dissabte, 26 de maig de 2018

Saials. Proverbis


Dir santmartí en castellà és dir la matança del porc. El proverbi que afirma que a tot porc li arriba el seu santmartí ens alliçona sobre les coses inevitables, tot allò que tard o d'hora s'ha d'esdevenir per força. En el terreny moral en què solem usar l'expressió, l'horitzó d'esperança per a la satisfacció de la gana i els plaers de la gola s'eixampla amb els beneficis reparadors de la justícia. / Qui la fa la paga, diem també, però no està gens clar que la llei arribe a pronunciar-se en tots els casos en forma de veredicte inapel·lable. / Un parell d'anunciats santmartins s'han produït aquesta setmana, el final del primer capítol (peça en llenguatge jurídic) de la novel·la de fulletó coneguda com el cas Gürtel i l'entrada en presó d'un dels pinxos més esvarosos del poder, Eduardo Zaplana, Landa escabellat de la cleptocràcia a l'espanyola. El temps s'ha tornat boig: la tardor i la primavera ja es confonen. No sabem si anem o tornem d'enlloc, però segurament fem tard. / Mentre esperem amb deler poder sucar en el nucli dur d'aquesta història interminable, el que té de fons el terrer valencià i per protagonistes coneguts, votats, sostinguts i suportats veïns d'escala, ja ha quedat sentenciat per a la història allò que (no) tots sabíem: el PP és una organització criminal inventada per al lladronici. / Seguint amb els proverbis i els animals, la fins ara discreta fuga de rates del vaixell (mig) enfonsat es convertirà en escandalosa processó de rosegadors en cerca del vaixell que els porte de nou als caladors del poder. / El nou vaixell, malgrat la comedieta dels desencontres, ja està a punt però no és gens nou i té un capità format en l'escola falangista de sempre i beneït per l'invencible almirall Aznar: Albert Rivera. / Què és pitjor el remei o la malaltia? Es pot apagar el foc amb la benzina? / Et mires la fotografia: el mateix impecable tall d'americana, el mateix color blau, la mateixa camisa, la mateixa corbata roja. M. Rajoy i P. Sánchez a la porta de la Moncloa. La insistència a semblar iguals ha de descansar per força sobre el fet de ser-ho. O és que els símbols ja no són el que eren i l'hàbit no fa el monjo. / Si conservar el poder o aspirar a tenir-lo és un objectiu que se situa per damunt de qualsevol exigència ètica, si es practica sistemàticament la corrupció o s'hi és condescendent o còmplice necessari, la democràcia es podreix fins a la medul·la. / Per còmplice entenc el que fa la viu-viu amb el delicte jugant amb els adverbis i la margarida del no-sí, el que gesticula per a la galeria però és igual o pitjor, el que els aprova els pressupostos comptant només el vil metall, el qui els vota per amor a la pàtria (o addicció a la droga corrupta). / El final del fulletó de la falsa democràcia espanyola és ineluctable però encara no està escrit, encara no té forma. Sabem que el porc ha de morir i que en farem xulles, cansalada, costelles i botifarres, sabem que matarem la gana de justícia però no sabem quan ni sabem com. / P. Sánchez afluixa l'encaixada de mans amb l'organització criminal: l'olor de podridura és massa forta. Vol, diu, recuperar la normalitat, flitar amb l'ambientador barat de la moció, les eleccions, tota aquesta martingala. No voldria semblar sanguinari en temps d'inútil correcció política però si no mates el porc no te'l pots menjar. Açò no ho salva ni el flit ni el maquillatge ni possiblement déu, el gran escorxador.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 26 de maig de 2018.]

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada