Amb Ca Revolta

Sembla mentida que en una ciutat com València, reina dels decibels, la luminotècnia absurda, el desordre festiu amb comandament a distància i tota mena de balafiaments a major glòria de l'analfabetisme i la burrera, s'al·leguen raons tècniques i d'incompliment de la normativa municipal per impedir que a Ca Revolta continue programant-se teatre, poesia, música o cançó. Des de la seua creació l'any 2000 al cor del barri de Velluters, un dels més degradats de la capital, i a tocar del Carme, aquest espai-associació ubicat en un antic palauet rehabilitat per arquitectes com Just Ramírez i Carles Dolç ha estat i és un centre cultural de referència, la gran excepció que confirma la regla d'una ciutat embadalida, desdibuixada, atònita i indeferent al pàlpit cultural, creatiu i lliure. Costa d'entendre, dic, que el que hauria de ser protegit com un bé d'interès cultural, amanyagat pel poder de torn (que a València és sempre el mateix), estiga perpètuament en el punt de mira dels fusells municipals de l'arsenal de Rita Barberá. Com en el cas del Cabanyal o el Centre Octubre i altres honorables excepcions, cada vegada més nombroses i determinants, Ca Revolta ha representat com pocs un model d'autogestió i alternativa cultural arrelada al país i solidària amb totes les causes que empenyen per una societat nova alliberada de vells llastos. La seua transversalitat, la generositat amb què ha acollit tota mena d'iniciatives artístiques i culturals, la valentia a alçar la veu quan ha calgut i el fet d'haver-se ofert com un lloc de trobada per a tots els qui defensen una altra ciutat i un altre país, és una ofensa per als reietons que pretenen monopolitzar el poder i que fan mans i mànigues per ofegar qualsevol dissidència. És la forma com entenen la democràcia, amb el garrot o el fusell a la mà, i no te n'isques de la fila. Més enllà de l'enèsim formalisme tècnic que persegueix convertir-la en mera anècdota, tot el que Ca Revolta representa irrita Rita Barberá. És, i passeu-me l'oxímoron, una simple qüestió de collons. La nostra Dama de Ferro, que continua perdent sang per l'hemorroide del Cabanyal, n'ha fet un altre molt peculiar casus belli. Qüestió de collons, d'una visceralitat feixistoide ja llegendària en la comandanta municipal, és a dir, d'absència de contrabalança democràtica, del terrible pes d'una majoria absoluta que tendeix a eixamplar els testicles (i passeu-me la metàfora) que reposen sobre les poltrones del poder. I ara que la nau del PP s'enfonsa i que ja fins i tot s'especula amb la intervenció de la Generalitat Valenciana, cal apagar el foc esperançador de Ca Revolta i de totes les revoltes amb els dipòsits exhausts d'aigua encara en mans d'un poder espuri. Ara més que mai, doncs, amb Ca Revolta.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 5 de juliol de 2014.]

Castor i pagar el beure

Per bé que ningú no sap exactament què és la realitat, és tan real que tard o d'hora acaba per imposar la seua evidència. De manera que tots els intents per amagar-la o escamotejar-la a la llarga estan condemnats al fracàs. Va passar amb aquells filets de plastilina de Rajoy que es van convertir prompte en el major desastre ecològic de les últimes dècades. O amb l'accident de metro de València, els morts i ferits del qual van carregar sobre l'esquena del maquinista, que a més ja era cadàver i no podia dir ni mu, per estalviar-se el deure de donar la cara i assumir responsabilitats. Per no dir res sobre l'aforament exprés de l'exrei, fet amb la nocturnitat de la majoria del PP i la traïdoria dels cleptòmans del poder, per molt que per la realitat del fum que et fa tossir és fàcil localitzar la realitat del foc que et crema. En aquest cas tenim un bonic exemple de com funciona la igualtat dels ciutadans (o fóra millor dir-ne súbdits?) davant la justícia en un estat de dret o de com blindar una realitat tan evident i vergonyosa que faran mans i mànigues perquè no isca a la llum i continuar així el festí entre visques i aforaments. Els exemples sobre aquesta opacitat sinistra són tan abundants i coneguts que farem bé de no cansar el lector. Però el recent i espectacular cas de Castor sí mereix ara algun subratllat per tot el que està traient a la llum, no en forma de gas sinó de pura podridura. ¿Per què els inventors d'aquest trasto inútil i contaminant col·locat a vint quilòmetres de Vinaròs van elegir el nom del popular rosegador per a una cosa tan lletja i un negoci brut tan perillós per als indígenes? A més dels perjudicats directes (tots els contribuents) per la maniobra de don Florentino Pérez, amo també de l'empresa Real Madrid, i altres energúmens, el govern del Canadà, on el popular mamífer és mascota nacional, hauria de personar-se en una querella contra aquest frau. ¿Què els devem haver fet, o què no els hem fet, a aquests senyorets de Madrid còmodament instal·lats en despatxos blindats, perquè ens òmpliguen la terra de terratrèmols, neguen primerament i reiterada la relació entre la causa i els efectes dels sismes i acaben finalment baixant del burro del Castor, no sense abans haver-se assegurat la substanciosa suma de 1.600 milions d'euros que l'Estat haurà de tornar-los en concepte d'indemnització perquè la realitat és molt tossuda, fins i tot entre gent de molta pasta? Faves comptades: don Florentino s'embutxaca la inversió i no perd ni un duro en un negoci que ja era ruïnós abans de nàixer i que figurarà en els manuals d'economia com el paradigma d'un mercat lliure i sense riscos sota el paraigua del Boletín Oficial del Estado (espanyol, amb perdó). Endevine l'amable lector, com en el cas de l'aeroport de l'abuelito, qui desmuntarà el muntatge i qui pagarà el beure sense haver-se fet ni un colp. Premi!

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 28 de juny de 2014.]

La bombeta i els electricistes

Quan se't fon una bombeta el més normal és canviar-la i arreglat. La de Juan Carlos I, exhausta després de trenta-nou anys de regnat, feia temps que no emetia llum, ni tan sols la mínima indispensable per deixar en una discreta foscor tot el que quedava fora del seu camp de projecció, caceres escandaloses, fortunes inexplicades, conquistes amatòries a compte de la corona i tot de fils que connecten directament amb les pústules de la corrupció institucional. Els electricistes de l'estat van decidir que ja era hora de reemplaçar la vella bombeta i van començar a donar llustre a la corona que s'havia de col·locar al cap de Felipe, ja rei amb l'ordinal sisè en la punta del ceptre i en la prescriptiva signatura del BOE. Potser la nova bombeta siga de baix consum, que en temps de crisi tot estalvi és poc, però qui crega que amb el recanvi s'il·lumina un temps nou s'equivoca de mig a mig. La retroalimentació del règim, impulsada per la joventut del nou rei i el glamour de la reina plebea i, sobretot, per la pressió de tots els tentacles del poder espanyol sincronitzats, potser aconseguirà a curt termini, amb el permís de les maltempsades, traure la institució més representativa de l'estat del fangar on ara es troba i apuntalar un règim que fa aigües per totes bandes. Però les previsions i primers indicis del discurs de coronació parlen més aviat de la data de caducitat de la monarquia i del règim nascut d'aquella transició de clarobscurs que està acabant amb una apagada general molt menys controlada del que ens volen fer veure els electricistes. De fet, ni s'han pres la molèstia, si volien projectar una certa llum nova, d'esborrar certes petjades que menen directament a Franco: el Rolls-Royce del superlatiu, l'uniforme militar, el bany de masses a la Plaza de Oriente. Sort que la capital del Regne no és de moment navegable perquè haurien estat capaços de traure també L'Azor, el iot de Franco que tant agradava a Felipe González. Tota aquesta pel·lícula ja l'hem vista, inclosa la part del guió precuinat del discurs dessusbtanciat del coronat. Si els que ens esperen són del mateix estil, més val que apaguem la bombeta. Per contrarestar tant d'avorriment i disfressar la clamorosa absència de fervor popular tapant amb fullaraca els forats de carrers mig buits al pas de la comitiva, la premsa addicta al règim insisteix que el nou rei està molt preparat. Sí, no dubtem que està magníficament preparat, i a costa de l'erari públic, per ser això, rei, res més, i donar les gràcies en les quatre llengües de l'estat, poca cosa. Si deixem de banda el greuge afegit als valencians –no inspirem respecte ni quan estem de dol– per la coincidència del canvi de bombeta amb el 307è aniversari de la crema de Xàtiva pel primer borbó i predecessor en el nom i el nombre de l'actual, Felip V, em quede amb un detall potser insignificant però molt significatiu per avaluar la qualitat intel·lectual i professional dels principals electricistes. Requerit per la premsa a l'eixida de la cerimònia, l'expresident González va expressar el blablablà habitual en aquests casos sobre la transcendència històrica de la jornada i va coronar la seua intervenció donant molts ànims “en estos momentos a todos los jugadores de la Roja, que hoy más que nunca necesitan del apoyo de todos los españoles” (pose-li el lector accent de Sevilla). La selecció espanyola de futbol havia tornat a representar al Brasil el seu ridícul i tradicional paper històric. En bona sintonia amb la monarquia. Ja no sabem què és símptoma de què en aquest món on es fonen tantes bombetes.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 21 de juny de 2014.]

Amb Jaume a Barcelona

En podrien haver dit pacte, acord, entesa o què sé jo, però a ells els agrada més la paraula contracte. El cas és que darrerament tot el que cau de dalt a baix al món de l'escola ve empaquetat amb la cel·lofana del contracte. Es deuen pensar que la semàntica és un carro que pots desplaçar d'un lloc a un altre segons et convinga, el carregues de paraules com rajoles i, hala, en un tres i no res ja t'has arreglat el pati, o l'escola. No poden dissimular que vénen dels temps de la febra urbanicida. Per molt que la bombolla immobiliària va punxar amb estrèpit, la nostàlgia encara els fa anar a tombs de llentilla amb el carro de les paraules omplint de contractes qualsevol territori urbanitzable, que després de la gran devastació ho són pràcticament tots. Un fantasma recorre l'ensenyament, el fantasma d'un mercantilisme que ho enfanga tot de contractes. El món dels negocis, les hipoteques, les assegurances, la compra-venda, les accions i els bons, els lloguers, els viatges en avió, els comptes bancaris, les targetes de crèdit ha entrat en les aules amb el carro dels constructors de fum. El que abans es fundava en el dret i el simple sentit comú ara s'estampa en un contracte ple de lletra petita que ningú no es pren la molèstia de llegir perquè com menys cobres i més s'endureixen les condicions laborals, menys temps tens per a segons quines coses. Que vols desdoblar grups per reduir la llauna de sardines a la meitat i atendre la diversitat d'espècies, jas programa-contracte; que necessites compensar els dèficits educatius de determinats sectors socials, signa'm aquest contracte; que et queixes que algunes famílies es desentenen de la marxa escolar dels seus fills perquè prou feina tenen ja a sobreviure en la misèria, doble de programa, doble. I així ad nauseam. Però sota la cel·lofana dels contractes, darrere la lletra menuda de la ingent paperassa que ofega l'escola i converteix professors, famílies i alumnes en experts en el llenguatge juridicoadministratiu del no-res hi ha una cosa pitjor que l'eco del buit que rebota per passadissos i aules, pitjor que la manca d'un projecte educatiu sòlid: la voluntat, demostrada cada curs amb major virulència, de carregar-se l'escola pública, la desconfiança envers la tasca democratitzadora de l'ensenyament, el desprestigi d'una professió que comença a mostrar símptomes alarmants d'un abatiment pel qual és capaç de signar qualsevol contracte sense mirar als ulls de qui l'estén amb un somriure burleta. Als del carro els fa por una escola pública en valencià i de qualitat que eduque ciutadans crítics i lliures, perquè ells només entenen i atenen els seus negocis de casta parasitària, i per això ens omplin els cervells de contractes embolicats en cel·lofana. Malgrat tot, però, hi ha gent, molta gent, que no renuncia a l'escola perquè sap que és un dret i un bé públic, una sembra constant de civilitat i futur. Hi ha gent com el mallorquí Jaume Sastre, que porta trenta-set dies en vaga de fam rifant-se la vida en defensa de l'escola i d'un diàleg que el reietó Bauzá li escatima, ens escatima. I com els milers i milers de manifestants que avui, en una convocatòria unitària de les principals entitats educatives dels Països Catalans, ompliran els carrers de Barcelona. A un costat, doncs, Jaume i els manifestants, tots els qui treballem per la dignitat de la nostra escola pública; a l'altre, els venedors de fum, els especialistes en contractes escrits sobre el paper mullat de tants incompliments, l'indissimulat projecte de reduir-nos a lletra menuda, a pidolaires de drets suprimits, a beneficiaris de transaccions fetes amb maganxa, a arreplegadors de les molles que cauen de la taula d'Amfitrió. Per sort, la immensa majoria som sempre escola i sabem quin costat és el nostre, i avui serem fins i tot en la distància amb Jaume Sastre a Barcelona.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 14 de juny de 2014.]

Pel dret a decidir

En frase que s'ha repetit fins a la nàusea Franco ho deixava tot lligat i ben lligat. La pròtesi testamentària, d'inequívoc sabor autoritari, era la pròpia d'un autòcrata vingut al món per usar a discreció cordes i cadenes ben gruixudes amb fins patibularis o lligar els gossos amb llonganisses. El cas és que la sentència es va convertir en eco mentre l'oposició hi veia l'enèsima hipèrbole d'un règim moribund i els xuplòpters de la dictadura, la majoria dels quals no tardarien a convertir-se en demòcrates de tota la vida gràcies a la subtil operació de sastreria, es fregaven les mans. Potser no tot, que és com arreplegar aigua en cistella, però sí l'essencial del franquisme va quedar ben lligat dins el paquet, mort o marró que ens havia tocat en la loteria d'una història beneïda com a mal menor pel conjunt de l'esquerra que ja escalfava els culs en poltrones institucionals: la part intocable de l'herència dels privilegis per als de sempre, la privació de certs drets nacionals i, ai, les lluïssors esmorteïdes d'una corona anàcronica com totes i molt bruta de sang que, passant-se pel folre els formalismes dinàstics de la successió, aniria a raure al cap prominent de Joan Carles I, un reietó criat a l'ombra del pal·li negre del general superlatiu amb ranxo de principios fundamentales del Movimiento. Clar que, enmig de la borratxera que provocà l'obertura de les urnes i l'aire panxacontent que enlluerna els nouvinguts a una democràcia (més aparent que real, més reial que republicana), tot allò passà inadvertit a la majoria del poble sobirà que anava fent la viu-viu des d'Adolfo Suárez a Felipe González. Calgué que arribés a la presidència espanyola un tal Aznar amb ínfules de cabdill i veu aflautada perquè d'un colp comencés el desglaç d'una certa memòria històrica arraconada en el congelador de l'oblit. En aquell remake de l'aznarat, que en terres valencianes desbordà les expectatives més sinistres, el vell rei ja començava a trontollar en l'escaquer nacional i la impostada bonhomia que amb tant de zel els guardians de la imatge règia havien promocionat es transformava a poc a poc en la cara dura dels borbons de sempre. Joan Carles I s'assemblava cada dia més a certs retrats de Goya. El degoteig de desgràcies per a la monarquia anava formant molts tolls pútrids en els salons de la Zarzuela: una fortuna personal inexplicada xifrada en no menys de 1.700 milions d'euros, visites al quiròfan per culpa d'acrobàtics bacs en plena parada militar, l'ús d'un castellà cada vegada més pastós i inintel·ligible, gestos de supèrbia autoritària contra presidents electes, amants de d'alta noblesa alemanya, orgies caçadores d'indefensos paquiderms, disculpes patètiques que sonaven a excuses de mal pagador, l'ombra allargassada d'un 23F que entenebria el paper d'heroi que li havien atorgat en el drama i, per acabar-ho d'arreglar, un gendre trapella, símbol de l'Espanya guapa, agafat amb les mans en la pasta i una infanta esposa que passava per allà. El vergonyós desenllaç tenia lloc durant la presidència de Rajoy, el dels filets de plastilina, mentre en la voràgine de l'estafa que alguns anomenaven crisi queia el castell de naips de l'estat del benestar i les places i els carrers dels pobles s'omplien de banderes tricolors que demanaven pas a una nova república i els ciutadans de Catalunya, fins els més moderats, enlairaven estelades. Els llanterners d'estat, amb els amics del BOE, els banquers i empresaris que remenen les cireres, els endollats del bipartidisme i els altres jerarques, fixaren el 3 de juny per a l'abdicació del rei desnonat, abans que tot se n'anés en orris i les cordes que encara lliguen l'embalum acabassen esfilagarsant-se per complet. I ací tenim el príncep hereu, ja assenyalat pel ceptre reial i els poders fàctics i els legals, fent els primers passos de ball per a la investidura com a Felip VI i el blindatge del llegat que tan bé va lligar el seu avi putatiu. Feta la llei a mida i correcuita, feta la trampa del nou rei que farà possible, segons els seus pronòstics, que tot canvie perquè res no canvie. El que caldrà veure ara, de nou en la cruïlla entre transició i ruptura, és si el poble aplegat a les places amb la tricolor i l'estelada i les altres banderes de la llibertat, tornarà a empassar-se l'ham del vell gatopardo o serà capaç per fi d'empényer amb força per les repúbliques i el dret a decidir dels pobles, i comença a escriure amb lletra clara el seu futur. De moment, ens veiem a la plaça.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 7 de juny de 2014.]

[Foto presa a Alcoi el 3 de juny de 2014.]

L'arquebisbe i l'oroneta

Quasi al mateix temps que des del niu de les urnes alçava el vol una tímida oroneta per anunciar que la primavera havia arribat i que avançava veloç cap a l'estiu de la plenitud solar i el temps de les collites, monsenyor Osoro s'espolsava (mai millor dit) unes declaracions per recordar-nos que el regne de l'Església que ell representa no és d'aquest món i que, per tant, és indiferent a l'ornitologia, als matisos canviants de les estacions i a tota la pesca que a la resta de mortals tant ens afecta. Preguntat sobre la corrupció i els corruptes l'arquebisbe de València va afirmar que [sic] “l'Església no entra en la dinàmica del judici sinó en la dinàmica de l'amor”, que traduït a un llenguatge més entenedor vol dir “no m'esquitxes la mitra, que l'acabe d'estrenar, juntament amb el càrrec de Vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola”. Hi ha qui invoca la Constitució i no té cap intenció de complir-la si no li convé i qui s'amaga el vuitè manament de Déu (no furtaràs) davall la sotana quan l'auditori és ple de lladres o d'amics dels amics de les coses alienes i públiques. Llàstima d'oportunitat perduda d'haver relacionat subtilment la corrupció generalitzada amb el braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir i haver-se oferit com a exemple mil·lenari d'incorruptibilitat. En canvi, i per reblar la idea d'una espiritualitat ultramundana, es va referir a sectes com els Quicos (que no són un grup de rumba catalana), l'Opus Dei o els Legionaris de Crist com una gràcia de Déu (hi ha dies que Déu té molt poca gràcia), i va afirmar que tota escola és pública, inclosa l'escola privada catòlica, apostòlica i romana i la Universitat Catòlica de València, creada precisament amb l'ajuda d'alguns corruptes presents i absents en el memorable acte. Malgrat la deliberada confusió entre els termes públic i privat, o precisament perquè la susdita confusió és el primer argument per al lladronici a petita o gran escala, ovació tancada dels assistents, amb Rita Barberà i Juan Cotino entre d'altres peces majors. Magistral faena la del destre càntabre i Canceller de la Universitat Catòlica, culminada amb una estocada precisa a favor de la llei antiavortament de Gallardón, un tema tan carnal que diries que sí que és d'aquest món. Dues orelles i la cua, volta a la plaça i eixida per la porta gran. I al carrer d'aquest món, immune a la retòrica de doble o triple moral catòlica, la gent continuava barallant-se amb els problemes del regne d'ací i l'oroneta traçava belles geometries en un cel límpid que veurà multiplicar els vots contra la corrupció i totes les altres misèries en el temps fèrtil de les properes collites. Amén.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 31 de maig de 2014.]

[El braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir que es custodia a la Seu de València.]

El trànsit dels ocells

Empar Sáez, Dona i ocell. XXXI Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi. Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra núm. 108, Paiporta, 2014.

· · ·

El títol d'aquest primer poemari d'Empar Sáez (Pertuis, Provença, 1963) remet a la coneguda escultura de Joan Miró (1983) que presideix el parc que porta el seu nom a la ciutat de Barcelona. Però per bé que la buscada coincidència és una font de suggeriments i rastres, declarades admiracions personals i homenatges de la poeta, el títol té vida pròpia i independent en el mar (més apropiadament: en l'aire) de símbols ja universals i a l'enriquiment dels quals tan genialment, no cal dir-ho, va contribuir l'obra de l'artista barceloní. Nítidament encastat en el cor del llibre i en el seu desplegament discursiu, el títol Dona i ocell té el poder de síntesi i obertura, de representació, exigible al lloc frontal que ocupa, a la seua naturalesa de nom propi. Així doncs, la tensió poètica entre allò que viu arrelat a la terra, al present, a la memòria i les devastacions del temps, la dona –que sovint és identificada ací amb el símbol de l'arbre, que és alhora cos i casa– i el que transita per l'aire, l'ocell, símbol de la llibertat, del desig, del futur i la gracilitat, alimenta un moviment que creix en forma d'espiral, tornant una vegada i una altra sobre les pròpies imatges i paraules per enlairar-se a la cerca de nous horitzons significatius. L'acumulació de troballes poètiques, imatges i idees, d'arrel simbolista, necessàriament escàpoles, n'aferma els fils conductors, entreteixeix el ric joc de significàncies i fa del passeig per aquestes belles pàgines una experiència poètica amable fonamentada en l'emoció musical que aporten les conegudes melodies en l'oïda del lector. L'aposta de Dona i ocell se sustenta en les variacions melòdiques sobre uns mateixos temes exposats en un to contingut, suau, essencialment elegíac i despullat, no gens narratiu i descriptiu només a estones.

Ultra aquesta tensió esbossada més amunt entre l'arrel i el vol, entre la realitat i el desig, entre l'amunt i l'avall i el prop i el lluny, entre memòria i oblit, entre passat, present i futur, hi ha la relativa a la conquista esforçada de la paraula: “Dins la gàbia immòbil de la pedra / se sent el cant de l'ocell invisible”; “Torno a expressar el no-res / en la gàbia dels mots”; “Tornen els llavis a emprendre / fermament la paraula”; “Orba, et plegues al cant esbocat / i al delit de la fosca”. De fet en els primers poemes de la primera part, Estances d'aire, assistim a la transformació de la dona-arbre (“desolació / d'un cos de fusta”) en ocell (“Cal erigir un cel, / un reialme per estendre el vol, / cal resseguir amb remorosos llavis el bes”), un moviment d'anada i tornada en què hi té molt a veure la possessió de la paraula, l'empenta del cant. La poesia, doncs, com la substància que confereix identitat i gràcies a la qual, en tant que profunda autoconsciència i consciència del món, fa possible l'equilibri entre els elements en tensió: “moviment i fondària / en la terra abrupta d'aquest cos”. Només amb la paraula, sembla suggerir-nos Empar Sáez, és possible accedir a “Un altre món on la claror s'escampa / per un mar enfiladís d'enyorança” i “Només els ocells transiten d'un món a l'altre”. Però el joc de contraris no és maniqueu, no és una delimitació de fronteres nítides, i per molt que sovint partim “Lluny del buit esfereïdor, / de l'aspror immutable d'escorça” per arribar a contemplar “la buidor que circumda l'ocell”, sempre valdrà la pena el trànsit, el cant: “Descorda't les ales, muda la pell. / Romandrà el teu vol / en la llum perenne de l'arbre”.

Aquest primer lliurament d'Empar Sáez, després d'alguns treballs col·lectius i de la seua participació en el grup poètic Reversos, ens descobreix una poeta de llarg alè que ha culminat amb les ales enfortides el seu vol per un univers poètic de reminiscències universals però recorregut amb la força i la veritat de l'íntimament i intensament viscut. La subtilesa i elegància de la seua dicció, l'afinat treball de ritme i cadència, el traç en espiral del seu vol amb encavalcaments precisos i la mesurada distribució d'espais en blanc per marcar determinades pauses són algunes de les victòries perceptibles en els arbres del bosc i en cada ocell d'aquest magnífic estol de poemes. El viatge es presumeix llarg i ric, puix que tot just acaba de començar amb molta força i saviesa.

[Publicat a Saó núm. 393, maig 2014.]

Demà

Us imagineu que a algun sàtrapa dels qui sovintegen per aquest país se li acudís prohibir la paraula demà? Reconec que la hipòtesi és poc plausible i fins i tot descaradament esbojarrada, però sense eixir-nos-en de la filologia, de més grosses n'hem vistes en els darrers lustres (i no cal que ens remetem, per exemple, als difunts programes de Canal 9). En tal cas segur que el sol no deixaria per això d'emergir per llevant i d'amagar-se per ponent. Però a nosaltres seria com si ens haguessen arrancat un ull, o pitjor, un ull, la boca, el cor i part del cervell. Descobriríem amb estupor una paret en obrir la porta de casa, la inutilitat de calendaris i agendes, els horaris del tren i les cites, el futur simple i el compost, els mínims plans de vida que alberga l'adverbi de l'esperança per antonomàsia. Tot quedaria reduït a una immediatesa sense substància, barrada per les tenebres infranquejables de la nit. Sense la paraula demà i les esperances que ella projecta comptaríem les hores com un condemnat a mort, no podríem permetre'ns l'armistici de les obligacions que ens concedim cada dia i cauríem en la paràlisi de l'agonitzant davant la impossibilitat material de realitzar-les totes. Irremeiablement els nostres somnis tindrien cada nit el sabor agre de l'acabament, atrapats en l'espant d'un túnel sense fi. Si Estellés es definia com un “animal de records”, puix que el passat és en rigor l'únic que ens pertany, Papasseit capgirava la lògica de la temporalitat expressant “tot l'enyor de demà” en l'elegia més vitalista que s'haja escrit mai. Per sort encara hi ha demà, i probablement tornarà a eixir el sol encara que ploga, i podrem continuar vivint amb la confiança que a cap sàtrapa no se li acudirà prohibir-nos l'autèntica esperança (però més val no donar-los idees). I demà serà dia d'eleccions. Per la meua banda estic disposat a aferrar-me a aquesta perspectiva, convençut que a aquest demà el succeirà un altre i un altre… I que si bé és probable que demà, després del ritual de les urnes, no passe res d'extraordinari ni transcendental, també podria ser que s'hi obrís una escletxa, per xicoteta que siga, que anuncie els canvis necessaris: la pèrdua del suport suïcida al PP i el seu lladronici insaciable, la crisi del bipartidisme estirilitzant, l'augment del vot d'esquerres, alternatiu i sobiranista. Al País Valencià demà es visualitzarà, espere, el principi del final d'un cicle tenebrós, la força d'un adverbi que necessitem com l'aigua per viure. Però ja en parlarem demà, i despús-demà, i despús-demà no, l'altre. A les urnes, ciutadans!

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 24 de maig de 2014.]

Nòmada d'amor

Joan-Elies Adell, Si no et tinc. XV Premi de Poesia Parc Taulí 2012. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 158, Lleida, 2013, Pròleg de Carles Camps Mundó.

· · ·

La cita d'on prenem el títol per a la present ressenya encapçala el poema “Transoceànic”, de la primera part del llibre, i és de Giuseppe Ungaretti: “Il carnato del cielo / sveglia oasi / al nomade d'amore”. Feia set anys que Joan-Elies Adell (Vinaròs, 1968) no publicava un llibre de poemes (Pistes falses, 2006). En l'entretant el poeta ha anat confegint el material que integra Si no et tinc, datat precisament entre 2006 i 2012 i escrit en les ciutats que marquen les principals fites d'un periple vital itinerant, d'un nomadisme que ho és ensems dels llocs i de les experiències, els sentiments i la reflectivitat en la pròpia carn del pols dialèctic entre l'amor i la soledat, entre la memòria i l'oblit: Vinaròs, Charlotte i Chicago (als EUA), Barcelona i l'Alguer. Els poemes d'Adell són sempre –també en el conjunt de l'obra precedent– un diàleg constant amb la pròpia vida o la consciència que se'n té o s'és capaç de fixar verbalment (que en poesia són la mateixa cosa). O, en rigor, monòlegs la majoria de les vegades que manlleven les diverses estratègies de la conversa més o menys quotidiana a la recerca d'una versemblança que es construeix a colps de naturalitat i senzillesa formal. Perquè aquesta és la clau de volta de l'edifici poètic de Joan-Elies Adell: la poesia com a xifra de l'experiència concreta, com a balanç i resum que malda per preservar les brases d'un foc que va extingint-se i que, no obstant la consciència profunda de la seua peribilitat, espera i busca el colp de vent i de fortuna que torne a enlairar les flames de l'amor i de la vida. Des d'aquesta perspectiva si més no, Adell és de tots els nostres poetes actuals el que més nítidament s'acosta a allò que en la literatura espanyola va ser batejat amb el nom –inevitablement confús: quina pràctica literària no en naix al capdavall?– de “poesia de l'experiència”. Maniobres editorials i canòniques a banda, la formuleta ha fet camí, que és el que es proposava o proposaven, i si la reportem ací és amb la cautela de qui sap que les etiquetes valen ben poc a l'hora d'encabir-hi poetes que tenen veu sòlida i pròpia, com ara Adell, i que per molt enginyoses que pareguen (i no és el cas de la que ara ens ocupa), no poden ser una coartada per a desistir de l'esforç que la lectura poètica reclama sempre. Completem-ho, doncs, amb un altre sintagma probablement igual de confús però una mica menys grapejat: realisme intimista. Ho ha de ser per força qui a través dels poemes fa una revisió descarnada del propi viure quotidià, qui s'ho pren com una mena d'antídot contra les desolacions que va ordint-li la vida. Si et tinc és, en efecte, una crònica ordenada del desamor, una immersió decidida cap a les profunditats d'un “desig erràtic”, un intent d'aturar “l'hemorràgia vital” per on es dessagna l'existència i agafar forces per a una nova embranzida. Perquè malgrat l'indissimulat estupor amb què el poeta es despulla i ens fa partícips del seu periple, malgrat la lucidesa amb què s'enfronta amb el dolor del fracàs i la soledat, la seua és sempre una recerca esperançada de la porta d'eixida, una voluntat indeleble d'obrir finestres a la claredat del dia, una raó per sobreviure que no es resigna a l'autocompassió del qui es passa tot el temps llepant-se les ferides. L'elegància amb què Adell se situa lluny del patetisme, la minuciosa descripció de la seua intimitat adolorida, per la qual hem gosat titllar-lo de realista, són fruit de l'esforç de contenció i de racionalització que posa brides a qualsevol romanticisme eixelebrat i fa de la maniobra de construir el poema un joc eminentment cerebral però alhora tendre, carnal, sensible, lúcid i necessàriament despietat però en essència optimista. Els poemes escrits durant l'hivern nord-americà, en la soledat d'una tempesta de neu, signifiquen la presa de consciència de la pròpia realitat a través d'una tensa lluita amb els fantasmes del passat i l'íntima victòria final a favor de la bellesa i de les raons de viure que copsen aquests poemes. La mateixa bellesa i les mateixes, amorosides, raons que el lector copsarà sense entrebancs quan s'endinse en aquest viatge a través del temps i dels espais de Si no et tinc, del qual tornarà amb els ecos d'unes paraules destinades a romandre en el lloc més sensible de la pròpia memòria, bones per acompanyar l'universal de la condició humana.

[Publicat a Saó núm. 392, abril 2014]

Raimon i nosaltres

Potser convindrà aclarir d'entrada que em considere un raimonià de cap a peus, quasi tant com ovidià. Supose que com a tants d'altres de poc més o menys la meua edat, Raimon i Ovidi van ser les meues entrades principals al que podríem dir la consciència de llengua i país, de catalanitat, i social, des d'una perspectiva de fraternitat i revolta. Ells van ser, amb Estellés, Espriu i Ausiàs March, que van acostar tan bé al gran públic amb les seues cançons, les primeres lliçons impagables, amplificades i enriquides amb el pas del temps. Per això no m'ho vaig pensar dues vegades quan vaig saber que donava una sèrie de concerts al Palau de la Música de Barcelona, on vaig acudir el passat dissabte en companyia d'un amic escassament raimonià, en part per contrabalançar la meua admiració sense fissures. L'educadíssim públic de la capital, que em recorda tant el d'Alcoi, omplia de gom a gom el Palau amb l'emoció que inspiren els grans dies de les actuacions del noi de Xàtiva, que gestiona molt sàviament les seues aparicions en públic. Hi havia, a més, l'al·licient del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que li havia estat concedit i, sobretot, el ressò d'una entrevista recent on el cantant expressava els seus dubtes sobre la independència. A causa d'aquesta entrevista havíem sabut que alguns partidaris del procés havien encès internet, que és un terreny poc propici a la reflexió serena (n'hi pot haver cap altra?), amb tota mena d'exabruptes contra Raimon. El trellat o seny, fonamentat en l'escrupulós respecte democràtic envers les idees dels altres, sobretot quan no ens agraden, és una norma bàsica de sentit comú que per desgràcia no sempre ni tothom apliquem, què hi farem. Crec que el públic que era al Palau, que va aplaudir amb entusiasme cada cançó i que al final, dempeus, de manera molt majoritària i enlairant no poques estelades, va cridar independència, protagonitzava així, des del respecte i la diferència, un clar acte de desgreuge a l'artista i feia emmudir el destrellat i la intolerància, i potser la por, dels acèrrims de la unanimitat.

Però anem al tema de la controvèrsia. No es tracta d'entrada d'idees més o menys formulades (va dir que s'ho estava rumiant encara), sinó a penes de l'expressió legítima d'uns dubtes, sobretot sobre els hipotètics efectes que la independència de Catalunya podrien tenir sobre el País Valencià. I aquest és un aspecte del debat certament negligit fins ara i que, en la meua opinió, no passa de moment de la mera especulació. Devem a l'Espanya de les autonomies, la pressió blavera, l'assumpció per part dels grans partits espanyols del projecte uniformitzador, la inhibició del pujolisme i, sobretot, a la feblesa i contradiccions del propi país (el valencià), que el període democràtic haja estat tan poc propens al retrobament i coneixença mútua dels Països Catalans. Si alguna cosa, tanmateix, està canviant en aquest sentit en la consciència de molts valencians i no pocs ciutadans de Catalunya i de les Illes Balears es deu en bona part a aquest mateix procés d'independència, a l'impuls de llum democràtica i nacional que prové del nord. El desequilibri, en aquest sentit, ve de lluny: si els valencians sempre hem tingut un nord imprescindible, Catalunya no ha pogut ni volgut tenir, més enllà de certa retòrica pàtria, un sud que sentís com a propi, sòlid i necessari. Les temences o sospites de Raimon, en qualsevol cas, tornen a plantejar un debat inajornable i en múltiples direccions. Potser, consumat el procés per a la construcció d'un estat propi per a Catalunya, les coses es posen més negres per als valencians, però a mi se'm fa difícil imaginar que encara ho puguen ser més i que, arribat el cas, hi continuem oposant-nos tan atònitament i tan ineficaç. En el pitjor dels casos, doncs, potser sí que es faria real i peremptori el dilema de l'ara o mai fusterià. El pessimisme raimonià, que esperem veure prompte més o menys formulat, es pot girar fàcilment en l'optimisme del model a imitar, del coratge a perseguir, dels camins a buscar per a la construcció democràtica i nacional del País Valencià. Al capdavall si per als Països Catalans, l'horitzó necessari, Fuster hi va posar les idees, Raimon hi ha posat la veu. Situats, però, en moments històrics i urgències tan diferents, des del sud no podem sinó remar amb totes les nostres forces perquè la nau de Catalunya arribe a bon port sense descuidar la pròpia singladura, que és responsabilitat nostra en primer lloc, i des de la confiança moderada que un bé, per molt parcial que siga, també pot escampar-se al conjunt. Si el mal ens ha vingut històricament d'Almansa, res no ens priva de pensar que el bé (i passeu-me les simplificacions) continue venint-nos, i ara amb més força i raó, pels camins de tramuntana.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 17 de maig de 2014.]

[Raimon al Palau. Foto de Ray Molinari publicada a Núvol, 10/5/2014]

Capcots

D'un temps ençà hom ha pogut observar que un nombre creixent de ciutadans de totes edats i condicions caminen capcots, completament abstrets i aliens als perills de la circulació, els encisos del paisatge, els canvis meteorològics, els imprevistos que es donen cada minut en l'entorn immediat, les trobades amb amics, coneguts i saludats o la mirada d'uns altres ulls i, en fi, a qualsevol element pertanyent a allò que per entendre'ns havíem denominat la realitat empírica i les condicions derivades de la naturalesa física del gènere humà. El fenomen, com anem dient, no afecta només, però sí principalment, el sentit de la vista sinó que s'estén en alguns casos al de l'oïda quan els ciutadans fan servir en els desplaçaments el supletori d'uns auriculars convenientment encaixats a l'interior dels pavellons auditius. Els sociòlegs especulen amb la possibilitat que el que solen vincular amb una forma d'autisme siga la manifestació més evident d'una depressió provocada per la crisi i la falta d'horitzons fiables. Siga com vulga, el costum cada vegada més generalitzat de caminar mirant la pantalla d'un mòbil, recorrent l'extensa gamma de gestos facials que va des de la cara de bleda i somriure idiota per-vés-a-saber-què a la de prunes agres i tota mena de tics espasmòdics, amenaça de convertir-se en una plaga, si no ho és ja. Per la seua banda, experts en biologia evolutiva ja adverteixen de l'augment de la grandària del dit índex, que és el preferit per accedir al món virtual, de la mà dreta o esquerra, o d'ambdues, segons els casos. Amb tot, aquest comportament que d'altres relacionen amb un procés d'abducció, no es redueix a l'activitat del passeig, la més arriscada, sinó que sovinteja en espais de lleure especialment aptes per a la comunicació interpersonal, el restaurant, la platja, els jardins per a enamorats, l'escola, l'ascensor o els museus. Hi ha també qui, per llevar ferro a l'assumpte, evoca aquelles escenes del tebeo en què els lectors despistats del periòdic sempre estaven a punt de ser engolits per la boca d'una claveguera oberta o de xafar una pela de plàtan. La comparació, però, no resisteix una anàlisi rigorosa donat el baix índex de lectors característic del país i la progressiva desaparició de la premsa en paper. El cas és que han augmentat de manera exponencial els accidents a la via pública, la torticoli, els atacs d'ansietat quan una d'aquestes maquinetes col·lapsa i la solvència en l'ús de la paraula i les aptituds comunicatives tan necessàries en anteriors estadis de la civilització. Malgrat els estratosfèrics guanys de les companyies de telecomunicació, sovint a costa del plat de llentilles de la família, les autoritats ja estan dissenyant campanyes de promoció de la literatura, la música a l'aire lliure, la tertúlia al bar, la compra en mercats tradicionals i altres entreteniments que ajuden a regular la vida col·lectiva i fomenten l'esperit de col·laboració. D'altres, més suspicaços, opinen que aquesta malaltia del segle XXI ha estat provocada per determinades instàncies del poder a fi de controlar una població cada vegada més submisa i ignorant, aïllada i indiferent, atenta només a una pantalla que ja va aparèixer en els pitjors somnis d'Orwell. Veurem si l'epidèmia es converteix en crònica o si la fartera troba altres camins per transformar-se en alguna cosa més amable. Mentrestant no deixen de connectar els seus aparells.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 10 de maig de 2014.]

Col·lisions

Estava fullejant el periòdic quan de sobte, davant els meus nassos, es va produir una gran col·lisió entre dues notícies en un punt indeterminat de la pàgina. L'una viatjava a la velocitat de la llum i informava, amb pèls i senyals, que el País Valencià era el territori on més treball s'havia destruït en els últims temps; l'altra, a la mateixa velocitat i en direcció oposada, que el Govern valencià preparava una votació a les Corts contra la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya i el reconeixement a la realitat històrica i cultural dels Països Catalans. Analitzat en un ràpid colp d'ull el material de què estaven compostes les notícies, els metalls pesats de la dura realitat de la primera i les diverses substàncies ígnies pròpies dels focs artificials de la segona, no calia ser un expert per endevinar que l'impacte produiria una explosió de dimensions còsmiques. Alarmat, vaig acostar-me a la finestra per comprovar l'abast del cataclisme, però per a la meua sorpresa tot continuava amb absoluta normalitat: el quiosquer i l'habitual tertúlia al seu local, la de la botiga de regals que regava les plantes, un frare traient el cap pel portal del convent, els xiquets que s'adreçaven a l'escola amb les motxilles a l'esquena, el trànsit nerviós de sempre, alguns transeünts en direcció al mercat o que en tornaven. Vaig atribuir el meu alarmisme infundat (ara ho veia) a la mala nit passada per culpa de la primera basca important de la temporada i a la meua hipocondria política incurable. De fet, em deia per tranquil·litzar-me, de notícies que col·lisionen en una mateixa pàgina sense que esclate el món n'hi ha cada dia, sobretot quan consultes la premsa digital, que a fi de comptes és alimentada per espurnes elèctriques que carrega el diable. Ara comprenia com la ciutadania podia viure tan tranquil·la enmig de col·lisions de l'envergadura d'un Rus alcalde de Xàtiva, president de la Diputació que també vol ser-ho del Valencia CF, d'un alcalde de Cullera la desobediència irresponsable del qual provoca un incendi, la xifra quasi milionària que costarà vigilar l'edifici buit de Canal 9, la garantia que Camps va donar a la Fórmula I la vespra de la seua dimissió. Per a què continuar? Vivim en una galàxia on hi ha hagut tantes i tan grans col·lisions, em deia, que han arribat a fer-se miraculosament, contra tota lògica científica, perfectament inapreciables. O és que potser vam ser engolits pel forat negre que va provocar alguna de les descomunals explosions dels últims anys i ara vivim en un món que no és aquest per molt que la premsa, per dissimular, ens n'informa puntualment? I el pitjor del cas és que ni ens n'hem adonat.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 3 de maig de 2014.]

[NASA/Swift/Mary Pat Hrybyk-Keith i John Jones]