Els Botins

Quan la nissaga de banquers més rica (o una de les més riques, que no portem molt bé els comptes) d’un país es diu Botín és que tot és possible. El director d’una presó podria tenir per cognom Carceller, per exemple, i ningú no se’n sorprendria, o Carnisser o Bataller un general de l’exèrcit, o Escrivà un notari, etc., perquè aquestes són coses que es mantenen dins una certa lògica. L’estrany del cas és que tenint un nom tan eloqüent com el dels senyors (i senyores) Botín no haguéssem caigut fins ara en el compte, ni tan sols albergat la sospita, de l’essencial nautralesa rapinyaire del capital. En l'afer que ens ocupa, doncs, podem aplicar-hi al peu de la lletra allò de qui avisa no és traïdor, perquè la notable família podrà ser el que vostè vulga però no insincera. Malgrat els indicis de frau a gran escala, els comptes descoberts al paradís de Suïssa i la fuga de capital i patrimoni durant la Guerra d’Espanya (per si les mosques revolucionàries recuperaven part del botí acumulat amb tant d'esforç i cobdícia), concedim als Botins la presumpció d’innocència davant els possibles delictes. Imaginem també que, malgrat les suspicàcies, el cognom no té res a veure amb el significat d’`objectes presos a l’enemic´ sinó que és en realitat el singular del castellà botines  (un tipus de calcer, per cert, molt característic dels gànsters; no ens en sortirem pel costat lexicològic). Gràcies a la crisi, doncs, i al moviment d'indignació del 15-M ja tornem a dir les coses pel seu nom encara que molts continuen amb la idea anacrònica que són els polítics els qui remenen les cireres del poder (les estàtues del pedestal d'El Roto). I que comencem a entendre per què es personalitzen els mercats amb qualitats humanes com desconfiança, irritació, incertesa, etc., i despersonalitzem els mercaders, que com totdéu tenen noms i cognoms. Com ara el dels Botins, que ni fet a posta per aclarir coses en temps de confusió. Amb una miqueta de paciència entendrem també que una regeneració democràtica no pot deixar intacte un sistema que necessita la misèria de molts per alimentar els beneficis de molt pocs. Tornem als clàssics i veiem, espantats, Inside job. I si algun dia passa aquesta crisi, més ens valdrà no oblidar la lliçó.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de juny de 2011.

Ser mirada

Anna Montero, Teranyines. XLVIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia i Premi de la Crítica Catalana 2010 de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Edicions 62, poesia núm. 139, Barcelona, novembre de 2010.

· · ·

D'ençà que publiqués Polsim de lluna en 1983, la poesia d'Anna Montero (Logronyo, 1954) ha anat filant amb paciència i saviesa una de les propostes poètiques més sòlides de l'actual panorama literari en català i que fins a l'edició de Teranyines es complementa amb altres cinc títols: Arbres de l'exili (1988), La meitat fosca (1994), Com si tornés d'enlloc (1999), Serenitat de cercles (2004) i El pes de la llum (2007). Si en el punt d'arrancada d'aquest itinerari Anna Montero assumia amb naturalitat el poderós influx de Maria-Mercè Marçal, visible fins i tot en el títol del primer llibre, llegint Teranyines tenim la sensació que el mestratge de la poeta d'Ivars d'Urgell s'ha convertit amb el pas dels anys en una font inesgotable de motius per al diàleg i els jocs de referències literàries que es despleguen en cites (“parla'm encara i més” del primer poema), homenatges (al poema “la passió” de la mirada o la paraula) i manlleus incorporats al propi discurs (aquell eco de La germana, l'estrangera marçalià que sona en el poema “la mirada de diane arbus”: “de la mirada de la germana, / la muda, l'assassina”). No és gens estrany que la poeta valenciana subratlle el mestratge d'una de les veus de la poesia catalana més poderoses de tots els temps (especialment fecund en molta de la poesia feta per dones) però tampoc no és gaire freqüent la constància i fidelitat amb què aquest reconeixement és reconegut pels autors, sobretot quan el deixeble ja ha esdevingut mestre en l'art de la paraula, que és precisament quan la influència, com hem dit, s'ha transformat en diàleg amb l'obra predecessora.
Però el treball d'Anna Montero ha anat avançant sense estridències ni trencaments bruscos, amb plena confiança en els recursos expressius i una fidelitat que enfonsa les seues arrels en la memòria. Potser la seua poesia ha anat depurant-se, fent-se més límpida diríem, i deixant pel camí algunes adherències innecessàries (com solen fer els poetes més exigents amb el propi ofici), i ho ha fet mantenint intactes les constants poètiques inicials: el poema com a diàleg amb l'altre i amb un mateix, l'economia de recursos que respecta els límits del silenci, el solatge d'unes paraules essencials, la consciència del propi cos, la dicció serena i equilibrada… El resultat, no cal dir-ho, és una proposta profundament coherent vista en el seu conjunt i en l'acoblament intern de cada peça.
El present volum insisteix, per exemple, en el tema de la mirada, paraula que hem triat precisament per titular aquest comentari i que proposem d'interpretar, en coherència amb el poemari d'Anna Montero, en almenys un doble vessant: el que identificaria el ser amb la mirada i la reciprocitat que  aquest acte ací reclama i que tan bé s'expressa en el poema inicial del llibre. No podríem esgotar en aquestes poques línies la multiplicitat de sentits a què ens acara una paraula clau de Teranyines (amb els seus correlats ulls, esguard, mirall, llum o paraula), i menys si intentàvem una mínima aproximació al desenvolupament del tema en la tradició poètica. Apuntem almenys el que aquest i els altres llibres de Montero tenen també de diàleg intern amb el seu company, l'escriptor i poeta Vicent Alonso, un diàleg ple de cercles i mirades (Cercles de la mirada, de Vicent Alonso, 1998) i que en Teranyines s'enriqueix amb l'aparició d'una Medea (en el poema homònim) que remet a Jasó i els Argonautes i, és clar, a Del clam de Jasó (2002) del mateix Alonso.
El poemari apareix dividit, després del poema inicial ja al·ludit, en tres seccions: focs, on abunden els poemes inspirats en personatges, sobretot femenins, i motius clàssics (Eurídice, Antígona, Ulisses, Safo, Clitemnestra i Medea) i que té el seu epicentre en el tema de la passió amorosa; la mirada o la paraula, on es fan més palesos el pas del temps, la decrepitud i la mort; i la por, amb quatre poemes, els dos darrers dels quals, “[resposta pòstuma a valdemar gris]” (continuació del diàleg poètic amb l'altre anomenat ací valdemar) i “la por”, són d'una desacostumada extensió, amb una intensitat molt ben mesurada, en l'obra d'Anna Montero. Reproduïm, per acabar, el poema que dóna títol al conjunt i que es troba a la primera secció: “esperem. / asseguts en un banc / polit pel frec de tots / els qui esperen cada dia. / tu mires el buit i jo et mire mirar. / i sabem que no hi ha més / que aquestes fines teranyines / que ens uneixen l'un a l'altre / i al buit”. Una proposta vivificant, plenament madura, que farà les delícies del bon lector.

Publicat a Saó núm. 360, maig 2011.

El crucifix

Algun periòdic ha qualificat d'esperpent l'espectacle amb què al Palau de Benicarló s'estrenava legislatura. Si ens atenem, però, a la literalitat de l'expressió com a deformació grotesca, caricaturitzada i tràgica de la realitat reflectida en un espill còncau, l'esperpent no apareix enlloc i sí, en canvi, la imatge del que hi ha fidelment reproduïda en un espill ben pla. El crucifix que Juan Cotino va fer-se instal·lar a la mesa presidencial fou l'autèntic protagonista de la jornada, cosa absolutament coherent amb l'ideari nacionalcatòlic que el partit governant exhibeix i aplica sense complexos d'ençà que va poder prescindir del vernís democràtic que en altres temps necessità la vella fusta per protegir-se de les inclemències de la història. L'explicitud de l'objecte sagrat, doncs, no deixa espai a l'esperpent en un parlament majorment ocupat per diputats (molt d'ells del subgènere imputat) en funció d'acòlits aplaudidors, una presidència amb vocació d'altar i la pràctica del sermó com a alternativa habitual a les molèsties del debat polític i a les preguntes comprometedores a què només contesta el gran silenci de Déu (o dels seus fills de l'Opus Dei). En comptes de les extravagants idees del marit de la professora d'anglès, ara encarregat de la Vicepresidència, el llatí hauria de ser la llengua oficial de les Corts perquè la coherència hi fos total. De fet sembla que el manifasser de Sedesa va jurar el seu càrrec posant la mà damunt un exemplar d'Els furs, obra escrita en una llengua que es desviuen a col·locar en el prestatge de les coses mortes. El crucifix té a més altres virtuts: avançar-nos el calvari que ens espera si déu, els tribunals o la pressió cívica no hi posen remei. Tampoc no fou gens esperpèntic el concert d'esbatussades i ferits que tingué lloc a les portes del teatre entre el públic que no disposava d'entrada però volia fer sentir la seua indignació. Ni que hi rebés fins el diputat Juan Ponce de Compromís. Ni que, fidels al vot d'esquerra i país que els ha elegits, els parlamentaris d'EUPV i de Compromís declinaren l'armistici suculent del còctel oficial i es posassen al costat dels revoltats. Nihil novum sub sole. O sí, aquests onze diputats i aquesta ciutadania que han de convertir-se en la seua creu.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de juny de 2011

[Foto de Carles Francesc per a El País 9/6/2011]

Brasquer sota la cendra

Rafael Català, Cant de manobre. Llibres de L’Aljamia, 12, Agrupació Cultural Vianants, Rafelbunyol 2006.

· · ·

L’autor fa amb aquest llibre un pas important en la seua trajectòria poètica. Poemes de saviesa, de plenitud vital i expressiva, el poeta hi ha eixamplat el cercle dels seus nuclis primigenis cap a terrenys que l’obren a fructíferes incursions poètiques.

· · ·

La meritòria tasca dels Llibres de L’Aljamia no es veu dissortadament acompanyada de la difusió normal en llibreries. El lector interessat en el volum que avui ressenyem farà bé d’adreçar-se als editors per sol·licitar-ne el seu exemplar (Castelló, 12-7ª. 46138 Rafelbunyol). Ni telèfon ni correu electrònic: el plaer de la poesia es cobra sovint aquests tributs. La lectura de Cant de manobre de Rafael Català (Sagunt, 1944), poeta que es mereix tota la nostra atenció, el rescabalarà amb escreix d’aquestes peripècies.
Català és –en l’àmbit de l’edició, que no en el de la dedicació apassionada i constant a l’escriptura– poeta tardà en comparació amb la mitjana d’edat en què hom sol publicar els primers treballs en aquest i altres rodals literaris. Probablement perquè la seua matèria poètica és filla radical del dubte i perquè, en conseqüència, s’hi ha aplicat amb un grau d’exigència inusual que li ha estalviat, almenys, els vicis de la pressa i la incontinència. Unit a la revista Abalorio des dels inicis, hi publicaria el 1985  la separata Destrucció de la paraula o inici del silenci?, a què seguirien la carpeta Inventari, en col·laboració amb el també poeta i artista plàstic Manuel Bellver, el 1986, i el poemari Les despulles del somni, de 1987. Amb Epíleg (2001, premi Jaume Bru i Vidal) i L’amarga puresa del do (2004) més aquest Cant de manobre, Rafael Català sembla haver trencat els maleficis del silenci editorial i endinsar-se decididament pels viaranys de la seua creació poètica.
Els poemes de Cant de manobre, en sintonia amb la producció poètica anterior, són construccions de llarga cadència que giren, amb matisos i variants, al voltant d’uns eixos temàtics ben definits: la meditació metapoètica, el pas del temps, la memòria i l’oblit, l’amarguesa de viure, el silenci i la mort, la contemplació del paisatge, entre d’altres. Dividit en tres parts, ocupen les reflexions sobre el sentit i naturalesa de la pròpia escriptura els 14 primers poemes, amb un intent de conciliar la necessitat íntima de l’expressió poètica, indissolublement lligada a la biografia del poeta i presentada, malgrat la reiterada desconfiança envers la paraula com a mitjà per atènyer “el misteri”, sota un caràcter salvífic, amb la de “fer-se oir”, és a dir, la de poder contribuir a la perfectibilitat del món. A la segona part, dividida en 11 peces, el poeta se centra principalment en la naturalesa efímera i transitòria de la vida, amb poemes fonamentals per entendre’n l’entrellat com “Sota la cendra”, “Domi manere convenit felicibus” o “Temps de barbàrie”. Per fi, a la tercera part, la més extensa amb 21 poemes, el lector assisteix a un desplegament temàtic que deixa el material obert a futures indagacions, amb l’accent posat en un to més marcadament moral i la recreació, per exemple, del símbol de “l’àgora” com a espai a ocupar per contrabalançar el silenci (actitud vital i refugi) i l’expressió de la necessitat de recuperar el somni i la utopia: “No temes els fracassos / i públicament confessa a l’àgora / desistiments dolorosos; / desemmascara l’opressor / i seràs lliure. / Fes del poema / veu interior / d’una esperança que ell proclama”. El moviment del pensament poètic s’ha resolt, per una vegada en aquesta poesia essencialment desolada, en un sentit positiu, en una actitud combativa. En la reescriptura del mateix poema en què sovint consisteix la pràctica poètica Rafael Català ha aconseguit amb aquest treball transgredir els propis límits. La porta s’ha obert generosament i la casa s’ha omplert d’una llum diàfana.


Publicat a Saó núm. 313, gener de 2007.

                                         Rafael Català (a l'esquerra de la imatge) i Manolo Bellver.
                                         Fotografia extreta del bloc Els papers de can Perla de Manel Alonso.

Línia de flotació

El senyor Font de Mora ha decidit morir matant, cosa que vista la necrofílica passió amb què ha desenvolupat el seu treball al front de la Conselleria d'Educació (sic) tots aquests fúnebres anys, no ens estranya gens. Així, mentre passa a millor vida (això segur), i després dels globus sonda que va llançar per preparar el camp de batalla i que acabaren amb la llufa de la citizenship i la introducció del xinès mandarí a l'escola –recorden aquells acudits sense gràcia?–, ha decidit fer un salt qualitatiu en la seua guerra: torpedinar l'ensenyament en valencià. Com en les maniobres anteriors els torpedes de Font de Mora, fabricats en les armeries d'un PP on abunden indígenes que consideren un defecte parlar l'idioma propi, vénen camuflats de plurilingüisme. No sabem com aquesta gent, que per regla general viu còmodament instal·lada en un sol idioma, el castellà, gosa parlar de plurilingüisme, ni per què planifica des de la política més rudimentària d'esquena a lingüistes i pedagogs. Sota el maquillatge de la modernor, però, no hi ha més que una simple empanada (diu que inspirada en la gallega, que allà ja se'ls indigestà). El torpede, per fi, viatja directe contra la línia de flotació de la societat valenciana: el sistema públic d'ensenyament i la llengua. Perquè el programa d'immersió que més o menys representen les línies en valencià ha estat l'únic que s'ha revelat eficaç per al domini de les llengües i la qualitat acadèmica dels estudiants. Només a través d'ell s'ha pogut pal·liar en part el greu desequilibri que el valencià pateix en tots els àmbits de la vida social, prestigiar-ne l'ús i obrir una tímida finestra a la seua recuperació efectiva. Parlar de percentatges i equidistàncies sense tenir en compte la realitat concreta i penosa en què malviu el valencià és la millor manera d'avançar la seua necrològica. Té pressa Font de Mora per disseccionar aquest cadàver. Però el que la societat valenciana, l'ensenyament i la llengua necessiten no són funestos forenses sinó metges autèntics. De les set matrícules d'honor de segon de batxillerat del meu centre, sis són de línia i cinc són xiques. El següent torpede podria ser apartar les dones de la inútil dedicació a l'estudi. Les seues armes són per fi de destrucció massiva.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de juny de 2011.

Com un riu

Czeslaw Milosz, Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000. Traducció i introducció de Xavier Farré. Ed. Proa, Óssa Menor Sèrie Gran núm. 11, Barcelona 2006.

· · ·

Primera traducció al català del poeta polonès, l’antologia de X. Farré representa, alhora, una de les mostres més àmplies que s’han fet mai  de la poesia de l’autor, amb 146 poemes seleccionats d’un total de 13 llibres.

· · ·

Al costat d’inconvenients com el de la fragmentarietat i discontinuïtat del discurs, que solen agreujar-se quan la selecció opera sobre una obra o un període històric (o totes dues coses, com en el cas que ens ocupa) especialment dilatats, una antologia poètica reporta avantatges incontestables per al lector. A banda la possibilitat de preservar de l’oblit algun poeta estimable mig amagat entre la boira enterca del temps, com aquell que cantava Borges en El otro, el mismo, una tria poètica pot ser un bon aperitiu, lleuger, estimulador d’una gana més profunda. Si la dispersió obligada és en part pal·liada pels encerts electius de l’antòleg, que ens permeten albirar el sentit del conjunt, i si, tractant-se d’una traducció, els poemes arriben amb la indispensable frescor, llavors l’antologia es troba del tot justificada. Sumem a aquestes qualitats, presents en el volum Travessant fronteres, el fet que el poeta antologat és Czeslaw Milosz i que Xavier Farré ens el dóna a tastar amb una molt esclaridora introducció, i comprendrem la vigorosa oportunitat d’un llibre com aquest.
El Premi Nobel de 1980 (Szetejnie 1911-Cracòvia 2004) és, malgrat la seua posició central en la literatura del passat segle, pràcticament inèdit en català. Conegut sobretot com a assagista gràcies a l’extraordinària La ment captiva (1953), traduïda recentment a la nostra llengua de la mà del valencià Guillem Calaforra (Publicacions de la Universitat de València), i com a autor de novel·les com La presa del poder (1953) o La vall de l’Issa (1955), Milosz fou sempre i essencialment poeta. En això, com en altres coses de més calat, l’escriptor polonès ens evoca M. Vázquez Montalbán, autor d’una obra poètica molt important, que conté a més les claus més profundes de la seua escriptura i de la seua visió del món, injustament velada per la muntanya colossal de la seua prosa. Les afirmacions que Milosz expressa en aquests versos del seu Tractat poètic, de 1957, no deixen lloc al dubte sobre quina funció atribuïa a cada gènere i quina fou la seua prioritat literària: “Els tractats i les novel·les serveixen, no romanen. / Perquè una bona estrofa pesa més / Que el pes de moltes acurades pàgines”.
El sentit del títol d’aquesta antologia, molt ben argumentat per Farré en el pròleg, està íntimament relacionat amb les peripècies vitals del poeta. Nascut a Lituània, llavors part de l’Imperi Rus, de família polonesa, emigrat a Varsòvia i exiliat el 1951 –arran del seu trencament amb el règim estalinista del seu país– a França, Milosz passaria, el 1960, a la Universitat de Berkeley (Califòrnia) per tornar, ja als anys 90, a Polònia. A través de les fronteres de les llengües, dels països i àdhuc dels blocs hegemònics de la Guerra Freda, Milosz fou un exiliat que molestava a tot arreu, segurament perquè havia assumit plenament la tasca de denunciar les atrocitats que van travessar totes les fronteres del segle XX, de les quals fou privilegiat i amarg testimoni. Com un riu –símbol recurrent de la seua poesia– que no es deté en fronteres i que al seu interior arrossega totes les impureses però que en la superfície es mostra diàfan i pur, en continu moviment. Com la poesia. Com totes les preguntes que impacten el voraviu de la nostra consciència: “Què és la poesia, si no salva / nacions ni gent?”.

Publicat a Saó núm. 312, desembre de 2006.

L'escletxa

Si alguna cosa palesa la revolta dels indignats és l'escletxa oberta entre aquells a qui ja els està bé que les coses vagen com van i els qui, des de la precarietat més eixuta, reclamen el dret a viure més bé. Assistim a l'actualització de les dues espanyes machadianes, que a la perifèria s'omplin ja dels matisos nacionals i culturals que hi mancaven en els primers moments. Els pagats del sistema han continuat fent després del 15-M el que ja feien, votar en massa els partits majoritaris que representen la fórmula del més per més més del mateix; els altres, que escenifiquen el relleu generacional i una nova consciència política, s'han abstingut de votar o ho han fet en blanc o han contribuït al significatiu ascens d'esquerres alternatives. Això és especialment visible al País Valencià, on malgrat que la botella queda tan buida com sempre amb la majoria absoluta del PP, unes gotetes de bon licor s'hi han vessat amb la derrota del bipartidisme i l'obertura del que pot ser un nou espai per a l'esquerra que sap parlar en termes de país. Siga com vulga, l'escaramussa tàctica que consistí a presentar el moviment com a apolític i no com a apartidista, ha anat difuminant-se mentre les assemblees disparaven la seua dialèctica contra els centres neuràlgics del sistema: el poder polític i l'econòmic (l'estàtua i el pedestal en l'esclaridora vinyeta d'El Roto). Sobre la manca d'incidència de la revolta en terres basques s'ha dit ben poc, ni tan sols l'obvietat que allà ja tenen el cul pelat en aquestes bregues i organitzacions efectives per a la seua participació política. Els grans partits i sindicats, que des dels balbuceigs de la democràcia tant han contribuït a la seua degradació, potser no sentiran l'alè de la indignació al seu bescoll. Fins i tot, amb l'excusa de l'ordre i la seguretat, com hem vist a la Plaça de Catalunya, la mamprendran a bastonades contra un moviment exquisidament pacífic i civilitzat. Ells s'estimen més les algaravies de les masses futbolístiques i la violència cega. Nosaltres, alleujats en la pròpia indignació gràcies als indignats, no voldríem sinó que la llavor del 15-M s'escampe i fructifique. I que l'esquerra compromesa en prenga bona nota.

Publicat a Levante-EMV, 28 de maig de 2011.

Contradiu, no celebres

Josep J. Conill, La nit en blanc. XXVIII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi. Editorial Denes, Edicions de la Guerra núm. 94, Paiporta, març de 2011. Amb un post scriptum de l'autor.

· · ·

La consistència poètica amb què fulgura aquest llibre de Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) es basteix sobre un treball tenaç i discret sostingut en el temps. Les bones notícies literàries (no l'efímera fullaraca que desborda i desvirtua el mercat) solen produir-se així, des d'aquesta tensió concentrada, amb aquesta pacient lentitud que contradiu la pressa jovial de tants cercadors d'incerta glòria, immunes per naturalesa a les lliçons magistrals, sobretot quan provenen de coetanis i coterranis. Deixem-ho córrer. El cas és que Conill ja escrivia, i força bé, en els temps meritoris dels quaderns Llombriu, a finals dels setantes i primers dels vuitantes, i que no fou sinó en 2002, després d'un llarguíssim i (ara ho sabem) fecund silenci, que aparegué el seu primer poemari, Despossessió a Pagès editors. El magnífic volum d'aforismes Submarins de butxaca (XXIVè Premi d'Assaig Josep Vallverdú) vindria, de la mà de la mateixa editorial, en 2008, precedit per Del conflicte lingüístic a l'autogestió. Materials per a una sociolingüística de la complexitat (IEC, Barcelona, 2007). Heus ací els dos pols de l'escriptura de Josep J. Conill: la poesia i l'assaig en l'àmbit de la sociologia del llenguatge, ben comunicats pel pont de la creació aforística. Es deuen en bona part a aquest ben desplegat ventall d'interessos intel·lectuals, molt subtilment entreteixits per la mà de l'autor, algunes de les millors qualitats de La nit en blanc: la precisa economia del llenguatge que exigeix l'aforisme, la riquesa del subsòl cultural i literari que alimenta el bosc de la reflexió sociològica, i al capdamunt de tot, el pi gros que escampa les branques des de l'arrel profunda del pensament poètic.
La nit en blanc vessa i versa sobre la creació i el llenguatge. És l'insomni del poeta que escriu després d'Auschwitz i contra tots els auschwitzs, les paraules que trauen el cap a través de les reixes del llenguatge celanianes i assagen, sense deixar de ser petjades sobre l'arena, la forma imperible des de la consciència que l'art verbal és per antonomàsia l'art de la fuga. Des de la magnífica eloqüència polisèmica del títol, que no s'esgota en la metàfora de l'insomne, ni en la de la naturalesa de l'acte de l'escriptura que posa negre sobre blanc per aclarir(-se) les coses, ni en l'essència del no-color amb què vanament el poeta ha d'enfrontar la fosca condició de l'home (victòria i derrota agredolces), Josep J. Conill ha construït un llibre plenament unitari, com una peça musical divida en cinc moviments (Esgarips, Grutes, Monyons, Miralls i Icebergs) a través dels quals es manté la sintonia de temes i formes, d'ecos que retornen i nous matisos melòdics que es dibuixen en l'espai-temps dels poemes i donen sentit a un conjunt que val la pena recórrer en totes les direccions possibles i virtualment infinites. En la imprescindible nota final amb què l'autor ha volgut cloure el llibre (i que dóna compte de la perícia assagística d'aquest escriptor fonent en un mateix volum els dos pols de què parlàvem més amunt), Josep J. Conill defineix el present treball com una mena de teologia negativa o apofàtica que intenta aprehendre el sentit de l'escriptura per la via de la negació. I afegeix: “Una teologia negativa que aspira a ser alhora una poètica d'aquest home desarborat, en forma de llengua minvant, expulsada d'àmplies zones del món de la vida, que ha esdevingut el català dels valencians en virtut de la persecució implacable a què continua sotmès per part de les institucions”. En un dels poemes que trie com a botó de mostra d'aquest esplèndid La nit en blanc, “Transsubstanciació”, batega la mateixa idea: “Pa i vi / de la paraula, / profranats / per una tropa de galifardeus / de les cuines llordes / de la mitja nit. // N'havíem fet replega / en els anys d'abundància / per als dies obscurs de la derrota, / i ara hem de compartir / la fogassa rodona / de la sordidesa / amagats als talussos / que hi ha vora el camí, / mentre crema la hisenda / i la collita / en la nit clandestina. // El poema futur / naixerà en casa estranya, / com l'hoste traïdor / que compta / d'amagat / trenta denaris”. Poesia d'alt voltatge, imprescindible per als inquiets cercadors de l'excel·lència.

Publicat a Saó núm. 359, abril de 2011.

Josep J. Conill al mig, amb l'Anna Salomé i l'autor d'aquest bloc a la Plaça de Dins alcoiana el dissabte 9 de març de 2011.

Vots útils

Vist que en aquestes eleccions l'esquerra valenciana hi arriba tan dividida com sempre i que els grups civils més dinàmics i nombrosos tampoc no han estat capaços d'inspirar projectes unitaris i engrescadors que forçassen el necessari canvi; vist que el moment d'emergència democràtica que vivim en aquest país s'expressa amb la boca xicoteta quan de dipositar el vot es tracta (no m'espante vostè la clientela amb radicalismes democràtics); vist que els valencians tornem a encapçalar les enquestes patriòtiques de sentiment espanyol, només per darrere dels madrilenys; vist que mentrestant ens han furtat la cartera de TV3 i la de les caixes, per no citar-ne més, i que la barrera ignominiosa del 5% continua desvirtuant la representativitat política dels valencians; vist que els pronòstics de vot (que són molt incerts però no solen fallar) ens anuncien una altra abassegadora majoria absoluta del partit de la gran corrupció a la Generalitat; vist, en fi, tot aquest lamentable estat de coses en una campanya més aviat anodina en què la mar espanyola s'ha engolit la clau de la Matarile valenciana (com si es tractés d'unes generals), no ens queda més remei que serrar les dents i preparar-nos per al pitjor. I serrar les dents vol dir anar a votar, ni que només siga per costum, o per emprenyar, convençuts que els camps de l'abstenció (almenys aquesta d'avui possible) només prosperen a l'esquerra i beneficien invariablement la dreta, que no només controla els mitjans de formació de masses sinó que ha instaurat (Fabra dixit) un sistema clientelar molt sòlid entre la pròpia parròquia i no pocs acòlits. Només aconseguint de mobilitzar un gran nombre de cabrejats de l'abstenció tindríem alguna possibilitat de capgirar una truita que fa tan mala pinta a una setmana de la famosa cita amb les urnes. Dividits, i potser una vegada més vençuts (no només en les votacions), que cada u trie el color que més li rote a l'esquerra d'un PSPV amb tan poc tremp que fins ha amagat les seues sigles en algun armari del carrer Blanqueries esperant que escampe la tempesta. Si hi ha algun vot útil i valent aquesta vegada ha de ser roig i verd i del país (valencià encara).

Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de maig de 2011.

El temps guanyat

Isidre Martínez Marzo, Hostes. Premi Carles Riba 2005. “Els Llibres de l’Óssa Menor” 279, Edicions Proa, Barcelona, 2006. Pròleg d’Enric Sòria.

· · ·

Concentració per eliminació d’allò superflu, plens de rigor, vitalistes en una reflexió serena, els poemes d’Hostes testimonien el bon moment de les relacions que l’autor manté amb la poesia i ens fan sentir la plenitud d’una veu actual imprescindible.

· · ·

El poemari d’Isidre Martínez Marzo (València, 1964), novè des de La casa perduda de fa vint anys, podia anomenar-se precisament La casa guanyada i cap porta de l’edifici no xerricaria ni cap lector atent no s’estranyaria davant l’anunci. De la mateixa manera trobarà pertinent que l’autor haja triat el d’Hostes a partir del poema de Vinyoli que obri el llibre. Fa la impressió, doncs, que l’autor tanca ací un llarg cicle, poètic i vital (si la distinció té algun sentit en aquest cas). Donant per bona una opció que sorteja l’excés d’explicitud o l’abús reiteratiu, Hostes s’inscriu en un camp de significacions que remet a l’inici d’una de les aventures més fructíferes del panorama poètic i que suggereix, per relació amb altres títols de l’autor (Inici de les hores o L’altre encara, per exemple), una ben travada unitat de conjunt. La solidesa del material poètic que conté la proposta d’Isidre Martínez és una invitació irrefusable a revisitar l’obra del nostre poeta per escandir en profunditat els sentits del poema que es rescriu tothora i que conforma el rovell de l’ou de la seua trajectòria poètica. Hi ha camins que hom recorre a salts, sense girar els ulls enrere, i n’hi ha que en cada passa concentren el sentit de tot el viatge i on la mirada es resumeix en equilibri d’horitzons i el temps, sempre nou i sempre vell, es resol a cada instant. Fill d’aquesta tensió, el poema verbalitza llavors l’estat de consciència del poeta en el seu esdevenir, allò viscut unit a allò que es viu i al que es projecta en la llum de cada dia. Aquests són els camins que transita l’Isidre.
Amb tot i que Hostes conté la idea de casa, assistim ara a un desplaçament de continent a contingut, d’objecte a subjecte, i a una obertura de significacions que ens porta a la transitorietat, a la multiplicitat dels espais habitats. El poeta és en primer lloc hoste de si mateix, company de l’altre sempre escàpol, com suggereix Vinyoli, i és hoste del cos amat, hoste del temps, de la vida i la natura, hoste d’una nova casa guanyada, la de l’amor, la de la plenitud, la del cant afirmatiu. El llibre traça un itinerari que les cites d’Amikhai i Homer divideixen en tres parts (14, 14 i 12 poemes), amb predomini del decasíl·lab blanc d’impecable factura. La primera dibuixa l’escenari de la casa guanyada davant la mar de Dénia. Són moviments de contemplació d’instants en plenitud, bells en el trànsit, pautats per la serenitat d’una veu i un pensament poètic que sap que només la reflexió pot traure tot el suc a allò que és viu i no desbaratar, per cap excés, la fràgil bellesa de les coses. Els poemes parlen de l’estada amable de l’hoste a la casa on sempre tornarà, d’”aquesta sort / d’estar amant i no saber per què / el temps no ofèn”. La segona part és un retorn a la ciutat, a la casa perduda, que té, per contrast, el sabor d’un comiat, un interludi cap al moviment final, en què “Morint / torna l’hoste de l’illa abandonada” i “palpita l’esperança de tenir / redós i llar quan tot ja s’ha perdut”. La memòria personal apama la pèrdua per assumir plenament el valor d’allò que es guanya. Tal és el sentit de l’hoste que malda, fidelment, per escriure l’espai del trànsit de l’instant, obert en la seua infinitud. Per a satisfacció del bon lector, hoste amatent de pàgines essencials.
Publicat a Saó, núm. 311, novembre 2006.

Fantômas

No deixa de ser curiós que el presumpte assassinat de Bin Laden, a seixanta quilòmetres d'Islamabad, la capital paquistanesa, a mans d'un comando de fornits xicots del SEAL nord-americà, s'haja produït just un segle després que Marcel Allain i Pierre Souvestre escriguessen la primera novel·la protagonitzada per Fantômas i noranta-nou anys més tard de la invenció de Fu-Manxú per Sax Rohmer. El primer era una mena de Mortadelo, un astre de la disfressa més esmunyedís que una anguila; el segon corporificava tots els tòpics de l'oriental pervers i la por al perill groc programat per ensorrar la civilització occidental. Els dos malvats van ser molt populars entre el públic infantil gràcies a la interminable sèrie de pel·lícules que protagonitzaren en els anys seixantes. Pel poc que recorde, els films eren tan dolents que l'estereotipada maldat que representaven es transformava en una innocència còmica que et feia simpàtics aquells eterns escàpols de la justícia. Les coincidències narratives (sobretot pel costat fantasmagòric del relat) amb el xeic terrorista que, segons diuen, ha estat abatut a Abbottabad no acabarien ací. L'operació, en efecte, sembla inspirada en qualsevol de les infinites escenes del western en què l'heroi irromp en el saloon i es carrega el pistoler fatxenda que tenia acollonida la parròquia (i ara dubtem si fou abans l'ou de la ficció o la gallina de la realitat). Tractant-se d'un típic producte made in USA, no podíem esperar que el relat que ens ha tingut amb l'ai al cor durant una dècada acabés d'altra manera. És lògic que en un país tan aficionat al rifle i la pena de mort, Obama haja aconseguit amb aquesta acció (que, no ho oblidem, es passa per l'entrecuix tot el dret internacional) calmar la set de venjança dels americans i uns índexs de popularitat que li negaven els titubeigs reformistes. No ho és tant que Zapatero i tots els altres mandataris i països hagen aplaudit, muts i a la gàbia, un episodi que presenta més ombres que llums i no poques contradiccions en la trama argumental. Llançat al mar, com diuen que han fet, molt ens temem que el fantasma del terrorisme de Bin Laden i Al-Qaeda encara ha de donar molta guerra.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de maig de 2011.

Paisatge sentit

Antoni Ferrer, La dansa de les hores. Perifèric Poesia, núm. 7. Catarroja 2006.

· · ·

Des de la seua estrena amb Partitura laberint (1984) Antoni Ferrer ha anat bastint una de les obres més sòlides de la poesia catalana actual. Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies (1986), Bagatel·les (1990), Cant espiritual (1992), Pietà (1993) i Cant temporal (2000) són les altres estances d’aquest casal lluminós que el lector pot visitar.

· · ·

Antoni Ferrer és una veu singular, un poeta imprescindible en el panorama actual de les nostres lletres. Lliure de les entremaliadures de l’edat juvenil, va estalviar al lector titubejos i solsides des del primer llibre, que ja presentava una factura impecable i on cantava la quaranta en anys i qualitat poètica. Aquell poemari i els altres que anaren confirmant la solidesa i profunditat de la proposta, com més anava més extraordinària, contribuïren bona cosa a oxigenar les aigües estantisses de la nostra lírica, a desbordar-les en sallents vertiginosos i fer-les fluir per camps impensats aleshores. Sol i sense escola, discretament, a penes audible –i només per als d’oïda més atenta– en el fòrum irrepetible de les nits d’Arana. Com sol passar amb les veus autèntiques, emmudida pel soroll de l’efímer i amagada per flaixos de capelletes. No només incorporava a la poesia d’ací l’alè metafísic i la temàtica religiosa, des dels territoris marginals d’una espiritualitat contestatària i personalíssima; ho feia, a més –parlem de poesia– amb una cura rigorosa del llenguatge i l’estructura, elegint amb zel la forma adient a cada proposta, fonent el ja per sempre, i per la gràcia del poema, indestriable. Agrimensors experts haurien d’amidar amb paciència els camps fertilitzats per la poesia de l’Antoni Ferrer. Mentrestant, aventurem que el talent d’aquest poeta té molt a veure amb el profund coneixement dels clàssics i del llibre dels llibres, de les entranyes de la música, de la ductilitat d’una llengua sotmesa a les pautes del ritme, poada de les fonts recòndites de la vida rural i posada al dia del món que ens toca viure. Però sobretot amb la mirada oberta a aquest món, tant el proper, personal i tangible com el que ens arriba de lluny, esgarrifós, amb cada cataclisme: el món de l’home. Mirada compassiva, cant solidari sense tics ni ganyotes, quan és espiritual aixeca plànols de la ciutat de l’esperança, quan és temporal es converteix en clamor dels vençuts, en un dels testimoniatges poètics més corprenedors contra totes les formes de la barbàrie.
La dansa de les hores té la saviesa concentrada dels llibres anteriors, més el guany de la senzillesa en equilibri, com una poesia concebuda per caminar ran de terra de records d’experiències passades, a la seua Costera, o d’algun viatge per Extremadura. Antoni Ferrer, després d’aquell immens Cant temporal, s’ha detingut per contemplar amb calma el paisatge de la infantesa, pautar el pas de les hores i pintar al natural amb pinzellades imperibles. L’epicentre del nou treball, els Vint-i-quatre juejus de la Costera, són poemes sarzits amb veus diverses (algunes d’ofegades en el riu de la història, com la del moro) on Ferrer vessa el jueju de la tradició xinesa a la forma del quartet de versos alexandrins assonantats i femenins. El resultat de la maniobra és impecable. Preserva el rovellet de l’ou de la lírica oriental (ja universal: fixació del trànsit, pàlpit immobilitzat de la dansa, quietud en moviment, concentració del pensament en la lleugeresa del mot) per transmetre’ns la bellesa del paisatge, les feines del camp, les mans de l’avi, les fires d’agost, trens i topònims sonors del país… I la seua subtilitat homenatjada en versos com aquest: “Un caqui. Com la brisa sedosa d’un quimono”. Un tren d’evocacions, una festa dels sentits, que el bon lector farà bé de no perdre’s. 

Publicat a Saó núm. 310, octubre de 2006.

                          Antoni Ferrer, voltat de xiquets, en el recital solidari amb El Cabanyal de 2007 

[foto de B. Mezquita].