diumenge, 22 de maig de 2022

L'alcalde i l'Eurovisió

Vaja per endavant que considere Joan Ribó un bon batle, el millor que ha tingut la ciutat de València des del defenestrat Ricard Pérez Casado (per raons òbvies els anteriors alcaldes franquistes no entren en aquest còmput). En termes almenys de presència, estil i tarannà, intencions i realitzacions, la seua elecció va suposar un punt i a part evident respecte de la ignominiosa època de la seua predecessora, la hiperbòlica i espanyolista visceral (passeu-me la redundància) Rita Barberà. Ribó va arribar-hi empès pels vots i com a eixida a una situació de corrupció sistemàtica insostenible pròpia dels qui estan acostumats a fer i desfer tot el que els rota perquè ningú no els ha xafats els ulls de poll ni parats els peus quan pertocava. Ribó va arribar-hi i el primer que va fer va ser articular un parell de gestos de simbologia ben eloqüent: obrir el balcó de l'Ajuntament a ciutadans i passavolants i desplaçar-se a la feina com havia fet sempre, en bicicleta. Una alenada d'aire fresc es va escampar prompte des de la capital del país. Ni que només fos per veure'ns (parcialment: hi ha taques tan antigues i persistents que no desapareixen ni amb salfumant) lliures dels excessos i malvestats de la dreta més cavernícola, feia goig ser representants per un home tranquil, enemic de vehemències, professor de secundària, comunista de tota la vida agafat a temps a l'estela de Mónica Oltra (i viceversa: un tàndem de família, eficaç davant el ritual de les urnes), que coronava així la seua trajectòria política i es treia la punxa de qui tenint vocació de comandament s'ha passat la vida a la intempèrie d'un poder que finalment li cau com una fruita madura. En fi, un senyor de la Seu d'Urgell, tan moderadament nacionalista que ningú li hauria de retraure mai, ni els enemics més entercs, el seu origen català, tan mimetitzat com arribaria a estar amb la ciutat adoptiva.

Sobre aquest fil d'acer ben tensat d'una ciutat i un país tan difícils –el de les batalles enceses per interessos espuris i forans, el de la tossudesa dels processos colonitzadors, el de la mollesa d'uns súbdits que feia tan sols quatre dies aplaudien enfervorits l'Alcaldessa d'Espanya– Ribó ha exercit molt bé d'equilibrista. L'èxit en el poder, per relatiu que siga, consisteix al capdavall en un equilibri que obliga a tot de torsions, silencis i satisfacció de deutes inconfessats. La discreció que és marca de la casa obliga en aquest punt a fer un mutis i deixar que el temps parle quan vinga l'hora del balanç. Però ja som en temps d'eleccions i el populisme més descarnat ja esmola les seues urpes en busca de noves víctimes. Ribó no pot o no vol escapar a la llei de la gravetat universal. Diríem fins i tot que si acostumes massa les sabates a les catifes institucionals arriba un moment que inevitablement oblidaràs quines intencions t'hi havien dut i la duresa de l'asfalt i les pedres que jalonen el camí dels canvis en profunditat. A més, com ja ens va ensenyar Tolstoi, les persones individuals, es diguen Napoleó o Ribó, poca cosa poden fer per moure una maquinària que necessita tants esforços i voluntats que és impossible discernir efectes i causes. Potser al marge de la persona que exerceix encara d'alcalde, la suma de vectors i forces que actuen en l'ombra ja ha dissenyat una ciutat condemnada a ofegar-se en el turisme massiu més estúpid. Morir d'èxit, com diuen que moren les ciutats víctimes de l'avarícia del turisme, desdibuixades i sense ànima, no és una estupidesa? I no és una solemne estupidesa, una fugida en fals dictada per algun àngel sinistre, proposar València com a seu d'Eurovisió? És això, de veritat, al que aspirem a consciència, quan ja són ben evidents els estralls d'un turisme desbocat i deixem esllanguir-se la petita i mitjana indústria o matem el camp i l'agricultura? Per boca de qui parla Ribó quan postula la ciutat com a capital d'Eurovisió? I com casa això amb la idea, ja petrificada i dessubstanciada en forma d'eslògan, de València com a ciutat d'acollida? D'acollida de què, del mal gust universal, de la comercialització de la banalitat televisada? El model Benidorm convertit en nord per a la capital i el país? Com ho conciliarem amb l'ecologisme, que ara sembla de paradeta i carril bici, i tots els valors d'un feminisme convertit en cartó i pedra? Comprenem les debilitats humanes, és clar, el gustet que provoca l'aplaudiment, però la primera obligació d'un càrrec electe és pensar, no estimular el servilisme i les baixes pulsions. No costa gaire imaginar un munt de propostes per a la València del futur més engrescadores i sòlides. Podríem començar per ací, pel debat obert i necessari sobre el model de ciutat i de país que volem, sense populismes ni frases per emmarcar. El PP va inventar l'acudit de posar València en el mapa, una solemne bajanada que serví de coartada per al negoci fàcil del robatori. Ja sabem com va acabar aquella esdevenimentitis (ells en deien eventos: eventositis o eventositats, doncs). Vol l'alcalde Ribó fer-se mereixedor d'aquella herència en forma de medalla vitalícia i llançar-se sense paracaigudes des del balcó de l'Ajuntament? No li ho desitgem, de veritat, no s'ho mereix, no ens ho mereixem.

 [Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 de maig de 2022.]




diumenge, 15 de maig de 2022

Alcarràs, sí

Heus ací l'enèsim article sobre la pel·lícula de Carla Simón, sí, o més aviat a partir d'ella, encara amb el seu impacte a flor de pell i les imatges que tornen una vegada i una altra entre el fragor de les coses quotidianes. Perquè al capdavall Alcarràs és això, episodis de la vida d'una família de llauradors (allà en diuen pagesos, ja sabeu) en l'època de la collita de la fruita en aquest poble de la vora del Segre a pocs quilòmetres al sud-oest de Lleida. L'Ós d'Or guanyat a l'última Berninale li ha donat una projecció extraordinària, com extraordinària és la qualitat d'un film la matèria del qual ens resulta tan commovedorament propera. Potser rau en aquesta mirada capaç de situar-nos en les entranyes de les vides de tres generacions d'una mateixa família, sense escarafalls ni additius innecessaris, diguem-ne des d'un realisme fronterer amb el pur cinema documental, una de les claus que explicarien la poderosa imantació que produeix la pel·lícula. Polifònica, com ho són les feines del camp per a tots els membres de la família, on cadascú ocupa el lloc que li correspon en la tasca col·laboradora del treball, no hi ha personatge petit per bé que és especialment des de la mirada alguns d'ells (Quimet, el pare, i Dolors, la mare, els fills Roger, Mariona i Iris i l'avi Rogelio) que es construeix aquest drama rural. Drama rural, sí: la clàssica i eterna lluita, quasi sempre perduda al remat, per preservar la terra i unes formes de vida a ella arrelades i ancestrals contra les urpes del poder (simbolitzat magníficament ací, com en el Pasolini que va poetitzar la destrucció urbanista de la Itàlia dels anys seixantes amb El plany de l'excavadora, per les grues). Com un cercle que es tanca, la pel·lícula comença de fet amb una grua que se'n duu el cotxe vell i desballestat (un Dos Cavalls per més senyes simbòliques) on havien estat jugant Iris i els seus cosinets Pau i Pere i acaba amb el sinistre coleòpter arrasant, per ordre dels propietaris, el camp de bresquilleres davant la mirada impotent i greu de tota la família. Clàssic i etern tema, sí, tristament universal: el d'un capitalisme que ens desnaturalitza i desarrela, que ens despersonalitza, i que no pararà fins a destruir-ho tot (si no el destruïm abans nosaltres). Voràgine d'estricta actualitat especialment entre valencians, que haurien d'acudir en massa a veure la pel·lícula per comprendre l'abast d'una desertització que comença amb el maltractament a què "el mercat" (és a dir, les grans corporacions que n'imposen els preus) sotmet la pagesia. L'Horta de València, no cal anar més lluny, tot anorreament d'espai agrícola fet en nom d'un fals progrés insostenible cada vegada en mans de més pocs, la Punta, l'ampliació del Port de València, l'extensió de l'AVE en detriment de la xarxa ferroviària del país, la massificació absurda del trànsit, la plaga del turisme… No pararíem. Això és la pel·lícula, aquestes veritats imperibles que no necessiten subratllats, explicacions ni eufemismes, on la merda és merda, i els fruits de la terra, regats amb l'esforç solidari, alcen la casa on arrelen les relacions familiars, la saviesa que es transmet amb les paraules, els xiuxiuejos i els silencis, el rogle íntim on cadascú es deu als propis somnis, el llit i els espais compartits. No la idea del bon salvatge, no el paradís d'on hem de ser foragitats per un àngel flamíger, sinó la veritat del vent que mou els arbres, de les cançons que viatgen de pares a fills, dels conills i les inundacions que amenacen la collita, dels cicles naturals succeint-se, dels rituals sagrats de la festa, de la lluita per la dignitat, la violència impotent, cega i inútil, del masclisme consanguini, de la femineïtat imbatuda que xifren un parell de galtades a l'estupidesa obsedida dels mascles, la tendresa de les relacions humanes, el territori inexpugnable i meravellós dels infants, el tacte i aprenentatge de la mort. Les raons perquè defensem amb fermesa tot allò a què la dignitat d'una vida que aspira a la plenitud té dret. Perquè ja sabem que és fals el dilema entre conservació i progrés que esgrimeixen el amos del corral: res que ens destruesca de soca-rel no pot ser considerat un avanç si no és cap a l'abisme, cada vegada més proper. La torbadora bellesa d'aquest manifest (així l'ha anomenat encertadament Joan Minguet Batllori a Vilaweb) a favor de la terra, del país, d'una forma de ser al món que anomenem cultura. Alcarràs, sí, per exemple, ara i ací, i en la pròpia vivíssima llengua, compartida com la terra i els perills que l'assetgen. Un crit d'alerta i llibertat, esquinçador i amable, que vivifica.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 de maig de 2022.]

 


 

diumenge, 8 de maig de 2022

Ens queda la paraula

Fa més de cinquanta anys que camine i respire amb les cançons de Paco Ibáñez. A una certa edat, aquestes coses són normals. Portes la motxilla ja molt carregada i de tant en tant cal que la buides de coses sobreres per recuperar lleugeresa si vols continuar caminant i collint algunes flors dels marges o sentint la pluja i el vent gèlid assotar-te la cara. Però Paco Ibáñez és part indispensable del teu equipatge, les coses essencials sense les quals estaries perdut en el laberint de l'oblit. No ho dic com a constatació, en qualsevol cas innecessària, del pas del temps, sinó precisament per destacar la capacitat de resistència que alguns assenyalats pel dit de no sé quin déu hi oposen. Que la guerra estiga perduda de bestreta, que l'ombra sinistra acabe abatent-se sense remei sobre la darrera llum, no és motiu per desistir ni abaixar els braços a destemps. Són les Palabras para Julia, per exemple, amb el seu a pesar de los pesares que tan bé va saber expressar José Agustín Goytisolo i que ens retorna en algun llampec la càlida veu del trobador de vuitanta-set anys des de l'escenari de l'Olympia de València. És sobretot aquest Nos queda la palabra amb què Paco Ibáñez s'alça com un gegant de dignitat i persistència sobre les seues cames afeblides i el fil d'una veu d'alè esforçat, repetint com un eco les paraules de Blas de Otero convertides en un himne que ja travessa generacions i geografies per atènyer la immortalitat del cant universal. Paco Ibáñez ho sap, que és un símbol que s'aguanta en la memòria d'un públic fidel, en la irreductible dignitat de tots els perdedors que encara alcen el puny de l'esperança, en el cos de la seua guitarra que branda com una màquina de matar feixistes. Ho degué saber des del principi, des dels primers acords, des de la primera paraula que es va fer cançó, en el camí de l'exili, en el mas guipuscoà d'Apakintza, prop d'Andoain, on va créixer mentre al pare, de Paterna, el tenien pres als camps de concentració de Sant Cebrià del Rosselló i d'Argelès i la mare, basca, es guanyava la vida amb els altres tres fills a Donostia. És la mateixa fermesa amb què recorre a les anècdotes i ensenyances que salpebren els seus concerts avui dia, la facilitat amb què l'àngel negre de veu ja una mica clivellada i carrascosa (com l'Ovidi, un altre tità de la cançó, digué del seu poble) davalla de les altures de la melodia a la cordialitat planera i familiar amb què parla al seu públic, aquest amic coral i anònim que aplaudeix l'home mite que resisteix dempeus. En el tempo dels vuitanta-set el trobador s'aferra a l'eternitat de l'instant, la frugal filosofia del qui dia passa, i escurça les cançons que canta sense paperassa fent aquells equilibris entre oblit i memòria on s'arrecera la paraula. El que els anys no s'han endut és un olfacte polític molt fi, forjat en la seua negativa a rebre distincions i medalles. No hi ha qui li puga posar mordasses, Pegasus, ni lleis d'estrangeria. L'estilet de la seua ironia, que galopa sobre l'onada del temps, talla bé les cordes de totes les titelles: seguimos tocando el fondo. O entre els titubejos dels vells camarades que l'aclamen es posa al costat del poble d'Ucraïna, que compara als resistents republicans d'Espanya, denuncia el feixista de Putin i l'enganyifa del centralisme democràtic o es declara soldat de la causa independentista. Ens queda la paraula, sí, per molt que vulguen segrestar-la, enverinar-la, escamotejar-nos-la, la paraula que cal defensar amb ungles i dents, la llibertat amb què cal regar-la amorosidament com ho fa el Paco Ibáñez quan canta una cançó en èuscar o en el valencià de l'Horta ("Jo tinc una barraca, bonica, morena"), l'últim trobador d'una Espanya que no pogué ser mai ni va poder-nos ser mai amiga lluny dels poetes, lluny de les veus irreductibles, lluny de la igualtat fraterna i llibertària que canta encara dempeus Paco Ibáñez.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de maig de 2022.]

 


 

diumenge, 1 de maig de 2022

Fallida democràtica

La insistència a apel·lar a la llei com a únic o últim recurs sol amagar la falta clamorosa d'arguments. A la llei com una mena d'èter o polsim diví que tot ho empara, amara i justifica. Com si al llarg de la història no hi hagués hagut tantíssimes lleis injustes o directament criminals, coses i casos perfectament legals i manifestament il·legítims. La primera lliçó que hauria d'aprendre un jutge prové de la sensatesa popular, aliena a les efervescències retòriques amb què molts pretenen fer passar bou per bèstia grossa: feta la llei, feta la trampa. Però de vegades no n'hi ha prou amb la llei per convèncer el personal i s'ha de tirar mà de l'últim cartutx de la recambra, les famoses, secretes, inescrutables raons d'estat. Que és el que ha fet Margarita Robles, amb aquella cara de titella que sempre m'ha cridat l'atenció i que li dona un inconfusible aire de ventriloqua. Ben mirat, la majoria de ministres i polítics són, metafòricament parlant, consumats especialistes a estrafer la veu i esgrimir misterioses raons d'estat quan l'apel·lació a la llei pura i dura no acaba de funcionar. Però la ministra espanyola de Defensa va impartir el dimecres una lliçó magistral de mentides en ser interpel·lada al Congrés pel cas Pegasus. La primera per posar en dubte la solvència periodística del The New Yorker, periòdic l'existència del qual va dir que ignorava; la segona per afirmar que els espionatges s'havien fet legalment, és a dir, ordenats per jutges; i, la tercera, amb la vehemència incontestada amb què els servidors i ventrílocs de l'estat disparen l'últim cartutx, per emparar-se sota el mant protector de les raons d'estat (de les raons dels seus interessos i privilegis). Les diferències entre l'estat i els seus representants i el que anomenen el deep state com qui descobreix la sopa d'all però en anglès, si mai n'hi ha hagut es van esvair tan prompte com Margarita Robles va obrir la boca per reblar el seu discurs amb una pregunta que ja ha passat a la història i que justifica el cas d'espionatge descobert més gran dels nostres dies: "Què ha de fer un Govern i un Estat?" (quan se li planteja un repte democràtic com el que va protagonitzar el poble de Catalunya arran del referèndum de l'1 d'octubre de 2017).

La primera falsedat de Margarita Robles, disfressada d'ignorància, apunta a la naturalesa antidemocràtica dels ventrílocs: l'animadversió a la premsa lliure. La segona es relaciona amb la seua condició de jutgessa (de jutgessa progre, maedéu!): una cosa està bé perquè és legal perquè ho ordena un jutge, etc. A més de menystenir la sentència popular que avisa de la trampa que amaga la llei, Margarita Robles també ignora Anselm Turmeda (i el seu seguidor Quevedo) quan denuncià el poder dels diners que "de jutge fan advocat". Però per a ella i tots els còmplices i executors de la repressió desfermada contra l'independentisme, abans és la llei, la seua llei emmarcada en una Constitució intocable com una santa Bíblia, que la democràcia. I d'ací plora el xiquet i ens venen tots els mals d'Almansa. Amb la traca final de la ministra, que segurament provocarà una de les crisis polítiques més serioses dels últims anys, es demostra que hi ha un fil que uneix les ditxoses raons d'estat amb el lema casernari del todo por la patria, per molt que no calga especificar quina pàtria ni el significat d'aquest tot que tant pot emparar un grup terrorista com els GAL com esbandir tota mena de falsedats per justificar la vulneració de drets democràtics i practicar la violència indiscriminada contra "l'enemic" (no sense abans haver-li buidat les butxaques). Mala peça tenen al teler. Deixaran caure la ministra per salvar el cap de Pedro Sánchez? Persistiran els partits de la perifèria en la seua exigència de responsabilitats? Salvaran l'estat amb aquestes raons d'estat? Podran els bascos avalar l'operació de blanqueig democràtic en nom del mal menor i el perill del PPVOX? En qualsevol cas, minimitzar el mal o banalitzar la vulneració sistemàtica de drets, tal com s'ha fet sovint fins ara, no pot conduir més que a la fallida democràtica.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 d'abril de 2022.]

 


 


diumenge, 24 d’abril de 2022

Espiats i espoliats

Tot i que Pegasus ja batia les ales i piafava des de 2014 per terres de Mèxic, va ser en 2019 quan, arran del procés d'independència de Catalunya, vam tenir notícia que el llavors President del Parlament Roger Torrent i els diputats Ernest Maragall i Anna Gabriel havien patit l'atac d'aquest programari (maliciós en diuen tècnicament, encara que podrien haver-lo qualificat directament de criminal) de l'empresa israeliana NSO Group. Gràcies a Citizen Lab, laboratori radicat a la Universitat de Toronto que investiga la seguretat a internet i la vulneració dels drets humans que s'hi perpetren, aquesta setmana hem passat de la sospita a la certesa empírica: més de 60 persones del camp independentista, advocats, activistes, polítics i càrrecs institucionals, periodistes, empresaris, professionals diversos, responsables d'organitzacions civils, etc., van ser espiats en el que ja és conegut com el Catalangate. És a dir, una vulneració massiva i sistemàtica de drets vinculada amb les idees i projectes polítics dels afectats protagonitzada per instàncies oficials de l'Estat tals com el CNI (perquè aquest programari només el poden adquirir estats a compte de la lluita antiterrorista o contra el narcotràfic i un etcètera que ara ens resulta molt més que inquietant). ¿Alguna novetat, doncs, sobre la naturalesa escassament democràtica de l'Estat espanyol i la facilitat amb què, quasi sempre amb l'excusa del todo por la patria, es trepitgen sense parpellejar tota mena de drets i garanties dels ciutadans, ara des de les més altes instàncies de la magistratura adés des de la comissaria més sòrdida del barri més marginal?

Sol afirmar-se que són els "errors" i escàndols que l'estat promou reiteradament amb una tendència que ja es pot quaificar de viciosa més que no pas els mèrits propis i la solidesa dels projectes dels seus adversaris allò que més treballa per la causa i la unitat de l'independentisme. El cas Pegasus ho torna a corroborar provocant una fotografia d'indignació i unitat que feia temps que no contemplàvem. Fins el primmirat president Aragonès, sempre tan preocupat per la corbata, la jaqueta i la posició forçada de les mans quan parla en públic, s'ha sentit impel·lit a dir-hi la seua i reclamar alguna, per modesta que siga, explicació i assumpció de responsabilitats. Portaveus del govern espanyol i algun excapitost del ram dels espies fan com si sentissen ploure i xiulen per fer-nos creure que no en saben res ni hi tenen res a veure i, amb les seues majories parlamentàries i l'ajuda de la dreta-dreta, impediran de moment qualsevol investigació seriosa sobre el cas. Res de nou? Ni d'una banda ni de l'altra. De l'Estat perquè té plenament assumida la guerra bruta contra els seus adversaris i hi perseverarà almenys fins que Europa continue fent la viu-viu, encara que ara ho té més pelut perquè hi ha víctimes del Catalangate que són eurodiputats; de banda dels espiats perquè la fermesa en la defensa dels drets col·lectius segurament no passarà de ser una ocasional postura per a la foto en tot cas subsidiària d'objectius tàctics i lògiques aritmètiques de quotes de poder. Hi haurà qui continuarà demanant una taula de diàleg amb els seus espies sense haver de preparar les condicions perquè tinga alguna utilitat. El partit, gràcies una vegada més a la burrera d'un règim que gaudeix d'una mala salut de ferro, encara és obert i de final incert. Uns apunts finals sobre el tema dels espiats: l'absència de Gabriel Rufián entre les víctimes, la cara de circumstàncies, que voreja el ridícul, de Margarita Robles, i el ridícul d'antologia de Salvador Illa i el seu genial: "El govern no espia, dialoga". Aquest home és insuperable!

D'espiats a espoliats, que tot té una mateixa causa, i l'acompliment d'una profecia llargament anunciada: no hi haurà canvi del sistema de finançament autonòmic gràcies al qual el País Valencià continuarà infrafinançat i acumulant un deute il·legítim insostenible, és a dir, espoliat miserablement. Un regalet digne de Sant Jordi i del 25 d'abril. Se'ns passaran pel folre dels seus privilegis mentre les enquestes els siguen favorables i nosaltres no moguem ni pols ni remolí. El gran objectiu de la legislatura del Govern del Botànic, el mateix que justificava el suport parlamentari de Baldoví i alguns discursos pujadets de to de Ximo Puig o Vicent Soler, se n'ha anat en orris. ¿Té algun sentit continuar remenant les cireres inexistents de l'autonomisme mentre el vaixell amenaça enfonsar-se amb tota la tripulació i el passatge a bord? ¿No deu ser hora ja de passar de les paraules altisonants als fets reals i les accions que ens ajuden a eixir del nostre sopor històric? A un any teòric de les properes eleccions al País Valencià, ¿no deu ser hora de presentar alternatives més decidides i decisives per avançar com a poble i societat democràtica?

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 d'abril de 2022.]

 


 

diumenge, 17 d’abril de 2022

Alegria pasqual

Malgrat que les vacances han començat amb pluja, no sembla que la cosa haja d'anar a mal borràs. Les previsions meteorològiques, quasibé tan sagrades com la setmana més sagrada de l'any, anuncien temps de sol i bonança per a Pasqua. La sang, per aquest cantó, no arribarà al riu. Potser alguna solsida menor, alguna esvarada inoportuna, alguna bugada que no s'acabarà d'eixugar, els inevitables accidents de trànsit, algun refredat primaveral i ja ho contarà qui ho patirà. Amb la pandèmia tocant el dos (i nosaltres, per si de cas, tocant el ferro que tinguem més a mà) i el munt de desastres que ens amenacen des de més lluny o més prop, la majoria d'ells servits en safata de plata per tots els canals, la meteorologia s'ha convertit en la principal preocupació dels valencians. O almenys això apunta alguna enquesta, tan poc fiable com la majoria d'elles. Som, pel que es veu i per si no ho sabíem, majoritàriament partidaris de prémer una mica més els caragols del centralisme, no fos cas que ens ofegués l'excés de llibertat o ens atrevíssem a solucionar o veure de solucionar els problemes amb les pròpies decisions i mitjans. Ser lliure i disposar del que més o menys tenim deu ser molt cansat, de manera que val la pena que ens ho continuem mirant tot amb el nostre proverbial menfotisme. Amb tot, si ve alguna maneta forana –cosa més que rara si ens atenem a les tossudes lliçons de la història–, tampoc no és qüestió de fer-se els estrets, en el tema del finançament com en el del transport públic, la sanitat o els abusos dels qui tenen l'energia pel mànec i no paren d'apujar-ne els preus, i més ara amb l'excusa de la guerra. En fi, que el sol, a la platja o la muntanya i fins sense haver d'eixir de casa, és gairebé assegurat per a Pasqua, i no hem de témer res per aquest costat. Pertànyer a un poble mancat d'una certa èpica té pros i contres, què hi farem. Per una banda qualsevol contratemps ens fa tremolar, però per l'altra el dolç avorriment de no tenir aspiracions –si no és que confonem aspiració amb la inèrcia programada de voler que Madrid ens espolie una miqueta més– ens fa estar més pendents de la meteorologia, que al capdavall és una ciència inexacta, i de vegades molt inexacta. Això ens provoca alguns canvis d'humor que els avesats als rigors d'altres latituds més exigents no acaben de comprendre. I si no és l'oratge, són aquestes fastigoses mascaretes que ens donaran permís per llevar-nos en uns dies per entrar en espais públics tancats. I que bons xiquets que som! Tot i que hi ha dies, setmanes i anys que semblen confabular-se contra la tranquil·litat de paradís turístic que ens hem guanyat a pols. Cal, això sí, fugir dels cagafestes i les seues peroracions interminables sobre com de refotuda està posant-se la cosa, els mateixos que afirmen que caminem a cegues per una corda fluixa i que l'abisme d'una guerra mundial s'obri als nostres peus. O sobre l'ascens del feixisme que no fan més que blanquejar, diuen, els poderosos a tort i a dret, ací o a França. També és molt recomanable trobar els eufemismes exactes que suavitzen una miqueta tanta agror. Al país li direm, doncs, territori, un terme que no alça ni pols ni remolí i que ja usen fins els més conspicus dirigents d'una esquerra que hauríem de començar a anomenar gauche més o menys divina. I la llengua serà llengua, no se m'espante, i en paus. Si la massacre d'Ucraïna és, segons el seu màxim i no únic responsable, una "operació especial", ara no recorde si militar o ni tan sols, què no direm els simples i alegres mortals que vivim en aquesta ribera mediterrània d'oratge tan benigne, tot i que aquesta primavera ens està donant bastant pel sac? En fi, passem aquests dies sants que amb processons o sense poden ser tan divertits, i esperem menjar la mona. I si el xiquet plora perquè no se li empina el catxirulo, tampoc és qüestió de pensar que s'acaba el món per això. Mengem la mona i esclafem l'ou al front de tots els mals averanys!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 15 d'abril de 2022.]

 


 


diumenge, 10 d’abril de 2022

La rebel·lió científica

No deu ser la primera vegada que grups de científics es planten davant determinades decisions del poder polític que afecten la salut, l'equilibri mediambiental (inclòs el respecte per la vida animal) o altres temes directament relacionats amb la seua activitat professional, que de fet ho són tots. Però les imatges d'aquesta setmana en què activistes de Rebel·lió Científica (RC) empastifaven les parets, columnes i escalinata del Congrés dels Diputats amb pintura roja, biodegradable (s'han afanyat a advertir amb bon criteri), amb cartells en anglès, que és la lingua franca de la ciència, i castellà, són realment corprenedores. S'ha acabat la imatge tòpica del científic tancat en el seu laboratori, aliè a les altres coses de la vida, dedicat en cos i ànima a la investigació i els descobriments, situat més enllà del bé i del mal. Al cap i a la fi, la immensa majoria dels científics són avui assalariats que pateixen les mateixes misèries que afecten el conjunt dels treballadors: salaris baixos, precarietat laboral, privació de drets i un consabut llarg etcètera. O més. De dins estant, amb el cúmul de coneixements de què són dipositaris en les diverses branques de la ciència, deu ser més dolorós comprovar la distància entre la proclamada preeminència del saber científic i les seues aplicacions tecnològiques i la utilització barroera que se'n fa, com sempre posant per davant de tot i contra tot el propi benefici, de caràcter oligopolísitc. Deu ser dur saber què s'ha de fer per lluitar, posem per cas, contra una pandèmia o per evitar la catàstrofe climàtica que amenaça el planeta i veure què fan i què no fan els responsables polítics. Per als més conseqüents almenys amb la professió triada –que no pot sinó implicar un compromís sincer amb la veritat i el benestar comú– comprovar què fa el món amb el fruit del seu treball deu ser ben decebedor. Inventar una vacuna perquè la farmacèutica de torn s'enriquesca a costa de la por, la malaltia i el patiment! Obrir-se pas amb penes i treballs en els secrets de la termodinàmica perquè tot això acabe en la fabricació d'armes d'alta precisió i el foment de guerres amb què els imperis es disputen el control geoestratègic. Ben pensat, aquest principi de servitud i la consciència de saber-se una peça més de la maquinària infernal que mou el món, tan kafkiana, no són exclusius dels científics, però és especialment en ells on les contradiccions es fan més sagnants. Si molta de la literatura que va engendrar la primera industrialització dibuixava una ciència aliena als interessos partidistes, altruista, quasi poètica, només preocupada pel progrés i el benestar comuns, per estimular un desenvolupament que havia de transformar el món (i augmentar exponencialment els beneficis dels grans propietaris a costa de la misèria de la majoria i la degradació mediambiental) i els romàntics van posar el dit en la nafra amb la recreació d'un poder que escapava al control humà i de natursalesa destructiva, Kafka, Orwell i altres il·luminadors dels racons més foscos de l'existència humana van acabar de despertar-nos del son. Les dues grans guerres mundials i el fangar a què s'ha arribat després i que és superat als nostres dies de manera especialment cruenta amb la guerra d'Ucraïna, ja no deixen espai per a la il·lusió d'una ciència aliena a les misèries humanes. Sembla que per fi, i a compte d'un canvi climàtic que pot resultar letal per a la vida en la Terra i que encara és negat tan tossudament per fanàtics de dreta i esquerra (d'esquerra soi-disant, vaja) com ho és l'holocaust, el genocidi de Gernika o les atrocitats de Putin, un nombre creixent de científics han iniciat la seua rebel·lió. No podem sinó rebre'ls amb els braços oberts, conscients del valor dels seus coneixements quan no perden de vista l'horitzó de la dignitat humana i de la vida en les seues múltiples i infinites formes. Potser per primera vegada en la història dels homes (i les dones), el repte de la supervivència és forçosament de caràcter transversal i universal. Potser ho ha estat sempre. Però ara ens ho recorden els científics pintant de sang simbòlica (i biodegradable) els palaus del poder (simbòlic) del poble. Ara com sempre la ciència com a problema, al servei de la barbàrie i la destrucció, i també com a solució, a favor de les majories socials, de la democràcia i de la vida.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 8 d'abril de 2022.]

 


 

diumenge, 3 d’abril de 2022

L'hòstia

Ja coneixen el famós efecte papallona: l'aleteig que es produeix en un xou televisat dels Òscars provoca un tsunami que afecta l'últim mico del planeta. Així ha passat amb l'hòstia més famosa de la història, si més no la cinematogràfica i amb el permís de Hilda, la que de colp i volta un enfurismat Will Smith va fotre a un perplex Chris Rock, que va haver d'aguantar el tipus sobre el ring mentre assimilava a correcuita –i quin remei!– què havia passat. Confesse que fins que no ho vaig veure al telenotícies del dia d'autos desconeixia absolutament l'existència dels protagonistes del xou, que si no estava preparat (i valia la pena no descartar cap possibilitat ja que estem parlant dels Òscars) bé ho podia semblar. I de tots els altres assistents, ja em perdonaran, però soc incorregible en matèria de xafarderies de personatges que em són tan llunyans com la recentment descoberta estrela Earendel, a 12.900 milions d'anys llum d'ací, distància que en termes de temps ens retrotrau a un univers molt jove, immediatament posterior al famós Big Bang, aquella hòstia monumental que és a l'origen de tot. I així ens va, dic, que tot, efectivament, comencés d'aquella manera, amb aquella mena de gran hòstia. L'estrela llunyana ja no existeix, a penes el seu record en forma de llum insistent que recorre l'univers de punta a punta. Algun dia també s'extingirà la llum de l'hòstia de Will Smith, de la qual només parlaran les hemeroteques i els vídeos emmagatzemats en els forats negres de la història. L'efecte papallona, visible fins en aquesta columneta d'avui, s'estengué amb tota mena d'especulacions sobre el comportament del púgil, que si havia estat provocat pels comentaris del presentador, que no, que el receptor de l'hòstia no havia dit res d'ofensiu, només havia deixat caure un afalac potser una mica atrevit a la bellesa descomunal de la senyora de l'agressor que Will el furibund hauria malinterpretat, suspicaç com deu ser el paio i víctima –continuen les especulacions– d'una biografia propensa a la violència. El cas és que, retransmesa urbi et orbe en una de les cerimònies més esperades de l'any pels xafarders de tot el planeta i repetida fins a la nàusea i en tots els plans i preses possibles, l'hòstia ha aletejat fins a convertir-se en la millor papallona simbòlica d'aquests temps de pandèmia i guerra. Molt en la línia, a més, de l'estil hollywoodià, amb tantes tones de cel·luloide on infinites històries se solucionen (o empitjoren més sovint) literalment a hòsties. En cas de dubte, sembla dir-nos l'amo de l'hòstia, tu amolla-la i després pregunta. I l'hòstia fou tan ben executada que semblava, efectivament, preparada especialment per al xou. Aquests americans sempre tan agosarats i originals, em vaig dir al principi. Només després, quan des del seu lloc al costat de l'esposa i sense haver-se despentinat ni una miquiua, el tal Will continuava la pràctica pugil·lista de paraula (de fet va continuar amenaçant el seu contrincant tot dient que la seua "fucking mouth" no tornés a pronunciar el nom de la dona), t'adonaves que tot havia estat fortuït, efecte d'un moviment d'ales de papallona que havia aconseguit eclipsar durant unes hores i dies els altres successos luctuosos amb què el nostre Planeta Terra continua girant a 12.900 milions d'anys llum d'Earendel. I torna a no passar res després del tsunami papallonesc, l'agressor fou comminat a demanar disculpes, cosa que va fer una mica a contracor, no sense haver rebut prèviament no sé quin òscar per no sé quina pel·lícula. Perquè tant l'hòstia com el masclisme rampant que es manifestà en aquell acte no són al capdavall res més que un símbol de tota la violència que acompanya i mou aquest planeta que gira i gira tan lluny de tot, repetint fins a l'extenuació el model primigeni de la primera hòstia.

[Publicat a Nosaltres La veu el divendres 1 d'abril de 2022.]

 


 

diumenge, 27 de març de 2022

Esquerres en off side

La guerra d'Ucraïna és un d'aquells esdeveniments trasbalsadors i tan bèsties que trau totes les vergonyes i contradiccions del personal a la superfície. Vull dir d'entre els qui ens ho mirem còmodament intal·lats al sofà de casa, el comandament a distància en una mà i en l'altra el mòbil que bull de notícies i discursos de whatsapp tan definitius i transcendentals que duren, en el millor dels casos, uns pocs segons. I passem a una altra cosa, a un nou acudit, una nova pantalla, una nova idea màgica. Una altra cosa són els qui viuen sota les bombes, víctimes impunes i directes d'aquesta barbàrie. Salvant les distàncies, va passar el mateix en els dies àlgids del procés d'independència de Catalunya, però llavors la línia divisòria s'hi establia clarament entre partidaris i detractor del dret d'autodeterminació. Amb excepcions ben valuoses com Izquierda Castellana o Madrid por el Derecho a Decidir que confirmaven l'excepció de la regla de la solidaritat, hi havia els nostres connacionals, en general i amb més o menys intensitat segons els llocs, i els nacionals d'allà, majoritàriament partidaris de l'A por ellos. Es va esmicolar l'eix esquerra/dreta no només perquè alguna esquerra d'ací va renunciar als seus principis autodeterministes, sinó perquè l'esquerra espanyola va traure a passejar sense vergonya el seu jacobinisme consubstancial. Davant el dilema democràcia o unitat, aquella esquerra va preferir la segona. I la democràcia a l'espanyola va quedar ferida de mort des d'aquell dia. Això d'ara, però, és més confús, tot i que també parteix dels mateixos prejudicis, apriorismes i posicions preses amb antelació. De vegades t'adones que els esdeveniments socials, més com més complexos, sembla que només tenen lloc per confirmar les teues anàlisis, sospites o estratègies. Si tu prèviament ja has decidit, per exemple, que el capitalisme nord-americà és el que ha mogut els fils en l'obscuritat per provocar una guerra que només busca els propis interessos, i ja has qualificat de colp d'estat de Maiden el que també podria ser una revolta democràtica, ja pot venir Rita la cantadora. Si t'oposes a la barbàrie desfermada per Putin, a qui fas responsable al capdavall dels seus actes, és perquè pateixes de russofòbia. En canvi les teues detallades descripcions dels horrors comesos al Donbass (em pregunte per què no van ser denunciats en el seu moment amb tota l'energia necessària), que al capdavall no fan més que justificar, sota l'aparença d'anàlisi objectiva de la realitat, com si tal cosa existís, l'agressió russa com a necessària. I ja hi som: la culpa de tot plegat, com sempre, és de l'OTAN, de la UE i dels EUA, o per fer-ho més breu, del capitalisme mundial, un club on no per casualitat no encabeixen ni la Rússia de Putin ni la Xina de Xi Jinping. Es deuen pensar que aquells imperis custodien encara el somni socialista en els retrats de Mao o el cos incorrupte de Lenin. És a dir, que encara hi ha qui viu instal·lat en la lògica de la guerra freda i els blocs i qui continua fent les anàlisis geoestratègiques d'acord amb aquella plantilla. I si per una banda un es declara fervent partidari de defensar els drets i les llibertats democràtiques, amb el mateix èmfasi denuncia aquests drets i llibertats com un mer formalisme, una trampa del capitalisme. La profunda crisi de l'esquerra (en aquest sentit la catalana i l'espanyola van de la mà) es manifesta amb especial cruesa amb la guerra d'Ucraïna, que està sent la gran trencadora de famílies (polítiques). L'error, al meu parer, l'arrossega el marxisme-leninisme des dels seus orígens. Intentar aplicar la precisió de les ciències exactes al terreny de la sociologia no pot conduir sinó directament a l'abisme de l'stalinisme. El somni de la raó produeix monstres, sens dubte. Mentre fem tot aquest esforç explicatiu de les circumstàncies que ens estan posant a un pas de la guerra nuclear, ens deixem pel camí el més important: l'ètica que ha de presidir qualsevol posicionament polític. El convenciment que aquesta guerra és un desastre promogut pels deliris imperials i que l'hem d'aturar fent costat al poble ucraïnès. Les esquerres tornen a trobar-se amb el pas canviat quan més falta feia el seu exemple moral, tornen a estar en off side incapaces de fer un gol ni a porteria buida. Un episodi que ahir va tenir lloc al Parlament de Catalunya il·lustra prou bé el que estem dient. Hi va irrompre un grup d'independentistes jubilats i cabrejats per mostrar cartells que qualificaven els parlamentaris de vividors. I van rebre els aplaudiments entusiastes dels diputats de la CUP. Devien pensar que la cosa no anava amb ells, que són sempre tan guais. Al capdavall costa poc aplaudir i afegir-se de boqueta a les més nobles causes.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 25 de març de 2022.]





diumenge, 20 de març de 2022

Març marceja

Té mala fama aquest mes de trànsit entre l'hivern i la primavera. De ventós, d'inconstant, d'imprevisible, de traïdor portador de maltempsades. Una ullada al refranyer ens n'alliçona prou i massa, tot i que òbviament els canvis climàtics han anat més de pressa que la creació popular de dites, refranys o sentències, aquestes fórmules sintètiques de coneixement i dipositàries de cultura que ja gairebé ningú no tenim en compte. Matèria inerta de diccionaris i repertoris paremiològics, aquests enginys verbals ja semblen condemnats definitivament a l'arqueologia. I tanmateix enguany març marceja més que mai. Sol passar també que el febrer febreja, l'abril abrileja, el maig magenca i l'agost agosta o agosteja. Són els mesos que s'han guanyat l'honor de fornir la subtància per a uns verbs i poder així flexionar-se en temps, aspecte, mode, nombre i persona per designar accions, processos i estats. Març marceja. Sobre un fons gris clar de núvols espessos i fins a un centenar de metres de la vora cap a dins (o a la inversa), la mar s'agita enfurismada, tot un mantell blanc d'incansables onades que es trenquen, que rugeixen. El vent bat amb força les branques dels arbres i de l'alta palmera de Carri, fa més grossa la pluja fina i escampa la salabror i les olors marines que alça el bull escumós. El d'avui és un mar bellament tenebrós, diríem. Sembla mentida a més que tanta aigua i tanta agitació no es desborden, que la fúria s'apaivague just a tocar de la platja. Els temporals sempre són portadors de temors i mals averanys. En forma de llevantada, el vent deixa la mar en el seu límit i continua tot sol el seu viatge terra endins. Només merles i gavines s'han deixat veure avui, les unes en el seu tràfec terrestre de salts i corredisses pel jardí, les altres extremant la perícia de la seua dansa aèria. Vents i ocells, quin diàleg ancestral. Massa vent en canvi per als pardalets, masssa moviment i estridència per a la seua alada delicadesa, i prou deuen tenir a protegir el niu, a esperar l'armistici per poder picossejar i nodrir la pollada. L'hivern es pren una pròrroga, qui sap si la darrera, per marcejar, vaja, perquè sentim una certa recança d'aquells dies lluminosos i encalmats del gener passat amb banyistes que bracejaven en l'aigua cristal·lina o perquè després d'uns mesos secs la terra faça la seua provisió d'aigua plujana i Persèfone, puntual, torne amb els seus narcisos a encendre de colors la terra.

Vist així el temporal és bonic i i és benvingut, però a València la gent deu estar maleint-lo. Si quan cauen quatre gotes els meus conciutadans ja es posen tan tristos, en les primeres falles després de la pandèmia, tan esperades, no vull ni pensar-ho. Tot i que les omnipresents xurreries deuen haver fet ja l'agost –tanta és la seua passió bunyolera, que fa un parell de setmanes que n'hi ha quasi a cada cantonada–, el vent ha tombat algunes falles i han hagut de suspendre alguna mascletada. Ves a saber com acabarà tot plegat. Em pose també en la pell dels encarregats de mantenir una mica la decènciavull dir especialment la gent de la neteja–, els bombers i els qui que mal que bé, tot i l'ocupació dels carrers pel monopoli faller, han de continuar fent marxa i treballant. I me'n faig creus, jo que no soc creient. Si en els primers compassos de la festa l'escenari perifèric del barri on visc ja semblava un camp després de la batalla, afegim-hi l'algaravia que encara queda per davant, les aglomeracions, la tirada a la barbàrie de cert personal dissortadament nombrós, l'ànsia acumulada per les restriccions pandèmiques, més aquest temps enfurismat, aquest març decidit a reivindicar el seu nom de déu guerrer, i el merder congregat pot ser històric. Res, al capdavall, malgrat els molts emprenyats, en comparació a la guerra miserable que arrasa Ucraïna, a les mil malvestats que persisteixen com un hivern tossut allà on mires i a les quals, per sort i per desgràcia, tant de soroll posarà per uns dies sordina. I sense l'escapatòria de cap tenebrosa bellesa. De manera que esperarem pacientment que torne la calma del bon temps, que la fúria desbocada trobe el seu fre en la voluntat ferma de la gent, que la mar que bull entre escuma blanca no es desborde. Que la maltempsada passe i siguem a temps per a la visita anunciada de Persèfone.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 18 de març de 2022.]

 


 


diumenge, 13 de març de 2022

Contra la tirania

Com més sang fa la guerra d'Ucraïna més em revenen els ecos i les imatges dels Balcans de primeries dels noranta del passat segle. Tot i que Sèrbia, llavors la potència agressora, amb els seus Milosevic i Karadzic de torn, era més aviat poca cosa comparada amb la Rússia actual, l'escalada de bogeria i dolor que va provocar fou immensa, amb ferides que passats més de trenta anys encara no han cicatritzat, morts que encara es busquen, reparacions que potser no arribaran mai. Mentre Europa i la resta del món desfullava la margarida de la intervenció, sí, no, com i a quin costat posar-se, les persones queien com a mosques en la seua indefensió. Amb la memòria dels terribles setges de la II Guerra Mundial encara viva, assistíem, còmodament instal·lats al sofà de casa però amb l'ai al cor, al de Sarajevo. Les flames destruïen la gran biblioteca de la capital bosniana, els hospitals suportaven el pes de les bombes, els músics aprofitaven les curtes pauses de la metralla per omplir d'art la tristesa d'uns carrers en runes, les redaccions dels periòdics imprimien des de l'infern les paraules llibertat i dignitat. Teo Angelopoulos, que tantes tragèdies havia filmat, ens conduïa entre la boira, pel riu de l'horror on un vaixell transportava la ferralla del cap de Lenin d'un món ensorrat. Les primeres paraules de Tolstoi a Anna Karènina aplicades als casos d'Ucraïna i els Balcans, però, ens adverteixen de les dificultats d'establir-hi similituds. Transformem-les: "Totes les nacions felices s'assemblen, i les dissortades ho són cada una a la seua manera". Diguen el que diguen sobre la manca d'imparcialitat dels mitjans de comunicació occidentals, que això va segons països i segons mitjans i fins periodistes en la multifacètica imperfecció de les nostres democràcies, o sobre l'abassegadora presència de la guerra d'ara tot comparant-la amb l'escassa i esbiaixada informació que ens arriba d'altres conflictes, la tragèdia humana d'Ucraïna no ha fet més que començar i mereix, em sembla, tota la nostra atenció. ACNUR donava ahir la xifra dels més de dos milions d'ucraïnesos ja exiliats per la guerra. Òbviament sempre passa que l'ombra de les grans tragèdies, més com més properes, enfosqueix altres urgències. La informació, sí, ens és imprescindible per comprendre els fets i prendre partit, però el seu excés, convertit en soroll, anul·la la nostra capacitat d'atenció, ens immunitza i inclina a mirar cap a un altre costat, perquè ni que siga des del sofà de casa ningú no vol conviure amb tanta misèria. Cal, doncs, filtrar l'allau amb criteri selectiu, perquè no tota informació és verídica ni creïble, i no per establir esquemes simplistes de bons i dolents ni descarregar ningú de responsabilitats històriques. No s'hi val amb pel·liculeres divisions, doncs, però tampoc amb equidistàncies impossibles que puguen confondre agressors i agredits i per molt esbiaixades o simplistes que ens puguen resultar la majoria de les valoracions i anàlisis polítiques del cas. La Sèrbia de Milosevic i la Rússia de Putin tenen moltes coses en comú, en especial l'excitació d'un nacionalisme agressiu i amb vocació d'imperi. El poeta E. E. Cummings va deixar escrit en 1938 que "un polític és un cul en / el qual tothom s'ha assegut llevat d'un home") i Samuel Johnson (1709-1784) que "el patriotisme és l'últim refugi d'un canalla". Cap dels dos no va conèixer Putin, és clar, però la malvestat humana no coneix límits de temps ni d'espai i segur que no van faltar als dos escriptors molts models on inspirar-se. Què no haurien dit d'aquest sàtrapa que ara comanda la guerra contra Ucraïna, que és al capdavall, no ens enganyem, no una lluita contra el nazisme sinó precisament contra les llibertats. Qui va començar demanant l'entrada al club europeu i a l'OTAN i volent modernitzar les restes de l'imperi soviètic, ha trobat més rendible injectar l'adrenalina de l'orgull patriòtic i els deliris de l'agressió, combustibles infal·libles per al nacionalisme que els canalles fan servir en benefici propi. La guerra, com va demostrar a Txetxènia –una de les massacres més ben amagades de la història contemporània–, a Geòrgia i el Daguestan, és la seua manera bàrbara d'assentar el seu cul en la poltrona d'un poder immens. El que fa i continuarà fent no sabem fins quan, però, és més vell que pixar. Ara se n'ha eixit del Consell d'Europa, una excusa perfecta –si és que en necessitava cap– per continuar l'escalada del terror passant-se pel folre el dret internacional. Organismes no sospitosos de beneficiar l'OTAN com Amnistia Internacional o el mateix president ucraïnès l'han denunciat ja per crims de guerra. Les vies diplomàtiques, que haurien de ser respectades i impulsades sempre, i les sancions econòmiques, no semblen de moment doblegar el tirà ni obrir el camí de la pau. Una intervenció armada europea en suport d'Ucraïna podria, certament, provocar efectes molt negatius i fins i tot situar-nos a un pas de la guerra nuclear. Però mentrestant s'arrasa un país sencer, es massacra gent, venç la política bel·licista de terra cremada, es vulnera el dret d'autodeterminació i totes les llibertats democràtiques (en primer lloc les del poble rus). El temps passa i la tragèdia creix com una bola de neu. És urgent la pau, que segurament no aconseguirem si no trobem la clau que faça caure el tirà judoca d'esquena sobre el tatami. 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de març de 2022.]