Totes les ciutats, sobretot les revisitades com Lisboa, que vagaregen per
tants encontorns de la memòria viscuda i de la transmesa a través
de l'experiència cultural, conformen el gran plànol sentimental,
les passeres per on camina la vida. / "Lisbon revisited",
el poema d'Álvaro de Campos, recitant amb veu muda la seua música
callada enmig d'una pluja
obliqua i
estranyament càlida. / Tornar és reconèixer, contrastar les dades
conservades per l'atzar de la memòria, i és perdre's pels carrerons
de l'oblit. / L'oblit i la memòria es diuen ciutat blanca, la de la
pedra de les esglésies, la dels llindars de portes i finestres, la
dels palaus i edificis sumptuosos i cases pobres, la de la saudade
sense
metafísica, aquesta alteració química, aquesta broma pesada dels
humors i la brisa atlàntica. / I Lisboa també està a punt de
sucumbir per l'assalt del turisme de masses. Si sobreviu serà
gràcies als caminants solitaris que fora de les rutes marcades fan
malabarismes per les voreres més estretes del món, les d'Alfama. /
No siguem puristes. Per una volta que un poeta esdevé el fetitxe de
la ciutat, el bruixot de la tristesa dels lisboetes, siga Pessoa
omnipresent i a bona hora, fins en les botigues de conserves! / És
pels seus encanteris que són tan actius i inspirats els poetes de
les parets que fan bategar la ciutat mig adormida entre la runa?
Penso mas não existo, al Bairro Alto. Não fujas de ti mesmo, a
Alfama. O quanto se adia se perde (tot allò que s'ajorna es perd), A
fonte do rio é o mar, al Chiado, rua do Alecrim (romer). / A punt de
sucumbir, la ciutat es reinventa. Es disfressa d'europea i dos
carrers més avall es dessagna de pobresa. / El Partit Comunista
Portuguès revindica un salari mínim de 600 euros. Els treballadors
portuguesos fumen en silenci al carrer en els seus descansos. / Les
lisboetes són les dones menys sofisticades i més austeres que hages
vist mai. Van sempre carregades de saudade, de misteri i de bellesa.
/ Si hem de morir, fem-ho sense cap pressa, com t'atenen els cambrers
de la ciutat blanca assetjada per la indústria del turisme. / Un
turisme de passes orientades i gastronomia. Ja no és (tan) barat i
(tan) bo menjar a Lisboa. / I per a desesperació d'amants del fado
com nosaltres, continuen amagant aquest cant fondo al fons de
tavernes ràncies i veus marcides propenses al gat per llebre. / La
misèria prova moltes formes de venjança, la majoria ineficaces, i
sol revertir en més misèria. L'única revolució possible la fa la
generositat de la misèria, transformada en una altra cosa. / Valeu a
pena? –es pregunta Pessoa entre llaunes de sardines, bacallà o
llobarro en una botiga del Rossio– Tudo vale a pena / Se a alma não
é pequena. Deus ao mar o perigo e o abismo deu. / Mas nele é que
espelhou o céu. / Valgué la pena? En el perill i l'abisme del mar o
la ciutat, que és l'aventura que navega o camina, s'emmiralla el
cel.
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 de gener de 2018.]
