Antoni
Clapés, Arbre que s'allunyà.
LaBreu Edicions, Alabatre núm. 81, setembre 2017. Pròleg de Marc
Romera.
· · ·
Parteix
l´últim poemari d'Antoni Clapés (Sabadell, 1948), des del títol,
del primer vers del famós poema de Joan Vinyoli «Algú m'ha cridat»
(«Jo no sóc més que un arbre que s'allunyà del bosc») que obre
el poemari El callat,
un llibre datat en 1955 i publicat l'any següent. L'arbre i el bosc
són símbols ben arrelats de la unitat i el conjunt, o de l'home i
el món, de la part i el tot. Perquè el treball d'en Clapés, una
vegada més, s'insereix de ple en aquesta dialèctica des de la
consciència extremada de viure en
la construcció del poema o traducció d'emocions, en la veu que
divaga i s'erigeix enmig del silenci per negar-lo i per negar-s'hi,
per cercar-hi els límits del llenguatge i, doncs, acotar el dicible
i suggerir l'indicible, el misteri que mai no es desvela. La «veu de
mar fonda» que en el poema de Vinyoli crida i allunya el poeta del
bosc, aquesta mar que és l'absolut informe i que impel·leix el
poeta a buscar la paraula en solitud, són en els poemes d'Antoni
Clapés el desert i les formacions rocoses de Tagrera (Argèlia), els
espadats del Cap de la Caça alguerés, la neu cobrint els camps
oberts, els boscos de la Selva Negra o els de la Catalunya central i
altres espais naturals
sota la pluja, la boira o la rosada, camps margenats de pedra seca,
guarets que reposen en silenci, sempre extramurs del soroll urbà,
però –curiosament– rarament són ací el paisatge de la mar.
D'arbres sí que n'hi trobarem, amb els noms genèrics, quasi sempre
tremolosos i plens d'hivern: àlbers i pollancres, pins i alzines,
bedolls, faigs, una palmera observada i gatells. I ocells, quasi tots
de negre plomatge o molt fosc: corbs, cornelles, merles, estornells,
tords, blauets, aloses cantores, falcies, milans, voltors.
Una
cita de Jules Renard que obre la tercera part del llibre, «Amb mots
trobats», em sembla especialment significativa per apropar-nos al
sentit (o si es vol un dels sentits, però central des del meu punt
de vista) d'aquest llibre i del conjunt de l'obra de Clapés, que
abasta vint-i-un poemaris que completen dos volums d'estudis
literaris i un de correspondència. Diu Renard que (traduïm) «Ens
passem la vida parlant d'aquest misteri: la nostra vida». Però la
vida del poeta, en tant que poeta, és la poesia, o enèsima i
fructífera versió de la màxima stevensiana (Wallace) segons la
qual la poesia és el tema
del poema. Subject o
objecte permanent del pensament poètic d'Antoni Clapés, l'autor
sempre parla de la poesia, però allunyat de les temptacions
academicistes de la metaliteratura i les frivolitats à la
page que tantes pàgines
setantines van omplir. Perquè qui ha fet de l'art verbal una forma
de viure no juga amb aquestes coses, perquè qui s'hi acosta des de
l'emoció i la humilitat no tracta d'impressionar el lector, sinó
traure'n una mica de llum, encara que siga una ombra de
llum. Les sucoses reflexions
sobre el tema travessen tot el present poemari, sovint després
d'haver mullat el pa intel·lectual (que és molt vast i variat) en
la filosofia oriental, però llegiu atentament, a tall d'exemple, el
poema «Assaig», l'últim de la secció esmentada. A la següent,
«Contemplant un paisatge interior», on l'autor s'exercita en el
poema aforístic (fulgor de llamps isolats cosits pel fil invisible
de la veu i l'agulla del pensament), hi trobem lluminoses reflexions
sobre el tema:
«Escriure el poema: / traduir una emoció», «Ombra i penombra del
poema: / fil invisible, sempre a punt de trencar-se», «Albada –
lent desvetllar-se de la llum / lent refulgir de l'escriptura». I en
el pòrtic del llibre, el poema en tres parts titulat «El corb», la
reflexió sobre l'escriptura-vida ateny una dimensió plàstica i
simbòlica de gran potència: l'au solitària i negra del never
more grallant i gratant la neu
amb ungles i bec enmig la desolada immensitat silenciosa del paisatge
(reconstruïda per la mirada: camps fets paisatge).
Negre sobre blanc, traces de la paraula escrita que parteix del
silenci i camina cap al silenci, es completa el llibre amb les
seccions «Microgrames II», «Llum d'agost a Apt» (al Luberon,
l'Alta Provença, terra de Dante, de Camus, de Char) i «En guaret»,
camí on en certa manera tornem al principi, amb un poema final que
és una invitació en tota regla a no eixir mai d'aquest espai on
fulgura el trànsit de la llum (per això també el diàleg constant
de l'autor amb la pintura), la meditació sobre el silenci, el buit i
la mort, l'etern present de la poesia: «Tot acaba en el principi. //
La llum trasllada vols d'ocells aurorals, / l'invisible centelleig de
la rosada damunt d'un bri d'herba. /// Has escrit, / perquè viure no
et bastava // per ser el silenci / de rere el silenci. //// Per ser
el so de la pàgina en blanc.» Qui no subscriuria tanta commovedora
bellesa, negre sobre blanc, de la a a la zeta?
[Publicat a Saó núm. 435, març 2018]
