dissabte, 28 d’abril del 2018

La Manada


Així es feien anomenar perquè organitzaven les seues caceres en grup. Homes cepats que volten la trentena, carregats de músculs i testosterona mental, experts dos d'ells en tàctiques de guerra i escaramussa per la seua condició de militar i guàrdia civil. Milhomes per fora i gallines per dins que necessiten aconseguir en ramat i amb gestes bèl·liques el que són incapaços d'obtenir personalment i en pau i de bones maneres. Perquè probablement per a ells sexe i amor són sinònims de violència i submissió, excusa d'exhibició impúdica, gresca masclista entre camarades d'armes, sadisme indissimulat que es satisfà a còpia de penetració dolorosa, d'humiliació i vexació a la víctima elegida en nits de disbauxa, alcohol i bravates. Com en algunes manades zoològiques, aquests fatxendes examinen a consciència l'objectiu, bavegen, trien entre els quilos de carn la més assequible, la més feble, miren de quin peu coixeja, quina es mou més lenta entre les boires de l'estepa-festa, abans de saltar-li al damunt, abans d'escometre la mossegada en plena jugular. Amb un full de servei ple d'heroïcitats de mascles sinistres, addictes a la jactància de xarxa i vídeo, idòlatres tristos de la imatge, exhibicionistes destrellatats, dèbils mentals, la matinada del 7 de juliol de 2016, enmig les bafarades de l'orgia dels santfermins, arrodoneixen la seua obra mestra: acorralen una xicota de 18 anys en un portal, la penetren fins a onze vegades, graven l'escena per a futures ostentacions i mòrbides delectances, li furten el mòbil per evitar denúncies. I el silenci que segueix a la ignomínia, la fugida dels covards, l'última escaramussa dels guerrers escampant la mentida i l'amenaça, intentant convertir la violació múltiple en relació consentida per la passivitat de la víctima, penúltim assalt a la dignitat que vol salvar la pell de la carn, que malda per no fer més bèstia el dolor que perpetra el violador. De tres jutges, dos dicten sentència per abús (que no agressió) sexual per a cada una de les cinc bèsties de la Manada, l'altre en demana l'absolució. Nou anys de presidi que reduiran en molt els beneficis penitenciaris i 900 euros de multa per barba. La dona és violada per segona vegada, el carrer s'indigna i es desborda en manifestacions altives, la justícia es desacredita de nou en injustícia, patriarcal, masclista. Els jutges no s'han escoltat la víctima, no han mirat als ulls del fons de l'assumpte, l'han deixada en el desempar, inerme i sola, han estat còmplices per activa i per passiva del masclisme que ens domina.
La Manada, però, no és un cas aïllat per omplir de gasòfia la premsa més reaccionària i narcòtica. La Manada es nodreix de la incultura masclista, de la violència que s'esbrava en barres de bar, rots televisius, estadis de futbol i patis d'escola, la intolerància que assetja, la barbàrie dels acudits estúpids, l'Espanya més negra, de camises blaves o burelles, el franquisme, l'aznarat, el rajoisme i els seus còmplices, la monarquia dels bastons, els forats del codi penal, el perfil esbiaixat de jutges i tribunals, el fracàs reiterat d'una democràcia fallida, l'auge dels instints depredadors i el campe qui puga, el desnonament de la idea solidària, la submissió de l'esquerra capcota, l'hegemonia de la dreta més rància, la política dels beneficis privats i l'avarícia, el capitalisme salvatge, el llenguatge de la pornografia, la misèria quotidiana, la deriva sorollosa de la inconsciència i l'abúlia política, la falta de perícia per lligar totes les injustícies que en nom de la llei i l'estat de dret es perpetren contra dones, contra pobres, contra pobles, la falta d'audàcia que desvincula la violació múltiple i la sentència indigna de les condemnes a la llibertat d'expressió, la intolerable persecució política, els presos polítics, el règim de podridura contra el qual hem d'empènyer sense descans si volem salvar la pell, si volem mantenir la dignitat, si volem viure, si volem ser lliures.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 28 d'abril de 2018.]


 

dimarts, 24 d’abril del 2018

Fendir el silenci del món


Antoni Clapés, Arbre que s'allunyà. LaBreu Edicions, Alabatre núm. 81, setembre 2017. Pròleg de Marc Romera.

· · ·

Parteix l´últim poemari d'Antoni Clapés (Sabadell, 1948), des del títol, del primer vers del famós poema de Joan Vinyoli «Algú m'ha cridat» («Jo no sóc més que un arbre que s'allunyà del bosc») que obre el poemari El callat, un llibre datat en 1955 i publicat l'any següent. L'arbre i el bosc són símbols ben arrelats de la unitat i el conjunt, o de l'home i el món, de la part i el tot. Perquè el treball d'en Clapés, una vegada més, s'insereix de ple en aquesta dialèctica des de la consciència extremada de viure en la construcció del poema o traducció d'emocions, en la veu que divaga i s'erigeix enmig del silenci per negar-lo i per negar-s'hi, per cercar-hi els límits del llenguatge i, doncs, acotar el dicible i suggerir l'indicible, el misteri que mai no es desvela. La «veu de mar fonda» que en el poema de Vinyoli crida i allunya el poeta del bosc, aquesta mar que és l'absolut informe i que impel·leix el poeta a buscar la paraula en solitud, són en els poemes d'Antoni Clapés el desert i les formacions rocoses de Tagrera (Argèlia), els espadats del Cap de la Caça alguerés, la neu cobrint els camps oberts, els boscos de la Selva Negra o els de la Catalunya central i altres espais naturals sota la pluja, la boira o la rosada, camps margenats de pedra seca, guarets que reposen en silenci, sempre extramurs del soroll urbà, però –curiosament– rarament són ací el paisatge de la mar. D'arbres sí que n'hi trobarem, amb els noms genèrics, quasi sempre tremolosos i plens d'hivern: àlbers i pollancres, pins i alzines, bedolls, faigs, una palmera observada i gatells. I ocells, quasi tots de negre plomatge o molt fosc: corbs, cornelles, merles, estornells, tords, blauets, aloses cantores, falcies, milans, voltors.
Una cita de Jules Renard que obre la tercera part del llibre, «Amb mots trobats», em sembla especialment significativa per apropar-nos al sentit (o si es vol un dels sentits, però central des del meu punt de vista) d'aquest llibre i del conjunt de l'obra de Clapés, que abasta vint-i-un poemaris que completen dos volums d'estudis literaris i un de correspondència. Diu Renard que (traduïm) «Ens passem la vida parlant d'aquest misteri: la nostra vida». Però la vida del poeta, en tant que poeta, és la poesia, o enèsima i fructífera versió de la màxima stevensiana (Wallace) segons la qual la poesia és el tema del poema. Subject o objecte permanent del pensament poètic d'Antoni Clapés, l'autor sempre parla de la poesia, però allunyat de les temptacions academicistes de la metaliteratura i les frivolitats à la page que tantes pàgines setantines van omplir. Perquè qui ha fet de l'art verbal una forma de viure no juga amb aquestes coses, perquè qui s'hi acosta des de l'emoció i la humilitat no tracta d'impressionar el lector, sinó traure'n una mica de llum, encara que siga una ombra de llum. Les sucoses reflexions sobre el tema travessen tot el present poemari, sovint després d'haver mullat el pa intel·lectual (que és molt vast i variat) en la filosofia oriental, però llegiu atentament, a tall d'exemple, el poema «Assaig», l'últim de la secció esmentada. A la següent, «Contemplant un paisatge interior», on l'autor s'exercita en el poema aforístic (fulgor de llamps isolats cosits pel fil invisible de la veu i l'agulla del pensament), hi trobem lluminoses reflexions sobre el tema: «Escriure el poema: / traduir una emoció», «Ombra i penombra del poema: / fil invisible, sempre a punt de trencar-se», «Albada – lent desvetllar-se de la llum / lent refulgir de l'escriptura». I en el pòrtic del llibre, el poema en tres parts titulat «El corb», la reflexió sobre l'escriptura-vida ateny una dimensió plàstica i simbòlica de gran potència: l'au solitària i negra del never more grallant i gratant la neu amb ungles i bec enmig la desolada immensitat silenciosa del paisatge (reconstruïda per la mirada: camps fets paisatge). Negre sobre blanc, traces de la paraula escrita que parteix del silenci i camina cap al silenci, es completa el llibre amb les seccions «Microgrames II», «Llum d'agost a Apt» (al Luberon, l'Alta Provença, terra de Dante, de Camus, de Char) i «En guaret», camí on en certa manera tornem al principi, amb un poema final que és una invitació en tota regla a no eixir mai d'aquest espai on fulgura el trànsit de la llum (per això també el diàleg constant de l'autor amb la pintura), la meditació sobre el silenci, el buit i la mort, l'etern present de la poesia: «Tot acaba en el principi. // La llum trasllada vols d'ocells aurorals, / l'invisible centelleig de la rosada damunt d'un bri d'herba. /// Has escrit, / perquè viure no et bastava // per ser el silenci / de rere el silenci. //// Per ser el so de la pàgina en blanc.» Qui no subscriuria tanta commovedora bellesa, negre sobre blanc, de la a a la zeta?

[Publicat a Saó núm. 435, març 2018]


 


dissabte, 21 d’abril del 2018

Sentit del ridícul


Fins que el tribunal de Schleswig-Holstein va desestimar l'euroordre que demanava l'extradició de Puigdemont perquè no veia fonamentada l'acusació per rebel·lió de Llarena i el va deixar en llibertat, costava déu i ajuda oposar la realitat dels fets a les mentides sistemàtiques amb què l'Estat ha decidit fer la guerra a Catalunya (i no solament a Catalunya). El 5 d'abril, però, suposà un punt i a part en allò que se'n diu el relat del conflicte. Algú de fora, no contaminat pel partidisme i els desequilibris que provoca l'avarícia de poder, trencava per fi el cercle viciós de la ficció. Però el poder espanyol (deixem-ho així, en singular masculí) no té ni ha tingut mai sentit del ridícul, que és qualitat de persones honestes, o que tenen un cert trellat o consciència de la realitat. Lluny de rectificar per no fer més el ridícul, Llarena s'ha enfonsat més i més en el fang de les mentides fabricades, i amb ell tot l'aparell judicial, mediàtic, policíac, governamental i dels partits del règim. Impasible el ademán, ja sabem. La perversió del llenguatge, primera condició per a la propagació de la mentida quan es té la paella pel mànec, té ara menys possibilitats de reeixir. Jugar, com en aquella paròdia genial de Chaplin a El gran dictador amb la bola del món, amb paraules com rebel·lió, violència, terrorisme, incitació a l'odi, colpisme, injúries greus contra la corona i tota la parafernàlia no pot eixir-los debades a mitjà termini. Ara, a més, sabem que hi ha tribunals internacionals que tard o d'hora poden fer seure més d'un jutge i responsable institucional a la banqueta dels acusats. Temps al temps. Mentrestant, fan la viu-viu tan bé com poden, sense por al ridícul. El sentit del ridícul, com el sentit comú, s'ha convertit en una utopia en l'Espanya pseudodemocràtica dels nostres dies. La borratxera del poder i la negació obstinada de la realitat, l'hijodalguisme ancestral i l'addicció crònica a l'heroïna dels privilegis hi són refractaris per força. Per això no dimiteix ni déu, ni per plastilines convertides en xapapotes, ni per pagaments documentats a un tal M. Rajoy, ni per falsos màsters. El ball continua enmig de l'anestèsia general i la ingenuïtat del personal, que no pare l'orquestra, mentre creix com la bromera el ridícul internacional i el Santiago y cierra España. A l'altra banda, per contra, hi ha motius per fi per al bon humor gràcies a la sacsejada alemanya, belga, suïssa, escocesa i fins la provinent de la molt seriosa Cambra dels Comuns britànica i el demolidor informe que posa el descobert la falsa notícia d'El País sobre no sabem quins russos o veneçolans treballant per la causa independentista. Amb tot, la història més divertida ha tingut lloc a Sant Esteve de les Roures, el poble inventat en un informe de la Guàrdia Civil, fet realitat gràcies als més de dos-cents perfils que al Twitter l'han transformat en un fenomen de primer ordre. Ni el Macondo de García Márquez conté tants detalls! La mateixa absència de sentit del ridícul que avui et fa dir que va haver-hi més de 500 policies ferits per la "violència" de l'1 d'octubre, et fa rebaixar-ne demà la xifra a un centenar, dels quals només 10 van cursar baixa del servei. Però ara no sabem si per lesions provocades per les hordes separatistes o pels excessos de la festarra a què es van lliurar aquells dies terribles de l'A por ellos. Clar que els comptes que la GC fa sobre els suposats diners invertits en els preparatius del referèndum plens d'errors clamorosos a la llum de tots supera amb escreix la nostra capacitat de sorpresa. Tot plegat fa una mica de vergonya aliena, la veritat.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 21 d'abril de 2018.]

[Portada d'El País amb la notícia desmentida per l'informe del Parlament Britànic.]
 

dissabte, 14 d’abril del 2018

Saials. On són els joves?


He treballat durant trenta-cinc anys a l'escola secundària, amb joves d'entre 12 i 18 anys. Podria dir que l'experiència acumulada en tot aquest temps m'atorga un cert crèdit (ací els màsters no els regalen, us ho assegure) per parlar amb solvència sobre el tema. Però llevat de pedagogs i psicòlegs panxacontents i sovint perniciosos, ningú no pot parlar amb exactitud sobre allò que és per naturalesa esmunyedís i mudable. / A fi de comptes parlar dels joves és parlar també d'un mateix, del que fou, d'allò que per a bé i per a mal encara és. I parlar d'un mateix sense fer massa trampes és la cosa més difícil. / Immune a tota temptació paternalista (crec no haver-ho estat ni amb la pròpia filla), sempre he tractat els joves abans que res com a persones, com a iguals, lliures perquè responsables, responsables perquè lliures. / Més enllà de l'estricta biologia, qui gosaria mamprendre-la amb definicions, paradigmes, propostes classificatòries que ens deixen la consciència més o menys en pau? Tota generalització és absurda, inclosa aquesta. / I alhora com deixar d'assenyalar unes quantes coses que semblen òbvies sobre els joves d'ara (els biològicament joves ara), sobre el seu comportament polític i social? I com fer-ho sense remetre'ns a la pròpia experiència de quan els vells d'ara érem joves? / Suso de Toro reflexionava en 2004, en el seu llibre Espanyols tots, sobre la manera com la societat actual havia aconseguit, amb la inestimable aquiescència dels més adotzenats, aïllar políticament la joventut, impel·lir-la a viure en una nit de festa perpètua aliena completament als problemes socials i al compromís cívic i polític, principalment diürn. La ressaca de l'Espanya del «botellón» o el «botellón» mateix encara duren, avui reforçats per la fantasia animada i alimentada del món virtual. / I sí, una societat que descansava sobre tones d'oblit premeditat i poruc havia de trencar els lligams de la comunicació intergeneracional, del contínuum històric que fomenta la consciència, la cohesió social i el compromís. Sempre hi ha hagut espais exclusius per a joves i espais exclusius per a vells, però hi ha hagut també sempre espais comuns, trasnfronterers per a l'aprenentatge i l'intercanvi. Els únics vells que coneixen els joves d'avui són pares, parents i mestres. Mala cosa. / El segment d'edat dels més o menys 20 als més o menys 40 està avui molt escassament representat en els moviments de lluita i protesta al carrer. I no és que, en la seua plenitud vital-laboral, les coses no els pinten més que magres avui, que no els assetgen les més negres tempestes. / Què fou d'aquella primavera valenciana de fa sis anys, que semblà l'entrada massiva dels joves al temps de les cireres, la responsabilitat i la maduresa jovial? Où sont les neiges d'antan, ens preguntem els vells, on són els joves, ens repetim els qui vam obtenir el carnet d'identitat en les lluites (improductives potser la majoria en els seus efectes polítics, però impagables en els horitzons personals) dels setantes? / L'alternativa a la revolta que és la joventut és l'alienació d'una vellesa prematura, que comença en l'esperit abans que en el cos, la submissió anodina a les estratègies de domini del poder. La joventut passa tan ràpidament (tempus fugit)! La jovialitat, però, és una qualitat que amb esforç podem convertir en perdurable, com un amor per a tota la vida. / Descordeu les vostres ments tant sovint com descordeu les vostres braguetes! Un savi consell del 68, especialment útil en temps de república i primavera com els d'ara malgrat tot.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 14 d'abril de 2018.]

 

dissabte, 7 d’abril del 2018

El revés del dret


El revés del dret és el contrari del dret, del que és just, és a dir, la injustícia. Amb l'alliberament de Carles Puigdemont i la negació del delicte de rebel·lió amb què la (in) justícia espanyola pretenia la seua extradició i la dels altres exiliats, Alemanya, com abans Bèlgica, Suïssa, Escòcia i l'ONU i més prompte que tard la resta de països i estats democràtics, ha provocat un revés d'enormes proporcions a l'Estat espanyol. Li ha dit el que és obvi però que no vol reconèixer per justificar l'espiral de repressió amb què intenta emmordassar Catalunya i qualsevol dissidència, per molt democràtica i pacífica que siga. Li ha dit que sense violència no hi ha rebel·lió ni delicte. A partir d'ara, mantenir la presó preventiva (no per prevenir un delicte infundat sinó per anorrear l'enemic polític i, a més llarg termini, arrancar les arrels de la nació catalana i les seues aspiracions de llibertat) per a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Carme Forcadell i Dolors Bassa, apareixerà als ulls del món (inclosos els espanyols més il·lusos) com el que realment és, una flagrant injustícia pròpia d'un estat en meteòrica regressió a les formes més delirants de l'autoritarisme postdemocràtic. Amb tot i la victòria en aquesta gran batalla, la guerra per la democràcia, la llibertat i els drets socials que en forma de projecte republicà lidera Catalunya es presumeix llarga. Espanya no sol reconèixer els propis errors ni rectificar, restablir la convivència en termes més raonables i racionals, sinó tancar-se en banda i brandar l'espasa de l'odi. És el que històricament ha fet, i així li (ens) ha anat. El PP i les elits que fan servir l'estat per a benefici propi, amb la inestimable ajut dels mitjans de formació de masses, el PSOE, el PP al quadrat o C's i la inhibició irresponsable de Podemos i encontorns, va apostar per fer créixer la bromera de la catalanofòbia i l'enemic intern amb un doble propòsit: amagar sota les catifes del seu patriotisme tronat la brutícia i el col·lapse d'un règim corrupte fins a la medul·la per tal de mantenir un estat de coses favorable als seus privilegis i aconseguir la derrota definitiva del catalanisme i l'ansiada unitat monocolor d'Espanya. A tal fi havia de traure la bèstia franquista d'entre bambalines i posar-la al centre de l'escena, llançant per la borda els fràgils pactes de la transició, la sacrosanta Constitució i una democràcia plena de forats que per fi ha quedat nua davant l'espill d'Europa. Una vegada arrossegat el gruix de la societat espanyola a aquesta espiral de violència política, jurídica, policial i ideològica, qui és el valent que restitueix la vida democràtica, qui obre les portes al diàleg i la negociació? Perquè si a la voràgine (que és molt possible que malgrat el revés del dret internacional continue in crescendo, els uns –Arcadi Espada, instigador de C's i martillo de herejes catalanes– evocant la crisi postcolonial del 98 i els altres –el fatxa Federico Jiménez Losantos– amenaçant amb bombes els cafès de Munich i de fer ostatges els alemanys de les Balears) s'hi va apuntar fins el rei regnant en forma d'apuntador, qui té les mans netes per encapçalar un nou període de diàleg, entesa i convivència? M. Rajoy i tots els del beneplàcit i el 155 estan cremats. S'imposa refer l'edifici de la democràcia hispànica de dalt a baix, i en forma de repúbliques. De moment, un servidor agafa una idea d'internet i posa una botella de cava a refrescar amb gel en una urna per beure-la a la salut de Catalunya i a la pròpia. I el que va davant va davant.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 d'abril de 2018.]