Joan Valls, 100 anys

De les assignatures pendents que Alcoi i la cultura catalana en general arrosseguen des de fa massa temps és potser la de Joan Valls la més clamorosa, la més peremptòria. Es mire com es mire, que després de quasi vint-i-set anys del seu traspàs no se n'haja editat l'obra poètica (com a condició primera i necessària per donar-la a conèixer en tota la seua extensió i profunditat), no és més que una trista anomalia, un deute inajornable. En alguns aspectes –i el cas de Valls n'és paradigmàtic– no sembla sinó que com a poble no hem estat capaços de passar de la pura fase de la resistència cultural i lingüística, del testimonialisme, de les voluntats minoritàries i altruistes que es van cremant a velocitat supersònica. Molt hauríem de parlar sobre el paper que les institucions democràtiques, començant per l'Ajuntament d'Alcoi, han jugat en aquesta comèdia, i sobre l'acomodatícia banalitat amb què la nostra societat ha anat acceptant com a inevitable perdre un llençol de llengua, cultura i dignitat en cada bugada. Però som ací, com deia un altre poeta, Miquel Martí i Pol, mentre «tot està per fer i tot és possible». I això ens acosta a la cara amable, positiva de les mancances si som capaços de transformar-les en repte il·lusionant, en força col·lectiva, en responsabilitat cívica inajornable. Perquè un autor clau en la recuperació literària del català en els anys d'assot de la postguerra (publicà La cançó de Mariola, la seua opera prima, en 1947) i un dels autors més rellevants de la poesia catalana de tots els temps no pot esllanguir-se en l'oblit, no pot restar ocult i ocultat per a les noves promocions de lectors. Singularment per a Alcoi Valls constituiria aquella xamba genètica a què alguns atribueixen la vida i obra d'un altre Joan, Fuster, a nivell valencià. Amb ell, i gràcies al seu treball titànic i sovint solitari, Alcoi entra de sobte en la modernitat literària i s'agafa a la cua d'estel de la voluntat de normalització lingüística i de consciència de país i de poble que marquen els temps d'ara. Sense ell, quasi rara avis de la seua generació d'escriptors alcoians, sense la seua presència llibre rere llibre (la majoria autoeditats), sense la seua veu enlairant-se humil i poderosa alhora, suau i insubornable, exigent i sincera des del carrer del Carme, seria senzillament impossible comprendre els qui hem vingut darrere: Ovidi Montllor o Isabel-Clara Simó, Jordi Botella o Francesc Bernàcer, Josep Sou o Hugo Mas, Silvestre Vilaplana o Francesc Gisbert, Francesc Moisés o Ximo Llorens, Joan Jordà o Francesc Pou, Mercè Climent o Vicent Valls, Pep Jordà o Jordi Gil, Jordi Segura o Robert Llopis. Tan lluny de l'arqueologia com del peladillisme, de la gestualitat supèrflua de l'alcoiania com de les ximples maniobres de l'autobombo, Alcoi ha d'encapçalar amb fermesa la recuperació i actualització del seu clàssic per excel·lència. El nostre temps demana a crits la veritat que contenen els seus poemes, les respostes a tantes preguntes que ens hem de plantejar encara i, sobretot, les qüestions obertes i perennes que tracen les línies de l'aventura humana. A les envistes del 2017, centenari del naixement del poeta, girar la cara a aquest gran projecte cívic fóra més que una estupidesa, un suïcidi amb el verí de la desmemòria. Una vegada més, a la Plaça del Fossar, li retrem homenatge entre poemes i cançons aquest diumenge solar del 1^r de maig. Serà el tret d'arrancada popular de l'Any Valls. A partir d'ara ja comptarem amb tres dígits el nostre tresor enorme, el propòsit clar de continuïtat i de futur presidit per una obra imperible. Anem per feina.

[Publicat també el dissabte 30 d'abril de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

[Joan Valls, a l'esquerra, amb el metge Manuel Rodríguez Martínez, mon pare, en una imatge dels anys 60s treballada per Tomàs Tàpia.] 

  

El Quixot i Sant Jordi

Segons sembla el president espanyol en funcions Rajoy va regalar a Puigdemont, en la recent entrevista que tots dos van tenir a la Moncloa, un facsímil de la segona part d'El Quixot. El quart centenari de la mort de Cervantes i la proximitat de Sant Jordi, convertit en Dia Mundial del Llibre gràcies a l'empenta catalana però també al traspàs, amb vint-i-quatre hores de diferència, de l'escriptor castellà i de Shakespeare, deu haver inspirat sens dubte l'elecció d'obsequi tan pertinent. Facsímil a banda, però, podem llegir el resultat de la conversa com la crònica d'un fracàs anunciat. Estava cantat que les propostes que Puigdemont portava sota el braç xocarien amb la tossudesa d'un Rajoy enrocat davant l'escac permanent a què és sotmesa la seua provisionalitat agònica. Ni que només siga a benefici d'inventari i de la dramatúrgia mínima que exigeix l'activitat política, donem per bona la recuperació d'una certa compostura. Mirem-nos, doncs, el regal. És sabut que la segona part de la genial novel·la transcorre en terres catalanes i a Barcelona, l'única ciutat que visita el cavaller de la Manxa en tota la seua aventura. És ací on Don Quixot veu la mar per primera vegada i on, curiosament i després de l'amarga derrota que li infligeix el batxiller Sansón Carrasco sota la falsa identitat del Cavaller de la Blanca Lluna, recupera el seny. Si a la primera part les fantàstiques bogeries de Don Quixot entropessen tothora amb el trellat de Sancho, que intenta fer-li veure la prosa eixuta de la realitat, a la segona és el seny recobrat pel protagonista el que ha de dissipar les mentides piadoses que els altres personatges li plantegen. Descartada la possibilitat que Rajoy haja reparat en aquestes subtileses de la novel·la i, encara més, que haja trobat de sobte el raonable camí del diàleg amb l'acceptació d'un referèndum vinculant per a Catalunya, el seu regal, fet per impressionar amb la pàtina sagrada i intemporal que recobreix la novel·la de Cervantes, conté les imprevistes qualitats de la pólvora mullada. Puigdemont, com a representant electe de Catalunya, podria ser el seny desencantat assetjat per tota mena de falses il·lusions d'una Espanya en situació de fallida.

L'heroi cervantià i Sant Jordi comparteixen cavall (que per això són cavallers), llança i escut, i tots dos lluiten (el segon amb l'ajuda inestimable de la mà divina) contra els entuertos i les múltiples formes del mal, gegants, bruixots o dracs. L'anhel de justícia, la generositat esforçada, l'altruisme enamorat de princeses (o de vulgars taverneres, tant se val), l'ajuda al desvalgut, són els ideals que flamegen en els seus estendards. A Barcelona ho viuran entre roses i llibres, Alcoi es vestirà amb les millors gales i l'amabilitat i el bon humor es vessaran a raig. A València hi haurà milers de manifestants i un concert multitudinari a la Plaça de Bous, fill a mitges de la perseverància i d'una certa inèrcia que celebra la diada amb la seua litúrgia previsible, lluny encara d'aconseguir la plena forma. Perquè res no hi ha guanyat encara, i l'aparició victoriosa de Sant Jordi dalt del castell alcoià no serà més que el repetit assaig general per a alguna cosa que està per venir. Celebrem-ho en bona hora, sense falsos llorers ni excés de boato. La boja rauxa i el seny de Don Quixot, en el seu debat permanent, i la màgia de Sant Jordi alçant-se sobre el fang de les misèries. Tots dos són cavallers dels somnis amb què l'aventura humana persegueix i de tant en tant guanya la terra ferma de realitats més amables. Bona diada.

[Publicat el dissabte 23 d'abril de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

Zombies

Ho confesse: em vaig esgolar pel túnel del temps, que és el que tard o d'hora acaba passant-li a totdéu. Quan vaig recuperar-me del bac la Ciutat encara era allà, com els passa als que es desperten i comproven que un dinosaure vegetarià (altrament se'ls hauria cruspit feia temps) havia estat vetlant el seu son immemorial només per desafiar les imprevisibles lleis de l'evolució, amb uns ulls com unes targonges i tan sorprès com ells davant aquell miratge. Tot en aparença continuava igual, res no indicava que ja em trobava caminant sense una destinació concreta en ple territori futur. Alertat pel que havia vist en tantes pel·lícules de ciència-ficció, sabia que l'aparent normalitat era la clàssica trampa que amaga la invasió massiva d'éssers extraterrestres. Sí, era evident, aquells vianants externament idèntics als antics humans que travessaven un carrer, s'aturaven davant el semàfor en roig, feien runing (havia escoltat que ara se'n deia així), prenien cerveses en les terrasses dels bars gaudint del sol primaveral o conduïen els seus vehicles, eren invasors d'una remota galàxia i aprofitarien el mínim descuit per llançar-se'm al damunt i abduir-me. Bé devien haver sobreviscut, em deia en la meua commoció, persones de carn i os, mortals dels de tota la vida, però on s'amagaven i quants en devien ser eren qüestions de moment inabordables. Allà per on passava i arreu on mirava era ple d'individus de la raça dominant que havien pres la forma d'homes i dones de mitjana edat, xiques solitàries, turistes que consultaven plànols, xiquets a l'eixida de l'escola, policies patrullant els carrers. No, no era que no poguessen doblegar el dit menovell, ni que els sorprenguesses de sobte engolint-se una rata amb pèl i tot mentre tornaven per uns segons a la seua forma original de fastigosos rèptils, ni que de la seua mirada absent eixissen raigs làsers, no, la ciència-ficció té els seus límits. Era una cosa més difícil de definir, que surava en l'ambient, imperceptiblement anímica i m'arribava amb la certesa irrevocable de les olors. Passava entre ells (m'esborrone en recordar-ho) com una ombra, ningú no reparava en la meua presència. Tant d'embadaliment, tanta indeferència no podia ser sinó una calculada maniobra de simulació mentre esperaven que, cansat de voltar enmig d'aquell gel de temps detingut, abaixés la guàrdia per liquidar-me. Els vaig anomenar zombies en la meua conversa amb mi mateix (no sé què hauria donat per haver-me trobat llavors amb una criatura humana i poder parlar-hi!) perquè tot i que no hi tenien res a veure, no vaig trobar una paraula més precisa per a aquell fenomen nou. Vaig recórrer el centre de la Ciutat de dalt a baix sense trobar cap rastre dels antics pobladors tot i que intuïa que als suburbis encara hi devien quedar nuclis humans que organitzaven la resistència contra l'invasor. Però encara me'n trobava molt lluny i ja em flaquejaven les cames. La presència dels extraterrestres que caminaven sempre mirant el seu mòbil augmentava amb la proximitat de les hores punta (això tampoc no semblava haver canviat). Aliens als perills del trànsit rodat, als encisos i curiositats que abans semblaven sempre renovar-se, als canvis subtils d'oratge, a les mirades d'altres ulls que sabies que eren ulls perquè et miraven, al món més o menys tangible i als vols de l'ensonyament, a les punxades de la gana i el desig, els zombies del mòbil, ubicus i esmunyedissos, muts en la seua campana de vidre, víctimes d'un somriure orat, passejaven la seua asèpsia amunt i avall, simulant per fer-me creure que m'havia convertit en una ombra i, aleshores, atrapar-me per endur-se'm al seu univers virtual sense retorn, al seu món de cotó-en-pèl que esquiva les lleis de la biologia. Havia de fugir d'aquell malson. Se'm tancaven els ulls i em pessigava per no quedar-me adormit. Encara busque el forat per tornar a la màquina que em porte al temps. He d'avisar del parany que ens reserva el futur. No puc fallar-los ara.

[Publicat també el dissabte 16 d'abril de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

Dins l'espill clapejat del temps

Antoni Prats, Encara. 6è premi Ciutat de Torrent 2013. Tabarca poesia núm. 5. Sedaví 2013.

· · ·

Al llibre d'Antoni Prats (Sueca, 1946) que avui comentem va seguir el mateix any 2013 l'antologia El llarg solatge, publicada per l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta. Es tractava d'una àmplia mostra dels nou llibres editats pel poeta entre l'inicial Epigrammata (1981) i La joia (2010). Paral·lelament al seu treball poètic, Antoni Prats ha desenvolupat una important tasca dins el camp de l'assaig literari, sovint realitzada a recer de la revista L'Aiguadolç, que va dirigir entre 1985 i 2012. Fruit d'aquesta labor crítica són els estudis d'autors com Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Josep Iborra, Jaume Pérez Montaner, Emili Rodríguez-Bernabeu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i, especialment, els dedicats a Salvador Espriu, poeta que ha antologat i sobre el qual ha publicat el volum Salvador Espriu o la fidelitat als orígens. Literatura i Pensament (2013).

Encara, el seu desè poemari, corona de moment una fèrtil, constant i brillant trajectòria literària. Imprès en l'adverbi de temps del seu títol, el llibre és en essència una reflexió sobre el pas del temps i l'instant que fuig, un balanç vital fet des d'una mirada que s'eixampla en l'ara i l'encara de l'escriptura i que recorre el paisatge d'allò viscut, l'íntima victòria, sense aldarulls, d'una persistència. Aquests poemes alcen una veu que cus, per donar-hi sentit, els fils multicolors d'una existència que el poeta exalta, amb els seus clarobscurs, des de l'altura moral de qui se sent agraït i que ha aconseguit finalment estar en paus amb ell mateix. Devem potser a aquesta sobrietat la sensació de veritat poètica que els poemes ens transmeten, pautada per una dicció construïda amb lluminosa i senzilla elegància. La vellesa és, de vegades, el plàcid territori d'una saviesa guanyada a pols, un encara que brilla sense defallences.

Dividit en quatre seccions, conté la primera d'elles deu poemes sense títol que sota la forma de l'autodiàleg ens parlen de la constatació del pas del temps, feta serenament, en el mirall d'«antigues coneixences», de «ciutats que vas compartir», «presents per les absències». Ara (encara) per fi «la dama enquimerada, sempre jove» (la poesia) es presenta amb paraules «més nues», perquè han quedat arrere com un llast els circumloquis, sembla dir-nos. I malgrat que «tot flueix», canvia «i es fa fonedís», el poeta pot agafar-se als «guanys aconseguits» tot reconeixent que «al recer de les paraules, / fins ara la tardor t'ha estat benigna».

La segona part, integrada per catorze poemes, concreta en un hàbil moviment de càmera les perspectives generals de la primera part en primers plans centrats en records del passat i en reflexions que des de la immediatesa del present vénen a insistir en l'assumpció del pas del temps i en el balanç vital. Són sovint imatges de la infantesa, com en «Sant Josep, 14», probablement el carrer de Sueca on l'autor va viure i on encara ressona el tecleteig insomne («i, en passar per davant la reixa / de la casa del sant, s'oïa / alguna màquina d'escriure») d'un Joan Fuster no esmentat però record d'una sonoritat plena de simbolisme que comparteixen no pocs escriptors locals. «Besalú 2011», «Valldemossa 2012» o «Posta de sol a Finisterre» són instantànies de sengles viatges on es reflecteix una vegada més el pas del temps.

Els cinc commovedors poemes de la tercera part tenen com a tema la mort del fill. «Pantocràtor» és la imatge d'un déu que governa «com el millor dels dictadors» i serveix com a preludi a l'expressió del dolor d'aquesta pèrdua, aquesta «gotera» que omple incessantment la safa del record i que de tant en tant s'ha de buidar, una pena per a la qual no hi ha nom. El poeta s'emmiralla en un «Noè embriac», tot i que no té un fill que el puga compadir. En «Tsunami», que clou la secció, el dolor íntim es confon amb l'universal i fortuït de les forces naturals i amb l'«adversitat que arreu tenalla».

Arribem per fi a la quarta secció, de deu poemes, que tenen com a motiu central la celebració de l'amor i en els quals el poeta s'adreça a la seua estimada. Introduït pel conegut vers de Wislawa Szymborska «Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer», els poemes eixamplen, concretant-se en la plenitud amorosa, la gratitud que des de la «tardor» o a «posta de sol» s'expressa per la vida viscuda i que, a través de poemes magnífics com «Amants» o «A Baucis», desemboquen en la declaració final: «tot plegat ha valgut la pena». Com val la pena resseguir atentament la serena bellesa que Antoni Prats ens regala amb el seu Encara.

[Publicat a Saó núm. 414, abril de 2016.]

 

[L'autor, en primer pla, en un sopar literari el setembre de 2011. Del blog de Francesc Mompó Uendos, Greixets i Maremortes.]

 

Gargots

Quan es parla d'escola (pública) hi ha una tendència malaltissa a emparellar-la amb la idea de fracàs. Només el gremi de l'ensenyament privat escapa, per raons òbvies d'autobombo, a un tal contagi i s'entossudeix a vendre'ns, en la lògica del seu reflex condicionat, el fals contrari de l'èxit, terme tan equívoc i reduccionista com l'altre o més. Confusions tan tendencioses descansen en l'assimilació de la llei universal del mercat, els comptes, el rendiment, el saldo, les pèrdues, els beneficis i tot això a la pràctica docent. Per a massa gent ensenyar i aprendre, créixer i formar-se, crear i compartir, equivalen pam dalt pam baix a fabricar cotxes, vendre naps o alçar edificis. Quantes carabasses hem repartit enguany? Ha valgut la pena la inversió? Quin marge de benefici n'hem obtingut? Com balla la borsa dels valors? Fracàs! Èxit! Però després d'anys i panys d'exercir l'ofici d'ensenyant (mestre, professor o docent de secundària) tinc clar que aquestes fórmules només serveixen per amargar-nos la vida o tranquil·litzar certa mala consciència social. Per sort l'educació és una cosa tan subtil, complexa, essencial i contradictòria com la mateixa vida, potser una de les seues manifestacions més alegres, dinàmiques, apassionades i exigents, i de cap de les maneres no la podem tancar en la presó de conceptes carregats de bombo i buits de substància (com els suara esmentats i d'altres igualment perniciosos).

Encara no fa dos anys un parell d'exalumnes del meu institut, amb d'altres companys universitaris que se'ls van unir en l'aventura, van crear la revista digital Gargots («la revista literària dels joves escriptors del País Valencià», completa l'epígraf). Des de la humil radicalitat de qui apassionadament vol aprendre, dels encara no tocats per les trompetes que ensordeixen tants saberuts, dels ben ensinistrats en les peripècies internàutiques, en aquest temps han dedicat monogràfics a Vicent Andrés Estellés, Mercè Rodoreda, Ovidi Montllor, Ramon Llull, Blai Bonet, Joan Brossa i, encara fresca la tinta de la pantalla, a Franz Kafka. Són joves formats en l'escola pública i que quan va esclatar allò de la primavera valenciana van armar-se d'escuts de cartró i llances de llapisseres per lluitar contra tot allò que emmarquen i emmascaren, en l'atapeït exèrcit de l'estupidesa, parauletes com «fracàs» o «èxit». Hi ha qui, en aquest cantó de la barricada (passeu-me la metàfora) i havent-se rebolcat a pler en el fang dels pregonats fracassos, s'apuntaria a ulls clucs a l'«èxit» d'aquesta iniciativa. L'home llaura, sembra, treballa els camps i generalment cull el fruit del seu esforç. Causes i efectes, en el ric hort de l'ensenyança, en l'hivernacle de la vida, s'entremesclen, es confonen, es dissolen. Les paraules i els gestos del mestre se'ls emporta el vent no se sap cap a quin nord llunyà que baten altres tempestes. El mèrit, en tot cas, consistí a obrir una mica la finestra de l'aula, a protegir les ments de la inhumanitat, a sacsejar sense descans la consciència acomodatícia, a desentumir els muscles per a la llibertat i el compromís. No em parleu d'èxits ni fracassos perquè tot és un preciós gargot, tothora reescrivint-se en la seua perfectibilitat. Llarga vida a aquests nautes revoltats per les paraules, a tots els gargotaires que ja en segueixen estel i estela!

[Publicat també el dissabte 9 d'abril de 2016 a Tipografia la Moderna.]

 

Pasqua florida

Després de la passió i mort del déu fet home, el mite de la ressurrecció recolza en un paisatge que també s'espolsa les teranyines ombriues i fredes de l'hivern i fa brotar les fulles verdes i esclatar el miracle multicolor de la florida. Tradicions, creences i esperances, laiques o religioses, civils o eclesiàstiques, s'arrelen sempre en els cicles de la natura, els vaivens de la lluna i el moviment de les marees per parlar-nos amb veus renovades els idiomes ancestrals de l'home. Els rigors processionals, la morbitud de penitents i fagel·lants, la dolorosa lletjor d'imatges i passos, la melodia seca dels tambors, tot convertit en el gran espectacle de masses dels nostres dies, semblen al nostre país un lapsus d'excés barroc i lacrimogen, un pròleg o excusa inevitable per al que realment ens mou i ens preocupa: la celebració alegre de la vida que ara pren més força. La Pasqua, aquest sacrifici etimològic que per als hebreus significava la immolació per la immunitat del poble i el record de l'alliberament del captiveri egipci, és l'excursió al camp, el berenar en colla, la mona i l'ou que es trenca al front de les persones estimades, és la tarara i el ball i les milotxes que s'enlairen, és les cançons que cantem a cor.
Com la natura que rescata una llum que sembla tan nova, homes i dones es comboien en el noble impuls de traure del més íntim i profund la saba de l'amistat que els configura i vivifica i de compartir-la en rogle, democràticament diríem. Els dies de Pasqua, entre totes les flors amb què s'adorna, esclata de debò en aquesta joia gratuïta de les velles complicitats fraternes amb què podem recuperar el sil·labari mig enterrat del bes i l'abraçada, del cant i la calidesa. No deu haver-hi soledat més aspra com la impossibilitat d'entrar amb els ulls confiats d'un infant en aquesta esfera lluminosa de l'amistat, d'obrir la casa del cor, d'airejar les estances closes de l'hivern, d'aplegar-se entorn del foc més sagrat de la vida, de renovar els vells pactes enmig d'una Pasqua puntualment, fidelment florida.

La dansa de la mort

Aquest colp els viatgers han pogut satisfer el desig que una vegada, una vintena d'anys enrere, els va portar per aquests viaranys de l'Empordà per veure i viure la Dansa de la Mort a Verges. Només que llavors, confiats a les mans inconscients de la improvisació, hi van arribar en divendres, quan la cendra ja era cendra i tothom descansava de la plaent feinada del comboi popular del Dijous Sant, que és quan la processó hi té lloc, amb comprensible menyspreu de pensades d'última hora, casualitats i altres juguesques del destí. I ho han fet gràcies a l'acollida que els han dispensat els millors amfitrions que podien tenir, el Jordi Roca (director de la processó durant vint anys i destacat rapsode de molts dels versos d'aquesta passió) i la seua dona, la Rosa Maria Llauró, músic i protagonista d'un dels moments àlgids de la nit, la interpretació coral d'un Stabat Mater d'autor desconegut que els ha posat, per enèsima vegada, la pell de gallina. El poble del costat de Verges es diu Ultramort (pronunciat, amb literal sentit comú, Altremort pels de la contrada), i allà van fer cap els passos perduts dels nostres viatgers un dia lleganyós de la primera vivència frustrada de la processó, tot i que aprofitada per altres bandes. Potser l'extremitud toponímica dels llocs explica en part la força amb què aquesta Passió ancestral i la seua cèlebre dansa va arrelar en aquest poblet que ella i Lluís Llach han fet mundialment conegut (si més no en el món, ni gran ni petit, dels Països Catalans). Guiats, doncs, de la mà impecablement organitzada i previsora dels nostres amfitrions, els viatgers han estat tan matiners com els soldats romans (els populars manages o manaies encarregats de custodiar les imatges fins a l'església de Sant Julià i Santa Basilissa), que comencen la seua desfilada incansable a les cinc de la vesprada. El pròleg a la processó, amb la representació a la plaça d'uns episodis que van de l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem a la seua presa a l'hort de Getsemaní, s'estén des de les deu de la nit fins a quasi les dotze. Després comença la processó, quan la invariable lluna plena de Dijous Sant (però amb tot de matisos que la fan singularment distinta d'un any per l'altre, segons que ens comenten els nostres amics) ja és senyora de la nit, amb el permís de la Dansa de la Mort, i acabarà quasi a les tres de la matinada no sense posar a prova, amb el concurs d'un fred humit a què semblen escàpols només els actors principals del drama, la capacitat de resistència de tothom. Vista des de molts cantons, a peu de carrer i des de l'alçada d'un pis, aquest paisatge sonor –que n'ha dit Rosa Maria–, aquesta solemnitat dels silencis al pas de la Dansa (el Pare amb la dalla, la Mare amb la bandera "Lo temps és breu", un fill amb el rellotge sense agulles, l'altre amb el plat de la cendra, i al darrere l'insistent batec del tabal i quatre torxes) avança reiteratiu, en una espiral eterna, el triomf de la mort, el misteri renovat de la vida sota la nit estrelada i empordanesa. Una vida i una mort que des de Verges dansen i dansen, caminen, ressonen, s'eixamplen, refan, amb la tossudesa exemplar de tot un poble, el mistèric i profund, el lleuger i alat, del nostre pas vacil·lant per la terra.

El poder de les falles

La pedagogia, també la que s'ha d'exercir des del poder, requereix paciència i temps, mà esquerra, d'acord, però també fermesa i uns objectius clars. Els dies de falles transformen València en un observatori privilegiat per veure quin efecte tenen sobre el carrer, i sobre una festa hipertrofiada que arrossega encara els pitjors vicis del franquisme, el batibull de la transició i el malson dels anys de PP, els nous governs d'esquerres. En aquest sentit, i des d'una perspectiva forçosament superficial, la del simple transeünt que es mou per la consabuda escenografia de la ciutat, no sembla haver-hi canviat res, la mateixa ocupació de l'espai públic per a major glòria privada, la mateixa explotació abusiva de la metonímia de la part (el faller) pel tot (el ciutadà): hiperbòlics paradors, o com es diguen, taponant la via pública, el petardeig immisericorde a deshores i sense complexos ni excuses, el mateix estil barroer, insípid i anacrònic manipulant el gust popular de les falles, la insistència monotemàtica del bunyolisme elevat a dogma, la metàtesi del plàstic de les banderoles, l'excés d'enllumenat concebut per enlluernar la consciència crítica de les persones, la macrocefàlia del poder que organitza, pauta i controla tot aquest merder. El que és aparent només, ja dic, sense reparar en despeses a compte de tots, en els presumibles dèficits que arrossega tot l'entramat predemocràtic; sense mirar d'aprofundir en una sociologia del balafiament, de la ideologia cavernària emparada sota el mantell multicolor de l'asèpsia, del panxacontentisme dels qui, manés qui manés, sempre han tingut la paella pel mànec. No costa d'imaginar, ni fins i tot d'entreveure en les ànsies descordades d'uns preparatius que s'apropien del carrer amb indissimulat aire de venjança, que la dreta, desacreditada a tort i a dret per culpa de la seua orgia de corrupció, que també ha utilitzat les falles per als seus propòsits funestos, s'arrecera en un búnquer que és propietat d'ella, el seu gran invent, el gran mètode –encara més poderós que el futbol– per assegurar la narcosi col·lectiva i la cacera de la dissidència. És prompte per al balanç, és cert. Però ens agradaria saber què volen fer de les falles els Ribó, les Oltra, els Puig. La condescendència amb el poder de les falles tal com s'han concebut fins ara és una temptació comprensible per a qui vol assegurar la seua ració de pastís però irresponsable i suïcida per a qui aspira a canviar la ciutat i fer-la més democràtica, més lliure, més amable. La condescendència pot estar inspirada per la por però acaba inevitablement en la complicitat. No es tracta d'anar contra el món faller de base, és clar, sinó contra els privilegis, els abusos, la utilització de la festa per a fins espuris. I ací no hi hauria d'haver mitges tintes, o s'impulsa una festa del poble i per al poble (i passeu-me l'obligat reduccionisme) o s'actua a favor dels privilegis i la casta falleril. Permetre els abusos tradicionals i impresentables d'aquests dies o fer la viu-viu per por al poder que encara tenen els amos del corral potser permetrà un cert armistici entre la València vella i la que està per venir, potser faria guanyar alguns vots per la banda d'estribord, però seria una decepció en tota regla per als votants que els van pujar al poder institucional i més prompte que tard se'n pagarien les conseqüències. Atents a la jugada.

L'home llum

Ricard Ripoll, La causa dels exilis. Editorial Meteora, col·lecció Mitelene, núm. 38, Barcelona, octubre 2015. Nota final de l'autor.

· · ·

El mite nàhuatl de Quetzalcòatl, que serveix de base al darrer poemari de Ricard Ripoll (Sueca, 1959), ja fou recreat en 1960, en una primera edició en castellà publicada a Mèxic i posteriorment en català en 1971, per Agustí Bartra en el llibre titulat precisament Quetzalcòatl, un dels més lluminosos del gran poeta català, encara tan poc llegit. L'exili (més exactament, els exilis) del títol és un dels fils que uneixen Ricard Ripoll i Bartra i tots dos amb el mite del rei pur, el rei déu, el creador dels éssers humans: l'Home Llum. L'exili efectiu d'Agustí Bartra després de la Guerra d'Espanya quedà emmirallat per aquest mite per raons que semblen òbvies: encaixava a la perfecció, convenientment reinventat per al seu projecte, en la seua manera d'entendre i escriure la poesia, vitalista i poderosa, esperançada i lluminosa, dramàtica i coral, i la seua idea de ­L'home auroral (1977). Potser els «exilis» de Ricard Ripoll difereixen en els detalls biogràfics, en les circumstàncies històriques i personals, però il·luminen, a través d'un viatge iniciàtic i d'una concepció genesíaca del treball poètic, uns propòsits similars: la recerca de l'altre, el retorn a l'ésser, l'empenta verbal per a una nova edat daurada de l'home, la psalmòdia utòpica de l'home alliberat, l'impuls del que ell anomena el desig tricèfal (terra, cos i llengua). L'autor ho explicita en la nota final: «nació, sexualitat i paraula, més enllà de les identitats immediates. Per recuperar el desig del retorn. I del viatge. Aquesta és la causa dels exilis: com a raó i com a antecedent». Així, el personatge de Quetzacòatl es complementa, en La causa dels exilis, amb el de l'emperador mogol Akbar el Gran (1542-1605), creador d'una religió sincrètica entre l'islamisme i l'hinduisme coneguda com Din-i ilahi, afavoridor de l'art i la cultura i del diàleg entre les diverses confessions.

De les cendres de Quetzacòatl, la Serp Emplomallada, que s'autoimmolà en una gran foguera, nasqué l'estel del matí i del crepuscle. És el símbol de la vida, en perpètua lluita amb les tenebres i les forces tel·lúriques de la natura (representades pel seu bessó Tezcatlipoca). Però abans ha davallat al reialme dels morts i, fent vessar sang del seu penis sobre el ossos dels morts, ha creat els homes. Víctima de l'abundància, la negligència i l'embriaguesa, contempla el seu rostre horriblement envellit en l'espill del mag, abandona la ciutat de Tula i inicia el seu viatge cap a l'est, fins al mar.

Aquest és el material de fons, amb el qual Ripoll, en una portentosa síntesi d'«imaginari i realitat», d'elements estrictament personals i biogràfics que glateixen per ací i per allà entre els seus versos i d'al·lusions a circumstàncies col·lectives (terra, cos i llengua, recordem-ho: «Hem de saber que no tornarem a fruir de la terra si no afegim als mots la passió dels actes»; «Iniciem la utopia en contra de la guerra florida») construeix la seua «autoficció poètica». Així, el poemari s'estructura en un Preludi, un Primer llibre. L'alliberament de Quetzalcòatl, dividit al seu torn en un «Primer moviment: espasme» (24 poemes) i en un «Segon moviment: catàlisi» (7 poemes); un Segon llibre. L'alfa de la marea (13 poemes); i un Tercer llibre. El moviment dels espais contigus (16 poemes).

Com els seus treballs anteriors (ha publicat dotze poemaris, a més d'una novel·la, un llibre d'aforismes i diverses traduccions de literatura francesa, de la qual és especialista a l'Autònoma de Barcelona), La causa dels exilis és un treball ambiciós i radical, ben assentat en la rica tradició de les avantguardes, escapat (però sortosament no en solitari) del majoritari escamot de la literatura més o menys institucionalitzada. De les riques il·luminacions d'aquests cants, subratllem-ne, amb insistència i lucidesa expressades, les idees del poeta sobre la poesia mateixa. Heus-ne ací una petita mostra: «Des d'ara mateix ens cal unir la ploma i l'àncora, la paraula i el partir», «Diria l'emoció de tocar-te amb uns versos diàfans i secrets alhora, / car la bellesa és subterrània», «el nostre ésser defugirà les cel·les de l'habitud verbal», «poesia: / el meu present immòbil», «i escriurem poemes sense escatir-ne el significat, / i la rauxa ens facilitarà la fondària», «preferirem el ritme a la veritat de l'expressió», «i omplirem el text –la nostra manera d'entendre el sexe– de vides a venir», «t'estimo com a escriptura –traç, marca– del meu alliberament»… Aquest llibre és un volcà en erupció de sentits, un viatge perpètuament iniciant-se, alfa de marees, moviments tectònics de la paraula. En efecte, des dels exilis renaixen els homes fets llum. A l'est, on crema la gran pira dels ossos, alça el sol poderós la seua paraula amb esclats impensats d'energia. Benvinguda claror que renovella. 

[Publicat a Saó núm. 413 de març de 2016.]

 

[El poeta Ricard Ripoll en una imatge recent.]

 

Llengua de borbó

Com tothom sap, la llengua és l'espill de l'ànima. Tant o més que la cara, que a pesar de tot sempre hi ha tingut més anomenada. Aquests dies membres de la dinastia regnant (a Espanya) han il·lustrat els lligams entre paraula i psiquè. La llengua, com l'amistat, és selectiva –i en els cims socials que estem explorant, summament interessada. És el cas que el presumpte corrupte Javier López Madrid, investigat pel finançament il·legal del PP i l'ús de les famoses targetes black (traduït: negres o opaques) de Caja Madrid-Bankia, és o era amic íntim del matrimoni regent, i per això quan en 2014 El Mundo va publicar un reportatge sobre els vincles entre els monarques i l'empresari, l'actual Reina va enviar-li un missatge de suport que la Guàrdia Civil ha localitzat en el mòbil de l'encausat. La llengua i l'ànima es troben en l'escrit de Leticia reflectides en un estil molt rudimentari –que desacredita el nivell de les escoles de periodisme espanyoles– i un lèxic que és pura escatologia. Així és, la llengua i l'ànima reial es reflecteixen en l'espill de la paraula «mierda», repetida també en francès, «merde», en una exhibició de poliglotisme esnob complementat amb l'agramatical «miss you». El castellà és molt eloqüent al respecte: «Dime con quién andas…». Però tornem a la psicolingüística. No tenim moltes notícies sobre com parlaven els ancestres de l'espècie borbònica, perquè els diaris de sessions i altres papers oficials són asèptics i poc reveladors de l'estil personal, de manera que ens conformarem amb la cara que feien i que retratà magistralment Goya. Quant a l'actual Rei emèrit tot indica que va cagar-la el dia que abandonà la comoditat dels discursos escrits pels seus negres, als quals hem de reconèixer les virtuts anestèsiques que ens sumien en un son profund si en un descuit n'escoltàvem un fragment, i va començar a desmelenar-se verbalment. Acostumats al seu castellà pastós i anodí dels missatges nadalencs, vam quedar esborronats quan en una reunió internacional va interrompre Hugo Chaves per etzibar-li un «Por qué no te callas?» d'autèntic sabor casernari. Per no dir res de les patètiques disculpes als súbdits per l'afer paquidèrmic. L'abdicació fou, doncs, i fortunes personals sota sospita a banda, efecte d'una macabra orgia verbal. Es veu, a més, que aquest tret distintiu de la dinastia s'encomana ràpidament als consorts. Amb el permís de la «mierda» de Leticia, Iñaki Urdargarin va batre tots els rècords quan es van fer públics els seus missatges a Diego Torres, que signava com «El Duque empalmado». Fora que es tractés d'un cas de priapisme, no s'entén la relació entre el títol nobiliari i l'erecció del membre viril, comuna a tots els animals, humans plebeus inclosos, que gaudeixen d'una certa jovialitat. A aquestes alçades de la corrupció verbal i no verbal que ens governa, ja no val la pena preguntar-se si tan pregonada erecció es devia al sex appel de la Infanta Cristina (veient-la ara aquesta seria una hipòtesi ben poc consistent) o a l'eròtica del poder inflada pels vasos comunicants de les finances i la carta blanca per al robatori. Ai la llengüeta, ai les ànimes en pena!

[Publicat també el dissabte 12 de març de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

Dones

Des del Pas de Calais a Idomeni, a la frontera grecomacedònia, des de l'estret de Gibraltar a l'illa de Lesbos, filferrades i policia, el fred i la neu (negra) dels Balcans, pluja i fang per pàtries estranyes que els neguen el pa i la sal. Exiliades d'una fam que vénen a una altra fam, refugiades dels horrors de Síria o Iraq en el refugi inclement d'un continent atarantat on aquests dies s'escriuen en papers improvisats, damunt els arams de la por, les preguntes més difícils, que de moment només responen els silencis. Donald Tusk, president del Consell Europeu, els demana que no vinguen a la terra promesa, i això és tant com demanar a l'assedegat que no bega, al desesperat que no espere. Se les rifen d'una banda a una altra sobre els taulers del gran joc estúpid, les fan perir en barquetes de paper contra la fúria de les onades cegues, i elles carreguen els seus fills, caminen, fan cua, acaricien, encenen el foc, cuinen quatre brins de poca cosa, ofeguen les llàgrimes, abriguen. Es mouen entre l'espasa d'unes guerres que s'engreixen en despatxos encatifats i factories d'armes i la paret de la incompetència dels qui tenen les paelles i els mànecs. El 8 de març és un horitzó que potser desconeixen, un cel tan límpid és negat a l'ull que només pot mirar la terra fangosa que xafa. Només hi ha ulls per sobreviure lluny de l'esperança, carregar els fills que tenen gana, els malalts que es dessagnen, per custodiar els papers que diuen els seus noms atònits i que cobegen els guardians de les fronteres. Els ulls es desvetlen: cal protegir la mainada també contra les canilles feixistes que sotgen en la nit, llevar-se el mos de la boca per alimentar els homes que els han de plantar cara. Tan lluny el dia necessari de les dones, el somni d'una llar en pau i justa, alliberada del malson masclista que branda l'espasa de la guerra i aixeca el mur de la injustícia. Tan prop, en canvi, dels calls polonesos de l'any 1939, o potser del 1940 o… Per la plana, nit i dia. / Pluja i vent, pluja i vent. / On van, em dius, aquesta gent / com ombres grises a ponent? / Això, fill meu, ho sap el vent que els cansa, / això ho sap la nit que a poc a poc avança. En jiddisch o en àrab, en urdu o en suahili, en kurd o en mandinka, les llengües dels parracs articulen paraules que no poden entendre les oïdes benestants d'Europa. En l'anglès xipollejat en els camps de refugiades, runes verbals de vides que juguen a l'amagatall amb la fam i la mesquinesa. Que lluny el 8 de març de les mans solidàries, dels crits que diuen que tot és possible encara. Però tu dorm, fill meu, tu dorm. / Tu oblida pluja i vent. / Sent com el vent gemega, / és la nit un llarg lament. Els peus de les refugiades van llaurant la terra, n'arranquen llavors i pedres, arrels de veus anònimes que encara broden des dels guetos de Varsòvia poemes escrits amb fils de sang, flors que s'alcen des dels camps de l'horror de totes les guerres, des dels suburbis on s'amunteguen totes les misèries contemporànies. Però tu dorm, fill meu, tu dorm. / Tanca la nit ben lluny de tu. / Jo no puc deixar de veure'ls / caminant amb pluja i vent.

[Publicat el dissabte 5 de març de 2016 a Tipografia La Moderna]

 

Els desheretats

Hi havia un temps no tan llunyà en què Alcoi era una de les ciutats del país on el valencià tenia més vitalitat i era més ben parlat. Com tantes coses que ens enorgullien en el passat, aquella realitat ja fa molts anys que va anar a raure a pitjor vida. Les llegendes, però, solen tenir una mala salut de ferro i es resisteixen amb ungles i dents als embats de l'evidència. Com la que vaig poder constatar de nou fa una setmana, mentre feia mitja volta als ponts per assistir al concert de Maria del Mar Bonet al Calderon. En el meu recorregut, des de l'Eixample al teatre, vaig creuar-me pel carrer amb molts adolescents, potser centenars d'ells, i ni a un de sol (ni a un de sol, remarque) vaig sentir-lo parlar en valencià. Treballar amb adolescents en un institut m'hauria d'haver immunitzat contra certes coses, però quan un torna al poble sempre té l'esperança que els fets desdiguen el que ja és realitat palmària en altres llocs: a cada bugada perdem un llençol de la llengua. Alcoi, nimbat per la seua aura de llegenda, s'acosta inexorablement als models de València o Alacant, on el valencià ja és més o menys una anècdota. Em pregunte si el fenomen, que no és gens nou però ja molt generalitzat sobretot entre els més joves, allò que en diuen el futur d'una societat, té a veure amb el desmantellament de la ciutat industrial. I de la mateixa manera que, gràcies a la llegenda, encara escoltem la música dels telers pujant des de les fondàries del riu i tremolant per costeres i ponts, i ens creiem el melic del món i compensem els nostres dèficits amb l'esplendor d'unes festes destinades a convertir-se en reserva espiritual de l'idioma (a temps parcial), el més valuós del nostre patrimoni cultural, la llengua en què han viscut generacions i generacions d'alcoians, se'ns desfà a trossets. És trist donar per vàlid l'axioma que diu que el valencià ha guanyat l'escola però ha perdut el carrer. Cert que ho tenim gairebé tot en contra. L'espectacle multimèdia, omnipresent als nostres dies, està absolutament monopolitzat pel castellà. I a l'oferta cultural (de més o menys alta cultura) semblen immunes els joves vampiritzats per una realitat virtual que els serveixen en safata de plata. La segona evidència de la meua visita fou que l'edat mitjana del públic del Calderon era més o menys la meua, que ja vorege els territoris de la vellesa. Però el pitjor de tot és que mancats de mitjans «tècnics» per fer front a l'espanyolització, hem perdut el que és primordial per conservar l'herència, la dignitat que ens mantenia dempeus fins en els pitjors moments del franquisme, l'orgull de ser hereus d'un patrimoni vastíssim i molt fràgil, i la responsabilitat col·lectiva d'augmentar-lo i corregir-lo. I que percebem tot aquest canvi com una cosa natural, lògica, necessària (i en alguns casos desitjable). Els adolescents que em vaig trobar el passat dissabte potser són ja la segona o tercera generació d'alcoians que han abandonat l'idioma. En nom de què els han desheretats? ¿Quin dret tenen a deixar-los orfes de llengua, aliens a allò que és central en la nostra realitat com a poble, estranys al patrimoni compartit que ha anat passant de pares a fills i que sembla condemnat a estroncar-se si col·lectivament, decididament, no hi plantem cara? Els poders públics hi tenen una gran responsabilitat, sens dubte, però aquest és un treball de cada u i de tots i no podem ajornar-lo emparats en les inòpies de cap llegenda.

[Publicat el dssabte 27 de febrer de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

[No tragueu els fills de la casa de la llengua, no els deshereteu.]