diumenge, 26 de desembre de 2021

Bones festes malgrat tot

Falten a penes dos mesos i poc perquè es complesca el segon aniversari de la pandèmia. En el punt d'inflexió de la nova variant del virus a les portes de les festes nadalenques, torna la sensació d'estar atrapats col·lectivament en un cercle viciós, caminant a les palpentes per un túnel el final del qual no veiem encara. Quan tot això va començar ens dèiem per consolar-nos que d'aquella experiència n'eixiríem almenys forçosament més savis, que n'aprendríem la lliçó per a futurs embats col·lectius si érem capaços d'analitzar les causes immediates i remotes d'aquell daltabaix sinistre que ha causat tantes morts i tant de dolor i de posar-hi remei canviant el curs absurd de les coses. Però el curs de les coses, com sospitàvem en els moments menys proclius als enganys de la il·lusió, ha continuat impúdicament a la d'ell, amb absolut menyspreu pel que entreveuen la raó i el sentit comú, l'enfortiment del sistema públic de salut, l'aprofundiment en la democràcia de les responsabilitats compartides i l'ètica dels drets i les llibertats. El túnel que la pandèmia ha fet més fosc i llarg es diu com es deia ja abans i està construït amb el mateix material contaminant i resistent: un sistema fundat en la depredació de les persones i els recursos naturals en benefici d'estrictes minories i l'empobriment creixent i sovint extrem d'extenses masses de població. No sembla sinó que la pandèmia, lluny de dictar lliçons, vacunes i altres remei socials, ha abonat el terreny on germinen les tendències més autoritàries, la guàrdia pretoriana de l'extrema dreta delerosa de mantenir l'ordre capitalista a bastonades. En els rius d'aquesta confusió, que fa més greu la por acumulada i sobrevinguda, naden bé els salvapàtries, els venedors de bíblies i remeis esotèrics, els espavilats de torn que aprofiten les supersticions de la incultura fomentada i el desànim. I les pantalles mediàtiques de l'estupidesa, que són tantes i tan ben protegides a Espanya, continuen fent l'agost tot l'any amb la pol·lució i el destrellat que escampen. Les primeres mesures de Pedro Sánchez davant l'alarma de l'òmicron són l'eco de les que ja va posar en marxa fa quasi dos anys i mostren ben a les clares la ineptitud d'una classe política atrapada en les pròpies inèrcies i incapaç d'estirar del carro: entonar la música patrioticomilitar per exhibir múscul de poder, imposar la recentralització amb mesures banals com la màscara en espais oberts i deixar que les autonomies s'apanyen (o es cremen) amb les qüestions crucials. Dos pardals d'un tret: marcar paquet d'autoritat i curar-se en salut esquivant decisions més útils i resolutives que puguen comprometre les properes eleccions (contra els teus rivals situats més a la dreta, intenta assemblar-t'hi tant com pugues).

Malgrat tot, l'òmicron, que té clares ressonàncies lovecraftianes (aquell History of the Necronomicon de 1927 del mestre nord-americà de la ciència ficció i el terror), no comparteix segons els experts la virulència demostrada per anteriors mutacions del coronavirus i és molt probable que se'n vaja tan prompte com ha vingut, la qual cosa, però, no ens permet relaxar-nos com voldríem. Fruit del mètode amb què els científics bategen els virus, al capdavall l'òmicron és el nom de la quinzena lletra de l'alfabet grec (pel camí se n'han botat unes quantes per no ferir, diuen, certes susceptibilitats). Ens espera un nadal cautelós, no gens procliu a efervescències. Raó de més per desitjar-nos unes festes tranquil·les, que en temps d'agitacions i incerteses és el que més es pot desitjar. I que la o xicoteta de l'alfabet grec ens estalvie l'experiència de tots els necronomicons com encara ens assetgen. Bones festes.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 24 de desembre de 2021.]

 


 


diumenge, 19 de desembre de 2021

Amb serenitat, amb fermesa

 

Estic convençut que la millor manera de respondre a tanta ignomínia com l'arrelada intolerància espanyola envers les llengües i nacions minoritzades és la serenitat i l'acció en fred i en positiu. Com més ens escarneixen més alt i clar hem de cridar en nom de la llibertat, com més ens pretenguen reduir a anècdota pintoresca i subalterna, amb més intensitat hem de dir bon dia i gràcies, adeu i bona nit cresol que la llum s'apaga. Cada paraula que s'enlaira és un mil·límetre que allarguem a la vitalitat d'un idioma al qual devem tot el que som, que no és ni millor ni pitjor que les altres maneres de ser però sí igual en drets a elles, en primer lloc el de viure i continuar vivint buscant tenaçment la plenitud. No importa que els fets que proclamen, com en l'escandalós cas de l'escola de Canet de Mar, no tinguen res a veure amb la realitat. No és la possible solució a un problema o un conflicte el que busquen, sinó la voluntat manifesta de construir una farsa que un públic àvid de sang i fetge s'empassa amb fruïció. ¿Qui amb una miqueta de trellat es creuria que ací perseguim a cantalades els xiquets castellanoparlants o que amb el que ens sobra d'un pressupost que no dona ni per a pipes alcem guetos per a espanyols en cada barri on els fem xiular la Muixeranga i entonar Els Segadors a bastonades? Però l'anestèsia d'incultura injectada històricament en el cos nacional fa la mentida inodora, incolora i insípida a més d'indolora. I amb la mentida projectada en totes les pantalles només volen moure escàndol i marejar-nos, dividir-nos, sepultar-nos en el fang del cansament i la impotència. Els insults i les vexacions constants, el menyspreu fatxenda, la infàmia de pretendre convertir l'agredit en agressor, el combat per la llibertat en atemptat a la democràcia, la dignitat en racisme, aquesta voràgine espanyola que desemboca en la bogeria només mira de mantenir els privilegis dels hereus del franquisme i el control asfixiant d'un poder com més va més autoritari. No hi ha més objectiu que la victòria final que esborre tota dissidència. Ho intenten des de fa segles sense poder mai rematar una feina que els provoca ardor guerrer i ardor de ventre però que justifica la seua existència de sísifs arrossegant amunt i avall inútils pedres en un cercle viciós perfecte. De les boques pestilents de Casado, Arrimadas, Carrizosa o Abascal i tota la pesca només podem esperar el sulfur de l'odi a les diferències i la patologia catalanòfoba en què xifren l'horitzó de totes les seues misèries. Al capdavall només són la canilla que lladra i mossega pels grans amos, els discrets, perfumats i clenxinats d'incalculables fortunes, el fill coronat i el pare abdicat i fugit, els que mouen els fils en el secret dels despatxos i els que els fan de claca amb el seu silenci en teatrets parlamentaris i governs, els impassibles que encomanen a sicaris i pregoners la feina bruta, els dels dividends i els beneficis estratosfèrics, els guardians que la màquina de la corrupció funcione com déu mana i que les catifes dels palaus amaguen bé tota la merda.

Per això cal no donar-los peixet per molt que embogesquen, perquè ells solets acabaran estampant-se contra els molins dels seus fantasmes, ací i a Europa. Front a la seua intolerància i el seu odi només podem brandar la pròpia fermesa, continuar la feina de la formigueta i mamprendre la de l'huracà o el tren quan s'escaiga. Un parell de convocatòries, entre altres iniciatives, van forjant la transversalitat necessària a la defensa sense escarafalls però ben esparpellada i dempeus dels nostres drets lingüístics, respostes des de la serenitat que no es deixa entabanar per la magnitud del despropòsit d'una dreta que vocifera i una esquerreta que fa la viu-viu i agrana cap a casa (el PSC d'Iceta i Illa abandonant l'ampli consens de l'escola catalana, el Govern de Madrid simulant l'equidistància). Un parell de convocatòries ja amb data han de tornar a aixecar l'impuls civil, de moment i amb la vista posada en la propera passa: el concert que promociona el Debat Constituent i que tindrà Lluís Llach com a estel i guia aquest dissabte a Barcelona i la manifestació en defensa de l'escola que es farà en la mateixa ciutat i el mateix dia. Hi ha una tercera gran mobilització ja anunciada i que es concretarà prompte, la que Enllaçats per la Llengua organitzarà en diversos llocs dels Països Catalans en defensa de la llengua catalana i que al País Valencià hauria de ser especialment sonora i sonada. No hi ha més que una manera assenyada d'enfrontar tanta agressió, amb serenitat i fermesa, units en la necessitat i en la meta, convertint el bon atac en la millor defensa.

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 17 de desembre de 2021.]

 

 



diumenge, 12 de desembre de 2021

El dret a l'autodefensa

En els últims temps ha proliferat els casos de discriminacions a valencianoparlants pel fet de ser-ho, és a dir, per exercir el dret a expressar-se públicament en la pròpia llengua. Bancs, bars i restaurants, ambulatoris i hospitals, botigues… Els tradicionals espais i situacions vedats en la pràctica a la presència del valencià (i com a conseqüència de vexacions, agressions i intimidacions impunes: les coses no són mai un simple fruit de l'atzar) com casernes i comissaries i en general en qualssevol tractes amb policies, guàrdies civils o militars, forats negres d'alt poder simbòlic com a representació crua i dura de l'autoritat, han anat eixamplant-se socialment. O el que és el mateix: el valencià torna a veure's confinat com més va en espais més ínfims i insignificants, torna a ser invisibilitzat, assenyalat, se l'embolica amb conflictes, el fan de mal empassar. No és que els usuaris lleials de la llengua anem pels nostres pobles i ciutats xafant fort, amb el cap ben alt i exigint que ens parlen en valencià, no, només demanem ser entesos i atesos, que no ens facen canviar de llengua, que ens deixen respirar, que no ens humilien amb l'excusa de l'adscripció nacional d'un carnet dit d'identitat. Ja ho sabem, com més obeïm, més ens menyspreen, com més abaixem els braços en la defensa dels drets, més en som privats. I doncs a quin sant ens hem d'encomanar per tenir garantits uns drets reconeguts sobre el paper de les lleis, la Constitució que diu protegir especialment les altres llengües de l'estat o l'Estatut que declara l'oficialitat del valencià, si els encarregats de fer-les complir –també és mala sort!– sempre tenen una excusa o altra per no fer-ho?

La batalla legal és important, no ho negarem, fins i tot imprescindible. Cal denunciar davant els tribunals cada discriminació, cada abús, cada incompliment de la llei, i per això comptem amb entitats i grups d'advocats específicament dedicats a aquests afers, per molt que com en el cas de l'Oficina dels Drets Lingüístics de la Generalitat vegen les seues competències significativament limitades. Però com en tot allò que implica drets i llibertats col·lectius, el més important són les actituds personals, la suma i extensió d'iniciatives autogestionades, la capacitat de resposta organitzada. L'estat i les elits que el controlen i que viuen còmodament instal·lades en els seus privilegis fa temps que han mamprès una deriva autoritària, incrementant el centralisme i uniformitzant, pensant-se que així salven els mobles d'una crisi institucional sense precedents des del final (més simbòlic que real) del franquisme. Acabar de sotmetre les nacions a la llengua i cultura castellanes és el somni imperial i el malson nostre que no s'acaba i que es reactiva cada volta que creuen perillar el seu domini. Aquesta obsessió històrica ha abonat un terreny desertitzat per la incultura i les ideologies totalitàries, de manera que la suspicàcia quan no la bel·ligerància contra les altres llengües, especialment contra el català, ja forma part del comportament majoritari dels ciutadans de l'estat. I ací en democràcia no hi hem avançat gens, diguen el que diguen. En la mesura que els valencians ens desdibuixem com a tals i assumim com a pròpies certes patologies espanyoles, la intolerància envers el valencià s'acreix també entre nosaltres. És el que em sembla que està passant en els darrers temps amb els casos denunciats de discriminació lingüística i que ens hem de prendre molt seriosament.

El camí, certament, fa costera i anem a peu, ningú no ens traurà les castanyes del foc. Abandonats d'uns i altres, només podem confiar en les pròpies forces col·lectives, que són molt més importants que no ens pensem. El que no trau cap a res és la queixa constant, el ploramiquisme davant el mur de les lamentacions dels grups de whatsapp i fòrums similars, la por i l'encongiment, les excuses del mal pagador i la desídia. En la defensa del valencià com a línia de flotació nacional no s'hi val a badar. Siguem-li invariablement lleials, davant de tothom (uniformats inclosos) i en qualssevol situacions o àmbits, denunciem, pressionem tots aquells que es salten les lleis impunement a la torera, actuem de manera col·legiada. Com a ciutadans, individualment i col·lectiva, tenim una força enorme si som capaços de sobreposar-nos a les inèrcies i les pors. Què ens impedeix canviar de banc en favor d'entitats amigues del país (i doncs de la llengua), de donar-nos de baixa d'empreses elèctriques, de gas o telefonia manifestament hostils a la nostra causa? Qui ens obliga a comprar en mercadones o cortesingleses que sabem que subvencionen l'extrema dreta o veure i sufragar mitjans de comunicació aliens i alienants? Per què no hem de boicotejar un establiment que ens nega el dret d'expressar-nos en valencià? Quan entendrem que només dient no a les injustícies, que només articulant la resistència passiva, la desobediència i la lluita no-violenta com a dret col·lectiu d'autodefensa podrem avançar?

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de desembre de 2021.]

 




 


diumenge, 5 de desembre de 2021

I tanmateix la remor persisteix

La sensació que com més creix l'exhibició abanderada d'afectes a Espanya, que va atènyer el seu zenit al pic de la pandèmia (per paradoxal que puga semblar d'entrada), i la fulguració de les parafernàlies del poder, més s'estén una dissidència, de moment discreta, dispersa, silenciosa, des dels subsols socials i els marges televisius, els amagats a l'audiència. També l'altra, és clar, la sorollosa i més o menys organitzada i per això previsible. La realitat és com la lluna i sempre mostra la mateixa cara, que a l'altra hi has d'arribar per intuïció, olfacte o deducció lògica, desvelant petits matisos a penes perceptibles. És com una remor sorda, una metàfora tan insistida com eloqüent, com la remor amb què Miquel Martí i Pol percebia l'agonia d'un franquisme que (això ho sabem ara) no va morir amb el cadàver de Franco. Es preguntava el poeta de Roda de Ter quin era l'origen d'aquella remor de llavors, que potser és la mateixa d'ara i la de tots els moments en què pressentim la imminència d'alguna cosa que està a punt d'esdevenir-se però que encara no es materialitza, la remor sorda de les inflexions dels temps. Si no era la pluja, ja que feia tants anys que no plovia, ni el vent, prohibit perquè no aixequés la pols acumulada per la sequera, ni les paraules, desautoritzades perquè no remoguessen l'aire, ni els pensaments, censurats perquè incitaven la necessitat de parlar, com era que la remor persistia? Què la devia estar provocant?

Alguna cosa de molt profunda està transformant-se a tots els nivells però encara no és capaç d'engegar els moviments multitudinaris que s'escauen a la gravetat de l'hora. No és només la força de la desesperació de milions i milions de persones abandonades a la misèria, la fam, la tirania o la guerra que empeny les masses de migrants, en una aposta a vida o mort, a desafiar tots els perills per trobar un racó i unes molletes a l'ombra d'un primer món que ja trontolla en les pròpies incerteses. No és només l'espiral vertiginosa de la violència masclista i les seues víctimes diàries, ni la indefensió en què es mouen els treballadors que veuen aixafats els drets, ni l'incompliment cínic de totes les normes i promeses del paradís constitucional i pseudodemocràtic. No és la llarga persistència colonial que amenaça les arrels mateixes del país en la seua croada contra el català i els drets que tenim com a poble: l'obcecació per mantenir-nos aïllats amb trens que arriben sempre tard, per esprémer la taronja amarga de l'infrafinançament, per castigar-nos sense mitjans en llengua pròpia, per perdonar-nos la vida amb fatxenderia, per considerar-nos els altres. Ni les petites o grans victòries (només el temps ho dirà) jurídiques que els exiliats van arrancant a Europa. Sota el vol de les banderes victorioses al vent, que tapen tantes vergonyes, sota l'escenificació ritual del poder amb ceptre i corona i tones de testosterona judicial, es pot sentir una remor encara a penes audible que pot ser el preludi d'un clamor que esclatarà en veus ben modulades i crits manifestament dissidents. Contra l'atracció de l'abisme de la inutilitat, contra el destí de la sènia condemnada a giravoltar sobre el mateix eix, contra la temptació a menysvalorar les pròpies forces, contra el cercle viciós del déja vu i el pragmatisme que marca fites al possible (perquè ignora l'existència dels moviments tel·lúrics, de l'energia enorme de la voluntat i fins de la cara oculta de la lluna), s'alça aquesta remor del poeta. No és l'insult de la sentència del Castor, animal que rosega amb les dents insaciables tot principi d'ètica responsable i mou tan bé la cua en els pantans de la corrupció protegida, no és la contundència de les porres policials que sempre descarreguen sobre les esquenes dels mateixos pobres. No és la situació d'alarma mundial pels desastres associats al col·lapse mediambiental, no és l'excusa de la pandèmia per a la injecció d'una por tan útil per al control social. No és la resistència induïda pels beneficis del gran capital, volàtil i transnacional, a buscar alternatives plausibles de millora i futur de vida digna per a la humanitat. No és l'entronització de l'insult i la banalitat, l'estímul a les formes més extremes de la intolerància, l'exhibició d'una glòria imperial arnada. No és la mediocritat ben aposentada de l'esquerra oficial, autocomplaent i inútil, entortolligada en l'engany del millor dels mons possibles i les faules del pastor i el llop. No és la por a pensar què voldrem ser quan els valencians siguem grans. No és res de tot això. I tanmateix la remor persisteix.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 3 de desembre de 2021.]