissabte 30 d'abril de 2016 a Tipografia La Moderna.]
[Joan Valls, a l'esquerra, amb el metge Manuel Rodríguez Martínez, mon pare, en una imatge dels anys 60s treballada per Tomàs Tàpia.]
Etiquetes de comentaris:
Joan Valls 100 anys
dissabte, 23 d’abril del 2016
El Quixot i Sant Jordi
Segons
sembla el president espanyol
en funcions Rajoy va regalar a Puigdemont, en la recent entrevista
que tots dos van tenir a la Moncloa, un facsímil de la segona part
d'El Quixot.
El quart centenari de la mort
de Cervantes i la proximitat de Sant Jordi, convertit en Dia Mundial
del Llibre gràcies a l'empenta catalana però també al traspàs,
amb vint-i-quatre hores de diferència, de l'escriptor castellà i de
Shakespeare, deu haver inspirat sens
dubte l'elecció d'obsequi
tan pertinent.
Facsímil a banda, però,
podem
llegir
el resultat de la conversa com la
crònica d'un fracàs anunciat. Estava cantat que les propostes que
Puigdemont portava sota el braç xocarien amb la tossudesa d'un Rajoy
enrocat davant l'escac permanent a què és sotmesa la seua
provisionalitat agònica. Ni que només siga a benefici d'inventari i
de la dramatúrgia mínima que exigeix l'activitat política, donem
per bona la recuperació d'una certa compostura. Mirem-nos,
doncs, el regal. És sabut que la segona part de la genial novel·la
transcorre en terres catalanes i a Barcelona, l'única ciutat que
visita el cavaller de la Manxa en tota la seua aventura. És ací on
Don Quixot veu la mar per primera vegada i on, curiosament i després
de l'amarga derrota que li infligeix el batxiller Sansón Carrasco
sota la falsa identitat del Cavaller de la Blanca Lluna, recupera el
seny. Si a la primera part les fantàstiques bogeries de Don Quixot
entropessen tothora amb el trellat de Sancho, que intenta fer-li
veure la prosa eixuta de
la realitat, a la segona és
el seny recobrat pel protagonista el
que ha de dissipar les mentides piadoses que els altres personatges
li plantegen. Descartada la possibilitat que Rajoy haja reparat en
aquestes subtileses de la novel·la i, encara més, que haja trobat
de sobte el raonable camí del diàleg amb
l'acceptació d'un referèndum
vinculant per a Catalunya, el seu regal, fet per impressionar amb la
pàtina sagrada
i intemporal que recobreix la novel·la de Cervantes, conté les
imprevistes qualitats de la pólvora mullada. Puigdemont, com a
representant electe de Catalunya, podria ser el seny desencantat
assetjat per tota mena de
falses il·lusions d'una Espanya en situació de fallida.
L'heroi
cervantià i Sant Jordi comparteixen cavall (que per això són
cavallers), llança i escut, i tots dos lluiten (el segon amb l'ajuda
inestimable de la mà divina) contra els entuertos i
les múltiples formes del mal, gegants, bruixots o dracs. L'anhel de
justícia, la generositat esforçada, l'altruisme enamorat de
princeses (o de vulgars taverneres, tant se val), l'ajuda al
desvalgut, són els ideals que flamegen en els seus estendards. A
Barcelona ho viuran entre roses i llibres, Alcoi es vestirà amb les
millors gales i l'amabilitat i el bon humor es
vessaran a raig. A València
hi haurà milers de manifestants i un concert multitudinari a la
Plaça de Bous, fill a mitges de la perseverància i d'una certa
inèrcia que celebra la diada amb la seua litúrgia previsible, lluny
encara d'aconseguir la
plena forma. Perquè res no hi ha guanyat encara, i l'aparició
victoriosa de Sant Jordi dalt del castell alcoià no serà més que
el repetit
assaig general per a alguna cosa que està per venir. Celebrem-ho en
bona hora, sense falsos llorers ni
excés de boato. La boja rauxa i el seny de Don Quixot, en el seu
debat permanent, i la
màgia de Sant Jordi alçant-se sobre el fang de les misèries. Tots
dos són cavallers dels
somnis amb què l'aventura humana persegueix i de
tant en tant guanya la terra
ferma de realitats més amables. Bona diada.
[Publicat el dissabte 23 d'abril de 2016 a Tipografia La Moderna.]
Etiquetes de comentaris:
El Quixot i Sant Jordi
dissabte, 16 d’abril del 2016
Zombies
Ho confesse: em vaig esgolar pel túnel del temps, que és el que
tard o d'hora acaba passant-li a totdéu. Quan vaig recuperar-me del
bac la Ciutat encara era allà, com els passa als que es desperten i
comproven que un dinosaure vegetarià (altrament se'ls hauria cruspit
feia temps) havia estat vetlant el seu son immemorial només per
desafiar les imprevisibles lleis de l'evolució, amb uns ulls com
unes targonges i tan sorprès com ells davant aquell miratge. Tot en
aparença continuava igual, res no indicava que ja em trobava
caminant sense una destinació concreta en ple territori futur.
Alertat pel que havia vist en tantes pel·lícules de ciència-ficció,
sabia que l'aparent normalitat era la clàssica trampa que amaga la
invasió massiva d'éssers extraterrestres. Sí, era evident, aquells
vianants externament idèntics als antics humans que travessaven un
carrer, s'aturaven davant el semàfor en roig, feien runing (havia
escoltat que ara se'n deia així), prenien cerveses en les terrasses
dels bars gaudint del sol primaveral o conduïen els seus vehicles,
eren invasors d'una remota galàxia i aprofitarien el mínim descuit
per llançar-se'm al damunt i abduir-me. Bé devien haver
sobreviscut, em deia en la meua commoció, persones de carn i os,
mortals dels de tota la vida, però on s'amagaven i quants en devien
ser eren qüestions de moment inabordables. Allà per on passava i
arreu on mirava era ple d'individus de la raça dominant que havien
pres la forma d'homes i dones de mitjana edat, xiques solitàries,
turistes que consultaven plànols, xiquets a l'eixida de l'escola,
policies patrullant els carrers. No, no era que no poguessen doblegar
el dit menovell, ni que els sorprenguesses de sobte engolint-se una
rata amb pèl i tot mentre tornaven per uns segons a la seua forma
original de fastigosos rèptils, ni que de la seua mirada absent
eixissen raigs làsers, no, la ciència-ficció té els seus límits.
Era una cosa més difícil de definir, que surava en l'ambient,
imperceptiblement anímica i m'arribava amb la certesa irrevocable de
les olors. Passava entre ells (m'esborrone en recordar-ho) com una
ombra, ningú no reparava en la meua presència. Tant d'embadaliment,
tanta indeferència no podia ser sinó una calculada maniobra de
simulació mentre esperaven que, cansat de voltar enmig d'aquell gel
de temps detingut, abaixés la guàrdia per liquidar-me. Els vaig
anomenar zombies en la meua conversa amb mi mateix (no sé què
hauria donat per haver-me trobat llavors amb una criatura humana i
poder parlar-hi!) perquè tot i que no hi tenien res a veure, no vaig
trobar una paraula més precisa per a aquell fenomen nou. Vaig
recórrer el centre de la Ciutat de dalt a baix sense trobar cap
rastre dels antics pobladors tot i que intuïa que als suburbis
encara hi devien quedar nuclis humans que organitzaven la resistència
contra l'invasor. Però encara me'n trobava molt lluny i ja em
flaquejaven les cames. La presència dels extraterrestres que
caminaven sempre mirant el seu mòbil augmentava amb la proximitat de
les hores punta (això tampoc no semblava haver canviat). Aliens als
perills del trànsit rodat, als encisos i curiositats que abans
semblaven sempre renovar-se, als canvis subtils d'oratge, a les
mirades d'altres ulls que sabies que eren ulls perquè et miraven, al
món més o menys tangible i als vols de l'ensonyament, a les
punxades de la gana i el desig, els zombies del mòbil, ubicus
i esmunyedissos, muts en la seua campana de vidre, víctimes d'un
somriure orat, passejaven la seua asèpsia amunt i avall, simulant
per fer-me creure que m'havia convertit en una ombra i, aleshores,
atrapar-me per endur-se'm al seu univers virtual sense retorn, al seu
món de cotó-en-pèl que esquiva les lleis de la biologia. Havia de
fugir d'aquell malson. Se'm tancaven els ulls i em pessigava per no
quedar-me adormit. Encara busque el forat per tornar a la màquina
que em porte al temps. He d'avisar del parany que ens reserva el
futur. No puc fallar-los ara.
[Publicat també el dissabte 16 d'abril de 2016 a Tipografia La Moderna.]
dimecres, 13 d’abril del 2016
Dins l'espill clapejat del temps
Antoni
Prats, Encara. 6è
premi Ciutat de Torrent 2013. Tabarca poesia núm. 5. Sedaví 2013.
· · ·
Al
llibre d'Antoni Prats (Sueca, 1946) que avui comentem va seguir el
mateix any 2013 l'antologia El llarg solatge,
publicada per l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta. Es
tractava d'una àmplia mostra dels nou llibres editats pel poeta
entre l'inicial Epigrammata (1981)
i La joia (2010).
Paral·lelament al seu treball poètic, Antoni Prats ha desenvolupat
una important tasca dins el camp de l'assaig literari, sovint
realitzada a recer de la revista L'Aiguadolç,
que va dirigir entre 1985 i 2012. Fruit d'aquesta labor crítica són
els estudis d'autors com Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Josep
Iborra, Jaume Pérez Montaner, Emili Rodríguez-Bernabeu, Bartomeu
Rosselló-Pòrcel i, especialment, els dedicats a Salvador Espriu,
poeta que ha antologat i sobre el qual ha publicat el volum Salvador
Espriu o la fidelitat als orígens. Literatura i Pensament (2013).
Encara,
el seu desè poemari, corona de moment una fèrtil, constant i
brillant trajectòria literària. Imprès en l'adverbi de temps del
seu títol, el llibre és en essència una reflexió sobre el pas del
temps i l'instant que fuig, un balanç vital fet des d'una mirada que
s'eixampla en l'ara i l'encara de l'escriptura i que recorre el
paisatge d'allò viscut, l'íntima victòria, sense aldarulls, d'una
persistència. Aquests poemes alcen una veu que cus, per donar-hi
sentit, els fils multicolors d'una existència que el poeta exalta,
amb els seus clarobscurs, des de l'altura moral de qui se sent agraït
i que ha aconseguit finalment estar en paus amb ell mateix. Devem
potser a aquesta sobrietat la sensació de veritat poètica que els
poemes ens transmeten, pautada per una dicció construïda amb
lluminosa i senzilla elegància. La vellesa és, de vegades, el
plàcid territori d'una saviesa guanyada a pols, un encara
que brilla sense defallences.
Dividit
en quatre seccions, conté la primera d'elles deu poemes sense títol
que sota la forma de l'autodiàleg ens parlen de la constatació del
pas del temps, feta serenament, en el mirall d'«antigues
coneixences», de «ciutats que vas compartir», «presents per les
absències». Ara (encara) per fi «la dama enquimerada, sempre jove»
(la poesia) es presenta amb paraules «més nues», perquè han
quedat arrere com un llast els circumloquis, sembla dir-nos. I
malgrat que «tot flueix», canvia «i es fa fonedís», el poeta pot
agafar-se als «guanys aconseguits» tot reconeixent que «al recer
de les paraules, / fins ara la tardor t'ha estat benigna».
La
segona part, integrada per catorze poemes, concreta en un hàbil
moviment de càmera les perspectives generals de la primera part en
primers plans centrats en records del passat i en reflexions que des
de la immediatesa del present vénen a insistir en l'assumpció del
pas del temps i en el balanç vital. Són sovint imatges de la
infantesa, com en «Sant Josep, 14», probablement el carrer de Sueca
on l'autor va viure i on encara
ressona el tecleteig insomne («i, en passar per davant la reixa / de
la casa del sant, s'oïa / alguna màquina d'escriure») d'un Joan
Fuster no esmentat però record d'una sonoritat plena de simbolisme
que comparteixen no pocs escriptors locals. «Besalú 2011»,
«Valldemossa 2012» o «Posta de sol a Finisterre» són
instantànies de sengles viatges on es reflecteix una vegada més el
pas del temps.
Els cinc commovedors poemes de
la tercera part tenen com a tema la mort del fill. «Pantocràtor»
és la imatge d'un déu que governa «com el millor dels dictadors»
i serveix com a preludi a l'expressió del dolor d'aquesta pèrdua,
aquesta «gotera» que omple incessantment la safa del record i que
de tant en tant s'ha de buidar, una pena per a la qual no hi ha nom.
El poeta s'emmiralla en un «Noè embriac», tot i que no té un fill
que el puga compadir. En «Tsunami», que clou la secció, el dolor
íntim es confon amb l'universal i fortuït de les forces naturals i
amb l'«adversitat que arreu tenalla».
Arribem
per fi a la quarta secció, de deu poemes, que tenen com a motiu
central la celebració de l'amor i en els quals el poeta s'adreça a
la seua estimada. Introduït pel conegut vers de Wislawa Szymborska
«Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer», els
poemes eixamplen, concretant-se en la plenitud amorosa, la gratitud
que des de la «tardor» o a «posta de sol» s'expressa per la vida
viscuda i que, a través de poemes magnífics com «Amants» o «A
Baucis», desemboquen en la declaració final: «tot plegat ha valgut
la pena». Com val la pena resseguir atentament la serena bellesa que
Antoni Prats ens regala amb el seu Encara.
[Publicat a Saó núm. 414, abril de 2016.]
[L'autor, en primer pla, en un sopar literari el setembre de 2011. Del blog de Francesc Mompó Uendos, Greixets i Maremortes.]
Etiquetes de comentaris:
Antoni Prats 2016
Subscriure's a:
Missatges (Atom)








