Les cares del racisme

Fins fa poc només coneixíem un Vinícius, el gran Vinícius de Moraes, poeta i cantautor brasiler, que ens va deixar un ja llunyà 1980. Aquelles melodies, aquelles paraules d'amor i vida xiuxiuejades a cau d'orella, aquell gust de fruita tropical, aquelles cançons crescudes amb el ritme etern de les ones que besen l'arena de platges immenses, interpretades en companyia dels millors músics brasilers de l'època, que ja és dir molt, Toquinho, Jobim, Maria Bethânia i tants altres. Però en temps tan antipoètics com els que vivim, violents i violentats, semblava inevitable que les estrelles rutilants del comerç futbolístic eclipsassen per a la immensa majoria aquells astres que encara brillen amb llum pròpia per a una immensa minoria. Heus ací, doncs, que hem de parlar d'un altre Vinícius, el malcarat jugador del Reial Madrid, el trist cas del qual ha acaparat totes les pantalles i portades de la setmana. O de la pols que va alçar durant el partit disputat entre el seu equip i el València al Mestalla l'habitual reacció de futbolers fanatitzats en la infame tàctica del feixisme, l'odi visceral a tota alteritat per a l'exaltació de la tribu a què es pertany i una violència que actua com a anèstesia per evitar el dolor de sentir la pròpia misèria moral. Que la bona música i el bon futbol no eren excloents ho van demostrar a bastament Vinícius de Moraes mateix i tots els mestres de la cançó brasilera però també aquells Pelé, Jairzinho, Tostao i companyia que ballaven la samba amb el baló i no necessitaven la sobreactuació de l'histrionisme per fer bullir d'emoció els estadis. Els insults racistes al jugador brasiler de l'equip de Florentino Pérez han fet moure la maquinària del cinisme, els colps al cor i la doble moral a conveniència de l'empresari i de tota la caverna que ell tan bé representa. Perquè pel que s'ha vist, la denúncia de Vinícius Júnior, plena d'orgull i dignitat, només està servint per blanquejar l'equip on el feixisme i el racisme han tingut seu i casa sempre. Com n'ha tingut en altres equips, tot s'ha de dir, inclòs el València dels Yomus i el blaveram més recalcitrant i antivalencià. La maniobra, en efecte, no té per objectiu combatre el racisme en els camps de futbol i en la societat on els estadis de vegades són excepció però més sovint radiografien amb exactitud els pitjors vicis comuns. Ni menys encara combatre la ideologia supremacista que empara i dona ales al racisme i que s'expressa violentament contra persones d'altres ètnies (no perquè tinguen la pell d'un altre color, els cabells rulls o els llavis prominents, sinó perquè són pobres, miserables i inferiors a nosaltres) però també i amb tota naturalitat i impunement contra altres persones, col·lectius o minories nacionals. La claredat amb què assenyalem casos de racisme, com el de l'altre dia al Mestalla, s'enterboleix a l'hora d'identificar altres comportaments xenòfobs. Al cap i a la fi el racisme és una de les moltes cares de l'odi a l'estranger, al que és distint, a l'altre. ¿O és que potser insultar, odiar i desitjar tot el mal del món, i agredir-los físicament si pot ser, a individus que parlen una llengua distinta, per exemple, no és una forma de racisme? La catalanofòbia és part consubstancial de l'espanyolisme des de temps immemorials. De manera manifesta o velada els casos de discriminació, persecució i assetjament que tantes persones han patit i pateixen pel fet de ser i parlar català no han fet més que incrementar-se en els darrers anys, fruit d'un corrent històric que ha configurat l'Espanya actual i en proporció directa a la voluntat de Catalunya (sobretot de Catalunya) d'alliberar-se'n. El negre és odiat quan es rebel·la, no quan es mostra submís i ens regala la seua força de treball esclava. El racisme literal, i no entès com una branca del supremacisme identitari predominant a Espanya (i no només a Espanya), és singularment selectiu en el cas del futbol: no odiem el negre o el moro que combaten pels nostres colors sinó els negres o moros dels nostres enemics. Enemics, sí, molt sovint, ja que al capdavall el futbol és alhora contenció i desbocament de les pulsions guerreres de la tribu. Ni el Reial Madrid ni Florentino Pérez ni menys encara Isabel Díaz Ayuso volen extirpar l'arrel d'una de les cares del racisme, la més òbvia, ni posar en qüestió un negoci de masses ben controlat que els proporciona ingressos milionaris i quantitats ingents de la cega testosterona que alimenta el seu patriotisme supremacista. No es poden superar, com a exemple més il·lustratiu de la xenofòbia, les mateixes paraules de la presidenta de Madrid qualificant el País Valencià (ella, evidentment, no ho diu així: no sap ni que existeix) com el pitjor d'Espanya, amb Catalunya, el País Basc i Navarra, naturalment, "llocs on abans no hi havia problemes" [sic]? El cas Vinícius Júnior era una ocasió d'or per destapar el racisme inherent a la incultura futbolística i a l'hegemonia ideològica de la dreta espanyola. No ha estat així. La polseguera mediàtica amaga la xenofòbia nostra de cada dia, la mateixa que posa tanques a Ceuta i Melilla i deixa morir els nàufrags de les pasteres o condemna a la misèria les bosses de migrants a les grans ciutats. També la que treballa infatigablement per fer-nos perdre la llengua i la cultura, bous, esquelles i nació, la que cada dia ens discrimina pel que som i ens redueix a ciutadans de segona. "Tristeza não tem fim / Felicidade sim", "Impossível fugir a essa dura realidade", va escriure i cantar Vinícius de Moraes. Quant més ens convindria que es capgirassen majories i minories en aquest món ple de violències impulsades, tolerades, subvencionades!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 de maig de 2023.]

 

 

Cicatriu sencera de la paraula

Alba Palau Centelles, Símptoma. XL Premi Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi. Epíleg de Joana Masó. Edicions del Buc / Pruna Llibres, Edicions del Buc_Poesia, núm. 30, La Pobla de Farnals, març 2023.

· · ·

Símptoma remet etimològicament a coincidència. Dos fets coincideixen en l'espaitemps, el mal i la seua manifestació. No es poden descompartir, com el foc i el fum (amb els quals tanmateix Ausiàs March descrivia el seu mal asimptomàtic, sens fum continu foc, o amor no desvelat). El símptoma parla, és eloqüent, i porta directament al trastorn perquè símptoma és indici. Però cal saber anomenar-lo, reconèixer-lo, interpretar-lo, per poder guarir, que vol dir comprendre i acceptar: "l'amor / com el símptoma / em paralitza", "i la teva partida / bleeix com símptoma", "Per les esquerdes del clam, el malestar va esblaimar-se / i disfressat de símptoma, va revoltar el plany". "Escriure és també esborrar", diu Alba Palau Centelles (Valls, Alt Camp, 1997), en un moment de la primera part del llibre, El dir el somni. Tota escriptura s'ha de sotmetre a la correcció que implica esborrar i esmenar. És un procés de buidament, de girar full, d'oblit i superació ("Desparlo / desgravo […] parlar el buit / dins el buit") i conseqüentment d'emplenament, de tornar a crear des del buit: "el meu ventre segueix buit / i tot el que s'ha escrit / vol omplir-lo".

Molts llibres són conseqüència de la tenacitat i la destresa del poeta, de l'ofici i el domini del llenguatge. D'altres naixen a més de la necessitat profunda, tel·lúrica i desesperada, de comprendre's dient-se, de recórrer el camí que va de dins cap a fora ("A fora és a dins"). L'opera prima d'Alba Palau és una d'aquelles coincidències que feliçment a voltes es donen en poesia i que generen la grandesa d'una obra: la necessitat, l'impuls, el vertigen de dir conduïts per una capacitat verbal que s'ajusta perfectament a les possibilitats d'indagar en la psique des de la consciència del trastorn que manifesten els símptomes. El que hauria pogut ser una ingènua descripció d'emocions, per mor de la poesia, s'ha convertit en esclat de significats que il·lumina i amaga, escriu i esborra i fa possible la coincidència del caure junts a què remet l'etimologia de símptoma: impacte de la lectura en carn viva.

El mètode psicoanalític traduït a la funció poètica ens situa en un doble pla. D'una banda hi ha en els poemes d'Alba Palau una indagació, un despullament, una anàlisi a través del bosc dels símptomes; de l'altra hi ha la construcció poètica, verbal, d'aquest flux pouat de l'angoixa, l'insomni, la desesperació, l'extremitud de les emocions, el desamor, l'absència… els símptomes, capaç de convertir-se en autèntica teràpia, en la transformació creativa del dolor en autoconsciència i, doncs, en la porta oberta amb què clausurem la malaltia. O l'assumpció madurada de la condició de l'animal humà i el seu viure com un "símptoma infinit" i, per tant, l'acceptació d'un mateix que exigeix la curació. Dissolta la malaltia en la mar de la vida i l'experiència, el que hi queda és l'acceptació de les emocions, la possibilitat d'obertura a noves experiències i oportunitats. Aquest procés de curació, aquesta cicatrització de la ferida o tall (que amb tot pot tornar a sagnar) és ben palès en l'evolució del poemari. Des dels primers poemes, críptics i breus, descriptius, de la primera part (El dir i el somni), passem als poemes de L'eco el mirall i Vida foradada en un crescendo que sense perdre la música de la veu poètica pròpia assumeix veus i referents externs com espills i ecos (l'Alícia de Carroll, Jackie –Kennedy?–, Dora –Ida Bauer, el famós cas clínic descrit per Freud–, Rimbaud, Medea…) i despleguen les seues possibilitats expressives en una festa de sentit d'allò més suggestiu, enigmàtica, tel·lúrica, fins a la conclusió final, la Clausura obertura. Rarament en poesia es fa tan explícita l'arrel terapèutica. Com en la psicoanàlisi, dir el mal en espirals infinites ja porta la sement de la curació. A diferència de la posició en el divan del psicoanalista, la monodia d'una veu que va posant música als túnels de l'ànima i la presència muda d'un altre (de l'altre que no és el jo i ni tan sols hi interactua; un déu o semidéu amagat en la boira del gabinet o la consulta), la construcció del poema ha permès la diversificació de les veus, ha fet esclatar les identitats en fragments que es desdibuixen en el perfil opac o transparent de les paraules, hi ha incorporat el tu amorós, ha fet parlar el cos de dona en la creació de sentits: ulls, ungles, talls, forats, pits… carn, boca, cabells, parpelles, cames… Els malsons i records més amargs fan ballar el lector en la corda fluixa, el fan tremolar com una fulla agitada pel vent poètic: l'abús sexual, la violació, la idea del suïcidi, el mite de la vagina dentata com a símbol amenaçant de la castració del mascle, els deliris de l'amor, la relació menor-adult, l'herència del mal, el secret, el silenci, la solitud, l'amor caníbal, la gelosia. L'estalvi d'elements poètics i el desplegament generós del torrent verbal s'alternen en aquest poemari sinuós amb poemes sintètics i poemes expansius. La festa dels signes a què al·ludíem més amunt troba en la sinestèsia la millor eina per suggerir la distorsió de la realitat ("A la boca que escolta, als dits que hi veuen", "i amb la punta / dels ulls camino / sobre aquell nom", "omplint de dits vidents") juntament amb la força trasbalsadora de les imatges ("Torna'm els ulls del fred", "la llengua / llepa la crosta / del silenci", "soc aquest sol negre / que et besa", "la memòria / de la mà de vespes / sobre les cuixes", "plena / de les ortigues de la nit").

L'estrena d'Alba Palau en el món de l'edició és fulgurant. Símptoma mereix tota la nostra atenció perquè és un llibre destinat a perdurar en la seua emissió de llum. És la sortida poètica a una malaltia, el llibre que s'havia d'escriure i s'ha escrit, "la forma desclosa / del que es vol dir / i no es pot", però es diu, la cicatriu del temps. Una cicatriu viva, tanmateix, reintegrada al cos, pell hidratada per la paraula, una clausura que és alhora una obertura, un començ, un camí d'infinitud.

[Publicat a Saó núm. 490, abril de 2023.]

 

 

 

El formiguer

Vaja per davant una confessió: en ma vida he vist El Hormiguero. La veritat, tampoc cap d'aquests talk-show que fan embogir l'audiència en tots (supose que en tots) els canals televisius. En el meu cas no es tracta de l'esforç del militant abnegat que treballa a favor de les causes nobles però que té una tirada irresistible a mirar pel forat del pany i escorcollar en la misèria de les vides alienes. No soc, per sort, del club d'aquells benpensants enemics a mort de la pornografia que no poden resistir-se a fer-hi una ullada de tant en tant, ni que només siga amb l'excusa de millor poder denunciar així el mal que ens amenaça tothora. La cosa és més senzilla, aquests programes m'avorreixen solemnement, m'han avorrit sempre. Tot el que té a veure amb la xafarderia i l'espectacle de sang i fetge, la vida dels afamats famosos i l'estupidesa universal, sobretot la del made in Spain, que és la que més soroll fa pels rodals per on em moc, m'és absolutament aliena. Tan aliena que només amb un esforç de la voluntat i la imaginació puc arribar a entendre que a algú li interesse o l'ajude a passar l'estona o li entretinga el desfici o… una gasòfia mediàtica tan indigesta. No soc tan ingenu, però, com per ignorar l'abast i influència d'un fenomen tan vell com el pixar que gràcies a una tecnologia cada vegada més sofisticada s'ha convertit avui dia en un dels principals mètodes de control a través de l'alienació, l'ocultació dels problemes socials i l'aculturació de les masses. Per a mi una equació bàsica és la següent: a més programes com aquest, més barbàrie i menys cultura i civilitat. Però no he sentit que cap partit propose en el seu programa electoral un canvi en profuditat de models televisius on shows com l'esmentat rebenten les audiències. El peix es mossega la cua: els ingressos multimilionaris que proporcionen als propietaris de les televisions no permeten posar en qüestió aquests models (des de la lògica avara i injusta del poder capitalista). De derrota en derrota fins a la derrota final, com en tot: del turisme invasor al despoblament agrari, de la devastació ecològica a la catàstrofe climàtica, de la producció armamentística al foment de les guerres. La sordesa de què El Hormiguero feia escarn l'altre dia, a compte de Pilar Lima, la candidata d'Unides Podem, fora al capdavall l'única protecció contra el mal universal de l'adotzenament de masses en què consisteix l'espectacle televisiu. No mirar el que volen que mirem (ceguesa selectiva podríem dir-ne) fora un primer gest efectiu de desobediència civil.

Pel que he llegit sobre el cas, la burla a l'orientació sexual i la sordesa de Pilar Lima que van fer Pablo Motos i Miguel Lago (només se'ls va oblidar escarnir-la per la seua condició de paleta valenciana) a El Hormiguero no és més que l'enèsima comprovació de la vigència i hegemonia d'un model de televisió fundat en el menyspreu més absolut als drets democràtics, la llibertat i la dignitat de la gent. El panorama mediàtic espanyol està en mans de propietaris i professionals sense escrúpols, especialistes en la propagació de mentides, lacais col·laboradors necessaris del poder que no dubten a alimentar les bèsties més negres i a agitar tots els fantasmes que impedeixen homologar Espanya amb els països de l'entorn europeu en matèria de qualitat democràtica, defensa dels drets humans i foment de la cultura. En qualsevol país democràtic haurien fulminat els impresentables presentadors per molt menys i de manera immediata. Però a l'arena hispànica molts encara, massa, els riuran les gràcies i desgràcies, aplaudiran la burrera. I així continuarà la festa nacional, amb les formigues ben arrenglerades, fent fila disciplinadament i treballant de sol a sol per poder a la nit veure parpellejant en la pantalla l'escarn i la ignomínia de la incultura a major glòria dels amos de tots els formiguers.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 de maig de 2023.]

 

 

Una violència que no cessa

Institucional, metòdica, constant, infatigable, amb la força de l'huracà o a través del gota a gota, a crits i decrets o subtilment i amagada, amb lleis i trampes, amb el regle, el boç o la multa, per dalt o per baix, la dreta o l'esquerra… Perquè què és sinó violència que un estat com ara França, de pedigrí republicà i democràtic, prohibesca que en alguns ajuntaments de la Catalunya Nord que havien començat a fer-ho després de segles de silenci es parle en català (amb traducció al francès i tot, eh!)? Estúpida violència filla del supremacisme, de l'obsessió malaltissa per la uniformització sota un sol credo, una sola bandera, una sola llengua, sí. Recordem els noms dels pobles on l'estat-nació francès ha entrat a matadegolla a l'empara d'una llei feta per a l'extinció de pobles i llengües, ara que creix la sensibilitat per la causa mediambiental i la igualtat de gènere però sovint oblidem que viure en la pròpia llengua és també un dret inalienable reconegut internacionalment. Sobre el paper si més no. Recordem-ne els noms: Els Banys d'Arles i Palaldà, del Vallespir, Elna, Portvendres ("Entren amb llanes de mars tendres / I un raig de mots de bon copsar / Pels qui, entre vents, saben comprendre's", Foix dixit) i Sant Andreu de Sureda, del Rosselló, i Tarerac, del Conflent. Recordem aquests petits Astèrixs que representen a penes 20.434 ciutadans (citoyens per força) i que amb el seu alè han fet tremolar el gran imperi francès, ara sota el ceptre del discutit i combatut Macron: Maria Costa, Nicolàs Garcia i Pere Manzanares, Jean-Pierre Romero, Francis Manent, Jean-Louis Salies. Ens preguntem, pels cognoms, quants d'aquests gals irredempts no deuen ser descendents d'exiliats republicans catalans o espanyols. El que per dalt sembla construir-se amb lleis i sentències favorables als drets de les minories nacionals europees, a Brussel·les, Estrasburg o Nova York, per exemple, ho llancen per la borda els amos del corral estàtic i estantís francès o espanyol perseguint les llengües, l'independentisme i la dissidència (un record per Pablo Hasél, pres polític de consciència encara entre reixes). Els búnquers dels estats-nacions encara són espais poderosos on el capitalisme assaja amb èxit des de fa gairebé tres segles formes de submissió i control favorables als interessos de les seues elits. Ho assenyala amb encert la lingüista, escriptora i traductora mixe (poble que habita a l'estat d'Oaxaca, Mèxic) Yásnaya E. Aguilar: "Que hi haja una sola llengua és més funcional per a l'explotació capitalista". No és, com ens han volgut fer creure, que les llengües muiren per simple evolució, perquè els parlants deixen d'usar-les espontàniament i voluntària. Al darrere de l'extinció de llengües (hom calcula que durant el present segle n'hauran desaparegut la meitat de les aproximadament 6.000 parlades avui) hi ha una violència estructural que empeny els parlants a abandonar-les per pur instint de supervivència. Els lingüicidis, inclòs el del català a França o Espanya, amb iniciatives que n'impedeixen l'ús o que l'ofeguen de maneres menys escandaloses, són la punta de l'iceberg d'una opressió que afecta tots els àmbits de la vida d'un poble, una assimilació colonialista que presenta graus d'intensitat i maneres més o menys confoses en l'aiguabarreig de les democràcies. Però quan el supremacisme, espanyol o francès, per exemple, entra per la porta, la qualitat democràtica dels estats que el sustenten se n'ix per la finestra, sovint amb l'aquiescència i complicitat internacional. Convé recordar-ho i prendre exemple dels resistents batlles i poblets de la Catalunya Nord, amb la causa dels quals tot el país hauria de fer pinya, sobretot ara que per ací bufen tediosos vents electorals. En aquest sentit, i a falta d'alternatives més coratjoses en la defensa dels nostres drets nacionals, socials i lingüístics, que cadascú avalue el moment i les circumstàncies de la realitat col·lectiva, les pèrdues irremissibles i els guanys encara possibles, els horitzons i les amenaces sinistres que els enfosqueixen (les negres tempestes que agiten els aires de les velles cançons porten avui les sigles PP-Vox), per consolidar els humils territoris de la llibertat i frenar la barbàrie dels qui mai no cedeixen en la seua obsessió malaltissa per reduir-nos al silenci. Que cadascú ho sospese i vote (o no vote) tot sabent que més enllà de la part de simulacre que conté la democràcia, el que importa al capdavall és la capacitat d'organització i resistència, la voluntat de seguir –com expressa brillantment Yásnaya E. Aguilar (ÄÄ: manifiestos sobre la diversidad lingüística)– construint a través de les pròpies llengües “múltiples cases al pensament”. I més que amb l'orgull del parlant, que sovint fa de pedaç emotiu per intentar cobrir una ferida àmplia i profunda, amb l'alegria del qui usa cada dia la seua llengua, amb el gaudi quotidià de viure-hi, amb la naturalitat resistent dels del Conflent, el Vallespir o el Rosselló.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 de maig de 2023.]

 

La rumba té molt poder

Toca, encara hi ha una cosa en què tots els partits catalans són capaços de posar-se d'acord: a reivindicar la rumba (catalana: aquella fusió que van crear els Pescaílla, Peret, Gato Pérez,Los Manolos i tants altres i que va fer el cim en 1992 a la cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona amb Gitana hechicera i Amigos para siempre) com a patrimoni de la humanitat. Com ací per la recuperació del Dret Civil Valencià, vaja, que ni això ens permet encara l'autoritat, es tracta de la unanimitat que en alguns casos no saps si naix del convenciment o més aviat de l'horror a quedar fora de la foto. Siga com vulga, benvingut l'esperit que invoca l'exemple de la mata de jonc de Ramon Muntaner, o el tots a una veu més nostrat, ni que només siga com a excusa perquè de Salvador Illa a Laura Borràs, passant per Pere Aragonès i Alba Vergés, Carles Riera o Rubén Wagensberg i portaveus i representants dels diversos grups, es marcassen una rumbosa ballada al Parlament de Catalunya. Ho vaig veure de refiló en un telenotícies i feia goig com movien el cul i les mamelles, com perdien per un moment la rigidesa a què obliga el càrrec, tot i que a més d'un se'l veia un xic forçat, com empès per les circumstàncies, movent-se més per evitar ser assenyalat com a cagafestes que pel pur plaer d'arrear-se un bailongo en ple horari laboral, que és el realment divertit. De vegades el bon rotllo l'has d'aparentar si cal, i més en període electoral, que la serietat dona pocs vots. No hi era el Ministre de Cultura espanyol Miquel Iceta, un apassionat del ball a l'hora de celebrar tant les victòries pròpies com les derrotes alienes, llàstima! A fi de comptes, ¿a qui pot molestar que la rumba catalana siga declarada per la UNESCO patrimoni cultural i immaterial de la humanitat o que els valencians recuperem el Dret Civil autòcton sense que s'haja d'anul·lar el decret que va abolir-nos els furs? Això sí, tinguem en compte que l'espectacle coreogràfic va tenir lloc al Saló dels Passos Perduts, un escenari que simbolitza com pocs el moment que travessa la política autonòmica, allà i ací. La lletra de Peret, a més, incideix de manera directa –i és una de les moltes coses que hem d'agrair al simpàtic gitano barcelonès, que en glòria siga– en la condició de comèdia i simulacre que té tristament tot plegat, amb rumba o sense. "Ella és la que somnia. / Per no tenir, no té res, / no té ni terra a l'Havana. / D'aquí li ve el seu poder. / Ella té molt poder, / ella té molt poder, / Barcelona és poderosa, / Barcelona té molt poder". La metàfora de Peret no té preu: tenir poder de no tenir res! Foix ho va dir d'una altra manera: "Qui res no té, clarors de cim!". Llàstima que fins ara no hàgem sabut aprofitar una tan poderosa pobresa, ni ací ni allà tampoc. Amb alegria rumbera al Saló dels Passos Perduts, es va tornar a sentir una cançó admonitòria, d'un realisme màgic i cruel en el moment en què tornen a rebentar les catenàries i els trens de rodalies tornen a fer figa i deixen en l'estacada milers d'usuaris per a major glòria de RENFE i Adif, en què infraestructures ferroviàries obsoletes provoquen l'enèsima mort per atropellament del tren a Alfafar-Sedaví (100 morts) i Montcada-Reixac (179 morts). Encara sonen les palmes i les guitarres al Saló dels Passos Perduts quan hem sabut que la JEC deixa sense escó Laura Borràs, com abans Juvillà o Torra, amb absolut menyspreu a la voluntat democràtica dels ciutadans, i que les oposicions d'interins, encarregades a Cegos (però home, a qui se li acut contractar una empresa amb aquest nom?) ha resultat un frau de dimensions difícils de superar. Evidentment que Peret es referia a una altra mena de poder, el que es pot articular des de baix, el que s'alçà contra tot pronòstic entre el 2010 i el 2017, no al de la simulació i el miratge d'un poder que no existeix, no al del cercle viciós que suposa la submissió al poder central, l'únic que de veritat compta. Visca la rumba, ella té molt poder!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 de maig de 2023.]

150 anys d'aquell Petroli

El proper mes de juliol es compliran 150 anys de l'aixecament popular que ha passat a la història com la Revolta o Revolució del Petroli. Entre el 9 i el 13 de juliol de 1873, en els primers compassos de la Primera República i sota la presidència de Pi i Margall, després d'una vaga general que aturà tota la maquinària fabril de la ciutat i de l'assassinat de l'alcalde federal Agustí Albors, àlias Pelletes, Alcoi fou governat per un Comitè de Salut Pública d'inspiració anarquista liderat pel mestre de Llíria Severí Albarracín Broseta. Arrelada en la lluita històrica per la revolució social i els drets dels treballadors més que no pas en les vaguetats cantonalistes coetànies, aquella embranzida revolucionària proporcionà a Friedrich Engels l'exemple de com, segons ell, no s'havia de fer una revolució. A falta del manual d'ús pertinent al cas, però, sospitem que en el fons de la seua apreciació –que sens dubte devia contenir una bona dosi de raó– el Petroli fou una oportunitat que ni pintada per desacreditar els rivals bakuninistes, àmpliament majoritaris a la petita Barcelona. L'apel·latiu se'l va guanyar Alcoi a pols. L'exigu espai format pel vèrtex dels rius Molinar i Barxell en la seua confluència cap al Serpis era escenari idoni perquè hi prengués la flama internacionalista de la peculiar Rosa de Foc alcoiana. En l'escarpada orografia de la ciutat es dibuixava una trama urbana en desbordant promiscuïtat. Les condicions d'insalubritat en carrers i cases superpoblades, el treball extenuant i la gana, l'explotació despietada que s'estenia a criatures de set i vuit anys i la llarga tradició de lluita i resistència del proletariat i les classes populars van encendre el Petroli amb què els revoltats s'enllumenaven durant les nits de vetla revolucionària i pegaven foc a algunes fàbriques i cases d'industrials. Després d'una rendició pactada i la fuga d'Albarracín, que reapareixeria en les memòries de Piotr Kropotkin abans d'acabar els seus dies al Raval de Barcelona víctima de la tuberculosi als 28 anys, l'exèrcit va prendre la ciutat i empresonà més de 600 alcoians, que van patir causes judicials que s'allargaren durant molts anys i que incloïen algunes sentències de mort. Encara hi ha avui molta runa històrica a aclarir.

Entre les obres literàries inspirades en aquells fets, la més coneguda de les quals és la novel·la Júlia d'Isabel-Clara Simó, hi ha la peça teatral La guapeta d'Alcassares que el poeta Joan Valls i Jordà va publicar-se en 1984. D'aquest pioner de la literatura en català al País Valencià en plena postguerra, l'obra del qual travessa gairebé tot el segle XX, se'n compleixen precisament aquest 1r de Maig 106 anys del naixement. Entre l'escassa espenta de l'administració, que amb prou feines corre curses electorals de quatre anys, i la incomprensible gasiveria d'alguns hereus del poeta, el gran poeta alcoià s'ha quedat sol esperant la publicació d'una obra poètica avui introbable i que està formada per vint poemaris independents.

Un any més, per pal·liar una mica aquesta soledat, el proper dilluns tornarem a la Placeta del Fossar alcoiana, al peu del que va ser durant molt anys el domicili de Joan Valls ("el millor poeta del carrer del Carme", s'autodefinia amb la seua proverbial i elegant ironia), on avui hi ha una escultura d'Ismael Belda a ell dedicada, per entre poemes i cançons, les notes d'El Cant dels Ocells i La Muixeranga, mantenir la flama de la vigència literària i civil del poeta. Com en l'aniversari del Petroli, aquestes commemoracions haurien de servir per posar una miqueta al dia les feines que ens són més peremptòries, civilment parlant, a Alcoi i al País Valencià, en un moment en què tant l'un com l'altre presenten certs símptomes alarmants de desistiment i manca de perspectiva, de projecte engrescador. Haurien d'estimular, sí, un debat que el panxacontentisme i la interessada inèrcia dels oblits han fet històricament per ajornar o segrestar. Com es van pintar de colors falsos els fets del Petroli per a escarment de les ànsies llibertàries, com es van bolcar tones d'oblit sobre la memòria col·lectiva i malgrat això el poble va saber conservar de boca en boca, en una expressió plenament viva encara, el significat de muntar o armar un petroli, d'igual manera les lluites passades han d'il·luminar el present de la ciutat i del país. Com ho faran la placa commemorativa que s'inaugurarà a la casa del carrer Sant Tomàs on va ser la seu de la Primera Internacional. Com ho farà, amb una llum molt especial, la novel·la L'etern retorn, del meu paisà i amic Jordi Botella, que prompte serà publicada i sobre la qual ja tindrem temps de parlar a bastament. Si els homenatge són estímul de present i aposta de futur, i no simple exercici de nostàlgia, benvinguts siguen, ben muntats siguen. Ens veiem un any més a la Placeta del Fossar armats de clavells rojos.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 d'abril de 2023.]

 

 

 

 

 

Obligació i devoció

Diuen que primer és l'obligació que la devoció. En l'educació moral que ens inculcaven de menuts aquesta frase figurava en un lloc destacat de la vitrina on lluïen, preparades per a ser descarregades en el moment oportú sobre incauts i dubitatius, les màximes i principis gràcies als quals els arbres creixerien ben rectes amunt, estalvis dels retorciments a què conduïen l'instint i les baixes passions. En el terreny més pràctic això volia dir que primer era el treball i després el descans, que el negoci precedia l'oci, cosa que formava part del sentit comú, de manera que un no acabava d'entendre la insistència sobre aquestes obvietats. El material flexible amb què són fetes les paraules també permetia estipular que en la jerarquia de les accions que la frase proposava, les coses de la religió hi quedaven relegades a un segon pla. Dita la llei, insinuada la trampa: un podia fer-se escàpol, posem per cas, de la missa (la devoció obligada) per la força major d'un altres deure inexcusable i precedent. Amb el temps, però, obligació i devoció van anar perdent uns contorns que la moral dominant pretenia claríssims, incontrovertibles. Fins al punt que sovint es podien confondre. A fi de comptes, pensàvem, no hi ha major obligació que la que un s'imposa voluntàriament, perquè el que semblava que pretenia establir els límits entre una i l'altra era precisament la possibilitat d'elecció, la llibertat. L'etimologia, a més, agermanava els dos conceptes: obligare deriva de ligare, lligar, nuar, mentre que devoció prové de votum, 'promesa feta als déus'. Si l'obligació és conseqüència de la necessitat, la devoció és un vot que obliga qui el fa a complir la seua promesa.

Traslladada aquesta especulació al terreny civil, abril sempre ens planteja el mateix dilema als alcoians (almenys als alcoians), no perquè el quart mes de l'any siga els més cruel per naturalesa primaveral sinó perquè s'hi donen cita les mobilitzacions i convocatòries amb motiu de la commemoració vindicativa de la derrota d'Almansa i la de la festa de Moros i Cristians. Bé, de dilema entre els meus conciutadans, n'hi ha ben poc o no gens, perquè han convertit la seua ancestral devoció en la principal obligació civil, la que els lliga al cicle renovable de cada primavera, qui sap si també als misteris de la vida i de la mort, que allà ens prenem molt seriosament la festa. "Nostra festa ja cridant-nos està", tornarem a cantar avui a la plaça la lletra d'Eugeni Moltó amb la música de Gonçal Barrachina que vibra des de 1917 per donar tret d'eixida a les festes. I la festa es confondrà amb la fe ("Nostra fe està ja…"), ambigüitat que ha desarmat antigues passions en nom d'una concòrdia pagada sovint al preu caríssim de l'oblit i l'embadaliment. Què hi farem! I mentre les entrades de demà dissabte faran bo el vers de l'himne "Riu en l'esfera la primavera", a València hi haurà manifestació i concert. El cartell d'ACPV remarca precisament la vinculació entre l'obligació i la devoció: la paraula festa és el cor visible de la manifestació. Que cadascú resolga els seus dilemes i que tots plegats ens afirmem en la voluntat de continuar sent, d'avançar en marxa harmoniosa i musical, ben organitzada i multicolor, d'imprimir en l'horitzó del País Valencià noves fites i nous vots, amb la poderosa suma de la necessitat que es fa virtut amb la voluntat més lliure.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 d'abril de 2023.] 

 

El cavall de Torí

Dirigida pels cineastes hongaresos Béla Tarr i Ágnes Hranittzky en 2011 es va estrenar A torinói ló (El cavall torinès). A casa la vam veure en els primers compassos de la pandèmia. No recorde què o qui ens hi va dur però la radical duresa del film, com la del monumental Sátántangó de 450 minuts, també de Tarr, semblava casar bé amb la situació per què llavors passàvem tots plegats. En blanc i negre, en imatges assotades per un vent constant que xiula i se't clava en les entranyes i una soledat que gela l'alè, el film narra sense a penes paraules les desventures d'un carreter i la seua filla. El títol al·ludeix al cavall que segons es conta Nietzsche va veure assotar cruelment pel seu amo a la Plaça Carlo Alberto de la capital piemontesa el 3 de gener de 1889 i que hauria encès la metxa de la tràgica pertorbació del filòsof alemany. Ens han vingut al cap aquestes connexions desvagades passejant per la bella ciutat del Po i el Dora Riparia perquè en el centre de tot això hi ha Torí, on els viatgers passen uns dies. Un altre record, més difús encara, il·lumina la pantalla: esperant el transbordament per al tren de tornada a casa després del primer viaggio in Italia que vam fer un grup d'amics alcoians quan teníem 18 anys. Un vagó aturat, uns rails en què potser s'estava escrivint la lletra de la nostra tornada a Torí com una cita fixada amb molta antelació, quasi cinquanta anys més tard, sota un altre cel, sense rastre de crueltat, ben al contrari, enmig d'una placidesa amb què la ciutat es desplega tranquil·lament i ens ofereix l'encís del seu llibre pàgina a pàgina, de plaça en plaça, per vies, corsos, largos i vicolos, per cafès llegendaris i botigues antigues, museus, patis, llibreries, terrasses i encisadors restaurants, l'impressionant Ateneu Torinès, el palau on hi ha el Cercle de Lectors. El primer que senten els viatgers és aquella nostàlgia que impregna la bellesa dels llocs que no podrem apamar mai, de les ciutats que amaguen tant com mostren totes les ciutats que conviuen al seu interior. Una bellesa escàpola, per molt que siga feta de lloses i edificis traçats a tiralínies amb la idea de la perdurabilitat i de tots els somnis fungibles al capdavall de la raó il·lustrada. És la nostàlgia, sí, de les vides que no viurem mai, de tot allò que es resisteix a la pressa de les paraules. Perquè de paraules –sobretot de paraules– era ple aquell parèntesi en què vam viure abans de conèixer la ciutat, les de Cesare Pavese, les de Primo Levi, les de Natalia Ginzburg. De paraules que dibuixen el destí tràgic d'escriptors que van arrancar instants a l'eternitat, com ho van fer les imatges de la fotògrafa nord-americana Ruth Orkin (1921-1985) que aquests dies s'exhibeixen als Musei Reali, aquella Itàlia de la postguerra, aquelles dones que estrenen bellesa, llibertat i plenitud contra la mirada inquisitiva d'uns mascles que les veuen passar. Una d'aquestes imatges, en especial, xifra per als viatgers l'alegria de viure, l'esplendor efímer de la joventut, tanmateix captat per a sempre per la màgia de la llum, d'uns ulls i d'una càmera: dos amics de l'artista de Boston, xic i xica, en una petita motocicleta, aturats en el moviment etern del seu pas per un carrer de lloses molt semblants als que ara trepitgen cada dia els viatgers. Contra la finestra del petit apartament on són es retalla la silueta poderosa dels Alps nevats, les muntanyes que han gravat l'etimologia de Torí. Els viatgers es proposen travessar un dels ponts que salven el Po i enfilar-se turó amunt. Si la bellesa és inabastable, es diuen, cal recórrer almenys la distància que hi ha entre l'immediat que es troba a peu de carrer i l'altitud que permet una mirada panòptica, la imatge de conjunt que s'emportaran al fons de la maleta de la ciutat per fi viscuda.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 d'abril de 2023.]

 

[Fotografia de Ruth Orkin que il·lustra el cartell de l'exposició.]

                                 [La Piazza Carlo Alberto de Torí amb la Biblioteca Nazionale, 13/4/2023.]

 

De la llengua al paladar

És sabut i reconegut que allò que millor defineix i uneix en la majoria dels casos una nació és la llengua. De manera que si país i comunitat lingüística no són la mateixa cosa, almenys són realitats indestriables i complementàries. És lògic, doncs, que la llengua haja estat sempre al centre del debat (o les batalles i picabaralles) nacional, perquè ha estat, és i serà (o no serà) el rovell de l'ou de la identitat nacional, el signe més clar de la pervivència d'un poble en l'espai i el temps. En això estem tots d'acord, els uns per afirmar i afermar els llaços culturals que ens fan ser com i qui som, els altres per negar-los i dissoldre'ns en una voluntat nacional que ens és aliena i ens pretén alienar. Tant ens havíem fixat en la llengua que havíem deixat una mica de banda el paladar. Però heus ací que una recent enquesta feta als catalans del Principat acaba de reblar el clau de la nostra pertinença compartida pel costat palatal, és a dir, gastronòmic. La cosa, si eres una mica viatjat i lliure dels prejudicis que afecten els infectats de blaveritis, eixa mutació autòctona de l'espanyolitis que provoca un estat de mal humor crònic, no sembla cap novetat, però està bé que la sospita guanye l'evidència empírica que la fa irrefutable. Resulta que el plat que els susdits ciutadans de Catalunya més s'estimen de paladejar és… la paella i els arrossos en les seues suculentes i infinites varietats! Ho sentim pels (presumptes) guardians de les (presumptes) essències pàtries, però la paella també és cosa de tots. A fi de comptes, el que uneix la llengua no pot dividir-ho el paladar. No debades és ací, al paladar, on articulem els fonemes que millor ens defineixen com a parlants i que més delaten el nostre castellà postís quan el parlem: la ll sobretot, en posicions impossibles per a d'altres parlants de llengües romàniques, eixe final inaccessible als rudes parlants de l'estepa, que han de dir Ripol i Carbonel per comptes dels naturals Ripoll i Carbonell. Visca, doncs, les palatals, les laterals, fricatives i africades! Visca Ramon Llull, visca Xàtiva, visca Bernat Metge i la Fageda d'en Jordà! Per damunt de les seques amb botifarra, del pa amb tomaca, els calçots i l'escudella, s'alça la sagrada paella, derivada de l'antic padella, que prové del plat llatí en femení, plata, i encara més lluny del grec platys (pla, planer, ample). Res no pot ser universal si no naix i creix arrelat a un lloc i a una gent. I heus ací que la paella, que corre el perill d'embastardir-se fins a la nàusea per culpa del turisme invasor i multiplicador d'infectes arrossos menjats a deshora, ja té carta de naturalesa nacional, ja és (potser ja ho era des de temps immemorials) el plat per antonomàsia dels Països Catalans. Què no donaríem per escoltar la conversa que la constatació del gust gastronòmic nacional hauria inspirat en dos homenots tan especials com Fuster i Pla, o Pla i Fuster, mentre donaven compte d'una bona paella a Cullera, o estiraven les cames i s'entretenien davant el paisatge mirífic d'un camp d'arròs de l'Albufera. "És bonic perquè és ric. Per cert, que era bona la paella!", hauria dit Pla, "El paisatge em deixa indiferent, amic Josep, però la paella certament era de cine", hauria respost el de Sueca. "Mengeu més, Joan, i agraïu les amenitats que ens dona la terra. Sou una mica antipàtic", reblaria l'empordanès. I és que si al Nostre Senyor, que avui està passant-les magres de veritat, no se li hagués acudit col·locar el paradís a l'altre extrem de la Mediterrània, sens dubte hauria triat la marjal d'Oliva-Pego, l'Albufera o el Delta de l'Ebre (amb permís de les extenses planes litorals de Tamil Nadu i les plantacions abancalades del Vietnam) on gràcies als àrabs que la van portar i li van donar nom es cultiva la gramínia que fa les delícies dels catalans i alimenta un 70% de la humanitat. La circularitat i obertura de la paella i els seus rituals que ens vinculen amb més de 6.000 anys d'història, i totes les variants dialectals, ens uneixen i distingeixen de la llengua al paladar. Aquest diumenge és ideal per celebrar-ho i reunir-nos al voltant d'una bona paella i també per berenar una altra delícia autòctona unitària, la mona de pasqua, el nostre mundum. De la llengua al paladar i al món. Visca la terra!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 d'abril de 2023.]