dissabte, 5 de maig de 2018

El final d'ETA

Com és lògic tothom ha celebrat avui el final d'ETA. Tothom? No, un grup d'irreductibles espanyols capitanejats per M. Rajoy es resisteix tenaç a l'evidència dels fets i continua impassible fent cara de prunes agres. Diríem que aquesta gent té un mal humor de ferro colat i es pensa que celebrar el que per a la resta de mortals és una bona notícia fóra un insult a la memòria de les víctimes (vol dir de les pròpies víctimes). Sí, potser que l'adust caràcter castellà, forjat en la guerra i la conquista, hi tinga molt a veure. Però la parafernàlia que acompanya els discursos inanes dels màxims responsables del règim, la grandiloqüència teatral de cares llargues i un triomfalisme fet de cartó-pedra, són només l'embolcall emfàtic d'un convenciment: contra ETA vivien més bé. Rajoy, individu que es caracteritza per anar sempre unes quantes passes darrere de la realitat, ho expressava així: «Que no espere ETA obtenir cap benefici de la seua desaparició». Fan ganes d'acostar-se-li a l'orella i dir-li que ETA ja no existeix, que s'ha dissolt, i que qui no existeix tampoc no pot esperar res. Sí, sense ETA ja no té sentit el pacte antiterrorista i la llei que ha servit per engarjolar els joves d'Altsasu, per exemple. Sense ETA i el seu terrorisme desapareix també una de les principals excuses del «prietas las filas» per a tota mena d'abusos i violències. Sense ETA els conflictes nacionals i democràtics queden nus en la seua estricta dimensió política. I això els fa més por que les bombes d'ETA perquè els obliga a recórrer a la mentida sistemàtica, que potser és eficaç a curt termini però que a la llarga es gira contra els qui l'ordeixen i promocionen, com està passant amb Catalunya i l'intent de criminalització de l'independentisme. Tothom raonablement satisfet, doncs, excepte els de les cares de prunes agres, que han fet mans i mànegues per torpedinar tota iniciativa de pau (fins i tot tancant a la presó alguns dels seus màxims artífexs, Otegi i Díez Usabiaga). I ho venen, a més, com una derrota sense pal·liatius d'ETA, com si la mera existència de l'organització durant seixanta anys no fos la prova més rotunda del fracàs d'un estat incapaç de trobar fórmules de solució d'un conflicte polític. Entre véncer i convéncer Espanya sempre tria la primera opció, per molt que un poble no convençut no puga ser vençut del tot, i per això prefereix la guerra al diàleg i la negociació, la venjança a la distensió política. L'escenari de pau, que encara presenta moltes ferides per cicatritzar a banda i banda i molts obstacles a superar, hauria de servir per demostrar que en absència de violència tots els projectes polítics i totes les idees es poden defensar, aquella frase que tant els agradava repetir quan el terror d'ETA justificava l'injustificable. No se'n facen il·lusions, aquella fal·làcia va quedar al descobert a Catalunya i en tots els casos on la democràcia perd el seu nom i la podridura de les clavegueres ho inunda tot. La violència és l'autèntic patrimoni nacional d'Espanya, i faran durar tant com podran el sinistre monòleg legal, gestionant amb fermesa l'oligopoli que com una bomba-trampa un dia els pot esclatar a les mans. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 5 de maig de 2018.] 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada