diumenge, 11 d’abril de 2021

Amnistia i veritat

En el passatge titulat "La veritat en marxa: els articles de Zola sobre l'afer Dreyfus" d'Els còmplices –llibre que no m'estic de recomanar vivament un colp, ara sí, llegit amb gran profit i plaer– Enric Iborra reporta el cas que va sacsejar la França i gran part de l'Europa de finals del XIX i principis del XX, el famós 'afer Dreyfus'. Molts intel·lectuals, encapçalats per Émile Zola, van protagonitzar llavors una lluita memorable per la llibertat i els drets democràtics amb la defensa d'aquest capità d'origen jueu expulsat de l'exèrcit i empresonat a l'illa del Diable de la Guaiana frencesa per una falsa acusació d'espionatge. Com sabem l'article amb què Zola va iniciar la llarga campanya per la llibertat d'Alfred Dreyfus, titulat J'accuse, es va convertir en el paradigma del compromís de l'intel·lectual. Els paral·lelismes entre aquells fets i la situació actual a l'Estat espanyol i altres llocs de democràcia deficitària (deixem-ho així) han inspirat no poques reflexions. Enric Iborra també aprofita l'exemple de Dreyfus per, des del seu vessant de lector apassionat i perspicaç, especialista 'en temes generals' (així defineix Fuster l'assagista amb un punt d'ironia) de bon coneixedor de la literatura, enriquir el debat entre veritat i falsedat, o entre honestedat i frau i opòsits equivalents, que d'una manera o altra sempre acaba afectant tota reflexió que fem sobre literatura, art o cultura, inclosa la que sota formes específiques es manifesten en la política i l'exercici del poder. La veritat, o el permanent assaig d'aproximació a la realitat a través dels mecanismes de la raó, que busca la justícia social, és el que en últin terme planteja l'exemple històric de Zola-Dreyfus. I com la seua evidència troba tantes dificultats per ser reconeguda majoritàriament. Enric Iborra ho expressa d'aquesta manera tan eloqüent i inquietant: "La raó no pot convèncer la multitud obcecada, ni la pot fer recapacitar, sinó que encara l'exaspera més. Amb jutges i policies del seu costat, per acció o omissió, els partidaris de les llibertats i drets democràtics tenen mala peça al teler". La multitud obcecada, o encegada, privada a dretcient de la llibertat de pensar i fins de defensar els propis interessos, per l'antisemitisme (o la catalanofòbia en el nostre cas), fanatitzada per les formes més absurdes de l'espanyolisme antidemocràtic… Però si la raó no pot convèncer ningú, perquè és massa feble davant el poder omnímode, què ha de fer qui a través d'ella intenta guanyar espais de veritat i justícia social? La resposta a aquesta pregunta definirà tot un programa d'acció. Sense caure en maniqueismes que la mateixa història ha demostrat ser terriblement falsos, com el fet de situar la lluita per la veritat indefectiblement del costat de les esquerres i els moviments d'emancipació popular –no cal anar-se'n a l'antiga URSS per comprovar-ho–, amb l'ajuda de la transversalitat i un cert consens democràtic, veritat i raó haurien de ser sinònims d'honestedat política. Per molt utòpic que ens semble, la traïció a aquests principis hauria de ser causa d'ostracisme polític. Per comptes dels poetes, haurien d'haver estat els mentiders i els qui se serveixen de la mentida per atènyer el poder o perpetuar-s'hi els bandejats de la república de Plató. Com és ben sabut el capità Dreyfus fou rehabilitat, després d'un indult que esquivava la justícia per als culpables de l'infundi. Si no la justícia que reclamava Zola, un cert honor a la veritat hi fou restituït. Pense en aquest episodi històric tan ben recreat per l'autor d'Els còmplices. Notes sobre l'ordre sord de la literatura en relació als casos de flagrant vulneració de drets dels darrers anys a l'Estat espanyol. En el dels presos polítics catalans en primer lloc, però també en el dels xicots d'Altsasu o en el de Pablo Hasel i en d'altres de més silenciats. Com en certa manera la 'multitud obcecada' viu d'esquenes a aquesta realitat sagnant o fins aplaudeix al ritme de la música nacional que els altaveus del règim emeten les vint-i-quatre hores del dia. Hi pense aquests dies en què han tornat a privar del tercer grau penitenciari els presos i preses catalans i Amnistia Internacional n'ha tornat a denunciar la injustícia en l'informe anual sobre drets humans. Més prompte que tard, com va passar amb el capità Dreyfus, un o altre tribunal internacional farà resplendir la veritat i la raó avui segrestades arterosament. Potser guanyarem l'amnistia i farem un altre pas per la llibertat. Per això hem de traçar una línia clara per a la defensa dels drets i denunciar sense descans totes les maganxes que manipulen la consciència de la raó, la veritat i la justícia. Cal tenir sempre als llavis el J'accuse de Zola i a mà la radicalitat dels principis democràtics.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 9 d'abril de 2021.]

 

🍂  🍂  🍂

diumenge, 4 d’abril de 2021

El plor

Davant la mort, tot ens pot arribar a semblar molt poca cosa. Al costat de la vida, tot és al capdavall tan ínfim, tan irrisori! Mort i vida van entrellaçades sempre, caminant juntes, són indestriables, fins que el darrer colp les allunya cap al gran silenci del no-res. El forat negre se les engul totes dues cap a on no hi ha ja ni mort ni vida. Llegia aquests dies el dietari del president Quim Torra, aquelles pàgines d'urgència escrites en bona part en la solitud de la Casa dels Canonges, la residència oficial dels presidents de Catalunya que comunica amb el Palau de la Generalitat, mentre es trobava confinat i es recuperava de la covid. Les hores greus. Dietari de Canonges, que és el títol del llibre, arreplega les anotacions fetes entre el 15 de març i el 30 d'abril de l'any passat. Tots recordem aquells dies, cadascú amb matisos diferents sobre un fons de desolació similar, més o menys feixuga o tràgica segons els casos, de manera que el testimoniatge de Quim Torra pren en aquest context dimensions històriques, de gran valor documental, tant per la responsabilitat del càrrec institucional de l'autor com per l'amarga densitat d'aquells dies. Jo en recorde molt especialment la confusió, el desgavell, el despropòsit en què va estimbar-se la política espanyola, a penes camuflats a base de soflames patriòtiques tan buides com ridícules. Però que ni la incompetència més flagrant ni el dolor més estès (que sempre colpeja amb major virulència els més febles) no fan trontollar la poltrona dels poderosos que saben atiar a temps la por entre la població, agitar les banderes i exhibir per la tele medalles i uniformes militars, va ser una de les terribles lliçons d'aquells dies. Pena sobre pena. Però el que volia destacar del llibre és la presència del plor, la manera desinhibida com el president confessa haver plorat sovint durant aquells dies. Perquè encara avui domina el discurs segons el qual els homes no ploren, que plorar és de dones, una cosa vergonyant, impròpia de mascles valerosos. I tant que ploren, que plorem els homes! Mal fora si no, simulacions i simulacres de duresa i valor a banda. Perquè el plor ens fa humans, no el simple gemec o el lament, sinó el plor nu i desfermat, el vessament de llàgrimes. D'Aquil·les solem evocar la còlera que el va encendre per la mort de Pàtrocle. Però abans de la còlera i la set de venjança l'heroi va plorar amargament, com van plorar tots els seus compatriotes davant el cadàver del guerrer abans d'entrar en combat: "Tota la nit, al voltant d'Aquil·les de cames lleugeres, / els mirmidons ploraven Pàtrocle i tot gemegant el planyien". Plorem, fet i fet, perquè som vius, perquè som humans, perquè ens sentim commosos, com el president Torra tancat a la Casa dels Canonges plorava les desgràcies pròpies i alienes, en un gest que l'honora tant com la dedicació abnegada a la defensa de la vida dels seus conciutadans. Vaig escriure en certa ocasió que el riure era el que més ens caracteritzava com a espècie. No estic tan segur ara que algun animal no humà siga capaç de plorar, o de fer-ho almenys com ho fem nosaltres, amb plena consciència de la fortalesa del lligam de mort i vida, un plor que allibera del sentiment d'impotència, que ens concilia amb les pròpies tristeses, que ens fa immensament grans en la nostra immensa petitesa. Plorem, plorem perquè, com diu l'Ovidi Montllor: "Arribarà el dematí / que el plor serà l'alegria. / Només per aquest fruit, / jo la vida donaria".

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 2 d'abril de 2021.]

 

🌾  🌾  🌾