dissabte, 28 de desembre del 2013

Coppini

Enmig del bollit del postfranquisme o d'allò que amb tanta imprecisió vam denominar la Transició, Madrid va inventar-se la movida. Alguns historiògrafs, ja en el caliu de les cendres, van creure veure-hi els signes d'una nova era sociocultural per a Espanya, un puré postmodern elaborat amb ingredients de música pop, plàstica, liteatura i cinema i, sobretot, nocturnitat, bars i discoteques de moda i els poderosos flaixos mediàtics que irradiava la capital d'un regne que per fi havia vençut les ombres casposes del nacionalcatolicisme. Pegamoides i almodòvars hi van créixer com bolets en l'humus assaonat per l'empenta d'un alcalde ieié (admirable en la seua senectud també per altres coses), els fluxos pressupostaris que començaven a rajar d'Europa i una gana adolescent irreprimible de lliurar-se a l'èxtasi del moment per fugir així de l'angoixa d'un passat que quedaria tancat amb pany i forrellat en els llimbs de l'oblit. Als pobles només n'arribaven els ecos i les mitges tintes d'una llegenda que adquiria les formes evanescents de la música a tota pastilla en locals on no cabia ni una agulla més. La nostra moguda no fou una simple traducció del bollit central. Si ens lliuràvem al goig i les penúries de l'estricte present, si vivíem a corre-cuita, era perquè per ací sempre havia estat més o menys així, sense glamur i amb una innata desconfiança envers aquell conreu de l'oblit que viatjava com una heroïna per les venes. No ens feia gens de gràcia tampoc que l'eclosió d'aquell estel fugaç coincidís amb el sepeli prematur de la nova cançó i el passar pàgina als crims del franquisme. Germán Coppini, ànima d'aquella excepció que foren els Golpes Bajos i que acaba de morir a cinquanta-dos anys, passa per ser un dels grans promotors de la movida, però en realitat hi navegà contracorrent amb el seu lirisme resistent. Brechtià i amarg, profund i dramàtic, subtil i existencial, fou tal vegada el primer a denunciar la vacuïtat dels lluentons que brillaven fins a la matinada i el primer sens dubte a avisar que tanta disbauxa no feia més que obviar que al capdavall aquells eren mals temps per a la lírica i que la desideologització programada aprofundiria l'abisme que ens separava de la dignitat del poema, com així ha estat. Com el seu inoblidable i boig Till, no va deixar d'embarcar-se en nobles entremaliadures fins que el fetge li va dir prou la vespra de Nadal. Ell, que va escriure el negatiu d'aquella història, concebé algunes de les cançons que sempre valdrà la pena tenir a frec de cor i llavi. Brindem per ell, agraïts, ara que també s'acaba l'any. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de desembre de 2013.




dissabte, 21 de desembre del 2013

Missatge de Nadal

Ara que arriben, malenconies a banda, les embafoses festes de Nadal, i que l'ànima col·lectiva, sobretot la dels grans comerços i la dels polítics de poca volada, s'omple de llumenetes i de ganes de fer-la petar, Alberto Fabra no té com encolomar-nos el tradicional missatge. Volia clavar un clau i amb el martell es va fotre un colp al dit, o el que és el mateix, va tancar Canal 9 i ara no té qui el maquille, li prepare un escenari de fons invariablement blau al despatx del Palau on encara s'allotja i totes aquelles coses de la data, la simbomba i la insuportable lleugeresa dels discursos ornamentals de l'autobombo. Per no tenir, potser ni té un escriptoret a sou, especialista en repuntar el no-res amb els fils de la insignificància. Que si haurà de despendre deu mil eurets per contractar alguna empresa del ram, que no, que la casa ja disposa del material i personal necessari, que si, dat i beneït el previsiblement anodí missatge, n'enviarà el vídeo als mitjans de comunicació perquè gentilment l'escampen als quatre vents, són algunes de les hipòtesis que corren per les boques dels més atents a la pantalla fictícia del poder. Quines coses no haurà de fer el pobre president, en temps de tantes penúries, per no perdre la passada nadalenca dels discursets! Vist l'atzucac en què es troba (i nosaltres amb ell, ai!), m'atreviria a oferir-li molt humilment les següents propostes. En primer lloc que, posats a fer el paperet, no tinga en cap cas la temptació d'encomanar la tasca a un equip d'extreballadors de Canal 9 emparant-se en el fet que encara els paguen el sou, més que res perquè la primera obligació d'un president és mirar per la pròpia integritat física. Si malgrat tot considera imprescindible l'aparició televisiva, un exercici de zàping d'hemeroteca amb els vídeos successius de Lerma, Zaplana i Camps podria dissuadir-lo de fer un altre ridícul espantós, molt més apreciable amb una mirada retrospectiva, per contrast entre el que van dir els seus predecessors amb les altes cotes de misèria per fi aconseguides amb tant d'esforç. Però potser que Fabra no en traga la lliçó oportuna perquè, posem per cas, és immune al ridícul i a la vergonya. En aquest supòsit, i si encara continua convençut que la història el necessita, valor i avant, i que no pense en quants serveis haurà de prescindir la ciutadania pels diners invertits en el ditxós vídeo, tot siga per la causa. I a més li quedarà el consol que el Rei, també en caiguda lliure, si bé amb tot el pes del ceptre i la corona, encara ho té més fotut enguany. Bon Nadal.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de desembre de 2013.



dissabte, 14 de desembre del 2013

El simposi

Al nacionalisme representat per PP, UPyD, Ciutadans i PSOE no els agrada gens la celebració aquests dies del simposi “Espanya contra Catalunya”, segons alguns perquè “fomenta l'odi”. La veritat, no m'imagine Josep Fontana o el valencià Antoni Furió i tants altres benemèrits professors fomentant res que no siga el debat i la divulgació de la recerca històrica, i menys l'odi. La incapacitat per assumir críticament el propi passat és un mal endèmic i altament nociu d'allò que diem Espanya, sobretot per als mateixos espanyols. I la veritat és que no acabe d'entendre, si no és pel fals confort de viure en un núvol de mentides, què li pot costar a un ciutadà de peu mitjanament informat reconèixer que Felip V o Franco, per posar dos exemples prou allunyats, foren uns canalles difícilment superables. Però un nacionalisme eminentment emotiu i místic com el d'arrel castellana, enyoradís perpetu d'un imperi on no es ponia el sol, deu pensar que un canalla és disculpable si és dels “nostres”. La indulgència, fins a cert punt comprensible i generalitzable a la majoria de nacionalismes, hauria de tenir, però, uns límits raonables: els dels danys inflingits a propis i estranys, historiables i historiats. De la mateixa manera que no es pot negar el genocidi perpetrat en la conquista i colonització d'Amèrica sobre els pobles indígenes o el practicat durant el franquisme, no es poden amagar els abusos i injustícies comesos sobre els països i pobles peninsulars no castellans, en especial els Països Catalans. Si no és que amb aquesta reacció d'hidalguía que ara carrega contra el simposi científic es pretenguen perpetuar els privilegis i injustícies, no del passat, sinó de l'estricte present, fent el paperet del fals ofès. Altres estats no menys bel·licosos i imperialistes que l'espanyol van passar a temps els seus comptes amb la història. Però ens trobem en plena fase de negacionisme i recentralització com a creu i ratlla a les demandes nacionals (i socials) de Catalunya. No contents d'haver fet encallar la democràcia espanyola en les baixures de la incompetència, la corrupció i la misèria moral i d'alçar un mur amb una Constitució erigida sota la vigilància dels sabres, ara la mamprenen contra acadèmics de la història. Al País Valencià això és música vella, i ací tenim Don Serafín, que no és un àngel, balbucejant contra les proves històriques que no li convenen i el tal Bauzá, rellevista de la burrera més nostrada, negant l'existència dels Països Catalans. Cap per avall els dos negadors negats i avant amb el nostre sí!

Publicat a Levante-EMV. dissabte 14 de desembre de 2013.



dissabte, 7 de desembre del 2013

Lligat i ben lligat

Una de les frases que més fortuna va fer a les darreries del franquisme va ser allò de l'“atado y bien atado” amb què el dictador assegurava blindar l'herència i la continuïtat de la seua obra en el cadell del règim, que més tard seria coronat rei amb el nom de Joan Carles I. De frases lapidàries com aquesta n'hi va haver moltes, per l'obsessió amb què el franquisme esculpia a sang i ferro la seua ridícula grandiloqüència damunt la memòria i la dignitat dels vençuts, la immensa majoria. N'hi va haver moltes, subratllades per l'espès silenci anterior al mínim alè de llibertat, però la que Franco pronuncià en 1969, quan nomenà successor i aquest jurà lleialtat al Cap d'Estat, als principis del Movimiento Nacional i les altres lleis fonamentals del regne, passà a la història. Per a uns, els addictes beneficiaris del franquisme, perquè així no havien de témer la lògica i biològica desaparició del seu cabdill, que, com el Cid, continuaria guanyant moltes batalles després de mort; per als altres, l'ampli ventall d'opositors més o menys ferms, més o menys explícits, perquè la consideraven una hipèrbole més de la demencial sintaxi del règim, conscients que tota exageració amaga una mentida i confiats que amb la seua acció desfarien el nus d'aquella corda podrida que començava a esfilagarsar-se a la carrera. Esvaïts un a un els miratges de la denominada transició i dels anys de construcció de l'estat del benestar (molletes que queien de l'àpat dels qui engreixaven gràcies a les hormones proporcionades per Europa), ara sabem que aquella frase no era només una metàfora per tranquil·litzar la tropa. Tot va quedar-hi, en efecte, ben lligat, perquè van canviar els collars (una altra frase cèlebre) però els gossos van continuar sent els mateixos. Va quedar en l'anomenat franquisme sociològic, part consubstancial a l'espanyolisme més o menys tronat, i en el feixisme pur i dur que té les metralletes dialèctiques tothora disparant des de la caverna mediàtica. I, com a punt àlgid de la perpetuïtat imperial i autoritària, el lligall fou l'aznarat, els successius governs del PP, la màquina de reciclar podridura FAES i tota la resta. La força amb què van estrényer el nus només la van véncer clarament Euskadi i Catalunya. I a les rodalies valencianes? No cal que insistim en l'herència de l'herència de l'anticatalanisme com a excusa per a perpetrar un dels robatoris més descarats de què tenim memòria. El canvi de veritat haurà de tallar per la part sana, si en queda, i costarà déu i ajuda. De desfer nusos, només se n'aprén repassant molt la història.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de desembre de 2013.



dimarts, 3 de desembre del 2013

Lucidesa del no saber



Antonio Gamoneda, Canción errónea. Tusquets Editors, Marginales Nuevos Textos Sagrados núm. 278. Barcelona, octubre de 2012.
· · ·

Que la poesia, la poesia autèntica, no ha vingut a aquest món a omplir-lo de floretes ni a maquillar-ne els aspectes més foscos amb malabarismes verbals, podríem constatar-ho amb la lectura atenta d'aquest poeta excepcional i imprescindible que es diu Antonio Gamoneda. Germà de la poderosa estirp de la poesia castellana dels 50s i directament vinculat a un dels seus artífexs més lúcids, Claudio Rodríguez, el poeta d'Oviedo (1931) establert a Lleó des dels 3 anys va passar molt més de mitja vida en un marge discret del camí fins que a partir de 1988, amb el Premi Nacional de Literatura i, sobretot, de 2006 amb el Cervantes i de 2009 amb el Quijote, la seua veu poderosa, que només sonava entre cercles molt reduïts, de meritòria fidelitat i gust exquisit, va poder conquistar els territoris d'una certa popularitat, que en poesia vol dir els d'una immensa minoria (parafrasejant en contrasentit un altre gegant de les lletres castellanes). Els temps de silenci i oprobi que li van tocar viure com a derrotat civil de la guerra que guanyaren els feixistes van deixar-li una mena de molt personal memòria del fred i la pobresa i rius de paraules que, tractant-se d'un home crescut en el compromís i la lluita antifranquista, tindrien prou força per enderrocar els tímids embassaments amb què el denominat realisme social pretenia apaivagar la força d'un corrent que depassa les contingències històriques per anar a raure a la condició essencial de l'home. Després dels més recents Arden la pérdidas (2003) i Cecilia (2004), la immensa minoria de lectors de Gamoneda esperàvem amb deler l'esclat d'un llibre que no pot deixar indiferent a ningú i que, en cada nou lliurament, suposa un punt àlgid, un nou tour de force en una trajectòria plena de fulguracions i profunditats. I fet, a més, sense cap concessió a l'autocomplaença, sense buscar en les paraules (i menys en les paraules!) cap pal·liatiu a les doloroses preguntes essencials, només contestades, la majoria de les vegades, amb la simple negació d'un no sé que es repeteix com una lletania al llarg del poemari. No hi ha lenitiu davant la perspectiva de la mort i l'oblit a què s'acaren aquests poemes, ni a l'amarguesa de l'absència (especialment i reiterada centrada en la mare del poeta, Amelia); no hi ha llorer que dissimule la veritat de qui no sap, al cap d'anys i panys, si ha tingut algun sentit la seua vida, ni hi ha apòzema capaç d'abatre la indiferència a què aboca la lucidesa, el cansament de viure, el final de la caminada. I en canvi… només des de l'acceptació radical de les regles de joc, contra les quals és inútil rebel·lar-se, el poeta pot instal·lar-se en allò que sense voler-ho acceptar com a raó última de la pròpia vida: la preservació d'una coherència que depén del maneig sincer i humil de les paraules, la construcció de la veritat en poesia.
Canción errónea remet, així, a la manca de sentit de la vida. Presentat el poemari de manera unitària, amb poemes sense títol i sense cap divisió en parts del material arreplegat (a penes unes suggerències inicials, a manera d'índex, sobre els temes abordats), el llibre flueix com un llarg monòleg que de tant en tant es bifurca en diàlegs amb artistes i escriptors (entre d'altres, el que manté amb el seu amic Juan Gelman, l'altre gran viu de les lletres hispàniques). Unes Notas y confidencias de l'autor tanquen el volum amb oportuns aclariments sobre aquests diàlegs (sovint fruits de treballs a quatre mans amb artistes plàstics) i sobre la renúncia a organitzar el llibre des de paràmetres que no fossen els de l'atzar o la cronologia compositiva. Mai la realitat, la individual i també la col·lectiva, havia estat tan a prop de la mà de les paraules, i menys entre els soi-disant realistes, que més aviat l'encotillen, inútilment. La lucidesa, és clar, no ens privarà del dolor, però també solem dir que el que cou, cura. Llegiu de quina manera: “El olvido / disuelve la materia pensativa / ante los grandes vidrios / de la mentira. / Ya / todo está dirimido. // No hay causa en mí. En mí no hay / más que cansancio y / un antiguo extravío: / ir / de la inexistencia / a la inexistencia. / Es / un sueño. / Un sueño vacío. // Pero sucede. / Yo amo / todo cuanto he creído / viviente en mí. / Amé las manos / grandes de mi madre y / aquel metal antiguo / de sus ojos y aquel / cansancio lleno de luz / y de frío. // Desprecio / la eternidad. / He vivido / y no sé por qué. / Ahora / he de amar mi propia muerte / y no sé morir. // Qué equívoco.”

Publicat a Saó núm. 387, novembre 2013.

[El poeta Antonio Gamoneda fotografiat sota la neu en una imatge recent.]