Especial Sant Jordi

Tan especial que el celebrem en 21, el Dia dels Músics en què sol començar l'alcoiana festa. Tot perquè m'he deixat gratament embolicar en el ritual organitzat per la Fan Set de signar llibres, de manera que desempolsegue la ploma d'offsider i m'arme per a l'ocasió com un neòfit entradet en anys, quines coses. Tan especial, aquest Sant Jordi, que segons que m'informa l'editorial de Vicent Partal, allà no se'ls ha acudit una altra que tirar mà de plagi aixafaguitarres i declarar aquesta diada dels llibres i les roses ni més ni menys que Día del Español, eixuta barreja de gentilici, llengua i heroi tronat, que tot hi cap. Qualsevol excusa és bona per als cagafestes de sempre, fins la mort de Cervantes el 22 d'abril de 1616, tot i que en els papers de la parròquia de Sant Sebastià de Madrid, que són els que compten per a la seua història oficial, hi figura el 23, dia del nostre patró. Al pobre don Miguel, que ja es va traure de la mànega sense braç la genial paròdia del Quixot per inaugurar la novel·la moderna, li fan traure pel mateix forat aquest emfàtic dia en substitució del més sofert i casolà Dia del Llibre. Però nosaltres hem vingut a l'Octubre a signar més o menys llibres i fer bona la diada literària amb una rosa de paper estellesiana que l'Eva Gisbert s'ha tret de la màniga d'algun racó de la llibreria i ha posat delicadament sobre la taula convertida en altar de signatures. Abans d'això he quedat amb l'amic Luis Antolín, acabat d'arribar de Toledo amb el seu Cuentos de un zascandil eixit del forn, llibre que com tota bona narrativa és mig veritat i mig verídic i conté altes dosis de ficció. Mentre l'espere assistesc a un espectacle inèdit: un home que hi ha assegut als escalons del carreró de la Llotja està llegint Farem un pensament, el llibre que he vingut a signar en bona hora. I s'hi està tan tranquil mentre jo espere el meu amic! M'adone que m'observa dissimuladament. Sospita per ventura que soc l'autor del llibre que fulleja, l'autor davant el qual ha caigut sens dubte retut a les primeres de canvi? I mentre m'unfle i faig temps amb les meues fantasies, el descongut es lleva la gorra i les ulleres de llegir i adreçant-se a mi em pregunta: "És que hem d'estar-nos així esperant molta estona més o anem ja a dinar?". Que és el que fem, anar a dinar, rient i recreant de camí l'anècdota per a futurs memoràndums, al mateix lloc del crim on dues hores més tard signarem el ditxós llibre. Dues hores que ens passen volant i que acabat l'àpat despenem a la plaça Lope de Vega, un altre fènix enginyós, admirant la verticalitat de Santa Caterina i bevent un reconfortant cremadet ben elaborat. Els núvols baixos, el plugim finíssim que cau a aquesta hora i la soledat dels carrers del Mercat dibuixen una ciutat espectral, d'aire vagament nòrdic que convida a buscar aixopluc. A l'altar de l'Octubre ja s'hi està, matiner, en Pau Alabajos, bolígraf en mà i mascareta negra a joc, amb el seu premi de teatre Ciutat d'Alcoi. Tot es conjura per a aquesta glopada sobrevinguda d'enyor de pàtria. Com els de Bilbao, els alcoians naixem i vivim on ens dona la gana, com fa Hiroshi Fuji, l'alcoià de Kobe, Japó, que ha gravat en vídeo l'Himne de Festes a guitarra. Que què? No debades, per si no havia quedat prou clar, avui és el Dia dels Músics. L'Hotel Fontana, sobre el genocidi de Srebrenica de 1995, és una peça de teatre documental inspirat en els testimonis de supervivents i botxins d'aquella ignomínia. No tarda a arribar-hi l'estrella que completa la petita constel·lació d'esforçats escriptors, la flamant Núria Cadenes amb el seu justament aclamat Guillem, una altra ficció plena de veritat fins i tot històrica. Més fornida en aquestes batalles, Núria ha vingut acompanyada del seu ordinador d'escriptora a peu d'obra. I com que l'Octubre no està tan sol·licitat per a les firmes com la cèlebre escala d'Odessa del Potemkin, els convocats per Sant Jordi ens podem esplaiar amb al nostra passió compartida, el país de les paraules. En aquest punt em demana Pau que li faça cinc cèntims del meu llibre, cosa que ens serveix per derivar pels mars transgenèrics i la necessitat de buscar pels intersticis de les convencions i els models els territoris fèrtils de l'exploració creativa. Preveient el buit de les hores que ens esperen i que el conjur col·lectiu acaba convertint en peça teatral, amb entrada i eixida de curiosos personatges, jo portava No sé què mor de Ramon Ramon, que expose a col·lació per il·lustrar el tema que ens ocupa, un dietari guanyador d'un premi de narrativa on podem trobar, entre pàgines i pàgines d'alta poesia, crítica literària, notes de viatge, escriptura, en fi, encesa sobre la marxa de la vida despullada amb una capacitat d'introspecció i prospecció que esborrona. Botem de Ramon Ramon, que per a la seua desgràcia aconsegueix l'elogi unànime dels presents, a Sándor Márai i la seua novel·la dramàtica L'última trobada que, Núria, sempre atenta a tot el que passa i a tot el que roman, s'apunta amb disciplina militant. La sensació que som un fum d'escriptors els que vivifiquem la cultura i sostenim la literatura, i que la literatura és el basament que més sòlidament sosté el país, amb permís del Día del Español, va envaint-me per moments. Sort que en eixe moment arriba en Pere Ciscar amb els seus llibres davall el braç i podem treballar una mica, i sort també que amablement ens porta unes cerveses que alleugen la set de tanta fatiga. És ara l'entrada en escena d'Emili Payà, un altre compatriota que, acreditant la seua ànima àcrata i juganera, ens proposa unes suplantacions delicioses: Núria li signarà el meu llibre, Pau signarà el de Núria i un servidor el de Pau. Foto per a la premsa que eternitza el moment. És l'hora de Josep Mir, que pareix arribat de cal notari en companyia de Josep Beltran, el de Lluerna Teatre, i esbossen junts un vals en la pista buida que presideix el fil d'acer que baixa directament del cel d'Andreu Alfaro bressant-se en l'aire quiet. Decididament, avui és el dia del teatre, diguen el que diguen. L'escena final la posa Prats, el fotògraf de Carcaixent, vilatà de mirada universal, amb una instantània ràpida i testimonial, perquè ja són les vuit del vespre, hora de tancar la paradeta. De camí a casa, sota el plugim tènue i persistent, em ve al cap "Si la despullava" de Papasseit en la tonada de Serrat. En què devia estar pensant? La taral·lege sota la pluja i la màscara i ja a casa la complete amb els tres acords de guitarra amb què la senzillesa es vist d'esplendorosa vitalitat. Begonya, la Begonya Mezquita, acaba la seua lliçó de basc on line. Sopem i donem per acabat el nostre Sant Jordi particular, avançat i teatral. 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 23 d'abril de 2021.]

 

🌹 🌹 🌹

És l'hora del sobiranisme al País Valencià?

La mentalitat subalterna majoritària dels valencians ve de lluny i es manifesta en primer lloc en la deserció de la pròpia llengua i en la lleugeresa amb què se n'accepta el progressiu embastardiment, entre molts altres símptomes. Segles de persecució i repressió pura i dura de l'estat per tal d'assimilar el País Valencià a l'imperi castellanoespanyol no passen debades. Si en alguns moments de la nostra història més recent –els anys trenta de la II República espanyola, el desvetlament valencianista dels seixanta amb l'impacte decisiu de l'obra de Joan Fuster i els seus companys de generació, els anys convulsos i confusos de finals del franquisme i d'inici (i continuïtat) de la monarquia i la Constitució– el poble valencià ha volgut desemperesir-se i erigir-se en amo del seu destí, la reacció espanyolista emparada pel poder de torn, el visible i el fàctic i el tàcit, ha estat furibunda. La repressió feixista fou una venjança en tota regla contra les forces d'esquerra i republicanes, incloses les de l'incipient nacionalisme valencià, que durà anys i panys. L'antes roja que rota de Calvo Sotelo amb què el franquisme explicitava el seu programa d'objectius preferents (i ni abans ni després no arribà a ser roja però sí molt afectada per la trencadissa de l'explotació, l'espoli i la corrupció sistemàtica en mans dels poderosos), s'aplicà sense miraments també als valencians, en bona part com a mesura profilàctica per evitar l'ona expansiva de Catalunya. L'anomenada batalla de València –en realitat una escabetxada perpetrada a l'empara del poder i amb completa impunitat contra el nacionalisme d'arrel fusteriana– aconseguí una part important del seu objectiu politicosocial: la desmoralització i la confusió d'un moviment que havia aconseguit en pocs anys organitzar i posar dempeus bona part de la decandida societat civil valenciana. Els pactes subscrits a correcuita aprofitant aquella pressió per a una presumpta pax valentina van suposar de fet una renúncia clara als principals objectius del valencianisme civicopolític: la construcció nacional en termes que superassen l'atàvic provincianisme de la colònia. El regionalismo bien entendido prenia ara la forma d'un autonomisme descafeïnat amb la recuperació d'institucions històriques pintades amb un toc d'eficient modernitat, sempre sota el comandament altern del binomi PSOE-PP. I llavors, tot ben dat, beneït i repartit, al fusterianisme o catalanisme valencianista (passeu-me la redundància) li tocà el rebre acusat de tots els mals quan havia estat el principal motor d'impuls civil del País Valencià. Estan per apamar encara, en termes d'anàlisi sociològica, política i cultural rigorosa i honesta per al rearmament ideòlogic i l'acció política del país, les conseqüències d'aquella maniobra de l'espanyolisme. La denominada tercera via, presumptament equidistant del valencianisme conseqüent i l'espanyolisme pur i dur, va nàixer d'aquelles cendres a primeries dels vuitanta i ha estès la seua ombra fins a tocar de ben a prop el cor nacionalista i esquerrà del mateix Bloc. Confosos enmig d'aquelles escaramusses de tanta aparatositat, els teòrics de la tercera via es pensaven que la batalla es dirimia al nivell de la superestructura (per dir-ho en termes marxians) simbòlica i que evitant la denominació comuna de la llengua i pintant de blau la senyera o malbaratant el nom del país, el valencianisme s'escamparia com una taca d'oli i s'asseguraria el fervor de les masses. Si el valencianisme fusterià pagà alguns dels errors propis d'un moviment que no havia tingut temps per al rodatge polític, però sobretot els efectes d'una batussa que el temps ha demostrat que fou una gimnàstica per a la repressió més generalitzada dels nostres dies i que ha tacat per sempre la dubtosa democràcia plena de l'estat, les coses no li han anat molt millor al possibilisme de les terceres vies, més enllà d'algunes parcel·les de poder poc efectives per al conjunt del país i les reserves naturals dels més bel·ligerants. Si no és que confonem relatius èxits electorals i repartiment de poltrones amb avanços substancials per a la majoria dels ciutadans del país. Renunciant a la paciència dels mètodes pedagògics i a la defensa d'un consens a l'entorn de determinades coordenades històriques i científiques, el neoblaverisme pretèn desactivar per passiva l'impuls nacionalista en abstenir-se d'impugnar decididament els fonaments de la condició subalterna dels valencians, la mateixa existència en els límits actuals de l'estat. Marejat en l'algaravia dels mites i els símbols, oblida que els pobles, tots els pobles, es mouen per interessos i necessitats i no per la sinuositat flamejant de cap bandera. En renunciar explícitament a la catalanitat consubstancial al poble valencià (tan específica i diversa com ho és al capdavall i a tot arreu), també desaprofita l'impuls de les causes comunes, una major projecció internacional de la nostra cultura, el mercat d'una llengua, una història i una geografia compartides, la força motriu d'uns interessos conjunts. Haver donat peixet blau a la dreta espanyolista valenciana (i de moment no n'hi ha ni se n'espera cap altra) no li ha assegurat cap cessió ni gest per deixar de fer de la catalanofòbia i l'antivalencianisme el principal instrument d'agitació i propaganda. Mireu la que han armat a compte d'una exposició a Madrid sobre literatura catalana: vade retro! Cap renúncia, per més vestida de moderació o sentit de la responsabilitat amb què es plantege, ha estat capaç fins ara d'arrancar el mínim compromís valencianista a uns partits que a tort i a dret tenen en l'espanyolisme més reaccionari la seua raó de ser. Pitjor encara, les rebaixes, fins les fetes amb les més bones intencions, han dificultat la possibilitat de superació entre la majoria dels nostres conciutadans dels falsos dilemes valencià/català i camuflat les contradiccions que han de moure la realitat nacional i obrir-nos (o tancar-nos, ai!) les portes del futur del País Valencià. És hora d'obrir el meló d'un debat massa temps ajornat, és hora de repensar una via sobiranista d'esquerres d'ampli espectre per al nostre país. És l'hora d'agafar el bou del nostre futur com a poble valencià per les banyes.

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 16 d'abril de 2021.]

 

🍃 🍃 🍃

Vídeo de la presentació de Farem un pensament 14/4/2021

[Acte organitzat per Decidim-l'Horta. 

Presentació a càrrec d'Antoni Infante. 

Edició d'Erik Jansen.]

 

🌿 🌿 🌿

 

Amnistia i veritat

En el passatge titulat "La veritat en marxa: els articles de Zola sobre l'afer Dreyfus" d'Els còmplices –llibre que no m'estic de recomanar vivament un colp, ara sí, llegit amb gran profit i plaer– Enric Iborra reporta el cas que va sacsejar la França i gran part de l'Europa de finals del XIX i principis del XX, el famós 'afer Dreyfus'. Molts intel·lectuals, encapçalats per Émile Zola, van protagonitzar llavors una lluita memorable per la llibertat i els drets democràtics amb la defensa d'aquest capità d'origen jueu expulsat de l'exèrcit i empresonat a l'illa del Diable de la Guaiana frencesa per una falsa acusació d'espionatge. Com sabem l'article amb què Zola va iniciar la llarga campanya per la llibertat d'Alfred Dreyfus, titulat J'accuse, es va convertir en el paradigma del compromís de l'intel·lectual. Els paral·lelismes entre aquells fets i la situació actual a l'Estat espanyol i altres llocs de democràcia deficitària (deixem-ho així) han inspirat no poques reflexions. Enric Iborra també aprofita l'exemple de Dreyfus per, des del seu vessant de lector apassionat i perspicaç, especialista 'en temes generals' (així defineix Fuster l'assagista amb un punt d'ironia) de bon coneixedor de la literatura, enriquir el debat entre veritat i falsedat, o entre honestedat i frau i opòsits equivalents, que d'una manera o altra sempre acaba afectant tota reflexió que fem sobre literatura, art o cultura, inclosa la que sota formes específiques es manifesten en la política i l'exercici del poder. La veritat, o el permanent assaig d'aproximació a la realitat a través dels mecanismes de la raó, que busca la justícia social, és el que en últin terme planteja l'exemple històric de Zola-Dreyfus. I com la seua evidència troba tantes dificultats per ser reconeguda majoritàriament. Enric Iborra ho expressa d'aquesta manera tan eloqüent i inquietant: "La raó no pot convèncer la multitud obcecada, ni la pot fer recapacitar, sinó que encara l'exaspera més. Amb jutges i policies del seu costat, per acció o omissió, els partidaris de les llibertats i drets democràtics tenen mala peça al teler". La multitud obcecada, o encegada, privada a dretcient de la llibertat de pensar i fins de defensar els propis interessos, per l'antisemitisme (o la catalanofòbia en el nostre cas), fanatitzada per les formes més absurdes de l'espanyolisme antidemocràtic… Però si la raó no pot convèncer ningú, perquè és massa feble davant el poder omnímode, què ha de fer qui a través d'ella intenta guanyar espais de veritat i justícia social? La resposta a aquesta pregunta definirà tot un programa d'acció. Sense caure en maniqueismes que la mateixa història ha demostrat ser terriblement falsos, com el fet de situar la lluita per la veritat indefectiblement del costat de les esquerres i els moviments d'emancipació popular –no cal anar-se'n a l'antiga URSS per comprovar-ho–, amb l'ajuda de la transversalitat i un cert consens democràtic, veritat i raó haurien de ser sinònims d'honestedat política. Per molt utòpic que ens semble, la traïció a aquests principis hauria de ser causa d'ostracisme polític. Per comptes dels poetes, haurien d'haver estat els mentiders i els qui se serveixen de la mentida per atènyer el poder o perpetuar-s'hi els bandejats de la república de Plató. Com és ben sabut el capità Dreyfus fou rehabilitat, després d'un indult que esquivava la justícia per als culpables de l'infundi. Si no la justícia que reclamava Zola, un cert honor a la veritat hi fou restituït. Pense en aquest episodi històric tan ben recreat per l'autor d'Els còmplices. Notes sobre l'ordre sord de la literatura en relació als casos de flagrant vulneració de drets dels darrers anys a l'Estat espanyol. En el dels presos polítics catalans en primer lloc, però també en el dels xicots d'Altsasu o en el de Pablo Hasel i en d'altres de més silenciats. Com en certa manera la 'multitud obcecada' viu d'esquenes a aquesta realitat sagnant o fins aplaudeix al ritme de la música nacional que els altaveus del règim emeten les vint-i-quatre hores del dia. Hi pense aquests dies en què han tornat a privar del tercer grau penitenciari els presos i preses catalans i Amnistia Internacional n'ha tornat a denunciar la injustícia en l'informe anual sobre drets humans. Més prompte que tard, com va passar amb el capità Dreyfus, un o altre tribunal internacional farà resplendir la veritat i la raó avui segrestades arterosament. Potser guanyarem l'amnistia i farem un altre pas per la llibertat. Per això hem de traçar una línia clara per a la defensa dels drets i denunciar sense descans totes les maganxes que manipulen la consciència de la raó, la veritat i la justícia. Cal tenir sempre als llavis el J'accuse de Zola i a mà la radicalitat dels principis democràtics.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 9 d'abril de 2021.]

 

🍂  🍂  🍂

El plor

Davant la mort, tot ens pot arribar a semblar molt poca cosa. Al costat de la vida, tot és al capdavall tan ínfim, tan irrisori! Mort i vida van entrellaçades sempre, caminant juntes, són indestriables, fins que el darrer colp les allunya cap al gran silenci del no-res. El forat negre se les engul totes dues cap a on no hi ha ja ni mort ni vida. Llegia aquests dies el dietari del president Quim Torra, aquelles pàgines d'urgència escrites en bona part en la solitud de la Casa dels Canonges, la residència oficial dels presidents de Catalunya que comunica amb el Palau de la Generalitat, mentre es trobava confinat i es recuperava de la covid. Les hores greus. Dietari de Canonges, que és el títol del llibre, arreplega les anotacions fetes entre el 15 de març i el 30 d'abril de l'any passat. Tots recordem aquells dies, cadascú amb matisos diferents sobre un fons de desolació similar, més o menys feixuga o tràgica segons els casos, de manera que el testimoniatge de Quim Torra pren en aquest context dimensions històriques, de gran valor documental, tant per la responsabilitat del càrrec institucional de l'autor com per l'amarga densitat d'aquells dies. Jo en recorde molt especialment la confusió, el desgavell, el despropòsit en què va estimbar-se la política espanyola, a penes camuflats a base de soflames patriòtiques tan buides com ridícules. Però que ni la incompetència més flagrant ni el dolor més estès (que sempre colpeja amb major virulència els més febles) no fan trontollar la poltrona dels poderosos que saben atiar a temps la por entre la població, agitar les banderes i exhibir per la tele medalles i uniformes militars, va ser una de les terribles lliçons d'aquells dies. Pena sobre pena. Però el que volia destacar del llibre és la presència del plor, la manera desinhibida com el president confessa haver plorat sovint durant aquells dies. Perquè encara avui domina el discurs segons el qual els homes no ploren, que plorar és de dones, una cosa vergonyant, impròpia de mascles valerosos. I tant que ploren, que plorem els homes! Mal fora si no, simulacions i simulacres de duresa i valor a banda. Perquè el plor ens fa humans, no el simple gemec o el lament, sinó el plor nu i desfermat, el vessament de llàgrimes. D'Aquil·les solem evocar la còlera que el va encendre per la mort de Pàtrocle. Però abans de la còlera i la set de venjança l'heroi va plorar amargament, com van plorar tots els seus compatriotes davant el cadàver del guerrer abans d'entrar en combat: "Tota la nit, al voltant d'Aquil·les de cames lleugeres, / els mirmidons ploraven Pàtrocle i tot gemegant el planyien". Plorem, fet i fet, perquè som vius, perquè som humans, perquè ens sentim commosos, com el president Torra tancat a la Casa dels Canonges plorava les desgràcies pròpies i alienes, en un gest que l'honora tant com la dedicació abnegada a la defensa de la vida dels seus conciutadans. Vaig escriure en certa ocasió que el riure era el que més ens caracteritzava com a espècie. No estic tan segur ara que algun animal no humà siga capaç de plorar, o de fer-ho almenys com ho fem nosaltres, amb plena consciència de la fortalesa del lligam de mort i vida, un plor que allibera del sentiment d'impotència, que ens concilia amb les pròpies tristeses, que ens fa immensament grans en la nostra immensa petitesa. Plorem, plorem perquè, com diu l'Ovidi Montllor: "Arribarà el dematí / que el plor serà l'alegria. / Només per aquest fruit, / jo la vida donaria".

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 2 d'abril de 2021.]

 

🌾  🌾  🌾