Anacronies

Els darrers sainets de la Casa Reial, en especial el protagonitzat pel seu cap coronat i la fractura de maluc mentre s'exercitava en la caça d'elefants per les remotes terres de Botswana, amb el colofó de la petició de perdó feta, no en setswana, la llengua autòctona, ni en l'anglès colonial, sinó en castellà borbònic perquè el poguessen perdonar els súbdits, han alçat un clamor contra una institució que molts consideren anacrònica. I certament ho seria en una societat més avançada i que no fos ella mateixa pura anacronia en tants aspectes. Anacronia per anacronia, doncs, res de més coherent que Espanya siga un regne, i que ho siga precisament amb un rei d'opereta (o de sainet, vaja) de les dimensions d'En Joan Carles I, que porta l'anacronia del franquisme i de l'absolutisme poc il·lustrat en les entranyes i en l'escut d'armes de la família. Per molt que, per capricis del destí, ara ens hàgem assabentat dels negocis tèrbols del gendre Urdangarin ordits amb més o menys beneplàcit del pare polític, de l'estranya mort a Estoril d'Alfonsito, del tret al peu del nét Froilán, de les fredors que habiten el llit conjugal i un llarg etcètera de despropòsits (ensabonadors missatges nadalencs, incalculables fortunes a compte de la representació internacional del monarca, presidència d'honor d'una entitat de defensa de la natura, elefants inclosos, etc.), fins ara la monarquia era el secret més ben protegit de l'estat anacrònic, honor que es disputava amb l'Església, cares ocultes les dues de podridures pintades de rosa i porpra. El mal és que una abdicació improbable en favor de Felip, en pla reciclatge, no ens estalviaria l'anacronia. I una república, tan bananera possiblement com aquesta monarquia, tampoc, no es facen il·lusions. De manera que empesos per la crisi elefantíaca, que tantes coses fa emergir a la superfície, i una penúria publicitada als quatre vents com a coartada per a l'empobriment submís de la població i l'amenaça d'intervenció de l'Estat en cortijos i barraques que ja no valen per al negoci, no podem esperar de moment un final feliç o simplement agradable del sainet reial. Tot això sense comptar que els elefants no són conills, ni cérvols, ni molt menys salmons. Veges on t'amagues amb tanta escopeta descordada. 

 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 d'abril de 2012.

 

 

 

[Imatge extreta del bloc racócatalà.]

 

 

 

 

Risc de longevitat

Fins fa poc, quan llançaves una moneda a l’aire podia eixir cara o creu, a raó d’un 50 % de probabilitats per a cada cas si les matemàtiques no fallaven. La cara era l’esperança de vida, variable que amb d’altres factors de similar transcendència indicava el grau de desenvolupament de les societats, i la creu, doncs qualsevol de les circumstàncies negatives que la podien més o menys escurçar (obviava dir que fins no fa gaire la vida era considerada una realitat positiva, si més no en teoria). El cas és que en coherència amb els temps d’estretors que corren l’esperança de vida s’ha transformat en risc de longevitat i tots els càlculs de probabilitats se n’han anat en orris perquè la moneda sempre cau per la banda de la creu. Al pas que anem ni els matemàtics tindran feina, tot i que no és pla d’esmenar la plana a tota una Christine Lagarde, presidenta del Fons Monetari Internacional, que per evitar-nos el risc de longevitat proposa retardar l’edat de jubilació i retallar les pensions. No és que, sospitem, el capitalisme s’estiga refundant a compte de la crisi sinó que està concentrant-se en l’essencial de la seua idiosincràsia (amb perdó) i per això ha d’esborrar qualsevol rastre d’humanitarisme propi d’èpoques optimistes. En tot cas, jo de la senyora Lagarde i els savis escurabutxaques de l’FMI no ho plantejaria tan cruament per no espantar un personal amb seriosos dubtes sobre la utilitat d’un sistema que sempre dóna creu i sempre sobre els mateixos. A veure si amb una mica de sort prospera l’exemple de Dimitris Christoulas, el jubilat que es va suïcidar a Atenes, i va minvant el risc de longevitat, cosí de la prima de risc que no para de sacsejar els mercats. Encara que hi ha altres mètodes de provada eficàcia, callarem per no donar més pistes, amb l’esperanca que hi haurà per fi una legalització massiva de l’eutanàsia.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 d'abril de 2012.

 

Foto d'EFE d'una de les protestes a Grècia per la mort de Dimitris Christoulas. ABC 11 d'abril de 2012.

Penitència

Res millor per estimular la resignació i la penitència consubstancial a aquests catòlics dies que presentar els pressupostos de l'Estat per a 2012 amb justa antelació. Les processons i tots els altres espectacles que, amb permís de la meteorologia, esquitxaran de roja sang, encaputxats, tambors i cera La Pell de Brau (“Prou saps com passen pel forat / d'un ull d'agulla, ben untat, / a cor què vols, grassos camells / i el llarg ramat que put com ells”, diu Salvador Espriu a Setmana Santa), trobaran entre tanta retallada sobrats motius per a l'ascesi i el patetisme. I si alguns fervents devots de la passió i la mort de Jesucrist es queixaven aquests dies de la confusió entre les sagrades tradicions i els haloweens de tota mena, que es consolen pensant que les estretors de l'actual viacrucis materialitzat en els pressupostos són llavor fèrtil de metafísica i de candidats forçats a genuïna penitència. Clar que, com es veu, la tisora del sastre és molt selectiva i retalla un 44,9 per cent els diners a Catalunya, un 34,5 al País Valencià i 500 milions a les Illes Balears, per exemple, però deixa intocades o quasi altres substancioses partides, no per casualitat destinades a la Casa Reial, l'Església Catòlica i el Ministeri d'Interior, amb incompliment flagrant de les lleis estatutàries (és a dir, de l'Estat). I si pelut ho té Mas per defensar ara el seu pacte amb el PP, Alberto Fabra, que a fi de comptes representa un país programat per oferir noves glòries a Espanya, i José Ramón Bauzá, l'ariet mallorquí contra el català, s'apliquen disciplinats a les deixuplines. Ni pel cantó de les desgràcies compartides podem esperar així la unió de la gran família. Rebla el clau de la penitència l'anunciada amnistia fiscal o carta de naturalesa al frau dinerari, versió en temps de crisi de l'exarceració de xoriços marginals que es fa per Setmana Santa, quan més valdria posar en marxa una amnistia hipotecària que alliberés milers de famílies del jou del desnonament. Paciència i penitència, més monarquia d'urdangarins, més monges furtanadons i forces més armades en prevenció de les inevitables revoltes que seguiran a les processons i als pressupostos, Deo Gratias.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 d'abril de 2012.

 

Preguntes

Avui ja sabem, amb xifres a la mà, el que ahir només sospitàvem, que el País Valencià és el més sacsejat per la crisiestafa (híbrid que ja hem d'incorporar al diccionari) a nivell espanyol i on més persones han estat despullades de les seues cases en 2011 (13.711). Malgrat això, el portaveu del Consell, José Císcar, assegura tenir una tranquil·litat absoluta amb els venciments de deute públic dels propers mesos. Bé, la tranquil·litat, la inconsciència o la demagògia van com van, i sempre hi ha qui crida els bombers només quan el foc li crema les pestanyes. Diu que confia en el mannà de l'Estat central, que és una versió més del vell conte de la lletera. Els altres, en canvi, no tenim més remei que confiar en coses més pedestres i continuar preguntant, que per això hem fet una vaga general. Perquè una vaga no és una resposta sinó un interrogant més gran que un contenidor de Calatrava. Els del govern de Madrid ja han dit que no pensen canviar ni una coma de la reforma (un altre eufemisme per dir espoliació) laboral al·legant l'escassa incidència de la protesta, de la pregunta. En el terreny que trepitge, el de l'educació, el seguiment de l'aturada ha estat del 60 %, però no pense perdre el temps ballant amb xifres, que són les més lletges, i sé a més que això depén de què mires, si les botigues del centre obertes o les multituds que van recórrer una vegada més i en major nombre la primavera valenciana. Rajoy i companyia no voldran caure del burro fins que el foc no els socarrarà les parts pudendes intentant salvar els mobles de banquers i grans empresaris a costa del contribuent. Quant als sindicats grans, els primers sorpresos per l'èxit de la convocatòria, hauran de revisar la ferralla d'arguments, el de la idíl·lica pau social o el de l'estat del benestar, gràcies als quals han pogut fer la viu-viu davant la pandèmia de l'atur o assumir la incultura del xandall, el futbol, la tele i el supermercat. Si creuen que hem fet vaga només contra aquesta reforma laboral és que no entenen res. La batalla és per una altra cultura i una altra societat, aquella per la qual els treballadors es llegien el periòdic en rogle a la porta de la fàbrica o el tall.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 31 de març de 2012.

 

Hilarant deliri

El deliri, o pèrdua de sentit de la realitat amb un continu pixar fora de test i tota mena d'extravagàncies, sol ser visible per a tots excepte per a qui el pateix. Durant anys vam pensar que els deliris de Camps eren els efectes secundaris que en certs animals polítics (en el mal sentit de la paraula) produeix l'aplaudiment compulsiu dels acòlits, el mal costum de trepitjar catifes de vellut i d'obrir-se pas entre flaixos, encaixades de mans àvides de favors, colpets interessats a l'esquena i fins algun guapo proferit per alguna beata de dubtosa formació estètica. De l'aïllament de la realitat, en fi, amb què el poder embolica escuders de l'alçada del trist, hilarant i esbojarrat expresident. En les fases inicials de la patologia, un es creu investit d'un poder omnímode perquè l'han elegit els votants i veu cada dia el seu nom estampat en un butlletí oficial, i ignora que només és un figurant o un símbol, un simple i mortal passavolant. Quan va destapar-se l'olla podrida de Gürtel, els deliris de Camps van adquirir unes proporcions alarmants que vam creure degudes a la ingesta d'algun estupefaent administrat, això sí, per prescripció facultativa a la farmàcia de la senyora. A ningú que li passe: haver-se d'escoltar en públic les llepades telefòniques intercanviades amb el Bigotes durant eternes sessions judicials trau de polleguera el més trempat. Confiàvem que, caigut de la peanya que l'aguantava i amb una nòmina de diputat que no exerceix a la butxaca, deixaria passar amablement el temps fins que oblidàssem el president més inepte que han donat aquestes terres (i ja és mèrit!). Va tenir, però, la mala sort de caure en mans d'un jurat il·letrat i incompetent (i popular per a més conya) i ser absolt dels delictes per què el jutjaren. Un altre, ja dic, hauria aprofitat la sort (probablement trucada) d'haver salvat la pell de raspalló per passar a millor vida i concentrar-se en una teràpia que el guarís de la perillosa malatia dels deliris. També ens equivocàvem. El seu és un cas sense remei, i ja es postula, en una entrevista recent, per a president d'Espanya, de la Generalitat o del que siga, en una mà el seu curriculum i en l'altra un cartellet que diu “Dame argo!”.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de març de 2012.

 

[Dios los crea y ellos se juntan.]

 

Sic transit gloria mundi

Les conselleries d'educació passen, com passa la glòria en aquest món. I els consellers i (més rarament) les conselleres, vuit en setze anys de govern del PP, quinze des de 1978. Passen fins i tot els noms amb què s'intenta emparentar la cosa, efímeres parelles o grups de ball, ciència, cultura, esport, formació i ocupació, aquest darrer en plena crisi de desocupació, a veure si cola. Passen conselleries, consellers i conselleres i denominacions, i roman la Universitat, les federacions de pares i mares, els sindicats i associacions d'ensenyants i estudiants, els assaigs de sociolingüística i els moviments de renovació pedagògica com Escola Valenciana. Amb els consellers i conselleres passen també directors i directores generals, secretaris i secretàries, subsecretaris i subsecretàries, assessors i assessores i tota la rècula de buròcrates més o menys eficients i més o menys prescindibles. I les lleis i els decrets i les resolucions i les ordres. Passen les vaques grosses pasturant en els prats de la ignorància i passen les vaques flàccides de mamelles extenuades pel saqueig i el balafiament. Passa això i més (i encara passa poc, i massa poc) i roman un mestre o una mestra, o professor o professora, colze amb colze amb un grup d'alumnes, barallant-se cada dia per mantenir dempeus la dignitat de l'educació pública. Però el mestre o mestra, l'estudiant, el pare o la mare, l'universitari o l'especialista en sociologia del llenguatge, el pedagog o el filòsof, no són mai convocats als despatxos on els consellers i conselleres i els governs de què depenen es passen el dia pegant voltes a l'ou de l'ensenyament, que mai no aconsegueixen plantar dret. Per molt que al sistema educatiu li cal estabilitat i consens, mirada estratègica i una voluntat política fonamentada en l'ensenyament públic com a garantia de qualitat democràtica, els passavolants de les conselleries només porten cartipassos plens d'improvisacions, capricis, privilegis eclesiàstics i de casta, fullaraca a compte del bilingüisme, el trilingüisme o vés a saber què. Passaran ells i romandrà l'escola, els seus protagonistes i destinataris i els seus reptes. I com sempre, escola, país i llengua pagarem el beure. Sic transit gloria mundi. 

 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de març de 2012.

 

 [Foto de l'Alejandro's Bloc.]

L'udol del cec

Ramon Ramon, Simfonia per a un estat de coma. Perifèric Poesia núm. 16. Catarroja 2011. Amb un eípleg de l'autor.

· · ·

Pot semblar paradoxal que l'excusa compositiva, l'encaix formal del poema, en comptes de constrenyir l'expressió o limitar l'horitzó de la paraula, conferesca ales a certs creadors. Em referesc als casos en què hom parteix d'una estructura molt tancada, més o menys predeterminada per la tradició. Potser a això es referia no sé quin clàssic (d'ahir, avui o demà, perdoneu la mala memòria) quan afirmava que era precisament en el sonet, amb fama d'esquerp, on més lliure s'hi sentia. O l'indefinit problema de la Forma amb què Grombowicz s'exclama més d'una vegada en els seus escrits. Al capdavall, i per molt que gran part de la poesia moderna es funda en la creació d'una poesia que recrea formes de dicció més col·loquials, “naturals” i dialogals, no hi ha dubte que encertar amb una determinada música, una melodia mesurada amb el metrònom dels accents, el còmput sil·làbic i els jocs reiteratius de la rima, pot estendre per al poeta el llit per on discorrerà el seu riu verbal i que canalitzarà la seua empenta creativa. Clar que hi ha d'haver alguna cosa més que el domini tècnic d'una estructura, la mecanització d'uns moviments verbals i de pensament que permeten l'alliberament i la contenció de la paraula en un difícil equilibri dinàmic, cosa que té a veure amb allò tan dur de definir com la qualitat poètica, evident quan es fa resultat llegible i esmunyedissa quan la volem aprehendre en el procés. Per això hi ha versaires més o menys hàbils i poetes. És probable que aquests darrers siguen els qui han sabut triar un com per al què, i viceversa, i estiguen en condicions d'augmentar i corregir, poc o molt, el cabal comú de la poesia, la llengua i la cultura.

És el que ens proposa Ramon Ramon (Catarroja, 1970) en el seu cinquè, brillant, poemari, Simfonia per a un estat de coma: una estructura sotmesa a la precisió dels versos decasíl·labs aplegats en quartets de rima creuada. Cada un dels 69 poemes que integren el treball està format per dos quartets de rima consonant ABBA/ABBA que no es repeteix fora de cada poema, la qual cosa ens dóna un còmput de 138 rimes. L'operació, en ajuda de la qual ve l'hipèrbaton i altres recursos que fan sotsobrar la naturalitat de la llengua (o el que és el mateix, que recuperen la naturalitat de la tradició literària, de la pròpia sobretot, Roig, March, Estellés…), equivaldria al xoc de trens foixià entre el nou i el vell: construccions i dicció antiga per a un món nou que s'expressa amb el lèxic d'ara. La creació de personatges que parlen o els lligams narratius que cusen els poemes són altres mecanismes que asseguren la impersonalitat (per disgregació i dramatisme) del jo líric i la sensació que ens trobem davant una poesia emintenment objectivista que amb la descàrrega constant d'ironia –sovint desolada– produeix el distanciament necessari com per sacsejar la consciència del lector i contribuir a superar l'estat de coma (social i universal) actual. Perquè aquest és l'escenari que es pinta en el llarg poema de Ramon Ramon, amb dades precises i la toponímia escaient com perquè hom puga ubicar el drama en un temps i espai concrets: un déu feliç perquè es mort al paradís, un dimoni-camell eloqüent, un cec profètic (un Tirèsias visionari que exerceix de poeta) i pare d'una filla violada (tal vegada la Bellesa), un Crist drogoaddicte que desdiu la seua divinitat, i la Llei, i el Poder, i molts narcotitzats, sumits en l'estat de coma d'aquests temps. L'udol polifònic de Ramon Ramon, excepte pel distanciament foixià apuntat més amunt, s'emparenta per aquest costat amb altres udols cèlebres i visionaris com els de Blake o Allen Ginsberg.

Com en els seus treballs anteriors, A tall d'incendi (1991), Primavera inacabada (1995), Contra el desig (1999), però sobretot com en el magnífic Cor desmoblat (2004), Ramon Ramon, allunyat dels cenacles i les modes, discretament, està alçant amb rigor i solvència una poesia que ja no es plega als cànons mel·liflus del bellisme sinó que indaga i descriu les ferides que supuren, les amargors que ens assetgen, les podridures damunt les quals el món assenta el seu cul i la seua desraó de ser. Entre la música per adormir les feres i el tam-tam que sacseja l'estat de coma Ramon Ramon ha optat pel clam més esquinçat i cru. Altrament, probablement, s'estimaria més el silenci. “Replica el cec: `Qui practica el bloqueig? / Què fou primer, la guerrilla o la tropa? / Naufragaran veles i vents d'Europa / sense ponent, llevant, xaloc, llebeig… // Quan mor un déu, jo celebre un bateig, / el mite és bell si reparteix la sopa, / per l'oncle Sam aixecaré la copa / si el xèrif, calm, no busca el tiroteig´”.

Publicat a Saó núm. 368, febrer 2012.

  

[Ramon Ramon signant llibres el dia de la presentació del seu poemari a La Casa del Llibre, 19 de gener de 2012. Foto: F. Mompó.]

Falles polítiques

Que àgil ha entrat a sac la Junta Central Fallera contra les protestes que s'han aplegat sota el balcó municipal a les mascletades! Ja sabíem que per falles tot és permès a València, en especial la barbàrie i l'incivisme, però no la dissidència, la llibertat d'expressió i la manifestació del descontent popular, per molt pacífica i educada que siga. Que res no altere la pax romana, vull dir fallera, que per al cas és el mateix. La gerontocràcia (d'idees més que no d'edat) que regula, organitza i exerceix el control absolut sobre la festa vetla infatigable perquè la crítica democràtica no rebaixe gens el poderós efecte de somnífer que les falles han anat concentrant des d'almenys la triomfal entrada de Franco a la ciutat de què encara és alcalde honorari (i amb això està dit quasi tot). La protesta té, sí, una arrel política que s'expressa amb cartells, cartolines roges i llibres enlairats, convertits per agradable sorpresa en símbols de la lluita contra el menfotisme i la impunitat, l'autoritarisme i la injustícia. I de naturalesa política, a les antípodes de l'anterior, és també la promiscuïtat que s'exhibeix cada any sense pudor des del balcó de l'Ajuntament entre els representants electes i els capitosts fallers, més alguns convidats de pes que contribueixen amb entusiasme a la irrigació del narcòtic de decibels i foc que cada any es bomba des de les altures i a la ingesta de canapès i copes a compte de l'erari públic. I la promiscuïtat és tanta que un observador incontaminat no sabria qui és la batlessa i qui la fallera major, la senyora de roig amb veu de mascletada o la jove de la banda bicolor vestida de valenciana. Molt abans de les vigents retallades, el poder falleril, sota el ferri control dels amos del corral, la parra i la paella, en un prodigi de zoològica simbiosi, ja s'havien avançat a la decapitació general amb l'ocupació de tot l'espai urbà, inclòs el de les consciències. Les falles són, ai!, la continuació de la guerra política per altres mitjans, estat de xoc en estat pur, i per això volen que continuem calladets i mansos aplaudint a rabiar la seua glòria i poder. I un be negre!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de març de 2012.

[Fotografia publicada a ara.cat, 1 de març de 2012.] 

Imatge i realitat

Es queixa María José Català, a propòsit de les manifestacions que les darreres setmanes han tret centenars de milers d'estudiants i treballadors al carrer, que la imatge no es correspon amb la realitat. Ignorem en quin costat, racó o forat de la realitat viu la consellera d'Educació ni quins problemes de percepció provoquen la distorsió de la imatge. Potser, com en les televisions antigues, és que no li arriba bé el senyal. Quan passava això, un simple colp sobre l'aparell restituïa la nitidesa de la imatge, però dubtem que en el cas de l'exalcaldessa de Torrent es puga aplicar amb eficàcia tan rudimentària tècnica. Per començar, on hauríem de colpejar, al cap, a la consciència…? D'aquesta senyora només recordem que en una reunió del seu partit afirmava tenir el defecte de parlar en valencià i que demanava per endavant excuses a l'auditori si per culpa del mal costum se li escapava alguna expressió desafortunada. Sospitem, doncs, que la patologia visual de la susdita senyora necessitaria una teràpia més subtil, i no quatre colps maldestres. Siga com vulga, detectar la manca de correspondència entre la realitat i la imatge és exactament el que ens ha passat a molts (en sentit invers al de la consellera, no cal dir-ho) durant molt de temps, que no enteníem la imatge de bacanal sense fi projectada des del poder quan la realitat era de simple estafa i saqueig. No enteníem que la burla a què hem estat i estem sotmesos no reflectís la imatge d'una revolta democràtica en tota regla (i, dit siga de passada, continuem sense entendre-ho). Dilapidats els recursos públics, fins i tot amb el conte de la solidaritat internacional del senyor Blasco, la imatge tan soferta de país de xauxa ha caigut amb estrèpit davant els nostres nassos i en el seu lloc ha aparegut la realitat pura i dura feta un santllàtzer. I ara que la realitat i la imatge, a base de colps, com en les velles teles, per fi comencen a ajustar-se, moltes mariajosés manifesten símptomes de greu presbícia. Porten tants anys obsedits només per la imatge i la simulació que la realitat se'ls n'ha anat per l'aigüera. I ara sembla que ho inundarà tot, de manera que més ens valdrà afinar bé la vista i la resta dels sentits.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de març de 2012.

 

















[el famós crit de munch. imatge distorsionada de la realitat?]

Moltes flors

Amb els darrers espasmes de l'hivern, ja podem dir que ha arribat la primavera a la ciutat i al seu país. Jovial, noble, innocent i autèntica, com sol ser, l'han batejada a més de valenciana –i ja s'encarregaran els milers d'oronetes que els sobrevolen de confirmar tan esperançador pronòstic. S'ha escampat des del Lluís Vives, cruïlla on conflueix i es centrifuga la dignitat malmesa, la fartera pel vell col·lapse autoritari, el futur negre que anuncia la tisora i una legítima defensa de llibertat i democràcia adulterades. Entre l'Estació del Nord, amb el vaivé incessant de viatgers d'arreu i cap a totes bandes, i l'antiga plaça del País Valencià, escenari on la dreta monopolitza la pirotècnia amb una Rita entossudida a encendre la darrera traca, els estudiants han enlairat l'arma que més acolloneix l'autoritat i contra la qual no poden les garrotades ordenades pel xèrif fatxa i una franquista mal reciclada en una Conselleria de Camps: els seus llibres. Han qualificat d'enemics els xavals de secundària, però no ha estat un lapsus: en la ratlla que separa la justícia de la injustícia s'enfronten els enemics de classe. Esgotats els recursos per a la idiotització i la hipnosi, cada dia queda menys espai per a la col·lectiva somnolència. Mentre els crèduls i els addictes al poder, porra en mà, es pregunten d'on ha vingut i com la primavera, cau el teló dels fastos i sobre l'escenari de la batalla, al costat dels corruptes i el metòdic robatori, ha aparegut la cara d'un poder sense maquillatge i els ullals dels gossos que tornen a mossegar per defensar els privilegis dels seus amos. Els joves no entenen d'el·lipsis ni volen perdre's en els laberints i els càlculs que als majors han fet penar tantes voltes entre la impotència i el vici de la queixa, i per això s'han convertit en blanc avui (com ahir tants altres) de les blaüres, ferides i bonys amb què s'expressa el llenguatge de la barbàrie. Ara toca a tota la ciutadania, i en especial a les esquerres disperses, sumar-se a la revolta democràtica i posar molts cossiols a les finestres. Sembla que la primavera ha vingut per quedar-s'hi una bona estona. Caldrà molta flor per subtituir tant de xoriço com encara ens malgoverna.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 25 de febrer de 2012.

 

La porra

L'hivern d'aquell any fou molt cru, tant com el d'enguany o més. Però la sensació tèrmica de fred extrem no era provocada, com sovint passa, per vents del nord sinó per la indefensió en què ens trobàvem els milers de manifestants que omplíem cada dia amb l'ai al cor els carrers de València, esbatussats d'una banda per la policia i de l'altra per escamots ben organitzats de feixistes. Trenta-set anys després la història es repeteix com una trista lletania. No acaba de morir el cadàver d'un dictador però un gris expresident ha estat indultat cum laudem. La porra del poder ha anat canviant de mans, però és feta d'idèntic material de duralex i cau sempre sobre la mateixa esquena plural que protesta. La seua violència sembla obeir a un automatisme idiscriminat i cec, però són caps ben moblats, amb càlculs metòdics, els qui des de despatxos encatifats n'accionen el comandament a distància perquè es desplomen amb tot el seu pes damunt la ciutadania. Les càrregues de la policia de Paula Sánchez de León sobre alumnes de secundària no són només un abús d'autoritat que conculca la llibertat d'expressió i una infame covardia sinó sobretot un avís per a navegants en temps de maror: qui gose protestar contra l'estat intolerable de coses ja sap el que li espera. No se'n donaran explicacions ni se'n depuraran responsabilitats perquè la impunitat augmenta la sensació tèrmica de fred, molt útil quan la contestació deixa de ser cosa dels quatre gats de sempre. València, en la violència institucional i en l'emparada pel poder, continua sent una excepció a la baixa en les dubitatives democràcies hispàniques. Cansa veure la diputada Mònica Oltra expulsada de l'hemicicle propietat de Cotino, cansa veure les blaüres sobre l'esquena de la dignitat, cansa veure trepitjats impunement els drets d'aquest poble. La transició que començà amb la mort de Franco no va poder tocar port amb l'invent del blaverisme i el narcòtic subministrat pels setze anys de PP. Se'ls està acabant l'anestèsia però tenen porra per a estona. No tenim més remei que continuar armant-nos de raons si volem tombar-los i arribar algun dia a un port més saludable.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de febrer de 2012.

 












[el plural.com]

Poesia en sabatilles

Vicent Penya, Llibre de les enrònies. XXVIII Premi Roís de Corella de Poesia-Ciutat de València. Bromera Poesia núm 93, Alzira 2011. Pròleg de Ramon Guillem.

· · ·

El darrer poemari de Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961), el setè en el seu compte particular, significa un gir substancial en la seua manera de fer i entendre la poesia. Sotmesos els versos que integren aquest Llibre de les enrònies a la disciplina de l'alexandrí –rimat a més en la primera i la darrera seccions–, l'autor ha abandonat, almenys de moment, el laconisme líric que caracteritzen anteriors treballs com El joc (2002) o El buit (2006) en favor d'una narrativitat que combina equilibradament la tendresa que desprén la mirada d'un home senzill i els rampells d'ironia i causticitat que contrabalancen una visió del món i del propi món tot impedint que caiguem en l'abisme de la simple anècdota. Si Joan Fuster, per alliberar-se de tota aparença de transcendentalitat, afirmava que el que ell feia, l'assaig, era un gènere en `mànegues de camisa´, deliberadament Vicent Penya es decanta per escriure una poesia `en sabatilles´ (el paral·lelisme, ben entès, l'establim nosaltres), fruit d'unes cabòries (que no altra cosa volen dir les enrònies del títol) personals i quotidianes, des de la consciència o la voluntat d'estar realitzant `la tasca del manobre dels versos´ (del poema “Els versos”, de la secció III). Vistos des d'aquesta perspectiva, els poemes d'aquest Llibre de les enrònies acompleixen un meritori objectiu desinfectant, higiènic, enmig d'un panorama on la retòrica grandiloqüent –al capdavall estrepitosa fallida de la recerca poètica– hi sol ser moneda corrent. La cita de Montaigne, un altre que tocava `de peus a terra´ i que tenia més de `dos dits de trellat´ (del poema “Fortalesa”, de la secció II) o la paràfrasi del pessoanià `el misteri és que no hi ha misteri´ de “Vell malentès” (secció V), hi són, en aquest sentit, ben eloqüents. Però hi ha un altre fil conductor que lliga el treball de Vicent Penya amb la més immediata tradició autòctona, el que l'uneix, de manera indeleble per bé que tàcita, amb el gran poeta alcoià Joan Valls i Jordà (1917-1989). En efecte, la solució formal d'aquests poemes, d'estricte classicisme, el gust pel sentit comú que representa la saviesa popular que es formula a través de frases fetes i sentències, el contrapunt irònic amb què sonen certs neologismes esdrúixols, i la visió de l'home solitari que reconeix sense aldarulls la pròpia grisor i les misèries del món que l'envolta, mig tendre i mig amarg però sempre empès per la força de la bonhomia i la rectitud moral, són trets compartits amb l'autor de Breviari d'un eremita urbà (1975), Sonets de la fita obscura (1984), Anys i paranys (1985) o La rosa quotidiana (1990), per exemple.

En l'ajustament entre les pretensions i els resultats, doncs, el llibre de Penya és impecable. Un es pot sentir més o menys atret per aquesta mena de poesia, hi pot detectar els límits de l'extrema explicitud o els perills d'una banalitat que assetja en l'operació de despullament de la pròpia vida, però no hi ha dubte que els alexandrins flueixen amb destresa i que arriben a dibuixar amb precisió els perfils d'un home a qui el lector acaba considerant proper i amable, algú amb qui valdria la pena enraonar i passar l'estona. A través dels 49 poemes del llibre –un per cada any viscut per l'autor quan el va acabar de compondre, fins ací arriba la cabòria constructiva–, Vicent Penya es forneix d'una filosofia d'anar per casa per acarar un món que sempre ens desborda, llei de vida, amb els seus canvis vertiginosos, i ajusta comptes amb els propis fantasmes, o enrònies, més preats: el pas del temps, els vaivens d'oblit i memòria, la soledat, la mort, l'amor i el sexe, la llibertat de l'individu, etc., i en el centre neuràlgic, les amargors i dificultats d'un ofici, el d'escriptor, tothora assetjat pel vell malentès (vegeu el poema homònim ja citat més amunt) de no ser entès pel lector i condemnat a heure-se-les amb el seu dur désir de durer enmig d'un món que el menysté en la ignorància i per al qual les paraules semblen haver perdut tot valor. Sense estridències, amb tot l'esforç de sinceritat i despullament de què ha estat capaç, heus ací el dietari poètic d'un home abocat completament al doble, paradoxal i difícil ofici de viure i d'escriure.

Publicat a Saó núm. 367, gener de 2012.