dissabte, 3 de novembre de 2012

Aquest país no té remei

Un camp foradat per talps, un tros de formatge emmental, un vaixell que fa aigua per totes bandes, a què s'assembla més el País Valencià actual? Hi ha una queixa omnipresent en les converses de cafè, ascensor o plaça, i que sol posar punt final a debats que només ho són en aparença, desvagats i epidèrmics, reiteratius i convencionals, en rigor antidebats, queixa convertida en lloc comú que s'expressa amb la contundència incontestable de les làpides: “Aquest país no té remei”. I punt. Però el cas és que el país continua, que els mals s'hi continuen aferrant com lladelles i que els ciutadans favorables al canvi (que no al recanvi) continuem també malvivint enmig de les paradoxes, incapaços de trencar el cercle viciós i escapar a allò que ja ens hem resignat a viure com a fatalitat. Però la fatalitat, emparentada amb el proverbial menfotisme i adobada sempre amb uns pessics de reflexió supeficial, ens estalvia l'anàlisi i la responsabilitat que se'n deriva i actua a manera de coixinet per fer-nos més amables les migdiades. ¿Com és possible, ens diem, que amb una taxa d'atur superior al 28 %, el 50 % en el cas dels joves, unes retallades brutals en drets socials amb què pretenen pagar els deutes d'una colla de lladres ineptes que la justícia no enxampa mai, la fetor insostenible d'una corrupció generalitzada i uns nivells insultants de democràcia el vaixell continue sotsobrant a la deriva però no s'enfonse? La sensació que s'estén és que sempre estem eixint al carrer per tapar els infinits forats per on el país es dessagna, l'educació, la sanitat, els drets laborals, les víctimes del metro, els incendis, els desnonaments, les càrregues policials, però que la nostra capacitat d'incidència en la deriva de les coses és pràcticament nul·la, fins i tot per aconseguir una humil dimissió en casos de flagrants delictes. Intuïm que les protestes són massa parcials i que es troben mancades del necessari fil conductor que apunte decididament al canvi radical de sistema que la gravetat i profunditat de la crisi reclama. La mà del poder no afluixa ni dubta: s'hi juga el manteniment dels privilegis. Alhora li convé obrir cada dia uns quants forats més per dispersar l'atenció i les forces de la ciutadania. Davant això, l'alternativa no pot ser sinó global, estrictament política, al marge de les enquestes més o menys optimistes i a la inèrcia dels canvis de cicle. Organització i política, ai, el que més falta ens fa! Grans remeis per als grans mals i molta gosadia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de novembre de 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada