Teoria del caos

Malgrat que ja hem assumit la globalització i els seus efectes més tangibles, malgrat que en un sospir aeronàutic ens podem plantar a l'altre extrem del món, per a la immensa majoria de mortals encara hi ha distàncies insalvables i la realitat que de més pesa és la que podem tocar amb les mans. La consciència de la interconnexió i la immediatesa de les imatges vertiginoses que segreguen els relats dominants no ens impedeixen sentir que Groenlàndia o Panamà són molt lluny de nosaltres. Sobretot la gran illa àrtica, una mena de desert de gel que va desfent-se acceleradament amb l'escalfament (global també) i que és habitada per poc més de 50.000 persones, inuits o esquimals en gran part. Per això no ens deixa de sorprendre que el tararot, perillós i fatxenda futur president dels USA, que el proper 20 de gener tornarà a assentar el cul en les molles butaques de la Casa Blanca, Donald Trump, parle de comprar o envair (sic) aquests territoris. Si donem per bona la teoria del caos i l'efecte papallona, àmpliament desenvolupats per la matemàtica i recreats en literatura, les declaracions de l'imminent president nord-americà poden originar un temporal polític de conseqüències imprevisibles. Si el poètic aleteig d'una papallona és capaç de provocar un huracà a milers de quilòmetres de distància, quines conseqüències no tindran les paraules de l'home teòricament més poderós del planeta? De fet, ja n'han provocat unes quantes: les respostes de la primera ministra danesa, el ministre d'Afers Exteriors francès i el canceller alemany fent pinya en la idea de la inviolabilitat de les fronteres i la força de la Unió Europea. No hi ha res que unesca més la família que l'existència d'un enemic exterior, sobretot si fins ahir era el teu principal amic i aliat. Però l'efecte més important de l'amenaça de Trump –com a tal s'ha d'entendre la pretensió de comprar apuntant amb la pistola directament al cap de l'hipotètic venedor– és que ens posa, per l'art de la simplificació barroera a què ens té acostumats, davant l'espill d'una realitat que crèiem superada per la història (per molt que sabem que la història tendeix a repetir-se sempre en els seus aspectes més lletjos). Es poden comprar el països? Es poden comprar, i tant! I es poden arrabassar a força de canonades i de míssils, com passa des de temps immemorials. El mapamundi, de fet, és una complexa trama de línies que dibuixen estats i fronteres aleatòriament dibuixats per l'aleteig dels diners i les armes. No altre és l'origen de les colònies que en el món han sigut i són, el joc d'interessos amb què els poderosos mouen les seues fitxes per escriure la història amb la sang i el patiment dels pobles sotmesos. Donald Trump, més que a l'Ànec Donald, s'assembla al multimilionari Tío Gilito, com en dèiem ací, o Oncle Guillat o Garrepa, així anomenat per la proverbial gasiveria i esperit capritxós i esbojarrat. El ja de fet president nord-americà fa tota la fila de ser l'evolució negativa, monstruosa, del típic xiquet malcriat, que no para fins que no se n'ix amb la d'ell, siga expulsar migrants del seu país, que administrarà com un hotel més de la seua propietat, siga embutxacar-se, de grat o per força, Groenlàndia, Panamà o allò a què apunten els interessos geoestratègics de domini planetari i el desenvolupament fins al col·lapse final del capitalisme salvatge i global. La que ja és coneguda com la internacional reaccionària, encapçalada pel mateix Trump i el no menys fatxenda Musk i altres actors ocults de l'star system, amb fidels i finançats aliats europeus, estén perillosament els tentacles cap al caos global. De moment és poc més que un aleteig d'amenaces i de disseny de noves normes del joc fetes a la mida dels interessos del capitalisme, que inclou els altres dos gegants en escena, Rússia i Xina, amb total menyspreu pels principis –sovint només existents en forma de simulacre– democràtics. La qüestió és com la majoria social, els ciutadans i pobles globalitzats, podem resistir l'aleteig i evitar el caos que ja anuncien fins els més prudents pronòstics meteorològics. La devastació valenciana provocada per la dana i la supèrbia i incompetència criminal de Mazón, els seus escuders de Palau i els mandarins que remenen les cireres a Madrid, ha situat el País Valencià com a tràgic exemple de la teoria del caos. Les causes poden semblar imperceptibles o remotes però no menys reals, com les morts comptables i concretes, com la impossibilitat de fer-ne taula rasa o mirar cap a un altre costat mentre les màquines dels taurons treballen a estall per beneficiar-se de la catàstrofe. La resistència al caos, òbviament, comença en cada persona, en la capacitat de fer-ne causa comuna i col·lectiva, en la persistència en la defensa d'un país, una terra i una gent. L'amenaça que plana sobre Groenlàndia o Panamà ja va abatre's fa temps sobre el poble valencià. I en aquest camp de proves hem d'experimentar les pròpies formes d'evitar el caos i afrontar un futur millor i més just per a tots, més protegit contra els sinistres, subtils però evidents aleteigs que ens porten al caos.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de gener de 2025.]

 

 

Janus

Segon dia de l'any. Brilla el sol després d'uns dies de pluja fina i constant, benigna, en aquest racó de la Marina. Avui és l'aniversari de la mare, que hauria fet cent anys, com en la cèlebre sàtira que Carlos Saura va dirigir en 1979 però sense l'element grotesc, esbojarrat, d'aquella pel·lícula. Sort al capdavall d'haver girat una vegada més el darrer full del calendari i d'encetar el nou any, que de moment, i felicitacions i bons propòsits a banda, només ens ha dut coses velles, guerres que continuen igual de sagnants, a Gaza com a Ucraïna, i atemptats indiscriminats sobre gent innocent, anònima i confiada a Nova Orleans, Las Vegas o Magdeburg. Sense la pauta ancestral del temps, sense rellotges i calendaris, potser aniríem encara més desorientats. El costum i la pràctica metòdica de rituals que es repeteixen sense a penes variacions resulten al capdavall higiènics, com una forma d'espentar el futur, de citar-nos amb una esperança on agafar-nos, de reconèixer-nos a través de les giragonses imprevisibles del temps, d'abraçar-nos a la il·lusió de la permanència en la renovació constant dels cicles. El trànsit d'un any a un altre és procliu als balanços, a la doble mirada cap arrere i cap avant, a l'any ja finit i al que tot just ara comença. Aquesta mirada sol incloure les incerteses i dubtes que omplin d'ombres el futur, sempre obert, sempre inabastable, perquè a un horitzó el succeeix inevitablement un altre. En canvi el passat ja no té remei, tot i que el recrearem de molt diverses maneres, algunes fins i tot incompatibles entre elles, més o menys irreals o ajustades als fets, amb les invencions, fantasies i afegits que provoquen la distància entre la realitat i els nostres desitjos. 

Un parell de notícies de tema científic m'han cridat l'atenció aquests dies. L'una mira cap al futur, l'altra indaga en el passat, instàncies que uneix el fil sovint invisible d'una realitat polièdrica i complexa. Amb el nom de Ceres, deessa romana de l'agricultura, les collites i la fecunditat, es va batejar en 1801 el planeta més petit del Sistema Solar, que roda per les extremituds (horitzons oberts a d'altres horitzons infinits) del cinturó d'asteroides, té un diàmetre de 950 quilòmetres (el de la Terra és de més de 12.000), tarda 4,6 anys a fer l'òrbita completa i els dies hi duren 9 hores. El cas és que segons recents descobriments aquest planeta nan és ple de vida orgànica i conté grans reserves d'aigua i altres substàncies essencials. Malgrat que els grans magnats de l'avarícia i la megalomania ja somien a habitar Ceres o comprar Groenlàndia com qui compra un cotxe, esperem que el descobriment no serà una excusa més per deixar de combatre el canvi climàtic a la Terra que neguen amb tan interessada insistència. L'altra notícia científica, la que mira el passat i ens pot fer comprendre més bé el present, es troba al fons de l'Atlàntic Nord, on viu una cloïssa que podria ser l'animal més longeu del món, més de 500 anys, i les formacions de la closca de la qual informen puntualment sobre els canvis experimentats a través del temps en els corrents marins de què depèn en bona mesura la salut climàtica del planeta. Indagacions en el passat per elaborar pronòstics de futur i millor actuar sobre el present. 

Com un altre déu romà, Janus, el de les dues cares, el guardià de la llar que custodia la clau de casa, porta inscrit el nombre 365 dels dies de l'any i que té el do de veure alhora el passat i el futur per poder decidir amb més saviesa sobre les coses relatives al present. A ell devem, a més, el nom del mes de gener que ara recorrem. Janus simbolitza la duplicitat que aspira a abastar la totalitat, el dia i la nit, el camp i la ciutat, el Sol i la Lluna. Enric Sòria va titular precisament L'espill de Janus les seues notes sobre literatura catalana publicades l'any 2000. Entrem, doncs, en el 2025, que de moment té els beneficis dels dubtes tot i els mals averanys que sempre estan a l'aguait. Venen les calmes o seques de gener amb el descens del nivell del mar provocat per les altes pressions atmosfèriques. El mar sembla avui un gran llac en calma d'aigües color turquesa. Diuen que aquestes minves són bones per a la pesca i dolentes per navegar i que emergeixen a la superfície roques i vegetació aquàtica normalment submergides. Donem la veu a Joan Maragall, que en parla en el seu poema "Les minves de gener": "Som al mig de l'hivern: ahir glaçava, / demà les neus blanquejaran la serra. / La primavera és lluny del temps endintre / pro un dia com avui n'és la promesa". Segur que també l'any que ara comença deixarà al descobert coses que ni sospitàvem que hi eren i que ens ajudaran a acompanyar els cicles amb una certa esperança.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de gener de 2025.]

Menú final d'any

Ens temíem el pitjor, sobretot perquè enguany la dana oferia una excusa perfecta per a la pràctica de la demagògia, la hipocresia i una propaganda desfermada a compte de la providència, divina o estatal, que de vegades són difícils de distingir en una Espanya oficialment laica però encara catoliquíssima de substrat, maneres i poder. Del discurs del rei, que juntament amb la loteria dita nacional és un pegament nadalenc de contrastada eficàcia per a la unitat pàtria, me n'assabente, com sempre, l'endemà per la premsa. Felip VI li ha agafat gustet a això dels discursos, en contra de la tradició de no ficar-se en política que son pare va heretar directament de Franco, a qui sempre va fer molt de cas. I, no cal dir-ho, el monarca cada dia s'escora més a la dreta, facció a la qual pertany per naturalesa i vocació, que no debades és un rendista de luxe i gran propietari. Passada la referència obligada i protocol·lària als afectats de la dana –que després de la pluja de fang amb què va ser rebut a Paiporta tot esforç és poc per recobrar la legitimitat i autoritat perdudes: funeral catedralici, vermudet catarrogí i el que faça falta– amb l'etèria promesa de no abandonar-los quan tant costa ja que arriben les primeres ajudes d'urgència, va seguir-hi el bla-bla-bla sobre l'habitatge, la serenitat en la confrontació política i la immigració, sobre la qual va escampar tot d'ombres sinistres que sintonitzaven molt bé amb el que els de Vox no es cansen de repetir. En fi, que malgrat tot ja hem passat Nadal i ja som al segon dia o Sant Esteve sense gaire trencadissa, moderats en el menjar i el beure i escalfant motors per a la manifestació del 29 de desembre en què tornarem a eixir al carrer per demanar la dimissió de Mazón i companyia, depuració de responsabilitats penals i noves eleccions. Per manca de voluntat i d'insistència que no siga.
Per l'horitzó ja torna el serrell sinistre de Trump, que ara ve cavalcant a lloms del poderós cavall vencedor d'Elon Musk, el magnat al·lèrgic a la democràcia que representa més bé que ningú el capitalisme salvatge que es concentra en cada vegada menys mans, que menysté per la via de la negació –fatxenda com ell sol– els efectes del canvi climàtic i que està proporcionant una pluja de milions de dòlars a l'extrema dreta europea. Aquests i altres genets de l'apocalipsi, que ja somnien a fundar noves pàtries a Mart quan s'hauran cruspit tota la terra, escampen la seua bilis negra (més que trista, irascible) en el terreny adobat per la ignorància, la despolitització i el campe qui puga. Fa feredat comprovar amb quina facilitat l'imperi de la demagògia i el destrellat va guanyant addictes en els que en altres temps van ser baluards de la democràcia. Males notícies per als més fotuts, que no troben la manera de rearmar-se contra el discurs d'un capitalisme que sempre sap entabanar el personal i reinventar-se. Amb dinerets, torronets, la llei de sempre. Si la meitat dels recursos esmerçats en la propaganda que manté engreixada la maquinària del poder i la roda d'una economia cada vegada més exclusiva i excloent s'invertissen a corregir les desigualtats i combatre les injustícies… 
Males notícies per a Ucraïna i per a Gaza i per al kurds de Síria, males notícies per a un món que torna a estar polaritzat i dividit entre autocràcies i democràcies fallides, enemics geoestratègics enfrontats pel control dels recursos (encara) disponibles però idèntics en l'essencial, al voltant de la idea d'un poder cada vegada més allunyat del control ciutadà, més aliè als interessos de la població, més irresponsable respecte d'un futur cada vegada més negre per al conjunt de la humanitat. 
Amb aquest menú espès, caòtic i indigest anem acabant l'any, sense massa espai per a l'esperança com no siga la de fiar-ho tot a les pròpies forces i a la força de l'imprevist, de la capacitat de reacció que sempre es posa a prova en les grans ocasions. De manera que demanar que l'any que ve mos ho millore no és demanar massa ni és voler la lluna en un cove, perquè estem tan fotuts, al capdavall, que no ens podem permetre el luxe del pessisme. Que ho acabeu de passar bé. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de desembre de 2024.]

L'assalt a À punt

S'ha dit i repetit d'ençà de la dana (crec que ja podem escriure així el que és considerat el principal neologisme de l'any que s'acaba), però potser val la pena, en temps d'incerteses i no gens dissimulades amenaces, insistir-hi. La radiotelevisió pública valenciana À punt es va guanyar a pols aquell dia i tots els que hi van seguir l'estima de cada vegada mésvalencians, inclosos suspicaços incrèduls com qui açò signa. Ens adonàvem que la ràdio i la televisió valencianes podien complir per fi la principal comesa que els dona la raó de ser: informar en clau valenciana, és a dir, partint de la pròpia realitat social, geogràfica, històrica, cultural i lingüística. Que podien mantenir una mirada que viatgés des d'ací i s'obrís ala resta del món en un camí d'anada i tornada i una rica dinàmica de contextos, implicacions i polièdriques interferències. La realitat, que aquells dies es mostrava amb tota la seua excepcional i terrible cruesa, podia arribar a les nostres pantalles, ordinadors, mòbils i aparells de ràdio sense mediatitzacions innecessàries, en viu i en directe. I fer-ho de manera solvent, amb tot el valor de la proximitat, el veïnatge i la confiança que transmet el convenciment de pertànyer a una comunitat nacional de perfils nítids, clarament identificable per la immensitat de la tragèdia a què s'enfrontava, pel paisatge desolat i compartit, però molt especialment també per la llengua a través de la qual s'afermaven els lligams entre informadors i informats, entre periodistes i ciutadans. Que el conjunt del País Valencià podia per fi ser, i de fet ho era ja d'una manera que sentíem com a irreversible per absolutament necessària, subjecte informatiu, és a dir, autocentrat. D'alguna manera els dies de la dana van constituir, des del punt de vista informatiu i periodístic si més no, una mena d'assaig general del que el País Valencià podia ser a nivell més àmpliament polític: una realitat comuna conscientment sentida i assumida, una pràctica d'autogestió de les pròpies necessitats i recursos, una manera específica de veure i viure en el món. Mentre la majoria de mitjans d'àmbit estatal, passats els primers impactes informatius, ja atenien altres qüestions, els professionals d'À punt continuaven enfangant-se i arribant amb els seus micròfons i càmeres als llocs més remots i inaccessibles de la devastació, continuaven informant amb rigor i passió de les petites històries que donen sentit a la història majúscula, dels drames humans que escapen a la fredor asèptica de les estadístiques. À punt va fer-nosconscients, en una lliçó pràctica i terrible, de la importància de comptar amb les pròpies forces, que allò de només el poble salva el poble era molt més que una consigna rutinària o una frase bonica. Que per primera vegada en la història del País Valencià modern, i després de la frustrada i estèril aventura de Canal 9, un mitjà públic i en valencià al servei dels interessos del país era no només possible sinó també imprescindible. Fins i tot ens estranyava que, amb tota la que estava caient al país i encara hi queia, amb una precarietat pressupostària directament proporcional a la nul·la voluntat informativa i democràtica dels mandarins actuals de la Generalitat, À punt encara aguantés dempeus i fent dignament la seua feina. No ens explicàvem com no havien començat les maniobres d'enderroc, tot i que sospitàvem que devien ja estar produint-se els moviments de control i manipulació del principal canal informatiu públic. El tàndem PPVox, que ha optat per mantenir en la poltrona el cadàver polític de Mazón, que s'hi aguanta també gràcies a la calculada tebiesa del PSPV-PSOE, necessita per a la seua supervivència sotmetre un À punt que encara creix en audiència i influència i convertir-lo en el seu principal aparell de propaganda.

Després d'entronitzar un militar per comandar la "reconstrucció" de les zones devastades, que de moment està fent-se a mida dels empresaris amiguets del poder i els interessos del capital, després dels simulacres de reparació i emblanquiment de responsabilitats institucionals i polítiques del desastre com el del funeral catedralici i l'activació de les campanyes d'autobombo (aquestes en un oportunista i fins ara inèdit valencià escrit en un cartell que ocupa tota la façana d'un altíssim d'edifici a la Gran Via Marquès del Túria de València), sembla que À punt té els dies comptats, segons que n'han informat Esperança Camps i Sebastià Carratalà. Si no volem que aquesta tropa aconseguesca els seus darrers –per ara– objectius, ja sabem què ens toca. I no ens hi juguem poc, certament.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià rl divendres 20 de desembre de 2024.]

Quatre notes napolitanes

Quants anys feia que els viatgers somniaven de venir-hi? Quants Nàpols coneixien abans de trepitjar-lo amb els peus? Quants continuaran ocults sota lloses i llambordes, al final de foscos carrerons, en les infinites esglésies, monestirs, castells, palaus i museus que s'alcen orgullosos o aguanten ací i allà enmig de la runa amb una mala salut de ferro? La de la vastitud inabastable és la primera sensació que assalta el viatger, condició aquesta –la humilitat o simple constatació d'una realitat inapel·lable– necessària per obrir-se a l'imprevist, per intentar mirar amb els menys prejudicis possibles. Perquè si un es deixa abassegar per l'omnipresència d'un Maradona elevat a tots els altars de la passió supersticiosa, una religiositat fanàtica i a flor de pell, mesclada amb grapats de paganisme ancestral; si un s'encanta amb algunes pel·lícules de Sorretino, amb les cançons de Renato Carosone o fins i tot amb el record d'una novel·la de Curzio Malaparte, per força la fotografia de la ciutat quedarà velada. Entre la precisió mil·limètrica amb què alguns preparen les seues incursions (diguem-ho clar: aquestes escapades d'uns dies, fent el turista discret, no es poden qualificar ben bé de viatges), devorant guies, demanant recomanacions a amics i coneguts, recopilant dades que els proporcionen la il·lusió del viatge molt abans d'eixir de casa i la simple improvisació bé hem de torbar-hi un punt intermedi. Cal, primer que res, confiar en els propis ulls i olfacte, i practicar una suspicàcia sistemàtica respecte del que pontifiquen guies, agències i benintencionats experts en la matèria.

Però, caòtica i confusa, multitudinària i bruta, Nàpols és una ciutat fàcil per als qui venim d'on venim, de la vora oest de la mateixa mar nostra. Fins les inflexions de l'idioma ens resulten properes i familiars, de manera que per molt que no pocs indígenes s'entesten a parlar-nos en espanyol (la necessitat és una font inesgotable de títols universitaris i estudis filològics), nosaltres ens mantenim en el nostre italià vacil·lant, això podríem fer! Per dur-nos la contrària i privar-nos del tòpic de la lluminositat mediterrània, ens han eixit uns dies rúfols de pluja i fred, amb la qual cosa el refredat que arrosseguem des de València s'ha transformat en una sensació de febrícula i debilitat i en atacs de tos irreprimible, una bronquitis en tota regla, la qual cosa no ens impedeix travar mínimes converses amb la gent que en general és molt amable i moure'ns amunt i avall. El que pitjor portem són les inevitables pizzes. En el que d'altres, la majoria, consideren un paradís gastronòmic d'eficàcia universal, un bé dels déus, nosaltres només hi veiem un menjar vulgar, una mescla de resultats dubtosos. I comparades amb les nostres coques amb tomaca, senzilles i substancioses, o les coquetes de dacsa de la Marina, no hi ha color. Diríem que la pizza s'ha perdut en els recargolaments barrocs tan del gust dels napolitans, un menjar per atipar-se, no per delectar-se. Ens hem conjurat per no tornar-hi en uns quants dies. Perquè hi ha, òbviament, altres coses, molt més bones, el peix, per exemple, peixos modestos com la mabra o l'anguila que solen servir fregides, i tota mena de mariscos. I el vi, per descomptat. El mínim que es pot demanar a un plat és saber, pel gust, la vista, el tacte, l'olfacte i, és clar, pel paladar, què estàs menjant, cosa impossible de discernir en el cas de la pizza, siga bona, regular o decididament dolenta. Fes d'un plat popular una indústria d'ocupació militar com la que, via americana sobretot, han fet de la pizza i la desolació, la tristesa i la manca de gust seran completes. Però la sorpresa hi és, atenta a trabalsar-te i alegrar-te el dia quan ja quasi el donaves per perdut. Per això cal fugir de la ruta turística com de la pesta. I la sopresa ha estat, en demanar nosaltres una sopa ben calenteta per combatre el refredat, una zuppa di fagioli (i em preguntava com es podia preparar una sopa de fesols) que ha aterrat damunt la taula i que complia amb totes les virtuts d'una magnífica olleta de bledes. La trama llatina funciona a molts nivells i especialment el culinari. L'olla ens ha alegrat el cos i la vida i ha permès que donem per bones les caminades infructuoses costera amunt per conquistar alguna vista panoràmica de la ciutat, els passejos pels carrers dels pessebres, el millor cafè del món, curt i intens, que –això és infal·lible– pots demanar en qualsevol baret o tuguri, que no et decebrà, i sense la impertinència amadrilenyada del solo?. I, és clar, la ceràmica radiant de Santa Chiara, la meravella completa del Museu Arqueològic, les llibreries del final de Via Tribunali, l'algaravia de Via Toledo (no per la ciutat espanyola sinó per un Virrei així anomenat). Quatre notes sobre la ciutat, quatre dies que anem apamant-la, quatre giornate, com aquelles en què el poble de Nàpols va alliberar la seua ciutat del domini de l'Exèrcit alemany entre el 27 i el 30 de setembre de 1943, eternitzades per la filmografia, els monuments urbans, una estació de metro i la memòria popular.

[Publicat, amb el títol "Quatre notes sobre Nàpols", al Diari La Veu del País Valencià, el divendres 13 de desembre de 2024.]

 

 

 

La força del carrer

Fa una setmana de la segona gran manifestació contra Mazón, quan un centenar llarg de milers de ciutadans vam recórrer els carrers de València. Sens dubte n'hauríem pogut ser molts més si no hagués estat pels embussos d'entrada a la ciutat provocats pels talls de carrers a compte de la marató de l'endemà, la presència intimidatòria de la policia vedant espai públic a la lliure circulació i els diaris problemes del transport. És prompte, atesa la sordesa crònica i autoinduïda amb què el poder institucional respon al clamor del carrer, per avaluar els efectes de la pressió popular. I fàcil caure en el desànim i pensar que tanta mobilització no serveix de gran cosa. O pitjor encara, concloure que presoners com són de la supèrbia i la distància sideral que els aïlla i protegeix dels seus administrats, a les protestes només hi responen amb més iniquitat, amb major menyspreu per la voluntat massivament expressada pel poble. No cal sinó observar els moviments que s'han produït en el teatre d'ombres del Palau aquesta setmana per albergar aquests dubtes.

D'una banda els rellevaments inútils que asseguren poltrones i fidelitats i que són els habituals en aquestes crisis. Dir per exemple que la nova consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme (quanta faena per a una expresidenta d'empresaris del calçat!) Marián Cano és l'enèsima repetició d'una pel·lícula que ja hem vist massa vegades és quedar-se curt. Tornar a llegir el paperot dels camps de golf com a font de riquesa, i més en les actuals circumstàncies presidides pel fang, el dolor i la recuperació del desastre, en una xulla esgrogueïda i gastada en els exàmens del passat, és un insult al sentit comú, una provocació delirant a la gent d'algú que no toca de peus a terra. Impossible maquillar tanta ineptitud. En la mateixa línia de despropòsits cal situar els honoraris del general vicepresident o vicepresident general Gan Pampol i la seua afirmació que no acatarà ordres o directrius polítiques (sorprèn aquest esperit d'insubordinació en un militar professional; o potser és que, en sintonia amb Vox, ens vol fer creure que tots els polítics són iguals excepte ell o ells, és clar). Reblen de moment el clau de les estupideses, la insensibilitat i el menyspreu a les víctimes de la DANA les declaracions de l'alcaldessa de Bigastre Teresa Belmonte, que també és senadora pel PP (quant de treball per a una persona sola!), en les quals sumava a les víctimes mortals dels aiguats les destituïdes i inefables Montes i Pradas. No han sorprès les seues paraules ni les inoportunes disculpes als veïns de Bigastre, acostumats a les maneres autoritàries i la tirada a respondre amb represàlies els crítics de la seua gestió. En el terreny més indissimuladament crematístic continua la pluja de milions a empresaris acòlits al règim i a les entitats fantasmes que promouen la guerra contra el valencià. Ranera de la mort o cant del cigne? Mentrestant el blanc principal de totes les protestes, el President que anirà junyit per sempre més al carro de Picassent, i que potser seguirà un dia les passes del seu protector i promotor Zaplana, s'amaga en la zona d'ombra del teatre cortesà, protegit dels flaixos i les preguntes de la premsa. Tot, en fi, vist a peu pla, ens podria induir a pensar en la inutilitat de les nostres protestes, que és precisament el que pretenen que pensem mentre s'enroquen com peces poregoses en el tauler polític i rere les cortines de vellut que els aïllen del poble.

El rellotge se'ls va aturar el 29 d'octubre hores abans de la mala hora de les 20.11 i ja no ha tornat a moure's per molt que intenten dissimular-ho. Les maniobres de distracció política a què assistim aquests dies indiquen, precisament, la feblesa de l'actual govern valencià i de les institucions que controlen, enfangades en el descrèdit i la inoperància, i que la mobilització popular és al capdavall l'única garantia de canvi efectiu. És una qüestió de temps, d'organització i d'insistència, perquè el poble valencià encara paga dècades de despolitització i narcosi desinformativa, i d'ampliar en quantitat i qualitat les formes de la protesta. És veritat que el destí de Mazón i els seus també es troba en mans d'altres agents i es dirimeix lluny del País Valencià. Ens pot semblar que el PSPV-PSOE es troba sumit en el seu complex de cagadubtes per les reticències a donar suport a la moció que proposa Compromís, però aquesta inhibició –que al capdavall és complicitat amb un PP agonitzant– es nodreix de càlculs precisos i apostes per la conservació del règim i del poder a Madrid. En el càlcul sembla no entrar la variable de la factura que hauran de pagar si el clam als carrers valencians es consolida i s'expandeix mentre ells obeeixen la veu de l'amo de la metròpoli, com han fet sempre. Senten que la terra tremola als peus del poder constituït d'una manera com no s'havia vist i sentit en molt de temps al País Valencià. I això només ha estat possible, ben lluny de les intrigues amb què els poderosos controlen i es reparteixen el poder, per la convicció i la força multitudinària del carrer.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de desembre de 2024.]

 

                  [La plaça de la Mare de Déu de València plena de gom a gom el 30 de novembre de 2024. Foto: Diari La Veu del País  Valencià].
 

Uns entre tants

La meua filla ha organitzat una petita xarxa per repartir estris de primera necessitat, neveres, microones, accessoris de cuina, roba, joguets per als infants, entre damnificats de la gota freda. Tot allò que fa un mes era sobrer, o feia nosa en un racó, ocupava massa espai, havia passat de moda i ningú no es molestava a reparar, ara fa la seua feina d'humil servei domèstic. I no hi ha mans per a tanta necessitat provocada per la devastació i el mal govern. De l'opulència despreocupada, del tedi de la falsa abundància, de l'ànim tocacampanes, dels automatismes sense trellat hem tornat en un sospir a l'època de les estretors, de les mans que s'ajunten, del valor elemental de les coses. I dels gestos, de les paraules que poden durar molt més que els objectes d'un luxe que al final hem comprès que era de cartó pedra i que podia endur-se'l la fúria de l'aigua, la tossudesa apegalosa i tòxica del fang.

Ens acostem a Benicull del Xúquer, a tocar d'Algemesí, tan durament castigat també pel cabal desbocat del riu Magre engreixat per l'aiguat en les terres altes i la supèrbia imperdonable dels poderosos. A la vora de la pista de Silla, ja convertida en frontera de l'horror, el melic laberíntic de l'Horta Sud, de muralles tan febles que no han pogut resistir l'embat de l'aigua, encara s'amunteguen castells fantasmagòrics de cotxes i gavadals de fang i porqueria. Enmig d'un dia tan clar i bell fa més de mal contemplar tanta desolació. Descarreguem la primera comanda en una caseta als afores del poble, a una parella jove que es va salvar pels pèls i que ara ens conta el seu tràngol amb la veu tremolosa i les mans endurides de tanta neteja. Tenen dues filles, de vuit i quatre anys, que ara són a escola. La dona necessita parlar i parlar, explicar-nos que són treballadors, que mai no havien hagut de demanar res, que amb el que tenien anaven apanyant-se, que ara viuen a ca sa mare, que sobretot la major tardarà a poder oblidar la ferocitat de la riuada que quasi se les emporta. Pregunte per Guadassuar i l'home m'explica que també allà van patir inundacions. "Però els de Guadassuar són gent molt ferma", em diu, "i molts tenen terres i es dediquen a les feines del camp. De seguida van posar en marxa els tractors, les bombes de polvoritzar, tot allò amb què treballen cada dia, i en un tres i no res ho tenien tot net i aclarit. Quan van arribar-hi els militars i el personal d'emergències, ja no hi havia faena per a ells". Ens prometem venir l'any que ve a la festa ancestral d'Algemesí i les seues muixerangues i processons, de no ajornar més temps el coneixement de tants camins per recórrer com s'obrin a la Ribera. I venir-hi de la mà de Francesc Viadel i Rafa Xambó, d'Eduard Roig i Mercè i Eduard Sarrió, que ha perdut alguna cosa més que la biblioteca d'anys d'experiències i aprenentatge amb la riuada però que conserva incòlume la bonhomia, les ganes de viure i la força per lluitar per un país més digne.

Al barri vell de Catarroja, a tocar de l'església, una altra dona ens esperava. Malgrat que l'aigua li va entrar de ple a la seua casa de planta baixa i primer pis i que va llançar-li a perdre tot el que hi havia, no ha patit tant de mal perquè el seu barri és la part més alta del poble, potser un parell de pams que decanten l'incert destí a un costat o l'altre. Alguna cosa en la seua mirada, en la tremolor fatigada de la seua fortalesa, ens diu que encara tardarà temps a refer-se del colp. "Però la vida continua i hem de tirar avant. Gràcies pel microones, ens vindrà molt bé". I pel Camí Reial, la carretera de sempre, la dels semàfors inacabables que travessàvem neguitosos de lentitud i quilòmetres quan tornàvem d'Alcoi a València, ens arribem a Massanassa, per lliurar la darrera comanda del dia. Resulta ser la destinatària –casualitats de la vida en un món que continua sent un mocador–, una vella coneguda de la meua filla, marroquina d'origen, avui dedicada a tasques de voluntariat que coordina l'ajuntament del poble. Tota l'ajuda que tan gasiva va ser els primers dies sembla concentrada ara en estranya promiscuïtat. Uniformats diversos, militars de la UME, policies municipals vinguts de Madrid, maquinària pesada, camions extractors, furgonetes de repartiment. I missatges d'ànims en pancartes fetes per voluntaris brillant amb llum pròpia. I gent amb mascaretes i botes d'aigua fent cues: per sol·licitar ajudes d'urgència, per demanar que no se'ls menge de nou la riuada de la burocràcia, per renovar documents perduts en la barrancada, per continuar amb les tasques de neteja, carregant bosses de menjar. Fins per comprar dècims per a la loteria de Nadal. Confiats a l'atzar o la realitat de les pròpies forces, l'aigua va tornant a mare, la vida reprèn el seu curs amb prou feines i alè entretallat. Impossible no evocar avui la veu del poeta, l'enumeració interminable de la destrossa, impossible no aprendre de les lliçons de sempre, impossible oblidar els morts i el fangar, la cantilena dels greuges, l'evidència de causes i conseqüències, l'esperança que s'obri pas per les cantonades més sinistres i que floreix com una rosa de paper entre les mans. Impossible avui no sentir-nos uns entre tants com esperen i treballen.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 de novembre de 2024.]

 

                                                                           [Foto EFE/ Biel Aliño.]
 

Si vas nàixer per a martell

Potser és que tot el que està passant des de la DANA té un aire de déjà vu que no paren de venir-me cançons al cap, el Va com va d'Ovidi (sobre l'assumpció de responsabilitats individuals i col·lectives en les situacions d'injustícia: "Si jo no en tinc per mi, si tu no en tens mai prou") o el Quan creus que ja s'acaba raimonià ("Aquesta vella, odiada nit"). Per molt que semblen insuperables les proves d'ineptitud, irresponsabilitat, corrupció i misèria moral de què el PP ha donat sobrades mostres en el passat, i que culminen en la criminal gestió de la gota freda, amb 221 morts, danys materials incalculables i una crisi social, política i econòmica que marcarà a foc el futur immediat del país, aquest partit –qualificat pel Tribunal Suprem espanyol, arran de la Gürtel, d'associació per delinquir– té una capacitat increïble per batre els propis rècords d'estultícia. El PP no solament no escarmenta sinó que cada vegada la fa més lletja i més grossa. I no li cal ni dissimular. Si vas nàixer per a martell, del cel et plouen els claus, diu una altra cèlebre cançó que parla de la mort d'un pobre pinxo de cantonades. I qui va nàixer per delinquir i aprofitar el poder per lucrar-se i afavorir els del propi clan no pot fer res més que això, perquè la cleptocràcia és una addicció que només es pot superar amb el correctiu de la pressió social, les urnes i els tribunals (aquest últim difícil d'aplicar en un estat on la cleptomania del poderós és un mal endèmic). Francisco Camps, el Mortet com l'anomenà la brama popular, és un bon exemple del que estem dient: no només no va haver d'assumir cap responsabilitat per delictes que l'esguitaven fins en els vestits d'alta (i regalada) costura sinó que el seu partit, amb l'altre expresident enxampat amb les mans en la pastera però eximit d'haver d'entrar en presó, Eduardo Zaplana, i un llarg etcètera de corruptes fent tanda per a judicis o màgicament desapareguts, va tornar a guanyar les eleccions –amb mètodes, ara ho sabem, molt coherents amb la seua doctrina cleptomaníaca. Sense mobilitzacions ni urnes capaces de tombar el règim que vam heretar de Franco i la seua monarquia, això va com va, com volem.

Ni l'enorme tragèdia de la DANA, amb la mirada social fixa per primera volta en el clatell i els ulls dels seus principals responsables, ha pogut modificar la conducta addictiva de Mazón i companyia. Si mai van desaparèixer d'escena, tornen els contractes a dit amb llum i taquígrafs (la impunitat ja els ha incapacitat per a la simulació i la decència), amb la sang encara calenta, amb el fang arrapat als ossos i la pena: Becsa SA, de Gabriel Batalla, condemnat en 2019 per finançament il·legal del PP, més de 6 milions; CHM Obras e Infraestructuras, de Rafael Martínez Berna, també condemnat per finançament il·legal del PP, més de 3 milions; Facsa, d'Enrique Gimeno, condemnat a presó en el mateix cas Gürtel, 1'5 milions; la Sociedad de Agricultores de la Vega acumula més de 9 milions en contractes després d'haver finançat el PP en 2006 i 2007; Pavasal SA, que també va finançar el PP fa més de 15 anys, més de 5 milions; FCC Aqualia SA, empresa condemnada en el cas Taula, més de 7 milions.

Quan creus que ja s'acaba torna a començar. Si hi ha maror, peix en abundor. En la rebolica de la mort i del desastre, sobre les ruïnes del fang i la destrucció, les aus carronyeres ja celebren el seu festí immund. Del cel plouen els claus per a les seues martellades. Recuperació econòmica i social, diu Mazón, després de la DANA. El sentit comú tendeix a pensar que per a tal fi res millor que la gestió d'economistes o sociòlegs competents. O de savis geògrafs, experts en canvi climàtic. O de gent d'honradesa i tenacitat a prova de bombes. Gent de consens, gent fiable. El PP, en canvi, com el PSOE quan la pandèmia (és just recordar-ho) s'estima més la lluentor de les medalles, el pas marcial i l'ordeno y mando, de manera que Mazón ha col·locat també a dit (al final se li farà aquest òrgan més llarg que el nas de mentider) els generals Francisco Gan Pampol i Venancio Aguado de Diego al front de la presumpta reconstrucció. Del primer sabem que sovinteja les tertúlies i la premsa, que comandà la força militar establerta a Bòsnia després de la guerra i que és autor del llibre El arte de mandar bien. Querer, poder, saber. Sense descartar que el figuerenc puga ser un magnífic professional en el seu camp de batalla, tot fa pensar que aquest nomenament té més a veure amb una maniobra de protecció de l'ombra de Mazón i amb la capacitat dissuassiva que dos generals poden exercir davant qualsevol vel·leïtat popular de canvis efectius de l'estat (lamentable) de coses. Temps al temps. De moment assistim a la preocupant substitució de la política de parlament, debat i democràcia per experts en l'art de manar i la sobtada conversió del poble sobirà en simple personal de tropa. Manar exigeix obeir i l'obediència, cega o deguda, és radicalment contrària al correctiu que els nous temps reclamen als polítics ineptes i corruptes.

 [Les dades sobre contractes a dit a empreses amigues han sigut extretes de l'article de Manuel Lillo i Usechi "Qui són els empresaris condemnats per la Gürtel sol·lcitats per Mazón per a la 'reconstrucció'?]

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 de novembre de 2024.] 

 

 

Foc nou

Has encès la foguera però la fusta estava humida o potser encara era massa verda. "Padre, la leña no prende", s'exclamava el fill envejós i parricida del poema La tierra de Alvargonzález d'Antonio Machado. Debades hi afegeixes un tros de paper o cartró, debades ventes amb força l'exigua foguera per intentar reviscolar la flama. El foc no pren amb la deguda consistència i seguit seguit s'apaga. És el moment de fer-ne un de nou, de fer bé les coses des del principi: triar bons branquillons per col·locar-los a la base, posar-hi llenya ben seca distribuïda harmònicament perquè l'aire el mantinga viu. Ara per fi tira bé i escalfa i forma unes brases potents que oportunament nodrides faran que el foc dure hores.

Fa quinze dies que la DANA va arrasar vides, cases, vehicles, infraestructures i collites de pobles sencers, tot el que trobava al seu pas. Fou el 29 d'octubre, dia que quedarà indeleble en la memòria dels valencians com la desfeta tràgica d'una il·lusió, com el despertar traumàtic de dècades d'obediència cega als mites que ens volen espanyols de primera, felices criatures solars, fills que viuen en la fosca plenitud d'ofrenar ridícules glòries a uns déus estranys. Aquell vespre de mort, amb la furiosa llengua d'aigua i de fang emportant-s'ho tot, molts van caure en el compte que érem sols, que aquelles ombres que projectaven les televisions, aquelles veus omnipresents de les ràdios, aquella comèdia tan ben ordida per tots els mitjans protagonitzada per personatges anomenats Mazón, Sánchez, Feijóo, Abascal, Felip VI, Montes, Català, Camarero, Pradas, Rovira, Argüeso i companyia eren només espectres que vivien a anys llum de distància de la vida de cada dia, tan fràgil que en un tres i no res podia fugir de la mans per sempre. Però van aprendre una altra lliçó memorable: que l'abandonament i el silenci, el borum de la picabaralla partidista i els jocs de saló, la incompetència indiferent i classista, els al·lucinògens del poder, podien ser anul·lats per la força de la solidaritat i la mobilització populars.

Demà farà una setmana de les manifestacions a València, Castelló, Alzira, Elx i Alacant on, per una vegada, la gent va dir prou massivament i unànime exigint la dimissió de Mazón i la depuració de responsabilitats penals. El despertar de la ràbia d'un poble històricament submís que ara se sap maltractat, que ara sap que només el volen com a carn de treball i tribut, va desbordar València amb la seua força multicolor per clamar justícia. La comèdia, malgrat tot, continua a hores d'ara, i el titella Mazón, que penja d'un fil, eixirà avui al ple del Parlament Valencià a fer el numeret, però ni dimitirà ni el faran dimitir. A tot estirar caurà alguna peça menor. Per raons oposades però complementàries el PSOE-PSPV i el PP mantindran el cadàver de Mazón a la nevera de la morgue no sabem fins quan. Calculen, sens dubte, que la nostra ràbia anirà apagant-se com una foguera mal encesa, que de la indignació passarem a resignar-nos per tanta dissort. De fet, a la resposta solidària que ha encapçalat la joventut i ha vingut de tot el país i d'arreu i molt especialment de Catalunya, i la mobilització popular massiva i enèrgica, van començar molt prompte a oposar-hi la propaganda, la censura, la toxicitat desinformativa. Voluntaris i testimoniatges de vides trencades en directe prompte van sent substituïts per uniformats i els tractors heroics, pencaires i gratuïts dels nostres llauradors arraconats al fons de les pantalles. El rei mateix, que fa uns dies era rebut amb crits i fang a Paiporta, ara tornava al lloc del crim vestit de soldat, degudament blindat, per encoratjar la tropa. I el foc va apagant-se perquè no necessitem tan sols que facen dimitir Mazón i ens en posen un altre de més o menys idèntica burrera indiferent. No necessitem que amb la coartada de la incompetència autòctona a Madrid es pengen les medalles d'una reconstrucció que arribarà amb comptagotes i que servirà com a moneda de canvi i xantatge. El que necessitem és un foc nou que arranque des de la base: dimissió i convocatòria d'eleccions al País Valencià.

Encara que potser la massa crítica que comença a fer-se càrrec de la realitat que patim en carn pròpia no arribe a ser determinant per al tomb d'un nou cicle polític, necessitem fer foc nou. Malgrat que el PSPV amague el cap d'estruç sota l'ala de Sánchez, necessitem el foc nou per no caure en la resignació i la paràlisi col·lectives. Malgrat els dubtes de Compromís, que no s'acaben de dissipar amb l'honesta intervenció del senador Morera ni amb el discurs (en valencià, ja era hora!) d'Àgueda Micó al Congrés espanyol, tan carregat d'emoció i retòrica com mancat de propostes polítiques d'una certa substància i concreció, excepte per reclamar alguna molleta als pressupostos de l'estat, el País Valencià necessita foc nou. Malgrat que aquest partit esquive la seua responsabilitat de formació valencianista per liderar l'exigència popular de dimissió de Mazón i companyia, malgrat que no siga capaç ni de moure una simple moció de censura al que ja no pot ser ni un dia més president dels valencians, necessitem fer foc nou. El vell proverbi que només el poble salva el poble, que tant s'ha repetit aquests dies, parla de la justa desconfiança envers un poder que ens és aliè. Diu que a l'hora de la veritat només podem comptar amb les pròpies forces i que per revifar el foc necessitem tot el nostre alè. Fer foc nou des de la mobilització social, l'únic que ara com ara ens pot donar una oportunitat per reviscolar d'entre el fang i les runes.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de novembre de 2024.]

 

 

Mai més

No és el que es coneixeria com el xapapote que el petrolier Prestige va començar a vessar a uns 50 quilòmetres de Finisterre el 13 de novembre de 2002. Allunyat mar endins, en una iniciativa desastrosa, el vaixell va enfonsar-se el 19 de novembre a uns 234 km de terra i alliberà una càrrega tòxica que s'estendria per 2.000 quilòmetres del litoral comprès entre el nord de Portugal i les Landes franceses. Aquella pega negra que vestí de tenebres la mar i les platges i que M. Rajoy, llavors Vicepresident del Govern Espanyol, descriví amb el seu peculiar humor negre com filets de plastilina quan eixien del buc enfonsat, fou la protagonista d'una de les catàstrofes mediambientals més severes de la història.

El que ha assolat 70 pobles del País Valencià de la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, la Ribera i l'Horta Sud i ha deixat un rastre de mort i destrucció sense precedents en avingudes d'aigua no ha estat aquella marea negra, amb les 63.000 tones de material altament contaminant que es calcula que van ser vessats aquells dies de fa vint-i-dos anys. Les comparacions, ja ho sabem, són odioses, i més entre esdeveniments de naturalesa tan distinta, perquè l'envestida de la DANA s'ha cobrat de moment més de dues-centes vides humanes i ha arrasat el medi urbà on es veuen obligats a malviure centenars de milers de persones. Però en un parell d'aspectes les tragèdies s'assemblen com dues gotes d'aigua, en termes de foscor però també de llum. La mateixa incompetència de les autoritats encarregades de gestionar-les, en els dos casos del PP, amb un seguit de decisions errònies que n'agreugen les conseqüències i la malaltissa obsessió per amagar informació, minimitzar els fets i llevar-se el mort de damunt, d'una banda, i l'allau de solidaritat popular que es posa en marxa, s'autoorganitza i escampa ràpidament per tot l'espai afectat. És per aquestes coincidències que la tragèdia del Prestige i el títol de la columna d'avui m'han vingut al cap. Unes 200.000 persones es van manifestar a La Corunya l'1 de desembre d'aquell any sota el lema Nunca mais. El xapapote que alguns mariners van llançar contra càrrecs gallecs del PP o els ous amb què fou rebut Zapatero són els equivalents del fang que gent de Paiporta va disparar contra els reis, Mazón i Sánchez i va obligar-los a eixir per cames. La substància que identifica la desgràcia dels pobles convertida en el símbol de la injustícia i de la ràbia, la mateixa matèria amorfa, apegalosa i pudent que els destrossa les vides embruta el vestit dels poderosos i els deixa nus. Ni que siga per un temps i a la vista de tothom. Quants responsables polítics de la mala gestió de la tragèdia del Prestige van retre comptes davant la justícia?

Per bé que tots els dits apunten Mazón des de primera hora, fins els del seu propi partit, i que aquest lamentable personatge ja té tota la pinta d'un autèntic cadàver polític per molt que s'escarrasse encara a dissimular-ho, podria ben ser que es repetís la història de Galícia o la de l'accident del metro de València: impunitat total. Però si des de la contenció que exigeix el treball solidari i el dolor compartit volem que tragèdies com la que estem vivint els valencians no es tornen a repetir mai més hem de transformar la indignació i la ràbia, els projectils de fang i crits, en un horitzó polític que funde les bases per a una reconstrucció del país en termes radicalment diferents als imposats des del franquisme i que han donat carta blanca a l'especulació del sòl i l'urbanisme descontrolat, l'amuntegament de carn de treball i marginal en ciutats i barris lletjament infradotats, la subsidiarietat del transport públic, la construcció aberrant en llocs inundables, la destrucció de l'horta i els espais naturals i un llarg etcètera. Per a això no n'hi ha prou de fer dimitir Mazón i tot el seu equip de Govern. Exigir responsabilitats jurídiques i convocatòria avançada d'eleccions serien els primers passos per a una eixida efectiva i duradora, airosa, d'un fang que pot durar molts anys i comprometre greument el futur col·lectiu. Per posar fi a l'infrafinançament, l'espoli i el deute històric que secularment perjudica i empobreix els valencians i capgirar el sentit de la gestió pública actual, cal que ens governe gent capaç que conega i estime el país i que compte amb els millors especialistes en tots els camps. Ni Mazón ni el seu partit ni els qui fins ara, amb responsabilitats de govern, no han sabut buscar l'horitzó que el País Valencià necessita no estan capacitats per a tant. El mai més que volem multitudinari i ple de força aquest dissabte a Elx, Alacant i València hauria de ser un clamor per obrir una nova fase, decisiva, per al País Valencià.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 8 de novembre de 2024.]

 

[Foto: Vilaweb 9/11/2024]