Reconec que la temptació de l’abstenció serà per a mi més forta
que mai aquesta vegada. Vull dir l’abstenció com a actitud
política, com a denúncia d’un sistema en el qual mai no vaig
acabar de creure: una democràcia falsejada muntada sobre un
franquisme institucional i sociològic que tots els partits
parlamentaris espanyols donen per bona i aprofiten –inclosos els
encontorns d’Unides Podem, que van sacrificar l’impuls
transformador dels inicis en favor de l’encaix i creixement dins el
règim mateix, amb escàs èxit per altra banda. Pedro Sánchez va
convocar les quartes eleccions en quatre anys per pur càlcul
personal i partidista i perquè no sap com solucionar el principal
problema que avui hi ha plantejat per a la continuïtat del règim de
1978, el de la monarquia borbònica referendada per una Constitució
obsoleta: la revolta democràtica de Catalunya per
l’autodeterminació. I és que probablement aquesta democràcia
autoritària (passe’m el lector el no gens innocent oxímoron) no
té solució, no almenys a base de força bruta com a únic argument.
Perdut en l’atzucac on l’ha menat la seua incapacitat per
reinventar-se, l’estat intenta mantenir el simulacre de normalitat
fins i tot jugant amb la paciència dels electors i enviant el Borbó
a Barcelona enmig d’un paisatge de multitudinàries protestes,
tanques de seguretat, policia armada, matemàtic premiat amb llaç
groc a la solapa i molts aplaudiments, això sí, de la clac agraïda
que va poder assistir a l’acte. Sí, se’m farà difícil tornar a
les urnes, aportar el vot al manteniment de l’amarga farsa, el
cercle viciós de l’espectacle d’uns actors tan lamentables com
Sánchez, Casado, Iglesias, Rivera o Abascal, que han posat la
política al nivell de la pura indigència. Se’m farà costera
amunt anar a votar sent valencià i vivint al País Valencià i
havent d’optar per candidats que segueixen fil per randa l’exemple
grouchià, «Aquests són els meus principis. Si no li agraden, ací
en tinc uns altres», excepte els del martell d’heretges i la
sonsònia fatxa de sempre. El fantasma de Catalunya s’ha convertit
en la coartada per a tota mena de deliris a dreta i presumpta
esquerra, la negació de l’evidència, la descarada perversió del
llenguatge, la promesa de presó per a Puigdemont, la penalització
dels referèndums. Qui en dona més? Els partidaris del mal menor
m’espantaran amb el perill del retorn d’una dreta que mai no se
n’ha anat, els pragmàtics m’animaran a votar perquè un
representant dels «nostres» arranque a Madrid unes molletes
pressupostàries mentre la màxima representant d’ací banalitza la
repressió i menysprea el dolor de presos i exiliats en nom de la
legalitat injusta d’un sistema que ja no aspira a transformar. Els
llestos de sempre continuaran predicant les virtuts de l’enèsima
oportunitat d’assaltar el paradís a través de les urnes quan
l’únic que els preocupa és mantenir la minsa infraestructura
partidària amb l’ajuda dels pressupostos generals. I per molt que
l’exemple de Catalunya és a tocar de mà i adaptable, continuarem,
en nom de no se sap quin trellat i de l’obligat realisme dels
impotents, mirant cap a una altra banda i insistint en la inèrcia de
l’avorriment de derrota en derrota fins a la derrota final. En fi,
com que no crec que es repetesca en la pràctica la lúcida proposta
literària de Saramago per a un vot massiu en blanc i atesa la
improbabilitat d’una abstenció que arribés al 70 o 80%, si al
final m’hi decidesc, impulsat per aquest vell vici pseudoeròtic de
les urnes, optaré pel vot simbòlic, per emprenyar, en clau
autodeterminista i republicana, pel País Valencià, la dignitat
democràtica i la força i raó dels revoltats. Que em compten,
doncs, entre els qui no s’ho empassen.
[Publicat a Passos el 6 de novembre de 2019.]
[Publicat a Passos el 6 de novembre de 2019.]
[Foto de David Borrat. ara.cat 4/11/2019.]
