divendres, 6 d’agost del 2010

El vi dels ofesos




Josep Igual, Uomo qualque. XXVII Premi Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi. Epíleg de Josep Mir. Editorial Denes, Poesia Edicions de la Guerra núm. 86. Paiporta, març de 2010.


Josep Igual Febrer (Benicarló, 1966) és autor d'una extensa obra que des del centre motriu de la poesia s'ha escampat també pels territoris de l'assaig dietarístic, l'estudi literari, els llibres de viatges, el retrat biogràfic i la novel·la, amb un total de vint-i-cinc títols. Des de l'inicial Terra d'hivern, de 1987, fins a aquest Uomo qualque, s'estenen onze poemaris, entre els quals citarem Trenta-cinc poemes, 1988, Closed for sale, 1994, Rebotiga del brocanter, 1999, l'antologia Poemes escollits (1987-2007), i Ditades al vidre, 2008. Una producció tan ingent a 44 anys, edat en què molts autors tot just comencen a arreplegar els fruits de la seua sembra literària, només s'explicaria per l'aplicació tenaç a una vocació precoç, tant més meritòria si pensem que aquest treball s'ha desplegat a les Terres de l'Ebre nadiues (l'autor viu a Sant Carles de la Ràpita), autèntic nowhere o perifèria de la perifèrica literatura catalana. I és aquest aspecte de vocació a prova de bombes, d'assumpció coherent d'una mena de fatalitat (en sentit positiu: la necessitat imperiosa d'escriure) el que primer salta a la vista quan el lector s'endinsa pel frondós paisatge de l'obra de Josep Igual. Al capdavall, i seguint el consell de Rilke, sembla que el poeta persevera en l'escriptura perquè no té cap dubte que no podria viure sense fer-ho. O, a la manera de Pavese, Igual ha fet de l'ofici d'escriure el seu ofici de viure (i viceversa).
Uomo qualque és un poemari que s'inspira en les formes i mètodes de l'apunt dietarístic per enlairar-se des del nivell de l'anècdota quotidiana a la recerca del sentit últim de la paraula que revisa, en un esforç inesgotable, la pròpia vida, i que plasma, amb la lluminositat de què només és capaç la bona poesia, aquell dur désir de durer que és a la base de tota temptativa poètica.
Per començar, l'elecció d'un títol en italià només tracta de suavitzar, amb el distanciament lingüístic que aporta, l'evidència d'una connexió estellesiana en la manera d'entendre la naturalesa del treball del poeta i la consciència de la indiferenciació amb el proïsme. Seria, en aquest sentit, la versió actualitzada de l'Un entre tants de Vicent Andrés Estellés. L'operació que històricament va ensorrar les torres d'ivori on certs poetes es creien viure no comença ni acaba en Estellés, és clar, i si algú encara s'hi sent estalvi deu ser més per efecte d'irremeiable vanitat personal que per causa de raons més o menys sostenibles. El concepte de civilitat que Igual comparteix amb l'Estellés i tutti quanti, té, però, un caire més existencialista: el de qui comprén i accepta que, al capdavall, tots pixem pel mateix camal i a tots ens espera idèntica desfeta. I ací s'acaben les correspondències, perquè aquella consciència estellesiana de poble s'ha difòs en una de més ampli abast: la de ser home i afirmar-se, malgrat totes les misèries, en la pròpia individualitat, que es recolza i s'emmiralla solidàriament en l'existència dels altres, de vegades fins a l'extrem de poder afirmar (aquesta és el motiu de reflexió de l'epíleg de Josep Mir): “existeixo / en l'espill de la teua alegria incorruptible”.
El dietarisme poètic de Josep Igual s'alimenta d'un paisatge doble, l'exterior de perfils més o menys diàfans i límits precisos, i l'intern, el dels balanços vitals, el dels destil·lats de pensament fabricats amb els brous de l'experiència, les íntimes derrotes i la dignitat de qui resisteix en “la melodia fràgil / de l'ètica sense poders”. Els dos “paisatges” es despleguen en Uomo qualque amb les entrades i eixides del poeta a través de les finestres de la realitat. Algunes de les fites primordials d'aquests paisatges, que Igual traça amb pinzellada de mestre, són els poemes titulats “Aniversari” (“celebra't / la fràgil il·lusió de la llibertat / amb el vi dels ofesos”), “Energies” (“però ara dorm, cal preservar energies / per a la propera lliça / de l'optimisme de la voluntat, / del desig d'esperança dels escèptics”, “Tarda” o “Encara”, que completarien apunts al natural com “Delta”, “Paisatge” o “Migdia”. Malgrat les successives derrotes civils i personals, dels durs embats del temps, el poeta s'aferma, com un home entre tants, en el treball de la voluntat. Enderrocades les torres d'ivori, ara com sempre, l'opció de l'escriptor no vacil·la: al costat dels ofesos, els empestats, els escèptics, les tribus erràtiques, en el cant marginal. Això és el que hi ha: sense enganys, i amb el cap ben alt.

Publicat a Saó núm. 351, juliol-agost 2010.

Parlem de bous

La frase era comminatòria i la solien aplicar, en sentit no sempre metafòric, els qui se sentien incòmodes enmig del debat quan algú expressava la seua discrepància envers un tema considerat intocable. Parlar de bous era desviar el diàleg d'idees (valga la redundància) cap als terrenys de l'incontrovertible, com l'oratge i altres entreteniments que no comprometen a res, perquè en els pantans de l'asèpsia sucumbissen la raó i els arguments que la sustenten i l'intercanvi verbal quedés reduït a la tautologia dels gustos, que com tothom sap no són opinables. Com que els temps en què la controvèrsia acabava a garrotades han estat més llargs i penosos que els que han promocionat el debat civilitzat, la identificació del pensament com a mania funesta i l'expressió lliure de les idees com una cosa de mal gust continuen arrelades al comportament hispànic. L'al·lèrgia al debat sol desembocar en l'electroencefalograma pla de les unanimitats, que sempre necessiten l'ajuda del fòrceps i on les masses alliçonades naden com peix en l'aigua. Sortosament, parlar de bous avui ja no és una excusa per a l'estupidesa, gràcies a la iniciativa legislativa popular que ha impulsat al Parlament de Catalunya una llei antitaurina que llança a la cambra dels mals endreços històrics aquesta rèmora del passat tan sinistrament imposada com a fiesta nacional. Hi ha moltes maneres de veure i viure aquesta cosa dels bous però cap d'elles no pot obviar el fet que s'hi tortura un animal fins a la mort. Si això és art i cultura, també ho foren el sacrifici de donzelles per aplacar les ires d'algun déu furibund, cremar heretges a la foguera, el dret de pernada o la lapidació, coses que hem fet ben fet de desentranyar dels nostres hàbits. Els defensors de les unanimitats i la identitat monocolor, com és lògic, han dit moltes bestieses contra la nova victòria del seny. Entre ells Fernando Savater, l'equivalent en filosofia al torero de saló, i els mandamassos autòctons, que ja han ofrenat (com sol ser habitual en ells, sense demanar permís) el país valencià com a reserva espiritual i taurina d'Espanya, com si no tinguéssem clar quin és el nostre destí mentre ells ens governen. Des de les antípodes, però, Forges ho ha expressat de manera genial: el bou hispànic li diu l'ase català gracias i aquest li respon de res. Més clar, aigua.

Publicat a Levante-EMV el dissabte 31 de juliol de 2010.