Saial de final d'any

Potser és inevitable, quan s'acaba l'any i mamprén la darrera columna de la temporada, la sensació que està a punt de repetir-se una vegada més. Quants escrits del temps, peribles i volàtils, no ha confegit ja a aquestes alçades de la mateixa pel·lícula? / Repassa els títols dels articles que parlen del trànsit d'un any a un altre, aquells brindis a la lluna, aquella consciència de la fugacitat en què en gran part consisteix la vida humana. Intenta esquivar així la pura repetició, l'error imperdonable del descuit, l'autoplagi insconscient. Que la impressió del déjà vu es mantinga en els límits raonables que permeten les recreacions de la memòria, que l'eco arribe amb alguna variació novedosa, que sone la cançó però no es recorde com acaba. / I potser es tracta de prevencions innecessàries, les d'ell, perquè si alguna cosa creu haver après en aquests anys és que no es tornarà a banyar mai en les aigües d'aquell riu (els homes ja ho devien saber molt abans que Heràclit ho deixés escrit en un vers memorable) i que la cua de l'estel del temps se li escaparà sempre. / Damunt la corda fluixa del temps la pèrtiga del funambulista té el pes de l'oblit en una punta i en l'altra el de la memòria. Als seus peus s'estén l'abisme del no-res. Ell mira avant, sempre avant. Si gira el cap corre el risc de caure al buit. A més, no necessita la violència d'aquest moviment per saber qui és. Qui no és. / Ha canviat l'escenari dels darrers anys. Quants? La pèrtiga s'ha inclinat una mica pel costat de l'oblit. De nord a sud, del Mar del Nord al Mediterrani. Posats a recordar, ni recorda quan passà per darrera vegada el Cap d'Any a la casa de la platja. / Ha sentit dir que el déjà vu és un fals record, una construcció de la ment, com una trampa que projecta el temps en la pantalla de la consciència (o potser a l'inrevés: la consciència en el llençol del temps). Per no perdre's en els laberints del temps, els homes van inventar els calendaris, els rituals, els trànsits, les estacions, els aniversaris, tots aquests déjà vu, totes aquestes il·lusions de l'etern retorn contra la nàusea de la fugacitat. / El trampantojo tan eloqüent del castellà, o suggestió enganyadora que en català es pot dir enganyatall, tot i que amb un sentit més aviat verbal. Alguns artistes gràfics d'avui en dia n'han fet un art. La perfecció de l'engany, els trampantojos que amb habilitat un deu desconegut pintés aprofitant les esquerdes del temps. Només és bell si saps que és una mentida, si l'abstraus de la mecànica de les coses útils. Si et creus el que creus que veus i vols encaminar els teus passos per aquell carrer, prompte entropesses amb un mur de veritat i t'hi trenques el nas. / Fent un passeig en bicicleta l'altre dia va veure ginesta en flor. Va pensar que era un miratge. A punt d'acabar l'any ha vist un arbre florit. Li ha semblat un ametler, aquests arbres tan imprudents, tan crèduls, tan valents. Trampes del temps (en aquest cas de l'oratge). Tots hi fiquem els peus, en el poal del temps, tard o d'hora.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 29 de desembre de 2018.]

Saials. El que hi ha (i el que també)

Comença a ser molt avorrit quan algú acaba una més o menys reflexió amb el refregit «Això és el que hi ha» per remarcar una impossibilitat, per resignar-se a un determinada situació. Per molt precisa que siga l'anàlisi (i no sol ser el cas més freqüent) que ha precedit el pretensiós colofó, per molt afinada que siga l'observació feta, el que hi ha o és aparent, com els icebergs, conviu amb el que resta submergit o no es veu. Sempre hi ha el que hi ha, això és pura redundància. I al costat d'això, allò, i allò altre, i encara allò. / Em pregunte si era oportú en l'actual context polític, que el president Ximo Puig oferís Alacant per a una futura reunió ministerial de Pedro Sánchez. Va apostar a cavall andalús perdedor i necessita congraciar-se amb el president espanyol, que no passa a hores d'ara pel seu millor moment, després de la dutxa de realisme que li ha caigut a Barcelona. Sí, segurament això aferma el bastió de Puig en el partit, però no sabem en què beneficia el País Valencià que es represente ací l'enèsima cerimònia del rentamans a compte aquesta vegada de la memòria històrica. Al costat d'aquest «això és el que hi ha», hi ha allò altre: diferenciar la docilitat valenciana de la rebel·lia de Catalunya, l'única que pot tombar una monarquia en regressió autoritària i recentralitzadora i obrir la magrana de la transformació democràtica al conjunt de pobles de l'estat. / El que també hi ha és el centenar de persones que van fer costat al dejuni solidari per la llibertat dels presos polítics fa uns dies a València. I les vint entitats que hi van donar suport, per molt que els membres d'alguna d'elles cabrien en un microbús. La brisa i la ventada poden precedir l'huracà i el més gran aiguat comença amb a penes unes gotes. També hi ha això. I el ressò mediàtic, sovint manipulat, d'un petit gest. / Durant tota la setmana l'espanyolisme tronat i els altaveus monòtons del règim s'han dedicat a excitar els sucs gàstrics del personal amb la promesa de la sang. La indesitjada visita de Sánchez també buscava la foto de respostes violentes a la provocació i a la injustícia que la inspira. Tots amb un pam de nas: civisme, trellat, fermesa. / És igual, no estan disposat a variar el relat per molt tossuda que es mostre la realitat, i els talls de carreteres i alguns fets aïllats es presentaran com un terratrèmol de violència provocat per les hordes bàrbares de l'independentisme. Això és el que hi ha: inventar la violència dels altres a veure si la pròpia apareix com a necessària i justa. I Arrimadas venent el fum de la seua querella sobre fets encara no esdevinguts. Segons quines fantasies sexuals haurien de quedar circumscrites a l'íntim terreny personal. / Sánchez buscava la fotografia impossible i s'ha trobat amb les instantànies d'una realitat social que potser no entén ni vol entendre. La malaltia obsessiva de les formes, el teatre de la política representat per titelles: els de protocol van traure les flors grogues dels primers plans. Però de forment, ni un gra, duia les butxaques buides de propostes i plenes de tics colonials que el delaten. Catalunya no pot gestionar ni el nom dels seus aeroports. / Antoni Bassas la clava: a Madrid un falangista que acabà demòcrata (Suárez) i a Barcelona un republicà que va morir marquès (Tarradellas). El «atado y bien atado» de la monarquia i el mite de la transició modèlica personificat en dos avions inservibles del passat per als aeroports infradotats de la realitat present. / És això el que vol Ximo Puig per als valencians? / No volen conèixer i menys estimar sinó tan sols posseir i per això més prompte que tard perden allò que tenien. També hi ha això: només el poble, cada dona i cada home, té una clau per al futur en la butxaca de la pròpia determinació. / Que passeu unes bones festes.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 22 de desembre de 2018.]

 [Imatge de la manifestació unitària d'ahir a Barcelona. Fotografia de Cristina Calderer per a l'ara.cat]

Saials. Pedro i el llop i el Comte-Duc d'Olivares

Deu ser que com que els catalans són més demòcrates i saberuts que ningú diu Pedro Sánchez que acceptarà tot allò que vinga avalat per un 75% dels ciutadans de Catalunya. No el vulgar 51% propi de democràcies normals i corrents, no, el 75%. I per què no el 80, el 90 o, ja posats, el 100%? / L'oferta, pam dalt pam baix, ja la va fer Zapatero, se'n recorden? Obedients, els catalans van tirar avant el nou estatut de 2006 amb el 85% dels vots del Parlament i el poble el va ratificar en referèndum. I? Ah, no, no res, que Alfonso Guerra i companyia li van passar el ribot fins a desfigurar-lo mentre es vantaven de tan gran gesta amb tot el salero del món. D'aquell diluvi el fangar d'avui. / La demagògia cau pel seu propi pes: més del 75% (si comptem els vots de les darreres eleccions, les del 155) és partidari d'alliberar els presos polítics preventius, més del 75% és partidari d'un referèndum pactat en què puguen definir-se sobre la independència del seu país. Pren dues tasses de brou! / I doncs, ens podríem preguntar sense mala intenció, per què Pedro Sánchez fa una oferta que no ha complit en el passat, no compleix en el present i no té ni la més remota intenció de complir en el futur, i així pels segles dels segles? Perquè si no ets demòcrata almenys has de semblar-ho. Per això l'arbitrari 75%, per posar una xifra. Per donar-te temps fent veure que busques una solució que no tens al conflicte polític que no entens o entens massa. / Amb una mà la peregrina oferta, amb l'altra l'enduriment del teu discurs amb l'excusa que has vist el llop en forma de PP-C's-Vox i vols competir a veure qui la té més gran, l'espanyolitat a tota ultrança, el retorn a la caverna, la mentida sistemàtica, l'acusació de violència inexistent (de moment) i unilateral del mateix costat (de l'estat i adlàters), la conversió de la víctima en botxí, l'eixordador soroll de l'Espanya inquisidora. / Han sentit algun dirigent francès desqualificant el conjunt del moviment dels armilles grocs per violent? Si hi ha una cosa clara a l'estat veí és que el poble és sobirà. Tota la política espanyola, malgrat el maquillatge democràtic, es funda en la desconfiança radical envers allò que denominem poble. Les comparacions són odioses i les carrega el diable. / Barons del PSOE ja reclamen obertament la il·legalització dels partits independentistes (quins seran els següents, els republicans, per exemple?) i ahuquen amb l'extrema dreta del PP-C's-Vox pel colp d'estat del 155. Prompte sentirem demanar un higiènic bombardeig sobre Barcelona. / Per si no era poca tanta provocació, el govern espanyol farà un Consell de Ministres a la capital catalana, a la Llotja de Mar, el 21 de desembre, aniversari de la victòria independentista en les eleccions forçades a colp del 155 que va obrir les portes de la presó i de l'exili. Amb aquesta excusa, i que els Mossos (primer objectiu a abatre en aquests dies) no mantenen l'ordre, hi enviaran més i més policia. Més i més foc, verbal i físic, a veure si d'una vegada encenem la violència d'aquests pacifistes recalcitrants i tossuts que ens permeta davant del món tallar de socarrel tanta audàcia. / Amb la creativitat que li és característica, Òmnium ja ha convocat un «Consell Popular de Ministres» com a resposta. Em permet, modestament, proposar una altra activitat contestatària: menjades populars al carrer a base de peus de ministre, que és com a Catalunya solen anomenar els deliciosos peus de porc, en salsa o a la brasa. De res. / En qualsevol cas, l'aterratge del govern marcià entre els súbdits de Barcelona ja compta almenys amb l'il·lustre i il·lustratiu precedent del Comte-Duc d'Olivares. Vegen la joia de 1624 en què el famós conseller àulic recomana al rei «ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente, y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos». / Més clar, aigua (i en castellà).

[Publicata Tipografia La Moderna el dissabte 15 de desembre de 2018.]

Saials. L'ou, la serp i la vaga de fam

Diuen que l'independentisme català va despertar la fera feixista. És un argument tan fals com perillós. Fins Pablo Iglesias i companyia van flirtejar en algun moment amb una idea que desafia tota evidència i que té com a propòsit no tant impedir el reviscolament de la ultradreta com frenar la revolta democràtica de Catalunya. / El feixisme, sota el pal·li protector del franquisme i els seus hereus, intocable i intacte, sempre hi ha estat, i ben despert, com el dinosaure del conte de Monterroso, en el nucli dur de l'administració i les seues elits, en els cossos policials, en l'exèrcit i l'alta magistratura i fins en la mateixa Constitució tan glorificada com arnada. Què és al capdavall la Monarquia sinó la coronació de l'atado y bien atado del règim? / La que ha estat adormida o endormiscada amb el conte de fades de la modèlica transició, amb la propaganda mediàtica, la incultura i les grans drogues per al consum de masses era la majoria de la ciutadania. El dinosaure feixista, en tot cas, es va permetre alguna becadeta esporàdica perquè sobretot des d'Aznar ja tenia qui li procurava el pinso i no havia de calfar-se molt el cap buscant-lo. / Insomne, esparpellat, sempre amb el garrot a la mà i l'insult a la boca, la fera feixista no dorm mai. De vegades es pinta de blau cel. Que ens ho diguen als valencians. I la majoria de les voltes passa desapercebut, blanquejat, assumit per la rutina diària del menfotisme hispà, engolit amb una ració de callos i exterioritzat amb quatre rots masclistes, fatxendes i pudents. / Faríem bé de revisitar en aquests temps convulsos Brecht (Terror i misèria del III Reicht, 1938) o Bergman (L'ou de la serp, 1977), tots els qui van posar la claror del seu art i la seua intel·ligència en l'esforç de desentranyament i denúncia del feixisme. A través de la corfa de l'ou es pot veure clarament que el que s'hi amaga no és un pollet sinó la serp verinosa. / Ara xiulen i dissimulen, però què feien els Iceta, els Borrell o els Vargas Llosa morrejant-se amb Societat Civil Catalana i Vox pels carrers de Barcelona? Què feia el PSOE aplaudint amb tant d'entusiasme com el PP i C's el 155, l'a por ellos i el discurs feixistitzant de Felip VI del 3 d'octubre de 2017? Entre tots han covat l'ou de la serp que ara trau el musell a Andalusia, en el buit deixat per la deserció de l'esquerra. / El dinosaure no dorm i quan el règim de la monarquia, els privilegis, el supremacisme espanyol i els nyaps constitucionals trontolla com ara, es tira mà si cal del Tiranosaurus Rex, el gran depredador. / Vox és la serp dels nostres temps i té almenys dos cosins de Zumosol que han vetlat el seu creixement: el PP de Casado i el C's de Rivera. Compta a més amb la tebiesa del PSOE i la incompetència d'una de les polítiques més nefastes que ha donat el sistema, Susana Díaz, que a més és hereva directa de diplodocus com González, Guerra i companyia, que tampoc no dormen ni a la de tres. / Contra tot això fa anys que lluita i espenta la locomotora de Catalunya, conscient que la seua submissió i destrucció com a poble és el trofeu de caça més preuat del nacionalisme espanyol des de fa més de 150 anys. No van ser les bombes i morts d'ETA les que van despertar la fera, segons alguns, sinó la revolta democràtica de Catalunya. / No deixa de ser sorprenent que l'imaginari col·lectiu espanyol no siga antibasc però sí radicalment anticatalà (incloent-hi subreptíciament valencians i balears, no ens enganyem). És la catalanofòbia, molt anterior al denominat procés (que en part és resposta a aquella), la que excita les baixes passions de l'espanyolisme supremacista, la que fa onejar les banderes, la que envia les esquadres a vèncer perquè a Espanya torne a nàixer un dia tranuitat i emmirallat en el passat imperial i per això mateix impossible. / Expulsats jueus i moros, el feixisme que habita l'ànima de l'Espanya més negra només té els heretges d'un poble que no es resigna a la dialèctica dels punys i les pistoles per continuar la seua tasca anorreadora. / Els catalans no són (no som) l'enemic intern del feixisme, sinó l'expressió més nítida i constant de la seua xenofòbia. / Jordi Sánchez i Jordi Turull van començar la seua vaga de fam l'1 de desembre, just 45 anys després que Lluís Maria Xirinachs iniciés la seua que va durar 42 dies a la presó Model. El 4 de desembre s'hi han sumat Josep Rull i Joaquim Forn. La seua lluita extrema interpel·la a tots els demòcrates. Veurem si som capaços gràcies al seu esforç generós de despertar i vèncer la bèstia i el seu règim de complicitats i injustícies.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 8 de desembre de 2018.]

Saials. Mariners de Santa Pola

Enmig la mar de deshumanització que banya els paradisos cobejats de l'illa europea, el petit vaixell de Santa Pola Nuestra Señora de Loreto ha salvat d'una mort segura dotze fugitius de la misèria de Senegal, Mali i Líbia i els ha acollits en la seua closca de nou a 150 milles de Malta i 100 de Líbia perquè compartesquen abric i menjar amb els catorze mariners de la tripulació del pesquer. / Els horitzons de la mar s'estenen límpids a la mirada, sense intermediaris ni càlculs d'interessos, lluny dels laberints espuris de la burocràcia que fa de pors i egoismes l'excusa per a l'imperi de la llei de la selva. L'única diplomàcia que preval en la mar és la que obliga a salvar la vida a tota costa, a oferir la mà de l'auxili, a combatre solidàriament els estralls del naufragi sense demanar papers ni res a canvi. / En setembre de 2006 el també vaixell santapolí Francisco y Catalina ja va rescatar 51 persones d'una pastera per aigües de Malta. / Com llavors els governs d'Espanya i els responsables europeus s'espolsen de damunt les puces dels apestats i demanen als mariners solidaris que els deixen en algun port de Líbia, que és tant com abandonar-los a mercè dels queixals dels taurons que volien devorar-los. / Vicent Sempere, el portaveu dels pescadors, alerta que només els queden queviures i combustible per a sis (ja cinc) dies. / El President valencià Ximo Puig ha ofert oportunament el port de València per al desembarcament dels nàufrags d'ara, com en el seu moment els de l'Aquarius, mentre la Vicepresidenta Carmen Calvo s'ompli la boca per exaltar el país dels valencians com a terra d'acollida, que és una fórmula que vist molt bé en les passarel·les de moda políticament correcta, però insisteix que se'ls queden a Líbia, on si no et venen en el mercat d'esclaus sempre et pot liquidar un dels nombrosos grups armats que campen per lliure –i qui no es consola és perquè no vol. / A un costat la solidaritat dels pobres de Santa Pola, Sant Pol, Cadis o Tenerife (gratuïta i sense fronteres), de l'altre els que s'ho miren amb llargavistes instal·lats a Madrid o Brussel·les. La reserva d'humanitat a un costat i a l'altre els que banalitzen com Borrell el dolor i els genocidis quan les víctimes són indis miserables per a major glòria d'Espanya (o de qualsevol altre imperi passat o present). / Mentre Carmen Calvo i companyia dirimeixen si els desgraciats que naveguen a bord del Nuestra Señora de Loreto són nàufrags, migrants, refugiats, exiliats o empestats, si galgos o podencos, i en quin port desembarcar-los, uns altres solidaris que només es pregunten el perquè de tanta injustícia i no què posa en documents d'identitat improbable, els d'Open Arms, s'arromanguen a aquestes hores per fer arribar als valents mariners valencians aliments i medecines. / Qui mana i decideix quina és o no terra d'acollida a quants quilòmetres o milles nàutiques d'asèptica distància? Ni en els territoris de l'altruisme solidari els valencians podem disposar de la nostra sobirania? Fins per determinar les quotes de vergonya irresponsable funciona com un rellotge el centralisme estúpid d'Espanya. / A un costat del mar o la barricada els mariners lleials, els navegants sense fronteres governats per les lleis de l'auxili i la solidaritat internacionalista, de l'altre els constructors de muralles, els del foment de l'odi a la diferència, els que miren la realitat amb els prismàtics dels seus privilegis, els descendents de franquistes, negrers i genocides. / Si la Fundació Brosseta representés la decència, en comptes d'atorgar el premi a la Convivència [sic] a Felip VI per la seua contribució a l'himne espanyol ¡A por ellos!, el donaria als mariners valencians de Santa Pola. I el gall que cantaria seria el roig i no com sempre el negre.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 1 de desembre de 2018.]