dilluns, 6 de febrer de 2023

Invisibles

Denunciava dies arrere l'AELC, Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, la invisibilització a què institucions públiques del País Valencià com l'Ajuntament de València, la Diputació d'Alacant, el Palau de les Arts o la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (À Punt) sotmeten la literatura escrita en català. La situació és molt vella, quasi un mal crònic en tot cas curable. Però entre el que es pot esperar i sovint proclama un govern d'esquerres com el del Botànic i el que efectivament aquest mateix govern promou, defensa i finança hi ha una distància considerable en temes com el que ens ocupa. Amb tot i que potser el fenomen contra el qual l'AELC ha alçat la veu mereixeria més aviat el terme marginació o ocultació –entre més raons perquè els neologismes invisibilitzar/invisibilització no figuren al diccionari per inexactes i sobrers–, o fins i tot el de minorització, tan car a la sociolingüística, el toc d'alerta dels escriptors és just i necessari (passeu-me les ressonàncies litúrgiques) i posa el dit a la nafra.

El bilingüisme més o menys feliç o infeliç sobre el qual s'ha assentat tot l'edifici públic valencià abans i durant el Botànic té aquestes coses, que al menor bufit se'n va avall. Perquè és mera retòrica, tics de la inèrcia o excuses de mal pagador: ni en la literatura ni en cap àmbit de la vida social no s'ha aplicat mai el 50% per a cada llengua que podria justificar-lo. En siguen conscients o no els seus promotors, el bilingüisme arrossega el català cap a la marginalitat, la reserva índia (amb la seua literatura també agònica) i l'extinció. La literatura, al capdavall, és inseparable de la llengua en què s'escriu. I la salut del valencià, en termes de presència i discriminació efectiva en l'espai social arreu del país, és com més va més precària, com demostren tossudament els estudis i observem en el nostre dia a dia. Per fer front a la situació, i optimismes de traca i mocador a banda, tampoc el Botànic ha fet res de seriós, mirant sempre de reüll les tendències en intenció de vot o content d'ofrenar nous sacrificis a Espanya, una mica de tot. Ni avancem en la normalització del valencià a l'escola a través de l'única alternativa viable de la immersió amb una llei de plurilingüisme que amaga el bilingüisme asimètric, tímida i enganyosa, ni aconseguirem de metges i personal sanitari el respecte pels drets lingüístics dels valencians, que sempre són qüestionats i prescindibles.

De manera que sí, que els escriptors en català, probablement una majoria àmplia dels lletraferits al País Valencià, tenim dret a ser valorats, promocionats, estimats. Perquè com l'ou i la gallina, la llengua i la literatura (que no debades van o haurien d'anar de la mà a l'escola) són realitats que s'impliquen mútuament. Si és cert que la difusió del treball dels escriptors només té sentit en relació a un públic lector i és imprescindible com a medecina i impuls per a la llengua, no ho és menys que la salut d'una llengua és condició indispensable perquè la literatura prospere i acomplesca les seues funcions estètiques i socials, de sondatge de la condició humana, d'elaboració de raons i sentits per a la vida amb unes mínimes garanties. Perquè per molt que ens escarrassem a escriure les obres més excelses, correm el risc que la nostre eina de treball se'ns esmicole entre els dits, o pels laberints de les idees, i que a la música de les nostres paraules només responga l'eco de l'oblit i del silenci. Correm el risc de quedar atrapats en el més inútil narcisisme, per altra banda el que més promocionen els partidaris de la cultura vigent de l'escaparatisme i l'autobombo. L'AELC aquesta vegada ha assenyalat un dels punts més febles del projecte del Botànic, el paper de la literatura, la cultura i la llengua pròpies en la construcció d'un país ben arrelat i alhora obert al món i al futur. Que no siga només un clam del gremi injustament maltractat dels escriptors. Que queden públicament exposades les vergonyes dels gestors de la cosa pública, que es mullen de veritat i es retraten i retracten si volen els nostres vots. Invisibles a la força però sempre alçant la veu, escampant i dignificant les paraules de la tribu, invisibles, quin remei, però movent renou.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de febrer del 2023.]

 


 

diumenge, 29 de gener de 2023

Vicent Salvador, raó i passió de vida

Dimarts passat se'ns en va anar Vicent Salvador a setanta-dos anys. De fet els havia fets l'1 de gener. I se'n va anar, després d'uns mesos de lluita contra el càncer, mentre encara es trobava en plena forma, aquella pròrroga que a partir d'una determinada edat permet gaudir més assossegadament dels guanys savis del temps i quan la passió, si encara guerreja, troba el mur –franquejable al remat com tots– de les cicatrius i les durícies de la pell. Vicent fou sempre un treballador abnegat, sovint trasbalsat per les responsabilitats que ell mateix s'imposava, per l'impuls de caminar cap als grans horitzons intel·lectuals que va començar a albirar amb claredat a finals dels setantes, quan ens vam conèixer en aquell despatxet del carrer Moratín on jo passava les hores corregint galerades per a Tres i Quatre i ell va aparèixer-hi amb el seu primer poemari, Argiles, sota el braç. Els reconeixements i homenatges arriben sempre a deshora, bé que ho sé, què hi farem. Ja no el meu propi, que al capdavall va poder esplaiar-se durant uns anys en el viatge sinuós de l'amistat, en els detalls d'una complicitat que s'estenia més enllà de les preocupacions compartides, la literatura, la llengua, la cultura, el país. Potser és que davant la mort algunes figures que romanien a l'ombra de tanta llum, de sobte nues, despullades de tot allò que els va donar alè, s'engrandeixen fins a les proporcions justes de la seua vàlua, del treball ben fet, de la vida viscuda amb lucidesa i passió. Potser és que en arredonir-se el curriculum, en tancar-se el cercle, el buit i l'absència cedeixen la paraula al nostre obstinat, estúpid silenci. És per això que, alliberat de les mesquineses que solen assetjar els discrets, els clarividents, els tímids, en extingir-se la vida, hi queda la llum d'una obra perpetuant-se en projeccions infinites, la dels seus deixebles (no en conec cap que no cante les excel·lències de la persona del gran mestre que fou Vicent fins al darrer dia), la dels seus lectors presents i futurs. Diguem-ho clar: Vicent Salvador ha estat un dels intel·lectuals més sòlids que ha donat el nostre país, en un doble vessant que a mi em sembla impagable i indestriable, el de l'esperit transfronterer que al capdavall no és més que l'assumpció de la vida en tot el seu sentit, el del coneixement, el de la creació artística. Ningú com Vicent ha dissipat les ombres que feien de les lletres i les ciències compartiments estancs, exclusions absurdes. Ningú com ell va fondre la investigació sobre el llenguatge des d'una perspectiva polièdrica amb l'estudi i la pràctica de la literatura. Com el seu justament admirat Joan Fuster, la condició de lletraferit, d'escriptor de poesia i assaig, és a la base de tota la seua obra teòrica i d'investigació filològica. En el fons el que era plenament assumit per ell era que les arrels que impulsen el coneixement científic, el de les dades a la mà i les especulacions que se'n deriven, i la pràctica artística del llenguatge eren una sola i la mateixa cosa, que la ciència no es barallava amb la lletra, que la raó i l'emoció es troben en el fang de la vida. Que era possible conciliar el que acadèmics i oficiants de literatura creien amors impossibles. Com en Fuster, com en tots els escriptors de raça, la síntesi fou possible, raó i passió de vida. En el mestre de Sueca Vicent hi va veure el germà gran, el tolerant, el d'esperit obert, el del rigor intel·lectual. L'altre gran mirall, el de l'Estellés dels poemes (el que anècdotes a banda és l'únic que hi compta), hi va impactar per contrast, per poèticament torrencial, per descordamenta que allibera les ànsies anguniejades per gramàtiques castradores, les del franquisme per excel·lència. Ara l'amic de l'elegància, la fragilitat i la constància, tot cor i tot mà estesa, ja és amb l'Elionor Sanz que a Xàtiva el va obrir al país, la llengua i la vida des de tots els armaris; ara l'amic que s'enrojolava i la seua rialla nerviosa, ràpida i fàcil ja és amb Fuster i Estellés fent murada contra la dissipació i la desmemòria. Jo tornaré als Balcans, Budapest, Praga i Viena de la seua mà, en un Ford Fiesta i en algun somni. Però a tots ens correspon que el tresor de l'aigua que va pouar des de ben fondo arribe a totes les mans i totes les boques assedegades de coneixement i poesia, és responsabilitat col·lectiva que es multipliquen bellament les raons d'una passió de vida, de la cultura i permanència d'aquest país encara nostre.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de gener de 2023.]

 


 

diumenge, 22 de gener de 2023

Ací no s'ha acabat res

Entre el càlcul de qui té pressa per començar la campanya electoral i la ignorància que tot dirigent espanyol arrossega sobre la realitat catalana, Pedro Sánchez va citar-se amb el seu homòleg i aliat Emmanuel Macron en el marc incomparable del Museu Nacional d'Art de Catalunya. La mentalitat colonial espanyola sempre s'ha fundat en el menyspreu envers tot allò que ignorava (la saviesa de Machado sempre tan oportuna). Pagat d'aquesta ignorància (para la presa cuervos, para la lid leones), Espanya va anar perdent un llençol en cada bugada. Al contrari que l'imperi anglès, ben assentat en el seu sentit pràctic i el coneixement científic i tecnològic gràcies al qual va trobar la manera de perpetuar el seu domini per altres camins (a través dels seus hereus nord-americans, amb la universalització del seu idioma i la seua cultura, en la Commonwealth, un imperi comercial al servei de la seua indústria), que poc va aprendre l'espanyol de la immensitat de terres i nacions on no es ponia mai el sol. Sánchez és astut, un expert en l'art de sobreviure i navegar contra el vent de les enquestes. És això el que l'ha dut a Barcelona. Agranar vots dels camps incultes de l'espanyolisme dominant, enmig del vendaval que s'alça als flancs de la seua dreta per acusar-lo de pusil·lànime per una reforma del codi penal pactada amb ERC que ja hem vist com rebreguen magistrats, fiscals i advocats, tots tallats pel mateix patró per molt que una taxonomia enganyosa els dividesca en conservadors i progres. O a compte de la croada contra l'avortament del govern PP-VOX. La dreta-dreta té pressa per recuperar el lloc preeminent en el poder que li permet gaudir amb plena tranquil·litat del seu històric dret de cuixa sobre béns i hisendes arreu dels dominis colonials. 

Sánchez ha de demostrar almenys un parell de coses: que ja té de nou pacificada Catalunya i ben collats els seus súbdits, que l'aventura i les entremaliadures del procés, per les quals serà extradit i engarjolat Puigdemont, l'enemic públic número u, es poden donar per acabades; i dos, que la seua altura com a estadista, natural en un exjugador de bàsquet, se situa a l'alçada del seu homòleg francès o dos pams més amunt, i amb ell encaixa alegrement en el marc incomparable del MNCA mentre mira de reüll la ciutat que s'estén als seus peus entre la mar i la muntanya. No ve amb el posat impassible dels conquistadors d'antany ni cal que es pregunte com aquell general paradigma de la ignorància més fatxenda qui ha permès això (referint-se a la gran ciutat que ara té literalment als seus peus). És una jugada de risc, com s'ha comprovat en la mobilització que l'independentisme ha organitzat contra la cimera, pletòrica i nombrosa ateses les hores, el vent i el fred. Bufar sobre el caliu és ignorar que les flames poden revifar. Ara vindran les anàlisis, el ball de xifres per comptar manifestants i retallar o subratllar l'abast de la protesta i la possibilitat que les flames s'alcen de nou, ara veurem si la cimera ha servit per donar aire electoral al PSOE. Amb tanta gestualitat i bufera com Sánchez sempre porta a les butxaques de l'americana, el que menys importa al capdavall són els temes sobre què presumptament havien de parlar els dos mandarins o si al final han relegat l'amfitrió Pere Aragonès, tan bon xicot, a la sala de recepció del Palau Nacional, en companyia de secretaris i grums. Tampoc podrem saber si enmig d'aquesta adobada ignorància sobre la realitat nacional de Catalunya, proverbial entre els poc il·lustrats dirigents espanyols, li ha arribat al president la remor estelada de la protesta, la imatge de la multitud allà baix, pels volts de les columnes de Puig i Cadafalch. Sánchez decreta el final del procés, com si ací no hagués passat res, com si la persecució política i els més de 4.000 represaliats fossen una anècdota del passat, com si el problema catalán (per a qui s'entossudeix a ignorar-lo i menysprear-lo) s'hagués esvaït per art de màgia. Voldria girar full, que li signassen la derrota incondicional i regnés per sempre més el silenci. "I, tanmateix, la remor persisteix".

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 de gener de 2023.]

 


 

 

diumenge, 15 de gener de 2023

Àngels (i àngeles) negres

Vivim temps confusos i qualsevol sospita pot transformar-se d'un bot en una certesa i una simple aparença en realitat inqüestionable. Veritats i mentides viatgen a velocitat supersònica en aeronaus intercanviables. La voracitat amb què la fabricació d'actualitat tritura les molles del dia a dia transforma en detritus el que ahir semblava sòlid i perdurable. Hi molt a veure l'insomne parpelleig de les pantalles amb les seues xarxes socials. Tot passa i res no queda, al contrari que en el vers machadià. La susceptibilitat i l'escàndol, les reaccions poc meditades i els prejudicis, la lleugeresa amb què fem servir paraules carregades d'energia negativa o pengem els cartells de l'oprobi en el coll de presumptes enemics no fan sinó afegir més llenya a la desorientació general. Fins col·lectius compromesos amb els drets humans cauen sovint en el vici d'acusar sense pensar, de llançar la pedra a cegues, parapetats rere les nobles causes que defensen. La cosa no tindria més importància si els pseudodebats que provoquen, viciats d'origen, no fossen una despesa inútil d'energia i si equivocar el blanc de les ires no ajornés la solució efectiva dels problemes.

Tal em sembla el cas de la denúncia de racista que una vegada més ha caigut sobre els populars patges negres de les festes de Reis d'Alcoi. I com que la sentència ja estava dictada abans del judici, per moure més la rebolica de l'escàndol, se'ls ha comparat amb els blackfaces nord-americans, amb absolut menyspreu de contextos històrics i socials. No puc deixar de relacionar el fenomen de la denúncia superficial, arbitrària i sovint injusta dels nostres dies amb l'extensió del llenguatge políticament correcte i l'ús de les fórmules consoladores de la denominada parla inclusiva. Com que la realitat és molt fotuda (amb perdó), la vareta màgica de les paraules ho apanyarà tot. Però la gramàtica i els seus gèneres no són els responsables de la desigualtat entre homes i dones i per molt que substituesca homenatge per donatge (o donatiu, que podria fer el mateix paper) el masclisme rampant no farà més que créixer mentre les arrels múltiples del problema continuen intactes, aprofitant la nostra confusió. A les proves ens remetem: el nombre de feminicidis augmenta sense parar mentre l'extensió acrítica d'aquesta moda verbal no sembla haver-s'hi demostrat gens eficaç. No deu ser, com en el cas dels patges, que disparem a les perdius i del cel només cauen oronetes? No deu ser que la brega contra els fantasmes deixa intacte l'enemic real? A qui pot interessar al capdavall aquesta malaptesa en la identificació de causes i efectes de les injustícies? Denunciem per racistes els patges alcoians, que només porten besos i regals, i ens deixa indiferent que caiguen massacrats a la frontera de Melilla negres de carn i os que fugen dels abismes de la misèria que es perpetuen mentre nosaltres cacem mosques.

La consciència cívica i política i el nivell cultural s'han esprimatxat tant en els nostres dies que qualsevol acudit troba ressò a les xarxes i es converteix en tema general de barcella. Alcoi és ciutat propensa a aquestes febrades. ¿És perquè estem massa acostumats a mirar-nos el melic esperant que la boira (la del model productiu i cultural, que ens impedeix veure cap llum futura a una ciutat cada vegada més decandida, espoliada i empobrida) escampe sola mentre naveguem en vaixell de fantasies animades cap a l'illa de la intranscendència més anodina o directes al precipici de la ruïna? És lògic que en un context de depressió que dura dècades i quasi convertida la ciutat en un parc temàtic festiu que s'estén des de Moros i Cristians a Nadal passant per la Fira Modernista i tot el que puga aprofitar-se per a l'olleta recalfada de la història, escàndols com el que ara es mouen a compte dels patges, les burretes o els camells troben un eco que ja s'encarregaran d'amplificar els guardians de les ortodòxies del llenguatge políticament correcte.

La maniobra dels nous censors, estimulada pels qui des de les diverses esferes del poder practiquen el camuflatge de la correcció política (cuidar les formes per desentendre's dels continguts) és que mirem el dit que assenyala la lluna. Desviar l'atenció i alçar una boira espessa que amaga els aspectes més sagnants d'una realitat sobre la qual, en la seua qualitat de gestors de la cosa pública, haurien de retre comptes. Als promotors de l'espectacle de l'Alcoi temàtic, representants dels partits de l'ordre, la correcció i el simulacre, en la polèmica falsejada dels patges els ha eixit el tir per la culata. No volien el mannà del turisme? Qui paga mana, què hi farem. L'alcalde Toni Francés, paradigma de la grisor acomodatícia i la correcció, defensa els patges en nom de la tradició, espasa de doble tall perquè hi ha tradicions que maten. Desmenteix així Carol Ortiz, regidora de Festes, que la pell de la nòmina molt fina i que fent-se eco de l'escàndol i acceptant de reconsiderar la presència dels patges en la festa, ha contribuït a escampar la brama. No cal dir que ni a Francés ni a Ortiz, ni molt menys a Carlos Manzón i Carlos Pastor del PP, que han aprofitat la relliscada, els importa un rave la discriminació racial com a efecte de la discriminació socioeconòmica i de classe. Avui diuen negre, però si les enquestes se'ls giren, amb la mateixa passió diran demà blanc.

Ceci n'est pas une pipe. L'obvietat de Magritte continua sent revolucionària quasi un segle més tard. Les coses no són el que semblen, sobretot en el terreny de la representació simbòlica, on cauen de ple les festes populars. Ni la imatge del pintor belga era una pipa ni els patges alcoians són negres. Més aviat àngels i àngeles que es pinten la cara amb betum i els llavis ben rojos, que comparteixen un dels pocs llocs on homes i dones tenen a Alcoi els mateixos drets de participació i que reparteixen besades i alegria a mansalva, igual a xics que a grans, a rics que a pobres, a malalts que a sans, alts i baixos, peluts i pelats. Els àngels i àngeles alcoians són el producte històric de fantasies orientals, de la tirada a la disfressa i al sarau, a l'ebrietat de les multituds anònimes. Veure-hi discriminació racial és confondre la pintura amb l'objecte, la paraula amb la cosa, és banalitzar les autèntiques injustícies que assoten la nostra societat.

Si els benpensants que mouen els escàndols i alimenten el poder i el seu llenguatge políticament correcte i políticament inútil continuen guanyant terreny, ho censuraran tot en el seu furor purificador. Per començar la mateixa festa de Moros i Cristians, màxima exaltació de la guerra i el domini colonial, el Betlem del Tirisiti i la promoció descarada del maltractament als bous en la figura de Clásico el torero o l'abús sexual del Sagristà que no para de tocar el cul de la protagonista, o Sant Jordi, virtuós de les fletxes genocides. La llista, en l'art i en la representació simbòlica, es faria interminable. Confondre els patges amb els blackfaces, que són fruit d'una societat sacsejada per l'esclavisme i la discriminació economicoracial com la nord-americana, és pretendre que siguen iguals un ou i una castanya. Els esclaus alcoians eren blancs i es deixaven la pell en les fàbriques. Sobre les esclavituds contemporànies, massives i acceptades, ja en parlarem un altre dia. El cas és que l'han mampresa aquesta vegada contra aquestes àngels (i àngeles) negres pels quals es va esgargamellar durant tants anys Antonio Machín, heroi dels nostres pares i avis. I la boira no fa més que créixer, a Alcoi i arreu.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 de gener de 2023.]


 


diumenge, 8 de gener de 2023

L'Ateneu

És cert que després de la transició (o restauració d'una monarquia que el franquisme va deixar-nos ben lligada i coronada) hi hagué una desmobilització que afectà tots els ordres de la vida social del país, molt especialment aquelles entitats civils tan inquietes i importants en la resistència democràtica que s'havien dedicat amb molt d'esforç i generositat a la tasca del que es coneix per fer país. La consigna de les forces que havien aconseguit la seua part del pastís exigia deixar la política als professionals del ram, que d'ara en avant vetlarien pels interessos del poble. Una part de cansament, dues de decepció d'un món que s'estrenava però no semblava tan bonic com l'havien pintat i tres parts de cedir (per grat o per força) a l'imperatiu que els nous gestors proclamaven d'arriar les veus i les banderes en nom d'una reparació democràtica que mai no es va fer efectiva. Aquesta fou la recepta amb què es va cuinar el desengany i ens va fer caure en l'evidència que havíem deixat un treball preciós a mitges. El temps no faria més que confirmar la idea que la política (o la cultura, o la llengua, la pau o el medi ambient o el que vostè vulga) era massa important com per deixar-la en mans dels polítics i que en les cunetes de l'oblit havien tornat a enterrar els millors esforços i projectes d'un poble. El decurs històric és ric en exemples de l'oscil·lació del caure a l'alçar-se, del temps de l'oblit al de la memòria, del decandiment a la recuperació i la plenitud fins en lapses molt curts. En el fals dilema entre cultura i política, la cultura va eixir-ne mal parada i la política burocratitzada en les mans excloents dels professionals. Aquest debat volgudament superficial i fet de restes ben calculades s'establí al País Valencià en termes de nacionalisme cultural enfront de nacionalisme polític, com si fossen menys que amics, simples saludats o fins i tot rivals. Era l'hora de la política, d'abaixar la persiana de casals, ateneus i centres de cultura perquè institucions ben dotades i tècnics molt formats remenassen les cireres (escasses) de la cultura.

Malgrat tot, i com més va amb més força, el país ha mantingut o creat de nou entitats rigorosament independents de la mamelleta capriciosa del poder que impulsen la creació cultural des de l'únic lloc on pot ser sòlida i ben fundada, des de la base autogestionada, arrelada al veïnat. És veritat que en tot de casos hi trobem a faltar la saba jove de la renovació, la presència d'aquelles generacions sobre les quals la despolitització i la propaganda del consum cultural (que no difereix en essència de qualsevol altra mena de consum i que xifra el projecte de domesticació del ciutadà en consumidor) ha fet més mal. Però no ho és menys que del narcòtic de la delegació en les mans benefactores dels mandarins de la cultura ja fa temps que al País Valencià anem desintoxicant-nos-en. De manera que casals, clubs, ateneus i associacions recuperen el pols i guanyen nous impulsos arreu del País Valencià. Hem après que aquest magatzem de civisme i cultura ens és indispensable com l'aire que respirem, sabem que sense aquest rerepaís, fet de nervi i voluntat, malament podem alçar res de digne i perdurable.

Tal és el cas, paradigmàtic, de L'Ateneu cívic i cultural de Bétera, que formalment des del 2010 però en la pràctica des de fa ja unes quantes dècades, practica la cultura de l'anar caminant i sumant, de l'autogestionar els recursos i els projectes sense esperar el mannà ni el beneplàcit de déus incerts però inspirat en la sàvia mirada de la deessa Atenea. Fidel als principis de l'ateneisme, que al país es coordina a través de la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans des de 2011, el de Bétera no para quiet en la tasca de crear i difondre cultura, la qual cosa exigeix el coneixement i defensa del medi natural, l'arrelament al poble. Després de quaranta anys, en què acompanyat a la guitarra per Xema Climent, vam fer el nostre primer recital de poesia en aquest bell poble del Camp del Túria, hi vam tornar el dimarts passat en un retrobament màgic que potser ha trigat massa a produir-se, per dir poemes del meu darrer llibre en el context de la VI Fira de Llibres, que va tancar Vicent Partal ahir amb una xarrada sobre Nosaltres els valencians. Després d'un oportuníssim i significatiu homenatge a George Orwell, hi han passat Raquel Ricart, Manel Alonso, Empar Esturi, Pep Ricart, Circorama Teatre, Toni Mollà, Manolo Gil, Begonya Mezquita i Vicent Torrent. Són els fruits de l'esforç tenaç de gent com l'Albert Dasí, el Toni Marzo, la Rosa Dasí o el mateix Vicent Partal i tots els socis i sòcies de l'entitat, la mateixa gent que vaig conèixer en 1983 mantenint la flama de la cultura, portant els tresors dels llibres a un poble que malgrat les seues dimensions i importància no té encara cap llibreria, alimentant el rerepaís que ha après que tota política i tota cultura que no fem nosaltres serà feta al capdavall contra nosaltres. És de persones ben nascudes agrair-los-ho ara i ací. I desitjar-los que perdure i cresca la bella flama. Gràcies.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de gener de 2023.]

 


 

diumenge, 1 de gener de 2023

Any nou

De nadal a cap d'any, aquests dies de trànsit, que per les nostres latituds estan sent inusualment temperats, primaverals quasi, són proclius als balanços i els propòsits. Per ordre del calendari amb què estem habituats a compartimentar i reglar els dies, i empesos pel que Juan Gil-Albert definia com una passió de finituds, l'any vell ja ens sembla massa vell i delerem enterrar-lo tot esperant el nou com qui es disposa a estrenar un vestit. Tot i la placidesa d'uns dies en què reunir-se al voltant de la taula, celebrant les presències i enyorant els qui ja no hi són, es converteix en l'activitat principal al voltant de la qual tot gira i s'organitza, el furó de les imminències ens fa desitjar acabar per fi la darrera pàgina d'aquest llibre. No sabem quina història ens contarà el nou, el que abans de ser escrit ja tenia un títol en forma de xifra enigmàtica, 2023, ni si ens despertarà emocions conegudes o inèdites o ens farà badallar d'avorriment. Amb tot i que sabem per experiència que res no és completament nou ni de res es pot dir que siga vell del tot (el Nou i el Vell foixià potser) i que hi ha moltes coses que passaran o es perpetuaran amb el canvi de data, no podem deixar de fer-nos la il·lusió una mica infantil que tot anirà més bé, segur que tot anirà més bé. I així ens ho repetim alçant les copes i brindant, enviant missatges, com si l'expressió insistent del desig, més enllà de la cantarella ritual, concités la força que el farà possible, abraçant-nos, confiats que ens serà donat atényer o mantenir una felicitat que al capdavall no és més que un cert equilibri, poc més que l'absència de dolor i malaltia, poc més que la possibilitat de satisfer sense massa problemes les necessitats mínimes, tot allò que fa que la vida valga la pena. Que la vida siga una pàgina per escriure, una història desconeguda plena de giravolts amables, una plenitud a l'abast de la mà.

Però els rituals són els rituals i per molt que ens hi acomodem buscant la seguretat del que es repeteix incessantment, de la roda que encara gira i es funda en el moviment constant, confiats en la bondat dels canvis i el renaixement cíclic, sabem que el curs de la vida, l'estrictament individual i també la compartida, sovint indestriables, amb els infinits plecs que les componen i entrellacen, prescindeix dels nostres desigs, balanços i projectes, no fa cabal de les xifres arbitràries amb què ens creiem pautar el temps i són només la mesura convinguda d'un lapse històric convertit en llei universal. La vida, moguda per forces que encara ignorem en la seua profunditat i abast i que mai no podrem controlar completament, seguirà el seu curs. De vegades bastarà torcar la pols perquè les coses recuperen l'antiga lluïssor, que ens semblarà nova a la llum del present, n'hi haurà prou de respirar pausadament, de caminar, mirar, tocar, sentir per tenir la certesa que som vius, que encara formem part de l'univers, de la vida, siga el que siga tota aquesta immensitat que es concreta i materialitza en el cos i l'experiència de cada u. I quan això passe, amb tots dos peus ben plantats damunt el terra, voldrà dir que encara podrem aportar el nostre granet d'arena a la cursa i la causa general, que encara serem capaços de sumar la nostra suor a la dels altres i girar full, deixar arrere tot allò que d'injust, insolidari, estúpid i lleig ens va portar el 2022 i d'abraçar el que d'alliberador, esperançat, fructífer i bell pot dur-nos el nou any, ja batejat com a 2023, ja marcat amb nom propi en el calendari i tanmateix obert de bat a bat al desig i al motor de la nostra voluntat, al balanç que cadascú ha de fer i als propòsits que han d'anar alimentant-se i creixent i esvanint-se i transformant-se amb l'any nou, amb cada any nou.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 30 de desembre de 2022.]

 


 

diumenge, 25 de desembre de 2022

Facen joc, senyores (i senyors)

Amb tot aquest aldarull que té com a protagonistes els togats de les punyetes (ep, en l'accepció castellana de la paraula: "encaje o vuelillo de algunos puños", com per exemple els dels magistrats), que tant de rebombori mediàtic ha provocat, no arribarà tampoc la sang al riu. La que ja diuen que és la crisi institucional més important des del colp de Tejero sembla que té més de gestualitat que de substància, més de moviment tàctic partidista que d'autèntic terratrèmol polític. És veritat que cada vegada costa més identificar una crisi de campionat en un Estat en crisi permanent que encara ranqueja, amb articulacions rovellades que li xerriquen, però pletòric en la seua proverbial mala salut de ferro. Perquè per a crisis, els innombrables casos de corrupció coneguts en els darrers decennis. O els escàndols de les guerres brutes a càrrec dels pressupostos generals. I què direm de la fuga finançada de l'encara emèrit rei? I d'aquell militar que afusellaria 26 milions d'espanyols [sic], especialmment desafectes de les colònies, cal suposar, dels qui tenim la identitat marcada si us plau per força en el carnet i sovint en el cervell. Sense oblidar el punt àlgid que marca un abans i un després en les crisis sistèmiques de l'estat: les caxtiporres contra urnes i votants en el referèndum de Catalunya, el judici farsa i els falsos testimonis, la repressió i l'exili que encara duren, els descosits brutals de la democràcia espanyola. Si llavors no va passar res o quasi res, si molts responsables dels desgavells han desaparegut del mapa sense fer soroll o han anat a seure el cul a la butaca d'algun consell d'administració lluïdor en pagament als serveis prestats a la pàtria, què pot passar ara que a instàncies de PP i Vox el TS ha irromput en el Congrés com si fos un elefant en una cristalleria? Se n'ha parlat fins i tot com d'un autèntic colp d'estat que liquida la divisió de poders pròpia d'una democràcia. I la mateixa esquerra que colze amb colze amb la dreta més sinistra i en nom del todo por la patria va propiciar la intervenció de l'alt tribunal en el Parlament de Catalunya per impedir-hi debats i nomenar presidents, ara es tira les mans al cap i s'escandalitza per una situació que diu que no té precedents en un exercici de simulació i cinisme que sí que en té. La seu de la sobirania popular –una expressió tan impactant com buida de sentit– és avui una donzella violada pels qui han acabat trobant gustet a moure al seu antull els fils de la política. No, tampoc per aquest nou capítol de la llarguíssima sèrie de despropòsits arribarà la sang al riu, vull dir a cap canvi substancial en la manera tan sui generis de practicar la democràcia a Espanya. L'espectacle en què fa temps es va convertir la política parlamentària, amb ses senyories més pendents de les càmeres i els titulars que de fer bé la seua feina, de la sobreactuació i l'estridència més que de l'eficàcia i el conreu de la bona retòrica, demana (a crits generalment) aquests simulacres. Al capdavall és un xoc d'interessos entre els partits del règim (PSOE i PP), la resistència numantina i emparada en la interpretació de les lleis, que és el que realment compta, dels més carrosses a perdre ni una engruna del poder en el repartiment amistós del pastís. Todo por la patria. No passarà res entre altres coses perquè la ciutadania –una altra pomposa paraula– està pendent d'afers més substanciosos i urgents. I si no s'ha despolititzat, pitjor, perquè llavors és que s'ha fanatitzat i segueix i vota cegament el que més crida i regurgita tots els gripaus que li llança la Divisió Blava mediàtica, la més poderosa amb diferència. Ho escrivia fa uns dies Salvador Cardús i amb tota la raó del món. No és que la gent haja girat l'esquena a la política, és la política la que s'ha desentès completament de la gent. Un PP que pareix mossegar cada vegada que Cuca Gamarra (els noms, definitivament, són fets a posta) obri la boca al Congrés, capaç de qualsevol cosa per erosionar el govern de Sánchez, amagant sota punyetes i togues les pròpies misèries, i un PSOE que tasta l'amargor de la medecina aplicada a Catalunya pel tímid intent de reforma del codi penal. Simularan que s'estossinen però la sang no arribarà al riu, perquè segons ells vivim en la millor de les Constitucions possibles, la que assegura els beneficis de què tots dos viuen. No vetlaran per la independència de la política ni la sobirania popular i la qualitat de la democràcia, però al final, com a bons germans, nomenaran els magistrats no pels mèrits acadèmics i professionals sinó per la seua submissió partidista. Negres i rojos, tots en el mateix joc, en la ruleta que gira sense descans mentre les crisis van passant i nosaltres hi som convidats de pedra cada cert temps per votar.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 23 de desembre de 2022.]

 


 

diumenge, 18 de desembre de 2022

Temps per a la publicitat

 

Hi va haver un temps tan feliç com efímer, després de la mort de Franco, en què els espectadors xiulàvem a les sales de cinema la propaganda comercial que es projectava abans de la pel·lícula. Era, fou, un gest tan inútil com carregat de dignitat, i ja només per això va valer la pena. Pensàvem que havent pagat una entrada teníem dret a protestar pel que consideràvem un abús que aprofitava la nostra condició d'espectadors passius que seuen còmodament a la butaca, cara a la pantalla, amb l'escalfor justa en temps de fred i l'agradable refrigeració dels dies xafogosos. El NO-DO franquista va desaparèixer un bon dia i en el seu lloc van començar a subministrar-nos el narcòtic dels anuncis a mansalva. La propaganda franquista, això rai, era fàcil d'esquivar de tan ridícula i encarcarada com va arribar a ser, i feia riure més que altra cosa. Però el nou narcòtic, amb la seua sofisticació tècnica, no va fer sinó augmentar una toxicitat altament addictiva que en la immensa majoria dels casos fixava en la retina desarmada de l'espectador tot de substàncies nocives per a la salut. Mirant-ho retrospectivament, al capdavall les xiulades a penes van aconseguir la interrupció dels anuncis alguna vegada, de manera que l'oposició a la moda fou, com tot, minoritària, aïllada i finalment doblegada, fins que la naturalització de la propaganda va convertir-la en tan normal i tan imprescindible com l'aire que respirem. Qui avui s'hi enfrontaria? Empesa pel motor productiu la publicitat ja és el cor que més batega en la nostra vida social, un negoci que mou milions i milions, efectiva fins al mínim detall, sovint tècnicament impecable, autèntiques obres mestres de la narració fílmica de pocs minuts. Un encís irresistible que trau a passejar els nostres fantasmes més íntims, les vergonyes més alienants, un erotisme desbordant i inabastable, el luxe temptador i inaccessible, el desig inesgotable atrapat en el cercle viciós de la insatisfacció. La propaganda ho ha envaït i emmerdat tot. No hi ha esdeveniment col·lectiu que en puga prescindir d'una manera o altra. Hi caiem de peus cada vegada que ens lliurem a la relaxació del sofà de casa o a la butaca del cinema, quan naveguem per internet, en la lectura del periòdic, en les mil i una ocasions de la vida quotidiana. Blade Runner ja fa temps que és ací, amb les seues pantalles gegants parpellejant en les façanes d'immensos gratacels, entre els vapors i la humitat que puja de les clavegueres, caient amb la pluja àcida i les llums tenebroses que projecten en una nit perpètua miríades de llums, multituds que es mouen i alenen com exèrcits d'obedients ombres.

La sensació d'indefensió s'acreix quan vas al cinema i has d'empassar-te l'estridència estúpida dels anuncis comercials durant ben bé mitja hora abans d'accedir a l'art, més o menys reeixit, pel qual has abonat la teua entrada. La propaganda és el peatge d'accés a qualsevol activitat. Ara ve Nadal i matarem el gall i els anuncis tamborinaran sense misericòrdia les nostres temples nues i ens ho empassarem resignadament, calladament, com un destí indefugible, com a cosa pròpia de la condició humana. Sospitàvem que la vida acabaria sent un immens espai per a la publicitat i així ha sigut. Resistir-s'hi ja només és cosa de quatre romàntics, potser els mateixos que durant la projecció d'El gran dictador picàvem de mans i peus i xiulàvem per estalviar-nos la propaganda infame que pretenia tan descaradament domesticar-nos. I en canvi sabem que hi ha espai lluny d'aquest paradís d'ombres, sabem que amb una mica de disciplina podem preservar un lloc on no arriba aquesta gasòfia amb què pretenen que compres gat per llebre. Contra el miratge de la propaganda i el seu soroll mediàtic cal alçar una mirada el més neta possible, immune a la resignació i esclavitud de l'espectador que s'empassa sense remei la propaganda abans de la pel·lícula. Cal arribar-hi amb el temps just per gaudir d'un món que comença amb els títols de crèdit, o una música, una imatge, la història oberta d'una pel·lícula situada a les antípodes dels destins prescrits pels déus de la publicitat.

 [Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 16 de desembre de 2022.]

 



diumenge, 11 de desembre de 2022

Jugar amb Espanya és perdre

 

Atès que el futbol és el mètode contemporani per excel·lència d'estimulació dels àcids gastrointestinals del nacionalisme, comprendrà el lector que l'eliminació de la selecció espanyola del mundial de la vergonya m'haja resultat especialment agradable. Del nacionalisme banal, barat i fàcil. El de l'exclusió i l'uniformisme, repartit a tot arreu com els fulls parroquials d'antany, i de caràcter imperial (amb quin plaer molts locutors espanyols usen precisament l'adjectiu imperial com el màxim elogi que es pot fer a un jugador que excel·leix, que ridícul). El dels efluvis patriòtics que es desborden amb els colors, els crits, l'infantilisme desvergonyit, els càntics sovint ofensius, el masclisme i la xenofòbia indissimulats, en fi, aquestes passions que malament compensen tanta misèria personal i social que els magnats del gran negoci del futbol controlen i manipulen a la perfecció. Vestida de roig o de blau o de seda, la selecció espanyola de futbol no és Espanya, per molt que s'escarrassen a forçar aquesta metonímia identitària, per la senzilla raó, i amb el permís de les identificacions també banals del senyor M. Rajoy, que una cosa és un equip de futbol i una altra de ben diferent i complexa un estat que vol ser nació.

Així doncs, que haja perdut la selecció espanyola, que no Espanya, hauria de ser una bona notícia fins per als qui sí són i se senten plenament espanyols, perquè ara podran dedicar més temps i energies a treballar i millorar el seu país, si els deixen. La pluja de realisme que imposa l'enèsima derrota esportiva i que marca bé el lloc que la seua pàtria ocupa en el planeta Terra sobre la base del binomi guanyar/perdre, no pot reportar-los més que avantatges, atès que amb les ínfules del seu patriotisme reaccionari i imperial, bel·licós i antipàtic, que és com la bufa del bou, ja veuen que no poden guanyar ni un adversari de la talla de l'equip de Marroc. De les herències franquistes que la democràcia espanyola va preservar intactes hi ha aquesta concepció unflada i falsa de la Roja, que no pot ser i a més a més és impossible, que diria un altre patriota addicte a les redundàncies buides com M. Rajoy, que són d'origen dogmàtic. Que el dia de la Constitució que beneïa en forma de llei suprema algunes altres herències franquistes que encara hem de patir quaranta-quatre anys després, la selecció espanyola caigués derrotada davant la marroquina, hauria de fer-los reflexionar a tots plegats, si això és possible. Però no hi tinc gens de confiança, atès que el nacionalisme gastrointestinal que defensen viu precisament en el bucle tan nacionalcatòlic del pecat i l'expiació, del vèncer sense poder convèncer, del per collons i tota la parafernàlia, incapaç d'acostar-se al moll de l'os dels problemes reals, infatuat i capbaix, acomplexat i tossut. Comprendrà així el lector que un nacionalista de la civilitat i la radicalitat democràtica, independentista de nació oprimida com jo, s'alegre amb cada derrota de la selecció per antonomàsia i imposició. També se'n va alegrar Morad, el meu barber amazig d'Argèlia, com centenars de milers d'altres magrebins i per similars raons a les suara exposades. Ell, però, va posar especial èmfasi en els deliris de grandesa que afecten l'equip espanyol i l'estat que representa com a causa de la seua derrota. Davant hi havia un equip més modest però realista, pràctic, conscient de les pròpies limitacions, infatigable i amb els peus i el cap ben assentats en el terreny de joc. Si una cosa ha rebentat la victòria marroquina és, fet i fet, la idea de l'Espanya única destinada a la universalitat, vigia d'occident i martell d'heretges.

Al capdavall, Espanya serà mora o no serà, acceptarà i reconeixerà les altres nacions o viurà perpètuament embadalida, mirant-se el melic, despoblant-se, espoliant les seues colònies orientals fins a l'extenuació final, excitant els seus sucs gàstrics de derrota en derrota futbolística, rifant putes en les casernes militars el dia de la Puríssima patrona, alimentant la xenofòbia dels seus croats més exaltats, els mateixos que deixen porcs senglars morts a les portes d'alguna mesquita, estirant-se les barbes barroques o el bigoti tots els rajoys, tots els abascals, tots els lambans de torn. I conste que em sap greu, en el fons, per Luis Enrique, per Torres, per Soler o Gaià i tota la resta. Jugar amb Espanya, ja ho sabem, és perdre.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 de febrer de 2022.]


 

 

dimecres, 7 de desembre de 2022

Apunts del carner

Josep Mir, Apunts del carner. EdictOràlia núm. 29, València, maig 2022.

· · ·

Josep Mir (Mislata, 1956) va aplegar en 2019 la seua obra poètica en el volum Rellent (poesia completa 1977-2019), que inclou 18 poemaris, entre opuscles, grups de poemes esparsos i llibres. Amb el seu Viure no és necessari, navegar sí l'autor encetava en 1986 l'aventura editorial de La Forest d'Arana. Llegint ara aquests Apunts del carner no costa gens recrear la màxima que Plutarc posa en boca del general romà Pompeu amb un nou binomi: escriure no és necessari, llegir sí. Que l'ofici de lector precedeix el d'escriptor, que la lectura és indispensable per al fonament de l'escriptura, que n'és conseqüència voluntariosa, són coses evidents. Però argumentar-les amb la solvència amb què Mir ho fa al llarg d'aquests escrits, és una manera eficaç de defensar l'equilibri necessari entre les dues accions en uns temps presidits per la banalització literària i cultural que provoca la preeminència abassegadora de l'escriptura convertida en xerrameca mercantil, crescuda exponencialment en absència d'una massa de lectors consistent i ben formada. La lectura és la base crítica i autocrítica necessària per corregir la deriva literària i la seua desactivació com a revulsiu social quan pretenen minimitzar-ne l'impacte crític. Apunts del carner demana i practica l'equilibri entre lectura i escriptura. De fet, la lectura com a conversa inacabable amb tot el que és o ha sigut i l'observació minuciosa de la realitat són el principal estímul d'aquest llibre. L'escriptura com a formalització d'aquest diàleg en l'espai-temps, com a recerca de la precisió literària, no té més sentit per a Josep Mir que el que dona la forma.

Què són, doncs, aquests Apunts del carner (hipomnemata)? Un material que s'esmuny com les anguiles en la llibertat del moviment per l'aigua tèrbola i fangosa de la realitat: 863 notes escrites entre agost de 2019 i novembre de 2021. Dietari impersonal caracteritzat per la circumstància que qui l'escriu és Josep Mir, literatura del no-jo contra infatuacions ridícules i alguns noms sagrats, generosa en admiracions. Assaigs que donen forma al proverbial humanus sum, humani nihil a me alienum puto, incloses construccions divinals, sempre humanes, mitologies i collons de vaques filosòfiques, per denunciar els paranys i posar els discursos alienants contra les cordes amb la paciència traçuda de l'aranya i el cinisme empedreït i pacífic del gos. Què és aquest llibre únic, lúdic i lúcid, divertit i seriós, que discorre a trenc de llàgrima i rialla? El resultat de la saviesa d'haver navegat i viscut a tota vela, de lectures infinites subratllades amb llapis de dos colors, de l'abraçada feliç de dues fílies que se sumen com en pocs casos en la nostra literatura, filosofia i filologia, fruit d'un esforç intel·lectual rigorós i tenaç. Què és aquest llibre bellíssim i necessari? La conjunció dels últims hipomnemata de Josep Mir, quaderns com els que escrivien els grecs i que Michel Foucault va estudiar, on hom cerca l'askesis, l'"entrenament d'un mateix per un mateix", i l'escriptura intenta transformar la veritat en ethos. En ells Josep Mir parla amb la humilitat dels savis i la contundència desvergonyida dels lúcids. Són l'entreteniment amb què el poeta es juga la vida, lliurat a la gimnàstica de l'escriptura, resolt el dilema en la síntesi dialèctica de la lectoescriptura. Què és, aquest llibre divertidíssim ja imprescindible? Escriptura de la passió pel coneixement, jàssena de l'edifici literari que obri les portes d'un palau on viu la mirada orba de Tirèsies, perquè el més important és ocult als ulls i només pot ser desvelat o entrevist per la llum obscura de la ment. Per això no podem enunciar causes ni perquès, només elaborar els com. Ni podem determinar què passarà perquè el temps no existeix, com no existia la formulació verbal del futur en el grec antic. Només podem saber el que hem vist i viscut amb els ulls de l'ànima. Què hi trobarà el lector? Aforismes, diàlegs, escolis i comentaris, notes de lectura, etimologies, versos, reflexions sobre el curs del riu que se'n va. En Apunts del carner hi ha la polisèmia que ens fa ballar sobre la corda fluixa de la literatura que coneixement i raó s'encarregaran de tibar a cada passa. L'au vola molt alta però el gos, que sempre calla, no se separa mai de terra, amb aquell sentit de la realitat que ni el pessimisme ni la joia del vitalista no deixen mai de mirar fit a fit. Així el vas sepulcral, el cadàver que serem, les cendres, el cementeri i el canyet, l'armari, la gerra, el piló damunt el qual el carnisser talla i esquartera. Alhora i indestriablement l'exaltació entusiasta, el vol de la poesia. L'obra de l'obrer de vila que reivindica la noblesa de l'ofici i que no només domina la tècnica sinó que l'encaixa en la teoria general, que alça rajola a rajola la paret perquè coneix el sentit de la forma, és expert en l'art de l'arquitectura i coneix el plànol i la funció específica de cada element en el conjunt. I en l'espill transparent de la lectura busca continuïtat l'aventura que s'escriu, l'entrenament que duu a la memòria commemorativa renovant-se en l'infinit.

 [Publicat a La Veu dels Llibres el dissabte 19 de novembre de 2022.]

 

[Josep Mir al centre, el músic i editor Josep Lluís Galiana a la dreta de la imatge i Manel Rodríguez-Castelló en la presentació d'Apunts del carner a La Plaça del Llibre de València el 31 d'octubre de 2022. Foto: Joan Gómez Alemany.]