Marxiana

Mal que bé també al País Valencià vivim el nostre propi procés, de dimensions modestes, certament, i, al contrari que les espectaculars festes de què tant ens vantem, quasi imperceptible, tàcit, d'una timidesa exasperant, però procés a fi de comptes. Ni que només siga per imperatiu de la física elemental i la llei de gravitació universal o els principis de la termodinàmica, ens movem, seguim o ens arrossega el nostre peculiar procés. Però d'on, des de quin punt en trànsit que semblava immòbil, cap a on? Baixem al terreny de l'explicitud: des de la llarga ressaca del franquisme pintada amb molts colorets democràtics a la recuperació de les constants vitals de l'impuls cívic i llibertari, a la revolta democràtica. Baixem-hi una mica més: des del tarquim infecte del PP i els seus adlàters a la construcció d'un autèntic poder popular, bastit sobre bases noves. Clar que no hi ha carta astral que dibuixe el destí de la gent, que el futur no està escrit enlloc amb lletres clares i que al capdavall serem el que voldrem ser. Podria passar-nos, doncs, com en la paradoxa marxiana i partint del no-res arribar als cims més alts de la misèria. Les esquerres, però, estan obligades a llaurar l'optimisme, des d'una certa confiança en la perfectibilitat de les coses. Per això no entenc que ara que tots els indicis apunten a un canvi de cicle en què el PP perd la majoria absoluta, l'oposició amb pes institucional manifeste en la seua pusil·lanimitat actual el que podria ser una por al poder i una desconfiança envers el poble, íntimament lligades. La primera s'explicaria pel desolador panorama que l'autoritarisme, la ineptitud i la mala fe ens deixen com a deute a pagar a escoti pels de sempre, però si les dificultats a la vista són enormes també ho són les possibilitats i els reptes que s'hi obrin. Tornem, inexplicablement, a l'error de pensar que la fruita madura caurà ella sola i que només l'hem d'esperar amb la boca oberta. Si els partits amb expectatives i vocació de poder es pensen que el procés consisteix en un simple intercanvi de cromos i sigles perquè tot màgicament es recomponga, és que no han entès res. Com demostraran no haver entès ni pruna si redueixen el debat, els pactes i els càlculs als cenacles de professionals i experts, si priven la gent de participar-hi amb idees i propostes, si renuncien a mobilitzar la societat i organitzar-la en llibertat, si es pensen que l'arbre pot créixer sense la força de la saba i l'arrel del poble. Amb la boca xicoteta, perpetuant antigues malfiances, treballant (si ho fan) en un secretisme que alguns anomenen prudència, la primera ventada els farà caure com un castell de naips. I llavors sí que haurem fet l'inútil viatge des del no-res per atényer les cotes més altes de la misèria. Ull viu!

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 22 de febrer de 2014.]

[Perifèric, quadre de Joan Genovés.]

Calaveres rotllades en bufandes

Havia triat el moment en què el dia s'instal·la entre dues llums i va transformant-se palpablement en nit –crepuscle, capvespre, horabaixa– per posar rumb a Alcoi, on s'inaugurava l'exposició Agorafilia. Confiava que empès pels vents, l'onada d'altes temperatures que ha bressolat el mes de febrer i la llibertària florida del ametlers, el paisatge es transformaria en espectacle viu de formes i colors. L'avanç lent de la vesprada, impulsat per la velocitat del cotxe, em va fer desembocar en la Vall del Serpis just en el moment en què la gamma de rojos i blaus muntava la seua festa jugant amb l'orografia i esclatava en l'increïble cobalt que un pinzell prodigiós havia pintat en el punt de fuga que marca la Font Roja. Bon aperitiu, em deia, al que m'esperava a la plaça o mercat de Sant Mateu rebatejat amb l'hel·lenisme àgora i que acollia l'exposició. No sé si és bon símptoma que un espai destinat a l'alegre mercadeig dels aliments s'haja transformat en sala de cultura, per molt que també ella és una forma de gastronomia imprescindible, però és almenys una resposta imaginativa a una crisi que ja sembla endèmica, una alternativa plausible a la pitjor de les seues seqüeles, el decandiment de la nostra ànima civil. En qualsevol cas, allà hi havia el lúcid pòrtic a l'exposició, Calaveres amb bufandes, de Jordi Botella, per restablir el fil que uneix l'art amb les necessitats més peremptòries, aquella tossudesa vitalista que fa de la gana motor de supervivència i que fins es permet el luxe d'inventar una delicadesa culinària amb les matèries més humils. I la riallada d'un humor que per virtut de l'agorafília (amb accent) estimba els tòtems sagrats de l'art, que sempre ballen en la corda fluixa de la gratuïtat i la insignificància quan és vassall del poder, des de dalt del Barranc del Cint. Així l'altre fil, el treball honest i rigorós del pintor Manolo Antolí, atès feliçment el jubileu escolar (no l'artístic, que sempre és jubilar), havia unit dotze artistes gràfics amb sis escriptors perquè tramassen els seus diàlegs creatius. I heus ací els primers fruits d'aquest diàleg entre les formes, una exposició humil de dimensions i honesta de pretensions i resultats, com un camí que s'enceta i no té punts d'arribada, només horitzó. El secular amor per la plaça dels alcoians va tornar a omplir el vell Mercat de Sant Mateu. Ben mirat potser només l'agorafília, amb el degut accent, ens pot traure del nostre ensopiment civil. I com les llibertàries flors de l'ametler, donar-nos la força per escampar-la arreu.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 15 de febrer de 2014.]

Com aquest vent

Jordi Llavina, Contrada. Tres i Quatre, núm. 156 Poesia 3i4, València, 2013. Pròleg de Teresa d'Arenys, epíleg de Josep M. Esquirol, dibuixos de José Luis Paulete i fotografia d'Albert Carreras. Notes finals de l'autor.

· · ·

Hi ha qui es deixa endur pel corrent del temps a l'hora de confegir els seus poemaris, sense un pla preestablert, i hi ha qui sembla haver decidit d'antuvi, en un punt o altre del procés creatiu, l'encaix formal a què les seues paraules van sotmetent-se. Aquesta segona opció (i passeu-me l'obligat reduccionisme a extrems que no s'exclouen i permeten tot de matisos: cada llibre és un món) sembla la preferida per Jordi Llavina (Gelida, Alt Penedès, 1968). L'arquitectura del seu llibre anterior Vetlla (Saó núm. 371 de maig de 2012) responia a aquesta estratègia, potser per la naturalesa narrativa de la proposta, potser per influència dels seus treballs com a narrador, per tot plegat. La construcció d'aquest Contrada, però, també calculada amb molta precisió, és d'una altra mena: la que imposa el sonet. Si d'una banda això fa més autònom cada poema, en unitats de catorze versos decasíl·labs ben escandits i rimats, també permet a l'autor establir tot de connexions internes, marcar nítidament els temes centrals del llibre, conduir el lector, fet i fet, pels paisatges vitals i personals de la seua particular contrada amb indubtable eficiència, de manera que si alguna cosa no és el nou llibre de Llavina és suma passiva del material d'enderroc del temps ni fulgor dels seus astres més brillants però distants (entre ells i respecte del punt de vista del lector). El que planteja cada llibre reglat d'aquesta manera és també una cosa que interessa molt els creadors però només tangencialment el lector de poesia: encara se'n pot traure suc, d'aquest o altres formes més o menys tradicionals? No hi sentirem inevitablement una música que ja no és d'ara i ací? No cal recórrer a Foix, ni a tants altres conreadors il·lustres d'esquemes clàssics, però llegint Contrada em torna a assaltar el dubte, per molt que no només no hi ha res a objectar quant a la qualitat de la manufactura dels quaranta poemes sinó que molts d'ells produeixen l'efecte que exigim a la bona poesia: un calfred et recorre l'espinada mentre alguns versos bellíssims (i que sovint aguanten tota l'estructura del poema) es queden aletejant en l'aire uns instants com ocells de sentit.

De les dues significacions que trobem de `contrada´ és la segona la que millor s'adapta a la mirada i substància del poemari: voltants, extensió de terra pròxima a un lloc, a una persona, a una casa. Efectivament, des del primer sonet, “Casa”, emparentat amb el conegut poema papassetià “Deixaré la ciutat” només que sota la forma de l'imperatiu, se'ns obre el motiu nuclear del llibre, la recerca i gaudi de les coses essencials de la vida, la vida mateixa en la seua immediatesa, en tot allò que és a l'abast de la mirada, el tacte i el pensament. Així, en la contrada campestre que Llavina va descrivint i que no costa gens d'identificar amb el Penedès (o amb qualsevol dels penedesos escampats per la nostra geografia), es desplega el món de l'autor: el pas del temps, certs records d'infantesa, l'amor perdut i l'amor guanyat (“Marta”), la mort i la malaltia, l'amistat, els elements de la natura, especialment animalons i plantes, la soledat, els dies i les estacions, les feines del camp, la pluja, la recreació de pintures en un parell d'ocasions…

La mirada de Llavina és neta, però no pas ingènua: de la netedat del que ja ha viscut prou com per saber decantar-se cap a les coses imprescindibles i allunyar-se a temps de les futilitats i merders de la ciutat, de la massa (ramat en expressió de l'autor) i l'estupidesa i vertigen circumdants. Com Vinyoli (ara que entrem en “el seu” any), conscient d'un envelliment que no és estrictament el de l'edat i sí potser el de la saviesa, el poeta necessita realitats, no fum, ço és, fer del seu contacte amb la realitat que és la pròpia vida el motiu central del treball poètic, i fer-ho des de la nitidesa, des del que sovint més costa en poesia: la senzilla harmonia. “Basteix la casa lluny de la ciutat, / de cels nocturns il·luminats d'escòria. / De tant en tant bivaqueja en un prat: / és bo que, amb ull despert, servis memòria // del lloc de cada estrella al buit sembrat, / que notis com al cor et creix l'eufòria / d'aquella flor que es dreça a sol colgat / i que de nit coneix l'hora de glòria. // Basteix-la a prop d'un camp de blat que al juny / et faci confident del so, entre espigues, / d'una veu íntima de vent. S'esmuny / com aquest vent, la vida –home que artigues, / vinclat, el tros de temps que tens i, al puny, / comences a sentir cremor d'ortigues”. Qui es privaria d'endinsar-se en una contrada que s'obre de manera tan fulgurant?

[Article publicat a Saó núm. 389, gener 2014.]

[Foto publicada a Núvol, 23/4/2012

L'Acadèmia

Ja saben com va començar allò de l'Acadèmia (Valenciana de la Llengua), de manera que a ningú que no es xuple el dit en excés pot sorprendre la darrera, per ara, escena del drama, o estirada d'orelles dels amos del corral als acadèmics per haver publicat al Diccionari el que tothom sap, que valencià i català són el mateix. I com i per què va començar "allò"? Enmig d'una lluita fratricida per ocupar les butaques insòlitament remunerades (en institucions similars aquests càrrecs són de caràcter simbòlic i honorífic) i vitalícies amb el contrastat mètode de les quotes de partit i la llepatocràcia, mot que encara no figura al susdit diccionari. Entre els pragmàtics del més val això que una puntada als collons i els qui pensen que la llengua dels valencians té altres urgències i que una institució científica no es pot sotmetre als interessos del poder de torn, la vida de l'Acadèmia hauria passat sense pena ni glòria, aliena als problemes de la societat, inclosos els d'arrel sociolingüística, celebrant alguna efemèride asèptica, promocionant algun escriptor nostradament difunt, editant papers més o menys interessants i deixant que s'acumulassen les teranyines sobre el ric patrimoni cultural del País Valencià (amb perdó). Així hauria d'haver anat la cosa, omplint de subratllats dialectals una pax valentina sempre agitada com un sonall quan al PP li convé. Però l'anticatalanisme fundacional de la institució, per molt que se'l vulga pintar de rosa i malgrat la meritòria tasca d'alguns acadèmics, i la vigilància d'una activitat científica que justifique la maniobra lingüicida del poder, ha convertit la somniada migdiada de l'Acadèmia en un malson de barracó de fira de pim-pam-pum. Recorden, per exemple, l'amenaça del mai no prou vilipendiat Font de Mora de tancar la paradeta si l'Acadèmia no aconseguia la quadratura del cercle arrancant el valencià de les urpes glotòfagues del català. El Diccionari Normatiu Valencià, a parer d'algun especialista que ja s'ha pres la molèstia de consultar-lo en línia, arrossega molts defectes i fa més confuses les orientacions normatives del català per un excés de zel dialectalitzant. Tot això està en sintonia amb les directrius del PP. Però que s'hi reconega explícitament la unitat de la llengua catalana ha posat dels nervis Alberto Fabra, en altre temps sensat ciutadà de Castelló i avui prima donna de l'opereta antivalencianocatalana. Els actors sembla que es resisteixen tímidament a representar la pantomima, almenys mentre no els toquen els sous, però l'amo del teatre potser ha decidit ja deixar caure el teló. Siga com vulga, no s'acabarà ací un drama que té poc a veure amb superdotades acadèmies i molt amb la salut i la voluntat decidida d'un poble de recuperar la seua dignitat civil.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 8 de febrer de 2014.]

El Tripartit

Les diverses enquestes sobre intenció de vot publicades d'uns temps ençà vaticinen la pèrdua de la majoria absoluta del PP al País Valencià, una situació inèdita en tot el que portem de segle i part de l'anterior. Ni tan sols amb la probable irrupció d'altres sectors de la dreta espanyolista com UpD, Ciutadans o la recentment creada Vox (formacions que no faran sinó arrapar vots a la gran matriu pàtria), sembla que el PP puga continuar agafant el mànec d'una paella democràtica rovellada i inservible després d'anys i panys de balafiament, ineptitud i corrupció sistemàtica en benefici de l'estricta minoria de xuplòpters que han fet de les institucions públiques l'abeurador particular del seu bestiar. Però més fiable que les enquestes és el neguit més o menys dissimulat que els reietons del PP comencen a manifestar de portes enfora, la política de terra cremada amb què pretenen esborrar els rastres de la gran estafa, el campe qui puga i, sobretot, la simptomàtica insistència amb què volen espantar la ciutadania amb el conte del llop del Tripartit. Quan encara no hem sentit cap dirigent de l'esquerra al·ludint seriosament a aquesta alternativa de govern, l'espantaocells ja viu enmig de l'erm de la societat valenciana. Per la seua banda PSPV-PSOE, Compromís i EUPV, l'hipotètic tripartit del futur, sumits en els propis càlculs electorals i hereus de les pròpies tradicions i contradiccions, es fan els desmenjats i miren cap a una altra banda. Deixant de banda els socialistes, sovint col·laboradors necessaris per activa o per passiva de l'actual estat de coses a Espanya i al País Valencià, tampoc no sembla que els altres dos hagen assumit amb totes les seues conseqüències el canvi de paradigma que la magnitud del desastre reclama, revisar-ho tot des de la base i molt especialment les relacions dels valencians amb l'Estat sobre la base del dret a decidir. Si es pensen que el que vindrà, amb tripartit o sense, serà un simple canvi de cicle i la preparació de l'etern retorn del PP i les seues maneres i continguts a uns anys vista, no hauran valgut la pena aquestes alforges. Per contra, si de veritat l'esquerra creu en la seua capacitat transformadora i confia en les seues forces per construir el País Valencià del segle XXI, ha de començar a parlar sobre el futur i ha de buscar el suport i la complicitat de la societat civil i les organitzacions populars a partir d'un projecte engrescador, obert, factible i ambiciós. Les cases fetes per durar només es poden aixecar sobre una cimentació ben sòlida. Hi som a temps?

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 1 de febrer de 2014.]

La veu

Quasi al mateix temps en què consumaven l'enèsim atac a la llibertat d'informació i d'expressió tancant les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació al País Valencià, Montse Anfruns queia derrotada per la dalla implacable de la mort. Miserable sincronia la que ens segava dues veus precioses d'un sol colp i ens deixava més nus enmig de la intempèrie desolada d'aquest temps. Feia a penes deu dies que, traient les últimes forces del seu cos exhaust, l'actriu, cantant i poeta, flanquejada per Isabel Robles i Pere Bessó, presentava el seu llibre Els plecs íntims, corprenedor testament poètic i vital, en la càlida tensió de la sala plena de gom a gom de Ca Revolta. Montse havia nascut a Guardiola de Berguedà i crescut a Tarragona abans d'instal·lar-se, ben jove, a València, on exercí la catalanitat del nostre laberint amb la senzillesa de qui es definia dona d'arrel com l'antiga olivera, atenta a construir ponts de sensibilitat i tendresa on d'altres només hi caven fosses i estultícia. Potser és aquest, en consonància amb la bellesa i profunditat del seu art, el tret que més bé la identificava: la manera com regava d'amor tots els llocs per on passava. Montse Anfruns ha estat molts anys lliurant la seua particular batalla contra la mort, enmig del dolor i la consciència que coneix les fites, i no li recorde ni un moment sense el seu somriure ni l'halo de pau i enteresa que la voltava. La poesia, sense la seua veu, perd la rapsoda més clara, la força del cant que puja des de la terra. Ací morim i també ens maten, ens condemnen al silenci, ens persegueixen amb la seua fòbia anticatalana i els seus privilegis de classe depredadora, amb la porra de les seues multes i el mànec de la paella de les seues lleis. La memòria de l'amiga, però, també és aliment d'energia i esperances, fidelitat a l'arrel de les veus més autèntiques. “Sense braços, / sense muscles, / sense pit / em deixaran, / i amb l'ànima defensaré la casa del meu pare. / Em moriré, / es perdrà la meua ànima, / es perdrà el meu llinatge, / però la casa del meu pare / restarà / dempeus”. Com Gabriel Aresti, Montse Anfruns ens llega la més bella lliçó de vida i veritats de paraules per continuar el difícil viatge, la prova indeleble de la seua fidelitat. Sabem, com ella, “el mal que fa l'agulló de l'aranya”. Ens volen privar de totes les veus i del dret d'existir lliures, ens maten. Però cal mantenir-se dempeus amb tota l'ànima fins que “No hi haurà cap més lluna” i “El foc encendrà l'aigua”.

···

[Aquest article va ser enviat a Levante-EMV abans que em comunicassen que per "deslleialtat" (per haver denunciat la censura de l'anterior en aquest blog) el periòdic havia decidit prescindir de les meues col·laboracions. Després de setze anys sense fallar ni un sol dissabte, és dur que t'acomiaden així, que s'estimen tan poc el que modestament però amb rigor has anat donant. Al capdavall, tots n'eixim perdent, probablement, però jo continuaré escrivint amb llibertat allà on vulguen publicar la meua veu. Fins sempre.]

Onoris causa

Em pregunte si l'opacitat i arbitrarietat que solem atribuir al món de la política i les seues institucions no necessita com l'aire que es respira l'opacitat i arbitrarietat simultànies de l'economia, no ja a gran escala, per descomptat, sinó en la de les petites transaccions diàries. Causa i efecte? Ou i gallina? O complementarietat que ens fa la vida més difícil i en trau bon profit, que d'això es tracta. Els reportaré un cas kafkià, real i personal, que m'ha passat amb ONO, com els passa a tants veïns en els seus contactes amb la cara oculta de la publicitat, l'economia pura i dura i les empreses dites de serveis. La qüestió és la següent: ONO em cobra per uns serveis que no he sol·licitat ni rebut per valor d'uns 70 euros. Com que es tracta d'un error, confie que ho solucionarem amb trellat en un tres i no res. Després de múltiples peripècies (els estalvie la part lingüística de l'abús de poder) i de no sé quantes estúpides sintonies d'espera, una veu de senyora que habita en algun lloc de la galàxia invisible i el nom de la qual ignore, em diu que la meua reclamació és desestimada perquè a ella li consta la comanda i l'entrega (ignore també de quina manera li consta tot això en el seu més enllà) i que no em tornaran els diners de cap manera. Em preguntar-li amb intenció si la sol·licitud havia estat realitzada des del telèfon de casa que en aquell moment fèiem servir, em respon que es pot tramitar des de qualsevol lloc i que només has de dir nom i DNI.

–Però això ho pot fer una criatura! Són coses de domini públic. Com és que no verifiquen la identitat del client quan fa una comanda, rep l'article i se li passa la factura?

–Em tem que algú ha suplantat la seua identitat.

–I això és molt greu? Aquest matí m'he mirat a l'espill i no he notat res.

–Jo de vostè aniria a la policia. Bon dia.

Una empresa de comunicació incomunicada, amagada sota veus impertorbables i anònimes; especialistes en fibra òptica incapaços de veure la falsa comanda d'un client fantasmagòric, o simplement un robatori que es pepetra cada dia i que alimenta l'opacitat del sistema i la indefensió del ciutadà. Els sona? A mi m'han volat els diners, el telèfon fix i internet (comprendran que després del desgavell, me n'havia de donar de baixa), però ONO perd molt més. Temps al temps.

[Aquest article s'havia d'haver publicat a Levante-EMV el dissabte 18 de gener de 2014 però ha estat censurat pel periòdic, amb la qual cosa és possible que siga l'última columna escrita per a aquest mitjà després de 16 anys en què hi he donat la cara cada dissabte.]

Cròniques del desencaix

Anna Ballbona, Conill de gàbia. labreu Edicions, col·lecció Alabatre núm. 37, Barcelona, setembre de 2012. Pròleg de Francesco Ardolino.

· · ·

El segon llibre d'Anna Ballbona (Montmeló, 1980), després de La mare que et renyava era un robot, Premi Amadeu Oller 2008 per a poetes joves, desplega una sèrie de 44 cròniques poètiques sobre el desencaix de la protagonista en el món. Bé, no tant en un món genèric i abstracte, aliè als batecs i les referències del present llibre, sinó en un de ben particular i escrit en singular: la d'una viatgera constant en vagons de trens de rodalies. O el que és el mateix, la cerca d'un sentit i d'una identitat per part d'algú que no deixa de mirar la realitat amb un to burleta, irònicament distanciat, allunyat de qualsevol dramatisme o sentimentalisme més o menys impostats. Hi predomina, doncs, des del mateix títol, un aire de joc que posa pinzellades surrealistes damunt el llenç de les escenes viscudes com a absurdes enmig de l'embadaliment propi de qui té tendència a veure-ho tot com una pel·lícula el guió de la qual algú ha tingut la mala pensada d'escriure no se sap ben bé per què ni per a què. Aquesta recerca és, diríem, el motiu central d'un viatge que va omplint-se de matisos en el seu recorregut i que adopta diverses estratègies discursives, a mesura que el paisatge s'eixampla i van quedant arrere barris i pobles i el fum i les llums de la gran ciutat, Barcelona. Una d'aquestes estratègies, que reforça la sensació de crònica-anticrònica (i no podríem dir de quina manera la condició de periodista de l'autora hi ajuda), consisteix a canviar-li el pronom fort a la principal protagonista del film: ara el jo, després el tu i finalment la tercera persona habitual dels relats. Amb tot (i per això parle d'anticrònica), el que fa Anna Ballbona és capgirar el sentit de les narracions més convencionals i incidir, no en l'anècdota, sinó en la sensació que produeixen les experiències i en el resultat del pensament que provoquen a posteriori, que és el poema ja cristal·litzat, el cristall mateix. És clar, no debades estem parlant de poesia, per la tensió lingüística que suporten els poemes, generalment breus o molt breus, pautats en versos decasíl·labs i octosíl·labs o en la forma del poema en prosa, per la recerca també d'un estil (i ja sabem que l'estil és l'home, vull dir, la dona) propi, una manera de dir que imita les formes dialogals per reproduir el monòleg del pensament i la consciència d'aquest jo líric joganer, despistat i una mica entremaliat, que es mou amb presses i que va caçant al vol, gràcies als trens que es perden i les adreces que s'obliden, la bellesa i la intensitat dels moments que volen romandre i deixar marca.

El mateix títol, Conill de gàbia, funciona com una autoimatge irònica i ens empeny al món de les faules i l'enjogassament, en contrast dramàtic amb la literalitat d'una imatge impactant i en el fons dolorosa: el mal de la claustrofòbia d'algú que se sent tancat, engabiat. El poema VIII de la secció titulada Dietari ens en dóna la clau: “Perdre autobusos i trens té el sentit / de peixar una ficció corrent / i harmònica, un desendreç reglat, / fugir cap al no-guió dins la gàbia / de conill, límits que no s'han de dir […]”. Són precisament els límits que no s'han de dir els que són suggerits tothora en el poemari com a enemics en la lluita per la recerca del propi sentit. Reapareix aquest conill, ara degollat, al final del primer poema de Cambra de disseccions i a la darrera anticrònica del llibre, de la secció Explosions engrunades: “Passa un conill de gàbia pel mig del carrer quan tramvies i altres bestioles es lladren i llepen cicatrius del temps”. El poema, doncs, com a acte de resistència quotidiana i lloc on preservar la pròpia identitat i un íntim sentit de les coses: una intimitat que troba en l'al·lusió i el circumloqui, en el distanciament irònic, maneres clares d'expressar-se, preguntes tan eloqüents com l'absència de respostes fàcils. És d'agrair en el treball d'una poeta que ara tot just comença el rigor esmerçat en la seua recerca, una sensació de frescor i de pa acabat de coure de poemes que en el fons responen a una tensió que en la majoria de casos es resol pel costat més amable de la vida. El temps anirà portant més coses al vagó de la vida i a través de la finestra potser es desplegarà un paisatge on els conills tresquen lliures malgrat els riscos de la nua intempèrie.

Publicat a Saó núm. 388, desembre de 2013.

[D'esquerra a dreta Anna Ballbona, Begonya Mezquita i Carles Torner durant la trobada de poetes catalans i eslovens a Eslovènia, l'estiu de 2013.]

El trencadís

Estava cantat que el trencadís esdevindria el símbol més eloqüent de la realitat valenciana. Diuen que el primer a fer-lo servir com a lluminós complement de la seua arquitectura fou el català Antoni Gaudí, modernista per antonomàsia. Aquell art trencador penetrà més tard en l'arquitectura popular valenciana, especialment vistosa en El Cabanyal, barri que el desenfrè, la ineptitud i la golafreria dels governants s'ha entossudit d'esborrar del mapa. Però consulte els diccionaris generals a l'ús i no hi apareix el terme en la seua accepció de mosaic, únicament en la més habitual de cosa fràgil, que es pot trencar amb facilitat. Les burdes mans de Calatrava no haurien d'haver tocat un material tan delicat ni la política valenciana com a simulació del negoci megalòman dels faraons actuals hauria d'haver aposentat les seues natges immundes damunt els inútils mirallets del no-res. Endevine qui pagarà tants plats trencats, tanta façana que s'ensorra. Però els esclaus que van construir les piràmides de la vergonya tenien prou amb el pa i el circ de l'espectacle, adobat amb la droga de la desmemòria i la indiferència. Esmicolat el gran mosaic, el diccionari es concentra ara en el sentit primigeni de la paraula, alliberada de fútils adherències, i no hi ha més remei que mirar de fit a fit la realitat i tornar a anomenar les coses pel seu nom. Aquest escenari que s'esquerda per totes bandes i que té en el Palau de les Arts el patetisme simbòlic del malson de La caiguda de la casa Usher de Poe no es pot reconstruir, però, amb material d'enderroc. Ha passat el temps de les reformes i els recanvis, de la reparació de les goteres i la lluïda de parets balderes. Només la ruptura de soca-rel amb el temps del trencadís i la solsida podrà donar, amb paciència i una canya, la possibilitat d'alçar una nova casa per al poble valencià. I el nou material de construcció serà el de la posada al dia radical dels valors democràtics, que han d'empènyer des de baix i amb gosadia. Per molt que els vents de les estadístiques, tan incerts, pronostiquen el relatiu daltabaix de la dreta més bèstia en unes eleccions massa llunyanes, encara certa esquerra oficial s'entreté amb les hipòtesis errònies que van produir les trencadisses d'ara. Aquests vents poden convertir-se en un nou parany, en la insistència del cercle viciós que formen monarquia, constitució, estat de les autonomies i tota la pesca. S'acaben els miratges i continua el temps de la brega, la voluntat i l'eficàcia de la feina.

Publicat a Levante-EMV, 11 de gener de 2014.

[El País, José Jordán.]

Any d'oportunitats

La primera columneta de l'any, perpetrada com l'any passat en aquest mateix punt d'Escòcia, prop del poble de Montrose, en Aberdeenshire, indueix al balanç. També a l'expressió d'uns quants desigs, succedani adult d'aquelles cartes als Reis que en la infància entretenien els dies previs a la cavalcada alcoiana, amb patges embetumats que s'enfilaven a les cases per escales prodigiosament fràgils que desafiaven el buit amb perícia d'equilibristes. L'any que ara queda congelat als calendaris es presumia difícil, però no tant com finalment ha resultat. Amb tot, si per a la societat valenciana s'han multiplicat els despropòsits i la impunitat amb què continuen brandant la vara del manar els qui encara manen, les previsions per a Catalunya i el seu procés d'independència també s'han complert amb escreix. Després de la demostració de força, civisme i volutat democràtica de l'11 de setembre amb la gran cadena fraternal de la Via Catalana, representants del 65 % dels ciutadans al Parlament, sumats els quatre grups favorables a la consulta, van posar-se d'acord en la doble pregunta i la data per al referèndum. El 2014 serà, doncs, l'any del referèndum. Tant si efectivament es pot realitzar el 9 de novembre proper com si l'Estat espanyol l'impedeix per la força, no hi ha dubte que aquesta cita, amb tot el que previsiblement la precedirà, l'estira-i-arronsa entre la volutat democràtica d'un poble i un estat amb greus dèficits democràtics que el PP comanda cap a la deriva autoritària i recentralitzadora (si són coses distintes) ja palpable en lleis que posen els pèls de punta, la cita catalana, diem, serà un punt i apart no solament en la història dels Països Catalans sinó també a nivell espanyol i europeu. I al País Valencià? A hores d'ara, si algú s'hi ha posat a pensar amb un mínim de rigor, deu haver opinions ben diverses sobre les repercussions que el procés d'independència tindrà entre nosaltres. Més modestos i ensopits, els nostres objectius col·lectius continuen sent molt més frugals però igualment inajornables. S'avançaran, per col·lapse de la Generalitat i pressió popular, les eleccions valencianes de 2015? Bé caldria, abans que res, que fóssem capaços d'articular un moviment prou clar, unitari i de mínims nacionals i socials perquè el gran sacseig no ens agafe pesant figues. Ens trobarem amb un nova oportunitat per escometre la necessària transició, la ruptura que no va poder ser llavors. I fóra un gran fracàs desaprofitar-la.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de gener de 2014.

Coppini

Enmig del bollit del postfranquisme o d'allò que amb tanta imprecisió vam denominar la Transició, Madrid va inventar-se la movida. Alguns historiògrafs, ja en el caliu de les cendres, van creure veure-hi els signes d'una nova era sociocultural per a Espanya, un puré postmodern elaborat amb ingredients de música pop, plàstica, liteatura i cinema i, sobretot, nocturnitat, bars i discoteques de moda i els poderosos flaixos mediàtics que irradiava la capital d'un regne que per fi havia vençut les ombres casposes del nacionalcatolicisme. Pegamoides i almodòvars hi van créixer com bolets en l'humus assaonat per l'empenta d'un alcalde ieié (admirable en la seua senectud també per altres coses), els fluxos pressupostaris que començaven a rajar d'Europa i una gana adolescent irreprimible de lliurar-se a l'èxtasi del moment per fugir així de l'angoixa d'un passat que quedaria tancat amb pany i forrellat en els llimbs de l'oblit. Als pobles només n'arribaven els ecos i les mitges tintes d'una llegenda que adquiria les formes evanescents de la música a tota pastilla en locals on no cabia ni una agulla més. La nostra moguda no fou una simple traducció del bollit central. Si ens lliuràvem al goig i les penúries de l'estricte present, si vivíem a corre-cuita, era perquè per ací sempre havia estat més o menys així, sense glamur i amb una innata desconfiança envers aquell conreu de l'oblit que viatjava com una heroïna per les venes. No ens feia gens de gràcia tampoc que l'eclosió d'aquell estel fugaç coincidís amb el sepeli prematur de la nova cançó i el passar pàgina als crims del franquisme. Germán Coppini, ànima d'aquella excepció que foren els Golpes Bajos i que acaba de morir a cinquanta-dos anys, passa per ser un dels grans promotors de la movida, però en realitat hi navegà contracorrent amb el seu lirisme resistent. Brechtià i amarg, profund i dramàtic, subtil i existencial, fou tal vegada el primer a denunciar la vacuïtat dels lluentons que brillaven fins a la matinada i el primer sens dubte a avisar que tanta disbauxa no feia més que obviar que al capdavall aquells eren mals temps per a la lírica i que la desideologització programada aprofundiria l'abisme que ens separava de la dignitat del poema, com així ha estat. Com el seu inoblidable i boig Till, no va deixar d'embarcar-se en nobles entremaliadures fins que el fetge li va dir prou la vespra de Nadal. Ell, que va escriure el negatiu d'aquella història, concebé algunes de les cançons que sempre valdrà la pena tenir a frec de cor i llavi. Brindem per ell, agraïts, ara que també s'acaba l'any. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de desembre de 2013.

Missatge de Nadal

Ara que arriben, malenconies a banda, les embafoses festes de Nadal, i que l'ànima col·lectiva, sobretot la dels grans comerços i la dels polítics de poca volada, s'omple de llumenetes i de ganes de fer-la petar, Alberto Fabra no té com encolomar-nos el tradicional missatge. Volia clavar un clau i amb el martell es va fotre un colp al dit, o el que és el mateix, va tancar Canal 9 i ara no té qui el maquille, li prepare un escenari de fons invariablement blau al despatx del Palau on encara s'allotja i totes aquelles coses de la data, la simbomba i la insuportable lleugeresa dels discursos ornamentals de l'autobombo. Per no tenir, potser ni té un escriptoret a sou, especialista en repuntar el no-res amb els fils de la insignificància. Que si haurà de despendre deu mil eurets per contractar alguna empresa del ram, que no, que la casa ja disposa del material i personal necessari, que si, dat i beneït el previsiblement anodí missatge, n'enviarà el vídeo als mitjans de comunicació perquè gentilment l'escampen als quatre vents, són algunes de les hipòtesis que corren per les boques dels més atents a la pantalla fictícia del poder. Quines coses no haurà de fer el pobre president, en temps de tantes penúries, per no perdre la passada nadalenca dels discursets! Vist l'atzucac en què es troba (i nosaltres amb ell, ai!), m'atreviria a oferir-li molt humilment les següents propostes. En primer lloc que, posats a fer el paperet, no tinga en cap cas la temptació d'encomanar la tasca a un equip d'extreballadors de Canal 9 emparant-se en el fet que encara els paguen el sou, més que res perquè la primera obligació d'un president és mirar per la pròpia integritat física. Si malgrat tot considera imprescindible l'aparició televisiva, un exercici de zàping d'hemeroteca amb els vídeos successius de Lerma, Zaplana i Camps podria dissuadir-lo de fer un altre ridícul espantós, molt més apreciable amb una mirada retrospectiva, per contrast entre el que van dir els seus predecessors amb les altes cotes de misèria per fi aconseguides amb tant d'esforç. Però potser que Fabra no en traga la lliçó oportuna perquè, posem per cas, és immune al ridícul i a la vergonya. En aquest supòsit, i si encara continua convençut que la història el necessita, valor i avant, i que no pense en quants serveis haurà de prescindir la ciutadania pels diners invertits en el ditxós vídeo, tot siga per la causa. I a més li quedarà el consol que el Rei, també en caiguda lliure, si bé amb tot el pes del ceptre i la corona, encara ho té més fotut enguany. Bon Nadal.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de desembre de 2013.