diumenge, 19 de maig del 2024

Qui tem la crítica?

Un dels primers articles que em van publicar al Levante es titulava "De què tenen por?", a finals dels vuitanta. Feia uns anys que havien començat les emissions de TV3 i, en vista dels impediments que el govern socialista de Lerma i els mandarins de Madrid posaven a la seua recepció entre valencians amb l'excusa de la creació de Canal 9, molts vam alçar la veu contra aquesta no gens anecdòtica i ben travada estratègia d'aïllar els catalanoparlants per "comunitats autònomes". Un cas insòlit i després de quaranta anys d'autonomisme de fireta en el context europeu encara irresolt, o enquistat, o oblidat en nom d'urgències que no fan més que multiplicar-se i que són també ajornades en nom de nous problemes més urgents. El peix, per aquestes latituds, sol mossegar-se la cua perquè, com sabem, Spain is different. L'eslògan va fer fortuna gràcies a una calculada ambigüitat que excitava el deler i la il·lusió que mou la maquinària turística quan és lubricada amb ofertes més substancials o prosaiques. La resposta d'Acció Cultural del País Valencià a aquell atac furibund al dret a viure en la pròpia llengua fou la instal·lació de repetidors que durant uns anys van mantenir la flama d'una certa normalitat. Ja sabem com va acabar allò. La contundència repressiva de l'estat no es va fer esperar ni va mirar pèl amb l'arribada del PP, senyal que la col·laboració entre els Països Catalans, ni que només fos mediàtica, cultural i simbòlica, era tabú santificat per la Constitució i convertit en qüestió d'estat. Les multes que va patir l'entitat, que quasi li costen la vida (i de fet van costar-li una atonia bastant llarga) assentarien un precedent en la tàctica de l'ofegament econòmic que es va desplegar anys més tard i amb tota cruesa contra líders i activistes catalans del moviment per la independència. Així continuem avui dia, responent amb més coneixement de causa la pregunta "De què tenen por?", que avui hauríem de formular en l'altra direcció, "De què tenim por?", que és tant com preguntar-nos quines són les pròpies febleses per veure de superar-les. Perquè no solament continuem sense poder veure TV3 pels canals convencionals i clamant en el desert a favor de la reciprocitat de mitjans en català sinó que la instrumentalització anunciada d'À punt, el buidatge de continguts de qualitat i fins la mateixa presència precària de la pròpia llengua ja escampen arreu la vella i coneguda olor del desmuntatge d'un altre mitjà de comunicació públic.

El peix es mossega la cua també en l'àmbit literari i de la cultura. Han coincidit aquests dies la mort de Bernard Pivot, el cèlebre periodista i escriptor francès, al qual es referia Lourdes Toledo en la seua darrera columna, i la taula redona organitzada per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana sobre les funcions, la necessitat i la situació de la crítica literària. Les intervencions de Mireia Sopena, Pere Ciscar i qui açò signa més les dels nombrosos assistents que van animar amb les seues opinions el debat final, van girar sobre algunes de les qüestions més candents de la crítica. En primer lloc la constatació que malgrat la proliferació de plataformes (sobretot digitals), la consolidació d'algunes de les ja existents i el creixement en nombre i qualitat de les veus dedicades a la crítica literària, el País Valencià pateix d'una manca evident de mitjans generalistes en la pròpia llengua que obliga la crítica literària i cultural a sobreviure en espais marginals. La precarietat laboral de crítics i escriptors que se'n deriva impedeix, al seu torn, que la crítica atenga plenament els objectius d'orientació, estimulació de la reflexió i el debat, divulgació de les obres literàries i de contrabalança a les tendències mercantilistes de la indústria cultural. En absència d'una crítica respectada, prestigiosa i influent, la humana tirada a l'acumulació de poder, a la política de lobbies, capelletes, arbitrarietat i llepaculisme hi tenen un hàbitat propici on prosperar. El peix es mossega la cua: en comptes de promocionar la diversitat creativa, d'assumir la multiplicitat coral de les veus literàries, de trepitjar noves sendes per desplegar les energies en totes direccions i cap a totes bandes, ens tanquem en el clos del monocultiu i el monoteisme. Els mateixos mites repetits i esbiaixats fins a la nàusea alimenten bé el panxacontentisme i marquen la mínima quota nacionalista exigible, apaivaguen una certa mala consciència col·lectiva i proporcionen algunes monedes amb què anar tirant mentre duren els fastos. Però acaben esdevenint una mena de boira que impedeix captar gran part de la llum que absorbeixen els forats negres del silenci. La crítica literària, amb tota la grandesa de l'assaig de tema literari, situat en el lloc que li correspon, seria una arma eficaç contra la banalització i la saturació llibresca, contra els excessos mitològics i l'abús de les monomanies. Qui tem, doncs, la crítica? La bona salut democràtica, que en bona mesura se sustenta sobre la base dels llibres i la cultura, exigeix la crítica, aquesta vella necessitat de raonar i argumentar, de pensar, consensuar i dissentir, d'exercir la llibertat ben lluny d'aquells pregoners que sempre la tenen a la boca per dessubstanciar-la i, quan poden, emmordassar-la.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de maig de 2024.]

 


 


diumenge, 12 de maig del 2024

Matarranya

Parafrasejant Lluís Llach diríem que el nostre país és tan petit que mai no estem prou segurs de conèixer-lo, per molt que la formulació puga semblar paradoxal. Si més no perquè petit i complex, divers i sorprenent, velat i inabastable no són qualitats excloents. I aquest és el cas del nostre país, ja sabeu, allà on en dir bon dia ens contesten bon dia, relativament petit i relativament complex, com més o menys tots al capdavall. Ve a compte l'enèsima constatació de la dificultat de conèixer en tota la seua completesa persones, llocs o coses, per una visita recent a la comarca del Matarranya. Visita, la paraula ho expressa bé, perquè a la idea de brevetat temporal l'acompanya l'eco etimològic que ens porta a veure. És així com Josep Maria Espinàs defineix el viatge, com una manera de "viure observant". Ho escriu precisament en el pròleg al seu A peu pel Matarranya, llibre que els viatgers compren a la llibreria De bat a bat de Calaceit, inaugurada tot just el febrer passat i on a més d'accedir a una interessant selecció bibliogràfica s'hi pot degustar un bon cafè o comprar vi del país –i ací país vol dir tant el Matarranya com la veïna Terra Alta com la unitat geogràfica, cultural i lingüística que són els Ports de Tortosa-Beseit, els de Morella i el Maestrat: la bellíssima cruïlla dels Països Catalans.

Era la segona vegada que els viatgers visitaven la comarca. Si l'hivern de 2017 els havia descoberts uns pobles i un paisatge que –tòpics turístics a banda– s'havien guanyat l'apel·latiu de la Toscana Aragonesa, la primavera seca però intensa i rutilant d'enguany hi afegia l'esclat de roselles als marges dels camps de cereals que s'estenen per tota la comarca, cels i horitzons límpids i els omnipresents contraforts del massís dels Ports, amb la seua gamma de verds i grisos i l'or crepuscular de les Roques d'En Benet cap a la banda d'Horta de Sant Joan. Allotjats a Vallderoures, els viatgers no tardarien a descobrir alguns detalls significatius de la realitat sociocultural del Matarranya, de l'element humà que ha pintat el paisatge i que viu a dins del seu quadre per donar-li fons i ple sentit. D'entrada hi ha la qüestió de la llengua, del català, és clar. Sabien els viatgers de la tossudesa amb què les autoritats de torn, de Saragossa o Madrid, han treballat per desarrelar del seu context cultural els matarranyencs, com hi han fomentat l'autoodi i la submissió amb el rètol infame del xapurreau o l'invent insultant del lapao (lengua aragonesa propia del área oriental) per a la seua llengua. Ho saben perquè la maniobra nominalista és equivalent a la patida per valencians o illencs i comuna a tots els processos de patuesització i substitució lingüística. En el cas del Matarranya hi ha l'agreujant de la frontera administrativa, amb tot el que això comporta de segregació de la resta de la comunitat lingüística, i les dificultats –com més a la dreta els governants, més greus– que pateix el català al carrer i a l'escola com a assignatura condemnada sovint a malviure en hores extres. Basta fer un colp d'ull a la nomenclatura urbana per adonar-se que al costat de la bíblia hi ha sempre l'espasa imperial que assegura la guerra cultural per mitjans, això sí, democràtics. A les inevitables i universals places d'Espanya, afegiu-hi, sense eixir de Vallderoures, Avenida de la Hispanidad, Calle del Cid, Viriato, Gran Capitán, Colón, Quevedo, Lope de Vega… L'espasa és tan llarga que arriba als racons més allunyats de la metròpoli. Encara com també hi ha un Jaime I i un Cortes de Aragón, que no siga dit. I ni un sol rètol públic en català, ni per als noms dels pobles en la pròpia llengua, ja transformats en Valderrobres, Calaceite, Beceite, Fuentespalda, Monroyo, Cretas… I al museu Juan Cabré de Calaceit dedicat a l'insigne arqueòleg i ben assortit de troballes ibèriques i ubicat en una casalot preciós del segle XVIII, cap concessió tampoc a la llengua local. Han aconseguit invisibilitzar-la, sí, però encara no emmudir-la. Quedem-nos amb això. Tothom, dones i homes, joves i grans, a qui ens hem adreçat en català ens han respost en català, amb aquell punt de cordialitat que regala la complicitat d'una llengua compartida contra vent i marea, la consciència de "viure i observar" el món, petit o gran, a través d'ella, de bategar amb una mateixa música. Els viatgers es queden amb això, el Matarranya com un exemple preciós de greuges i resistència per a tot el país. I fan promesa de tornar-hi per continuar la seua visita a una terra oberta de bat a bat i de completar-la amb un passeig pel poblat ibèric de Sant Antoni, si pot ser guiats per la mà experta de Manuel Civera, iberista i mestre saguntí casat amb una calceitana a qui s'han trobat –que petit i gran és el món!– a la llibreria del poble, de nom tan ben triat i tan ample com tota esperança. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de maig de 2024.] 




diumenge, 5 de maig del 2024

El valencià del corral i del carrer

Una de les excuses que l'antivalencianisme ha esgrimit sempre per justificar la seua croada contra el català és la de la distància entre les formes cultes i normatives de l'idioma i les que solen usar-se en contextos més informals, un conjunt més o menys heterogeni de variants lingüístiques que ells, en la seua premeditada ignorància, llancen al sac del que anomenen "valencià del carrer". Hi han tornat a insistir els darrers dies els consellers Rovira i Merino en un castellà, això sí, que poc s'assembla al castellà del carrer, ja no de Cadis, Sòria o Don Benito, sinó d'Utiel o el Port de Sagunt, per exemple. El mateix que es reconeix i s'accepta amb naturalitat en qualsevol llengua considerada normal és negat tossudament en llengües minoritzades i perseguides com la nostra, a saber, que en tot idioma coexisteixen variants més o menys formals útils per a les diverses funcions i àmbits comunicatius d'una societat. La trampa de l'espanyolisme és, evidentment, més vella que la picor: negant la necessitat del valencià formal i normatiu i d'una varietat estàndard sòlidament reconeguda pels parlants i fent-los incompatibles amb el dels usos més informals dificulten la presència de la llengua pròpia en els espais que aspira a dominar en exclusiva el castellà. Amb aquesta maniobra el PPVox està posant en marxa la descatalanització (així han tingut la barra d'anomenar-ho) de l'administració, en plena coherència amb l'anunciada llibertat d'educació que farà del tot prescindible el valencià en el sistema educatiu o que l'esborrarà de les comarques de base aragonesa del País Valencià. El valencià del carrer, diuen. ¿I com ho faran, ells que del valencià, el del corral i el del carrer, la figuera i la parra i la flor del taronger no en saben ni un borrall i en fugen com de la pesta? En quin dels infinits carrers del país i de la llengua plantaran la bandera, la brúixola i la norma? ¿Escoltaran el valencià que parlen pels carrers de Pego o el que resplendeix a Vinaròs, el que se sent els dies de mercat a Cocentaina o el dels pescadors de la Vila Joiosa, pels bancals de l'Horta, els bars de Russafa o a la Ford d'Almussafes i les fàbriques de Vila-real, el dels tallers d'Algemesí o el dels collidors de Borriana? ¿Tal volta el que diuen els poetes a la Placeta del Fossar alcoiana o al Centre Octubre de València o el que canten des del fons de les entranyes Eva Dénia, Hugo Mas, La Maria, Carles Dénia, Mireia Vives, Pep Gimeno el Botifarra o Miquel Gil? Al capdavall, un mateix impuls destructor i antivalencià inspira la que anomenen amb tot el desvergonyiment que els caracteritza "llei de concòrdia", la que pretén igualar víctimes i botxins, defensors de la democràcia i colpistes, i els reiterats atacs a la llengua: l'oficialització de la desmemòria com a pas necessari per a aquest viatge al fons de la nit de l'autoritarisme postdemocràtic que ja ensenya les dents a tot arreu. Tant se val que amb aquests atacs al valencià s'incomplesquen preceptes estatutaris i fins constitucionals i que es pose en entredit l'autoritat que en matèria lingüística la llei atorga a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al capdavall, feta la llei, feta la trampa. I embolica que fa fort. Mentre se sembra a plena consciència la sospita, la confusió i la desconfiança sobre un model de llengua que funciona des de fa més de cent anys i que constantment els parlants i els estudiosos estem posant al dia de les necessitats socials, els fills retornats dels qui sempre hi han sigut "para forrarse" es dedicaran al millor que saben fer i que és l'autèntica marca de la casa, la depredació del patrimoni públic. No, no és que Rovira o Merino siguen uns autèntics analfabets en valencià i en lingüística de grau elemental –que ho són i a mucha honra–, sinó que es pensen que repartint l'eterna sopa d'all de la demagògia ens atraparan en el seu cercle viciós. Malgrat ells, però, el carrer encara és ben viu, divers i inabastable i acostuma a construir al seu aire, al marge de les trampes amb què pretenen marejar-lo. I continuarà cantant, amb tots els accents i les formes possibles d'una llengua que ignoren a consciència els senyorets del poder: "La meua xiqueta és l'ama / del corral i del carrer, / de la figuera i la parra / i la flor del taronger".

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de maig de 2024.]

 




 

diumenge, 28 d’abril del 2024

Joc brut, democràcia vulnerada

Pedro Sánchez ha tornat a sorprendre tothom en un nou gir de guió. Sospesa –diu– dimitir del seu càrrec de President del Govern espanyol per la guerra bruta que a instàncies de Manos Limpias està desplegant-se contra la seua esposa, a qui acusen, de moment sense proves, de tràfic d'influències. L'autoproclamat Colectivo de Funcionarios Públicos, Manos Limpias, és un vell conegut del joc brut que des de 1995 intoxica la vida política de l'estat i que té íntimes connexions amb la ultradreta i la Fundació Francisco Franco. Especialitzat en maniobres d'extorsió, en el seu punt de mira hi ha col·locat sobretot l'independentisme català i basc. Artur Mas, Esther Capella, l'Assemblea Nacional Catalana o Juan Mari Atutxa, que fou inhabilitat com a President del Parlament basc i absolt tretze anys després per la justícia europea del delicte de què se l'havia acusat, han estat algunes de les seues víctimes. Al capdavall el fenomen, que es repeteix en altres països a partir del mateix patró –grups d'extrema dreta que aprofiten zones d'ombra legals per forçar les costures democràtiques de l'estat de dret–, segurament no tindria recorregut si no trobés un medi social adequat on propagar-se. Però a Espanya el té, i en coordinació amb la dreta avui representada pel PP i Vox i la premsa que ella controla, que és molta i molt poderosa, pressiona i escandalitza, apunta i dispara, difama i embruta fins a fer irrespirable tot l'aire que envolta l'activitat política. No altre és l'objectiu de la lawfare o guerra bruta, aconseguir per mitjans espuris i il·lícits el que no atorguen les urnes, i allunyar una població històricament poc propensa al raonament i la reflexió del debat polític. Més vell que la picor, aquest joc brut en què es funda bona part de l'activitat de la política espanyola té les seues clavegueres en les profunditats mai no sanejades del mateix estat i en formen part les escoltes il·legals, les policies anomenades patriòtiques, les filtracions i notícies falses, les intoxicacions i totes les campanyes que intenten desviar l'aigua de la política cap al propi, inconfessable, molí. Sense anar més lluny, tant Mónica Oltra com Pablo Iglesias van abandonar precipitadament la seua activitat política pel setge a què van ser sotmesos en el seu moment, com abans Josep-Lluís Carod Rovira i molts altres.

Ara, sembla, li ha tocat rebre a Pedro Sánchez. Els professionals del setge han trobat el forat per on entrar i castigar el seu entorn més íntim. Sense descartar que el president vulga aprofitar-ho per reforçar una vegada més la seua posició i que l'anunciat dubte sobre la seua continuïtat no siga més que una nova jugada mestra, convindria recordar la seua tebiesa a l'hora de denunciar les conxorxes que abans han afectat tants polítics i ciutadans innocents víctimes del joc brut. És obvi que Pedro Sánchez –després de Carles Puigdemont– és la bèstia negra de la dreta espanyola, que contra l'amnistia i Catalunya (i el País Valencià i les Illes: mireu si no els vots en contra de l'Eix Mediterrani emesos al Parlament Europeu) i per recuperar un poder que es pensen que els ve de casta és capaç de tot. Afecte qui afecte, però, el joc brut situa la política espanyola en els límits del que entenem per democràcia. No és només l'exasperació en què viu instal·lada, la falta crònica de debats ponderats, l'ús generalitzat d'una oratòria més aviat deplorable, la irresponsabilitat i la mala educació, el triomf de la mentida i de l'insult, la naturalització dels discursos de l'odi (en especial la catalanofòbia) i l'exclusió, la síndrome del ramat i el tancar files de la majoria de polítics. La lawfare ha corcat el sistema nerviós de la democràcia espanyola, és causa i efecte d'un règim obsolet que demana una refundació a tots els efectes, començant per la guerra decidida a la guerra bruta i el reconeixement del dret d'autodeterminació dels pobles. El dilluns que ve –si no n'hi ha sorpreses i filtracions abans d'hora– sabrem quina decisió ha pres Pedro Sánchez. Amb el resultat de les recents eleccions basques i la perspectiva de les catalanes, el tauler hispànic trontolla per totes bandes. I el dissabte tenim el nostre particular repte: una manifestació del 25 d'Abril que pot marcar un abans i un després en la defensa del País Valencià contra el setge a què el sotmet la dreta, gran instigadora de l'autoritarisme postdemocràtic que sobrevola com una au carronyera aquests temps i aquesta terra nostres.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 d'abril de 2024.]

 


 

diumenge, 21 d’abril del 2024

Al Conseller Rovira no li agraden els pardalets

Deu ser per l'inveterat instint de volar i cantar, perquè altrament no s'explica. No s'explica que haja decidit aplicar la llei de la tisora que retallarà 244 grups, 8.450 places i 61 professors de les Escoles Oficials d'Idiomes del País Valencià per al proper curs. No s'explica, dic, que sempre siguen l'educació i la cultura els qui paguen els plats trencats del malbaratament de recursos per reduir despeses (l'excusa del mal pagador). Ja és lleig confondre educació i cultura amb negoci, interès i benefici i que aquests pilars bàsics d'una societat desvetlada i democràtica siguen vistos com un luxe superflu i prescindible i no com el que són, un servei social, un dret de la ciutadania, una font inesgotable de riquesa. Però a José Antonio Rovira Jover no li agraden els pardalets i ha decidit tallar-los les ales, en sintonia amb el que ja es disposa a fer amb el conjunt de l'escola pública, amb la valencianofòbia per bandera i en nom d'una presumpta llibertat que només és la teranyina per beneficiar els de sempre. La incompetència, la ignorància i la mala llet s'han instal·lat en les principals institucions valencianes decidides a no deixar pedra sobre pedra i repartir-se el botí de la democràcia. Mires les cares de prunes agres d'alguns portadors de tanta lletjor i intentes escoltar què diuen els principals protagonistes de la trencadissa i et sembla que han tornat els del Sant Ofici.

Al contrari que Joxan Artze, el poeta basc de Txoria txori, la cançó que va immortalitzar Mikel Laboa en 1969, el conseller Rovira detesta els ocells, fills del vent i la llibertat, i decideix aplicar el principi carpetovetònic de la maté porque era mía tallant les ales a l'aprenentatge d'idiomes. Què té el senyor de Sant Vicent del Raspeig contra l'idioma del seu poble, columna vertebral de l'escola i d'aquest país? ¿En nom de quina mena de llibertat farà que el curs vinent siga més difícil saber àrab, espanyol, èuscar, finès, francès, grec, neerlandès, polonès o portuguès perquè es retallen grups, places i professionals de l'ensenyament a les EOIs valencianes? En quin món monolingüe, monocolor, monotemàtic, monomaníac i monòton viu el senyor Conseller i els seus confrares? ¿Quina por té, tenen, de conviure amb el plurilingüisme, amb les portes obertes a altres llengües i cultures, en l'alegre barreja d'edats i condicions que històricament han suposat les escoles d'idiomes, aquest aire fresc de l'educació no obligatòria? Vol estalviar despeses públiques? Li donem algunes idees: deixen de promocionar l'invent de l'Academia Valenciana del Tango, deixen de subvencionar museus de mòmies i espavilats com la Real Academia de Cultura Valenciana o Lo Rat Penat, deixen de regalar diners a la Fundación Toro de Lidia de Madrid i de sufragar la carnisseria de la tauromàquia i la resta de maniobres clientelista del tàndem PP-Vox.

Centrem-nos en el cas de l'èuscar, que d'ençà que començà a ofertar-se a les escoles de les tres capitals valencianes, en 2015, ha tingut una demanda que ha sorprès propis i estranys i que enguany es xifra en uns 120 estudiants matriculats que atenen 4 professors. Els 14 grups de què s'ocupen Garikoitz Knörr i Izaskun Kortazar i els altres dos professors seran reduïts a quatre, la qual cosa obligarà a fer classes telemàtiques, que com sabem faran desistir els més animosos.

Ignore els càlculs que es deriven del vici històric de l'omnipotència que arrosseguen els actuals mandarins de la Generalitat (i per molta majoria absoluta de què disposen, que pensen que la tenen després de perdre 30.000 vots). El cas és que la urgent resposta social a les polítiques carrinclones i regressives que es duen a terme sense mirar pèl comença a prendre embranzida. Amb les presses pròpies de qui ensuma el negoci fàcil que ha portat tants companys de partit davant els jutges, els fronts se'ls obrin per totes bandes: el de l'ensenyament i la cultura, els de les organitzacions per la llengua, el de la memòria històrica, el de les polítiques contra el frau, els agricultors i ramaders, el dels bombers forestals... I ara els milers d'afectats de les EOIs. Aquí no se salva ni dios, sentim cantar a Blas de Otero i Paco Ibáñez. La primavera està atenyent temperatures propenses als incendis que recorden la situació de fa just dotze anys i les protestes que els van fer caure del burro. De moment tenim això, l'avís per a agosarats retalladors que és la cançó que van entonar a cor desenes de persones a les portes del mal Conseller d'Educació, l'enemic dels pardalets: "Hegoak ebaki banizkion / neuria izango zen, / ez zuen aldegingo. / Bainan honela / ezer gehiago txoria izango. / Eta nik / txoria nuen maite". Això: "Si li hagués tallat les ales / seria meu / i no hauria fugit. / Però així / ja no seria ocell. / I jo m'estimava l'ocell". L'aire comença a omplir-se de cançons.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 d'abril de 2024.]



diumenge, 14 d’abril del 2024

Una altra catalanada

No, no ens referim a aquelles interferències, entre còmiques i patètiques, que es produeixen quan un catalanoparlant poc avesat al castellà parla en aquesta llengua i hi deixa anar expressions o paraules pròpies del seu idioma però estranyes a la llengua que s'esforça a fer servir. Els valencians n'hem dit històricament espardenyades, una altra paraula que sembla que ha passat a millor vida (en rigor a la pitjor de les vides, la de l'oblit), qui sap si perquè la pressió espanyolitzadora ha acabat fent de nosaltres uns consumats especialistes en castellà i ja no espardenyegem gens ni mica. És una llàstima, ben mirat, perquè aquestes interferències, quan de "mancança", sotsobra i submissió van passar a ser, emprades intencionadament, motiu de burla o petita venjança envers la prepotència del poder i l'hegemonia de castellans i assimilats. I distintiu de classe o credo assentat sobre la complicitat dels connaturals. Així, l'espardenyada era un espai de resistència molt útil i eloqüent. "Esta noche ha plogudo, los bancales están mollos. Solo por venir a verte me he embrutado los genollos". L'espardenyada conscient, doncs, com a forma higiènica de fer front als abusos dels poderosos i escarn, com en tants casos dels sainets valencians del XIX, a la coentor (una altra paraula preciosa que anem perdent) dels qui es passaven al castellà moguts pels interessos més pedestres del desclassament.

María José Catalá és una coenta de manual, model viu de llagoteria, un exemple de l'assimilació lingüística viscuda amb el major fervor i amb l'alegria que donen els objectius polítics acomplits i les expectatives econòmiques satisfetes, que són els principals al·licients per a un canvi d'idioma i de classe. Si la difunta Rita Barberá va inspirar tota mena d'ironies a compte del seu cognom (la paraula barbaritat va esdevenir en un moment donat sinònim de l'alcaldessa i per extensió de tota l'actuació del seu partit), catalanada ja pot designar les accions que protagonitza la seua hereva en el tron municipal. Hi ha persones que en el nom porten la penitència. Tal és el cas de la nostra María José Catalá, de qui per respecte transcrivim el llinatge en la forma semicastellanitzada que ella mateixa fa servir. Prompte va despuntar l'antiga alcaldessa de Torrent i exconsellera d'Educació amb una primera, espectacular, catalanada quan en un congrés del seu partit va demanar perdó per si en la seua al·locució amollava involuntàriament –va subratllar– alguna espardenyada, perquè ella tenia el defecte [sic] d'expressar-se en l'idioma dels seus pares, és a dir, el valencià, és a dir, el català, el mateix que identifica el seu cognom –i no ens expliquem com és que encara no se l'ha canviat.

Si no sabéssem per experiència històrica que la catalanofòbia és un càlcul polític que estén espesses cortines de fum per aconseguir l'adhesió colèrica dels més fanàtics i amagar les veritables intencions de l'exercici del poder, diríem que es tracta d'una paranoia, d'una malaltia mental d'origen desconegut de greus conseqüències socials, tant entre els qui la pateixen com entre els qui hi han de conviure. La catalanofòbia, tant si expressa un odi d'arrel feixista com si és la manifestació d'un complex d'inferioritat (i no estem segur que no siga les dues coses alhora i sempre), és l'element més corrosiu del País Valencià des de finals del franquisme, el principal dinamitador de qualsevol projecte d'avanç i alliberament per al nostre poble, la màquina més embrutidora de la convivència i la cultura, el camí més ràpid per a la nostra dissolució com a poble diferenciat. Mireu com han atacat les furibundes mòmies de la RACV els tímids passos fets per l'arquebisbe Enric Benavent per valencianitzar l'església!

Però l'última catalanada és la traca i el fum que un partit que té l'honor d'haver sigut distingit judicialment amb el títol de partit més corrupte d'Europa posa en marxa per amagar els seus autèntics i tèrbols negocis. Els escarafalls de l'alcaldessa perquè les falles apareixen en un calendari d'Òmnium Cultural són ridículament inútils. El mateix Mazón la hi va precedir carregant al Senat contra l'amnistia i de pas, aprofitant que el Serpis desemboca a Gandia, contra els Països Catalans. Quant tardaran a aparèixer els nous Zaplanas i Ratos i Cotinos i Russos i la interminable llista de la ignomínia darrere la gestualitat histriònica i el fum de la catalanofòbia? No escarmenten ni a la de tres. Paciència! Nosaltres, que ja no portem espardenyes, mantinguem-nos fidels al valencià sempre i a tot arreu, que és avui la primera forma de resistència contra la barbàrie antivalenciana.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 d'abril de 2024.]

 




 

dimarts, 9 d’abril del 2024

La vida és aigua que fuig

 

Florbela Espanca, Bruc en flor. Pròleg de Maria de Lourdes Pereira. Introducció i traducció de Juli Capilla. Hemeroskopeion, 3. Lletra Impresa Edicions, 2023.

· · ·

La crítica sol ubicar la poeta Flor Bela d'Alma da Conceição Espanca (Vila Viçosa, 1894-Matosinhos, 1930), nascuda Flor Bela Lobo, Florbela Espanca de nom literari, en el primer modernisme portuguès, al capdavant del qual situa poetes com Fernando Pessoa i Mário de Sá-Carneiro i les revistes que se succeirien més o menys relacionades amb aquests escriptors: Orpheu (1915), Portugal futurista (1917) o Athena (1924). També hi ha consens a considerar aquesta autora com un antecedent preclar del feminisme al seu país i a vincular-la, per l'arrel romàntica del seu cant, amb la gallega Rosalia de Castro (1837-1885). Totes dues són dones en un temps en què la societat –i més en els ambients eminentment rurals on es van desenvolupar les seues vides– els tenia reservada la llar, el matrimoni i la criança. Contra aquest ostracisme alcen les dues poetes, filles de mares fadrines, la seua veu apassionada, radical, d'una sensibilitat a flor de pell, amb l'amor i la naturalesa com a font primordial d'inspiració. Però al contrari que l'autora gallega, que atenyé en vida una notable difusió i reconeixement com a figura cabdal del Rexurdimento, Florbela Espanca no veié consolidat el seu prestigi sinó a partir de la dècada dels anys cinquanta, després que autors com el poeta José Régio, responsable de la revista Presença (1927-1940), altaveu del segon modernisme portuguès, la reconegués com a exemple del que ell mateix entenia per una Literatura Viva, autèntica i genuïna. Entre el material que Fernando Pessoa va deixar a la seua mort en 1935 en el famós bagul dels inèdits, hi figura una elegia dedicada a la malaguanyada Florbela Espanca, que decidí llevar-se la vida el 8 de desembre de 1930, dia del seu trentasisè aniversari. Hi podem llegir: "Criatura estranya, esperit inquiet, / Ple d'ansietat, / Com jo creaves mons nous, / Bells com els teus somnis, / I en ells vivies, somiant com jo. / Dorm, dorm, ànima somiadora, / Germana bessona de la meua!" (versió pròpia).

Precoç en la manifestació de les seues aptituds literàries, Florbela Espanca va començar a publicar articles en revistes de moda. El seu primer poemari és Livro de mágoas (1919), al qual seguiria Livro de sóror saudade (1927). La que és considerada la seua obra mestra, el llibre de sonets Charneca em flor que per fi tenim en català gràcies a la traducció de Juli Capilla amb el nom de Bruc en flor, fou publicada pòstumament en 1931 pel seu amic Guido Batelli. A ell, per cert, la poeta dedica els poemes "Interrogació" ("Oh ànima d'un bruc sagrat, / Germana de l'ànima rútil que tinc, / Digues cap a on vaig, d'on vinc / En aquest dolor que m'exalta i m'enalteix") i "Arbres de l'Alentejo" ("Arbres! Cors, ànimes que ploren, / Ànimes com la meua, que imploren / En va un remei per a tanta pena!"). Completen la breu però intensa obra d'Espanca els contes As máscaras do destino (1931), inclòs en l'edició en català Les màscares del destí i set sonets escollits (2022), i O dominó preto (1982) i el Diário do último ano (1981).

El llibre que avui comentem conté 46 sonets de títol independent més una sèrie d'altres 10 sonets numerats que semblen centrar-se especialment en la consideració de l'amor com a font de vida i que s'inspiren en la que ben bé podria ser la darrera aventura amorosa de la poeta. Els poemes en portuguès es lligen bé a poc que hom estiga familiaritzat amb aquesta llengua, perquè són d'expressió diàfana i apunten sense subterfugis al motiu de preocupació que hi subjeu i les emocions i idees que suscita en la poeta. Les circumstàncies, generalment adverses, que viu Florbela Espanca, amb diversos matrimonis fracassats i almenys tres avortaments involuntaris, troben el contrapunt exaltat, vitalista, vehement i sincer en la fluència d'una veu plena d'elegància i mesura, disposada sempre a mostrar les ferides en carn viva i arribar a l'arrel de les pròpies angoixes vitals. La traducció de Juli Capilla se'ns revela dúctil i molt fidel a l'original, fins a l'extrem de conservar gairebé sempre els jocs de rima d'Espanca. El vaivé de les composicions és un transsumpte de les alegries i tristeses de la poeta, un espill on es reflecteix la pròpia vida amb una nitidesa que no és freqüent en tals casos. La confusió i les angoixes de què es declara víctima Florbela Espanca en els seus poemes no afecten la senzillesa, pulcritud i claredat d'aquests versos, qui sap si per una obscura llei de les compensacions.

A poc a poc, doncs, i gràcies molt especialment a les edicions que va proporcionant-nos Lletra Impresa, que ja havia publicat l'obra de Mário de Sá-Carneiro en traducció de Vicent Berenguer, anem assumint com a pròpia i universal la bellíssima literatura germana. Com en el cas de Florbela Espanca, perquè el seu llegat ha traspassat les fronteres del temps i de l'espai, com una aigua que fuig i que feliçment torna a brollar en l'experiència de cada lector o en les més grans veus del fado, Mariza, Carminho, Katia Guerreiro, Mísia i tantes altres. "Ser poeta és ser més alt, ser major / Que tots els homes! Mossegar amb un bes! / És ser captaire i donar com qui fes / De Rei de l'Aquí i de l'Enllà del dolor! // És tenir de mil desigs l'esplendor / I no saber ni tan sols què es desitja! / És tenir aquí dins un astre que flameja, / És tenir urpes i ales de còndor! // És tenir fam, i tenir set d'Infinit! / Per elm, els matins d'or i de setí… / És condensar en un sol crit el món! // I és estimar-te, així, perdudament… / Que sigues sang i ànima i vida en mi / I dir-ho cantant, a tota la gent!".

[Publicat al número 500 de la revista Saó, març de 2024.]

 


 





diumenge, 7 d’abril del 2024

La victòria agredolça de Mónica Oltra

Si alguna cosa demostra l'arxivament del cas contra Mónica Oltra, instigat ara farà dos anys per dos ultradretans de llarg historial de violència i desficacis com són Cristina Seguí i José Luis Roberto, és que en aquesta vida les derrotes (i les victòries, ai!) són sempre provisionals. La campanya que va fer caure la prima donna de Compromís, llavors flamant Vicepresidenta del Botànic, mereix passar a la història universal de la infàmia com un dels seus capítols més foscos. Atiat per la dreta mediàtica i política, que havia perdut el seu baluard valencià i encara es llepava les ferides, Mónica Oltra va patir un assetjament per terra, mar i aire sense miraments, sense rastre d'indicis delictius i en absència d'allò que tan pomposament s'anomena presumpció d'innocència. Hi van ensumar sang i es van llançar de ple a la carnisseria més abjecta. La victòria d'ara, gràcies a la qual l'abril republicà s'ha convertit per als injustament assetjats i dimitits, especialment ella mateixa i Miquel Real, el seu segon de bord, eficient, discret i indispensable per explicar-se una carrera meteòrica com la d'Oltra, en una primavera també personal, en un retorn de Persèfone al món dels vius a la llum de l'alba. En bona hora! El final provisionalment victoriós té, doncs, un sabor dolç, reconfortant i energètic.

Però la part agra de l'afer és el temps perdut, el dany personal i polític infligit, difícilment reparables o recuperables. La ferida oberta fa dos anys encara deu sagnar molt a dins tot i l'apòsit de l'alleujament que suposa l'arxivament de la causa. Perquè a la constatació que la dreta casposa (de moment no n'hi ha altra) se'n fot, de la naturalesa espúria dels mitjans, si amb ells i contra el mínim sentit de la decència i la veritat que s'hi relaciona, pot aconseguir els seus fins, n'hi hem de sumar una altra, potser més dolorosa: la lleugeresa amb què els propis companys de causa i de govern et deixen caure quan intueixen que et pots convertir en un llast en el sempre hipotètic recompte de vots que asseguren la continuïtat en les poltrones. La mateixa líder de Compromís, quan tots els vents eren propicis i el vaixell del Botànic navegava a tota vela, va tenir algun gest lleig a compte de la judicialització de la política amb què des de les clavegueres i el mateix govern de l'Estat es desfermava la guerra bruta contra l'independentisme català. Fruit del mateix càlcul amb què els seus companys de militància i de viatge justificaven la seua immolació i la feien dimitir del càrrec de Vicepresidenta, Mónica Oltra es desentenia amb tota la vehemència de què era capaç de les víctimes de la repressió política i, en comptes de la deguda solidaritat que hauria de ser sempre la marca de la casa de les esquerres, hi posava molts quilòmetres de terra, ben curada en la salut del llenguatge políticament correcte. No pocs dels admiradors de la combativa diputada i les memorables samarretes amb què plantejava furibunds escacs a la dreta corrupta van quedar decebuts amb aquella –per altra banda innecessària– manca de sensibilitat democràtica, que al capdavall justificava la repressió i la mateixa guerra bruta que més tard s'acarnissaria amb ella. No és hora de retraure-li-ho, i menys ara que pot assaborir les mels de la victòria, però sí de traure'n les oportunes lliçons. Mónica Oltra té dret a una reparació política i moral en tota regla. Hi tornarà, si hi torna, en mal moment per a la seua formació, i no seran pocs els qui cediran a la temptació d'utilitzar-la com a remei als mals de Compromís. Però faran mal fet si es pensen que un simple colp de timó pot solucionar una deriva que no es limita a la crisi de lideratges i que té més a veure amb el funcionament organitzatiu i l'absència d'un projecte clar i engrescador per al país. I sobre això, aprofitant les dolçors i les agrors i gestionant bé l'immens capital polític que atresora, potser Mónica Oltra sí que hi té moltes coses a dir. Benvinguda siga de nou a l'aspra lluita que ens espera.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 d'abril de 2024.]

 


 

dilluns, 1 d’abril del 2024

Contaminació turística

Ja fa uns quants anys, en especial després del pic paranoic posterior a la pandèmia, que els residents a València notem en pròpia pell els efectes perversos del turisme de masses. En a penes un parell de dècades la ciutat va passar de ser aquell semàfor d'Europa de les cròniques periodístiques, quan els vehicles havien de travessar tant sí com no una ciutat gran mancada d'estructures per a la desviació del trànsit, a destinació predilecta de mitja Europa i part de l'estranger impulsada pels vols de baix cost, la filosofia política de la gallina dels ous d'or, l'urbanicidi i la droga tan addictiva de la corrupció. A gos vell, puces en ell, fa la dita. La construcció del by-pass Puçol-Picassent no solament no semblava arreglar cap dels problemes que provoca un trànsit cada vegada més desbocat, incrementat per les penúries que el País Valencià pateix en el transport públic, sinó que suposà la destrucció irreversible de quilòmetres d'horta i espai obert. L'avarícia consubstancial a la maquinària capitalista impedeix posar fre a aquest creixement ja convertit en una espiral absurda de falses solucions que creen nous problemes que inspiren noves falses solucions… Fins al col·lapse final. En el mal col·lateral del turisme, ja esdevingut un generador immens de problemes específics, de res no va servir observar els efectes del tsunami turístic en llocs com Barcelona, la joia que fa anys va rovellant-se i morint d'èxit, o la destrucció sense miraments de Mallorca o la major part de la Marina. La València anodina, la ciutat que fins fa no tants anys vivia embadalida barallant-se a crits amb els propis fantasmes, és víctima ara del model benidormí que li era perfectament aliè. I els ciutadans de peu, els qui vivim almenys en els barris històrics, ho patim en carn pròpia cada dia. Per començar perquè en determinades zones i itineraris del centre ja és pràcticament impossible passejar sense pressions ni arrossegat per la massa corrent de persones. Però encara ha sigut pitjor per al petit comerç, que només sobreviu amb prou feines en barris perifèrics, i per als inquilins víctimes de l'assetjament urbanístic o els treballadors atrapats en la precarietat laboral. La quantitat i els hàbits comunicatius (la presència universal de la vareta màgica del mòbil) dels passavolants que ocupen la ciutat de manera efímera però ininterrompuda i a un ritme com més va més bèstia impedeixen a més qualsevol mena d'interacció amb els indígenes que hi vivim, ni que només siga per localitzar una adreça, un monument o una parada d'autobús. La massa turística és el més aproximat a un exèrcit d'ocupació, pacífic en la majoria dels casos, això sí, completament aliè a la cultura autòctona i als problemes dels indígenes. Turistes i residents són dos cossos estranys que s'ignoren mútuament excepte, en el cas del segon grup, per acceptar-ne resignadament les múltiples molèsties a canvi de no se sap quins beneficis pràctics més enllà dels proclamats a bombo i platerets pels eslògans oficials.

El mal és general, universal quasi, cosa que si no pot consolar les víctimes, almenys els dona una certa esperança que puguem trobar alternatives viables a un turisme que ni viu ni deixa viure les persones. Els turistes perquè degrada fins a límits irrisoris la qualitat del que reben en franquícies, restaurants infectes i carrers intransitables; per als locals perquè els desborda, els transforma el paisatge urbà i els priva dels llocs de la memòria personal i col·lectiva. I perquè pateixen a més un efecte, profundament sinistre, que no sol comentar-se quan parlem de la invasió no gens subtil del turisme: la castellanització en forma d'invisibilització de la cultura i la llengua dels valencians. No volies caldo? Ja definida al Japó com a contaminació turística, tan nociva, per tant, com la lumínica, la pol·lució atmosfèrica o l'efecte hivernacle, a l'extrem orient comencen a adonar-se que potser el turisme massiu té més desavantatges que beneficis. A veure si allà, que són metòdics i seriosos de mena, inventen fórmules exportables per combatre un mal que amenaça contaminar-ho tot. I més ara, quan al Cap i Casal i al conjunt del país, ha tornat amb força la dreta més estreta i amb ella el destrellat i la barra lliure per als negocis privats i la destrucció d'un país en permanent estat de degradació.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 de març de 2024.]