A propòsit de La pedra i el marge

Sota el títol La pedra i el marge l’editorial Brosquil ha recollit tot un conjunt de columnes publicades per Manel Rodríguez-Castelló al diari Levante-EMV al llarg dels anys 1998 i 1999. El títol, al·lusiu a aquella dita tan sàvia que diu que “Tota pedra fa marge”, ja denota el “caràcter constructiu” que el nostre autor vol generar amb els seus escrits nascuts d’una intencionalitat clara d’aportar un testimoni crític de l’actualitat que alhora permeta alternatives de millora de la nostra societat.

La veritat és que parlar de “caràcter constructiu” tractant-se d’un recull de columnes periodístiques té tot un pòsìt irònic: els bastiments de les columnes alçades amb intel·ligència i agudesa permeten que els diaris no s’ensorren amb el noticiari esgrogueït de les intrigues polítiques, les adúlteres famoses i els futbolistes milionaris. És més, el valor arquitectònic de la columna va més enllà de la funcionalitat gràcies a la seua bellesa: pot ser sòbria i compacta com ho era la columna dòrica d’Eduardo Haro Tecglen; àgil i efectiva com la columna jònica de Juan José Millàs; histriònica i cargolada com la de Paco Umbral.

El conreu d’aquest gènere posseeix una vida dilatada en la trajectòria de MRC. En el llibre Els dies contats (2002) va elaborar una selecció dels seus escrits publicats al diari Ciudad d’Alcoi en la dècada dels noranta. Ja en aquells textos l'autor palesava un estil que ha anat perfilant en l’obra posterior i que rau en la intervenció de l’escriptor en la realitat a partir dels judici crític sobre les institucions i la vida quotidiana. Aquesta immediatesa ve alternada amb una mena de dietari en el qual personalitza la seua relació amb el món més enllà de la brega política. Aquestes glosses aniran des de la introspecció de les ressaques o l’univers nadalenc fins a les virtuts de la sesta o la bicicleta o la reiteració curs rere curs del cicle escolar.

El gran pes del recull l’integraran, doncs, uns textos que podríem situar en la primera línia de foc de l’actualitat. A hores d’ara pot dir-se, amb deu anys transcorreguts, que disposem, gràcies a La pedra i el marge, de la visió d’una època del País Valencià. Aquestes columnes, malgrat la seua subordinació a l’existència efímera del diari no fan olor a patxolí. Paradoxalment tenen una vigència, fins i tot “excessiva” per als lectors: hom té la sensació d’un déjà vu depriment d’una reiteració superlativa. Com si els ciutadans valencians estiguérem condemnats des de fa ja més d’una dècada a donar voltes a una sènia sense massa profit. Un present continu del qual no trobem la manera de sostreure’ns. Durant els quaranta anys de franquisme vam viure en el passat sotmesos a una hipoteca antidemocràtica. Un bon dia s’acabà el cicle i començàrem a pensar a viure en el futur. Però ves per on que ara rellegeixes les columnes publicades al Levante fa gairebé deu anys i sembla com si les circumstàncies descrites correspongueren a despús-ahir.

Amb la lectura de La pedra i el marge hom viu una experiència mística de suspensió en el temps, d’estancament en el qual no hi ha manera de passar full. I ja sabem tots allò de la tendència de l’aigua estancada a fer pudor. Així doncs, en compte d’una “dècada prodigiosa”, la que va des que foren publicats aquests escrits els anys 1998 fins a l’actualitat, sembla que hem viscut una “dècada de caldo recalfat”. Per les columnes de MRC circulen amb un vigor abrusador, sobretot als qui patim la seua pervivència en el temps, els mateixos personatges, les mateixes institucions, les mateixes quimeres. I crec que el motiu d’aquesta sensació per als lectors no és tan sols que anem fent-nos grans, que ho és, sinó més aviat l’evidència que el País Valencià viu un estancament polític, cultural, institucional i, el que realment esborrona, un estancament de la societat civil que, al capdavall, permet aquesta situació que es prolonga un any rere l’altre i unes eleccions rere unes altres. Aquesta “dècada del caldo recalfat” és la melodia d’una cançó amb una lletra que ja ens sabem de memòria. En el cinema sol dir-se que estem parlant d’un remake, una revisió d’un film que prolonga, en successius lliuraments, una història tediosa amb protagonistes postissos i molts efectes especials. Sobretot això, molts efectes especials. I el que és pitjor: un final previsible, llarg i lleig.

Les columnes de MRC anticipen una sintonia d’una cançó a la qual molts valencians hem anat incorporant versos dia rere dia. D’entrada, a la primera estrofa, apareixen Aznar, Blair i el nom d’un país, Iraq, immers en una guerra que ja no sabem si qualificar-la de “primera, segona o tercera”, o si l’excusa del conflicte és el veïnatge amb Kuwait, Iran o Benifato. De les armes de destrucció massiva ja ni en parle. Una cosa és ben certa: darrere de tant de fum hi ha una sentor a petroli que tomba de tos i un grapat de danys col·laterals que han enviscat el planeta sencer. Passem full i de sobte apareix Terra Mítica i un finançament certament dubtós que ha provocat la visita als tribunals d’algun dels seus responsables. De les fórmules de promoció exterior amb la figura emblemàtica de Julio Iglesias diem el mateix: bon pilot, bon farinot. De rebot MRC s’acosta a la depredació del litoral, l’especulació immobiliària i la política territorial de “l’últim que tanque la porta”. El problema és que després de deu anys d’avidesa constructora el mal és irreversible. L’estratègia sempre ve a ser la mateixa: fum de canyot per a uns ciutadans immersos en una propaganda constant. Tant fa que siga la Ciudad de la Luz, la Ciudad de las Lenguas, la Ciudad de las Artes o el Circuit de la Fórmula I, els valencians vivim dins d’un univers tan lleuger com una butllofa de sabó i tan efímer com una falla. Segons com bufe el vent, un dia sí un dia també ens trobem embolicats en discussions bizantines tot cremant cartutxos en guerres d’aigua o guerres de la llengua. El problema és que després de deu anys d’autobombo, menfotisme i mascarada ens trobem en un camí sense retorn. Un atzucac tans fosc com un Canal 9 que du camí de posseir el rècord en la creació audiovisual d’un univers barroer, autocomplaent i de nul interès. La llàstima és que la insistència d’aquest canal televisiu en la difusió de tanta mediocritat arriba a copsar les senyes d’identitat valencianes, que es retroalimenten d’una atmosfera barroera fins a tal punt que ja no sé si és primer l’ou o la gallina.

Entre aquests articles i el present han passat deu anys, però la sensació és com si es referiren a despús-ahir. En parlar d’educació i cultura apareix el nom d’un conseller Camps que ve a ser el mateix Francisco Camps que avui presideix la nostra Generalitat. Deu anys d’educació i cultura en qualsevol altre territori gaudirien d’una normalitat envejable. Tanmateix per als valencians educació i cultura són una camp ple de mines, de sotsobra i de frustració històrica. Perquè entren en escena fantasmes com l’anticatalanisme del búnquer barraqueta, el victimisme endèmic i el joc brut. La llengua, mentrestant, roman feta un pèntol a cavall dels “pactes” que institucions com el Consell Valencià de Cultura o l’Acadèmia Valenciana de la llengua signen amb els dubtes inevitables que tots hem sentit en algun moment entre els posicionaments possibilistes, la renúncia definitiva o la utopia celestial. Dins d’aquest context d’educació i cultura cal destacar la intervenció del ministre del ram d’aleshores, Mariano Rajoy, l’incombustible home orquestra que ens ha alliçonat últimament en matèria educativa fent costat als bisbes i la caverna ultramuntana en la seua croada contra el laïcisme, la destrucció d’Espanya, la dissolució de la família i l’afirmació que la terra és plana.

Però no tot és un drama i dos personatges s’encarreguen d’aportar alegria: Rita Barberà i Eduardo Zaplana des de l’alcaldia i la Presidència de la Generalitat, respectivament, imprimeixen una eufòria capaç de contagiar tota la ciutadania amb els seus ambiciosos projectes consistents en l’autocomplaença, el glamour del present enxarolat i el todo a cien del futur. D’això se’n diu política de “fum de canyot” encara que els seus acòlits en parlen de repercussió mediàtica, presència internacional i dame pan y llámame tonto. “España va bien”.

Tota pedra fa marge, però. MRC dissecciona aquest present gris dels anys 98 i 99 –i ja en duem un bon grapat, d’anys grisos– amb la confiança que tot pot canviar. Per això ens parla de la necessitat d’una “consigna política concreta i realitzable” que siga capaç d’oferir una eixida digna en la nostra vida diària a molts ciutadans valencians que no ens resignem a viure molts anys més en aquesta butllofa política que promociona els “grans esdeveniments” mentre escatima recursos a la sanitat o l’educació. La butllofa va unflant-se destruint el territori i fomentant en alguns sectors de la població uns greuges comparatius d’alta rendibilitat electoral contrastada al llarg de la nostra història. Ja coneixem de sempre el romanç de “l’enemic exterior”, tant fa que siga Europa quan condemna l’explotació del litoral, Catalunya o Zapatero, o que justifique “guerres d’aigua” o “guerres de llengua” per tal de marejar la perdiu. La butllofa es buidarà algun dia o haurà de ser punxada. I aleshores caldrà tirar mà de totes les pedres possibles per a edificar un marge sòlid que no el debiliten ni el sectarisme ni el providencialisme. Pedres xicotetes i pedres grans, pedres de riu i pedres de la serra, totes lligades per una argamassa pastada amb l’únic objectiu de construir una societat més justa i civilitzada.

Jordi Botella [text llegit al Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi, el dijous 18 de setembre de 2007]

 

 

       

 

Una tardor calenta

Totes les previsions apunten que tindrem una tardor especialment calenta. Encara no ha arribat i ja en sentim les ardències com un avís per als navegants que tots som. Hi ha vegades en què el clima i les circumstàncies socials i geopolítiques semblen sincronitzats per estranyes lleis. Mera coincidència o combinacions de causes i efectes entre realitats aparentment llunyanes, l'experiència ens diu que en aquest món, al capdavall, tot està relacionat. De les temperatures de l'estiu, que han rebentat estadístiques i termòmetres i encara persisteixen, passarem a pluges torrencials i episodis de danes. Dels incendis als aiguats en un obrir i tancar d'ulls, com a efectes de causes ben estudiades per la ciència. Hi ha un altre incendi provocat per les altes temperatures, la desinformació i un còctel d'elements que estan posant a prova la democràcia europea, més aviat fràgil pel que estem veient. Els fets de Ceuta, que han marcat amb ferro roent un estiu ardent, són molt representatius dels moviments sísmics (que en la seua literalitat també han provocat grans danys en diverses parts del planeta) que sacsegen el nostre temps. De tots els analistes que hi han reflexionat aquests dies em sembla que és Gil-Manuel Hernàndez i Martí qui més llum hi posa en l'article El parany de l'Espanya tap, publicat recentment en aquest diari. Per a una lectura en clau valenciana també és molt recomanable el d'Antoni Infante Qui vol parlar dels problemes valencians mentre parlem de Ceuta? aparegut en aquestes mateixes pàgines. Per desgràcia, els fanàtics negacionistes (del col·lapse climàtic tant com del social i polític) no acostumen a llegir amb els ulls de la raó, ni simplement a llegir. Menys encara els qui aprofiten la pressió migratòria, que en aquesta ocasió sembla ben alimentada pel govern de Marroc, per escampar el verí del seu patriotisme excloent, autoritari i violent, enemic de totes les pàtries alienes que confia de mantenir eternament sota la seua bota colonial. El feixisme de diverses cares i noms prospera arreu i no sembla tenir aturador. És al flanc sud europeu, que fa de frontera impossible amb una Àfrica afamada i sedegosa privada d'horitzons per a tanta joventut, on amb major intensitat es concentren avui els efectes d'un sistema capitalista depredador per naturalesa que ha posat el món a la vora de l'abisme. Mirar cap a una altra banda, ignorar a consciència les causes d'unes allaus migratòries que no esquivaran murs, metralletes ni reixats, tancar-se en banda a les places fortes de l'espanyolisme més tronat, tot això no fa sinó agreujar el problema. Lluny de la recerca d'alternatives democràtiques al gran mal, els llops del feixisme (alguns vestits amb pell de corder) aprofiten la carnassa de Ceuta per posar més foc a l'incendi davant un govern espanyol desbordat per la situació i pixant fora de test. El pitjor de tot és la reacció més o menys massiva i popular moguda pel feixisme multicolor d'una sola bandera, aquesta agitació xenòfoba d'estanqueres que hem vist en les principals ciutats valencianes i altres llocs de l'estat. El pinso de la victòria mundialista també ha fet efecte en el ramat, sens dubte. El pitjor de tot és la desgana d'unes esquerres i forces democràtiques intimidades, lentes i acomodatícies, que sembla que només aspiren a veure passar el cadàver de l'enemic per davant de casa i no s'adonen que en aquest funeral tots hi serem tristos protagonistes. Ceuta posa el dit a la nafra. L'espanyolisme ultramuntà de Perejil que trau pit i s'esgarra la camisa amb fúria legionària va deixar que l'amic alauita es cruspís el Sàhara, en part com a moneda de canvi per integrar Espanya al club europeu. Rússia encén el que ja anomenen la guerra híbrida contra objectius europeus i ella i l'estat terrorista d'Israel, bon aliat del Marroc, remenen els mals i fragilitats d'una Europa que mira, de moment sense respostes clares, com la història es repeteix en la seua pitjor versió i com el feixisme avança sense control. Les altes temperatures i els aiguats imminents dibuixen un panorama autumnal més aviat sinistre.

Però la tardor també obri uns altres horitzons que ens permetran respirar a ple pulmó, recuperar forces i agafar carrereta. Que no decaiga! El moviment per l'escola valenciana pública, que tant brillantment va tancar el curs, convoca manifestació per al dissabte 12. La vespra, l'11, hi haurà les celebracions de la Diada de Catalunya a Barcelona, Girona i Amposta, on serem no pocs valencians. I el 9, Diada del País Valencià, i el 29 d'octubre, en què farà dos anys de la dana que va costar la vida de 232 persones i danys incalculables, seran cites per a la part esperançada d'aquesta tardor, la que no es resigna, la que defensa drets i llibertats, la que enfronta el feixisme sota qualsevol de les seues formes, la de la dignitat del poble valencià.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 4 de setembre de 2026.]

 

 

Pepe Alonso escriu sobre Humus

Estimat Manel, ací t'envie, més o menys ordenades, i apel·lant a la teua més que contrastada benevolència, les emocions, idees i sentiments que la lectura d'Humus ha fet en mi. Poesia, crec jo, molt honesta, que viatja de la ira a la contemplació lleument esperançada, de la terra en flames al jardí de les paraules: l'odissea, en fi, de l'aventura humana.

 

HUMUS, DEL CRIT A LA PARAULA

Després de la collita de l'assassí de la boira a la Mirada d'Ulisses, el Harvey Keitel, sense possibilitat d'una altra resposta front al fets consumats, llança un dels crits més esgarrifosos que jo haja sentit i vist mai a la història del cinema. I crec que a la següent escena –o al voltant– diu un dels poemes més bells dins la bella epopeia que aquest film és. Parla de tornar (a Ítaca, és clar) amb la roba d'un altre home, parla de retrobar el patí i el llimoner, l'estança i l'amor, i, el que més em va colpir, comprèn fins a quin punt, com a artista que és –abans obsessionat pels rotllos d'una pel·lícula mai revelada– s'endinsa o identifica –per primera volta potser?– en l'aventura humana. Llegint Humus he vist versos com a rèplica de l'esmentat crit. Paraules que sonen com a brams. Versos que ens sacsegen, ens atabalen, ens desassosseguen. Paraules que volen allunyar-se del crit cap als sentiments i la seua verbalització. És realment el poeta un fingidor? Sempre he tingut dubtes amb aquesta percepció pessoana, pel que pot suposar de desafecció envers la vida. Tenim el crit i la paraula, i és clar que la segona és sentiment raonat, però sentiment: enlairar el crit que només amb la paraula / ateny velocitat d'espera. I tenim el perfum –el rar perfum– d'una èpica natural, no gens bèl·lica, la que destil·la aquesta esmentada aventura humana reflectida al paper: s'escriu per sentir / el bes dels morts sobre la pell. És aquesta la raó del no-temps, de la ucronia, d'aquest lloc desassossegant a l'ombra del temps? I, tanmateix, acceptes el mandat brossià I siga la vida sempre al davant, però amb cert matís crepuscular: El vent escriu amb un llapis d'escuma / a l'esquena del mar / una carta d'amor. Poema com a instant suspès en el temps, i versos com a instants suspesos en el poema: La tarda és el sabor de canyella dels teus llavis, o el que és el mateix, el fabourg St. Germain abocant-se al mediterrani. Si d'aquest Humus depengués, demà mateix podríem començar la ciutat futura. Per què collons varen guillotinar aquests versos? Encara que el natural escepticisme de l'experiència quasi ho anunciava: i la llum torna a la mudesa. M'agrada moltíssim aquesta poesia que et reflecteix, crec, amb netedat, sense espúries aparences. Potser siga la màxima aspiració del creador davant la desesperança resignada que, com deia Leopardi, suposa el final de tot, de la sensibilitat i de la poesia.

Pepe Alonso, 20 de juny de 2010

 

Un apunt sobre el temps

Avui és l'últim dia de juliol de 2026, com tothom deu saber i és reconegut internacionalment, però jo escric aquesta columna el 30. És un dia –en rigor dos dies: l'avui de la columna i el de la seua publicació– com tots els altres i únics alhora i per naturalesa. Xinesos i musulmans, per exemple, tenen el seu propi calendari perquè parteixen d'unes altres premisses, tan respectables com les altres, evidentment, i igualment arbitràries, no cal dir-ho. Però la preeminència occidental de la tradició judeocristiana, amb el seu poder i els seus imperis que malgrat les zones d'ombra encara mantenen una relativa puixança a efectes pràctics, va anar imposant a la resta del planeta la seua manera de concebre el temps, amb un abans i un després del naixement del seu déu i profeta Jesucrist. Siga com siga, l'ordre amb què comptem els dies reflecteix una visió lineal del temps que no és més que una repetició amb variacions de la mateixa substància, una peça musical amb la seua tornada, sempre igual, sempre distinta. Aquest 31 de juliol, com la vespra del 30, els sabem irrepetibles però també porten l'aroma dels records d'altres dies situats en les mateixes caselles del calendari. Bé, la cosa ja no té remei ni tampoc greus conseqüències, perquè del que es tractava en aquest món –que ja era global molt abans de la hipèrbole de la globalització, si bé de maneres una mica més assossegades, diríem, més a l'abast de la mà i la comprensió, més humanes– era de sincronitzar tots els passos que caminen per la Terra. Això devia garantir la màxima productivitat que el capitalisme necessitava des dels seus inicis per expandir-se. Físics i filòsofs, i els poetes a la seua manera, s'han trencat el cap intentant definir què és el temps, eixa cosa invisible que només deixa els rastres del seu pas, els brots nous de les plantes, l'eixida i la posta del sol, els canvis en el sentit dels vents, l'envelliment, el vol dels ocells, la mort i les naixences. El fet d'habitar un granet d'arena en un lloc de l'univers que a penes estem en condicions de començar a conèixer en una part ínfima i de girar al voltant d'una estrela que és el Sol, que ens renova les quatre estacions i marca les fites meteorològiques de l'any, determina per força la nostra experiència del temps. Que al capdavall és el que compta, més enllà de sistemes filosòfics i de credos. Som una línia infinita que no va enlloc o un cercle, un peix que es mossega la cua? No torna el temps, que passa com una exhalació, o tot es repeteix eternament? Poc o molt, la vida palpable i concreta que en diem quotidianitat ens obliga a fer abstracció d'aquestes qüestions, i a viure el temps al nostre aire, és a dir, com l'han viscut els humans des que van eixir de l'ou, enmig de les múltiples variacions de l'ancestral lluita per la supervivència, les angoixes silencioses, els somnis i els pesombres que ens assalten, les pors i els plaers que ens acompanyen. El mal pitjor és que la majoria de les voltes no vivim el temps –i en el temps– com voldríem, sinó com ens és imposat per un cúmul de condicionants que poc tenen a veure amb la naturalesa física de la pròpia vida i molt amb el model de societat que hem anat construint. La sofisticació a què alguns arriben en la gestió del propi temps gràcies al poder i els diners que acumulen i els privilegis que els donen tampoc no assegura saber respirar el temps de manera equilibrada. Més aviat sol passar el contrari. La sensació que tenim, certament paradoxal, és que aquesta cursa que s'accelera com més va més i que tenim perduda de bestreta no porta enlloc i que a més a més incrementa el malestar i fa pitjors les condicions de vida de grans masses humanes. Ja sabem, amb dades a la mà i efectes davant els ulls, que el creixement no pot ser constant, que els recursos s'exhaureixen, que l'avarícia de posseir i dominar ens porta de cap a l'abisme, que fins i tot el clima –que crèiem aliè a la nostra acció– ha canviat i no porta res de bo. Que els incendis forestals són cada dia més virulents i sovintegen més. Que ha arribat el moment de dir prou, que cal saber resistir-se a la propaganda que excita el consum desbocat. Que hauríem de parar les manetes del rellotge, agafar aire i començar a partir de nous paràmetres a restablir els lligams ancestrals amb el món i la vida, i les bases d'una convivència fundada en el respecte, la llibertat i la diferència. Hauríem de parar i auscultar-nos, sentir-nos vius en el temps, no els seus esclaus. Que l'agost ens done noves oportunitats per redreçar el rumb i mesurar el nostre pas pel temps. En veiem, amb permís del temps, al setembre.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 31 de juliol de 2026.] 

 

La matraca que no para

Fixe's vostè bé i veurà com la immensa majoria dels casos de censura que patim al País Valencià, si no de tots, es relacionen amb la qüestió identitària, què som i què no som els valencians. És la vella matraca que van començar a moure a finals del franquisme i que continua provocant tot el soroll del món perquè, enmig de la confusió, acabem estabornits i acceptant que un burro vola. En aquest cas el burro és una espanyolitat «de tota la vida», naturalment acceptada, que provoca l'adhesió entusiasta i unànime i que és sense cap dubte beneficiosa per al nostre poble. A tal fi la matraca gira sense descans, moguda per la mà interessada de les elits extractives i les seues sucursals valencianes. La matraca té arrels històriques, és clar. Hi ha un anticatalanisme vell i carrincló però que fins temps recents no passà de l'acudit fàcil, les habituals tírries al veí i certa literatura costumista. Les suspicàcies (diguem-ho així) anticatalanes se circumscrivien en tot cas a les classes pudents de la capital valenciana i comarques limítrofs amb una estranya mescla d'admiració i enveja pels «cosins germans» del nord. L'adscripció quasi unànime d'aquelles classes al bàndol vencedor de la guerra, unida al desarrelament cultural a què van ser sotmeses les classes populars, trobà un terreny fèrtil per al feixisme autòcton, que sota el blau de la senyera es cobria les esquenes i assegurava els seus negocis en la nova etapa, no gaire democràtica, promocionat sense complexos per la raó d'estat principal d'Espanya: impedir el retrobament dels països catalans.

La matraca no para. Forma part essencial de les maneres i estratègies de l'espanyolisme. De tan burda com és la trampa, sembla increïble que haja trobat espai social per prosperar. Negar la catalanitat fundacional i històrica dels valencians, ben mirat, és una mena d'excusatio non petita accusatio manifesta. A ningú se li acudiria, per exemple, dir «els valencians no som gallecs», o, què sé jo, txecs, irlandesos o sud-africans. En quines semblances amb «els catalans» es pretenen fonamentar les pròpies diferències? No accidentals, de matís, sinó d'essència, per dir-ho d'una manera una mica altisonant. O allò que il·lustra la senyera de la ciutat que ha acabat identificant tota la Comunitat: la franja blava arriba a fer invisibles les quatre barres comunes. Que algú li ho faça saber a aquest xicot de Foios, Ferran Torres, que deu tenir la boca encesa de tant besar-se l'escut que no li paga i el cap confús de lluir aquella gorra d'inspiració trumpista!

La matraca continuava ahir amb el frustrat decret que volia impedir l'estudi d'autors catalans a les aules, tan inútil i inviable com la farsa de la «lliure» elecció de la llengua vehicular. Perquè cada derrota del projecte espanyolista al País Valencià és contestada, impasible el ademán, amb més soroll de matraca. Els més recents atacs de censura responen a l'exemplar vaga dels ensenyants dels darrers temps: les retallades a l'AVL, la subvenció a entitats fantasmes que es dediquen apassionadament a ofrenar noves glòries a Espanya però sense pegar un brot, l'exclusió de l'idioma propi en festivals i commemoracions i un llarguíssim llistat de greuges i burrades.

Ara és el torn d'Isabel-Clara Simó, escriptora alcoiana independentista que va escriure un fum de llibres i contribuir de manera extraordinària al foment de la llengua i la cultura dels valencians i que dona nom a l'institut de l'Alcúdia de Crespins. No són prou mèrits a parer del seu alcalde del PP (detall que exposem només perquè el lector no es pense que és de Vox), Francisco Javier Sicluna Lletget, «perquè l’institut duga el seu nom. La seua defensa dels anomenats Països Catalans divideix els nostres veïns i ni la seua obra literària ni com a veïna té vinculació amb el nostre poble». Cap vinculació, no: ni per llengua, ni pels temes universals dels seus relats, ni per la tasca infatigable en defensa del valencià i del país. Ni tan sols per proximitat geogràfica! Ah, clar, la defensa dels Països Catalans, el gran tabú, el pecat, el crim de dissentir, el dimoni amb banyes contra el dogma de la unitat d'Espanya! Difícil ho té el senyor Sicluna Lletget per trobar algun nom que no «dividesca» la gent del seu poble. Com en el franquisme, quan se suscitava entre els contertulis algun tema vagament polític sempre hi havia qui deia: «Parlem de bous!». Això, més li valdria dedicar-se a la tauromàquia que no a la política, que sempre divideix, i deixar en pau la cultura i l'educació i el nom de l'institut del seu poble.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 de juliol de 2026.]

 

 

 

Tornar a Escòcia

Aprofitant la relativa calma o parèntesi estival he tornat a un d'aquells projectes acariciats des de fa molts anys i sempre, per unes raons o altres, postergats en favor d'altres de més peremptoris. Al capdavall la vida no deixa de ser una agenda més o menys detallada i extensa, amb les seues anotacions, els seus dies festius marcats en roig i en negre o blau els feiners, les cites i propòsits realitzats, els pendents i els que potser no complirem mai. O els que, passat el temps i les agendes, reprenem en circumstàncies més favorables. Com el que ara m'entreté alguns moments dels dies caniculars.  

Tinc el volum de l'obra poètica de Norman MacCaig que va publicar l'editorial edimburguesa Polygon a cura del seu fill Ewen MacCaig en 2005 i que el Cap d'Any de 2010 em va regalar el meu cunyat Chris Larsen, escocès de cognom danès. Durant molts anys Escòcia va ser destinació predilecta dels nostres viatges almenys un parell de vegades l'any, pels volts d'Any Nou i algunes setmanes a l'estiu. The Auld Byre, la casa d'Angus dels nostres germans, entre Forfar i Montrose, a la vora de la Mar del Nord, escrit així, en la forma antiga, significa El Vell Estable i era més que un refugi, una mena de paradís voltat de jardí i espais oberts a la mirada i propici per això, en el seu silenci tranquil de dies lluminosos i molt llargs, a la contemplació, la lectura i els llargs passejos. I per recórrer de dalt a baix tot el país. Com que sempre hi tenia algun article per enviar, el tema escocès es va convertir amb els anys en motiu recurrent. Norman MacCaig, de qui ja vaig traduir un grapat de poemes que es van publicar ací i allà, i altres poetes escocesos de postguerra i actuals, és un dels llegats d'aquelles estades d'Angus, que em van estimular també l'esforçat estudi de l'anglès fet, sobretot, a base de lectures i diccionari. La severa sordera que m'afecta des que vaig fer poc més o menys els quaranta i que a penes si pal·lien els audiòfons segons els casos, m'impedeix un domini mínimament solvent d'aquesta llengua en els seus registres orals, de manera que he de conformar-me a sentir la seua música de portes endins i a través bàsicament dels ulls. Com que l'edició de l'obra completa de MacCaig està integrada pels 792 poemes que l'autor va escollir d'una producció molt més extensa, ordenats cronològicament i sense distingir-hi els llibres en què van veure la llum per primera vegada, he necessitat treballar els seus Collected Poems de 1985, que ell mateix va preparar per a Chatto & Windus · The Hogarth Press, per seleccionar el llibre que finalment m'he decidit a traslladar sencer al català. 

És en el llibre A Man In My Position, de 1969, on he pogut rellegir l'extraordinari i llarg poema (els de MacCaig solen ser més aviat breus) titulat «A man in Assynt». En aquesta regió nord-occidental de les Highlands es troben alguns dels paisatges més emblemàtics d'Escòcia i és el lloc on el poeta acostumava de passar els seus estius. Després de contemplar-los i viure'ls durant molts anys, MacCaig fa en aquest poema un cant d'estima a la terra i una revindicació del país –xifrat en el binomi terra-gent que resumeix el seu concepte de paisatge–, oblidat pel poder llunyà i injust de Londres, i es pregunta: «A qui pertany aquest paisatge? – / Al milionari que l'ha comprat o / al caçador furtiu que bamboleja muntanya avall de bon matí / amb un cérvol carregat a l'esquena? // Qui posseeix aquest paisatge? – / L'home que el va comprar o / jo que soc posseït per ell?». 

Els bons poetes són universals en la mesura que les seues preguntes afecten qualssevol èpoques i persones. Alguns d'ells, a més, són capaços de veure-les venir molt abans que les coses esdevinguen plaga i destrucció i això fa més útil l'actualització del seu treball en altres àmbits i cultures, que és el que busca la traducció literària. Contestar les preguntes de MacCaig és reflexionar sobre els vincles entre les persones i la terra, el binomi principal que defineix un país, i sobre el poder destructor d'aquests vincles ancestrals que la indústria turística (continuació de la guerra capitalista per altres mitjans) s'entossudeix a escometre tan irresponsablement com el sistema que l'alimenta. És un símptoma d'un mal més profund aquesta desnaturalització programada i boja dels pobles i els seus paisatges que els valencians, ai!, coneixem tan bé. La pervivència de les paraules sàvies dels poetes també és una forma de resistència a la barbàrie. Tornar a MacCaig és una manera singular i molt amable de tornar a Escòcia i d'aprendre a mirar i defensar el propi paisatge.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de juliol de 2026.] 

 

 

L'estiu, el net i el vell

Heus-nos ací de nou, al Segària, davant la mar de Dénia, que de xicotets adscrivíem invariablement al Verger. Potser llavors la casa i la platja pertanyien a aquest poble perquè així ho fèiem constar en l'adreça postal per a la tramesa, escassa però infal·lible, de cartes, o és que tal vegada el creixement turístic que la comarca i en especial la capital van experimentar a partir dels anys seixanta va suposar que Dénia reprengués el control i gestió de totes les platges del seu entorn històric. El canvi de propietaris nominals de la platja, si efectivament n'hi va haver, es reflecteix en el negoci de recaptació d'impostos i en la prestació, difícil i no gaire efectiva, de serveis municipals per part de l'ajuntament de Dénia, però afecta al capdavall ben poc els veïns més antics del que tossudament continuem anomenant l'Almadrava, ja molt escassos i dissolts en l'amalgama confusa de nous estiuejants vinguts majoritàriament de l'altiplà espanyol. La retolació oficial –ignore amb quina finalitat i, sobretot, a partir de quines constatacions documentals– ha rebatejat aquest tros com pertanyent a les Platges dels Molins, denominació que als vells de la contrada ens fa més fred que calor, per la qual cosa continuem agafant-nos a la sonoritat i olors de mar oberta i saladura de l'Almadrava.

"Ací em pariren i ací estic", el vers amb què comença el millor llibre d'Estellés, es podria aplicar quasi literalment al meu cas. No m'hi van fer nàixer, certament, però van treballar –vull creure que àrduament i amb plaer– en la meua fabricació, és a dir, em van engendrar a l'Almadrava, a quatre passes des d'on ara escric aquest article, a Vil·la Àngela (en rigor Villa Angela), el nom de la propietària alcoiana que ens llogava cada any del 15 d'agost al 15 de setembre aquella caseta. Temps després, en 1973, els pares es van fer alçar la seua pròpia casa, el Segària, nom de la petita serra que tanca pel nord la vall del riu Girona. Ací em van engendrar, doncs, i ací tornem puntualment com un ritual que ens reconcilia amb el temps, els quatre punts cardinals de la pròpia identitat i els vents d'una memòria personal que sovint fa de salvavides enmig de les diverses turbulències. Ací eixamplem una mirada que constrenyen massa les línies rectes de la ciutat i el parpelleig insomne de les pantalles i la propaganda i la refresquem amb els vells horitzons celestes i marins, la cura de l'humil i esforçat jardí interior i el testimoniatge viu del creixement dels nets. Pau, el menut, s'hi està uns dies, al Segària. Al març va fer nou anys i acumula tota l'energia i màgica disponibilitat de la infantesa. Impenitent company del joc i la pilota en totes les seues formes –les de la platja, les del ping-pong i, sobretot, totes les aptes per a les acrobàcies del futbol–, és un goig i una font de saviesa acompanyar-lo en el seu creixement, transmetre-li algunes de les poques coses que un ha anat aprenent en la vida, sobretot l'estima per les coses que més substància i llum donen al paisatge viscut que som i al que ens envolta i compartir la seua alegria i la seua lluita a tota ultrança contra qualsevol de les formes que pot adoptar l'avorriment i la fadesa. La vellesa, almenys la que temporalment ens manté estalvis de les pitjors xacres de l'edat i es pot exercir gràcies a l'ofici d'avi, és, tòpics a banda, un mena de joventut recobrada, una treva sagrada que vetla per una continuïtat que òbviament arribarà el dia que se'ns escaparà de les mans. La sentència clàssica que agermana llibre, arbre i fill com les grans construccions indispensables d'una vida val sobretot en el seu sentit metafòric, general. Forçats a haver de veure-ho tot amb els prismàtics de les finituds i els propis límits biològics, l'aprenentatge de l'avior ens posa davant la lliçó frugal però indispensable de la persistència de la vida en aquells que ens sobreviuran, en els camins que haurem encetat i que d'altres potser seguiran, en el petit món que continuarà girant i girant i on en alguns estius del temps vam ser alguna cosa així com passatgers d'una plenitud verament humana.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de juliol de 2026.] 

 

La fam i les ganes de menjar

El sistema de finançament que patim els valencians ha estat durant molts anys el convidat de pedra de les nostres aspiracions col·lectives. De fet no se n'ha parlat obertament i amb dades concretes damunt la taula sinó d'uns pocs anys ençà des dels diversos àmbits de la societat valenciana, sobretot l'acadèmic i el civil i en menor mesura, i quasi sempre amb la boca xicoteta, el polític. Es mire com es mire, però, la necessitat de gestionar els propis recursos o, com se sol dir, de disposar de les claus de la caixa i avançar en termes de sobirania fiscal no és un tema qualsevol més a afegir a la llarga llista de greuges històrics que els valencians arrosseguem, sinó el tema per excel·lència, perquè d'ell depenen el present i el futur de la nostra existència com a poble, política i institucional.

Però refresquem les dades de l'espoli (espoliar és, segons el diccionari, desposseir algú d'alguna cosa que li pertany) fiscal del País Valencià, és a dir, la diferència entre el que paguem a l'estat i el que en rebem i que en 2023, amb dades del Ministeri d'Hisenda, fou de 8.922 milions d'euros, un 6,4 % del nostre producte interior brut (PIB), xifrat aquell any en 139.420 milions d'euros. Amb elogiable insistència i rigor ens han anat donant detalls d'aquest tracte injust que el País Valencià rep de l'Estat espanyol persones com Vicent Cucarella Tormo, Antoni Infante, Ricard Chulià, Moisès Vizcaíno, Vicent Maurí o Manel Giron, entre d'altres.

Si a l'espoli sumàvem el fet que entre 1900 i 2012, segons un estudi de la Fundació BBVA i l'IVIE (Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques), les inversions de l'estat al País Valencià van ser un 19% per davall la mitjana i que l'infrafinançament crònic ens obliga a recórrer al FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica), organisme estatal que es cobra bons interessos pels seus crèdits, per cobrir les despeses que generen les competències en educació, sanitat i altres serveis públics, entendrem que el deute del País Valencià siga en aquests moments de 63.934 milions d'euros. Bon pessic del pressupost global valencià se'n va en el pagament d'un deute que no fa més que créixer. Sorneguera i amarga realitat: cada valencià deu al mateix estat que el condemna a l'infrafinançament, el maltracta per falta d'inversions i l'espolia 11.579 €. Amb raó la Crida pel Finançament, el principal grup valencià que apunta el nord d'un finançament just i de sobirania fiscal per al país, exigeix la condonació d'aquest deute il·legítim, fruit d'una injustícia històrica i d'una situació de fet de caràcter colonial.

La fam i les ganes de menjar se'ns han tornat a ajuntar als valencians. L'anomenada transició democràtica ens agafà amb el peu canviat per molts dèficits i en el repartiment (o transacció) del pastís vam ser cruelment menystinguts. No val la pena carregar les culpes sinó en la falta d'embranzida col·lectiva i la maror arterosament provocada a compte de la confusió identitària, la manca flagrant d'una política autocentrada i la popular constatació (ben poc conseqüent per altra banda) que qui no plora no mama. En comptes d'això, i desviats a la zona subsidiària d'un estatut de segona per obra i gràcia dels obscurs poders fàctics de sempre, vam trobar un fals consol en la paròdia altisonant d'oferir noves glòries a Espanya. I ens ho vam arribar a creure de tant com ens aplaudien els mateixos que ens espoliaven.

Les urgències demanaven armar la pròpia resistència al voltant de la llengua i la cultura, de l'organització civil, i postergar per a temps més favorables el model de finançament, un projecte econòmic sostenible i productiu per al país o unes estructures de poder que ens fessen avançar en termes de sobirania cap a una societat més democràtica i més justa. Però la festassa que s'organitzaren àvidament Zaplana i Camps, sobretot, i els que els van venir després, Mazón i Pérez Llorca, les tebieses dels Botànics capitanejats per un PSPV cada vegada més subsumit al poder central, la caiguda del cavall de la crisi de 2008 i, més recentment, els estralls naturals i de pèssima gestió de la dana, van reblar el clau de la necessitat peremptòria de revisió del model de finançament i la conquista de les claus de la pròpia caixa.

Compreníem finalment –i ara cal que la consciència social sobre el problema i la seua solució siga més i més extensa cada vegada– que sense autocontrol de l'economia no hi havia possibilitat de país ni de pal·liar les moltes injustícies socials, i que sense una llengua i una cultura enfortides que cohesionassen una societat complexa i majoritàriament alienada mai no seríem capaços d'aspirar a majors quotes de sobirania. El peix es mossegava la cua, la fam i les ganes de menjar sumaven. Ho hem vist clar com l'aigua amb les exemplars vagues dels ensenyants valencians i catalans. L'objectiu d'una escola pública en valencià i de qualitat no només topa contra l'obcecació d'unes dretes que viuen d'esquenes als interessos col·lectius, envalentides en precàries majories de vots i poders ombrívols, que prioritzen els àmbits privats i els propis negocis, sinó també contra una manca injusta i evident de recursos. L'alternativa a un País Valencià empobrit, endeutat, trampejant amb el formigó i el turisme i que se'ns cau a trossos ho serà en tots els àmbits (el lingüístic i cultural, l'educatiu i sanitari, l'ecològic i econòmic…) o no ho serà. I per això caldrà molt especialment guanyar-se les claus de la caixa.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de juliol de 2026.] 

 

L'anguiler savi

Als diccionaris que he consultat no apareix la paraula anguiler referida a qui pesca o ven anguiles, però és la que va fer servir el meu amic per contar-me l'escena que havia presenciat i a més és expressió del tot plausible. Felip ha heretat de sa mare l'antiga i humil saviesa de cuinar un allipebre de xuplar-se els dits i sucar bona cosa de pa. L'allipebre és una salsa molt versàtil, idònia per a moltes menes de peix, però la reina del plat per aclamació popular és sens dubte l'anguila, el voraç, esmunyedís, tossut i vivíssim teleosti que naix a la Mar dels Sargassos, és habitant ancestral dels nostres llacs i rius i té com a centre d'operacions l'Albufera. Ma mare, que era de l'Horta, com el meu amic, se les feia portar de tant en tant de València a Alcoi, on vivien les darreres hores movent-se sense parar a la pica de la cuina. Els xiquets ens les miràvem encuriosits i amb una certa aprensió, com segurament tots els qui estan poc o no gens avesats als tractes amb aquest peix i per als quals deu assemblar-se massa a una serp, no per casualitat l'animal més furibundament menyspreat de la creació. Arribada l'hora del sacrifici la mare feia servir un ganivet ben gros o un tallant i sobre la post de fusta, amb uns colps secs i destres, quedava l'anguila repartida en trossos iguals, més aviat xicotets, perquè l'allipebre se solia servir en plats menuts de terrissa i els bocins de peix havien d'entrar preferentment d'un sol mos a la boca, delicadament, salvant l'amenaça de la raspa. El ritual, repetit en milions de llars del País Valencià, les Terres de l'Ebre, Mallorca i molts altres llocs de la Mediterrània i el món des de temps immemorials, deu ser encara per a la majoria d'urbanites i forasters totalment sorprenent i repulsiu, un espectacle que cal estalviar-se. Especialment per a les generacions més joves, educades en la bombolla de l'asèpsia que els fa creure que els ous o la carn es fabriquen al supermercat i van sempre ben embolicats en plàstic o cartró, que no han vist mai matar un pollastre ni espellar un conill a casa, que les coses cauen del cel i ningú no s'embruta en el treball de procurar-les. La mort, escaientment sostreta a l'ull públic, és una fantasia de les pel·lícules, una rutina puntual als telenotícies, d'existència diferida i invariablement aliena.

El cas és que, com un miracle o persistència alimentària d'arrel molt fonda i per això mateix difícil d'extirpar, encara hi ha establiments especialitzats en la venda d'anguiles. Vives, naturalment. Per exemple al benemèrit i molt amenaçat Mercat Central de València, del qual parlava l'altre dia Joan Garí en aquestes pàgines, el mateix sens dubte d'on ma mare es feia portar les anguiles i on el meu amic Felip, de Foios, les compra quan li ve de gust preparar un bon allipebre. I ací comença la contalla del que fa uns dies ell va presenciar en viu i en directe mentre esperava que el seu anguiler, de Carcaixent per més senyes, li amanís les anguiles de la grandària que li havia estat indicada.

Es va acostar a la parada, a una prudent distància, una senyora molt ben vestida i enjoiada amb un xiquet de curta edat de la mà. Feia tota la pinta que tafanejava per allà sense vera intenció de comprar-hi res, com la majoria de turistes, encara que pertanyia clarament a l'espècie autòctona i potser es dedicava a aquelles hores a la molt noble tasca d'alliçonar, en castellà, el xiquet. Per l'edat podia ser la seua àvia, va pensar el meu amic, ràpid de reflexos com una anguila. I amb aquella lleugeresa dels qui viuen tan rebé nadant a favor del corrent general acostumats a no embrutar-se amb les desagradables tasques de guanyar-se la vida, va preguntar al xiquet en el moment en què l'anguiler alçava enlaire la peça triada al meu amic: «¿Quieres una anguila como animal de compañía?».

Però arribava ja el moment del sacrifici i abans que l'anguiler descarregués el colp letal damunt l'anguila, tement que la sang no esquitxés l'ànima trèmula de l'infant, d'una estrebada se'l va endur a curiosejar a una altra banda. Felip es va adreçar llavors a la parella que esperava el seu torn a la parada: «Xe, heu vist? Com si la mort no formara part de la vida!». «Deu ser vegana», respongué la dona. «El que és és una pija», conclogué l'altre. Ara és quan l'anguiler, deixant el ganivet damunt la post per millor remarcar la sentència, tot acompanyant les paraules amb un eloqüent gest del braç per indicar una caiguda, diu: «D'un temps a esta part la humanitat va a la catàstrofe». I potser sense saber-ho va cloure l'escena parafrasejant un famós vers d'Estellés viu com una anguila d'inveterada, elemental saviesa. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 de juny de 2026.]

 

[Foto d'Eva Máñez. El Galet, parada de catarrogins del Mercat Central.]

 

Jordi Botella escriu sobre Lletra per a un àlbum

Puc assegurar que conec el procés de tots els poemes de MRC. Ens coneixem des de ben menuts i de llavors ençà hem compartit guitarres, baixes i altes passions, el color de la innocència i el color del fracàs també. Fins i tot algun que altre romanç.

Conec els poemes, els seus processos i allò que val més que una i altra cosa: la persona que batega darrere seu. Conec els poemes i l’univers sobre el qual graviten les paraules com satèl·lits d’una estrella errant. Recorde ara els versos amb què Manel –per a mi, “Manolo”, amb tota la seua ressonància canyí– provava armes en la seua adolescència, alguns de caire indignat, altres més amables, tots ells deutors de l’encoratjament de Miguel Hernández, l’energia de Neruda o la vehemència de León Felipe. Tot un grapat d’escriptors als quals accedíem gràcies a l’excel·lent biblioteca de son pare, que ens permetia rescabalar la nostra indocumentació a força de curiositat i intuïció.

En aquest sentit, el descobriment de la llengua pròpia com a arma literària ens obrí, més que la porta d’un món nou, la pròpia consciència, un sentiment que ens permetia sentir-nos lligats a l’estrany país que ens havia tocat viure i que aleshores, cap a la meitat dels anys setanta, travessava una situació d’allò més estimulant.

Després, gràcies a una informació compartida, l’esforç autodidacte i unes excel·lents condicions innates per a l’escriptura, MRC en el seu llarg viatge anà soltant llast i s’endinsà en un nou territori, el de la poesia catalana, amb una projecció que ja volguera qualsevol jove promesa del futbol actual.

La ciutat del tràngol s’obrí pas entre l’espés formalisme valencià de l’any 78, epígon de la Carn tendra d’Amadeu Fabregat, amb la lleugeresa d’un davanter amb el número 10 a l’esquena. Una agosarada combinació d’esperit civil, simbolisme coherent i el to greu de qui abandona per sempre l’adolescència, saludà la nostra poesia d’aleshores sense retre cap hipoteca envers el cànon dominant que venia marcat des dels Nueve novísimos de Castellet de l’any 70. I tot això ho va fer MRC alçant el barret sense cap sentiment de culpabilitat per haver escrit aquell llibre visionari amb un pessic d’aquella “consciència social” i del “desassossec existencialista” tan mal vistos, l’una i l’altre, per aquells anys.

Amb Esbós d’un cos l’esguard se centra en la pròpia escriptura i la seua incapacitat per esdevenir l’espill que reflecteix el sentit. A diferència, però, de l’àlgebra de Mallarmé, MRC genera una veu lírica que assumeix aquesta impotència fins a les últimes conseqüències. Posteriorment, l’acròbata dels ponts i Erosions desactivaren aquest camí que menava envers un atzucac. Tots dos poemaris, juntament amb l’obra posterior, aportaran una força tel·lúrica i regeneradora que defugirà el sol·liloqui per a participar gradualment en la història dels altres.

D’una forma significativa MRC va despullant-se de l’entropia i de l’equació irresoluble que qüestiona la capacitat de l’escriptura per explicar una realitat i que sempre ens aboca al mateix resultat: zero. Aleshores fa un pas endavant, escapa dels propis límits, esgarra la metàfora i s’obri pas a ganivetades en un nou territori, el de la memòria relacionada entre un mateix i els altres.

Ara ja no es tracta d’una càbala metaliterària trencant l’ou del vell signe lingüístic de Saussure, destriant el rovell del significat de la clara del significant; ara es trenca l’ou i l’aboca a l’oli calent que ens esguita de la mateixa manera que la vida guisa cada experiència; ara parlem de com el temps grata la pell i la tatua amb rostres d’homes i dones. Tot això succeeix entre els anys 80 i 90, dels quals deixa constància el recull Música del sentit, editat ja en el nou mil·lenni.

El llibre que ara comentem, Lletra per a un àlbum, premi de poesia Maria-Mercè Marçal del 2005, fa coincidir tots els camins que menen a MRC –el de la reflexió en la capacitat de l’escriptura, el de l’interrogant envers un món arbitrari, el del símbol que esclata, el del bram des de la barana d’un pont…– i, alhora, és un reencontre amb la veu dels orígens, i les primeres temptatives en el seu afany per narrar una “història” que transcendeix el laberint de la pàgina per instal·lar-se en el sentiment més íntim, més agut i més obert.

En aquest sentit, Lletra per a un àlbum equilibra la transparència de l’adolescent amb l’agudesa de l’home que furga en la corfa del món sense autocomplaença ni exhibició d’aparell retòric.

Deia al començament que conec els poemes de Manolo, i més encara el seu procés. D’aquests poemes que ara tenim entre les mans puc dir que són un encontre cara a cara amb el temps. No una subtil evocació, ni el testimoniatge dramàtic de qui comprova com s’esquartera la pell, ni el retret de l’amant desdenyat. Ací el temps és una presència, el camí sobre el qual la nostra pròpia ombra va acurtant-se a mesura que avança el dia. El temps, doncs, s’accepta de la mateixa manera que cadascú accepta les seues limitacions sense demanar la compasssió de ningú ni confortar-se amb el narcisisme de qui se sent única referència.

En aquest llibre batega l’alè pagà de qui simplement viu. I això ja és prou, perquè accepta les regles del joc: més que recordar, celebra la vida amb el ferro roig del temps ara convertit en memòria. Lletra per a un àlbum ve a ser l’esforç de la memòria per guanyar un tros de terra al clos del silenci. Poema a poema va a conquerir una secció de la fortalesa inexpugnable sobre la qual el pas dels dies ens llança amb la violència d’un fonèvol. Pam a pam en un camp de batalla que inclou una casa –el Segària–, una ciutat, un paisatge i unes gents –Alcoi–, MRC oferirà combat a un adversari al qual no aspira a véncer, només ser-ne un digne contrincant.

Lletra per a un àlbum, doncs, és, com diu al seu darrer poema, “un sonall de paraules… contra l’oblit”, i alhora una exaltació de la vida que ens sobreviu gràcies a la memòria: “Un brindis… per tot allò que ignores… per tot allò que no et pertany”.

És aquest un vitalisme davant “la veritat d’un món que s’ensorra” –el de la casa i el seu eix central, la mare, símbols de la memòria– on s’explica la lucidesa davant la pàgina en blanc a què ens condemna el pas del temps. És aquest vitalisme el que genera l’energia suficient per “obrir solcs de sentit” a peu de pàgina, sota les imatges d’un àlbum on van perfilant-se la casa de l’estiu, el raig cruel de les aixetes, els jocs i les pors infantils, la contemplació del mar com la partitura del temps, l’espill trencat de la mare, la ciutat i la seua crosta rocosa, la història dels seus habitants, que “tenien un somni però fou silenci i desfeta”.

Només aquest cant a la vida xifrat en la paronomàsia d’“amar anant-se’n” explica la paradoxa que esperona aquests poemes, capaços de conciliar la impotència del condemnat amb la força del supervivent, la resignació davant l’irresoluble i la voluntat de plantar cara al destí amb unes cartes que no venen marcades.

“Et toca esprémer tota la llum”, doncs, el benefici de l’instant, la lleialtat als éssers volguts, el coratge per no doblegar els genolls i la humilitat davant “l’estrany que ens habita”, l’exemple moral d’aquells que ens precediren, “el paisatge humà de les paraules”, i així “amb la destral que talla l’arbre de l’oblit” fer “llenya per alimentar la llar”.

Deia al principi que aquest llibre és un retorn als orígens de La ciutat del tràngol en el traç d’un univers simbòlic i moral perfectament acoblats. L’estranyesa del viatger davant la convulsió de l’univers urbà –els interrogants, les pors, les expectatives…– d’aquell llibre fundacional ací esdevé reflexió. Les incògnites romanen intactes, la fortalesa a què s’acara l’individu serva els maons de sempre, però el tràngol ha donat pas a la lucidesa.

La metàfora de Lletra per a un àlbum rebaixa la vehemència dels versos de La ciutat del tràngol per assolir major contundència gràcies a imatges més immediates i a la perspectiva aèria de qui ha viscut molt i ja no s’embadoca amb pirotècnies verbals i firaires incapaços d’oferir un producte que no siga el saldo de la pròpia experiència.

Lletra per a un àlbum transcendeix la memòria i nega el fetitxisme del taxidermista. Ací rau el seu gran mèrit. Per això ací la casa, la mare, l’estiu, “l’aroma del passat… la recança del futur”, la ciutat, el temps i els “cucs de l’oblit” no s’ajoquen en un divan. Ara ja són paraules de la tribu, un encanteri col·lectiu i atàvic que identifica la mare amb la terra i la terra amb la memòria, mare, terra i memòria convertides en “paraules, òpals de pensament… contra un oblit d’amargues urpes”.

JORDI BOTELLA 

[Presentació a La Casa del Llibre de València, el 15 de setembre de 2005.]

 🌿 🌿 🌿

 

[La filla de MRC, Andrea, xicoteta, en braços de Mena Castelló, mare de l'autor, al Segària devers 1984.]