diumenge, 20 de juny de 2021

Les ressaques

Podem atribuir-ho al moviment natural d'expansió i retracció de les aigües (de mars, de rius…). O als efectes de l'excés d'ingesta d'alcohol o qualssevol altres substàncies dures. O ara mateix al paisatge devastat que es dibuixa a les que semblen acaballes de l'actual pandèmia. Es mire com es mire sempre hi ha un endemà de la marea, de la borratxera, de l'accident, de l'excés o el defecte. Encara no t'has recuperat d'un qualsevol trasbals que n'has d'enfrontar un altre de nou sense a penes temps per recuperar forces i alè. Pedalejant per la ciutat, per alguns dels escenaris en què la ressaca de la grandiloqüència buida d'altres èpoques s'enganxa com una llapassa al present, vas repassant algunes de les cicatrius de València, l'arquitectura com a història viva que encara fumeja, els espais buits, vetats al comú, els rastres de l'elitisme, les superfícies insignificants a força d'hipèrbole i falsa magnificència. L'abandonat circuit de Fórmula I seria, en aquest sentit, el paradigma de la burrera i el faraonisme més analfabet al servei d'un sistema de corrupció que va estar a un pam d'enfonsar-nos en l'abisme. Què en farem si hem de combatre els efectes d'altres funestes ressaques, els fangs endurits de tantes pluges com vèiem caure mentre xiulàvem i miràvem cap a un altre cantó més amable? Paisatge de desolació i misèria, reialme d'escombraries i de rates, que només el millor periodisme, el de la crònica i les fotos d'Esperança Camps i Jesús Prats, és capaç d'il·luminar. I potser val més l'estridència de les ruïnes que no el dels motors de les fantasies d'un poder paranoic. Però què n'hem de fer? Ciutats d'arts simulades i ciències decoratives on habiten tots els fantasmes i deliris molt útils per a postals de contractes matrimonials acabats de signar i peus de fotos de passavolants. S'enlaira la vista del passejant per les altituds del castell kafkià que alberga la televisió valenciana, un altre monument de la megalomania de temps de negociat autonòmic i alegria pressupostària de vaques grosses. I amb l'espoli que encara ens cau damunt i tot el dèficit de recursos! Cal no pensar gens en la gent de peu, convertida en mera propietària circumstancial de vots, per traçar aquestes excuses descomunals dels negocis; no, rectifique, cal pensar-hi molt detingudament, precisament per intimidar-la, per dir-li que tot això no li pertany, que és només la trista metàfora d'un poder assentat en l'ordre immutable de la jerarquia que es paga amb els diners de tots. Què fer-ne, com no convertir la ressaca, tanta ressaca, en excusa per a la impotència? Perquè al capdavall haurem de reconèixer que vivim instal·lats en una o altra ressaca, ressaques que són formes de vida, reconèixer que som la conseqüència del que vam ser, però que no podem desistir de construir l'arquitectura del present i del futur amb els materials de tant d'enderroc com ens deixa la ineptitud i l'estultícia. S'esllangueix per la gran avinguda el crit avortat en estadis de futbol impossible, el coliseu que somiava l'eternitat i s'enfonsà en el malson de les ruïnes molt abans de conèixer l'esplendor de la glòria. Què farem amb les graderies de la fantasia i de l'engany? Com recuperarem els diners i la dignitat volatilitzada dels negocis bruts (perdó per la redundància)? A colp de pedal arribem a la ironia que va pintar amb vernís ausiasmarquià ("Veles e vents han mos desigs complir") un immens pavelló a un pam de la que encara es diu Marina Reial Joan Carles I. Els noms també poden ser una herència ruïnosa, un insult, un homenatge al menyspreu i la cleptocràcia, al pal de paller d'un sistema corrupte. Correm el risc constant d'atribuir a les ressaques les inèrcies presents, la manca de tremp polític i de la necessària gosadia, la incapacitat per als projectes col·lectius que ens mobilitzen. Correm el risc de creure'ns esclaus del llast de la història, sotmesos per voluntat divina a l'imperi dels tabús i els prejudicis, al complex de l'ase que volta la sénia. És bo pensar-hi ara que, diuen, comencem a eixir de la llarga pandèmia i entrem de ple en la nova ressaca.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 18 de juny de 2021.]

 


 [Imatge: Prats i Camps, Vilaweb 26/5/2021.]

diumenge, 13 de juny de 2021

Valencià o vacuna

No sé com ens les apanyem que els valencians sempre anem arrossegant-nos pel mal menor, i encara com. Em pose en la pell d'aquell ciutadà de l'Horta que en anar a vacunar-se i haver de signar el preceptiu consentiment, no se li acut una altra cosa que demanar l'imprès en l'idioma absent, és a dir, el propi, és a dir, el valencià. Dic "no se li acut" perquè acollir-se a un dret i exigir-ne el compliment té, en una situació de minorització nacional com la nostra (amb permís dels sociolingüistes), seriosos desavantatges, cosa que no podia ignorar el ciutadà en qüestió, elevat sense haver-ho pretès, només per haver obert la boca, a la condició d'esforçat defensor dels drets personals i col·lectius, en paladí de la resistència cultural, en valedor dels desemparats. Aquesta mena de plusvàlua que la discriminació cultural i lingüística ens imposa als valencians (i en general a totes les minories que no tenen plenament garantits els seus drets) és el preu quotidià de la dignitat. Imagine la cara d'estupor del nostre petit gran heroi del cas reportat de Mislata quan el sanitari o sanitària de torn que l'atenia contestà a la seua petició amb un categòric "Si vol vacunar-se haurà de signar l'imprès en castellà", dit probablement en un cristià correctíssim. El fals dilema (perquè un d'autèntic s'estableix entre opcions iguals, és a dir, que comporten similars efectes o, en rigor, no efectes secundaris, per assegurar la llibertat electiva) que implica el fet que comentem és en realitat l'ancestral i funcionarial "lo toma o lo deja", la manera com el poder, a través dels seus executors menors, sol posar-nos entre l'espasa i la paret. Entre l'espasa de no vacunar-se i la paret d'exercir un dret que a més està protegit per la llei (i desatès per la trampa). L'executor menor del poder, aquest metge o metgessa tan polit, aquest Pilat ridícul que es renta les mans en la safata bruta que la burocràcia posa a la seua diposició, remet el nostre valent mislater a la Conselleria, responsable última que el ditxós paperet en vernacle no haja arribat. Sense descartar altres hipòtesis, ni la Conselleria ha enviat els preceptius formularis en llengua indígena (o s'han extraviat pel camí), ni el zelós dispensador o dispensadora de vacunes contra la covid-19 ha complert amb la seua obligació d'assegurar-se'n l'abastiment. I ací tenim el nostre sofert combatent per drets elementals provocant un embús en la fila de vacunables, que ja comencen a posar-se nerviosos, debatent-se en el fals dilema, entre l'espasa i la paret: "Valencià o vacuna". Algun policia o guàrdia de seguretat, estrenu vigilant de l'ordre imperant, encara es permet la xirigota de suggerir al discriminat que faça la petició en gallec. Discriminat i vexat, heus ací el nostre conciutadà, el nostre espill de cada dia, a l'hora de vacunar-nos, de renovar el carnet de la identitat forçada o qualsevol altre tràngol administratiu, banal, quotidià, aquesta plusvàlua pagada a escoti que ens fa despendre moltes energies civils. Contra els falsos dilemes, doncs, l'impuls de la dignitat: vacuna en valencià. Perquè només sumant, multiplicant, entorpint amb el nostre esforç el funcionament de la gran maquinària de la substitució lingüística i cultural, aquest lingüicidi invisibilitzat i inexorable, convertit en perversa normalitat, podrem deixar d'arrossegar-nos pel fang del mal menor. I una vegada més amb l'Ovidi, exigim el pa sencer, vacunats i en valencià!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 11 de juny de 2021.]

 


 

diumenge, 6 de juny de 2021

Indults i insults

Ressuscitant velles croades com l'encapçalada pel PP en temps de Rajoy contra l'estatut de Catalunya en 2006, la dreta extrema espanyola (de moment, una mera redundància) trau els seus dimonis més estimats a passejar. S'obri la veda contra els hipotètics indults als presos polítics catalans. Tot esforç és poc per salvar la pàtria dels rojos i separatistes que se la volen cruspir amb creïlletes. A postular, arrr!, com en els millors temps del nacionalcatolicisme ordenaven postular, vidriola i bandereta en mà, pels pobres xinesos, negres, indis i altres desgraciats que vivien lluny del paradís franquista. Si mai no vam saber on anaven realment a raure tants cèntims donats amb més o menys humor (un no s'havia de significar ni en els detalls aparentment menors de la controlada vida social) amb l'excusa del Domund, les signatures contra els (hipotètics) indults, abans d'anar-se'n per l'aigüera de la història, compliran amb escreix el seu objectiu d'agitació i propaganda de què viu l'acomplexat nacionalisme espanyol. Ara es tracta de pressionar Pedro Sánchez, de posar pals a les rodes del suport d'ERC al govern, d'excitar la pròpia parròquia de jutges, funcionaris, militars i altres adeptes, en nom d'una Constitució que no sembla haver rebentat pels il·lustres i sagnants indults anteriors, de Tejero a Armada, de Vera a Barrionuevo, entre moltes altres perles de la corrupció i la picaresca, colpistes, aquests sí, i terroristes, aquests també. Proclamar-se salvapàtries és una assegurança de vida que transforma obscurs delinqüents en herois populars i un salconduit per eixir de la presó entre els aplaudiments dels respectables hereus de Franco, club on ja fa anys van entrar barons socialistes i professionals de les portes giratòria com Felipe González i companyia. Si Ayuso ha fet bandera de la llibertat, res no ha impedit que els postulants contra Catalunya (més val que no ens enganyem sobre la causa última d'aquesta moguda, un a por ellos! històric) ho facen en nom de la justícia. Que vol dir venjança, al capdavall, que vol dir a l'enemic ni aigua, que vol dir "ni hablar del peluquín" de drets, que vol dir, fet i fet, mantenir la disputa política en el terreny que convé a l'espanyolisme rampant, el de l'insult i les flamerades, la caspa i l'obsessió pels símbols, la fanatització i la violència. L'espanyolisme que ens aboquen fins en la sopa és una màquina de deshumanitzar, un catolicisme identitari d'exhibició que exclou l'empatia i la pietat cristianes i es mou invariablement obeint les lleis gravitatòries de la croada. El botxí no pensarà mai en el pacte o la concòrdia sinó en la millora de la tècnica de la tortura o l'aniquilació de la seua víctima, a aquest extrem de degradació ha arribat la democràcia a l'espanyola. El més curiós del cas és que com més criden, s'inflamen, s'indignen i insulten la raó, més clamoroses van sent les seues derrotes judicials a Europa, l'última de les quals té per protagonistes Llucifer, Lilit i Belzebú (Puigemont, Ponsatí i Comín per a nosaltres), que han recuperat, de moment provisionalment, la immunitat que els correspon com a parlamentaris. La parafernàlia de la postulació amb què ara s'esbravaran com a gran iniciativa patriòtica no és al capdavall sinó un signe d'impotència i de feblesa. Els demòcrates, mentrestant, hem d'insistir fins a l'extenuació que les sentències contra els presos i la situació dels exiliats i els quasi 3.500 encausats no solament són desproporcionades sinó flagrants vulneracions de dret. Que ací hi ha la discriminació òbvia d'una minoria nacional, que la indissoluble unitat d'Espanya no és més que l'excusa per continuar esprement la mamella i beneficiar-se de foscos privilegis. Que només l'amnistia podria fer que els rius de la política tornassen a mare a través del diàleg i la negociació civilitzada que distingeixen les autèntiques democràcies dels sistemes autoritaris.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 4 de juny de 2021.]

 


 

dijous, 3 de juny de 2021

Les empremtes d'haver estimat

Ricard Garcia, La llum més alta. XXXVIII Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi 2021. Edicions del Buc_Poesia , núm. 23 / Pruna Llibres, La Pobla de Farnals, març de 2021. Epíleg de Teresa Pascual.

· · ·

Tot en la poesia de Ricard Garcia (Sant Llorenç d'Hortons, 1962) és transparent, lluminós com el títol d'aquest llibre que fa cinc en la producció poètica de l'autor. Precedit per Els contorns del xiprer (2007), De secreta vida (2008), El llibre que llegies (2012) i On la sang (2017), aquest La llum més alta reprèn i eixampla els temes i les maneres que defineixen el conjunt de la seua obra: la mirada, d'una insistència serena, sobre el paisatge del camp (els horts i els boscos, les vinyes i els oliverars, els rius i muntanyes…), el pas dels dies i les estacions, el trànsit constant d'un món que es contempla en la seua plenitud i en els seus matisos més recòndits per afermar la consciència d'un mateix i anar escampant "les empremtes inesborrables d'haver estimat", els poemes. Perquè és l'estima, en efecte, el fil que ho cus tot i d'on naixen tant la celebració de la vida dels poemes com el sentiment de pèrdua de to elegíac i la presència constant de la mort. Brilla tan alta la llum, al capdavall, perquè en coneixem les ombres, perquè hem escoltat el pas furtiu de la mort, que en el poemari troba feliçment el símbol d'una guineu escàpola i incerta, vista i no vista com un fantasma o com un somni en un revolt del camí, com una premonició, una presència a penes intuïda. Llegim en el poema que obri la tercera secció del llibre, la que dona títol al conjunt: "l'ombra esmolada de la guineu / que fuig". I en l'últim poema, "Una ombra de foc": "que s'extingirà a la vora d'un torrent / quan la guineu hagi fugit del tot". Vida i mort, eros i tànatos d'infinites variacions, en l'equilibri de llums dels poemes de Ricard Garcia, aliens per complet a qualsevol estridència, subratllat o excés, estranys igualment a l'èmfasi de l'entusiasme vital i a la greu pesantor de la tragèdia.

La forma en què Ricard Garcia troba l'equilibri per expressar la seua vivència i visió del món que és i en què és (perquè els poemes sempre busquen aquest fusió primordial de l'home i la natura en el triple eix del temps: passat, present i futur) i en què la vida pren sentit i consciència, combina sàviament les formes del poema en prosa i en vers. El to reflexiu i dialogal que hi predomina es manifesta en les formes de la segona persona del singular, el tu com a desdoblament bàsic del jo poètic: "et diu", "tu prou que ho saps", "passes el pont", "quan eres un nen", "observes", "tems la fredorada". Només en alguna ocasió aquest tu s'obri al nosaltres amorós ("T'he tingut tant / que ara em sé orfe de nosaltres", "Podem dir-nos-ho tot quan el món calla") o al vosaltres familiar ("heu decidit tornar a fer el pessebre") o també amorós en l'evocació d'un record compartit ("No era acollidor el vostre polígon"). Aquesta varietat de persones del verb té el seu equivalent en l'ús de les formes verbals del temps, segons que el poema evoque episodis del passat, descriga fets presents simultanis (en l'àmbit del poema) a l'acció de la mirada o s'avance a esdeveniments futurs des de l'experiència i la consciència del trànsit cap a la mort.

Amb un total de 47 composicions, La llum més alta s'estructura en tres parts, cada una de les quals pren el nom d'un dels seus poemes, Intrús, T'he tingut tant i La llum més alta, amb 17, 11 i 17 peces respectivament, més un poema inicial i un Epíleg. La recerca de l'equilibri i l'harmonia s'estén a l'articulació simètrica del conjunt i també a la manera com se succeeixen i encaixen les diverses peces, que solen lligar els fils de la reflexió poètica. Així, per exemple, el poema "Mans", que evoca les del pare, enllaça amb "Un feix de branques", que parla d'una visita discreta del pare per podar una oliversa i deixar una garrafa d'oli al seu fill. O com es passa de "Les fulles de l'arboç", amb el pessebre nadalenc i la perspectiva de la reunió familiar plena d'absències, a "Una dona parirà sola" (que, pel contrast que suposa entre el recer de la llar i la cruel intempèrie dels desposseïts, m'ha recordat el papassetià "Nadal" de L'irradiador del port i les gavines). Perquè en la mirada al món més proper el poeta no pot deixar de veure les tragèdies que s'esdevenen en el territori inhòspit de la injustícia social ("Bressol buit", "L'aspror de la sorra"), en els ofegats dels moviments migratoris, en els presoners anònims abandonats per "una Europa de gel que calla". Els versos finals de "Cireres" són especialment eloqüents pel que tenen de resum de l'ideari vital del poeta. La poesia ha d'anomenar totes les formes del mal, incloses les que nien en les profunditats de cadascú. Si no la felicitat, la plenitud que suposa l'acceptació de les ferides del temps i les derrotes i que permet accedir al plaer de les coses senzilles que la natura posa al nostre abast: "Acceptar derrota i cicatrius. Tornar a viure / una vida senzilla i tornar a tastar, només llavors, / la llum, molsuda i dolça, a la carn de les cireres". La llum, sempre la llum, una llum que al capdavall és a dins de cada u perquè és una actitud i una mirada més que no pas un simple fenomen físic, una manera d'ésser en el món que ens dona accés, a ulls clucs, al silenci de les coses. La llum més alta és allà on la posen els grans poetes per il·luminar la vida amb la saviesa que procuren les paraules, les que de veritat compten i perduren.

[Publicat a Saó núm. 469, maig de 2021.]

[Arxiu Ricard Garcia.]

 

diumenge, 30 de maig de 2021

Alerta amb els tafurs

L'esperat nou govern presidit per Pere Aragonès s'ha constituït per fi. Amb el permís de la tempesta de Ceuta, que temporalment escampa, i dels moviments per situar la reclamació d'un finançament just per al País Valencià en el centre del tauler polític, em sembla que aquesta és la notícia més fulgurant de la setmana, ni que només siga per tant com s'ha fet esperar i per tantes anècdotes (sovint els gestos es queden en això, en simples anècdotes) com l'han acompanyada, que comentarem succintament. Vista per TV3, sense esperar reciprocitats que no arriben, i amb el respecte degut al flamant nou Molt Honorable de dalt, l'ofrena del clavell a la placa que recorda Lluís Companys a l'entrada del Palau, tan justa i emotiva, va quedar una mica deslluïda amb el preàmbul (supose que més o menys obligat en aquests casos) una mica coent del cercavila amb xiqueta i senyora. En fi, ja s'ho faran els assessors i assessorats d'imatge, que a un servidor aquestes coses de consorcis i consòrcies que pretenen fer-nos "normals" els líders polítics sempre li han semblat massa teatrals. I el cas és que potser sí que ho són, de normalets, i més en el cas que ens ocupa, i que no contents de ser-ho, s'esforcen a semblar-ho. Segurament estem massa acostumats a l'èpica dels darrers anys i aquest afany de moderació, contenció i normalitat d'ara ens fa l'efecte que és postís i aigualit. Perquè amb la cariua de no haver trencat mai un plat del MH Pere Aragonès, no sabem com se les apanyarà amb Pedro Sánchez, el gran tafur, que va començar amb aires de bon xaval esportista del Ramiro de Maeztu, que sempre guanyaven al Cesta y punto franquista, i mira-te'l ara, instal·lat tan plàcidament en la poltrona sense despentinar-se ni en vendavals de pandèmia, veient passar els cadàvers dels rivals des de la porta de la Moncloa esbossant una mitja rialla. El gran tafur, sí senyor, que no saps mai quina carta amaga ni si va d'asos o de catxa i aprofita els seus 1,9 metres per fotre't la cartera mentre tu t'esforces a posar-te de puntetes i alçar el cap buscant-li la mirada. Davant d'Aragonès serà una torre molt difícil d'escalar per al diàleg i la negociació que, diuen, és el nord del nou cicle polític. De moment el president espanyol juga amb el io-io de l'indult als presos, que ni presentat com un acte de caritat, magnanimitat o reconciliació a l'espanyola no aconseguirà doblegar l'impasible ademán dels Casado, Abascal, misèria i companyia, que ja es freguen les mans amb l'expectativa de més sang per al ring amb la seua vocació eterna de punys i pistoles. Per si hi havia algun indici de dubte sobre el recorregut de la jugada, el Tribunal Suprem, eixa reserva espiritual del neofranquisme democràtic (sic) ja ha dit que ni pensar-ho. Feina se li gira a Aragonès amb els uns i els altres si vol moure la política del cercle viciós de repressió i autoritarisme on a l'altiplà la volen. Que Pedro Sánchez enviés a la cerimònia de presa de possessió del 132è president de la Generalitat de dalt el globus sonda d'Iceta, un altre professional de la rialleta, pot indicar per on aniran els tirs, vull dir les cartes (i les trampes). L'abraç efusiu de Cuixart a qui es descabellava ballant d'alegria pel 155 mentre a ell l'engarjolaven per haver exercit la llibertat, indigna alguns amb la mateixa intensitat amb què a d'altres admira. En qualsevol cas, cal molta solidesa i tenir-los molt ben posats per no cedir a la temptació del menyspreu, que és la forma més lleu de la venjança. L'altra anècdota que comentarem és la de la versió d'Els segadors (o segadores) amb què van voler adornar el tirabuixó, no per afegir més llenya a un foc inútil, sinó per dir que atès el context en què s'ha escenificat la "nova normalitat" (que diria algun cursi), no hi desentonava gens. Passaran les anècdotes, no hi haurà ni un dia de respir per als nous president i govern (de fet parlamentaris de les CUP i grups d'activistes per l'habitatge van voler recordar al carrer els pactes signats a propòsit de desnonaments i intervenció policial), i els problemes i reptes romandran. Veurem si avançarem o ens quedarem amb cara de pòquer davant els tafurs de sempre, que jugaran a enganyar-nos com saben fer ells, siga a compte de la taula d'un diàleg sempre ajornat o d'un nou model de finançament per al País Valencià que necessitem com l'aire que es respira. Si almenys ací baix i allà dalt estiràssem la corda en el mateix sentit que a tots ens convé, els tafurs ho tindrien més pelut per continuar pegant-nos-la amb les seues mangalotxes de sempre

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 28 de maig de 2021.] 

 


 

diumenge, 23 de maig de 2021

Cague en Ceuta!

Els nostres avis i besavis solien completar aquest renec amb "i Melilla!". És herència d'aquelles guerres colonials que sempre tenen el mateix perdedor, el poble pla de la potència estrangera, mobilitzat a la força, aliè per complet als designis de la pàtria dissenyada en despatxos i palaus forasters, i el poble envaït i massacrat, si cal, amb armes químiques, com aquell gas mostassa sobre el Rif. Aquelles guerres antigues del XIX i els anys vint del passat segle cuegen encara no sols en la memòria dels renecs, sinó també en la toponímia urbana que vol glorificar incertes gestes (Gurugú, Tetuan) o en assassins petrificats en estàtues eqüestres. Hi cueja, amb insistència de caparra, en els símbols obsolets d'antics imperis, en les places fortes de Ceuta i Melilla, en illots deserts només aptes per a l'èpica més tronada de franquistes com Aznar i companyia i els seus ridículs Perejils. Aquelles guerres embruten i perpetuen amb renovats esforços el dolor dels màrtirs anònims d'ara mateix a la tanca de Melilla, a la platja del Tarajal, a la ratonera bombardejada cada poc temps de Gaza o a l'exili àrid dels sahrauís, en els nàufrags innombrables de la frontera mediterrània. Són carn humana convertida en moneda de canvi. Aquests milers que van travessar la frontera de Ceuta estimulats pel paradís europeu perdut (millor en tot cas que l'infern africà trobat de cada dia) i rebuts amb els braços oberts de les porres, hereus dels 15 morts el 2014 en el mateix escenari, són les tornes de Mohammed VI per l'assistència mèdica, diuen, a Brahim Ghali, cap del Front Polisario i president de la RASD. Perquè tots els estats se les han d'heure un dia o altre amb l'espantall del seu enemic públic número u, Ghali o Puigdemont, Navalni o Öcalan, Mandela, Assange o Arafat, espill on no volen reflectir-se nus, qüestionats, contradits, combatuts. Aquelles guerres inútils dels nostres avis i besavis que ompliren de medalles infames les pitreres de tots els Francos i Astrays, creadores de novios de la muerte bons només per exhibir en les desfilades al costat d'una cabra i inflamar el cor de tots els nostàlgics de l'Espanya impossible i eterna. A Ceuta apallissen i rebutgen cornuts que paguen el beure i la festa de dues monarquies corruptes i tan amigues a l'hora de repartir-se el pastís del Sàhara Occidental, l'exprovíncia espanyola abandonada a la seua sort en 1975 amb tots els seus habitants a dintre. Carn de canó d'avui i de sempre, moneda de canvi amb què els territoris de frontera amenacen l'espantada Europa, les antigues metròpolis que ara es desentenen de la causa i l'efecte de no poques de les pròpies riqueses ja una mica deslluïdes. Com quan Erdogan pressiona i amolla el llast de la misèria i el vessa a cabassades a Lesbos, Malta o Lampedusa perquè s'acabe ofegant en una mar esdevinguda cementeri. Trist espill, trist eco que retorna, trista moneda que cobra el preu de la injustícia, de la terra mal repartida, del jou del colonialisme: a Ceuta, a Gaza, a l'Al-Aaiun. Els negocis que es lliguen i mantenen des de dalt en benefici dels de sempre, armes, oleoductes, carreteres, medicaments o vacunes, capital sense fronteres, es dibuixa en el mapamundi de la misèria per on els desheretats caminen buscant un lloc on accedir a l'altra banda de les filferrades, el verger on els espera el miratge on arreplegaran, en el millor dels casos, les molles caigudes de la taula de l'opulència. L'Estat espanyol fou entre 2005 i 2017 el setè exportador d'armes del món, entre altres països, a Israel i al Marroc, a qui com a prova d'amistat monàrquica se li'n feren algunes donacions en 2008. Tot sota l'empara de la Llei de Secrets Oficials franquista actualitzada en l'època de Felipe González. A Ceuta o a Palestina, als camps de refugiats de Tindouf, a Síria o al Kurdistan oblidat la mateixa torna sinistra, el mateix cercle viciós que centrifuga només mort i misèria.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 21 de maig de 2021.]

 



 

diumenge, 16 de maig de 2021

El fervor

Jordi Cuixart va aprofitar la vesprada del dimecres un parèntesi penitenciari per llançar un dels seus discursos entusiastes al final de l'acte organitzat per Òmnium en presència de bona part de la plana major de l'independentisme, inclosos alguns protagonistes de la mala comèdia de la formació de govern. Enmig del maremàgnum en què els partits i els polítics professionals i la dura repressió de l'estat han instal·lat la política, les paraules de Cuixart són aigua nova, primaveral i fresca, una pluja d'esperança. Com quan dictà la lliçó d'humanitat davant el tribunal de mòmies que va acabar condemnant-lo a nou anys de presó. De vegades tens la sensació que aquest home és capaç de carregar al propi muscle el futur sencer de Catalunya, d'aguantar amb un somriure el pols constant de la venjança cega de l'estat i les impotències i egoismes (se'n solen dir tàctiques) que generen els partits. El peix es mossega la cua: només des de fora de la política (institucional i partidista) es pot aspirar a transformar-la; només la independència personal garanteix la coherència i honestedat de la pràctica i la teoria. Per això la importància d'apel·lar a la societat civil, al poble organitzat en miríades d'entitats al llarg i ample del país, perquè torne a ocupar els carrers, perquè articule la desobediència civil que el farà avançar en el camí de la llibertat i la justícia social. Cuixart és un inspirador d'acció i actituds la importància i influència del qual depassa els límits estrictes de Catalunya i els seus problemes específics, un referent que des dels Països Catalans (terme que sol introduir en les seues intervencions) va guanyant dimensions universals. Els qui ens l'hem afillat des de fa temps, admirats del seu somriure, afabilitat i enteresa, els qui ens hi hem emparat o confraternitzat –que això va a edats–, el proposaríem com a Nobel de la Pau. Però la seua vacuna contra el pessimisme i la confusió data de caducitat si tots plegats (també els qui en latituds i circumstàncies diferents defensem amb fervor els drets democràtics i les llibertats del país) no som capaços de posar-nos en marxa, superar la síndrome de la capelleta i facilitar un consens bàsic per governar-nos i seguir navegant cap a l'horitzó. Perquè el que distingeix la solidesa del seu discurs, sobre la idea fonamental que el procés d'autodeterminació no pot estar condicionat per la repressió i que passa necessàriament per l'empoderament de la gent i la unitat en l'esforç, és en bona part el fervor que hi posa. Les seues paraules brillen perquè tenen al darrere la força del convenciment que l'objectiu és necessari i és possible perquè depèn de la voluntat. Davant la sonsònia monòtona i desanimada de la majoria de polítics de torn i la grisalla i mesquinesa que hi predominen, Cuixart representa el fulgor, l'entusiasme, el fervor de la paraula poètica. Només un home que ve de la cultura del món civil podia aspirar a una tasca com aquesta, amb l'èpica col·lectiva i el lirisme (tan denostat per tota mena d'inflamats ignorants!) de les coses tangibles, petites i immenses.

Precisament estic llegint aquests dies En defensa del fervor, un assaig d'Adam Zagajewski. Per al poeta polonès, que ens va deixar el març passat, el fervor (que remet tant a la idea de foc o ardor del sentiment com a la de religiositat –i en el nostre cas podem prescindir de tot lligam amb el diví) és nucli essencial de la creació poètica, oposat a la ironia, que defineix, seguint el seu compatriota C.K. Norwid, com "l'eterna correctora". "El fervor, l'ardorós cant de l'ocell al qual responem amb el nostre propi cant ple d'imperfeccions", "matèria primera de les nostres construccions literàries". La ironia ve després, sí, i és imprescindible, com les portes i finestres sense les quals les cases són inhabitables. Potser també a la política li sobra molta de la ironia que anul·la la inseguretat (o fa com que l'anul·la: vegeu les simplificacions rufianesques i de tants servidors partidistes) i li manca el fervor capaç de moure muntanyes. O de conquistar la bellesa, "que és per a tot aquell que busca un camí seriós".

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de maig de 2021.]

 


 

diumenge, 9 de maig de 2021

Esplendor del dietari

Em referesc al tercer dels publicats per Ramon Ramon, No sé què mor, premi Andròmina de Narrativa 2020, que acaba de publicar Edicions 3 i 4. Mentre anem traient lliçons i conclusions de l'enèsima victòria del nacionalcatolicisme a Madrid i esperant que alguns dels pocs espais de què disposem al país per a la crítica literària li dediquen l'atenció que es mereix, fem-ne uns quants, ràpids, cèntims. Autor d'una obra poètica d'alt voltatge i llibres guardonats en diversos premis, Ramon Ramon suma als mals de pertinença a un país i una literatura minoritzats la tossudesa de l'escriptor de soca-rel zelós de la pròpia independència i no gens donat a la fira de les vanitats en què sol consumir-se i consumar-se bona part del geni creatiu dels autors. Sense fer-ne escarafalls ni falses declaracions de modèstia, aquesta consciència d'escriptor perifèric i "insignificant" (sic, i en això darrer s'equivoca de mig a mig) és un dels temes recurrents dels seus dietaris. A fi de comptes, el moll de l'os del dietarisme és la perícia en la construcció d'un espai de reflexió personal on sondejar les profunditats de la pròpia vida i observar també, com a través d'un periscopi, la infinitud de l'espai exterior. No cal dir que Ramon Ramon combina i alterna aquestes perspectives amb molt d'ofici, gràcies al domini extraordinari de la llengua, la possessió d'una cultura molt vasta i sòlidament assimilada i l'art de l'escriptura. Perquè no hi ha el dins sense el fora i perquè entre allò estrictament personal i el que és de més o menys domini públic hi ha tot de vasos comunicants i fils conductors que l'escriptor ha de saber lligar amb tenacitat, des de la seua condició i responsabiitat assumida de ciutadà d'un país negat i de molt incertes perspectives futures (en les seues paraules: de valencià catalanista). Així les ben trenades reflexions sobre aspectes diversos de la cultura, sobretot la més estrictament literària (però també la científica, la filosòfica i la de les arts plàstiques, la musical, etc.) hi alternen amb observacions més peremptòries a compte del pas dels dies i les circumstàncies i experiències directament vinculades al propi país. Dividit en tres parts, les corresponents a les anotacions dels anys 2017, 2018 i 2019, Ramon Ramon s'hi revela com un observador molt agut de l'actualitat política, amb sucoses reflexions sobre la trama sociològica del seu poble, Catarroja, el mal de l'anticatalanisme, el pas del temps o la presència de la mort. Impagables en especial les pàgines que l'autor hi dedica a aquest darrer tema, les visites amb l'àvia al cementeri, els rituals de les festes de guardar, els conveïns, l'evolució soferta per antics companys d'escola o amics d'infantesa o joventut, el retrat àgil de certa fauna local, la dissecció d'una burrera endèmica que devora com un corc la fusta de l'edifici civil valencià. També certs moments del seu treball com a corrector de l'editorial Afers, algunes trobades amb companys d'ofici, els estius familiars a la platja de Xeraco, el creixement dels fills de què l'autor va donant compte de tant en tant des de la perplexitat del pare que no té més remei que aprendre'n sobre la marxa, paisatges i marines molt ben viscuts i pintats. Sobre la ja ampla i bella mar del dietarisme en català que es fa al País Valencià, el vaixell de Ramon Ramon navega amb tota la seua esplendor i de manera molt singular. El lector hi trobarà una font vivíssima d'informació, entreteniment narratiu, densitat poètica, assaig sensible i intel·ligent: la gran literatura que alguns tenen el do de fer sobre la marxa de la pròpia vida i a cavall del propi temps històric. Vagen per acabar unes quantes mostres del llibre espigolades ací i allà: "La mar és una màquina d'alienació mental perfecta", "concebia la literatura com una esperança antropològica", "El temps és la verbalització de la biologia del cos", "Podem agrair a la mort, després del dolor que ens causa, una vasta herència d'amor", "El meu egoisme fou tan indecent que, per matar el meu dolor, vaig matar a poc a poc mon pare", "La mort s'ha d'aprofitar expeditivament cada dia per sentir-nos perdurables. Perquè l'eternitat s'expressa en transparències. Als tanatoris comprovem com s'allarga el capvespre", "El Kaddish pel fill no nascut d'Imre Kertész ens angoixa: no diem «no!» a perpetuar-nos en els futurs imaginats de la sang pròpia. Som lluny d'Auschwitz: l'absurd no ens entra a l'úter. Al Mediterrani d'ací droguem cada dia la història", "la felicitat és el llenguatge que es riu de si mateix i dels qui en guarden les essències", "jo estic criat a poal […], els valencians no hem anat massa enllà de la literatura de cordell o d'eructació poètica", "llegir ha deixat de ser, majoritàriament, un acte d'amor que pressuposa la voluntat d'entendre el text", "En un confessionari d'església es deuen haver dit més mentides que en una taverna", "els intel·lectuals decrèpits són hegemònics: els pensaments brosten com cards d'una realitat erma", "La rancúnia no és el dolor, l'agent de creació suprem de la història de la literatura", "Sabem qui mor entre nosaltres, però desconeixem què mor dins de nosaltres". Això. I molt més.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 7 de maig de 2021.]

 


 


diumenge, 2 de maig de 2021

El Port plou sobre mullat

Un nou projecte faraònic amenaça el nostre país, o el que és el mateix, el seu centre neuràlgic, la capital, i el seu entorn: l'ampliació del port de València. No sembla que de moment els informes independents d'economistes, grups i experts ecològics i mediambientals, geògrafs i agrònoms, que coincideixen a qualificar-lo d'innecessari, agressiu i perillós en tot d'aspectes, haja despentinat els sabuts que l'han dissenyat ni fet tremolar la mà pública encarregada d'executar-lo. Com tants somnis lucratius que solen acabar en malson per a la majoria social, de nou amenaça de ploure sobre mullat. Cal recordar la vergonya del Castor, que ens va fer cornuts i ens va obligar a més a pagar el beure? Ens hem de remetre a la barbaritat d'allargar l'agonia de la central nuclear de Cofrents aprovada d'esquena al País Valencià? Haurem de rememorar aquella època infausta plena de circuits de Fórmula 1, regates de luxe, camps de golf, terres mitificades, aeroports per anar enlloc i tornar-ne pel mateix preu, escenaris de l'autobombo, la megalomania i els negocis d'estil Gürtel, el clamorós silenci d'estadis que s'han enrunat abans de l'estrena? Farem catàleg de totes les destrosses perpetrades al país i la seua gent a compte de paradisos esvaïts com el fum i reencarnats en bancs suïssos o illes tropicals? En aquelles pluges antigues, algunes tan antigues com l'anar a peu, també ens prometien el progrés, el benestar i el treball per a tothom. Però el progrés es va convertir sovint en una bèstia voraç que s'ho menjava tot i tot ho malmetia, el benestar en voràgine i desassossec i el treball ja és quasi una simple metàfora per entretenir l'exèrcit de desocupats, l'únic que creix ací juntament amb la temperatura del planeta. Això i el desvergonyiment amb què continuen sense despentinar-se elaborant propostes que ens acosten una miqueta més a l'abisme. El capital ensalvatgit no dorm, només simula que descansa per arreplegar forces per a la següent escomesa, el proper salt a la jugular del poble. I així va fent, deixant que les coses es degraden (com el camp valencià, una riquesa immensa que estan llançant a perdre, com la costa gallina dels ous d'or ja escatainant el col·lapse, com el teixit productiu del país esfilagarsat a major glòria de foscos oligopolis, com…) per justificar una operació traumàtica, per imposar un remei més dur que la malaltia. I tirant pel dret, escudats en els vots, els laberints burocràtics, i el top secret de capital i estat. És increïble, amb la pandèmia encara sembrant horror, que no en vulguen aprendre res, que no identifiquen les prioritats que beneficien el conjunt de la ciutadania, les seues necessitats i urgències: salut, educació-cultura, treball. És increïble que projectes-negocis com el del Port de València no siguen sotmesos completament a l'escrutini independent i públic, al debat obert sense trampes i a la decisió compartida i democràtica. És increïble que la democràcia quede molt ben emmarcada, com aquella foto escolar esgrogueïda que ja només alimenta les nostàlgies, relegada als seus apectes més sinistres i formals, confosa amb tota mena de legalismes, arrancada de la seua sina referendària i nodridora. Avui ens concentrarem a sota del rellotge del Port de València, aquell símbol d'una modernitat que sempre canvia de paràmetres, vigilants del temps i la memòria, per entomar una pluja que amenaça de nou de caure sobre mullat, conjurant-nos contra l'enèsima alerta meteorològica sobre la capital i l'horta, que és tant com dir sobre el país sencer, escarmentats pels mals passats i presents i, amb tot, preservant claus que òbriguen el futur a l'esperança.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 30 d'abril de 2021.]

 


 

diumenge, 25 d’abril de 2021

Especial Sant Jordi

Tan especial que el celebrem en 21, el Dia dels Músics en què sol començar l'alcoiana festa. Tot perquè m'he deixat gratament embolicar en el ritual organitzat per la Fan Set de signar llibres, de manera que desempolsegue la ploma d'offsider i m'arme per a l'ocasió com un neòfit entradet en anys, quines coses. Tan especial, aquest Sant Jordi, que segons que m'informa l'editorial de Vicent Partal, allà no se'ls ha acudit una altra que tirar mà de plagi aixafaguitarres i declarar aquesta diada dels llibres i les roses ni més ni menys que Día del Español, eixuta barreja de gentilici, llengua i heroi tronat, que tot hi cap. Qualsevol excusa és bona per als cagafestes de sempre, fins la mort de Cervantes el 22 d'abril de 1616, tot i que en els papers de la parròquia de Sant Sebastià de Madrid, que són els que compten per a la seua història oficial, hi figura el 23, dia del nostre patró. Al pobre don Miguel, que ja es va traure de la mànega sense braç la genial paròdia del Quixot per inaugurar la novel·la moderna, li fan traure pel mateix forat aquest emfàtic dia en substitució del més sofert i casolà Dia del Llibre. Però nosaltres hem vingut a l'Octubre a signar més o menys llibres i fer bona la diada literària amb una rosa de paper estellesiana que l'Eva Gisbert s'ha tret de la màniga d'algun racó de la llibreria i ha posat delicadament sobre la taula convertida en altar de signatures. Abans d'això he quedat amb l'amic Luis Antolín, acabat d'arribar de Toledo amb el seu Cuentos de un zascandil eixit del forn, llibre que com tota bona narrativa és mig veritat i mig verídic i conté altes dosis de ficció. Mentre l'espere assistesc a un espectacle inèdit: un home que hi ha assegut als escalons del carreró de la Llotja està llegint Farem un pensament, el llibre que he vingut a signar en bona hora. I s'hi està tan tranquil mentre jo espere el meu amic! M'adone que m'observa dissimuladament. Sospita per ventura que soc l'autor del llibre que fulleja, l'autor davant el qual ha caigut sens dubte retut a les primeres de canvi? I mentre m'unfle i faig temps amb les meues fantasies, el descongut es lleva la gorra i les ulleres de llegir i adreçant-se a mi em pregunta: "És que hem d'estar-nos així esperant molta estona més o anem ja a dinar?". Que és el que fem, anar a dinar, rient i recreant de camí l'anècdota per a futurs memoràndums, al mateix lloc del crim on dues hores més tard signarem el ditxós llibre. Dues hores que ens passen volant i que acabat l'àpat despenem a la plaça Lope de Vega, un altre fènix enginyós, admirant la verticalitat de Santa Caterina i bevent un reconfortant cremadet ben elaborat. Els núvols baixos, el plugim finíssim que cau a aquesta hora i la soledat dels carrers del Mercat dibuixen una ciutat espectral, d'aire vagament nòrdic que convida a buscar aixopluc. A l'altar de l'Octubre ja s'hi està, matiner, en Pau Alabajos, bolígraf en mà i mascareta negra a joc, amb el seu premi de teatre Ciutat d'Alcoi. Tot es conjura per a aquesta glopada sobrevinguda d'enyor de pàtria. Com els de Bilbao, els alcoians naixem i vivim on ens dona la gana, com fa Hiroshi Fuji, l'alcoià de Kobe, Japó, que ha gravat en vídeo l'Himne de Festes a guitarra. Que què? No debades, per si no havia quedat prou clar, avui és el Dia dels Músics. L'Hotel Fontana, sobre el genocidi de Srebrenica de 1995, és una peça de teatre documental inspirat en els testimonis de supervivents i botxins d'aquella ignomínia. No tarda a arribar-hi l'estrella que completa la petita constel·lació d'esforçats escriptors, la flamant Núria Cadenes amb el seu justament aclamat Guillem, una altra ficció plena de veritat fins i tot històrica. Més fornida en aquestes batalles, Núria ha vingut acompanyada del seu ordinador d'escriptora a peu d'obra. I com que l'Octubre no està tan sol·licitat per a les firmes com la cèlebre escala d'Odessa del Potemkin, els convocats per Sant Jordi ens podem esplaiar amb al nostra passió compartida, el país de les paraules. En aquest punt em demana Pau que li faça cinc cèntims del meu llibre, cosa que ens serveix per derivar pels mars transgenèrics i la necessitat de buscar pels intersticis de les convencions i els models els territoris fèrtils de l'exploració creativa. Preveient el buit de les hores que ens esperen i que el conjur col·lectiu acaba convertint en peça teatral, amb entrada i eixida de curiosos personatges, jo portava No sé què mor de Ramon Ramon, que expose a col·lació per il·lustrar el tema que ens ocupa, un dietari guanyador d'un premi de narrativa on podem trobar, entre pàgines i pàgines d'alta poesia, crítica literària, notes de viatge, escriptura, en fi, encesa sobre la marxa de la vida despullada amb una capacitat d'introspecció i prospecció que esborrona. Botem de Ramon Ramon, que per a la seua desgràcia aconsegueix l'elogi unànime dels presents, a Sándor Márai i la seua novel·la dramàtica L'última trobada que, Núria, sempre atenta a tot el que passa i a tot el que roman, s'apunta amb disciplina militant. La sensació que som un fum d'escriptors els que vivifiquem la cultura i sostenim la literatura, i que la literatura és el basament que més sòlidament sosté el país, amb permís del Día del Español, va envaint-me per moments. Sort que en eixe moment arriba en Pere Ciscar amb els seus llibres davall el braç i podem treballar una mica, i sort també que amablement ens porta unes cerveses que alleugen la set de tanta fatiga. És ara l'entrada en escena d'Emili Payà, un altre compatriota que, acreditant la seua ànima àcrata i juganera, ens proposa unes suplantacions delicioses: Núria li signarà el meu llibre, Pau signarà el de Núria i un servidor el de Pau. Foto per a la premsa que eternitza el moment. És l'hora de Josep Mir, que pareix arribat de cal notari en companyia de Josep Beltran, el de Lluerna Teatre, i esbossen junts un vals en la pista buida que presideix el fil d'acer que baixa directament del cel d'Andreu Alfaro bressant-se en l'aire quiet. Decididament, avui és el dia del teatre, diguen el que diguen. L'escena final la posa Prats, el fotògraf de Carcaixent, vilatà de mirada universal, amb una instantània ràpida i testimonial, perquè ja són les vuit del vespre, hora de tancar la paradeta. De camí a casa, sota el plugim tènue i persistent, em ve al cap "Si la despullava" de Papasseit en la tonada de Serrat. En què devia estar pensant? La taral·lege sota la pluja i la màscara i ja a casa la complete amb els tres acords de guitarra amb què la senzillesa es vist d'esplendorosa vitalitat. Begonya, la Begonya Mezquita, acaba la seua lliçó de basc on line. Sopem i donem per acabat el nostre Sant Jordi particular, avançat i teatral. 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 23 d'abril de 2021.]

 

🌹 🌹 🌹