La funció ha de continuar

De l'anunciada ruptura –esperem que provisional i reparable– entre la Societat Coral El Micalet i la seua companyia de teatre se n'ha fet ampli ressò la premsa, inclòs aquest mateix diari. Sengles comunicats, del CTM i de la Junta Directiva del Micalet presidida per Gemma Pasqual, més la sol·licitud signada per Maria Conca i 39 socis d'una Junta General Extraordinària on debatre i prendre acords "sobre la utilització i gestió de la Sala de Teatre", l'objecte de la controvèrsia, acompanyada d'una carta als socis amb bones raons per a la continuïtat de la col·laboració, n'han completat la informació i fixat les posicions enfrontades.

Com passa cada dia en el teatre de veritat, el públic veu els actors representant, n'aprecia les veus i els moviments, la qualitat de la posada en escena, de la música i dels diversos elements que la componen, es fa càrrec de la història que s'hi conta, s'emociona i aplaudeix al final si l'obra li agrada. Però desconeix el que passa entre bastidors, ignora tot el teball que ha precedit i fet possible l'espectacle. Els seus aplaudiments, tanmateix, reconeixen indirectament aquest esforç invisible que manté viva, amb una mala salut de ferro, la fràgil màgia del teatre.

Moltes de les causes de l'actual discòrdia entre la CTM i la Junta Directiva deuen haver-se covat en aquest espai fosc sostret al públic i als mateixos socis, però en el fons es vinculen amb les estretors a què la cultura està sent sotmesa pel govern antivalencià de la Generalitat. En temps de vaques grosses, el vent sol bufar de popa. És precisament quan venen les maltempsades i el vaixell sotsobra quan la tripulació ha d'estar més unida que mai per salvar-se del naufragi. Els 113 anys d'història del Micalet, 31 dels quals en fèrtil simbiosi amb el seu Teatre, poden forçar un punt d'esllanguiment i decadència si es consuma la trencadissa, de manera que en aquest negoci caldrà repuntar els descosits, estendre la mà i renovar confiances (i contractes i tot el que calga) per reconduir el rumb de la deriva. Perquè no hi ha dubte, malgrat l'envelliment de la massa social del Micalet –un mal general del conjunt de l'associacionisme i la militància del país–, que l'oferta teatral ha estat el principal pol d'atracció i de presència d'un públic transversal que ara es llançaria irresponsablement per la borda. Si hem d'amollar llast perquè la nau recupere el rumb i guanye vigor i lleugeresa, que siga el de les coses inservibles: la falta d'idees i projectes, els vicis dels personalismes, la recreació autosatisfeta en la impotència, tot allò que sovint malmet les millors empreses.

Hauríem d'haver après ja, sobretot els valencians, que en tenim llarga experiència, que les lluites fratricides són un passaport segur a la irrellevància. Morir matant és una tendència tan comprensible com estúpida. Perquè això és el que em fa l'efecte que d'alguna manera està passant amb unes decisions que fins ara han estat sostretes al públic i, el que és pitjor, als mateixos socis de l'entitat. No poden ser tan importants els motius que esgrimeix la Junta per trencar el pacte amb la seua companyia teatral al costat del càlcul de pèrdues, materials i simbòliques, d'identitat i de projecte cultural per al país que es provocaran si al final es trenquen palletes. Si la simbiosi entre el CTM i el Micalet se'n va en orris, hi perdrem tots, els socis i sòcies, el públic en general, el teatre, la cultura i el mateix País Valencià, orfe de sales estables i programacions teatrals de qualitat en la llengua pròpia. La síndrome dels minoritaris s'accentua quan s'entra en una zona de confort en què un hom es creu dipositari exclusiu de la raó i s'encabota i gaudeix en la divisió. O quan la simple llei del benefici material s'aplica mecànicament tot negligint arterosament guanys menys comptables però tan o més essencials per a la bona marxa de les coses.

No poden ser, no han de ser, incompatibles ni l'ús de la sala de teatre per a d'altres menesters ben dissenyats i programats amb temps i coordinadament ni el còmput solidari de beneficis i càrregues a repartir. L'entesa no solament és possible sinó necessària. Aquesta parella encara té moltes cançons per anar ballant ballant i per ampliar i millorar la seua oferta cultural i la seua aposta decidida per la llengua i el país. En últim terme els socis i sòcies decidirem què fer el proper 6 de febrer. Confie que guanyant el trellat hi guanyarem tots. La funció ha de continuar. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 30 de gener de 2026.] 

 

 

 

Mort a la xarxa

Cada cert temps, una catàstrofe com la de l'accident dels trens a Adamuz que ja ha segat la vida de 43 persones, encén totes les alarmes (i apaga tota altra informació de realitats que no interessen). Uns per por i altres per pena, tràgicament, caiem en el compte de la fragilitat de l'existència humana en unes determinades circumstàncies, en una manera concreta d'organitzar-se col·lectivament plena de forats pel que fa a la seguretat que els poders públics haurien de poder garantir. El plor i el dolor intransferibles dels qui han deixat entre les runes els cossos d'amics i parents, però, no ha d'amagar una realitat sinistra: Espanya és a la cua europea, només superada per Bulgària, en sinistres mortals a les xarxes ferroviàries. Si la vida és fràgil, sotmesa com està a tota mena d'imponderables, ho és més per als usuaris dels trens espanyols. Doncs això és precisament, vista la manera com a les televisions –sobretot les televisions– han informat sobre l'accident, el que un sospita que es tracta d'amagar. Les dades que proporciona una informació veraç dels fets haurien de dur directament a l'anàlisi de causes i efectes i al dibuix del context en què passen les coses. No en el sistema mediàtic espanyol.

El que he pogut veure aquests dies respon a un model periodístic impropi d'una societat democràtica. L'acumulació passiva d'hores i hores d'emissió, amb la repetició hipnòtica de les mateixes imatges, no aportava noves dades que justificassen el temps dedicat a la notícia. Mentrestant desapareixia de la pantalla tot el que fins al dia de l'accident havia ocupat l'actualitat informativa i que continuava sent objectivament tan important com en els dies precedents. Hi ha un punt de morbositat que agrada molt a la premsa espanyola, que es recrea amb molta insistència en les anècdotes i tracta les catàstrofes com si fossen directament enviades per l'Altíssim, de manera que l'únic que podem fer és resignar-nos-hi i persignar-nos: l'inveterat model nacionalcatòlic. Entre la carronyeria habitual amb què els polítics convencionals (quasi tots) es disputen els cadàvers per culpar de l'accident els oponents convertits en enemics –en això, com en tantes coses, les medalles al mèrit carronyaire se les emporten Feijóo i Abascal– i l'omnipresència reial de la família al complet improvisant declaracions buides sobre la professionalitat dels equips d'emergència i repartint inútil consol a tort i a dret, s'escola la realitat que hom intenta amagar i que al final ho explicaria tot. El sistema radial de comunicacions que ha fet d'Espanya el segon estat, després de la immensa Xina, en quilòmetres d'alta velocitat és una paradeta pensada més per beneficiar els grans constructors que per satisfer les necessitats de la gent i, a més a més i en conseqüència, molt difícil de mantenir. Per això l'opulència d'estacions i línies sense a penes usuaris, algunes de les quals s'han hagut de clausurar, en un extrem i, en l'altre, l'obsolescència i la manca crònica d'inversió en les rodalies del País Valencià i Catalunya o l'endarreriment en la posada en marxa del corredor mediterrani, on es concentra el major nombre de població i el gruix de l'activitat econòmica de l'estat.

Se m'objectarà que tot això no té una relació directa amb l'accident de Còrdova i el més recent de Gelida (Catalunya), que ha provocat una altra víctima mortal, diversos ferits i l'aturada d'una xarxa de rodalies que afecta 400.000 usuaris. Nihil novum sub sole o l'etern retorn als problemes de base dels projectes inviables. A falta que es determinen les causes exactes dels accidents i s'assenyalen els caps de turc que pagaran els plats trencats, els anomenats mitjans de comunicació, tan atents a assegurar un sistema ple de descosits que uneix més la gent en les desgràcies, desviaran l'atenció del que realment compta: el disseny mateix de les xarxes ferroviàries i de l'organització del conjunt de l'estat a major glòria de la minoria extractiva amb seu principal a Madrid i les causes que cada cert temps reclamen immolar unes quantes víctimes a l'altar de la pàtria.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 23 de gener de 2026.] 

 

 

 

 

Velles opressions, noves esperances

Probablement l'antiimperialisme no és patrimoni exclusiu de les esquerres, per molt que aquestes sempre n'han fet bandera. En determinats contextos també algunes forces moderades que solem identificar amb la dreta han hagut d'alçar-la. Trump i el sistema que representa tan histriònicament i perillosa ha despullat    –en encertada metàfora de Gil-Manuel Hernández i Martí– l'imperi més poderós de la terra, el nord-americà, fins a mostrar les vergonyes del que és en essència el capitalisme, un moviment agressiu, sovint assassí, de control, expansió i explotació de recursos naturals i de mà d'obra, millor com més barata.

Alguns analistes hi veuen tots els símptomes de la decadència, si el que abans s'aconseguia amb un senzill tancar i obrir d'ulls i moltes maniobres en l'obscuritat avui necessita l'espectacle i la mobilització d'ingents recursos i les guàrdies pretorianes de l'imperi. El segrest de Maduro, les amenaces d'invasió de Groenlàndia, el menyspreu alterós de la legalitat internacional i la traïció als compromisos signats amb els aliats europeus i de l'OTAN són mostres evidents que el context i les regles de joc internacional, i per tant de la guerra més o menys velada entre els imperis, han entrat en una nova fase de conseqüències imprevisibles que no conviden gens a l'optimisme.

Extremant les seues tendències genocides, els dos imperialismes més bel·licosos, el rus i el ianqui –el xinès ha optat de moment, almenys de portes enfora, per estratègies més discretes i potser més eficaces d'expansió–, estan fent miques dècades de construcció del dret internacional i tots els esforços per preservar una pau sempre tan fràgil amb les mínimes constants vitals per a la supervivència humana. La naturalesa insaciable del capital s'adreça compulsivament al futur perquè menysprea la vida en l'arrel més fonda i necessària del present. I com totes les religions, al capdavall només pot oferir fum. El seu regne no sols no és d'aquest món sinó que l'avarícia psicopàtica en què es funda desemboca en el pur nihilisme i destrueix qualsevol possibilitat de regne habitable ací a la terra. Per això és que, perseguint una ètica situada a les antípodes d'aquesta fàbrica de mort i infelicitat, en la lluita per la justícia i la igualtat universals els pobles són antiimperialistes per naturalesa i necessitat.

Com que el món fins a l'ensorrament de l'URSS descansava en l'equilibri inestable de les dues potències que se'l repartien, les velles esquerres, fugint del foc de l'imperialisme per antonomàsia, el ianqui, queien en les brases dels hereus estalinistes. L'aplicació de la teoria del mal menor sempre és un frau. L'antiimperialisme de l'esquerra i dels pobles, doncs, ha de resituar-se en el nou context mentre encara s'agiten les banderes obsoletes dels embadalits pels miratges del que en el seu temps s'anomenà "socialisme real". Mort i enterrat amb la gerontocràcia soviètica que el sostenia, aquest socialisme encara va tenir temps d'alletar un monstre com Putin que hauria d'haver fet caure les últimes il·lusions històriques d'aquells que s'aferraven a Fidel Castro quan ja teníem proves evidents del fracàs de Cuba (que sempre tenia el benefici del dubte gràcies al setge ferotge dels Estats Units). Chaves i Maduro són les últimes baules d'aquesta obsolescència ideològica que impedeix reformular l'antiimperialisme d'esquerres dels nostres dies, tan difícil com necessari.

Sí, és difícil oposar-se amb la mateixa força i les mateixes raons a l'imperialisme encara més bèstia dels USA de Trump i alhora a règims inviables i antidemocràtics com el de Veneçuela (una diàspora xifrada en vuit milions i mig dels seus ciutadans i milers de presos polítics no són cap broma). Com és difícil ser radicalment solidaris amb el poble de Palestina sense fer el joc a l'integrisme suïcida d'Hamas. La revolta que les darreres setmanes està reviscolant a Iran és la prova més sagnant als nostres dies que l'antiimperialisme internacional està lluny d'articular-se per ser una força útil al conjunt de la humanitat. Tot fa pensar que enmig de la falta d'alternatives, el dilema s'hi reduirà a haver d'optar una vegada més entre aiatol·làs i ianquis (i un nou Xa súbdit privilegiat de l'imperi en la recambra fregant-se les mans). No es tracta, ben entès, de practicar el funambulisme de l'equidistància sinó d'aspirar a la coherència ideològica i a la necessitat de resistència i esperança. Entre l'imperialisme de Trump, Putin i el més discret però implacable de la Xina (que té el dubtós mèrit d'haver conservat impol·luts els mecanismes, símbols i terminologia de control d'una dictadura de partit únic dirigida per la vella gerontocràcia maoista per construir el capitalisme d'estat més poderós del món) potser ha arribat el moment –dissipats els Grans Germans americà i soviètic en la boira del temps– que Europa, en solidaritat amb tots els pobles de la Terra, s'organitze i es pose al capdavant en la defensa dels drets democràtics, avui assetjats per velles i noves formes de feixisme. La fase més salvatge en què el capitalisme, visiblement despullat, es troba immers pot ser al capdavall un esperó i una oportunitat per avançar en les noves formes d'alliberament dels pobles i les persones.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 16 de gener de 2026.] 

 

 

Retrat del poeta als cinquanta anys

L'any 2020, el de la pandèmia, fou també l'any en què l'escriptor de Catarroja Ramon Ramon va complir els cinquanta anys. O les cinquanta primaveres de cinquanta abrils, puix que el nostre autor és àries del 10 d'aquest mes tan emblemàticament poètic. I a ell, en el dia a dia o gairebé, ha dedicat el seu últim dietari, titulat precisament L'any dels cinquanta. Dietari 2020, coeditat per Lleonard Muntaner i l'Editorial Afers. Si el dietarisme viu en els nostres dies –i en especial entre valencians, una altra clara estela de Fuster– dies de glòria es deu en bona mesura a la lucidesa d'aquest escriptor, perseguidor infatigable dels instants de llum i d'ombra de l'escriptura. El curs de la seua vida va trobant els seus marges, punts cardinals i sentits a un ritme assossegat però constant d'ençà de la publicació d'aquell inicial Dins el camp d'herba (dietari 2009-2012) (2014), al qual han seguit Llum a l'atzucac (dietari 2012-2016) (2018) i No sé què mor. Dietari 2017-2019 (2021) pels quals ha rebut algun premi i el reconeixement de la crítica més audaç i honesta. Qui es veu a si mateix com a "poeta fet malbé", amb aquell punt d'íntima desolació que en expressar-se públicament en certa manera ja s'alleuja, ha trobat en l'escriptura dietarística de caràcter multidisciplinari el camí idoni per vessar el corrent cabalós de la seua sensibilitat, la seua cultura i intel·ligència, i donar forma i unitat al cúmul dels propis interessos (així en solem dir, però res més lluny del sentit que la paraula interès té ací: massa gran com per constrènyer-la en dividends, massa intangible per confondre-la amb guanys i riqueses) vitals. "I el foc intern, volcànic, de les ganes d'escriure no perdona mai: o s'escriu el que siga o el silenci t'escriu i et tapa amb cendra", ens diu Ramon Ramon en la nota del 16 d'octubre. Heus ací, senzillament expressat, l'impuls que mou sempre l'escriptura contra el silenci, l'esforç persistent per la memòria. No tots els dietaris, certament, atenyen aquesta virtut de l'escriptura de multiplicar-se en formes i gèneres distints segons el moment, la naturalesa de la reflexió, el temps de què hom disposa, la fulguració d'una imatge, d'un pensament, l'impacte que ha deixat una anècdota domèstica en l'estat d'ànim, el sabor d'una lectura, l'eco càlid d'una melodia. En aquest sentit Ramon Ramon és escriptor d'una versatilitat enorme, un mestre del llenguatge (o treballador del llenguatge, com en diu ell). I els dietaris, amb major intensitat aquest L'any dels cinquanta, acostumen de combinar les diverses perspectives dels gèneres: la prosa de la descripció i la narrativa, l'aforisme redó, la poesia en vers, l'assaig de tema cultural i literari, la reflexió de caràcter filosòfic, l'anàlisi política, l'evocació íntima, el retrat… I el que més hi sovinteja sempre: la gràcia de traure suc de les pedres, d'il·luminar amb la paraula el gris quotidià, d'aturar la bellesa del que escapa. Llegir els dietaris de Ramon Ramon és un autèntic plaer, una excitació dels sentits, un repte per a la sensibilitat i la intel·ligència: el gust que obtenim del rigor, la frescor del que transcorre amb la lleugeresa de l'oralitat però sabem cisellat amb la precisió que reclama tot treball literari, el difícil repte de l'escriptura. En un dietari d'aquesta qualitat, com en tots els llibres que excel·leixen, el lector no és un simple espectador de la vida dels altres, sinó que s'hi veu interpel·lat, sovint identificat amb el protagonista i les seues peripècies. Hi ha, en primer lloc, la coincidència en aquest cas en les coordenades d'espai geogràfic i social i temps històric gràcies a les quals podem entendre bé les fèrtils observacions de l'autor. Hi ha també la circumstància genuïnament personal, el testimoniatge d'algú que viu la pròpia vida i és capaç alhora de transmetre'ns-en les parts més candents sense "amagar el gep", és més, mostrant-lo "de manera desinhibida". Així, ¿com no sentir-se identificat amb aquesta rara avis de Catarroja (un poble que en els nostres temps té poc de roja i menys de cata) que viu permanentment en la dissidència i l'estranyament, assenyalat pels convencionals de l'anar fent la viu-viu a tort o a dret? ¿Com no fer propis els laments per aquest país que ens cau de les mans, per l'abandó en què malviu la cultura, per l'extensió descontrolada de la barbàrie, per la insignificança del nostre esforç, per la terrible consciència de ser escriptor que ningú (poseu-hi les cometes oportunes) no llig, per la trista ineptitud o malvolença dels qui ens haurien de ser en teoria més pròxims? O com no baquejar-se de riure amb els rampells del personatge (la proximitat i versemblança del dietarisme exigeix la creació subtil del personatge: és la veritat en la ficció) que es rebel·la contra els abusos del poder i que ix al balcó (una altra experiència compartida: som molts els qui pixem pel mateix camal, i de tant en tant és bo recordar-ho) per cridar, enmig dels dòcils aplaudiments pandèmics, "Me cague en el rei!". El lector d'aquest magnífic dietari farà bé de traure punta a la llapissera. Hi veurà la llum fulgurant a gavadals, i la impostura, la sinceritat i les tremolors de la veritat, l'agudesa del pensament i el poder d'evocació i anàlisi el sumiran en una experiència perdurable. Gaudiu, per exemple, del passatge que l'autor dedica a sa tia Estrella, arran de la seua mort, i les roses que cultivava per dur-les secretament al fossar de Paterna on hi havia enterrat el seu pare. O l'inventari i importància de les olors que és capaç de distingir algú que s'ha criat en una vaqueria i que gràcies a això ha aguditzat el sentit de l'olfacte com una font preciosa de coneixement personal. En fi, no sé si tal com ell afirma, Ramon Ramon és un poeta fet malbé –qui no ho acaba sent tard o d'hora o ho és ja prematurament? Del que no tinc dubte és que aquestes pàgines memorables només les pot escriure un bon poeta, algú que "té el llenguatge a dintre", algú capaç de fotografiar "el riu i, al mateix temps, el seu rostre reflectint-s'hi". Algú que pot dir que "la pàtria comença en un meló d'Alger", que una pescateria "és un taller literari", que "el valencianisme oficial en aquests moments" és "una autoinhabilitació tranquil·la, somrient" o que "Escriure és un desconèixer-se sens final". Viu en les seues paradoxes, destre en el domini de l'idioma, subtil en el detall, profund en l'observació i el pensament, el nou dietari de Ramon Ramon és, alhora que la mostra de tants dèficits i adversitats personals i col·lectius, una escletxa oberta a l'esperança de poder comprendre'ls i superar-los, una lliçó impagable.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 de gener de 2026.] 

 

 

 

Cap d'Any a Tànger

Els viatgers es deixen embolicar per una vegada en un d'aquells viatges organitzats que t'ho posen tot en safata de plata. L'excusa bé que s'ho valia, certament, i la falta de temps per preparar-lo encara el feia més recomanable: una breu estada per Tànger i el Rif, de Tetuan a Xauen, més una visita a Assilah, a la costa atlàntica. Un bon pla per celebrar el Cap d'Any i l'Any Nou i posar en pràctica la subtil mesura de les distàncies entre l'universal i l'específic, el proper i el llunyà en què al capdavall consisteix tot viatge. Coneixien una mica Marràqueix, on van ser uns dies lluminosos de març de feia quinze anys. La ciutat els va fascinar tant que hi han tornat una vegada i una altra en els records i les evocacions compartides. Just un any després, el 28 d'abril de 2011, hi va haver un atemptat suïcida en el restaurant Argana de la famosa plaça Djemà-al-Fna on ells anaven a dinar o sopar quasi cada dia i que va costar disset morts, turistes la majoria. Però si la capital del sud marroquí és la porta del desert i l'Atles, topònim que segons alguns podria estar relacionat amb la paraula amaziga que designa muntanya, adrar, i d'altres vinculen amb el mite grec de Perseu, les ciutats i pobles del Rif, també habitats des de temps ancestrals pels amazics, s'alcen a la vora del Mediterrani fins als 2.456 metres del Jebel Tidirhine en un territori històricament maltractat pels diversos poders i per això mateix orgullós de la seua independència i procliu a subversions anticolonials com l'encapçalada per Abd el-Krim, president de l'efímera República del Rif (1921-1926). Tot això sembla avui, un segle més tard, aigua passada, almenys a simple vista. El Marroc actual ha xafat a fons l'accelerador de la modernització i després d'una bona rentada de la seua cara més autàrquica, sòlidament assentada sobre una monarquia que reuneix en la persona de Mohammed VI la màxima representació política i l'autoritat religiosa, va llançat com una de les economies més sòlides del continent africà. Tànger, la flamant capital de la regió, ja és la segona més poblada del Marroc amb 1.275.428 d'habitants segons algunes fonts, després de Casablanca (ad Dar-al-Bayda, els sona?). La zona marítima, l'autèntic nou centre neuràlgic de la ciutat, reuneix en pocs quilòmetres quadrats tot el que la globalització capitalista dissenya per als escenaris urbanístics, comercials i financers puixants d'arreu del món: l'escaparata multicolor d'hotels de moltes plantes, els bancs d'ací i d'allà, les botigues de luxe, les marques més globals i tots els altres simulacres del poder. Als nadius, lògicament, sembla enlluernar-los i omplir-los d'orgull tanta prosperitat, però a aquests visitants tot això els recorda èpoques pretèrites del seu propi país, els anys del desarrollismo franquista. Coneixen el perill del furor turístic en què el Marroc s'ha embarcat decididament i coneixen l'urbanicidi que es construeix sempre damunt runes d'oblit. Però s'estan d'explicar-ho a l'home que els fa de guia, Ibrahim, que s'extasia exposant, micro en mà, les virtuts del nou Marroc, les xifres indiscutibles del seu èxit, la mà de sant del seu monarca, constructor de tots els nous hospitals, de les àmplies avingudes, dels jardins i de tot quant contempla la vista una mica desconfiada de l'observador ocasional a qui tota aquesta propaganda li arriba com una música cansada de lletra coneguda i fàtua. Tots tenim dret a equivocar-nos en l'intent de prosperar. Si cada poble és desgraciat a la seua manera, hi ha formes segures i més o menys universals i directes de trobar la pròpia ruïna, i el que estiga lliure de pecat, que llance la primera pedra. Però venint de terres on regna la corrupció i les maganxes especulatives, els fastos que quasi sempre resulten buits i l'acumulació de la riquesa en poques mans, tot això fa olor de socarrim. El marroquisme de pedra picada del nostre guia té la seua extensió visual: arreu el retrat del monarca deïficat, els controls de la policia que vetla per la 'seguretat' del personal, la bandera i el lema oficial, "Déu, Pàtria i Rei", una mesquita a cada grapat de cases i una escampada de hijab i altres rigoroses peces d'ocultació femenina com no la recordaven del viatge anterior al sud profund. Els viatgers també s'estan d'explicar al guia que el lema patri és idèntic al dels carlins espanyols o l'origen de l'expressió tan valenciana de "Me cague en Ceuta" (Sebta en àrab). Tot, doncs, va vent en popa en aquest país, un vent que aquests dies bufa més fort amb la Copa d'Àfrica de Futbol, on la selecció local té moltes paperetes per eixir-ne campiona. "Hem invertit molt –diu Ibrahim– en futbol gràcies a Mohammed VI, que ha ordenat construir molts camps i creat escoles per a l'organització de les seleccions nacionals". Tot són, pel que sembla, inversions per a no se sap ben bé què. O sí, per al de sempre i els de sempre. Aquesta vegada els viatgers no poden dissimular una rialleta no gaire comprometedora. La Copa d'Àfrica, d'altra banda i malgrat els ecos que els hi arriben de les victòries de la selecció espanyola i les seues algaravies, ha afegit un color més humà al desllavassat rigor islàmic de la indumentària, sobretot quan les dones negres passegen les seues exuberàncies pels carrers quasi com en una dansa. Al cap i a la fi aquest marroquisme que ja veu en el turisme la seua gallina dels ous d'or potser només és la part oficial, escenogràfica i superficial d'una realitat molt més complexa i menys amable. Ací al nord, tot i el creixement d'un turisme encara incipient, el camperol es veu empès a proletaritzar-se en condicions de treball que segur que no deuen ser xauxa. La porta mal tancada de l'ocupació i apropiació del Sàhara Occidental, amb la crua repressió del moviment independentista, i l'eclosió d'una joventut molt nombrosa i cada vegada més conscient dels seus drets democràtics poden ser alguns dels maldecaps que ensordiran la banda sonora del triomfalisme de les elits beneficiades pel règim i la gent d'ordre que una prosperitat innegable arrossega cap als seus projectes plena d'entusiasme. Encara que el Marroc guanye la copa, hi ha molt de partit per endavant. Un altre dia el viatger potser us parlarà de Tetuan, Xauen i Assilah, que bé es mereixen un viatge, organitzat o no. I feliç any nou, sense bombo ni platerets, però de tot cor!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 de gener de 2026.] 

 

 

[Gran Mesquita de Tànger, Rue de la Marine, 1 de gener de 2026.] 

 

L'espill de Badalona

Els fets són coneguts. Vespres de les entranyables festes nadalenques, quan els termòmetres tenen el costum de baixar tant, a petició de l'alcalde Xavier Garcia Albiol, la jutgessa encarregada del cas va donar el vistiplau per desallotjar l'antic Institut B9 de Badalona amb la condició que als refugiats se'ls facilités un lloc alternatiu on viure. Però aquesta condició fou vulnerada i els 400 ocupants de l'edifici es van veure de sobte al carrer fa cosa d'una setmana. El reiterat alcalde de Badalona, que ja va per la seua tercera legislatura en el càrrec, es va fer famós precisament pels seus exabruptes xenòfobs i les promeses de netejar la ciutat de negres, moros i altres criatures infrahumanes, amb papers o sense. En això, amb les seues maneres de fatxenda i un discurs obertament feixistoide, Garcia Albiol fou un avançat dels temps que ens portarien Trump, Vox o Aliança Catalana i una tendència al fanatisme que aspira a arreglar les coses a hòsties (i sense tocar ni un pèl dels poderosos ni qüestionar ni de lluny un sistema que es retroalimenta en la violència i la misèria, ves per on). El mèrit del seu èxit polític, malgrat haver estat esguitat pels Papers de Pandora, una caixa que no es va arribar a obrir mai, se l'ha de repartir amb una esquerra absent on més fa falta i amb una tendència suïcida a les picabaralles partidistes. Perquè si deixar 400 persones, assenyalades sistemàticament com a delinqüents, indesitjables i causants de tots els mals, a la intempèrie quan les condicions meteorològiques són més crues ja és un greu atemptat contra els drets humans, l'espectacle de la disputa per la carronya posterior al desallotjament posa la carn de gallina. En efecte, atiats pel discurs oficial antimigrants del seu batle i les seues promeses etnicistes, grups de respectables badalonins, la majoria dels quals segurament fills o nets de migrants espanyols (això sí, i per dret de cuixa o de colònia!) es van manifestar contra el reallotjament de part dels expulsats en una parròquia. És sobre aquesta desmemòria, hereva de la despolitització i la incultura i alimentada per la llei de la selva que fomenta el capitalisme, que el fantasma del feixisme creix i es multiplica. És l'absència d'una esquerra incapaç de llegir la realitat i ben apoltronada en la seua institucionalitis, més totes les trampes que el capitalisme sap parar tan subtilment i amb tants mitjans de persuasió, que és possible que el més pobres vegen en els més miserables els seus enemics. Les societats on conviu l'opulència amb la precarietat i on les crisis sistèmiques sempre es resolen a favor dels poderosos i les perifèries on l'estat del benestar perd el seu nom són el terreny adobat per a la proliferació de la barbàrie promoguda pel feixisme, fons transversal de moltes dretes, versió extrema d'un capitalisme avui desbocat en una avarícia d'ordre planetari que ja amenaça la mateixa supervivència humana. I així, quan la demagògia de falsos culpables i solucions irreals entra per la porta, la solidaritat se n'ix d'estampida per la finestra.

¿Quantes badalones hi ha en girar la cantonada de casa nostra substituint la lluita de classes i la legitimitat de la utopia per la depravació que s'acarnissa en els més dèbils i fa servir l'odi com a fals antídot de la pròpia impotència i menjar ràpid per a l'anorèxia del present? En l'espill de Badalona es multipliquen fins a l'infinit les imatges que millor defineixen la barbàrie galopant dels nostres dies. Veure-hi clar, en el batibull de les seues causes i efectes, és responsabilitat de tots els qui pensem que contra ella no hi ha arma més eficaç que la lluita per la cultura, que és la defensa de la vida, la pluralitat, els drets, la igualtat i la justícia. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 de desembre de 2025.]

 

 

 

El gustet valencià

La nova Consellera d'Educació, Carmen Ortí, ha fet la seua posada de llarg en el càrrec amb una roda de premsa. Com a la immensa majoria de polítics que un bon dia apareixen damunt de la poltrona, fins ahir mateix ignorava per complet l'existència d'aquesta senyora. Em pregunte d'on els deuen traure, els polítics, quins mèrits atresoren o quins estudis han cursat per fer-se valedors del lloc a què són destinats. Sí ens consta, en canvi, que molts d'ells ignoren absolutament el tema de què s'han d'ocupar. Com en el cas de la dissortada Salomé Pradas, potser t'assignen un lloc de màxima responsabilitat en, posem per cas, emergències, quan tu del que entens és de lleis i plets i coses per l'estil. I llavors passa el que passa. Perquè més que a posar solucions als problemes i urgències dels administrats el polític comú aspira a gaudir tranquil·lament del càrrec, sense massa ensurts, i fa vots perquè la realitat es mantinga com una bassa d'oli mentre ell es dedica a llegir la premsa esportiva, papallonejar entre canapès i inauguracions de qualsevol fotesa i deixar que vagen caient els fulls del calendari i les nòmines, invariablement abundoses. Passa, però, que la realitat és molt fotuda i a la que et descuides te la munta amb inundacions brutals, vagues inoportunes o protestes vàries que semblen expressament programades per emprenyar-te i omplir d'espines el teu camí de roses. En tal cas la reacció en el càrrec per al qual no estaves preparat pot ser més visceral i maldestra. Això li passà a l'inoblidable antecessor de Carmen Ortí, José Antonio Rovira, expert en economia aplicada i política que resultà ser un absolut negat en matèria educativa i cultural. Naix d'aquesta circumstància repetida tant insistentment en el nostre sistema –polítics no preparats per desenvolupar correctament les seues funcions– l'expressió "posar una rabosa a vigilar el galliner" o "contractar un piròman com a encarregat d'una benzinera". ¿Com podia ser Conseller d'Educació valencià un personatge la prioritat del qual era marginar la llengua pròpia (no d'ell, confés renegat, sinó dels seus administrats i la del país segons la definició estatutària)? ¿O com va poder ser President de la Generalitat un individu absolutament aliè a la realitat valenciana que sempre va anteposar els plaers privats a les necessitats col·lectives? Arribem a la conclusió que la majoria de professionals del ram són intercanviables i prescindibles, o hostils i tòxics en el pitjor dels casos, sense mèrits computables per a l'exercici de les seues comeses com no siguen la fidelitat a l'amo, el jurament als principis fonamentals del moviment o partit i l'habilitat en el subtil art del llepaculisme i els colpets a l'esquena.

Però tornem al tema que ens ocupa de la nova Consellera i els primers indicis de per on poden anar els trets educatius i lingüístics. I donem-li temps, perquè en la primera roda de premsa ha dit coses de molta substància que faríem bé prendre'ns seriosament. Per exemple que [sic] "el valencià s'ha d'usar per gust, no per imposició". Als factors que els experts sociolingüistes assenyalen com a beneficiosos per a una llengua minoritzada com la nostra –prestigiar-ne l'ús des de les instàncies de poder, impulsar-ne la presència en els mitjans de comunicació públics i privats, alimentar la lleialtat i autoestima dels usuaris, establir-ne el coneixement com a requisit indispensable per a la funció pública, considerar-la com l'element primordial per a la cohesió i integració socials, etc., etc.–, la flamant nova Consellera hi afegeix un aspecte vital que no havíem teoritzat fins ara, el del gust. Com no hi havíem caigut encara? La fórmula em sembla tan revolucionària en temps depressius presidits per tota mena de fatalismes que a partir d'ara la recuperació del valencià en tots els àmbits i la suma de nous parlants seran cosa de bufar i fer botelles. El gust! O, millor, el gustet per eixa tirada tan valenciana pels diminutius. Ja imagine els eslògans que presidiran les campanyes de promoció del valencià, altament efectius en el context d'un poble tan procliu a la festa i la bona vida (In tutta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città): "Després d'una esgotadora jornada, lliura't al plaer del valencià", "A la taula i al llit al primer crit de gustet en valencià!", "Fes-ho en valencià: dona més gust!"… Efectivament, deixem les imposicions per a les llengües antipàticament majoritàries, que a nosaltres ens és reservat tot el gust. Fills de Tirant i Carmesina, un idioma que produeix tant de plaer no morirà mai!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 de desembre de 2025.] 

 

                                                    [Gravat d'una edició francesa del Tirant del s. XVIII]
 

Bascofília

Fa anys, en aquest mateix diari, vaig parlar sobre la meua passió basca. Més concretament hi desgranava algunes de les arrels personals que me la van fomentar, mantenir i ampliar amb el temps i que finalment em van dur a l'estudi de l'eusquera, llengua de la qual em declare aspirant a perpetuïtat. Des de les meues beceroles de tan extraordinari com amable idioma he gosat fins i tot traduir un parell de llibres de poesia. Amb temps i un bon diccionari es poden fer moltes coses, certament. La meua condició de bascòfil, o euskaltzaile, al capdavall i per sort no té res d'original ni de marciana, per usar un terme de quan els fantàstics habitants del planeta veí omplien el nostre univers de ciència ficció i aquells primers jocs electrònics d'imatges en pantalla que consistien a matar-ne a gavadals.

El creixent interès pels bascos, el seu país i la seua llengua i cultura entre els valencians és evident i constatable en el nombre d'estudiants que cada any s'hi acosten. I de caràcter transversal en edats, gèneres i origen social i geogràfic, tot i que manté una constant que val la pena subratllar: són (som) allò que se'n diu valencianoparlants, dels que intenten mantenir l'idioma propi en les més diverses i adverses circumstàncies. Fins els qui no el tenen com a llengua d'ús habitual, el parlen amb solvència i sense els prejudicis que tan freqüentment assalten els monolingües estrets i estrictes. Això dona moltes pistes del com i el perquè de la creixent bascofília entre valencians, que sobretot entre els més joves s'estén a l'efervescent món musical basc (s'hi estén o potser en parteix, caldria esbrinar-ho). No deu ser gens casual, doncs, que el patró es repetesca un any rere un altre amb els nouvinguts a les classes i activitats que organitza l'Euskal Etxea de València. I que ho faça amb un altra característica primordial: el biaix ideològic de les persones, que es decanta unànimement cap a l'esquerra més o menys sobiranista, nacionalista o independentista. Aquest ventall ideològic pot ser i cal que siga molt divers, però s'assenta sobre una estima envers les coses pròpies, allò que s'identifica amb la terra i el poble, la proximitat, un amàs de valors, identitats i esperances compartides de què precisament el poble basc és portaestendard. L'admiració per la resistència i espenta demostrada històricament pel poble euskaldun, de què ja parlava la cançó de Raimon El País Basc en 1967, s'ha conservat incòlume a través de les generacions fins arribar als nostres dies.

Així deu ser, doncs, estimem el que tenim i sabem amenaçat, estimem el que som i el que podem ser. I estimem també tot allò que no som i ho prenem com a exemple a seguir en la defensa dels drets individuals i col·lectius. També la llengua orgullosament usada, que mai no ho és contra les altres llengües, sinó solidàriament amb elles, en què s'expressa aquesta voluntat de ser, persistir i créixer. Potser la bascofília en augment de molts valencians, que ara s'eixampla al terreny de l'alta cultura gràcies al moment esplendorós que viu Euskal Herria després dels anys de plom, naix de la dialèctica entre la distància del que no som i la proximitat del que podríem ser (entre l'encara no però més avant sí, si ho volem). I tal volta, en els temps de deshumanització, aïllament i impotència en què anem sumint-nos, l'estima a aquest petit gran país que és el dels bascos i l'impuls del seu exemple és el millor que ens pot passar. Un poble capaç de revertir en a penes dues generacions el procés de substitució de la seua llengua i cultura i col·locar-les en el centre del projecte nacional i de tancar un conflicte armat que va durar dècades i produir ferides que encara sagnen, mereix tota la nostra simpatia. La manera com el poble basc ha sabut conciliar i fondre el doblet foixià del nou i el vell d'una manera tan nítida i peculiar, un arbre que no para de buscar la llum des de l'arrel profunda, justifica amb escreix la nostra bascofília. El País Valencià que es dessagna en l'aparatosa i estúpida orgia de l'oblit té la seua contradansa en l'alegria invençuda del txistu i l'acordió bascos, un camí possible que només els valencians podran obrir-se fent-se'l a mida. L'exemple dels bascos no té preu, però la simple imitació és impossible.

Ho hem pogut tornar a veure i viure aquests darrers dies a Durango, on se celebrava la 60a edició del seu Azoka, la fira de llibres i discos en eusquera que aplega milers i milers de participants en un bull alegre i multitudinari de vida al voltant d'un centenar llarg de casetes i més de 250 activitats. Un contempla la vitalitat d'una societat inquieta, unida en objectius comuns i diversa i fins enfrontada en les necessàries particularitats i la compara amb la indiferència amb què majoritàriament el poble valencià assisteix a la seua dissolució en favor de qualsevol bajanada que vinga de fora imposada per la pressió de la marea general (diga's la llengua, diga's el halloween, el black friday o el nadal de villancicos a tota pastilla, cada bugada de la inèrcia programada per poders espuris on els valencians anem perdent llençols); un veu els centres de les nostres ciutats i pobles oscil·lant entre la desolació més ruïnosa (pose's Alcoi com a exemple del que diem) i la invasió esborronadora del turisme (posem-hi per cas València) i ho compara amb la consciència i equilibri amb què a Euskal Herria es cuida el país i els seus habitants, i es posa les mans al cap per llevar-se el barret o la txapela i agafar impuls. I ho fa des de les altures orgulloses d'Urkiola, mentre contempla el cim lleument enfarinat del Gorbeia al sud i les impressionants parets de l'Anboto, la muntanya on segons la llegenda té casa Amalur, la deessa de la terra. O mentre passeja pels carrers d'Elorrio amb altres companys bascòfils o assisteix a la presentació de la traducció de Guillem de Núria Cadenes, on coincideix amb un grapat d'aquells valencians que no renuncien a aprendre tot de coses bones que ens poden fer avançar dignament, que no es resignen a ser esborrats dels mapes pels vents esquerps de la història. I que saben que ni és or tot el que brilla i que les comparacions poden no ser odioses.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 de desembre de 2025.] 

 

[El Gorbeia, al fons, vist des del Santuari d'Urkiola el 7 de desembre de 2025.]

 

Justícia, reparació i… eleccions

Entenc que les víctimes més directes de la dana, que hi van perdre familiars o amics o es van quedar sense casa o privades de les coses més necessàries, després d'un any de la tragèdia encara cremen d'indignació. Entenc que el seu clam siga persistent i ple de convicció i de fúria, que desitgen amb tota l'ànima que Mazón, màxim responsable del desastre, vaja a raure amb els seus ossos a la presó més prompte que tard. És un sentiment que s'inspira en un ideal de justícia compartit per una part no gens negligible del nostre poble, com ha quedat demostrat en les reiterades i massives mobilitzacions de l'últim any. Lluny d'enfonsar-nos en la impotència, l'obstinat recurs a mentides que ja no colen, el menyspreu i la freda indiferència d'uns polítics que es troben a anys llum del carrer no han fet més que afirmar-nos en l'exigència de justícia i reparció. No pot cicatritzar tanta ferida mentre el miserable espectacle en què s'ha convertit la política valenciana –la valenciana sobretot, la que vivim dia a dia de més a prop, en viu i en directe– continue la festa com si no hagués passat res. Un simple recanvi en les peces d'aquest escaquer sinistre –un reietó en el lloc de l'altre, un cavall (o cal dir més aviat un burro) enemic declarat de l'educació desplaçat a la crucial casella d'hisenda i economia, una dama llenguallarga encobridora d'embolics a la d'habitatge…–, i a veure si la fúria s'apaivaga i es reprenen els negocis a tot gas: els mateixos problemes, idèntica manca de projectes i solucions per al País Valencià.

Entenc, doncs, la indignació que s'ha concentrat i es concentra encara en un personatge odiós com Mazón, representant genuí d'un partit, el PP, que és especialista de l'antipolítica, la incompetència, la cerca compulsiva del tripijoc i l'ús del poder per a fins espuris. I entenc que, una vegada dimitit, es repetesca una de les frases més corejades per la multitud, "Mazón a la presó", cosa que en tot cas haurà de decidir un jutge, o més probablement una jutgessa. De moment tenim un expresident que seu tranquil al seu escó de diputat gaudint de l'aforament, d'una paga extra en reconeixement als seus mèrits com a portaveu d'una fantasmagòrica Comissió de Reglament, assessors, xofer i cotxe oficial i despatx amb vistes al mar d'Alacant. I espera't que active el seu privilegi (per una vegada el llenguatge administratiu parla clar i valencià) com a expresident i passe a assentar el cul en una poltrona del Consell Jurídic Consultiu per cobrar un plus de 75.000 euros l'any. El miratge de canvi de Pérez Llorca ha durat tant com el seu discurs en valencià, idioma que ha abandonat ràpidament per anunciar en castellà que assumia les competències en matèria de llengua i col·locava Rovira a Hisenda i Economia (nyas, coca!) i Camarero en Habitatge, entre altres destarifos típics de la casa. Els errors, la incompetència i la mala llet són reiteradament premiats en aquest país, un avís claríssim per a despistats i navegants. Si l'assumpció en la persona de Pérez Llorca de les atribucions en matèria lingüística, un misteri que tardarem poc a desvelar, és de tanta qualitat com els nomenaments dels seus Consellers i l'assegurança de la pagueta a Mazón, de qui fins ara era fidel escuder, anem apanyats. Farà bé el poble de mantenir fúria, indignació i bon cap durant molta més estona.

Però ara Mazón, protagonista i blanc predilecte de les mobilitzacions dels ciutadans, s'ha de convertir en l'actor secundari que un dia seurà en el banc dels acusats, que això només és qüestió de temps i d'insistència. Perquè si ens centrem massa en l'arbre correm el risc de perdre el bosc de vista. I en aquest País Valencià nostre no és només un arbre que s'ha de tallar, sinó tot un bosc que hem de sanejar si el volem recuperar per a la vida i el benestar comú. Entenc la indignació popular i entenc la necessitat de justícia, que passa per depurar responsabilitats fins a les últimes conseqüències, però ara cal obrir el focus, fer passes endavant i ocupar-nos del conjunt del bosc perquè no es puguen repetir la ignomínia i els desastres dels últims temps (i no només els derivats de la dana) i denunciar-ne les causes. Ara cal pressionar i fer dimitir els altres responsables de la dana i de les polítiques antivalencianes, ara cal exigir –com ja han fet diversos partits i sindicats– convocatòria d'eleccions. Els moments amagats a l'ull públic de Mazón i Vilaplana després d'El Ventorro a base de mentides són al capdavall material d'investigació judicial i de titulars de premsa, però el que realment ens ha de preocupar no és què va fer l'expresident en aquells moments terribles sinó què no va fer. I el que no va fer era i és tan evident, significa una dimissió tan nefasta en les seues funcions i responsabilitats com a cap de Govern, que el poble ja va dictar fa temps la seua sentència democràtica, de caràcter inapel·lable. Cal, doncs, que s'òbriguen les urnes, cal donar la veu a la ciutadania, condició indispensable per poder començar un cicle nou de justícia, reparació i regeneració de la vida política del País Valencià.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 de desembre de 2025.] 

 

 

El recanvi

Comence la columna d'avui quasi a la mateixa hora en què Juan Francisco Pérez Llorca es disposa a pronunciar el discurs que el farà president de la Generalitat, un recanvi en tota regla en substitució de la peça danyada del seu antecessor en el càrrec. S'espera d'ell, doncs, que acomplesca a la perfecció les seues funcions i que la maquinària torne a treballar a ple rendiment. Pràcticament no notarem la diferència entre Mazón Guixot i Pérez Llorca perquè tot i que el país ja no és de cap manera el que fous fins fa un any, les circumstàncies per al suport imprescindible de Vox són les mateixes. De fet, no és casualitat que la peça de recanvi siga la mà dreta de l'anterior, convenientment situada estratègicament a l'ombra del magatzem on no arribaven els enutjosos esguits del fang que tot ho empudega i emmerda. Perquè un engranatge com el de la Generalitat es moga de forma òptima cal precisament que la peça nova i la subtituïda siguen idèntiques en tot i encaixen al mil·límetre en el mateix lloc de la cadena de muntatge i producció. La substitució, òbviament, comptarà amb una atenció mediàtica a l'alçada de la solemnitat del moment, perquè d'un recanvi d'aquestes característiques depenen molts interessos, guanys i canongies. Les condicions de Vox, al capdavall, són fàcilment assumibles per un partit amb qui manté tanta simpatia, tants colpets a l'esquena, tanta història passada, i no s'esperen sorpreses. Tots dos partits són, per dir-ho d'una manera més gràfica, branques del mateix arbre franquista. No hi faltaran els moments de tensió com en les pel·lícules dolentes de suspens, amb la música a tota pastilla subratllant cada acció i el cabdill madrileny (ja hem dit que Madrid és un estat mental) de la formació més fatxa prement fortament amb la clau anglesa la peça de recanvi per assegurar-se que encaixa perfectament en les seues exigències. Sense acords previs, sense tovallons succintament gargotejats amb els objectius comuns de la croada antivalenciana per tota estratègia, però tot dat i beneït des de la Villa y Corte i pactat entre Feijóo i Abascal. Ací no s'improvisa res, que el recanvi valencià és un assaig general imprescindible com a demostració de força i sintonia entre les dues branques de la dreta espanyolíssima amb què esperen recuperar el comandament de la factoria amb seu a la capital del regne per a les pràctiques centrípetes (altrament dites centralisme extractiu menjaperifèries).

Per demostrar la identitat de les peces i les funcions, Pérez Llorca comença el seu discurs en valencià de Finestrat (un lleu vernís sempre llueix més) per descarregar responsabilitats del seu partit en el lleig afer de la dana que ha provocat el gripatge de l'anterior mecanisme i girar-les cap als rivals polítics. Això torna a sonar clarament en les Corts, molt més que el perdó protocol·lari i la promesa que “la gent visca bé, sense soroll, sense caos i sense promeses buides” [sic], moment en el qual podem suposar uns primers aplaudiments del acòlits entremesclats amb els desagradables crits de la gent que protesta a les portes del Palau de Benicarló. Canvi mecànic del presidenciable al castellà, no se m'espante la parròquia, que això del valencià només era una concessió al bilingüisme ben entès. Mateixa peça, mateixa funció. Les víctimes de la dana vetades en la seu de la sobirania popular, com si diguéssem. I les funcions reiterades de l'aparell distribuïdor? N'hi ha d'explícites i proclamades i de tàcites. Entre les primeres, la inauguració de pantans que tantes alegries va donar a Franco i l'execució d'obres en rius i barrancs, abracadabra dels negacionistes de l'escalfament global decidits a continuar amb el negoci pete qui pete, les restriccions als drets socials, els entrebancs a la llengua i la cultura, el control ferri dels mitjans de comunicació públics… Citem d'entre les tàcites la recuperació de les zones afectades per la dana, que es farà d'esquenes a la ciutadania i a major glòria d'empreses amigues. Tot en ordre de moment. La roda que el hàmster gira i gira a la gàbia sense moure's del lloc continuarà el seu viatge enlloc a ple rendiment. I no caldrà tampoc que el pinso siga gaire bo ni abundant, per allò de la proverbial mollesa dels valencians i per molt que el darrer any no haja fet més que contrariar-la. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 de novembre de 2025.]