No ens toqueu la moral

Cal reconèixer que la política comunicativa no és el fort del Botànic, amb responsabilitats compartides en les diverses branques de l'arbre administratiu. Incloent-hi els eslògans amb què pretenen vendre'ns els seus projectes. La proximitat de les eleccions, lluny d'extremar la cura amb el llenguatge (que és espill dels continguts), com denunciava l'altre dia Ferran Suay en aquestes mateixes pàgines a propòsit de la propaganda que Compromís ha penjat en autobusos urbans (Este bus no està a Madrid. Els nostres "jefes" tampoc), actua més aviat com a estímul de la mediocritat. Ignore si hi ha una mena de departament amb publicistes i experts en mercadotècnia que es passen el dia calfant-se el cap fins a trobar, com en l'empresa on treballava el perplex marit de la televisiva Embruixada, la fórmula capaç de provocar l'encanteri i assegurar la venda massiva de productes, o si cada departament o conselleria o el que siga va per lliure i se les apanya com pot. Però si n'hi ha, diria que no són precisament uns llumeneres. No sembla sinó que la falta d'idees i voluntat pedagògica –que és allò que més prompte es perd quan es toca poder i es vol mantenir a base d'ensabonar l'audiència donant-li el peixet que es pensen que reclama– busque en la pirotècnia maldestra de l'eslògan la manera de tapar tant de forat, cosa per altra banda impossible. Deixebles mandrosos de McLuhan, si el mitjà és el missatge, qualsevol acudit xiripitiflàutic més o menys carregat de bombo farà el fet. Posem per cas la rematada infelicitat del No em toques els versos! amb què la Direcció General de Cultura i Patrimoni publicita la campanya que durà poetes a les aules de quart d'ESO. Poca estima se li ha de tenir al gènere, certament, per decantar-se per una frase tan desafortunada. És amb una forma barroera i dessubstanciada com aquesta que es vol acostar la poesia a joves i adolescents? És predicar amb el que no pot ser sinó un contraexemple la manera més idònia d'introduir els alumnes en l'art verbal? L'ambigüitat de la fórmula, que remet a expressions com no em toques la figa, o els ous, o no m'emprenyes, o això no es toca, etc., és l'aperitiu que despertarà la gana poètica dels nostres joves? Ho dubte. Aspirar a guanyar-se la concurrència estrafent un llenguatge que presumptament és el mateix del destinatari, que d'aquesta manera hi connectarà ràpidament, és més vell que el pixar i sol menar directament al ridícul. A aquells docents que per suplir la manca de recursos omplien les classes de tristes imitacions del llenguatge i les maneres dels seus deixebles amb l'excusa de ficar-se'ls d'un bot a la butxaca se'ls acabava prompte la pólvora i mostraven al menor descuit el llautó de les pròpies misèries. Tota rebaixa de qualitat –literària, política, verbal, pedagògica…– en nom de l'eficàcia i de l'audiència delata, més que no la ignorància o ineptitud del destinatari, la manca d'intel·ligència, perícia, compromís i rigor de l'emissari. Fa temps que sabem que tot ensenyament requereix estranyament i distància, no falsàries proximitats. El cas que comentem il·lustra fins a quin punt la renúncia a la necessària pedagogia de govern és una traïció en tota regla, en fons i forma, als propòsits anunciats amb més bombo i platerets que interès real en la cosa. Pels seus fets els coneixereu, i pels seus eslògans. Els publicistes i responsables polítics de la campanya hi exhibeixen un doble desconeixement: el del món de les aules i el de la poesia. Ni els adolescents es mamen el dit ni en nom de la poesia es pot ser més prosaic. Però, confiats que aquestes coses no tenen la mínima transcendència ni ningú no se les pren massa seriosament (i en això sí demostren saber de què va la cosa, però llavors la pregunta és inevitable: per a què tanta parafernàlia, per a què esmerçar-hi pocs o molts diners?), al contrari, potser fins els riuran la gràcia, continuarem fent la viu-viu. A fi de comptes aquesta serà l'enèsima campanya que precipiten sobre el sofert cos de la secundària, per a què tantes subtileses. L'esbombada noblesa de la intenció poetitzadora justificarà amb escreix la malaptesa dels mitjans. I tots contents i pagats. Però a un servidor se li acut respondre-hi que l'única manera d'entrar en la poesia i de gaudir-ne és precisament tocant-la, abraçant-la, vivint-la, compartint-la. La poesia, que no els versos que alguns voldrien ben desats a les vitrines per traure'ls en dies de guardar i poder lluir-los en processó. No ens toqueu la moral!

[Publicat a Diari la Veu del País Valencià el divendres 24 de març de 2023.]

 

 

Cantals

En 1976 Juan Gil-Albert va publicar a l'editorial Ambito de Barcelona un llibre deliciós titulat Cantos rodados. N'ignorava totalment l'existència fins que fa uns dies me'l vaig trobar en bona hora en una parada de la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió que hi ha muntada a la Gran Via Marqués del Túria de València, la quarantacinquena diu el cartell que l'anuncia. No soc cap bibliòfil però sí un enamorat dels llibres, un lector dispers, apassionat i constant, definicions que no sempre coincideixen en la mateixa persona. Bastant reticent a la faramalla de les novetats i dels novíssims, si no és que em venen de fonts molt fiables, tinc una tirada a furgar entre els clàssics inexhauribles per gaudir a ple pulmó de la literatura i mirar de tapar de pas els múltiples forats de la meu formació cultural. Però en són tants que amb prou feines un parell de vides o tres no bastarien al meu propòsit. No tinc una definició del que se suposa que és un clàssic, o en tinc diverses, totes incompletes (si poguéssem encasellar amb els propis mots un fenomen tan ric i complex probablement estaríem fent trampa i rebaixant-ne la categoria), però un clàssic rarament defrauda. La prova del temps hi sol ser determinant, en el sentit que malgrat que tota obra s'inscriu per força en unes circumstàncies històriques concretes, l'obra clàssica les transcendeix, és un camí franc al coneixement i l'experiència, desvela una veritat que només és possible transmesa en la forma imperible d'un estil. El clàssic ens procura el salt des de l'individu a l'universal de la condició humana. Gil-Albert, no cal dir-ho, és un clàssic, un clàssic del segle XX. "No se'n veuen molts llibres, avui dia", em va dir el llibreter amb aquella complicitat tàcita de les coincidències en els gustos literaris, aquests secrets compartits, aquella consciència de pertànyer a un mateix, estrany i selecte, club. En efecte, qui llig avui Gil-Albert? Cantos rodados, el títol no podia ser més suggestiu –tots els títols de Gil-Albert ho solen ser, com correspon a un escriptor de talent. Aquelles pedres arredonides per l'acció de l'aigua que les arrossega, l'acció imparable de l'erosió natural que convergeix en formes i textures d'una bellesa tan sòlida i fulgurant, el cant de la vida que passa, tot allò que és sotmès al pas del temps. Però també el pur i simple cant, el canto de la seua veu poètica. El llibre, breu, de 133 pàgines, aplega notes d'extensió variable, des de la forma aforística a la meditació de més llarg alè sobre els temes més visitats pel poeta alcoià: evocacions biogràfiques, la fugacitat del temps, reflexions sobre la senectut des de la qual escriu (hi apareixen referències a la Primavera de Praga i l'assassinat de Robert F. Kennedy, tots dos de 1968), la bellesa en les seues infinites formes, incloses les del món floral, les seues passions literàries, el món mediterrani, els grecs, els francesos… M'ha sorprès trobar-hi moltes anotacions de tema polític. I les fa en la seua condició d'home explícitament alineat a l'esquerra, compromès amb la causa democràtica i republicana que li valgué l'exili i l'ostracisme conseqüent a què el sotmeté el franquisme. Tot això és prou conegut. El que no m'ho ha semblat tant és llegir-lo criticant lúcidament l'ensarronada del règim soviètic des de la pròpia condició de militant marxista sensible a la utopia anarquista. Les pàgines que dedica al seu admirat André Gide i el viatge d'aquest a Rússia i la denúncia que feu del terror estalinista (l'autor escriu estaliniano), raó per la qual fou declarat persona non grata pel règim, per dir-ho suau, són impagables. Gil-Albert demana una lectura reposada, al ritme dels seus pensaments, capaç d'advertir cada detall d'una prosa de bellesa commovedora. Així estic fent-la, en els parèntesis de la meua vida domèstica lluny de les Falles, assaborint-la a poc a poc, amb subratllats i pauses i mirades endins i enfora. Els Cantos rodados, en una platja que en va tenir tants, que de fet fou un tarter construït pel riu Girona, m'han dut al cap el terme valencià cantal (o cudol, o còdol) i el mestre Enric Valor. Quan revisàvem cara a cara les galerades del seu Curs mitjà de gramàtica catalana per a la seua reedició a Tres i Quatre, cap allà el 1980, Enric Valor em va parlar d'aquesta paraula, cantal, que ja apareixia al Llibre dels feits acompanyada de l'adjectiu gros, la forma tradicional de dir gran, voluminós. Efectivament, cantal, amb una arrel preromana que significa pedra, com la de la paraula cantó (o cantera en castellà), també sens dubte de cantell. Crec que a Juan Gil-Albert li hauria agradat aquesta versió dels seus cantos.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de març de 2023.]

 

 

 

Un dia de quaranta anys

Demà celebrarem a Alcoi un dia de quaranta anys. Com en la cançó d'Ovidi, la del dia que durarà anys, però cap arrere, amb l'espill retrovisor que contempla el passat, el sospesa i avalua, s'emmiralla en les aigües del temps que se'n va anar i ha deixat en el seu curs el sediment que s'alimentarà de noves pluges i nous corrents, de la vida que busca sempre els seus horitzons. Demà festejarem en un dia, en una velada, en a penes unes hores, la persistència d'un premi de poesia que porta el nom del pare i de la teua ciutat, en justa simbiosi, un dia de quaranta anys. I això t'aboca a la pregunta tan inútil com inevitable del què hauria passat si, el condicional impossible d'allò que va ser i ja no pot no haver sigut. L'assaig només admet la realització d'una sola i única funció, no hi ha l'opció d'una segona oportunitat. En el millor dels casos pots anar rectificant sobre la marxa i enriquir el cabal que es va sedimentant i és aliment per al que vindrà (o potser no vindrà). Sobre l'espill del temps, quan el futur és cada vegada més esquifit i el passat és un cúmul més i més atapeït de coses, com aquella golfa dels mals endreços de què parla Joan Vinyoli en l'últim poema de Passeig d'aniversari –publicat precisament el mateix any en què començà el premi de ton pare, 1984– que per molt que t'entestes a tenir apamada i ordenada sempre s'ompli de coses noves que es barregen amb les més velles, l'inservible sovint amagant el que realment importa; sobre l'espill del temps, la cançó enfadosa i fantàstica del que hauria passat si: "I, doncs, és falsa / tota queixa que digui, tot gemec que faci, / tot ploricó: / que el que, però, perdura / ho funden els poetes". El que perdura? Què hauria passat, sí, si a aquells pacients agraïts i aquells camarades generosos no se'ls hagués acudit crear un premi de poesia en memòria del teu pare? Què hauria passat si no haguesses assumit aquella herència, tu que tot just acabaves de publicar el teu segon poemari, amb totes les conseqüències? Què hauries fet sense els milers i milers de poemaris llegits, notes de premsa, ressenyes de llibres, manifestos, circulars informatives, cartells, edicions de bases, cròniques de sopars i vetlades literàries, recitals, discursos, homenatges a l'Ovidi i a Joan Valls, a Brossa, a Martí i Pol, a Fuster i Estellés, exposicions, trobades, publicacions de llibres, antologies, coordinació de jurats, entrevistes, actes contra la guerra del Golf, en solidaritat amb Catalunya i pels presos, exiliats i represaliats polítics, en favor de la llibertat d'expressió…?

Demà serà un dissabte de quaranta anys, els que compleix el premi de poesia, els que fa que vas entrar per primera vegada a una aula d'institut per fer-hi classes de valencià, els que té la teua filla. Què hauria passat sense una de les cames del trípode en què ha consistit la teua vida professional, l'activisme cultural que implica l'assumpció d'un premi de poesia, la docència, l'escriptura? Potser hauries pogut apuntalar més bé la teua obra literària o mirar de procurar-te una més sòlida i incerta glòria? Són preguntes inútils, ja ho saps, del que mira per l'espill retrovisor perquè demà celebrarà un dia de quaranta anys. I de qui va fer seua des de ben jove la sentència del director de teatre, actor i teòric rus Vsévolod Emílievitx Meierhold segons la qual t'has de fer pagar per fer el que volen que faces però has de pagar per fer el que tu vols fer. El desencís soviètic s'assembla en certs aspectes al que ací arrosseguem des de fa dècades. Vosaltres, però, aneu fent, pagant de la pròpia butxaca, el que voleu fer, sense que ningú us ho demane, més aviat a contracorrent, que potser us preferirien dòcils i callats i no tan orgullosament independents. És el preu de la decència que no espera ser recompensada, el preu del que no té preu i només depén de la voluntat, de no estirar més el braç que la mànega, de moure's en la modèstia d'acumular sediment d'anys, teixint poesia i país, fins al darrer batec. I sense caure en la temptació de la queixa o del ploricó, pensar que potser sí, que una part si més no del que perdura ho funden i alcen els poetes. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de març de 2023.] 

 

 

A la taula i al llit (i al congrés)

M'han cridat l'atenció les xifres que alguns diaris donaven sobre les orgies (crec que no és exagerat anomenar-les així) gastronòmiques que es perpetren a Barcelona amb l'excusa del Mobile World Congress. Sospitem que aquests luxes i capricis dels congressistes més ben situats en els estaments empresarials són la cosa més normal del món en similars contextos: feina de dia, amb contactes, exhibicions de productes, vendes supermilionàries, i descans dels guerrers i guerreres a la caiguda del vespre per alleujar tensions a base de quilos de caviar, llamàntols, llagostes i tota mena de peixos exòtics ben acompanyats de brous suprems. L'ostentació, empesa pel vici del consum insaciable, forma part del ritual ancestral de la riquesa. Per a què tant de poder i tants diners si no pots refregar-los a la cara dels qui farien el mateix o més si poguessen i s'han de conformar, en el millor dels casos, amb el trist pa de cada dia? Això, òbviament, per referir-nos només al que és públic, publicat i publicitat per engreixar la maquinària de l'enveja i la cobdícia, del desig impossible d'entrar a formar part del club selecte de tots aquests Sibaris contemporanis. L'eròtica del poder deu consistir també en els refinaments i excessos gastronòmics que acompanyen les grans reunions del sofert gremi de les empreses del ram de la tecnologia punta, la robòtica, la informàtica, la telecomunicació i tota aquesta pesca. A la taula i al llit, al primer crit. En les clavegueres d'aquestes activitats empresarials deuen circular altres menes de matèries i pràctiques prohibides (sobre el paper) que combinen bé amb les tones de fantàstics productes gastronòmics sostrets a les profunditats marines, cultivats en els jardins i horts de les delícies de mig planeta i abatuts en els aires més límpids de la nostra malmesa atmosfera. Són sens dubte les molles dels guanys estratosfèrics del capital que ha aconseguit col·locar-nos un mòbil en cada butxaca i tot de pantalles davant els ulls, els incentius a la productivitat amb què en aquest món es paguen els serveis i s'estimula una competició a mort incruenta i sense pietat. Tot per la pela! A l'altra cara de la moneda, on s'acaba el glamur, la fascinació pel luxe i la lluïssor encegadora de l'or, hi ha el malbaratament i el saqueig dels recursos naturals que equilibradament repartits podrien alimentar-nos a tots, la misèria cada dia més estesa d'àmplies masses de població. El manteniment de la paradeta requereix, a més, la pràctica sistemàtica de la hipocresia i el cinisme expressats de manera especialment risible o deplorable amb les trampes semàntiques del llenguatge políticament correcte, que inclou tòtems com el de la igualtat d'oportunitats, la llibertat del mercat, el respecte a la democràcia i a totes les diferències i cabassades de sostenibilitats, energies verdes i renovables i equilibris mediambientals impossibles. Que no siga dit que no ens guanyem honradament el dret a aquests luxes que exhibim sense manies i que alimenten la roda imparable dels negocis! Sí, molletes i peix menut al capdavall per als empleats que mantenen la maquinària a punt, com el que s'ha descobert aquests dies en despatxos i clavegueres del Congrés dels Diputats espanyol: una trama organitzada de corrupció moguda amb l'ham de la prostitució i la cocaïna. Menudalla per a la compravenda de consciències i voluntats. Perquè l'autèntic luxe és l'acumulació ingent de poder i capital que mou governs i guerres, posa i lleva, disposa i sostrau, crea i destrueix. Sempre la llei dels més forts, la roda que gira. El que a penes sabem d'un congrés com tants n'hi ha arreu, la seua cara més lúdica, la festa innocent d'un no parar. La nostra ànima per albergar congressos com aquest o per obtenir almenys una localitat on contemplar la gran passarel·la i ofegar el tuf nauseabund de totes les misèries!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 de març de 2023.]

 

 

 

El símptoma Tamames

Dediquem avui la columna a la conversió de l'antic comunista Ramon Tamames al feixisme sota el paraigua de Vox, partit que pel que es veu sap fer ballar molt bé les mòmies més pansides i péixer com ningú l'extens catàleg de les misèries humanes. El confús espectacle bé es mereix una reflexió, perquè sembla que res no excita tant les glàndules de les baixes passions d'alguns com la perspectiva de tocar poder. O si ja se'n toca i se n'ha tocat a manta, com el Tamames de comitè central, idòlatra de la corbella i el martell, el diputat successiu, el capitost d'escissions progres, el contertulià a sou de ràdios i televisions de la caverna mediàtica, l'economista brillant honorat amb càtedres i càrrecs en organismes internacionals, l'empresari de negocis immobiliaris dubtosos (la ciència econòmica al servei de la pròpia butxaca), l'afavorit amb canongies bancàries, butaques en acadèmies ràncies i altres mil bagatel·les, de tocar-ne més encara. Aquest deliri, el vell vici de l'avarícia, de l'ànsia de sumar, de l'egolatria que acabem pagant a escoti, per molt lluny de la nostra galàxia que aquells astres visquen, per enèsima vegada a la palestra. Tot i les escasses possibilitats que el fitxatge del feixisme institucional de Vox arribe a president del govern d'Espanya, més val que toquem ferro.

Plomes més expertes han volgut explicar el fenomen amb la coneguda recepta de Josep Pla, segons la qual res no s'assembla tant a un espanyol de dretes com un espanyol d'esquerres. Les ideologies són ací un simple ornament amb què revestir un espanyolisme generalment ultramuntà, la marca més sòlida de la casa Espanya. Sense negar la validesa incontrovertible de l'axioma diria que el presumpte viratge de Tamames, que compta amb precedents incomptables en l'art del canvi de jaqueta que el postfranquisme va posar tant de moda, l'explicarien millor Shakespeare o Dostoievski o qualsevol altre gegant investigador dels abismes humans. Més que fixar-nos en el principi i el final anunciat d'un vell quasi nonagenari, en els aparents extrems d'autoritarismes que es toquen en el denominador comú de l'espanyolisme, hauríem de furgar en la zona d'ombra que s'estén a l'endemig, aquest llarg silenci en què el frau democràtic ha produït ensems la solsida de les utopies d'esquerres sense recanvi i el miratge funest del feixisme. El que ens retorna l'espill deformat de Tamames, com un esperpent valleinclanesc, és una realitat que plagia els models teatrals més aparentment increïbles. El que ens desvela és el principi d'una irrealitat que acaba sent més real que la vida mateixa. El que ens ensenya l'anècdota que vol elevar-se a categoria és com arribar a la veritat a través d'un ordim de mentides. No m'interessa tant la deriva feixistoide del que ha aconseguit esdevenir un patètic personatge d'opereta com el que tot això té de descrèdit d'una política que bufa a favor de la farsa i fa possible la resurrecció del cadàver franquista cada pocs anys. El que m'interessa del cas és la tristesa que m'inspira un medi social que excita la conversió de la intel·ligència en simple mercaderia, la sensació que, malgrat la llunyania de la galàxia Madrid-Tamames-Vox, per ací sempre acabem pagant la trencadissa. El que m'interessa i contorba és l'enèsim exemple de la fragilitat de la condició humana, la roda sinistra.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 de febrer de 2023.]

 

 

Alerta solidària

No és nou, sinó més vell que la picor, com solem dir, l'espionatge com a mètode universal de control de la informació basat en la lògica de la guerra per al manteniment de l'ordre establert o estatu quo. El que ha fet al llarg del temps és sofisticar més i més les seues eines al ritme dels avanços tecnològics, que serveixen en primer lloc els poderosos que els paguen per desembocar més tard en el mercat i multiplicar exponencialment els beneficis que n'obtenen. I torna a començar. Els anys de la Guerra Freda del segle passat van suposar l'apogeu de l'espionatge, ja convertit en gènere literari (novel·lesc i cinematogràfic, sobretot, amb dignes ramificacions en els tebeos), de James Bond a Mortadel·lo i Filemó o Anacleto, de Le Carré a Graham Green, passant pel Superagent 86, el meu favorit amb diferència, que en feia l'alegre paròdia en la tele en blanc i negre dels anys 60 made in USA.

El cas de l'infiltrat en moviments socials de Benimaclet que s'ha fet públic aquests dies, però, se n'ix dels paràmetres clàssics més o menys legals, paralegals o descaradament il·legals d'espionatge a compte dels pressupostos generals de l'estat en partides enfosquides, per anar a raure de cap a la simple guerra bruta de vulneració de drets democràtics. Els anomenats fons reservats, que escapen al control democràtic, van finançar en el seu moment els GAL i després tota mena d'operacions contra l'independentisme català i altres dissidències. Amb la desaparició d'ETA i la neutralització del gruix del moviment independentista, que encara ha de suportar la repressió legal dels tribunals amb el beneplàcit de govern i oposició –tots units sota una mateixa bandera al crit de todo por la patria–, la guerra bruta continua per altres camins i contra altres subjectes capaços de bufar al clatell suspicaç del poder o de fer-li pam i pipa de tant en tant. Si hi ha fons reservats, bé cal fer-los servir i pagar els professionals de la intel·ligència (així en diuen irònicament, perquè sovint aquests serveis han estat dirigits per autèntics totxos, i no diré noms, que tot se sap), no fora cas que aquestes multimilionàries partides es redirigissen, què sé jo, a educació, cultura o sanitat, coses tan frugals. Què fa, doncs, un professional perfectament ensinistrat, a sou de l'estat, actor de luxe, finíssim fingidor capaç de mantenir el seu paper durant quasi dos anys sense alçar sospites, infiltrat en el moviment veïnal i popular de Benimaclet? Quins informes ha elaborat, contra qui, on han anat a parar i quines conseqüències legals poden tenir? Per què l'hi han col·locat si en teoria les infiltracions només són permeses en casos de terrorisme i tràfic de drogues? Pretén criminalitzar el dret democràtic a la protesta i la resistència pacífica, vol inocular la por en el cos social?

L'estat, l'espanyol en primer lloc, que és el que més ens afecta, ha entrat de ple i sense despentinar-se de moment ni haver de pagar-ne factures, en la fase postdemocràtica que denuncien politicòlegs, filòsofs, sociòlegs o mers transeünts. La guerra bruta ja es dirigeix, ni que siga per inèrcia del sistema o per rutina repressora, contra tot i contra tots els qui dissenteixen o protesten o pensen des de paràmetres aliens al poder. Posen i lleven presidents electes a l'empara de lleis dubtoses, encarreguen programes per fer caure sistemes operatius en processos democràtics com el de la consulta sobre la independència de Catalunya del 9 de novembre de 2014, paguen provocadors que encenen els carrers quan els convé, remenen tota la brossa informativa de què disposen per ensorrar polítics molestos (com Laura Borràs), revisen sentències i interpreten com volen els papers mullats d'algunes lleis, subornen, violen els drets a la intimitat i a l'expressió i l'acció lliures i democràtiques, escampen falses notícies, atorguen medalles, honors i places d'executius als servidors menys escrupolosos. I mai dels mai, excepte si es veuen amb l'aigua al coll i algú és més intel·ligent que ells i els traeix i va estirant de la manta (com el comissari Villarejo), no hi ha culpables en aquesta pel·lícula d'espies, vigilància, filtracions i menyspreu a la democràcia.

Que ningú no s'enganye. Orwell va fer curt si mirem el que hi ha i el que es pinta en l'horitzó, el pitjor somni de la tecnologia al servei de la persecució política, el menyspreu a drets que ens pensàvem assegurats. Tots portem l'ull de l'espia i l'infiltrat en la butxaca. Ens vigilen i espien. Cal més que mai estar alerta, denunciar els abusos, estendre la solidaritat, perseverar en les causes, transformar i multiplicar la força de la pressió democràtica sobre el poder i els seus súbdits. Cal més que mai una alerta solidària que ens protegesca contra el desànim, la por i l'aïllament.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de febrer de 2023.]

 

Tremola la terra

Aquests dies m'ha vingut al cap amb insistència el títol de la pel·lícula que Luchino Visconti va rodar en un poble de la costa siciliana en 1948, La terra trema. La tremolor que hi descrivia magistralment el director milanès, però, s'esdevenia entre gent de la mar i feia referència als conflictes socials i la revolta dels treballadors contra l'explotació. La terra també ha tremolat aquests dies a causa d'un terratrèmol de magnitud 7'8 en extenses regions del Kurdistan (la part sempre silenciada, tragèdia que se suma a la tragèdia), Turquia i Síria, el més fort des que se'n tenen dades. Les imatges que ens han mostrat i les xifres que ens arriben i comptabilitzen morts, ferits i edificis desplomats parlen d'un escenari esgarrifós, on l'ajuda internacional arriba amb comptagotes o és, com en el cas de la part siriana enfrontada al govern de Damasc, simplement inexistent i els propis i escassos recursos parlen alhora l'idioma de la tenacitat i la impotència. Hem vist supervivents i familiars de les víctimes excavar les runes amb les mans i les ungles i les poques eines de què disposen, enmig de la fam, el fred, la desesperació i la ràbia. També la mort i la tragèdia són selectives i colpegen de manera desigual les seues víctimes. Sobre un territori arrasat per una guerra brutal (quin pleonasme!) que dura des de 2011 i ha provocat més de 500.000 morts i una repressió secular i despietada dels estats de la zona, sobretot el Turc, damunt la minoria muiltimilionària kurda, les forces tel·lúriques han sacsejat la terra i han fet caure com si fossen cartes d'una baralla edificis prèviament castigats per les bombes de l'artilleria, la misèria i l'avarícia especulativa que alça les cases dels desheretats. Davant la magnitud de la tragèdia, la ira cruel i capriciosa d'uns déus inexistents, la força cega de la terra que tremola sota els peus dels més dissortats, ens preguntem què podem fer. Si engolir la dosi diària d'aliment informatiu per tractar de comprendre, tot destriant entre les runes de l'interès i la parcialitat la veritat i complexitat dels fets, val tant com tancar els ulls i continuar dormint, què podem fer. Se'ns escapa, si en té, el sentit de la tragèdia, el joc de daus terribles d'uns déus que hem creat a mida de les nostres desesperances. Cal ser pràctics, sí, és clar, cal anar per feina sobretot en moments com aquests, cal actuar, mobilitzar tots els recursos a l'abast, pressionar perquè estats i organitzacions internacionals, els mateixos que darrere el teló mouen les tramoies de les guerres i la destrucció, col·laboren en el rescat dels qui queden vius i en la reconstrucció del paisatge devastat. Però ser pràctics i actuar sense parpellejar exigeix en el fons comprendre l'arrel profunda de la tragèdia, traçar amb precisió la cartografia dels mapes on habita i s'estén la misèria, que és fruit de la injustícia i les desigualtats, aturar la roda sinistra que mou el món, combatre la maledicció de Sísif. Amb els peus ben plantats sobre la terra que tremola ens preguntem què podem fer quan tot s'ensorra sinó intentar salvar el poc que queda, sinó prevenir tragèdies futures i mitigar els efectes de la catàstrofe. A La terra trema Visconti alça un poema tràgic sobre la condició humana que no pot renunciar a l'esperança. I alguns dels seus diàlegs ressonen com l'eco en la consciència per recordar-nos el valor de les paraules que ens ajuden a preguntar, a comprendre i transformar enmig de la tremolor, com el fil d'una esperança: "La mar és amarga i tot fa pànic quan es viu en la misèria. No tenim on anar, hem d'estimar-nos".

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de febrer de 2023.]

 

 

Invisibles

Denunciava dies arrere l'AELC, Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, la invisibilització a què institucions públiques del País Valencià com l'Ajuntament de València, la Diputació d'Alacant, el Palau de les Arts o la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (À Punt) sotmeten la literatura escrita en català. La situació és molt vella, quasi un mal crònic en tot cas curable. Però entre el que es pot esperar i sovint proclama un govern d'esquerres com el del Botànic i el que efectivament aquest mateix govern promou, defensa i finança hi ha una distància considerable en temes com el que ens ocupa. Amb tot i que potser el fenomen contra el qual l'AELC ha alçat la veu mereixeria més aviat el terme marginació o ocultació –entre més raons perquè els neologismes invisibilitzar/invisibilització no figuren al diccionari per inexactes i sobrers–, o fins i tot el de minorització, tan car a la sociolingüística, el toc d'alerta dels escriptors és just i necessari (passeu-me les ressonàncies litúrgiques) i posa el dit a la nafra.

El bilingüisme més o menys feliç o infeliç sobre el qual s'ha assentat tot l'edifici públic valencià abans i durant el Botànic té aquestes coses, que al menor bufit se'n va avall. Perquè és mera retòrica, tics de la inèrcia o excuses de mal pagador: ni en la literatura ni en cap àmbit de la vida social no s'ha aplicat mai el 50% per a cada llengua que podria justificar-lo. En siguen conscients o no els seus promotors, el bilingüisme arrossega el català cap a la marginalitat, la reserva índia (amb la seua literatura també agònica) i l'extinció. La literatura, al capdavall, és inseparable de la llengua en què s'escriu. I la salut del valencià, en termes de presència i discriminació efectiva en l'espai social arreu del país, és com més va més precària, com demostren tossudament els estudis i observem en el nostre dia a dia. Per fer front a la situació, i optimismes de traca i mocador a banda, tampoc el Botànic ha fet res de seriós, mirant sempre de reüll les tendències en intenció de vot o content d'ofrenar nous sacrificis a Espanya, una mica de tot. Ni avancem en la normalització del valencià a l'escola a través de l'única alternativa viable de la immersió amb una llei de plurilingüisme que amaga el bilingüisme asimètric, tímida i enganyosa, ni aconseguirem de metges i personal sanitari el respecte pels drets lingüístics dels valencians, que sempre són qüestionats i prescindibles.

De manera que sí, que els escriptors en català, probablement una majoria àmplia dels lletraferits al País Valencià, tenim dret a ser valorats, promocionats, estimats. Perquè com l'ou i la gallina, la llengua i la literatura (que no debades van o haurien d'anar de la mà a l'escola) són realitats que s'impliquen mútuament. Si és cert que la difusió del treball dels escriptors només té sentit en relació a un públic lector i és imprescindible com a medecina i impuls per a la llengua, no ho és menys que la salut d'una llengua és condició indispensable perquè la literatura prospere i acomplesca les seues funcions estètiques i socials, de sondatge de la condició humana, d'elaboració de raons i sentits per a la vida amb unes mínimes garanties. Perquè per molt que ens escarrassem a escriure les obres més excelses, correm el risc que la nostre eina de treball se'ns esmicole entre els dits, o pels laberints de les idees, i que a la música de les nostres paraules només responga l'eco de l'oblit i del silenci. Correm el risc de quedar atrapats en el més inútil narcisisme, per altra banda el que més promocionen els partidaris de la cultura vigent de l'escaparatisme i l'autobombo. L'AELC aquesta vegada ha assenyalat un dels punts més febles del projecte del Botànic, el paper de la literatura, la cultura i la llengua pròpies en la construcció d'un país ben arrelat i alhora obert al món i al futur. Que no siga només un clam del gremi injustament maltractat dels escriptors. Que queden públicament exposades les vergonyes dels gestors de la cosa pública, que es mullen de veritat i es retraten i retracten si volen els nostres vots. Invisibles a la força però sempre alçant la veu, escampant i dignificant les paraules de la tribu, invisibles, quin remei, però movent renou.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de febrer del 2023.]

 

 

Vicent Salvador, raó i passió de vida

Dimarts passat se'ns en va anar Vicent Salvador a setanta-dos anys. De fet els havia fets l'1 de gener. I se'n va anar, després d'uns mesos de lluita contra el càncer, mentre encara es trobava en plena forma, aquella pròrroga que a partir d'una determinada edat permet gaudir més assossegadament dels guanys savis del temps i quan la passió, si encara guerreja, troba el mur –franquejable al remat com tots– de les cicatrius i les durícies de la pell. Vicent fou sempre un treballador abnegat, sovint trasbalsat per les responsabilitats que ell mateix s'imposava, per l'impuls de caminar cap als grans horitzons intel·lectuals que va començar a albirar amb claredat a finals dels setantes, quan ens vam conèixer en aquell despatxet del carrer Moratín on jo passava les hores corregint galerades per a Tres i Quatre i ell va aparèixer-hi amb el seu primer poemari, Argiles, sota el braç. Els reconeixements i homenatges arriben sempre a deshora, bé que ho sé, què hi farem. Ja no el meu propi, que al capdavall va poder esplaiar-se durant uns anys en el viatge sinuós de l'amistat, en els detalls d'una complicitat que s'estenia més enllà de les preocupacions compartides, la literatura, la llengua, la cultura, el país. Potser és que davant la mort algunes figures que romanien a l'ombra de tanta llum, de sobte nues, despullades de tot allò que els va donar alè, s'engrandeixen fins a les proporcions justes de la seua vàlua, del treball ben fet, de la vida viscuda amb lucidesa i passió. Potser és que en arredonir-se el curriculum, en tancar-se el cercle, el buit i l'absència cedeixen la paraula al nostre obstinat, estúpid silenci. És per això que, alliberat de les mesquineses que solen assetjar els discrets, els clarividents, els tímids, en extingir-se la vida, hi queda la llum d'una obra perpetuant-se en projeccions infinites, la dels seus deixebles (no en conec cap que no cante les excel·lències de la persona del gran mestre que fou Vicent fins al darrer dia), la dels seus lectors presents i futurs. Diguem-ho clar: Vicent Salvador ha estat un dels intel·lectuals més sòlids que ha donat el nostre país, en un doble vessant que a mi em sembla impagable i indestriable, el de l'esperit transfronterer que al capdavall no és més que l'assumpció de la vida en tot el seu sentit, el del coneixement, el de la creació artística. Ningú com Vicent ha dissipat les ombres que feien de les lletres i les ciències compartiments estancs, exclusions absurdes. Ningú com ell va fondre la investigació sobre el llenguatge des d'una perspectiva polièdrica amb l'estudi i la pràctica de la literatura. Com el seu justament admirat Joan Fuster, la condició de lletraferit, d'escriptor de poesia i assaig, és a la base de tota la seua obra teòrica i d'investigació filològica. En el fons el que era plenament assumit per ell era que les arrels que impulsen el coneixement científic, el de les dades a la mà i les especulacions que se'n deriven, i la pràctica artística del llenguatge eren una sola i la mateixa cosa, que la ciència no es barallava amb la lletra, que la raó i l'emoció es troben en el fang de la vida. Que era possible conciliar el que acadèmics i oficiants de literatura creien amors impossibles. Com en Fuster, com en tots els escriptors de raça, la síntesi fou possible, raó i passió de vida. En el mestre de Sueca Vicent hi va veure el germà gran, el tolerant, el d'esperit obert, el del rigor intel·lectual. L'altre gran mirall, el de l'Estellés dels poemes (el que anècdotes a banda és l'únic que hi compta), hi va impactar per contrast, per poèticament torrencial, per descordamenta que allibera les ànsies anguniejades per gramàtiques castradores, les del franquisme per excel·lència. Ara l'amic de l'elegància, la fragilitat i la constància, tot cor i tot mà estesa, ja és amb l'Elionor Sanz que a Xàtiva el va obrir al país, la llengua i la vida des de tots els armaris; ara l'amic que s'enrojolava i la seua rialla nerviosa, ràpida i fàcil ja és amb Fuster i Estellés fent murada contra la dissipació i la desmemòria. Jo tornaré als Balcans, Budapest, Praga i Viena de la seua mà, en un Ford Fiesta i en algun somni. Però a tots ens correspon que el tresor de l'aigua que va pouar des de ben fondo arribe a totes les mans i totes les boques assedegades de coneixement i poesia, és responsabilitat col·lectiva que es multipliquen bellament les raons d'una passió de vida, de la cultura i permanència d'aquest país encara nostre.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de gener de 2023.]

 

 

Ací no s'ha acabat res

Entre el càlcul de qui té pressa per començar la campanya electoral i la ignorància que tot dirigent espanyol arrossega sobre la realitat catalana, Pedro Sánchez va citar-se amb el seu homòleg i aliat Emmanuel Macron en el marc incomparable del Museu Nacional d'Art de Catalunya. La mentalitat colonial espanyola sempre s'ha fundat en el menyspreu envers tot allò que ignorava (la saviesa de Machado sempre tan oportuna). Pagat d'aquesta ignorància (para la presa cuervos, para la lid leones), Espanya va anar perdent un llençol en cada bugada. Al contrari que l'imperi anglès, ben assentat en el seu sentit pràctic i el coneixement científic i tecnològic gràcies al qual va trobar la manera de perpetuar el seu domini per altres camins (a través dels seus hereus nord-americans, amb la universalització del seu idioma i la seua cultura, en la Commonwealth, un imperi comercial al servei de la seua indústria), que poc va aprendre l'espanyol de la immensitat de terres i nacions on no es ponia mai el sol. Sánchez és astut, un expert en l'art de sobreviure i navegar contra el vent de les enquestes. És això el que l'ha dut a Barcelona. Agranar vots dels camps incultes de l'espanyolisme dominant, enmig del vendaval que s'alça als flancs de la seua dreta per acusar-lo de pusil·lànime per una reforma del codi penal pactada amb ERC que ja hem vist com rebreguen magistrats, fiscals i advocats, tots tallats pel mateix patró per molt que una taxonomia enganyosa els dividesca en conservadors i progres. O a compte de la croada contra l'avortament del govern PP-VOX. La dreta-dreta té pressa per recuperar el lloc preeminent en el poder que li permet gaudir amb plena tranquil·litat del seu històric dret de cuixa sobre béns i hisendes arreu dels dominis colonials. 

Sánchez ha de demostrar almenys un parell de coses: que ja té de nou pacificada Catalunya i ben collats els seus súbdits, que l'aventura i les entremaliadures del procés, per les quals serà extradit i engarjolat Puigdemont, l'enemic públic número u, es poden donar per acabades; i dos, que la seua altura com a estadista, natural en un exjugador de bàsquet, se situa a l'alçada del seu homòleg francès o dos pams més amunt, i amb ell encaixa alegrement en el marc incomparable del MNCA mentre mira de reüll la ciutat que s'estén als seus peus entre la mar i la muntanya. No ve amb el posat impassible dels conquistadors d'antany ni cal que es pregunte com aquell general paradigma de la ignorància més fatxenda qui ha permès això (referint-se a la gran ciutat que ara té literalment als seus peus). És una jugada de risc, com s'ha comprovat en la mobilització que l'independentisme ha organitzat contra la cimera, pletòrica i nombrosa ateses les hores, el vent i el fred. Bufar sobre el caliu és ignorar que les flames poden revifar. Ara vindran les anàlisis, el ball de xifres per comptar manifestants i retallar o subratllar l'abast de la protesta i la possibilitat que les flames s'alcen de nou, ara veurem si la cimera ha servit per donar aire electoral al PSOE. Amb tanta gestualitat i bufera com Sánchez sempre porta a les butxaques de l'americana, el que menys importa al capdavall són els temes sobre què presumptament havien de parlar els dos mandarins o si al final han relegat l'amfitrió Pere Aragonès, tan bon xicot, a la sala de recepció del Palau Nacional, en companyia de secretaris i grums. Tampoc podrem saber si enmig d'aquesta adobada ignorància sobre la realitat nacional de Catalunya, proverbial entre els poc il·lustrats dirigents espanyols, li ha arribat al president la remor estelada de la protesta, la imatge de la multitud allà baix, pels volts de les columnes de Puig i Cadafalch. Sánchez decreta el final del procés, com si ací no hagués passat res, com si la persecució política i els més de 4.000 represaliats fossen una anècdota del passat, com si el problema catalán (per a qui s'entossudeix a ignorar-lo i menysprear-lo) s'hagués esvaït per art de màgia. Voldria girar full, que li signassen la derrota incondicional i regnés per sempre més el silenci. "I, tanmateix, la remor persisteix".

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 de gener de 2023.]

 

 

 

Àngels (i àngeles) negres

Vivim temps confusos i qualsevol sospita pot transformar-se d'un bot en una certesa i una simple aparença en realitat inqüestionable. Veritats i mentides viatgen a velocitat supersònica en aeronaus intercanviables. La voracitat amb què la fabricació d'actualitat tritura les molles del dia a dia transforma en detritus el que ahir semblava sòlid i perdurable. Hi té molt a veure l'insomne parpelleig de les pantalles amb les seues xarxes socials. Tot passa i res no queda, al contrari que en el vers machadià. La susceptibilitat i l'escàndol, les reaccions poc meditades i els prejudicis, la lleugeresa amb què fem servir paraules carregades d'energia negativa o pengem els cartells de l'oprobi en el coll de presumptes enemics no fan sinó afegir més llenya a la desorientació general. Fins col·lectius compromesos amb els drets humans cauen sovint en el vici d'acusar sense pensar, de llançar la pedra a cegues, parapetats rere les nobles causes que defensen. La cosa no tindria més importància si els pseudodebats que provoquen, viciats d'origen, no fossen una despesa inútil d'energia i si equivocar el blanc de les ires no ajornés la solució efectiva dels problemes.

Tal em sembla el cas de la denúncia de racista que una vegada més ha caigut sobre els populars patges negres de les festes de Reis d'Alcoi. I com que la sentència ja estava dictada abans del judici, per moure més la rebolica de l'escàndol, se'ls ha comparat amb els blackfaces nord-americans, amb absolut menyspreu de contextos històrics i socials. No puc deixar de relacionar el fenomen de la denúncia superficial, arbitrària i sovint injusta dels nostres dies amb l'extensió del llenguatge políticament correcte i l'ús de les fórmules consoladores de la denominada parla inclusiva. Com que la realitat és molt fotuda (amb perdó), la vareta màgica de les paraules ho apanyarà tot. Però la gramàtica i els seus gèneres no són els responsables de la desigualtat entre homes i dones i per molt que substituesca homenatge per donatge (o donatiu, que podria fer el mateix paper) el masclisme rampant no farà més que créixer mentre les arrels múltiples del problema continuen intactes, aprofitant la nostra confusió. A les proves ens remetem: el nombre de feminicidis augmenta sense parar mentre l'extensió acrítica d'aquesta moda verbal no sembla haver-s'hi demostrat gens eficaç. No deu ser, com en el cas dels patges, que disparem a les perdius i del cel només cauen oronetes? No deu ser que la brega contra els fantasmes deixa intacte l'enemic real? A qui pot interessar al capdavall aquesta malaptesa en la identificació de causes i efectes de les injustícies? Denunciem per racistes els patges alcoians, que només porten besos i regals, i ens deixa indiferent que caiguen massacrats a la frontera de Melilla negres de carn i os que fugen dels abismes de la misèria que es perpetuen mentre nosaltres cacem mosques.

La consciència cívica i política i el nivell cultural s'han esprimatxat tant en els nostres dies que qualsevol acudit troba ressò a les xarxes i es converteix en tema general de barcella. Alcoi és ciutat propensa a aquestes febrades. ¿És perquè estem massa acostumats a mirar-nos el melic esperant que la boira (la del model productiu i cultural, que ens impedeix veure cap llum futura a una ciutat cada vegada més decandida, espoliada i empobrida) escampe sola mentre naveguem en vaixell de fantasies animades cap a l'illa de la intranscendència més anodina o directes al precipici de la ruïna? És lògic que en un context de depressió que dura dècades i quasi convertida la ciutat en un parc temàtic festiu que s'estén des de Moros i Cristians a Nadal passant per la Fira Modernista i tot el que puga aprofitar-se per a l'olleta recalfada de la història, escàndols com el que ara es mouen a compte dels patges, les burretes o els camells troben un eco que ja s'encarregaran d'amplificar els guardians de les ortodòxies del llenguatge políticament correcte.

La maniobra dels nous censors, estimulada pels qui des de les diverses esferes del poder practiquen el camuflatge de la correcció política (cuidar les formes per desentendre's dels continguts) és que mirem el dit que assenyala la lluna. Desviar l'atenció i alçar una boira espessa que amaga els aspectes més sagnants d'una realitat sobre la qual, en la seua qualitat de gestors de la cosa pública, haurien de retre comptes. Als promotors de l'espectacle de l'Alcoi temàtic, representants dels partits de l'ordre, la correcció i el simulacre, en la polèmica falsejada dels patges els ha eixit el tir per la culata. No volien el mannà del turisme? Qui paga mana, què hi farem. L'alcalde Toni Francés, paradigma de la grisor acomodatícia i la correcció, defensa els patges en nom de la tradició, espasa de doble tall perquè hi ha tradicions que maten. Desmenteix així Carol Ortiz, regidora de Festes, que té la pell de la nòmina molt fina i que fent-se eco de l'escàndol i acceptant de reconsiderar la presència dels patges en la festa, ha contribuït a escampar la brama. No cal dir que ni a Francés ni a Ortiz, ni molt menys a Carlos Manzón i Carlos Pastor del PP, que han aprofitat la relliscada, els importa un rave la discriminació racial com a efecte de la discriminació socioeconòmica i de classe. Avui diuen negre, però si les enquestes se'ls giren, amb la mateixa passió diran demà blanc.

Ceci n'est pas une pipe. L'obvietat de Magritte continua sent revolucionària quasi un segle més tard. Les coses no són el que semblen, sobretot en el terreny de la representació simbòlica, on cauen de ple les festes populars. Ni la imatge del pintor belga era una pipa ni els patges alcoians són negres. Més aviat àngels i àngeles que es pinten la cara amb betum i els llavis ben rojos, que comparteixen un dels pocs llocs on homes i dones tenen a Alcoi els mateixos drets de participació i que reparteixen besades i alegria a mansalva, igual a xics que a grans, a rics que a pobres, a malalts que a sans, alts i baixos, peluts i pelats. Els àngels i àngeles alcoians són el producte històric de fantasies orientals, de la tirada a la disfressa i al sarau, a l'ebrietat de les multituds anònimes. Veure-hi discriminació racial és confondre la pintura amb l'objecte, la paraula amb la cosa, és banalitzar les autèntiques injustícies que assoten la nostra societat.

Si els benpensants que mouen els escàndols i alimenten el poder i el seu llenguatge políticament correcte i políticament inútil continuen guanyant terreny, ho censuraran tot en el seu furor purificador. Per començar la mateixa festa de Moros i Cristians, màxima exaltació de la guerra i el domini colonial, el Betlem del Tirisiti i la promoció descarada del maltractament als bous en la figura de Clásico el torero o l'abús sexual del Sagristà que no para de tocar el cul de la protagonista, o Sant Jordi, virtuós de les fletxes genocides. La llista, en l'art i en la representació simbòlica, es faria interminable. Confondre els patges amb els blackfaces, que són fruit d'una societat sacsejada per l'esclavisme i la discriminació economicoracial com la nord-americana, és pretendre que siguen iguals un ou i una castanya. Els esclaus alcoians eren blancs i es deixaven la pell en les fàbriques. Sobre les esclavituds contemporànies, massives i acceptades, ja en parlarem un altre dia. El cas és que l'han mampresa aquesta vegada contra aquestes àngels (i àngeles) negres pels quals es va esgargamellar durant tants anys Antonio Machín, heroi dels nostres pares i avis. I la boira no fa més que créixer, a Alcoi i arreu.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 de gener de 2023.]