Les tenebres del cor

Als llibres, com a tantes coses, un hi arriba quan arriba. Vull dir, perquè no semble una simple obvietat, que certs descobriments es donen no tant per l'impuls de la pròpia voluntat com per imponderables de tota mena, l'atzar si ho preferiu. Octavio Paz deia que tota trobada és una cita, i d'aquest manera l'escriptor mexicà suggereix la idea que una certa predeterminació ens lliga als esdeveniments: vistos així, ja no respondrien als tombs de la fortuna sinó als del destí, no menys capriciós. Fa bonic, no dic que no, però despullada la frase del seu vel poètic, no crec que el futur s'estiga allà plegat de braços esperant que hi arribem, com una teranyina on tard o d'hora hi ha de caure la mosca. Més aviat sovint veig la vida com un tren que travessa la vastitud d'un paisatge. El viatger mira per la finestra (que alhora reflecteix tènuement la pròpia imatge), repara en certs detalls de l'exterior, és capaç d'assaborir per uns instants la bellesa d'un cel lluminós, una arbreda, un poblet penjat dalt la muntanya, l'oneig sinuós d'un camp de blat. Però tot va quedant arrere, impossible abastar-ho amb un colp d'ull. Aquest trànsit a través del que sembla quiet (i que no ho és mai) i aquesta mirada fugaç i parcial és en bona part responsable d'una nostàlgia incurable.

Coneixia de nom Albert Sánchez Piñol, és clar, des de feia molts anys, però encara no n'havia llegit res. Malgrat l'èxit que havien assolit les seues novel·les. O precisament per això. Poc adepte a les novetats amb què el mercat literari propaga els seus productes, quasi sempre tinc prou i massa amb les obres que han superat la prova del cotó del temps, els corrents i les modes, els clubs i les capelletes. En l'aforisme "L’èxit és sempre sospitós. Sobretot el dels altres" vaig tractar d'expressar irònicament aquest meu prejudici, que sens dubte afecta molts altres escriptors i no escriptors. Però entre la addicció acrítica a les ofertes de fira, taulell i aparador i l'escepticisme, un xic amarg, de la desconfiança aplicada per principi, bé deu haver-hi un equilibri. Que és el que pot restablir la lectura, l'única eina capaç de ponderar la qualitat d'una obra literària i l'escaiença en termes culturals i artístics del seu èxit. I així és com vaig arribar fa unes setmanes al feliç país de Les tenebres del cor –feliç en tant que festa de la paraula, la sensibilitat i la intel·ligència–, una altra de les troballes que m'han arribat en els darrers temps per combatre amb força i en bona hora les meues conviccions, és a dir, els meus prejudicis, segons l'encertada fórmula de Joan Fuster. El llibre de Sánchez Piñol és una rara avis de la literatura i alena en un territori de frontera que m'estime especialment, el que viu a cavall entre l'assaig, la narració i, tot sovint, la poesia. La reflexió antropològica (l'autor fou abans antropòleg i africanista que narrador) sobre el mite dels "pigmeus" i la informació sobre els investigadors que s'hi van acostar, una història de fracassos clamorosos i d'algunes lliçons impagables, s'hi combina amb el relat de les pròpies experiències a la selva congolesa en la dècada dels 90 del passat segle. Si l'antropologia és sempre un camp fèrtil per pensar-nos com a persones i comprendre i estimar la diversitat, és especialment "útil" quan es proposa abordar aspectes com el de la identitat i les diferències dels grups humans. Lluny dels foscos interessos i els paràmetres del colonialisme, històric i tristament actual, el despullament del mite d'origen homèric del "pigmeu" (sempre entre cometes) és hàbilment assajat per l'autor per acostar-nos a la complexitat del que anomena la hiperalteritat. Comprendre i estimar una cultura com la dels mbutis de la selva congolesa ens situa en el lloc candent de les identitats humanes, del respecte i la igualtat, de la lluita contra els discursos supremacistes del colonialisme. Capgirant el títol de la famosa novel·la de Joseph Conrad, Sánchez Piñol sembla suggerir-nos que les tenebres tenen més a veure amb la ignorància i els prejudicis, la misèria i l'opressió que nien al cor dels homes que no pas amb les característiques d'una terra o d'un paisatge, els càstigs divins o els fats més tràgics. El moviment del tren dificulta la percepció del passatge i fins i tot la transfigura. Així té més valor la tenacitat i la lucidesa de l'observació. Les tenebres del cor és un llibre meravellós en tots els sentits. Potser sí que la troballa era una cita destinada a fer-me més amable aquesta primavera. Córrec a buscar un altre llibre de l'autor.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el dissabte 18 d'abril de 2025.]

 

 

Alacant

Cada ciutat arrossega els seus tòpics, aquelles mitges veritats (i mitges mentides) que desfiguren la realitat fins a convertir-la en caricatura. Ella, la realitat, eixa dimensió infinita, inabastable, de les coses, no es deixa mai atrapar i sempre presenta aspectes nous, de manera que el tòpic satisfà bé la mandra i la mateixa incapacitat humana de veure les coses en conjunt i en el detall. Per això solem acceptar-lo sense més, sobretot quan l'apliquem a objectes distants, nimbats per la boira que el tòpic ajuda a fer encara més espessa. El tòpic, llavors, molt més que una simple frase feta es converteix en un prejudici, un vidre entelat a través del qual poc podem distingir-hi el perfil real de les coses. La majoria dels tòpics xoquen contra les evidències més elementals però serveixen al capdavall per eixamplar el negoci dels encarregats d'establir-los i alimentar-los, és a dir, els grups de poder que exerceixen el control social. Per això cal que siguen estables en el temps i assumits per la majoria de la població, que els repetirà amb més o menys entusiasme, incitadors com solen ser del panxacontentisme i l'autobombo.

Als valencians ens n'han encolomat un fum, no cal dir-ho, des del Levante feliz al Sudeste español passant per un menfotisme d'arrel quasi racial, una passió desbocada per la festa i una capacitat innata per a l'alegria. "Valencianos de alegría", així ens veia precisament Miguel Hernández en el seu Vientos del pueblo, el llibre on trobem alguns dels tòpics aplicats a pobles i nacions més bonics de la història de la literatura. La metròpoli sempre treballa a favor dels tòpics que li són més útils a fi de convèncer-nos que vivim en el millor dels mons possibles, en el regne de xauxa, on es lliguen els gossos amb llonganisses, i gràcies a aquesta sort sentir-nos més pagats (o ben espoliats). La millor terreta del món és la fórmula més exitosa que han aplicat a la ciutat d'Alacant. Posats a elaborar tòpics, val més que tinguen un caràcter universal, superlatiu i sense mitges tintes ni complexos. Si a més són útils com a reclam turístic i redueixen el concepte de terra a una mena de petit espai urbanitzable amb l'ús d'un diminutiu en aparença tan innocu i desactiven així el mínim fulgor de consciència nacional, millor que millor. No ens ha de sorprendre, doncs, que la terreta haja anat conquistant en els últims anys tant de terreny entre valencians.

Per als qui venim d'Alcoi, per exemple, i vista la distància forçada amb què la ciutat d'Alacant semblava separar-se del país, ens acudien fàcilment als llavis uns altres tòpics compensatoris dits amb la càrrega d'ironia capaç d'activar una certa revenja històrica. "Alicante: el que estiga bovo que s'encante" o "Alacantí, borratxo o fi". Però Alacant, com totes les coses, es resisteix als tòpics més contumaços. Fins i tot al d'haver de suportar algun dels clans que més poder ha acaparat i més malament en la recent història del país. Tant com és proper Alacant als mateixos alacantins, és llunyà a la resta de valencians que ens estirem de nord a sud i viceversa, distància que els tòpics contribueixen a dilatar. Però com a tot arreu, hi ha a Alacant una memòria fonda que emergeix com més va més, una valencianitat que es resisteix a capitular, una resistència cultural de molta vàlua que el treball insistent d'escriptors, professors, poetes i activistes com Emili Rodríguez Bernabeu, els enyorats Enric Valor, Lluís Alpera o Enrique Cerdán Tato, Enric Balaguer, Joaquim Gonzàlez Caturla, Joan Benesiu, Isabel Marcillas, Joan Borja, Gràcia Jiménez, Ximo Espinós i tants altres ha ajudat a anar emancipat de les subjeccions històriques i els tòpics alienants. Alacant és també els barris populars que mantenen viu el català, és el Casal Popular Tio Cuc, la revista satírica L'astral. I hi ha també la rivalitat germana d'Elx i el seu Misteri, i El Tempir, remant en la mateixa direcció. Demà, en una iniciativa que ens sembla oportuníssima, s'hi celebrarà la manifestació del 25 d'Abril que convoca cada any Acció Cultural del País Valencià i que tindrà com a pròleg l'homenatge a l'Ovidi i el colofó de l'actuació de Pep de la Tona. I Alacant abraçarà gent d'El Campello i Mutxamel, de Sant Vicent del Raspeig i d'Agost, de Castalla i Sant Joan, d'Elx i de Novelda, d'Alcoi i Pego, de Benidorm i de la Vila i tota la gent que s'hi aplegarà on renaix el país, contra els tòpics i els enganys, del sud al nord i més enllà.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 11 d'abril de 2025.]

 

Feta la llei

D'una cosa almenys no podem acusar els actuals reietons de la Generalitat, d'haver amagat o dissimulat les seues intencions. Des del primer dia, cada vegada que l'inefable torero encarregat de cultura (sic) obria la boca, amb les primeres declaracions d'un president a qui totes li ponien en temps de vins i roses i l'insípid cinisme que el titular de la Conselleria d'Educació, Cultura, Universitats i Ocupació (quatre en un però de forment ni un gra), José Antonio Rovira Jover, exhibeix contra la llengua i la cultura dels valencians sense parpellejar ni despentinar-se. Què fa que puguen comportar-se i procedir amb aquest desvergonyiment i aquesta prepotència? ¿És només ignorància pura i dura sobre la terra que xafen i que ells deuen reduir a uns paràmetres mentals certament al·lucinats? Ho atribuirem a la indigència intel·lectual de què donen sobrades mostres en el seu quefer i no fer diari? A un desarrelament irreversible? A un autoodi girat com un calcetí i convertit en un cruel i compensatori todo por la patria? A una avarícia compulsiva? Es deuen pensar, enmig de la fantasia de qui viu lluny d'una realitat massa complexa, que el valencià és cosa purament residual i que amb una hàbil estocada l'enviaran a l'escorxador. ¿Són els executors d'un projecte escrit en instàncies alienes que sempre remen a favor de la inèrcia i del tòpic de la mollesa valenciana? Investits amb el poder que donen els vots (el 34,9 % el PP i el 15,65 % Vox), per a ells la democràcia és una coartada, un protocol farragós, de vegades molest i perillós, per al negoci: la famosa i addictiva eròtica del poder deu ser això. Potser ací hi ha la raó de major pes per explicar que individus com aquests governen amb l'alegre confiança que atorga una cara de ciment armat i el blindatge d'un estat com l'espanyol, tan deficitari en higiene democràtica: la nòmina present i les perspectives futures de les portes giratòries que a tants altres han ensabonat (i sovint ensorrat).

Per això no els tremola la mà a l'hora d'aplicar les lleis que ells mateixos promulguen contra la sensatesa, una certa pau civil, els necessaris consensos democràtics o el respecte escrupolós als drets socials. Amb poc més de la meitat dels vots emesos s'enceguen en la seua croada contra la llengua i la cultura del País Valencià, sicaris d'un espanyolisme que odia la diferència, i governen des de l'esperit de venjança contra la meitat dels electors i no pocs dels seus votants. Amb una miqueta de memòria mirarien arrere i pensarien en tants titelles decapitats com la història ha deixat en el camí o en el presidi, i ells mateixos es rebaixarien els fums de perdonavides.

El fracàs de la Llei Rovira, que en qualsevol país civilitzat hauria costat el càrrec de l'inspirador, és la prova més evident del que diem. No només va imposar una consulta espúria, una despesa inútil de temps i energies, pensada per reduir la presència del valencià en l'ensenyament, sinó que a més a més ha acabat sent una derrota en tota regla de les obsessions lingüicides del PPVox. Lluny de rectificar i prendre'n nota   –feta la llei, feta la trampa–, Rovira va enviar als centres una primera circular on descartava el valencià com a llengua base en algunes localitats històricament castellanòfones que, contra tot pronòstic, s'hi havien decantat majoritàriament. Una segona circular enviada als centres esmenava, sembla, aquelles primeres directrius. Tant se val, el mal ja era fet i se'n farà encara més quan puga fer-se'n, perquè la qüestió era i és embolicar la troca, atiar el conflicte i arraconar el català als llocs més inhòspits de la marginació, la qual cosa significa marginar també la majoria social d'aquest país encara valencià.

El José Antonio de ressonàncies imperials ja li escau, i molt, al Conseller de l'extermini, sens dubte, però Rovira Jover… Deu ser molt dur arrossegar uns tals cognoms i ser de Sant Vicent del Raspeig, topònim que encara no han pogut traduir, per a qui es vol espanyol d'espasa i martell i pretén imposar la seua identitat als altres, podent-se dir Robledo o Robledal i Yuntero! Encara que molts s'han venut per moltes menys monedes, això no el disculpa de cap manera.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 4 d'abril de 2025.] 

 

 

Armar-se per a què?

El Tio Sam, que ara porta clenxa rossa i és un bocamoll de campionat, ha abandonat Europa llançant el crit America first. S'ha acabat, de moment, de fer de menjapans dels nord-americans a canvi de la cessió de sobirania militar (és a dir, política), bases navals, tropes d'intervenció immediata, portaavions navegant alegrement per la Mediterrània, submarins nuclears, mur de contenció de l'amenaça russa, control de l'OTAN i un llarg etcètera. Amb el negoci de les armes per bandera, que alimenta l'esbojarrada carrera per veure qui la té més armada com a lògica sinistra de la guerra freda que mantingué en equilibri inestable la temuda confrontació atòmica durant dècades, el món continua tremolant sota els nostres peus i ens obliga a viure amb un ai al cor permanent. La invasió russa que inicià la guerra d'Ucraïna ens va descol·locar a tots. De sobte teníem davant els nassos la crua realitat d'una amenaça que en poc temps va passar d'imposar-se per la força i a base de l'extermini de tota oposició a l'interior de les pròpies fronteres a traure les ungles per veure d'eixamplar l'imperi en l'antiga àrea d'influència soviètica. Com que alguns –la vella esquerra– no volien veure els ous soviètics d'on naixerien les serps de la dictadura de Putin i l'antiga elit imperial, atribuïen a fosques maniobres occidentals la revolta democràtica dels ucraïnesos, que ja coneixien el pa que s'hi donava en els temps més bèsties de l'estalinisme. La tebiesa en la defensa del dret a la independència dels ucraïnesos o, pitjor, la justificació de la invasió russa, han estat els signes més evidents de la confusió de gran part de l'esquerra europea, que hem pagat tots amb escreix.

Els Estats Units abandonen Europa a la seua sort, ja era hora. I això obliga els europeus a replantejar-se el seu paper en el concert desafinat de la globalització. Trump, en un gir lògic però inesperat i fins a un cert punt sorprenent, s'entén perfectament amb el seu homòleg Putin: la mateixa pulsió autoritària, d'un nacionalisme carrincló i expansionista, els corre per les venes. ¿Qui ho hauria dit fa a penes uns anys, romans i cartaginesos, tiris i troians, amics sobrevinguts o aliats, fent la pinça a la confusa, decadent, dubitativa Europa, que malgrat les derives postdemocràtiques internes (generosament subvencionades per Musk i els altres oligarques estatunidencs que avui tenen la paella pel mànec) encara manté enmig del vendaval un bon grapat dels valors republicans de la fraternitat, la igualtat i la llibertat en què descansen els estats dits del benestar? Toca espavilar-se, doncs.

Però amb el projecte que vol destinar 800.000 milions d'euros al rearmament europeu no sembla sinó que comencem la casa per la teulada. Ningú que xafe de peus en terra no negarà que, efectivament, el vell continent té dret a l'autodefensa, a protegir els seus ciutadans, a contrarestar l'amenaça més que hipotètica de les pulsions bèl·liques que l'envolten a orient i, ai!, també a occident. I això passa probablement per redefinir l'estructura i naturalesa de les seues forces defensives i dissuasives. ¿Una força internacional amb comandament centralitzat, una suma d'exèrcits coordinats? I les preguntes pertinents prèvies: ¿per fer què, per defensar quins principis, per influir de quina manera en el context internacional, per aportar quines idees en favor d'una pau justa i duradora, per realitzar quins esforços per la democràcia, els drets humans i les conquistes socials? Aquestes són les qüestions que ens hauríem de plantejar de bestreta perquè la pluja de milions per a armes no siga una excusa per a les retallades en drets socials i un negoci redó per als autèntics senyors de la guerra, els fabricants i els estats omnipotents que els aixopluguen. L'orfandat és un estat de necessitat extrema. ¿Sabran els buròcrates amb seu a Brussel·les aprofitar l'enroc del rei ianqui (una jugada tàctica per reforçar el seu expansionisme) per reconstruir una unitat en hores baixes i uns objectius desdibuixats per la llibertat, la igualtat i la fraternitat universals? ¿O haurem de ser els pobles mateixos, com sempre des de baix cap a dalt, els qui haurem de jugar amb més força en un tauler ple d'incertes mentre la terra tremola als nostres peus i no resignats al paper de convidats de pedra o carn de canó a què ens voldrien reduir els uns i els altres?

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 de març de 2025.]

 

 

 

La cortina de fum de la è

Vaja per endavant el meu respecte als discrepants de tota mena, inclosos els filòlegs i acadèmics de tal o tal altre credo o institució. Les llengües són fenòmens vius, en constant evolució, i sempre falten mans per agafar una realitat tan esmunyedissa, com esmunyedís és tot allò que afecta la humana condició. Però la llengua, qualsevol llengua, molt més que un simple objecte d'estudi apassionant i inabastable és la principal eina de comunicació del poble que l'usa, el seu tret identitari per excel·lència, la fixadora d'uns límits que marquen la igualtat i la diferència respecte d'altres pobles, lligam i dipòsit històric d'una cultura, de la continuïtat d'una comunitat lingüística a través del temps i de l'espai. Això vol dir que les pretensions científiques, necessàries i fins imprescindibles, de la filologia –com de qualsevol ciència humana si més no– no poden esquivar la part subjectiva, humana, de visió del món, de posicionament polític, dels qui s'hi dediquen, siguen acadèmics d'alta gamma o simples aficionats. En una societat normal (entenguem-nos, aquella en què la llengua pròpia compleix totes les funcions comunicatives en tots els àmbits d'ús), les disquisicions i discrepàncies filològiques i gramaticals rarament transcendeixen de portes enfora. Ens assabentem que la darrera edició d'un diccionari de referència ha incorporat unes paraules noves i ha ampliat les accepcions d'algun mot o que l'entitat encarregada de la normativa ha fet públic un dictamen que suprimeix un accent on sempre l'havíem escrit. Doncs molt bé i què mana: la vida continua. En una comunitat lingüística normal.

¿Però i en una que viu o sobreviu enmig d'un conflicte lingüístic, amb els usos i els espais públics i privats sotmesos a un retraïment històric per la pressió d'una altra llengua dominant i emmarcada en un context de dependència política i colonial? Llavors, qualsevol discrepància, per insignificant que siga (i insignificant, fora de l'esfera estrictament simbòlica i difícil d'entendre si no és per manies personals, em sembla voler canviar València per Valéncia), té una dimensió política indubtable i no gens innocent. La ignorància del vessant sociolingüístic de les propostes gramaticals i filològiques és un frau científic en tota regla. La discrepància i el debat necessaris es converteixen llavors, en la concreció pràctica de les propostes, en una veritable cortina de fum o, pitjor encara, en un element negatiu per a la recuperació de la llengua que es declara defensar o purificar, o fixar en la seua autenticitat, o acostar a la pronúncia real dels seus parlants. Perquè les normes, sobretot les ortogràfiques, són de caràcter convencional en totes les llengües i no hi ha gramàtica capaç d'encabir la infinita gamma de les realitzacions pràctiques en cada variant i en cada parlant. Són, per entendre'ns, el fonament d'un estàndard, imprescindible per garantir l'estabilitat lingüística necessària i la seua funció de model referencial superposat a totes les variants i tots els usuaris. ¿Que majoritàriament els valencians tendim a articular amb e tancada el nom de la capital, València, ves a saber si per influència del castellà, mentre que obrim clarament aquesta mateixa e en casos similars? I quin és el problema? També pronunciem tancades però, perquè i què o fem desaparèixer la p de compte o exempt o diem eixèrcit o aixina i fins entonces. Els exemples serien inacabables. Per acostar-nos a la presumpta parla popular, quins seran els límits de les futures reformes i propostes ortogràfiques? ¿Quines proves té l'acadèmic Abelard Saragossà que el pretès acostament a les pronúncies i formes populars (que això sol anar per pobles, barris i fins per cases), que es remunta almenys a la Renaixença, haja aconseguit en el passat una major adhesió al valencià per part del conjunt de la població? ¿És el problema de l'accentuació, entre d'altres de possibles de l'àmbit normatiu, el que realment determina l'avanç o el retrocés en termes socials d'una llengua? Algú pot creure's aquest conte?

Perquè és ací on les maniobres reformadores de normes com la que ens ocupa se'ns revelen com una veritable cortina de fum, un brindis al sol d'una inutilitat palmària, o pitjor, d'una utilitat que només pot servir la causa dels enemics del valencià: embolicar la troca, disfressar els autèntics problemes, subratllar els matisos localistes a costa de la solidesa i unitat de les formes més generals. Situats, a més a més, en el context de l'enèsima croada contra el valencià del tàndem PPVox, el canvi d'accent de la capital valenciana és un intent més de dividir-nos i afeblir-nos, ni que només siga en el terreny simbòlic, que té la seua importància. Que l'exprofessor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i actual membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Abelard Saragossà, aprofite la rebolica per veure coronada la seua tesi i es preste a posar una pàtina d'honorabilitat científica en l'escut d'armes dels enemics del valencià, és molt més que contribuir a fer més alta la columna de fum que ens impedeix avançar i molt més que l'expressió del dret a la discrepància: és abraçar la causa de l'opressor per fondre-s'hi. És tal vegada aquell vell conte que sempre s'escriu a l'ombra del poder més espuri, la fam i les ganes de menjar de ser coseta, misèria i companyia. Doncs molt bé i què mana: la vida continua tan oberta com sempre.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 de març de 2025.]

 

 

L'eix Trump Abascal Mazón

El president valencià Carlos Mazón ha demostrat amb escreix ser un polític sense escrúpols. Com el seu mestre i valedor Zaplana, va desembarcar en la política per forrarse, propòsit que no és cap novetat a cal PP. Com que la Dana li va capgirar l'ascens triomfal i transformat el camí de roses per al negoci en un calvari, ara només pensa a sobreviure enmig del temporal i s'aferra al càrrec com una caparra, conscient que si perd l'aforament té moltes possibilitats d'acabar a la garjola i de la morterada de diners que deixarà d'ingressar com a membre del Consell Jurídic Consultiu si completa la legislatura. Sense ser cap rara avis sinó més aviat el model més comú de la mena de polítics que tant abunden a Espanya, sobretot entre els de la bancada de la dreta espanyolista més o menys extrema, amb aquest segon pacte amb Vox a compte dels pressupostos l'alacantí s'ha revelat com un marxista consumat. Partidari de Groucho Marx, per ser més exactes: "Aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc uns altres". Principis? Obeir la veu de l'amo, omplir la butxaca, perpetuar-se en el poder. La resta, simulacres que s'han de complir en el teatre d'ombres de la política institucional, discursets maldestres, parlar per no callar encara que no tingues res a dir, amagar el cap sota l'ala, mentir fins a l'extenuació amb l'únic objectiu de salvar la pell. Ordit a esquenes de Feijóo (que en gallec significa fesol, val la pena recordar-ho una vegada més), el pacte subscrit amb Vox agafa el líder del PP amb el pas canviat i obliga a trair els compromissos adquirits a Europa en matèria medioambiental, d'immigració i agricultura. Hi ha una altra formació que hi queda retratada entre el cagadubtisme i el càlcul d'interessos en el mercat del vot: Diana Morant, la del somriure permanent, ni mou mocions ni pressiona Mazón sinó tot el contrari. Com sempre pagarà els plats trencats d'aquest pacte, que no ha tocat ni una coma de les exigències de Vox, el poble valencià, fins i tot en el cas que ens caiga alguna multa europea per no complir amb l'agenda verda o despendre aigua sense límits ni control. Però n'hi ha més, molt més, en el camp sensible i crucial de la cultura i la llengua. Els xacals del secessionisme lingüístic, que són alhora fervorosos enemics del valencià i defensors d'una espanyolitat excloent i rància, ja ensumen la sang i demanen que la Generalitat deixe de subvencionar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres entitats impulsores de l'idioma i que aquests diners siguen destinats a Lo Rat Penat, la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i altres fantasmagòriques i ben nodrides per les arques públiques institucions sense ciència ni vergonya. Escaldats pel relatiu i significatiu èxit popular en la consulta sobre la llengua de l'ensenyament, el blaveram residual ha eixit esperitat com panerola del cau. ¿Arribarà la sang al riu i l'AVL, blindada per l'Estatut com a autoritat màxima en matèria de llengua, serà enviada a l'espai exterior de l'ostracisme on ja pernocten la majoria d'entitats de la nostra esforçada civilitat?

Tot està justificat per salvar la pròpia pell, fins i tot canviar la lletra de la biografia jesuítica amb què es va formar el jove Mazón i renegar dels valors cristians que inspiren el treball, per exemple, del Servei Jesuïta de Migrants València, tal com informava el Diari La Veu del País Valencià en aquest article. L'encara president, aficionat com és a fer mans i mànigues per caure bé al més fatxenda i forçut de la classe i viure a cor què vols a l'ombra del millor postor, sap que amb aquest pacte pot pujar a la cresta de l'ona que surfegen Trump i el seu millor amic espanyol, Abascal. El que ignora a consciència és que totes les ones, per molt altes que pugen, inclosa la del neofeixisme ara convertit en tsunami que devasta Gaza i Ucraïna i amenaça Europa sencera i el món, acaben morint a la platja. Mazón només vol temps per ajornar la seua caiguda. Nosaltres, el País Valencià, també en volem, de temps, però exactament pel contrari, per accelerar-lo, llevar-nos-el de damunt i seure a la platja contemplant com es desfà l'ona feixista contra la resistència esforçada del poble.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de març de 2025.]

 

 

Amnèsia i cinisme a l'espanyola

El mal de l'amnèsia és més o menys universal i sol afectar sobretot persones que ocupen o han ocupat llocs de responsabilitat, polítics en la majoria dels casos, quan es veuen assenyalades per la sospita o l'evidència d'una mena o altra d'irregularitat en l'exercici de les seues funcions. L'amnèsia també té un caràcter transversal i sol afectar partits de tota mena i condició. No es tracta, clar, de cap patologia sinó de l'expressió d'un cinisme a prova de bombes, el recurs més fàcil per a qui no entén la política com un servei a la col·lectivitat sinó com una font de promoció personal, riquesa i poder. Convertida en pràctica i tàctica en què excel·leix com ningú la dreta cavernícola espanyola (passeu-me la redundància), l'amnèsia té en M. Rajoy el seu model més acabat, quasi perfecte. Si aquesta mena de Don Pantuflo hispà, fumador de puros, lector del Marca i seguidor acèrrim del Reial Madrid no és l'inventor del recurs inveterat de l'oblit per amagar el cap sota l'ala i evadir responsabilitats, sí que va convertir la propietat de la lletra inicial M. i el cognom Rajoy dels papers de Bárcenas en el misteri més ben guardat i inexplicable de la democràcia a l'espanyola. Fa uns dies, al Congrés dels Diputats, en la comissió que investiga la guerra bruta de l'estat contra l'independentisme, el gallec va tornar a exhibir la seua habilitat per desplegar l'amnèsia com un escut contra els míssils de la veritat. Rajoy no recorda res, no sap res: devia estar molt entretingut llegint la informació esportiva mentre els seus subordinats infiltraven espies, escampaven falsedats, desacreditaven oponents, apallissaven votants o es gastaven els fons reservats per subvertir la legalitat democràtica. Un d'aquests subordinats és l'exministre Jorge Fernández Díaz, que tampoc no recorda res de l'Operació Catalunya, tot i que sembla menys convençut de la seua amnèsia que Rajoy, a qui a penes delaten les sibilants amb què certs aires de la veritat se li escapen entre les dents i els llavis de la mentida sistemàtica. I el tic dels ulls, una dilatació tremolosa que sembla dir: "No us cregueu res del que estic dient". Però l'estudi del llenguatge no verbal encara no és usat en els peritatges que podrien dirimir l'abast de l'engany i l'amnèsia continua sent una caixa blindada per a la irresponsabilitat i la mentida. I ací els tenim, tots aquests falsaris, espolsant-se les puces dels seus crims per acte o omissió, propagant el model vigent de polític espanyol més estès: el de la cerca compulsiva de la medalla i la miserable covardia de no voler donar mai la cara.

La de Mazón, que és un simple aprenent de bruixot que beu de les fonts inesgotables del seu partit, és un altre tipus d'amnèsia sobrevinguda d'efectes devastadors, no cal dir-ho. És un altre dels qui passaven per allà, sense més llums ni virtuts, bons per al colp de colze i la traveta però absolutament inútils per a la gestió decent dels recursos públics i la defensa dels interessos col·lectius. No se sap ni que siga lector de premsa esportiva. Ell volia ser cantant, però la mamella del partit i dels càrrecs me'l va acabar entaforant en la Presidència de la Generalitat, on es pensava que tot seria bufar i fer ampolles i fer guanyar diners a mansalva, repartir canongies i cobrar després, ben arrepapat a la poltrona presidencial, favors i interessos. Però la vesprada del 29 d'octubre tot se li va capgirar mentre dinava alegrement a El Ventorro en magnífica companyia, quina cagada! Des d'aquell dia atziac, l'amnèsia de Mazón l'ha traït –si no ets un professional de la simulació com Rajoy més val que te n'abstingues– cada dia que ha volgut tapar els forats del seu oblit sobrevingut amb dades contradictòries i històries mal travades.

Per acabar tenim el cas extrem de Rovira, encara no afectat d'amnèsia, però en canvi convicte d'un cinisme de pedra picada. Derrotat sense pal·liatius en la consulta sobre la llengua de l'ensenyament, columna vertebral i indissimulada de la seua política antivalenciana, l'encara Conseller passarà a la història –un mèrit que ningú no li pot negar– per ostentar el rècord d'haver esmerçat ingents esforços humans i pressupostaris en un moviment absolutament inútil i haver-hi perdut mitja legislatura, tanta fam i tanta faena com hi ha. Per a quan la seua dimissió inexcusable, de la maneta de Mazón? Per a quan unes noves eleccions que aclaresquen un panorama polític absolutament viciat i inútil? Hi ha País Valencià, hi ha gent, hi ha esperança. Per una vegada la malvestat i el cinisme s'han estavellat contra un mur de civisme valencianista, de dignitat i cultura. L'enhorabona a tots els qui heu fet més sòlida i més ampla la muralla.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de març de 2025.]

 

 

El Rei dels Saials

Fa uns anys, concretament en novembre de 2017, vaig estar ingressat una setmana en aquest mateix hospital Dr. Peset, per recuperar-me d'una pneumònia. El dolor sol ser un indicatiu fiable de l'estat de les coses i convé fer-li cas sempre i prompte. La qüestió és que, sumit en aquella situació de profunda consciència de la pròpia corporeïtat vulnerable, de l'autoanàlisi de les emocions, en l'estat preciós i febril de la sensibilitat que porta tota malaltia, vaig escriure uns primers "Saials. Apunts d'hospital". Els inspirà, de començ, aquesta mena de saial o uniforme que es dona als ingressats en qualsevol centre de salut valencià i que és una humil peça de roba, entre el grotesc i el funcional, que a tots iguala, apta per a les diverses intervencions que el cos anirà patint durant la seua estada hospitalària. Però el 'saial' ("Saials per torcar la pols, després ja vindrà el lleixiu") es va convertir, per l'impuls de la metàfora, en una forma específica de columna, fragmentària, reflexiva, aforística, i vaig continuar escrivint-ne fins a completar una sèrie que es va publicar al digital Tipografia la Moderna. De manera que no em va costar gens acoblar els saials amb allò que havia anomenat metaforismes i que escrivia de tant en tant des de feia anys, i junts –saials i metaforismes– van donar vida al volum titulat Farem un pensament, llibre que va veure la llum el febrer de 2021 de la mà de Lletra Impresa.

Ara he tornat, encara no fa vuit anys, al mateix escenari del Peset, aquesta volta atacat per una retenció intestinoestomacal que m'ha dut a passar per un quiròfan d'urgències. Tota la canonada que vaig reformar en 1985, a conseqüència d'una perforació d'úlcera, i que ha durat quaranta anys, ha fet solsida. De manera que amb la nova reforma, feta amb materials i tècniques nous, la canonada està en condicions de resistir bé les noves embranzides.

Ie, xiques, de nou estic per ací! Quines cares de prunes agres! Que no em reconeixeu? Soc el de la 445, Freddy el del Cabanyal, el Rei del Saial! I he tornat després de vuit anys. Què m'han dit que està fent aquest moniato del Rovira –xica, acosta'm una cadira que vinc tot rebentat– contra el valencià i l'escola? Aquest home no deu estar bé del cap! I el Mazón, encara és President? Tindrà algun dia un atac de veritat? Ara, que aquesta dissabte la tornarem a muntar, què s'han pensat? I tu, allà darrere la barra, brillant com una movie star i donant ordres, qui ets? Ah, la Na Negra Janes de la Guyana, la que més mana en la cinquena? Però aquesta nit, no, morena, que ha tornat el Rei del Saial, Freddy el del Cabanyal, i l'acompanyen Jordi el Xapa, Joano Valdés, Maite la de Castelló, el Rus, Quique Pumby entr més gent. Prepara'm els psicotròpics, analgèsics i opiacis, somnífers i anestèsics –i una mica del cava que tens guardat a la nevera, bordegassa!–, que avui és Dijous Gras i continua el Carnaval, i a més ja tenim ací les falles. Cada persona un saial! Vinga, Na Negra Janes, que avui tot va cap per avall; vinga, que avui tenim menú especial. Que qui ho paga? Que qui ho paga, dius? Doncs, el Rei del Saial! S'ha acabat la misèria i s'ha acabat el bròquil! Poseu-vos els saials de mudar, agafeu els carrets de les sondes i engreixeu bé les rodes que avui, quan el dia es dissol en la nit, quan la nit obri el seu mant per acollir la crisàlide del dia i a l'horitzó brilla l'estrella més fugaç, farem un cercavila al corredor de la cinquena. S'han acabat les penes, el dolor, l'insomni i el plorar, que ja està ací de nou el Rei del Saial. Tothom en marxa, això s'ha d'acabar, fora penes i tristeses, fora tràngols i treballs, que Fredyy el del Cabanyal i Na Negra Janes ballaran un pasdoble a l'eternitat. Ja sonen els acords d'El Fallero, L'entrà de la murta ja es comença a desplegar, tothom a formar… Amb el Rei del Saial!

[A tots els malalts i tot el personal sanitari dels hospitals públics valencians. Especialment als sanitaris del Dr. Peset de València i a les doctores Payà i Estellés, en just agraïment.]

 [Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 de febrer de 2025.]

 

 

Escriptura del cos, cos de l'escriptura

Begonya Mezquita, Feridura. Edicions del Buc_Poesia núm. 34, octubre 2024. Epíleg de j.l. badal.

 · · ·

Amb aquest nou llibre, Begonya Mezquita (Sagunt, 1968) enceta una segona època per a la prestigiosa col·lecció poètica Edicions del Buc, que opta ara per un format més lleuger, més manejable i de més bon llegir per als seus llibres. La mateixa poeta encarregada d'estrenar aquest segell independent i estrictament amateur (entre parèntesis: l'amateurisme no solament no està barallat amb el rigor i la professionalitat sinó que en el cas de la poesia diríem que els exigeix, qüestió d'amor i fe) insufla amb Feridura nou alè a un periple editorial que desitgem llarg i fecund. Han passat deu anys ben comptats des de l'últim lliurament poètic de l'autora, Parlen els ulls (2014), aquell primer volum de l'editorial. Aniversari redó. I tornem a començar amb bon peu la singladura. Entremig hi ha hagut el cúmul de vida que aquestes pàgines intenses ens fan a mans dels ulls, les emocions i la intel·ligència lectora i ens serveixen en safata de plata el plaer de la bona poesia: el viatge inesgotable de qui no ha sabut "véncer l'abast de les flames" perquè ella mateixa ha "estat tots els incendis". Hi ha hagut, traçant un abans i un després, l'abisme d'un atac de feridura o apoplexia, que és com popularment s'han anomenat en català les diverses modalitats de l'ictus abans de l'extensió d'aquest neologisme. Hi hagut també la mort del pare, un altre punt i a part. No són aquestes només experiències que obliguen la poeta a mirar de fit a fit els ulls de la mort ("Fins aleshores, diria que mai no havia mort"), és sobretot la lluita per vèncer les seqüeles de la malaltia, l'absència en part irreparable del propi cos, i per omplir amb la tenacitat de la memòria i l'evocació la pèrdua del pare. La feridura té, doncs, aquestes dues arrels que s'entrellacen en el lloc més fondo de la terra de les emocions.

Per la primera, tal com palesen sobretot els poemes de la part inicial del llibre, la que dona nom al conjunt, corre la saba de l'esforç d'assumir l'experiència traumàtica de l'ictus, la d'aprendre a alçar-se des de les pròpies mancances i defalliments, la de l'assumpció d'una nova realitat i la d'un remuntar finalment el dolor i l'adversitat expressat en el que podríem definir com una reescriptura del cos. És possiblement d'aquesta identificació entre cos i llenguatge poètic d'on naixen en bona part l'autenticitat i la força lluminosa que transmet Feridura: escriptura del cos, cos de l'escriptura. Gràcies a la precisa sincronització dels dos elements del binomi, el desplegament formal i temàtic dels poemes implica alhora una veritable transformació personal, un viatge des de les profunditats tel·lúriques fins als espais més lluminosos de l'experiència. El cos ha conquistat la seua escriptura: s'ha dit, ha guanyat el desplegament de la mirada, s'ha obert a l'horitzó. Per això Feridura adopta principalment la forma de l'autodiàleg, paraules a un tu que fa d'espill de la poeta com a forma suprema de la confidència i l'autoconsciència. Però hi són totes les altres persones del verb: les terceres, el nosaltres i el vosaltres. La mirada poètica és un periscopi que gira i completa el cercle per observar-ho tot, el més ocult dins una mateixa, el més llunyà en els reiterats records de la infantesa, el més frugal i immediat de l'experiència quotidiana. I té l'habilitat del ventríloc i la redonesa de l'oracle. És l'ànsia constant de més vida el motor que mou els poemes de Begonya Mezquita.

Dividit en tres parts, conté un total de 57 composicions (casualitat o no, les de l'edat de l'autora), algunes de les quals agrupades en seccions: Feridura, Un desert blau i Uns altres jardins. Cada una d'aquestes parts comença amb un poema destacat en cursiva, com donant entenent que conté algunes de les claus que confereixen sentit al conjunt. És així sens dubte pel que fa a "Cutis", el poema que obri la primera part i, doncs, també el llibre, anagrama d'ictus que ens remet, gràcies al joc verbal, a un dels trets més constants de la poesia de l'autora: la sàvia combinació del més profund i el més superficial en una proposta vitalista en què aquestes distincions són merament referencials. "Vine", el primer poema de la segona part, és una declaració de fe en la paraula i, alhora, una invocació al pare a través d'una estampa domèstica repetida en el temps: "Lluminós i discret, l'home tornava a casa / i era el sol que declinava, la màgia del capvespre". La darrera part ens porta, com el títol bellament ja suggereix, vençudes les adversitats i guanyada l'escriptura del/per al cos, a la llum de viatges i amics, a espais de l'encís on pintar la mirada, a l'observació minuciosa del més frugal (un home que passa, una dona en bicicleta, un gelat en una plaça…) o el més solemne de l'arquitectura urbana i natural. Són poemes escrits a peu de carrer de Torí i el Piemont, de Chicago i la Sénia, de Tamil Nadu, l'horta de Castellar, Brussel·les o la Marina. Les "Endreces" finals ens aclareixen alguns dels motius dels poemes, que inclouen homenatges pòstums als poetes amics Manel Marí i Antoni Ferrer o donen forma a algunes propostes rebudes: sobre una pel·lícula ("Cel sobre Berlín", amb el significatiu tema de l'àngel protector), un arbre, l'aigua, les dones, etc.

La poesia de Begonya Mezquita és de naturalesa eminentment plàstica. Els seus poemes semblen construïts com autèntics collages, per superposicions i analogies, per jocs de contrastos, amb una sintaxi que s'articula per acumulació i salts acrobàtics i que funda en la música i el sentit del ritme i la mesura el basament per a la creació de sentits, de vegades sorprenents, juganers i gràcils, greus i solemnes, que manifesten molt bé l'art d'estimar en què consisteix la poesia i l'alegria de viure. Després dels inicials El perfecte somriure (1989), Badalls d'estiu (1990), L'any de les atzavares (1994) i Entre la distància exacta i la nit (1991), dels posteriors Signes de terra (1999), Una illa (2007) i el ja al·ludit Parlen els ulls, Feridura ve a afermar i afirmar la potència d'una de les veus més interessants de l'actual poesia catalana.

[Publicat a la revista Saó núm. 509, gener de 2025.] 

 

Mala peça hi ha al teler

No passarà certament l'encara president valencià als annals per la seua intel·ligència ni per la seua habilitat política. Ni per l'astúcia, marca de la casa de tants politics espavilats, que creixen cultivant les relacions més oportunes i oportunistes, que sempre saben ser al lloc que toca, atents al canapè i al raspall que passen amb suavitat pels muscles dels seus protectors fins que no hi queda ni rastre de caspa. Si l'endemà de la dana, Mazón hagués presentat la dimissió, a hores d'ara encara hi hauria qui el ploraria. Però sostingut pels uns i pels altres, i insistint en l'enfilall de mentides, ocultacions i declaracions contradictòries, la seua caiguda respon a la llei de la gravetat: més ràpida i sorollosa com més s'acosta el final. És probable que els seus sequaços més propers el mantinguen en una bombolla on no arriben la majoria de crits i el refús generalitzat que provoca la seua presència, però d'ençà del dia que se li acudí acompanyar Pedro Sánchez i els monarques a Paterna ja sap de quin color és el fang de la justa indignació. Per això se n'amaga tant com pot darrere una làbia que costa de desxifrar i en l'absoluta inanitat de les coses que diu i que no diu. Pràcticament s'ha convertit en un empestat. Quins càlculs allarguen la seua agonia? Perquè cada dia que passa augmenta el seu aïllament, la contestació al carrer i la consciència social que ha de plegar pel bé de la majoria social del País Valencià. Com era previsible, les protestes multitudinàries estan desembocant en noves formes d'organització i protesta, potser més minoritàries, però més intenses, diverses i continuades. I els sectors implicats en la lluita van ampliant-se a poc a poc: associació de víctimes de la dana, finalment organitzades, llauradors afectats per l'enèsima amenaça urbanística a què la modificació de la Llei de l'Horta donarà corda i excusa legal. Si Mazón fos intel·ligent, o simplement hàbil, aparcaria la consulta per a la llengua base de l'ensenyament i esperaria temps més bons. Però Rovira és un fatxa de pedra picada que no farà marxa arrere en la seua croada contra els valencians i la seua llengua. Embolica que fa fort! Menystenir la capacitat del poble per dir prou és potser l'error de càlcul més greu en què han incorregut els actuals mandarins de la Generalitat i els seus acòlits de Vox. Finalment les Corts es definiran sobre la dimissió de Mazón, si bé amb vot secret, segurament per evitar que a més d'un o una els traslluesca la traïció a la cara (dura). La jutgessa de Catarroja que investiga els fets i negligències en la gestió de la dana sembla que hi va seriosament i amb ganes d'arribar fins al fons de l'assumpte. Aquest dissabte mateix hi ha convocades concentracions a les capitals valencianes en favor del sí al valencià. I aquesta setmana, a les portes de l'Ajuntament de València, el Comitè Local d'Emergència i Reconstrucció de València convocava una roda de premsa alternativa a l'oficial per protestar contra la marginació i censura dels afectats per la dana en els projectes que s'elaboren en secret als despatxos. Mala peça tenen al teler Mazón i companyia. I la primavera ja demana pas amb les seues intifalles i la convocatòria d'una nova manifestació multitudinària per a l'1 de març. El que va començar sent un símbol potent de la dignitat amb el crit de "Mazón dimissió!" està convertint-se en una possibilitat real, a més a més d'una necessitat peremptòria. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de febrer de 2025.]