dimarts, 29 de maig de 2018

Inventem sentits


Eduard Batlle, Registre fòssil. XXXVè Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi de poesia. Pròleg d'Anton Not. Editorial Denes, Edicions de la Guerra núm. 121, Paterna, març de 2018.

· · ·

Eduard Batlle (Lleida, 1974) és fidel a la perspectiva que la poesia ofereix com a eina de prospecció sobre el terreny de l'experiència personal i el coneixement. Registre fòssil, llibre que segueix Elogi del desassossec (2010) i Suite borgenca (2016), és de fet una excavació en tota regla cap a les profunditats de la memòria que manlleva algunes eines lèxiques, transformades per virtut de la metàfora, a la paleontologia (el mateix concepte marc registre fòssil, ammonit, nummulits, estrats...). Lluny, però, de la presumpta asèpsia que caracteritza un registre científic, el que trobem ací és –com no podia ser altrament tractant-se de poesia, i d'una poesia que enfonsa les seues arrels en la filosofia i l'antropologia, magnífiques companyes de viatge– l'apassionada verificació de la naturalesa humana, presidida per la fadesa, la desolació, la mort i l'oblit. Paradoxalment, allò que en el camp de la paleontologia significa la permanència del passat en allò que en queda com a prova vivent de les tendències evolutives de les espècies, els fòssils, en la vida humana és un horitzó sinistre per molt que amb l'efecte distanciador de la ironia sovint se'n llimen aspreses i s'hi esquiven inútils patetismes. Fet i fet aquest llibre és l'observació atònita i adolorida, però serena, lúcida, agafada a l'íntim consol que significa la bellesa i la imperiosa necessitat d'inventar sentits per a la vida en què consisteix l'aventura poètica, del procés que va convertint la natura (i la naturalesa humana) en natura morta. Hi trobem, de fet, un poema que es titula així, «Natura morta», que no m'estic de reproduir en la seua integritat com a exemple de distanciament irònic a què al·ludíem més amunt: «Llistó. Fenàs. Asfòdel. / Marges derruïts. Terra campa. / Guineu. Aligot. Llebre. / Aragalls profunds. Carrerada blanca. // Donem per fet que sempre ha estat així. / Com si res.» En el fons, però, la consciència del destí humà, la consciència de la mort, no es converteix mai, en la mirada del poeta, en una acceptació rutinària i resignada, sinó en motiu de rebel·lió, en crit, en poema. Si hi hagués déu, sembla dir-nos l'Eduard Batlle, el blasmaríem eternament. El mal és que tampoc no ens és permès el consol de l'insult, que no hi ha exorcisme per a aquest dimoni.
Parteix el llibre d'una cita de Jesús Moncada (hi ha una evident militància en les cites d'autors de les Terres de Ponent: Anton Sala, Miquel Lladó, Guillem Viladot, Carles Reig) que introdueix el tema del poemari, clarament delimitat pel poema que fa de pòrtic i que dóna títol al conjunt. Tota construcció humana té la forma postrema del panteó, de la tomba (i tot poema, hi podríem afegir, és una forma d'epitafi). Però a partir d'ací, gràcies a una estructura molt ben travada que se sosté sobre el manteniment amb variacions de la gran metàfora fòssil (Exúvies, Ossades, Estrats i Fluids, seccions integrades per 9 poemes cadascuna), l'abstracció de l'inici i que plana com una ombra (sovint com una ombra de llum) al llarg de tot el poemari dóna pas a concrecions bellíssimes ancorades en el propi periple vital. «Ponent», per exemple, planteja el tema de l'emigració del camp a la ciutat i la desolació del món rural, tema que reapareix a «Casa» amb el suïcidi de dos ancians. «Capvespre» és una marina o escena de platja sobre l'ocultació del tedi que perpetrem amb mil maniobres de camuflatge. Pertanyen a Exúvies. A Ossades trobem algunes instantànies precioses de la memòria com «Motos» i les commovedores elegies «Sala de vetlla», «Camisa blanca» i «Sabatilles de pelfa». A Estrats, la tercera secció, el jo es transforma en un «Ammonit» «amatent al colp de piqueta» que el descobrirà/salvarà. Hi trobem dues peces, «Guardià» i el corprenedor «Deserts», sobre el dolor de l'amor. En «Somni» i «Dorms» apareix l'única forma possible d'amor intacte i permanent, el que ens torna en somnis, i el secret fòssil que mantindrà incòlume la bellesa del diamant. A Fluids, l'última part, Eduard Batlle es mou entre referents naturals més vius, sovint provinents del món de les plantes i l'agricultura («Tanys», «Rompuda») per, sense renunciar al dur guany de la lucidesa, abrigar-hi certes esperances, una «promesa de fertilitat», un «néixer tanys / en soques mortes» que contrabalancen la consciència d'un desig que «se'ns fa vell» i que «Tot ens cansa, / perquè tot és massa». Un llibre, fet i fet, que cal llegir i rellegir molt atentament, una proposta molt seriosa, un camí que sens dubte hem d'anar resseguint. 

[Publicat a Saó núm. 437, maig 2018.]

[El Jurat del XXXVè premi, d'esquerra a dreta: Núria Cadenes, Joan Navarro, Manel Rodríguez, Maria Josep Escrivà i Pau Sif, al carrer Comte Almodóvar de València, el 20 de gener de 2018.]
 
 [L'autor a la dreta, amb el cantautor alcoià Jordi Gil, al Casal Ovidi Montllor la nit del dissabte 10 de març de 2018.]
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada