Adeu, Mr Trump

Un dibuix que l'artista portuguès Vasco Gargalo va fer l'any 2020 i que aquests dies ha tornar a córrer veloç per les xarxes ho il·lustra molt bé. L'Estàtua de la Llibertat està a punt de llançar lluny el president Trump amb una fona que té per bossa una mascareta higiènica de les que tant vam usar quan la pandèmia del covid-19. Concebut quan a les eleccions nord-americanes de 2020 Trump va perdre la presidència del país, la mascareta del dibuix subratlla el negacionisme panxacontent (una de tantes bestieses com ha protagonitzat l'abominable personatge) amb què va posar en greu risc el seu poble i de retruc la humanitat sencera. El popular símbol de la llibertat que s'alça orgullós a Liberty Island i els braços que envien Trump a pastar fang han estat en realitat els votants que han donat una majoria aclaparadora als candidats demòcrates al Congrès i al Senat a les recents eleccions als EUA. L'eclipsi del fantotxe que ha marcat tota una era d'ignomínia ha començat i més prompte que tard caurà daltabaix per a alegria de la immensa majoria de persones i pobles contra els interessos dels quals ha governat el que fins ara ha estat l'home més poderós de la terra. Enmig d'un malson com el de Trump, que a fi de comptes no és més que la cara més visible de la trama feixista d'última generació que té en el control tecnològic la seua arma més mortífera, ens pensem que no despertarem mai, que el patiment serà llarg i dur. Però ve el dia que es confirma que no hi ha mal ni sàtrapa eterns, que tot en aquesta vida té un final.

Durant el seu regnat Trump ha encès totes les alarmes, la del col·lapse ecològic, la de les guerres monstruoses i els genocidis, la dels capricis paranoics, la del racisme més descarnat, la del masclisme més violent, la del menyspreu a la legalitat internacional, la de la burrera convertida en espectacle… Per tot això i perquè la màscara de vencedor sense rival ha anat caient davant els qui confiats en la seua vèrbola efectista però buida el van votar i creure i ara es troben més pobres i indefensos que no ho eren, Trump ja vola cap a les papereres més vergonyoses de la història. I ja és un fet que, amb la nova majoria demòcrata, per primera vegada aquell país tindrà un senador musulmà, un d'obertament homosexual, dues governadores afroamericanes, dues governadores hispanes i una de nativa americana. No és poca cosa, certament, quan s'ha viscut a un pam de l'abisme en drets, llibertats i democràcia. I els efectes d'aquest nou rumb s'han de poder veure i palpar prompte.

Els últims deu, prodigiosos dies han anat plens d'altres bones notícies des de la perspectiva dels correctius que la mobilització popular i les urnes han infligit al vertiginós ascens de les dretes més extremes, al Brasil amb la inesperada victòria de Lula, a Sèrbia amb el triomf de la inèdita Llista Estudiantil i fins a Israel, on per una vegada el massiu vot palestí –minoria tradicionalment abstencionista– condicionarà la formació de govern i podrà deixar-ne fora Netanyahu. Un pas més i algun dia és possible que vegem Trump i el seu protegit primer ministre israelià, responsables directes del genocidi palestí, asseguts en el banc dels acusats davant el Tribunal Penal Internacional per donar compte dels molts crims que se'ls poden atribuir amb una simple aplicació responsable de la legislació internacional.

La prudència ens priva encara de fer volar coloms, però no hi ha dubte que el món respira millor lliure per fi d'una càrrega que ja es feia insuportable. Cal aprofitar-ne les lliçons. La que ens ensenya abans que res que qualsevol tirà pot caure, per molt de poder que acumule, quan la gent fa un pas endavant al carrer i a les urnes; la que ens diu que la democràcia encara pot tenir un llarg recorregut a través de mecanismes decididament pacífics i civilitzats, lliçó imprescindible en temps d'incerts i ben causats i poc entesos encara aldarulls i destruccions; l'exemple que ens demostra que és possible i necessari canviar els mecanismes d'empoderament i defensa popular contra els abusos dels poderosos. Ara que tenim al davant dues fites importants, la de la vaga general de l'11 per un habitatge i una vida digna per a tothom i les eleccions espanyoles del 29 de novembre seria absurd no prendre'n nota. Serem capaços de capgirar l'anunciat (i un pronòstic és sovint un propòsit indissimulat) èxit de les dretes extremes? Podrem celebrar al País Valencià el canvi radical de rumb que el nostre país necessita urgentment? De moment, adeu, Mr Trump, i aneu-vos-en a fer la mà en bona hora!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de novembre de 2026.] 

 

 [©Vasco Galgalo 2020]

Baztan

Els viatgers passen uns dies a la vall del Baztan allotjats en una còmoda cabana del càmping del mateix nom, al poble d'Erratzu. Encara que una mica endarrerida, la tardor ací ja ha començat a desplegar amb força la paleta de colors que en pocs dies pintarà el paisatge de les diverses tonalitats de grocs, ocres, marrons i rojos de roures, castanyers, freixes i faigs i els altres arbres caducifolis, sobre el fons dels verds permanents dels prats i el blanc predominant de casals, masos (baserriak, en diuen ací) i pobles. Llevat de la intensa pluja amb què van ser rebuts el primer dia, el sol i un clima temperat han facilitat passejos i excursions per camps i serres dels voltants, un dels objectius principals del seu viatge. Havien estat feia uns anys al Parc Natural de Bertiz, després d'una breu passejada per Elizondo, capital de la vall, amb el temps just per fer un mos sense pena ni glòria. Així, la nova incursió a la vall presentava tots els atractius d'allò que pràcticament es viu per primera vegada. I per primera vegada, ara sí, els viatgers encaminaven els passos a un dels itineraris més recomanats dels voltants d'Erratzu, el que porta al salt d'aigua del Xorroxin, una ruta molt amable que es fa tothora en companyia de l'aigua i la seua cantarella i travessant eixos petits ponts de fusta o pedra coberts de molsa que sembla que hi són des del principi dels temps. El poble està de festa: hi té lloc una cursa de 42 quilòmetres de muntanya que ha eixit a les 8.00 i el guanyador de la qual fa l'entrada en meta poc després de les 12.00 del migdia. Des d'aquesta hora fins passades les tres el degoteig d'esforçats corredors i corredores que arriben exhausts i plens de fang de cap a peus serà constant, ciorcumstància que els viatgers aprofiten per dinar en un dels bars del poble.

El Baztan és comarca plenament bascòfona, de manera que les provatures en l'idioma del país, fetes quasi sempre amb més voluntat que encert, són rebudes amb paciència i simpatia per la gent, sobretot quan s'assabenten de l'origen nacional dels visitants. Compartir una mateixa llengua, la pròpia del país, encara que siga en les formes més simples de la comunicació, engega de seguida els subtils mecanismes de la complicitat que la fan possible i agradosa. Els bascos, com en general els valencians, tenen el bon costum de saludar-se breument (un bon dia, un egun on, un lleu moviment del cap, l'esbós d'un somriure) quan es creuen en el camí. Llàstima no poder dir el mateix de tothom, sobretot dels en general adustos castellans i estirats francesos –per què deu ser així?– que els viatgers es troben per Zugarramurdi i la famosa i embruixada cova, avui convertida en inevitable reclam turístic. La següent passejada els porta des del poble d'Arizkun a Urrasun i la bellíssima Amaiur, amb les ruïnes del castell que en el segle XVI va ser l'últim bastió navarrès davant l'embranzida de les tropes castellanes. I com que no es poden estar d'apamar aquest món des de l'alçada dels 1.418 metres del mont Saioa, el gegant del Baztan, mamprenen des de l'alt d'Artesiaga l'ascensió al cim redó de la muntanya en un dia lluminós que els acosta horitzons llunyaníssims, al nord els cims punxaguts del Pirineu, a l'oest Beriain i Aralar i el seu diàleg etern damunt les profunditats de la vall de Sakana. El cim del Saioa el sobrevolen voltors i àguiles i uns quants cavalls, d'aquells que tant abunden al Baztan al costat dels simpàtics pottokak, la raça nana autòctona, pasturen tranquil·lament l'herba fresca. Obert als quatre vents el Saioa obliga els excursionistes a ajustar bé la vestimenta mentre s'adeliten en la vista del paisatge que s'estén als seus peus, els circumda i abraça. En una bústia que un de tants grups d'aficionats a la muntanya com hi ha al País Basc ha deixat a recer del vèrtex geodèsic del cim per albergar missatges, els viatgers hi deixen testimoniatge del seu pas fugaç però imperible pel Saioa abans d'iniciar el descens. L'esforç l'acabarà de compensar un bon àpat a Elizondo i la visita a la llibreria l'Akelarre Kulturgunea, que ves per on és propietat d'uns valencians del Port de Sagunt, amos també de la d'El Puerto d'aquella ciutat. Els viatges no solen decebre quan posen davant dels ulls les connexions que van tramant la complexa i inabastable realitat del món. Per celebrar la troballa s'emportaran a casa els poemes de Pascual Pla y Beltrán, el paisà d'Ibi que en els anys trenta del segle passat va ser el primer mentor i prologuista de l'alcoià Joan Valls, Poemas proletarios y correspondencia, que ha publicat Manuel Aznar Soler aquest 2026 per a Ediciones Tinta Roja, i un llibre de la jove poeta basca Ione Gorostarzu, Geratzen dena (El que queda). Amb aquests llibres i tots els records del Baztan que aniran desgranant en dies futurs els viatgers fan promeses de tornar més prompte que tard a xafar els camins infinits del Baztan.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 30 d'octubre de 2026] 

 

 

[Panoràmica des del mont Saioa. Al fons el Beriain i la serra d'Aralar. 26 octubre 2026.] 

 

Pagar el beure

Encara no es compleixen dos anys de la dana del 2024 que un nou temporal ha assotat amb força Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Pobles valencians com Pego, Xàbia, Forna, Els Poblets (Setla, Mira-rosa i Miraflor), Miramar, Bellreguard o Oliva s'han sumat a la cartografia cada dia més vasta i sinistra de catàstrofes que encara ens entossudim a qualificar de naturals. I ho són, certament, perquè al capdavall tot va i ve de la natura, o de la «puta mare natura», com l'anomenà Joan Fuster en una ocasió amb eixa irreverència plena d'ironia que alguns avui s'apressarien a bandejar al racó d'allò políticament incorrecte. Cal, sí, molta incorrecció per dir les coses com són en els vertiginosos temps que corren. El de Sueca no era dels qui se'n van per les branques de l'idealisme o es mamen el dit. No debades la memòria de la Ribera i dels valencians i catalans en general baixa plena de riuades, d'aigua que se n'ix de mare i desborda torrents i barrancs, de marques ben fixades en murs i parets de cases que una prosperitat esforçada, desigual i molt tronada ha tractat d'esborrar. El que passa és que aquests fenòmens són cada vegada més usuals i sagnants i estan convertint-nos en zelosos observadors de les evolucions meteorològiques i seguidors sempre amb l'ai al cor de les notícies. Ves per on, hem reprès el costum ancestral d'escrutar el cel, de tornar a la natura, ni que siga amb la mediació del mòbil i buscant recer en els pronòstics i anàlisis de la ciència, que té més predicament que l'antiga saviesa dels nostres llauradors. És ella, la ciència, i un sentit comú que no necessitava seure en cap càtedra els que van avisar dels canvis climàtics provocats per la intervenció humana i els excessos derivats d'un sistema desbocat que no té més nord que el creixement compulsiu i la multiplicació dels dividends. A costa, no cal dir-ho, de la immensa majoria de la gent i dels més desprotegits, aquells que han anat a raure a zones inundables i a qualsevol dels paranys que la selva d'asfalt ha anat escampant sense miraments moguda per l'especulació i l'amuntegament més bèsties. Les dretes destrellatades que s'emmirallen en psicòpates de l'alçada de Musk o Trump, com ací PP i Vox, juguen al negacionisme per l'emergència climàtica en una actitud que no té res de llunàtica i molt de directament criminal. Que no pare de rajar l'or del cel capitalista per regar bé el benefici privat encara que als altres ens coste el futur i la vida! En aquesta batalla és quan més es troba a faltar l'existència d'una cada vegada més hipotètica dreta civilitzada, que ha desaparegut en la batussa pel control dels ja escassos recursos naturals i productius que la humanitat hauria de fer servir sense més tardança per assegurar la seua continuïtat en termes de dignitat ben repartida en comptes de dessagnar-se en guerres suïcides. Es veu que no: signar la pau amb la natura, que és signar-la amb nosaltres mateixos, és incompatible amb aquest sistema, que extrema els seus efectes perniciosos en l'actual fase agònica. L'arribada del Niño, que es produirà més prompte que tard, incrementarà exponencialment els riscos de temporals salvatges en el ponent mediterrani. El país que fan mans i mànigues per dividir en províncies i trossejar en comunitats que tenen constitucionalment prohibit federar-se (i per tant accedir a processos de col·laboració més efectius, per exemple) va i resulta que el reagrupa la meteorologia i la tossudesa geogràfica. En aquestes circumstàncies, no hi ha major urgència que reconsiderar la manera com hem muntat tot aquest sarau. Des de baix, com sempre, no falten propostes per capgirar una situació que fa permanent l'estat d'alarma climàtica, com la del grup de científics que han adreçat una carta oberta a diverses institucions i que podeu llegir ací. També la Unió Ramadera, representant d'un sector especialment maltractat per la bogeria del fals progrés, l'agrícola, hi té molt a dir, com ens informava aquest mateix diari. Adam ha passat amb el seu rastre de fang i morts i els seus colps cruels sobre la població més vulnerable. Un altre nom de temporal personificat ja es prepara per a prendre'n el relleu. Les alarmes insistents i puntuals que ens van arribar als mòbils, per primera vegada escrites en la llengua del país (moltes gràcies i què mana!), i el seguiment a peu d'obra del desastre per part dels màxims responsables polítics, posen en evidència i de retruc la irresponsabilitat criminal de Mazón i els seus adlàters, que es va cobrar la vida de més de 230 persones. Des de Madrid declararan «zona greument afectada per una emergència de protecció civil» (ai, quantes paraules!) les localitats més castigades per l'Adam. I Pérez Llorca promet també una pluja d'ajudes (alerta amb les paraules!) als afectats. Venen temps d'eleccions. La foto ha d'eixir sense cap ombra de dubtes. Encara que ben probablement ens tocarà pagar el beure una altra volta. Si no l'hem pagat ja.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 23 d'octubre de 2026.] 

 

 

 

Xitxarres i formigues

A dos dies del termini per registrar les coalicions que concorreran a les eleccions del 29 de novembre (escric aquesta columna el dimecres 14 d'octubre) el galliner de l'esquerra dita alternativa, és a dir, la que habita l'ampli horitzó que s'estén a l'esquerra del PSOE, es troba certament esvalotat. Tot són presses. No va fer els deures com les formigues, que aprofiten la bonança i el temps dels fruits per fer estalvi de menjar i emmagatzemar programes de supervivència, i a les envistes de l'hivern s'ha posat nerviosa. No és per menys: s'hi juga el sou i l'existència. La passió pel cant i el sarau d'aquesta esquerra inspirada en l'alegre i sorollosa xitxarra li ha impedit veure-les venir amb temps per posar-se a cobert i les precipitacions electorals l'han tornada a agafar amb el cul a l'aire i sense paraigua. Ara que plouran vots, urnes, eslògans i espots publicitaris i en el furor de la campanya es diran massa estupideses i massa poques paraules sensates, se'n recorda, de Santa Bàrbara. I a bons vells sants s'encomana, Colau, Montero, Rufián i tutti quanti, que temps han tingut de sobres per fer alguns dels miracles que van prometre.

Quan tot ja semblava dat i beneït amb l'Ada Colau de cap de cartell per la capital del Regne al front del Front Ampli a l'espanyola (perquè el nom és de procedència uruguaiana i amb ell ja va brillar l'enyorat Pepe Múgica), que havia d'agranar cap a casa les engrunes de Podem, Sumar, els Comuns, Esquerra Unida i no sé qui més, va i Gabriel Rufián, que és una xitxarra que canta sola i desafinada per molt que pertanya a la coral d'Esquerra Republicana de Catalunya, se'n despenja amb la seua aliança amb els d'Irene Montero. Quin panorama! Per evitar la previsible trencadissa l'exalcaldessa de Barcelona ha ofert el seu cap a la guillotina alternativa per obrir la possibilitat que algú que concite més consens o menys suspicàcies lidere el vell invent del Front Ampli. És, sens dubte, un gest que l'honora. Si a cals republicans de Catalunya no acaben de saltar totes les alarmes pel seu Llanero Solitario Rufián –que per prescripció estatutària havia d'haver sotmès el projecte electoral a consulta de la militància–, potser el de Santa Coloma, tan aficionat als flaixos, podria postular-se per al càrrec. Veurem quantes xitxarres no hauran d'anar a demanar aixopluc a ca les laborioses formigues del PSOE, si és que el tsunami de la dreta no s'ho emporta tot plegat a la merda. Quin guirigall! I a aquestes hores ja haurem eixit de dubtes pel que fa a les coalicions fetes a correcuita sense que haja cessat el xivarri.

Vist des del País Valencià, on també som molt donats a l'escataineig i al xic-xic de la xitxarra, l'espectacle serveix almenys per aprendre que en política, com en tantes altres coses de la vida, és més recomanable l'actitud de la formiga que la del simpàtic i cantaire himenòpter. A hores d'ara sabrem així mateix en què ha parat la proposta d'obertura de Compromís, feta també d'aquella manera en temps de descompte, a altres forces de l'esquerra valenciana, però –i tant com ens agradaria equivocar-nos–, arrossegats pels seus germans majors d'Esquerra Unida, de Podem i d'ERC, deuen haver declinat l'oferta de manera que una vegada més ens quedarem ací per vestir sants tremolant de fred a la intempèrie. De l'esquerra explícitament i insistentment anomenada independentista, ni en parlem, perquè la CUP s'ha posat la bena en previsió de la ferida electoral i ha decidit no presentar-se a les eleccions. Cal aprendre, doncs, de les formigues basques i gallegues com el Bloque Nacionalista Galego i Bildu i treballar amb temps i perspectiva per projectar i consolidar una esquerra valenciana capaç de posar ordre i trellat en el galliner autòcton. I que les llastimoses urgències dels valencians troben per fi les veus i els canals que les facen moure, les traguen del territori de la invisibilitat i la sordera i les posen a treballar com a bones formigues.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 16 d'octubre de 2026.]

 

 

  

Frontisses

Veurem en què para la mà estesa de Compromís a l'esquerra valenciana que se situa més enllà de la coalició, però d'entrada cal alegrar-se'n i donar la benvinguda a la proposta i treballar des dels diversos àmbits perquè adquiresca consistència i amplitud de mires. La temptació de repetir l'error de sumar-se al projecte de reconstrucció de l'esquerra espanyola sense haver fet els deures d'enfortir abans una alternativa valenciana capaç de mobilitzar el vot massiu del poble sembla de moment conjurada. L'emergència social i nacional en què el País Valencià viu des de fa anys i panys, agreujada per l'auge de la dreta i l'extrema dreta espanyolista i l'onada reaccionària que recorre el món, demanen fer de la necessitat virtut, sens dubte. Cal per tant convertir les fronteres entre organitzacions i partits en frontisses capaces d'afermar les portes a la paret i permetre obrir-les i tancar-les a conveniència. Però les frontisses són mecanismes inherents a les portes, en són part essencial, i per això un projecte seriós d'ampliació i millora del conjunt de l'esquerra valenciana no pot ser una resposta puntual a l'amenaça feixista i antidemocràtica, sinó un objectiu de llarg abast. Seria una llàstima cremar les naus de l'acord possible ara que la crisi de l'estat i la convocatòria d'eleccions espanyoles han precipitat decisions llargament esperades. La força del carrer demostrada en els últims anys amb les reivindicacions feministes, amb motiu de la dana, amb el moviment en favor de l'escola pública i la normalització del valencià, contra la turistificació i per la defensa del territori, el dret civil valencià, un finançament just o el dret a l'habitatge, han demostrat que tenim un poble i un país que reclamen una major i més qualificada presència institucional de l'esquerra valenciana i uns canvis socials a l'alçada de les pròpies necessitats i expectatives. Les frontisses han d'unir sòlidament totes aquestes lluites amb la urgent candidatura del conjunt de l'esquerra valenciana. El parany en què sovint hem caigut és el d'oblidar la necessitat d'unes bones frontisses per a l'òptim funcionament de les portes. Ens han demanat el vot i ens han promès el cel, però després s'han perdut en els laberints institucionals o s'han preocupat massa d'assegurar el cul en les seues poltrones i poc de retre comptes i moure lluita i reflexió. Al mateix Compromís li ha passat a voltes això. En nom d'un pragmatisme no sempre justificat per l'avanç en posicions i conquistes, ha anat desdibuixant el nom i la cosa i assumint en part el discurs de la dreta i la filosofia del «No patiu que això ho arregle jo!» com si la llavor de tot canvi no fos al capdavall l'acció col·lectiva i coordinada i no sols l'eficàcia en la gestió. No oblidem que a les frontisses se'ls ha de posar oli amb una certa freqüència per evitar que es rovellen i xerriquen i no puguen complir bé la seua comesa. La mà estesa, si és sincera, si espera de veritat l'encaixada, ha de ser impulsada per la generositat, l'honestedat i la perspectiva històrica gràcies a la qual sabem que cap projecte polític no és ni perfecte ni per a sempre. De moment sembla que les converses per a unir les forces a l'entorn de Compromís només s'obrin a partits, però és el món civil des d'on amb més arguments i insistència s'ha reclamat l'esforç de la unitat de l'esquerra. L'editorial de Moisès Vizcaino de l'altre dia resumeix molt bé les posicions que fa temps defensen persones com Vicent Maurí, Antoni Infante o Bonaventura Casanova i crec que s'haurien de tenir molt en compte per assegurar l'encaixada política. Si les frontisses són de bon material la porta, que té dues cares indestriables, la nacional i la social, resistirà tots els embats i s'obrirà a tots els horitzons. Pensem-ho bé avui 9 d'Octubre, en la nostra Diada Nacional, mentre fem un pas més per guanyar el País Valencià i eixim junts al carrer. Pensem-ho també demà i despús-demà. I despús-demà no l'altre arribem a l'entesa per renovar-la cada volta que li calga l'oli que ens aferma com a poble i ens obri a un altre món possible i necessari.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 d'octubre de 2026.] 

 

 

Lletra morta

La Constitució espanyola reconeix el dret a l'habitatge: «Tots els ciutadans tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat» (article 47). No cal dir que l'estat no ha estat mai capaç de garantir el dret proclamat per la també anomenada, tan ampul·losament, Carta Magna. Bé, ni aquest ni d'altres com el dret al treball, per no anar-nos-en més lluny. Diria més: no hi ha hagut govern a dreta o esquerra que haja seriosament fet complir la llei. Per una senzilla raó, perquè els drets reconeguts sobre el paper xoquen contra una llei universal de rang superior, la del mercat, que es podria dir igualment de la selva, si no fos que la selva ja deu ser el lloc més civilitzat d'un planeta que gira vertiginosament cap al col·lapse. La llei del mercat, de l'oferta i la demanda, descansa sobre el principi sagrat de la propietat privada i l'acumulació il·limitada de capital que permet especular amb les necessitats més elementals del personal, la de guanyar-se la vida i la de tenir un lloc on albergar-la. El denominat «estat del benestar» no deixa de ser un conjunt de boniques paraules escrites sobre paper mullat o lletra morta que inspira molts epitafis. L'esperit de la llei que s'expressa en l'aparatosa i inútil declaració de principis, constitucionals o no, s'hauria de materialitzar en la realitat, però és tan volàtil com aquells licors dels tonells que s'evaporen perquè beguen els àngels. En el cas que ens ocupa, els àngels es beuen tot el licor. La vista grossa, el somriure cínic, la trama de complicitats inconfessables, la inèrcia professional i la impunitat acompanyen el simulacre de lleis que són escrites perquè no s'hagen d'aplicar mai. El món, diríem, al revés, però és que sempre ha anat més o menys així. La realitat, la trista realitat, és que ni el treball ni l'habitatge no estan protegits efectivament després de quaranta-vuit anys de Constitució. Sent el de l'habitatge un problema de primer ordre en tots els països del nostre entorn, és a Espanya on ateny magnituds de tragèdia. Perquè es pot continuar fent la viu-viu, com han fet els governs bicolors que s'han alternat en el govern de l'estat, proclamant un dret que és lletra morta, mentre el nivell d'exclosos siga raonablement baix. Però quan la turistificació galopant de les nostres ciutats degradades a parcs temàtics és el principal estimulant monetari, els taurons de l'especulació alcen les aletes i esmolen els ullals per assegurar-se un negoci redó a l'ombra de la llei més silenciosa i eficient: la del capital. Un parc d'habitatges precari, cada vegada en mans de menys tenidors, sinistres fons voltors i bancs rescatats amb diners públics i als quals se'ls han condonat tots els deutes, forcen la pujada abusiva de preus i van sumant tragèdia rere tragèdia. No és només que llogar un pis en algunes de les nostres ciutats infectades pel turisme massiu s'haja convertit en un luxe impossible, sinó que gran nombre dels qui tenen un pis de lloguer es troben de la nit al dia amb preus que no poden pagar i abocats al carrer. Diguen el que diguen, però, el desgavell tindria solució si s'aplicassen algunes de les mesures que estan en vigor en altres països europeus i s'han revelat eficaces si més no per pal·liar els efectes devastadors de la llei del mercat.

Cíclicament el problema de l'habitatge es converteix en clamor quan generacions més joves s'organitzen en Sindicats de Llogaters disposats a donar la batalla en un tema que no es pot despatxar amb pedaços ni brindis al sol perquè està directament relacionat amb el model productiu d'una societat i amb una dependència desastrosa de la indústria turística. El cas, convertit en fenomen mediàtic, de la madrilenya Maricarmen Abascal, de 87 anys, desnonada i després restituïda a sa casa amb un lloguer més raonable, ha encès les protestes a les places i carrers d'arreu i provocat la redacció a correcuita d'un parell de decrets governamentals que ja veurem en què paren. L'encara més sagnant de Javi (de moment no n'ha transcendit el cognom), el sabater que s'ha suïcidat a Hospitalet de Llobregat al local d'on estaven a punt de desnonar-lo, és de moment l'última tragèdia d'una injustícia flagrant que empara el Déu Mercat i que afecta ja milions de persones. Mentre no garantesquen el dret proclamat haurien de tenir almenys la decència d'esborrar-lo de la Constitució i no allargar més la burla de la lletra morta. Però, és clar, a eixe pas el més probable és que es quedassen sense Constitució.

 [Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 d'octubre de 2026.] 

 

 

[Vista de l'acampada pel dret a l'habitatge a València, octubre 2026. Foto: J. Signes.] 

 

Continuar creant

La mateixa vesprada en què ens deixava l'artista Manolo Boix la Companyia de Teatre Micalet obria al públic el que fins ara havia estat el seu local d'assaig, a Torn de l'Hospital, al cor del barri de Velluters de València. Ho feia, després d'un acurat treball de restauració d'un espai que ara pot acollir una setantena d'espectadors, amb la reposició de l'espectacle Bomba va, bomba ve que es va estrenar en 2023. Algunes coincidències tenen el do prodigiós de l'oportunitat i estableixen noves correspondències que pareixen sorgides del no-res però tenen arrels fondes. La vigència de Joan Fuster que ha fet possible aquesta peça de teatre-documental també batega en la poderosa obra plàstica de l'artista de l'Alcúdia –com tot el que de rellevant es mou en cultura al País Valencià des dels anys seixanta. És per aquest cantó que els camins del comiat de l'artista i els de la benvinguda del grup teatral s'entrecreuen. Feliç coincidència, doncs: la continuïtat de la cultura d'un poble que no pot estroncar cap mort ni la simple circumstància adversa. S'apaga la vida de Manolo Boix en el mateix moment en què les llums d'un nou espai teatral s'encenen. La veritat ix a escena i il·lumina el llegat imperible de l'autor de Sueca tot fent memòria dels atemptats amb bomba de què fou víctima en 1977 i 1981 i de la persecució i criminalització a què el van sotmetre els poders instituïts més espuris per haver posat una mica de llum, amb la paraula raonada, a les enterques ombres de la història dels valencians. ¿I a què dedicà gran part del seu esforç artístic Manolo Boix sinó a il·luminar amb un nou realisme (que a vegades ha estat definit en termes d'hiperrealisme) i una visió pròpia oblidades escenes del passat col·lectiu, històric, literari per fer-les descansar sobre un present sempre incert, assetjat encara per la mateixa violència ambiental que alimentava les bombes de Fuster, la de la revolta cruelment reprimida dels agermanats i la de totes les Almanses, la de l'ocell que ofega una mà poderosa i implacable d'una de les composicions més celebrades de Boix? En l'escrit de 1981 «Manuel Boix, pintor» Fuster apunta una idea que trobe ben suggerent. Per a ell moltes obres de l'artista, tan precioses i precises en el detall, són autèntics documents: «Més que “símbols”, en l'obra de Manuel Boix trobem “detalls”: documents. Hi trobem, sobretot, el fet que Boix és un “pintor” que converteix en denúncia tot el que toca: tot el que veu». L'oportunitat de les coincidències: obrin un nou espai per al teatre el mateix dia en què ens deixa Boix, que a penes ha sobreviscut uns dies a un altre nom imprescindible de la plàstica contemporània, el seu amic i col·laborador en molts projectes, Artur Heras. Amb una obra que documenta els atemptats contra Fuster amb unes bombes l'ona expansiva de les quals pretenia soscavar un moviment valencianista posat al dia i eixamplat en el seu horitzó natural dels Països Catalans i la mateixa existència digna i diferenciada del poble valencià. El muntatge teatral amb què la Companyia de Teatre Micalet inaugurava la seua sala és una mostra –una mostra més– de la vigència de Joan Fuster i la constatació que només l'esforç de sobreposar-se a les adversitats (en aquest cas provocades pel «foc amic» que fa poc va privar la companyia de l'espai històric del Teatre Micalet) assegura la continuïtat d'una cultura. Desapareguts Boix i Heras, perdurarà la seua obra a través del temps, com perdura la de Fuster. Si es tanca un teatre, se n'obri un altre. Si una llum s'apaga (com en aquella elegia primerenca de Raimon, aquell Som que va obrir-nos les portes de la joventut), noves llums il·luminen l'escena perquè la veritat del teatre continue trobant el seu públic natural. Ni les bombes ni la violència poden matar les idees i la paraula ni la força imperible de la imatge artística que es multipliquen en els seus ecos. Ho devem, sens dubte, a persones com Fuster, Boix o Heras, però també als qui han estat capaços d'encetar la nova aventura de la Companyia de Teatre Micalet al barri de Velluters enlairant una torxa antiga i molt ben encesa: Laura Sanchis, Joan Peris, Pere Mallol, Guille Zavala i Pilar Almeria. Gràcies.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 25 de setembre de 2026.]

 

[Joan Fuster vist per Manuel Boix, 1984.]

 

 

La mesura del món

Ramon Ramon, Mar de Xeraco. Edicions 96, Razef Plaquetes núm. 44. La Pobla Llarga, abril 2026.

· · ·

Feia temps que Ramon Ramon (Catarroja, 1970) no publicava poesia, concretament des d'Els temps interromputs (2016), el llibre que feia sis en la seua trajectòria poètica. Amb Dins el camp d'herba (dietari 2009-2012), de 2014, el primer dels quatre dietaris publicats fins avui, el poeta iniciava un fèrtil camí com a escriptor de prosa que li ha valgut un parell d'importants premis literaris, el d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta per Llum a l'atzucac (dietari 2012-2016) en 2018 i en 2020 l'Andròmina de Narrativa per No sé què mor. Dietari 2017-2019) (2021). El darrer L'any dels cinquanta. Dietari 2020 (2025) completa de moment la sèrie dietarística.

De manera que aquest Mar de Xeraco significa el retorn, brillant, amb una llum molt mediterrània i molt particular alhora, de Ramon Ramon al camp de la poesia publicada. Publicada si més no: em resistesc a creure que el poeta deixés mai completament d'escriure'n. La millor prova del que dic, convencionalismes de gèneres a banda, és la pulsió poètica amb què Ramon Ramon escriu també la prosa dietarística, que en no pocs moments ateny els més alts cims de l'art verbal, és a dir, d'això que comunament entenem per poesia. Quan l'escriptura presenta la potència i el rigor a què l'autor de Catarroja ens té avesats les costures dels gèneres salten pels aires, oblidem les etiquetes, ens quedem nus davant la màgia de les paraules bellament i sàviament combinades i deixem que ens penetre tota la força evocadora de què és capaç la pura i simple literatura. Al capdavall el dietarisme no és lluny de la poesia, la poesia no és lluny de l'assaig i el pensament, que no deixen de ser també maneres d'interrogar el temps i anomenar-lo, de mirar la vida cara a cara com qui mira la mar i l'infinit que no es deixen mai atrapar. Com qui mira la mar i escriu i dona veu transitiva al silenci, o invoca els morts, poua l'absència i el dolor, i acaba omplint la botella amb un missatge essencial que ajude a entendre la mesura del món. Com qui mira la mar i escriu per sobreviure's.

Ramon Ramon explica en l'epíleg d'aquest bell llibre les circumstàncies específiques en què els vint poemes o fragments que el componen van anar eixint a la llum, emmirallats en les onades, bressant-se al ritme dels vaivens de la mar verdosa de Xeraco. A primera hora del matí, amb el sol despuntant per llevant, en dejú, assegut en la seua cadira de platja, en dies d'agost de 2022 i 2023, el poeta escrivia. Mar de Xeraco és una suite, un únic poema estructurat en vint fragments numerats escrits en forma de prosa i d'extensió variable (el més llarg, el V, té vint línies; el més breu, el XVI, en té cinc). Des d'aquesta disponibilitat de la mirada, potser sense idees preconcebudes o projecte previ, el poeta comença amb el primer vers a estirar el fil de la madeixa del pensament i l'emoció, de la memòria i de l'oblit, «No hi ha mar sense poema», per tot seguit deixar caure, com qui no vol la cosa, «No hi ha poema sense naufragi». I ja som de ple navegant la mar de la poesia.

Així, alçada onada a onada, en frases breus, senzilles i redones, amb la nua, vibrant, veritat del llenguatge, tota la mar ens cap dins les mans obertes, la sal emblanquina la pell coent mentre el sol va llaurant el nostre enlluernament. El poeta potser no pretén res que no siga afirmar la pròpia existència, que merèixer el paper de testimoni atònit i humil davant la mar, però els seus versos brollen i avancen com una pregària («I pregant, cada dia pregant, perquè aquesta humil bellesa de la mar no tinga un mal pensament i ho anorree tot»). El poema és fill d'una cultura i una Mediterrània que no es diuen, que hi són «com un vi antic», i defuig sàviament tota impostació i la mandrosa tirania dels tòpics. El seu alè busca la música a través del llenguatge repetit i inspirat pel ritme de les ones, que és la lliçó més vella del silenci, perquè el poeta es vol «mariner del temps» i sap que «sense el far de la mort no navega el llenguatge». Davant la mar de Xeraco al poeta li arriba per fi «la brisa dels morts». El gran naufragi de la mort mou tots els poemes. El paisatge infinit de la mar és el buit poblat per les veus dels qui ja no hi són: en l'espill de la mar es reflecteix l'infinit interior de qui hi mira i de qui hi parla. I «Qui parla amb la mar sinó un mort?», es pregunta. Amb el pas de les hores, altres presències van entrant als poemes: una nadadora solitària, vella i encara vigorosa, una parella de joves que es besen i es fotografien, que «sobreactuen» als ulls del poeta («La mar és la metàfora més cruel de la Història: l'enfonsament de tot amor, el fracàs de tot llenguatge»), una gavina que mira impenetrable la mar, unes formigues («Volen veure la mar, aquesta aigua que es queixa, aquest part que no acaba?»).

La mirada del poeta va afinant-se a cada instant, creix en espiral des de la primera paraula, aprèn del mar («Fem com la mar, no jutgem. […] Fem com la mar: no siguem res sinó un poema lliure», «La mar m'ha ensenyat a no apropiar-me del llenguatge») i el vent li recorda «que algú ens va deixar, que sobrem dins la nostra solitud». Ara la pregària ja ha trobat les formes més diàfanes, «Mar de l'enyor, deu matinal, porta'm el pare, trau-lo del corall del temps», «Descansa, mar, dins dels meus morts, que no són murs, que no són pous», «Que el final siga aquest: una mar que ens travessa». La mirada és el viatge del poema que es construeix en la contemplació de la mar. Contra la duresa eixuta del món, l'aigua infinita i la llibertat del llenguatge. I el missatge en la botella que ens salva del naufragi: «Ens trobarem ací, en la mar de Xeraco. […] L'amor és el fons del temps […] Serà a l'estiu, quan tot cap en els ulls». Es completa el cicle, se succeeixen les mirades de les generacions, sobre el mateix fons marí la brisa ens retornarà els morts: «I tant farà que estiga mort. Perquè llavors ja haureu entès la mesura del món».

Agafeu el llibre de Ramon Ramon, seieu davant la mar, ompliu-vos de paraules i silenci, deixeu que totes les presències del mar us inunden amb el ritme i emoció de les ones.

[Publicat a Saó núm. 525, juny de 2026.]

 

 

 [Edicions 96]

 

Contra la invisibilitat valenciana

Fa temps que hi pense: la invisibilitat en què vivim els valencians en tot d'aspectes de la nostra vida col·lectiva –la llengua, com a signe principal de la pròpia identitat, i amb ella tots els elements que històricament ens han fet ser el que som, amb rares excepcions– és alhora causa i efecte de la minorització que ens empeny a l'assimilació completa a Espanya. Comencem pels efectes. Tants anys de domini aliè exercit més o menys violentament contra el nostre poble amb les armes de la llei i la llei de les armes i amb formes més subtils però igualment eficaces de repressió, van inocular en el cos social l'automatisme de la por. Acostumats al garrot, sovint ens hem posat la bena abans de rebre la ferida. Se'n diu també curar-se en salut, d'això. De vegades no cal que ens prohibesquen això o allò, ja ens en privem nosaltres mateixos, amagant la llengua (o la senyera) i altres signes d'insubordinació. Si en algun moment despertàvem de l'ensopiment col·lectiu i ens entrava l'alegria que provoca la perspectiva més o menys real de millora o alliberament, com en els anys setanta, quan la fugaç Primavera Valenciana i en altres lluites memorables de la recent història, llavors sovint ens tocava rebre amb més contundència. No cal il·lustrar-ho amb exemples que tots recordem. L'escarment reiterat que ens apliquen explicaria, entre d'altres, la multitudinària inhibició valenciana davant la repressió que va caure sobre Catalunya arran de la revolta democràtica per la independència. Quan veges la barba de ton veí pelar… A nivell simbòlic, imprescindible per a la visibilitat d'un grup i d'una causa, funciona igualment el mecanisme de l'autocensura, del més val no remenar-ho ni donar excuses a l'enemic. La violència policial contra ciutadans que porten estelades, a Elx com a Alcorcón, és un mètode dissuasiu contra tota dissidència i apunta bé als dèficits democràtics de l'estat. Criminalitza determinades manifestacions perfectament democràtiques i assegura't la impunitat de la injustícia. En el millor dels casos potser encara et penjaran una medalla a la solapa, com va passar-li a algun piolín.

Dit això, quant de temps fa que a penes si apareix l'emblema nacional de les quatre barres en les nostres manifestacions col·lectives? Ni tan sols en moments tan propicis i arrauxats com les mobilitzacions per la dana o en l'exemplar revolta dels mestres del curs passat. Si el principal partit valencianista fa molts anys que va canviar la senyera pel color taronja adornat amb un punt i coma molt simpàtic i poc eloqüent (o molt, segons com es mire)! Vist amb una certa perspectiva, això fou com disparar-se un tret al peu. A canvi de què tanta renúncia? Hi ha qui diu que les banderes no són més que draps i que l'important és la qualitat de qui les porta. No hi puc estar més d'acord. Tothom, en conseqüència, té dret a exhibir els seus draps: sense ells no hi ha portaestendards ni podem distingir els uns dels altres. Agrade o no, però, no totes les banderes són iguals. N'hi ha que arrosseguen una història d'ignomínies i massacres i no haurien de ser acceptades en una societat democràtica i n'hi ha que simbolitzen la noble lluita per la justícia i la llibertat. També n'hi ha que semblen impol·lutes només perquè les maquinàries dels estats les han rentades a conscència.

El cas és que els valencians, amb l'espenta decidida d'un estat que ens va a la contra, ens hem anat invisibilitzant. Al capdavall, l'exhibició d'un símbol col·lectiu com la senyera és una prova que existim, que hi som malgrat tot, que resistim les maltempsades, que no ens hem dissolt encara en el poderós corrent aliè, que hi ha un projecte nacional que ens uneix. L'abassegadora i enutjosa presència de la bandera d'Espanya i tot el que ella representa té l'efecte multiplicador a què els valencians hem renunciat sisplau per força. Aquesta és una causa més de la nostra invisibilitat. I qui lluitarà pel que és invisible? El valencianisme (i no n'hi ha altre que el d'esquerres) hauria de fer un pensament i, amb plena consciència de ser encara una força minoritària, i precisament per això mateix, aspirar a guanyar-se una presència social que assegure un creixement al voltant d'uns símbols que representen el bo i millor del nostre poble. El lema fusterià que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres té una implicació directa en la nostra visibilitat: tot carrer i tota bandera que cedim l'omplirà i enlairarà l'adversari. Hi ha coses i causes que costen molts diners i esforços i n'hi ha que són de franc i només demanen un petit gest, la coordinació d'una voluntat, la convicció que tot camí es fa caminant. Un exemple fàcil per acabar. Dimecres va actuar a València Silvio Rodríguez amb un èxit clamorós de públic. Hi van onejar banderes cubanes, palestines i alguna altra que no vaig poder identificar, però ni una tímida i solitària senyera. Era un escenari amable, de causes justes i simpaties recíproques, amb una audiència lliurada al poder de la música i la paraula. ¿Què hauria costat fer-nos-hi una mica visibles, coordinar deu, trenta, cent persones, moure els fils d'una escolteta a l'artista cubà perquè prengués consciència d'on estava cantant, que digués almenys un «Bona nit, País Valencià»? Que poc hauria costat guanyar-nos-hi una presència tan discreta com imprescindible en el concert de la causa universal per un món més just de l'única manera possible: des de la pròpia casa, amb la dignitat elemental, irrenunciable, de qui sap qui és i què vol. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 18 de setembre de 2026.] 

 

 

[Final del concert de Sílvio Rodríguez al Roig Arena de València el 16 de setembre de 2026.] 

 

 

 

El gran fong tecnològic

He de confessar d'entrada que soc un perfecte ignorant en temes de tecnologia. Sempre arribe tard a tota mena de màquines i quan per fi decidesc adquirir-ne alguna, ja l'han substituïda per un nou invent. Em va passar amb el contestador automàtic quan encara era un magnetòfon, amb el vídeo, que ja no vaig usar, amb el llibre electrònic, un regal que ni vaig arribar a posar en marxa. Al mòbil, de segona o tercera mà, m'hi vaig haver de plegar molt tard per coses del treball i quan ja feia temps que era el millor amic de l'home (i de tota criatura humana). No he entès mai com funcionen aquestes coses, quins són més o menys els seus principis, tot i que amb alguna d'elles, com l'ordinador, puc considerar-me un usuari bastant expert. Fer de la necessitat virtut, en diuen. Òbviament no soc tan ignorant com per no adonar-me que la tecnologia ens permet fer coses que ni somniàvem o negar la seua utilitat. Qui, ara i ací, podria prescindir de mòbil o ordinador? Si per demanar hora al metge, pagar una multa o realitzar tota mena de tràmits ens els han fets imprescindibles! Tampoc no soc tan innocent com per creure en l'asèpsia i neutralitat de la tecnologia i la ciència. Al contrari, veient com fan anar les coses, com les grans empreses tecnològiques s'han convertit en palanques fonamentals del poder, les conclusions que trac sobre l'ús (i abús) de les maquinetes no poden ser més pessimistes. No cal sinó passejar-se per carrers plens de gent absent mirant els mòbils o vincular els últims informes de PISA sobre la incapacitat lectora dels alumnes amb l'addicció induïda a les pantalles per comprendre fins a quin punt la tecnologia és una bomba de rellotgeria.

El desenvolupament tecnològic dels últims decennis ha transformat el món, sens dubte. Però posat al servei del capital per a perfeccionar el seu engranatge –la lògica del qual no té més objectiu que diners i productivitat– no l'ha fet millor, ni més just, ni més lliure, ni més sa. Més aviat, en molts aspectes, al contrari, perquè la sofisticació a què ha arribat, per exemple, en el disseny de les armes i les estratègies bèl·liques posa la pell de gallina. La ciència és capaç del millor i del pitjor perquè a fi de comptes respon a les contradiccions i ambivalències dels cervells que la desenvolupen, a les virtuts i defectes propis dels humans. Depèn de qui l'administre i per a què la faça servir. No cal que ens remuntem a la invenció de la bomba H i el seu fong sinistre que encara intimida per adonar-nos-en. Segur que aquell invent diabòlic que anorreà Hiroshima i Nagasaki ja ha estat àmpliament superat per nous enginys de destrucció massiva. Els genocidis, ben planificats per estats que posen tot el seu poder tecnològic al servei de la guerra, no han fet més que incrementar-se en els darrers temps. Palestina és l'exemple més trist i persistent de la indústria de la guerra i la tecnologia de l'horror. Dominar la tecnologia per dominar el món i sotmetre la majoria de la població als interessos de les elits que se'l disputen.

La denominada Intel·ligència Artificial és, com es deia abans, l'últim crit d'una cursa tecnològica que no sabem on ens portarà però segur que a cap lloc amable. La ciència-ficció ja va imaginar el que ara és real: la rebel·lió de l'invent contra l'inventor. Frankestein, Mr Hyde, 2001: una odissea de l'espai, Fins a la fi del món… La llista d'obres de la literatura i el cine que aborden el tema és interminable i eloqüent. Si ja teníem indicis, transcendits a la informació pública, que la IA se'ls n'havia anat de les mans posant en marxa autònomament pràctiques nocives no autoritzades per aconseguir alguns fins, ara acaba de dimitir Jacob Coxon, enginyer d'Anthropic, que acusa aquesta empresa i l'OpenIA, principals fabricants mundials d'IA, de jugar amb la vida de la humanitat. Segons la seua opinió, que avala Evan Hubinger, també expert en programació, hi ha més d'un 10% de probabilitats que la IA ens destruesca al final de la dècada.

Desconec l'abast i veracitat de la denúncia, però el riu deu portar molta més aigua que no sentim rajar encara. El vell top secret continua sent un mètode infal·lible de domini i engany. Res no convida a l'optimisme. L'ascens arreu del feixisme, en molts casos promocionat pels magnats tecnològics i grans capitalistes com Musk o Trump, obri expectatives més que alarmants. La tecnologia en mans d'aquests bojos! Oblidem massa fàcilment les qüestions fonamentals de la vida i els homes, estirem més el braç que la mànega, alcem torres de fum per arribar a les estrelles, som petits déus amb peus de fang i les Torres de Babel ens cauen a trossos. Potser allà lluny algú riu a dos queixos, però no el sentim. Només és audible el lament universal del dolor i una veu que parla de la necessitat imperiosa de reinventar-nos, de lluitar per un altre món possible.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 11 de setembre de 2026.]