dimecres, 21 de novembre de 2012

L'amor no és calma

El retorn de les fulles mortes, Albert Garcia Hernàndez. Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch 2011 de Badalona. Pròleg de Francesc Pi de la Serra. Epíleg de l'autor. Viena núm. 153, Barcelona, setembre de 2011.
· · ·
Després d'un llibre de rica densitat com fou La importància del violoncel (2009), el poemari que avui ressenyem, que parteix de la constatació explícita que “arriba un moment en la poesia que cal dir les coses pel seu nom” (p. 62), ens deixa en la boca lectora un sabor agredolç: el de l'alternança de les millors fórmules magistrals de l'expressió poètica d'Albert Garcia (València, 1949) amb caigudes de to i la persistència de tics prescindibles (excés adjectivador, abús de construccions de relatiu, tirada al neologisme de dubtosa consistència –endaurar, emmateixar, desraonar, descreuar, desestrany o desaïllar, per exemple). Al nostre parer “dir les coses pel seu nom” és un tòpic difícilment aplicable al terreny poètic sense les necessàries matisacions. La voluntat de claredat, imprescidible en qualsevol aventura expressiva, i més en la poètica, no té tant a veure amb una presumpta “espontaneïtat” de la dicció (o millor: sensació d'espontaneïtat, de frescor, que ha de rebre el lector) com amb un treball rigorós de despullament i un procés de revisió del material verbal fins a concentrar-lo en l'essencial. La senzillesa a què apunta la inestable relació entre els noms i les coses que és a la base de tota poesia implica generalment un grau de complexitat superior al que exigeix una expressió més alambinada o retorçuda. Em fa l'efecte que en El retorn de les fulles mortes l'Albert Garcia no ha sabut controlar sempre el poderós flux verbal que caracteritza la seua poesia i que la necessitat imperiosa de dir ha traït a estones el repòs i la distància que la poesia sempre reclama.
Fetes aquestes puntuals objeccions, afanyem-nos a assenyalar, com hem insinuat més amunt, la presència d'algunes peces mestres que justifiquen amb escreix una lectura atenta i reiterada del llibre: “Tres amics, potser”, segon poema de la secció Tenir, “Que dura és de portar l'absència”, sisè del Trànsit de les fulles mortes, i, sobretot, “Nocturn”, d'El retorn de les fulles mortes, l'última part del poemari, que dóna títol al conjunt. Les al·lusions a les cançons, que l'autor tant ha contribuït a enriquir i eixamplar com a competent lletrista, i a poetes francesos contemporanis són en aquest llibre, com en d'altres de l'autor, un recurs àmpliament utilitzat que serveix tant per explicitar les arrels poètiques del treball d'Albert Garcia com d'excusa compositiva, en una mena de diàleg sostingut en el temps que retorna per dibuixar els contorns de les circumstàncies presents i concretes. De fet, la majoria dels poemes de la segona secció, Tenir, recreen a partir de la cita inicial poemes tan coneguts com el de Paul Éluard sobre la llibertat o aquell de Jacques Prévert en què plou tranquil·lament sobre la ciutat de Brest. La maniobra s'eixampla a paràfrasis com la que l'autor fa sobre altres reconegudes lletres, per exemple la de Serrat “Jo tinc un amor petit”.
Però col·locada a la proa i a la popa d'aquest vaixell poètic hi ha la cançó escrita per Prévert amb música de Joseph Kosma Les feuilles mortes, el text de la qual, amb la corresponent versió catalana, és reproduïda per Quico Pi de la Serra al pròleg. El vent del nord s'emporta les fulles mortes en la nit freda de l'oblit i la mar esborra sobre la sorra les passes dels amants desunits. Proa, popa i centre neuràlgic del sentit d'aquests poemes que parlen del desamor (i de la necessitat de “mantenir-me alerta, / estar enamorat") i de l'amor, com a pulsió que és de vida i que ens allunya de la “calma” de la mort, de la dolorosa nostàlgia de València, de la soledat que pobla els racons de Barcelona, de la digna condició de qui viu a contracorrent i a contratemps, de la bellesa de la coses autèntiques que intentem preservar contra l'urpa del vertigen i l'aldarull del manicomi social, del fet d'”escriure sense descans” perquè “no hi ha pura nostàlgia”. Poemes de la mudança i la inestabilitat vivificadora, de la sàvia comprensió que va deixant caure la pluja del temps, de la mirada insubornable de qui està radicalment compromès amb la recerca dels noms entre les coses i de les coses entre els noms infinits que, un colp escrits, resisteixen amb tenacitat els vents de l'oblit.

Publicat a Saó núm. 373, juliol-agost 2012.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada