diumenge, 27 de novembre de 2022

Fotos que parlen

Ha volgut l'atzar que coincidissen en el temps dues fotografies tan antagòniques entre elles com significatives del moment i el lloc en què vivim. Les fotografies en qüestió, és clar, il·lustren, subratllen i resumeixen sengles notícies, l'una remet a una aparent victòria, l'altra l'hem de comptar entre les derrotes més sonores de la democràcia a l'espanyola. La primera ens mostra un Felip VI pletòric, practicant la proverbial campetxania de la nissaga, per a la qual havia semblat tan inepte fins ara, amb aquella cara de prunes agres que se li va quedar arran de l'ensurt del referèndum de l'1 d'octubre de 2017 i el discurs d'exaltació de la repressió que va fer dos dies més tard davant les càmeres. I és que als poderosos els encisen els triomfs esportius, sobretot quan els protagonitzen ells mateixos, per mèrits propis o més sovint per condescendència dels presumptes rivals. Recordem aquells salmons grossíssims que Franco pescava sense despentinar-se o les competicions de vela en què participava el seu hereu durant els breus parèntesis que li permetien la caça d'elefants a Bostwana o la d'altres peces majors per l'Europa cortesana. Però quan realment toquen el cel és quan la seua selecció aconsegueix una victòria tan contundent com la de l'altre dia, encara que siga contra un equip més aviat modest com el de Costa Rica –ja se sap que en el futbol no hi ha rival menor i que més val curar-se en salut. L'esport, sobretot l'anomenat esport rei (qualsevol excusa és bona per propagar la monarquia), és el terreny idoni per al descans dels guerrers que lluiten cada dia pel benestar dels súbdits, ja se sap. A més, enmig de tantes amargueses com han portat les crisis dels últims anys, en primer lloc la de la credibilitat d'una institució intocablement opaca que ens costa un ull de la cara i que ja no sabem si és millor que siga coronada pel tarambana del pare o pel fill antipàtic, cal saber aprofitar l'avinentesa. I què millor que amb el vent de popa de l'eufòria general per l'èxit de la roja deixar-se caure pel vestidor dels herois a rentar-se la cara de mala llet impassible. I fer-se l'oportuna fotografia i donar-se-les d'entès, en un país on tots en són catedràtics, per exaltar, més que no pas la victòria, el joc mateix de la seua selecció. God save the sportman king!

La segona, en canvi, és la imatge de la dignitat no sotmesa però empresonada, castigada, precisament per haver estat declarada culpable d'injúries a la corona i enaltiment del terrorisme. És la foto de la batalla perduda per la llibertat d'expressió, de la derrota de la imparcialitat d'una justícia feta a la mida i els interessos dels manaires. Provisional, com tota derrota (i també tota victòria), la fotografia del raper Pablo Hasel a l'Audiència de Lleida ens recorda tots els casos que en els últims temps han portat a la presó o a l'exili practicants de les llibertats democràtiques en judicis plens d'irregularitats, lectures esbiaixades de la llei i falsos testimonis. Com en el cas sagnant dels joves d'Altsasu i de tants encausats com viuen amb l'ai al cor d'una justícia que no costa gens d'identificar amb un simple i implacable aparell repressor. Potser vindran els bonegons d'Europa un dia o altre, com ja n'han vingut d'Amnistia Internacional i altres organismes internacionals de defensa dels drets humans, i menys probablement un cert rescabalament pel mal infligit. Però el temps de presó i exili ja no el recuperarà ningú. I potser, en el fons, tampoc el dolor que deuen sentir els qui havent fet un pas avant han pogut comprovar en girar-se que estaven sols, mancats del moviment solidari que hauria pogut impedir la seua condemna. O pitjor, que els crits per les victòries futbolístiques, amplificats amb les imatges del rei retratant-se al vestidor, ensordien les consciències i consolidaven poc o molt, i sempre de moment, el poder dels intocables camuflats de campetxans.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el 25 de novembre de 2022.]

 


 


diumenge, 20 de novembre de 2022

Qatar i la trampa de la llei

El 20 de novembre, quan a les 17.00 en punt hora local l'àrbitre xiule, començarà el partit de futbol entre les seleccions de Qatar i Equador. Serà l'inici d'un mundial que durarà fins al 18 de desembre. El primer baló del que ja és conegut com el mundial de la vergonya començarà llavors a rodar per la gespa de l'estadi Al-Bayt, a la ciutat qatariana d'Al-Khor, una de les vuit meravelles arquitectòniques inspirades en motius de la cultura tradicional àrab alçades per a l'ocasió enmig del desert. Entre el cinisme que accepta com a inevitable la celebració del mundial en una de les grans tiranies que esquitxen el mapamundi i l'alleujament de la mala consciència occidental amb la denúncia de les penoses condicions de vida i mort que pateixen els treballadors estrangers, l'esfèrica continuarà anant d'ací cap allà per decidir entre crits, aplaudiments, vítols, plors i abraçades, alguna que altra picabaralla i no poques morts i suïcidis, qui seran els tocats per la Glòria de la Victòria i quants graus pujarà l'orgull patriòtic dels qui se sentiran representats pels colors nacionals. Amb l'ai al cor de milions i milions de persones, el mateix planeta Terra detindrà un moment la rotació sobre l'eix i la seua òrbita tossuda al voltant del sol, mentre dura la xiulada inaugural, per després, inspirat en el moviment del baló, continuar el viatge amb un sospir d'alleujament. S'obrirà llavors el simulacre d'armistici del mundial, i sobre la suavitat de la gespa crescuda en el terreny més àrid gràcies als petrodòlars, continuarà engreixant-se el negoci universal, el mateix que ha provocat segons el The Guardian, citat per Amnistia Internacional, no menys de 6.500 morts de treballadors per les extremes condicions laborals en un país encara sotmès al sistema kafala, o de patrocini en règim de semiesclavitud, mitjançant el qual l'obrer queda lligat a l'empresari. Fa 4.700 anys a l'Antic Egipte ja es feien servir similars mètodes d'explotació per alçar les piràmides. Efectivament, el món no avança, gira. Per respondre les tímides protestes fetes a la vulneració de drets que a Qatar i les altres monarquies del Golf (inclosos els Emirats Àrabs Units, on el rei emèrit espanyol viu el seu exili de luxe en pagament als serveis prestats en forma d'armes i altres suculents negocis a aquells sàtrapes) tenen carta de naturalesa, com ara la penalització de l'homosexualitat o les rutinàries discriminacions a les dones, les autoritats del país hi addueixen tot de lleis i reformes en marxa. Ací ja sabem com funcionen les lleis i les seues trampes. I allà sens dubte també. Però el món continuarà girant en retransmissions televisives que alçaran butllofes i passions com una estrepitosa màquina escurabutxaques. L'armistici i el seu simulacre no evitaran que continuen caient bombes sobre Ucraïna, Palestina o el Kurdistan ni malmetent-se encara més la vida de milions de persones ni els desequilibris que assoten el planeta. Part dels materials dels faraònics estadis alçats per a la gran festa, això sí, reciclats, aniran a parar a països pobres, potser per rescabalar tanta mort infame. És la generositat ostentosa dels més rics, el blanqueig descarat del crim, la pintura verda, ecològica i políticament correcta de la manca absoluta de vergonya.

Sí, ací en sabem molt, de tot això, d'emblanquinar els murs plens de sang, de fer lleis que es converteixen en laberints inútils, d'un pas avant i dos arrere, d'amagar els assassins a les clavegueres de l'estat i engreixar-los amb diners dels pressupostos i despatxos oficials. En sabem molt perquè precisament el mateix 20 de novembre en què s'inaugurarà el mundial de la vergonya del luxe farà 47 anys que Franco va morir de mort natural i que els crims de la seua dictadura esperen una reparació que mai no arriba, malgrat les lleis o gràcies a elles, però sobretot per culpa d'una inèrcia antidemocràtica adherida al cos social com un llast que no es vol amollar, per una por secular, per una submissió transmesa de derrota en derrota i de victòria en victòria arrancada amb sang. Perquè no arriben ni la reparació ni el càstig ni siguen mai obertes les portes de la llibertat es dicten lleis i ordres, per emblanquir els dèficits democràtics de cara a Europa, per simular que s'amplien drets quan, com en el cas de la conversió del delicte de sedició en noves restriccions al dret de protesta i manifestació, es reescriuen les lleis ad hominem –ho va dir Pedro Sánchez i ho va ratificar la vicepresidenta Nadia Calviño per dissipar dubtes– amb el declarat objectiu de castigar el president Puigdemont per haver posat les urnes i declarat la independència. Res de tot això no importarà, ni ha importat mai, mentre s'òmpliguen els estadis i ens siga servit el plat quotidià del futbol i tots els altres opiacis a la taula. El pa nostre de cada dia i que rebente el món a trossos! Amén.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 18 de novembre de 2022.]

 



 

diumenge, 13 de novembre de 2022

Traductor

De tant en tant la literatura sembla tan endreçadeta que et produeix la il·lusió que vius en un país normal. Sinifique el que signifique país normal, si no és simple entelèquia, a més de tenir assegurat un primer plat, t'hi pots permetre el luxe d'un segon plat i fins de postres i cafè, i en casos excepcionals el d'una botella de bon cava. Un país on és possible, ni que siga de tant en tant, articular amb rigor el valor afegit de la cultura i el de l'art verbal en qualsevol de les seues formes. Un país ja no obsedit per la pura supervivència d'una llengua i una cultura (que també, i quin remei!), amb una massa considerable i consolidada de lectors, escriptors, editorials i tot això que vulgarment en diem mercat. De tant en tant, no per art de màgia ni xambes astrals, sinó per la voluntat tossuda del treball, pots tenir la il·lusió que vius en un país normal, la qual cosa et permet viure de facto, d'alguna manera, ja en un país normal. Perquè no hi ha manera de construir un país normal en la seua impossibilitat, o d'alçar un país possible en la seua anormalitat, que fer el camí caminant i demostrar que quasi tot és possible quan és necessari. Si no es fa visible damunt l'escenari de vegades sembla que la vida no hi és, que ací no passa res. La salut literària, i per tant d'una cultura, i per tant d'un país, depèn en bona mesura de la capacitat per suscitar i promocionar la reflexió, el debat entre els seus agents, i de fer-se visible i palpable a la llum pública, de satisfer com a segon plat de luxe l'apetit cultural del personal. Sabíem que la traducció, eixe segon plat imprescindible de tota cultura que a voltes també n'és plat principal, havia pres entre valencians un gruix i una qualitat ben remarcables des de feia anys. Hi comptàvem ja amb traduccions excel·lents d'Homer i Dante, de Montaigne i Dickinson, de Tranströmer i Glück, de Montale i Pasolini, de Ritsos i Seferis, de Pessoa i Sá-Carneiro, de Kafka i Verne, d'Arendt i Simic, de Camus i Sartre. Començàvem a ser un país normal en lluita contra les seues anomalies, digne d'una dieta cultural suculenta i nodridora, gràcies a l'esforç de traductors, editorials i lectors, del món civil i de l'institucional (aquest sovint amb comptagotes, tot s'ha de dir).

Tot això és el que aquest cap de setmana, en el marc incomparable de Sant Miquel dels Reis (i per una vegada el lloc comú és molt més que un simple tòpic), es representarà damunt l'escenari, amb micros, càmeres, ofici d'escriure i una polifonia de veus harmoniosa, en unes primeres jornades sobre traducció titulades justament Traduttore. Jornades i fira editorial de la traducció, un nou assaig, un simulacre de normalitat que ens avança la normalitat i és el fruit de la suma de moltes voluntats i del treball abnegat d'una persona clau, Juli Capilla, editor amb Mercè Climent de Lletra Impresa. L'equilibri entre la reflexió teòrica d'unes jornades, imprescindible en afers literaris, i el sentit pràctic d'una fira editorial, resumirà a la vista de tots l'esforç que el País Valencià ha esmerçat per esdevenir un actiu important en la construcció plural de la traducció en català, camí d'anada i tornada entre la pròpia llengua i les altres, diàleg que ens universalitza des de les circumstàncies particulars, corrent nerviós que aireja i escampa, que impulsa i concentra. Traduir vol dir fer passar, transportar, i és això en rigor. El traductor és el torsimany o trujamà medieval, l'intèrpret o intermediari, l'encarregat d'estendre els ponts necessaris per on flueix la saba del sentit, la construcció de la cultura, d'uns llocs a uns altres, d'unes llengües a unes altres, en la seua reinvenció incessant. Lluny del tòpic bíblic de la Torre de Babel com a càstig, el traduttore de la tradició humanista actualitza tothora l'esponerosa riquesa de les llengües i comença a fer realitat un món entre iguals, transfronterer, ple de vasos comunicants. Haurà valgut la pena l'esforç que ens portarà altres passes i ens situarà amb la pròpia veu entre les altres. Deixeu-vos-hi caure, l'espai s'omplirà de l'esperada pluja de les paraules, que farà més fèrtil la terra de la cultura.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 11 de novembre de 2022.]

 

                          [Motiu del cartell de Traduttore. Jornades i Fira Editorial de la Traducció.]

dijous, 10 de novembre de 2022

No rendir-se mai

Ricard Ripoll, Fènix. Premi Octubre Vicent Andrés Estellés de Poesia 2021. Tres i Quatre, Poesia núm. 190. València, març de 2022.

· · ·

Potser un dels trets més característics dels llibres de Ricard Ripoll (Sueca, 1959) siga la precisió amb què el poeta organitza el material literari i l'explicitud del motiu poètic que el genera, que al seu torn demana un repte inicial el desenvolupament del qual serà el llibre mateix, en la forma que és donada al lector. És el que els autors de l'OULIPO (OUvroir de LIttérature POtentielle), creat a París en 1960 per l'escriptor Raymond Queneau i el matemàtic François Le Lionnais, anomenaren trava o constricció. Aquest pretext creatiu, que per a Ricard Ripoll implica l'acceptació que la literatura "és un joc que es juga si es té la consciència que del dolor neixen flors", és a la base d'un llibre tan suggestiu com Antibiòtic. Aforismes per a un temps de crisi (2013), summa poeticovital de l'autor on tots i cada un dels aforismes, tres cada dia durant un any, escrits a les 8.00, a les 16.00 i a les 24.00, comencen per "Em sembla que". Per altres viaranys, el del sotmetiment a les regles compositives universals de la mètrica i la rima, Ricard Ripoll ens tornà a sorprendre anunciant El món s'acaba demà, llibre que es va presentar a Alcoi el 7 de març de 2020, l'ahir del confinament ordenat per la covid, i que és infinit i sempre en vigor en la seua factualitat de present, a la manera d'aquells rètols dels bars que anuncien "Avui no es fia, demà sí". L'arbre de moltes branques de Ricard Ripoll té la virtut de moure's inquiet per molts territoris sense que les seues arrels perden consistència. És una mateixa veu poderosa i profunda que entona moltes melodies i un mateix riu subterrani irriga tots els seus camps poètics, sempre oberts a l'infinit.

I tanmateix l'atzar és l'aventura, el camí que es camina, però la composició poètica que va creixent no s'abandona a la gratuïtat de la troballa ni a l'imperi del sentit. Tot significa, tot ocupa el seu lloc exacte sobre un fons d'infinit, tot és mesura i precisió en el llibre, en els llibres del nostre poeta. Perquè Fènix, el vell mite egipci, que traspassa gairebé totes les cultures, és el tornar a començar de nou cada dia mentre el carro d'Apol·lo s'atura un instant a l'alba per escoltar la cançó de l'ocell, és no rendir-se mai, és sostraure's a l'angúnia, al desistiment, a la derrota, a l'abisme del suïcidi. És la confiança poètica que malgrat tot la llum tornarà a dissipar les tenebres de la nit. Fènix és un programa d'acció, un cant obert a l'infinitiu infinit, és la síntesi de totes les potències creatives de l'art que no se sotmet sinó a les regles del joc per ell creades, que fa miques els dogmes i l'ortodòxia, que només busca la paraula que allibera.

Tot hi compta amb precisió, cada branquilló és important per al niu on Fènix cremarà i tornarà a alçar-se. La dedicatòria múltiple, a Joan Fuster, veí del mateix poble, a qui va regalar el primer llibre i que li va "ensenyar qui era […], d'on venia, cap on anava i quina era la meua llengua". Als pares que el van dur a París quan tenia dos anys i que li van transmetre la llengua i la possibilitat d'un ofici multiforme (de professor universitari, d'estudiós i traductor de literatura francesa, de poeta i escriptor). Als dos fills, una vegada més. I a la companya amb qui ha compartit l'aventura de Fènix. Les cites de Samuel Becket, el visionari mag del silenci, del mestre Vicenç Altaió. El (un) Pretext on el lector descobreix les raons per als moviments següents: "Un dia, no saps per què, ja no tens ganes de caminar". Però camines i construeixes el teu niu en tres moviments. Heus-los ací.

El Primer moviment (contemplar l'infinit), introduït per una cita de Josep Carner, està format per 12 poemes en prosa. "Contemplar l'infinit a partir del no-res per tornar a pensar el passat i el futur. […] Els anys passen de pressa, els amors no perduren, aviat tenim l'edat de no mirar enlloc. […] Nosaltres som present i l'avui és etern". "[…] però, si mirem enllà, l'espurna del passat il·lumina el futur. Ahir ja és demà […]. El Segon moviment (res/endins), un conjunt de 14 poemes (11 en vers i 3 en prosa) tenen com a tret unificador l'ús d'un guionet que pauta ritme i sentit: "Ara no és mai – i sempre – […] – Has de partir – Ara o mai". Amb versos tan bells com: "Han tornat les hores toves a les platges de l'oblit / La marea deixa un mot que encara no entenc / I a la sorra el teu cos és la barca i la fugida". El Tercer moviment (els batecs de l'eterna espera) és la síntesi final, la porta de l'infinitiu que porta a l'infinit, la veu, la profecia i el programa en 17 quartets de versos alexandrins: "Lluitar contra el poder i les seves corones", "Plorar, plorar, plorar i no rendir-se mai", "Cremar els fanatismes amb el foc del no-res", "Menysprear els cretins ignorar els fatxendes", "Donar abans que rebre i saber estimar", "Ignorar tots els dogmes i celebrar el goig", "Contemplar el present en guspires d'infinit". Tanca el llibre un Post scriptum "Dedicat a tots aquells que van intentar trobar l'infinit, entre d'altres…". I hi segueix una llista, que no podia ser exhaustiva, d'escriptors i d'un personatge novel·lesc que es van llevar la vida, de Nelly Arcan a Virginia Woolf, Unica Zürn i Stefan Zweig, més l'avi matern José Villanueva.

Amb Fènix, el seu dotzè poemari, com les dotze hores pautades pel tic tac inquietant, Ricard Ripoll continua reinventant-se, únic i divers, nou i vell en cada passa. Des de la radicalitat del seu vitalisme i la veritat de la seua poesia ens convida a un joc a vida i mort que és present infinit nodrit per espurnes de passat i de futur. Una força que alimenta en temps de desesperança.

[Publicat a Saó núm. 484 d'octubre de 2022.]






diumenge, 6 de novembre de 2022

Llengua i temps

Una recent enquesta sobre el català feta entre gent jove de Barcelona confirma allò que els qui visitem amb una certa freqüència i des de fa anys la capital catalana ja veníem observant: que l'ús social de la llengua pròpia va retraient-s'hi de manera constant i accelerada. En termes sociolingüístics, i descartada una situació d'equilibri impossible entre llengües, la que no avança cap a nous àmbits d'ús està condemnada a recular, a perdre espai social. Els partidaris del bilingüisme feliç, aquella trampa que ja van denunciar a finals dels seixantes eminents sociòlegs del llenguatge com Rafael Lluís Ninyoles o Lluís Vicent Aracil entre nosaltres, encara defensen avui dia un liberalisme no intervencionista prêt à porter que no és sinó la negació de la realitat desfavorable a la llengua minoritzada i el reforç a l'hegemònica. En el fons estan tan segur com nosaltres –i per raons estrictament oposades– que el temps treballa sense descans per la preeminència irreversible del castellà (i doncs per l'extinció lenta però segura del català). Així, una vegada més les xifres confirmen l'observació empírica: l’ús habitual del català a Barcelona ha caigut en els darrers temps del 35,6% al 28,4% entre els joves. Sense un marc institucional i referencial (xarxes socials, mitjans de comunicació, espais d'oci, educació, cultura, trama socioeconòmica, etc.) forts, una llengua sense estat les ha de passar magres. I més en un estat que li va a la contra i que emparat en la retòrica buida de la riquesa de la diversitat lingüística i territorial blablabla fa mans i mànegues per blocar l'ús del català i les altres llengües, així al Parlament i Senat espanyols com a les instàncies europees, com acaba de passar amb una proposta que demanava l'oficialitat del català, l'èuscar i el gallec a la Unió Europea tombada a quatre mans pel PSOE i el PP amb folre i manilles. Hi ha el vici d'origen d'una Constitució que ningú no té cap intenció de millorar i que margina les llengües distintes del castellà, hi ha una inèrcia (molt ben dirigida i gestionada) minoritzadora i colonial de segles i hi ha una incapacitat pròpia per resistir i subvertir una situació que porta a l'assimilació completa a l'Espanya monocolor. No ens enganyem, si els joves són el flanc més vulnerable a la pressió pràctica de les modes i els ecos, ho són només perquè en conjunt ja hem cedit tots (o ens han sostret) molt de terreny sociolingüístic.

De moment l'enquesta ha servit perquè l'Ajuntament de Barcelona elabore un decàleg de mesures per impulsar la recuperació del català entre els joves. N'ignore l'efectivitat però sorprèn d'entrada que una d'elles siga garantir l'atenció en català als ciutadans per part del personal de l'administració municipal. Encara estem així a la capital de Catalunya? Què no direm doncs del País Valencià i del seu cap i casal, on les posicions en defensa de la llengua pròpia semblen molt més febles i on els polítics d'un i altre signe no tenen cap problema d'usar el castellà en qualitat de representants institucionals amb qualsevol excusa i de vegades sense cap excusa? Què no deu estar passant amb la llengua dels valencians a hores d'ara entre joves i vells quan l'única televisió que ens és permès de veure en català presenta uns nivells més aviat penosos de qualitat lingüística i uns nivells ínfims com a models d'ús, estratègia comunicativa i impuls a la normalització del valencià? No deu ser casualitat, en aquest sentit, que les entrevistes a peu de carrer o a especialistes en qualsevol àmbit siguen molt majoritàriament emeses en castellà en els noticiaris d'À punt. En qüestió de llengües, ja ho hem dit, tot el que no va amunt, se'n va avall, és una penosa llei de la gravetat social. I més ens valdrà agafar el rave de les enquestes o de la simple experiència personal per les fulles i veure la manera d'espolsar-nos almenys les pròpies inèrcies i d'actuar abans no siga massa tard. El temps no només passa volant sinó que ens va decididament a la contra. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 4 de novembre de 2022.] 

 


 


dilluns, 31 d’octubre de 2022

Durs temps de resistència

Els qui ja comptem els anys per dècades, fills i nets de la guerra (Quina guerra? La guerra diu més o menys Estellés en un poema), ens ho sentíem dir sovint. Els que l'havien viscuda sempre tenien la frase a punt davant la mínima expressió de disconformitat o queixa: "Si haguésseu passat la guerra!". I tot es quedava tremolant en l'aire. Si l'haguéssem passada, què? Hauríem trobat més suportables les circumstàncies presents? No hauríem gosat alçar la veu? En la jerarquia del patiment i la por la guerra havia repartit les seues medalles, ben guanyades sens dubte pels vençuts, però la invocació exemplar d'aquella desfeta com a falsa medecina contra els mals posteriors tenia una mica de trampa i molt d'impotència. La distància entre contar i passar ("De contar-ho a passar-ho!", repeteix la dita popular) segons quins destrets és la mateixa que hi ha entre les experiències alienes del passat i les pròpies del present. Qui té la maquineta que calcula el volum del patiment humà? La guerra d'avui no és la guerra, són unes altres guerres. Però les d'avui, carregades amb tots les subjectivitats i circumstàncies de les que les vivim, hereves necessàries de totes les que les van precedir, són exactament les que ens pertoca enfrontar a nosaltres.

La duresa dels temps actuals, com ha passat sempre, reparteix de manera desigual les seues cartes. N'hi ha, per descomptat, que enmig de la misèria creixent (no només material, ai las!) trauen bon profit, perquè si no fos així –i donant per descomptada la dolorosa inestabilitat de la condició humana– potser seria més fàcil trobar-hi solucions i alternatives. La gallina de dalt caga la de baix, la màxima és tan infal·lible com la llei de la gravetat. Els beneficiaris del patiment general no perdran el cul per evitar-lo o pal·liar-lo, això segur, fins i tot el fomentaran quan els convinga. Perquè res no bloqueja tant com l'angoixa i la por, totes les alarmes disparades alhora, la impotència que sentim davant el que volen que ens empassem com a inevitable. I perquè rode la roda cal primer que res escampar la por, el campe qui puga, la insolidaritat i la impotència. El peix es mossega la cua i entrem en els cercles viciosos: a més por, més impotència i més ens enfonsem en el fang de les nostres guerres perdudes abans d'haver-les lliurades. Temps durs, sens dubte, més i més durs per a la immensa majoria de la gent, amb escenaris de terror candent i expansiu com el d'Ucraïna i els tristos clàssics de sempre, Palestina, Kurdistan, Iran i el llarg i tenebrós etcètera. Temps durs també per a les democràcies plenes de forats del primer món, per als exèrcits disciplinats i atemorits de votants i contribuents, per als pobles sense estat que encara es baten per guanyar el seu dret a ser en plenitud, és a dir, en igualtat de condicions amb els que sí el tenen, els qui són –tan relativament com es vulga– lliures per decidir sobre les coses que els afecten directament, en harmonia si pot ser amb els interessos i benestar comuns.

Temps, doncs, que demanen una primera i imprescindible resistència, la de les actituds que no es dobleguen al corrent generalitzat de la burrera insolidària, la de fer-se forts en el terreny personal i col·lectiu. Perquè de les grans crisis només se'n surt o enfortit o derrotat. I perquè "Sempre es pot escollir, / àdhuc en les més tristes i amargues circumstàncies", com diu Estellés en la seua crònica meravellosa de la postguerra d'aquella altra guerra, tan semblant en cúmuls de misèria (i no principalment material!) a les dels nostres temps d'obligada resistència.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 d'octubre de 2022.]


 



dilluns, 24 d’octubre de 2022

Berlusconi, l'únic líder

Si la teoria de l'etern retorn té cara i cos, sens dubte són els de Berlusconi. Entre tots els drogoaddictes del poder –i n'hi ha molts– és l'anomenat Cavaliere qui millor representa el cercle viciós, l'atzucac, la constatació que les coses que es repeteixen fins a la nàusea representen un fracàs col·lectiu i només poden empitjorar les coses. Si arribàssem a entendre com aquest personatge sense escrúpols, una de les 45 majors fortunes mundials, que concep el seu país com una simple empresa creada per proporcionar-li bons dividends, amb un fum de causes judicials obertes i una col·lecció de condemnes que no han despentinat mai la seua cabellera feta d'empelts; si entenguéssem com un home així es manté incòlume en les esferes del màxim poder, dic, tindríem algunes de les claus que expliquen la naturalesa dels governs autoritaris, a Rússia com a Iran, a la Xina com a Corea del Nord, a Hongria, Turquia, Itàlia o en bona mesura Espanya mateix. Pot semblar-nos una caricatura, una burda construcció del teatre de titelles, un enganyabadocs o un miratge, però resulta que el vota molt gent. És clar que com a uns dels amos i senyors de l'espai mediàtic, aquest Ciutadà Kane de carn i os que té sòlides connexions amb la màfia totpoderosa perquè ell mateix és màfia, aquest padre padrone de 86 anys disposa de molts trumfos per guanyar la partida. La incorrecció, l'exabrupte, l'exhibició d'incultura, el desvergonyiment del destrellatat, el narcisisme infantiloide i un grapat de vicis més, entre els quals, per espectaculars i envejats, la tirada a l'orgia i la disbauxa, l'amable companyia de senyoretes ben pagades de la vida, són una font inesgotable de vot popular, i asseguren l'admiració i submissió dels qui no dubtarien ni un segon a fer, si poguessen, el mateix que el tirà de Milà. El poble analfabetitzat i embrutit adora aquests polítics que no intenten simular bones intencions, que et diuen que et furtaran la cartera i que efectivament te la furten. Berlusconi és el millor espill del fracàs de la política, de la fartera civil davant un sistema incapaç d'assegurar uns mínims equilibris i d'una classe política embadalida que xupla molt bé de la mamella del sistema d'esquenes a les necessitats de la gent. Posats a viure entre mentides, és preferible un estafador de grans dimensions als petimetres estirats que es mouen pels parlaments, els palaus i els despatxos incapaços de posar el fil a l'agulla, encara que només siga el que promet un paradís a la terra, ni tan sols limitar els abusos dels bancs o controlar els preus de la llum. En la guerra com en la guerra. Derrotades les esquerres per la incapacitat de reinventar-se, el buit democràtic i alternatiu que han deixat en el cos social ha estat ràpidament ocupat per aquests venedors de fum que toquen molts duros i que ens fan creure que un ase vola perquè preferim creure que un ase vola que haver-nos d'enfrontar als propis abismes agafant el bou de les misèries per les banyes. Berlusconi, que es proclama líder únic i amic de Putin i que culpabilitza Ucraïna de l'agressió russa en unes gravacions que han obligat Giorgia Meloni, la dirigent de l'extrema dreta de Germans d'Itàlia i candidata a primera ministra, a reafirmar-se en la seua vocació europea i atlantista (un bon nacionalista no posa mai en perill les subvencions estrangeres que han d'omplir-li la butxaca), és el fracàs d'una democràcia que ha abandonat el combat per la cultura i l'ètica de la solidaritat com a llastos d'un progrés fundat en el benefici capitalista i la devastació fins a les darreres conseqüències en una cursa cap al no-res. Berlusconi és una màscara mortuòria que encara parla, un maquillatge a la italiana, el líder del destarifo que sempre torna cavalcant per les estepes tenebroses de la postdemocràcia, un Fènix del Partit Popular europeu. Molts ens el mirem amb fàstic i temor, però molts altres, que ja esmolen les espases i agiten les banderes de l'autoritarisme, empenyen la rotació del cercle viciós, l'etern retorn, la domesticació antidemocràtica de les masses i els pobles. Hem de denunciar el joc dels tafurs i trencar les baralles marcades de l'autoritarisme a tot arreu i sempre. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 d'octubre de 2022.] 

 


 


diumenge, 16 d’octubre de 2022

Un any més la Hispanitat

Col·locat estratègicament al bell mig de la setmana, veges què fas un 12 d'octubre per aïllar-te del soroll mediàtic que es munta i s'irradia des de la capital d'Espanya i troba els ecos repetitius en les antenes regionals. Sí, la passejada vigoritzant per la Calderona, posem per cas, els seus verds de malaquita i els seus rojos de pinastres i pedra rodena, braços dansaires d'oliveres i garrofers, decandits atmelers de tardor. Una escapada frugal. Però després la dutxa freda de la realitat més sinistra, d'aquella realitat imperial que ho envaeix tot i contamina fins l'aire que respirem, la música militar a tota paleta, la rància grandiloqüència del Dia de la Hispanitat colant-se per tots els badalls.

Em fa l'efecte que Espanya deu ser l'únic lloc del món que celebra la seua festa de manera tan agressiva, impostora i impositiva. Entre els entrevistats de qualsevol canal televisiu, aplaudidors embadalits de la desfilada militar o participants de la manifestació feixista, hi predominen abassegadorament els malcarats, els rotunds, els tancats en banda, els de les consignes i llocs comuns repetits sense trellat, els iracunds instal·lats en un odi que ve de segles. No ens enganyem, a les multituds (de xifres inflades a consciència pels mitjans, és clar) que sostenen i justifiquen tot aquest desficaci, el cul se'ls fa aigua llimó amb la seua festa. És la mateixa massa indiferenciada i embrutida que assumeix l'a por ellos com la cosa més normal del món. Tot això ho sabem: la seua festa de la Hispanitat és en realitat una guerra contra els altres, contra nosaltres, contra els no acabats d'assimilar al seu ordre militar i al seu uniforme monocolor. No és una festa d'alegria i convivència, ni tan sols de disbauxa i bogeria, és una exhibició rígida de força dirigida contra l'enemic intern que alimenta el dimoni de la unitat convertida en obsessió malaltissa, en expressió de la por i la decadència, en tapadora de la manca de projecte mínimament il·lusionador per a tots els altres, els qui ahir vam treballar, ens vam airejar a la muntanya o a la mar i vam patir un any més el calfred de l'irremeiable encara que ens n'anàssem a la quinta forca. Unitat, "Dime de qué presumes y te diré de qué careces", el proverbi és infal·lible.

Si un poble són també i de manera molt significativa les seues festes, què direm de l'Espanya oficial i centrípeta, dels cercles concèntrics del poder? No hi ha una altra manera de celebrar-les, de tocar el bombo i carregar les bateries de l'autoestima? ¿És que han de ser sempre tan bèsties i una miqueta més cada any si pot ser, amb la seua cabra i els seus legionaris panxuts, els seus paracaigudistes ridículs, les seues recepcions al Palacio de Oriente i les cabotades de la plana major del règim (polítics, financers i empresaris, militars, magistrats, cortesans i aconseguidors i endollats de tota mena: tota la cort terrenal) davant els reis, eixes estàtues hieràtiques d'ulls freds que miren des de dalt? ¿És que en els temps que corren, el govern més progressista de la història d'Espanya no solament s'hi ha de sotmetre tant sí com no, a tota aquesta inútil parafernàlia, sinó que se'l veu en la cerimònia tan a gust com un peix en l'aigua, pagat i content de ser frec a frec amb el poder directament emanat del franquisme, de ser-ho? Què fa, posem per cas, un Alberto Garzón compartint tribuna amb un Santiago Abascal, per exemple, per gaudir d'una desfilada militar tan sinistra com totes i només comparable a les que es fan als peus del Kremlin, a la plaça de Tian'anmen o sota l'ègida de Kim Jong-un? On deixem el pacifisme del catàleg de vendes de l'esquerra? Per quina raó s'han d'engolir presumptes gripaus gent que es defineix progressista? ¿És que potser han aconseguit, ni que siga discretament i sense escarafalls, moderar i clarificar l'ingent pressupost de quasi 25.000 milions d'euros que s'embutxaca l'exèrcit més delirant del món, vencedor només a Perejil en els últims segles (i contra el seu mateix i teòric poble sempre)? No. És que tenen alguna remota intenció de corregir els dèficits fiscals i espolis que patim, tots a una veu, valencians, balears i catalans, Honorable President Ximo Puig? No: un any més arraconats als pressupostos generals de l'estat, puix que qui no plora i exigeix amb força i determinació no mama; ja veurem l'any que ve per la Pilarica (incloure ací l'udol proverbial de l'Hermano Lobo, aquella revista de la primera joventut, ja que la història d'Espanya és una baldufa que es repeteix i gira sempre en la mateixa direcció). Ja heu vist, Honorable President, l'Espanya plural i respectuosa que reclameu en data tan solemne, entre tribuna, canapè i besamans, desfilant amb ardor guerrer per la Castellana. Ja heu vist, Molt Honorable President Pere Aragonés, quin efecte tenen les vostres crides a l'entesa i què podeu esperar assegut en una taula de diàleg amb gent que es delecta el Dia de la Hispanitat amb tota aquest estúpid muntatge que paguem a escoti i que només té per propòsit la perpetuació del seu domini, la cantilena que any rere any ens recorda el mal de què hem de morir. A veure si tenim sort i a l'altra cau en pont i podem anar-nos-en ben lluny, on no arribe tot aquest soroll anguniós.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 d'octubre de 2022.]

 




 

diumenge, 9 d’octubre de 2022

En l'adeu a Antoni Ferrer

Va arribar a la terra de la poesia des d'una galàxia remota, completament desconeguda per a tots nosaltres encara que la cançó que entonava ens resultava estranyament familiar. En aquella València de finals dels setanta i primers vuitanta, la veu d'Antoni Ferrer era, efectivament, la d'un extraterrestre, la d'un vagabund del firmament, la d'algú que componia els seus poemes amb les mans a les butxaques i l'aparent facilitat amb què es xiula una melodia. ¿Qui era aquell foraster que entrava al saloon en senyal de pau i humilitat i sense pretendre-ho gens empetitia el presumpte valor d'alguns fatxendes que, recolzats a la barra, exhibien la seua mercaderia de paper mentre s'ajustaven la cartutxera? Però molts altres, tal vegada la majoria, vam adonar-nos prompte que aquell poeta de l'Alcúdia de Crespins, un poble perdut en les profunditats del rerepaís de la Costera, fill de la crua postguerra i llogater d'una vida oculta (com ho és la de tots al capdavall), era portador de la bona nova que expressaven amb elegància suprema els seus llibres i una veu carrascosa feta al tabac negre i els licors forts. I els uns per por o pena i els altres per alegre sorpresa vam fer uns ulls com a taronges quan el desconegut va escampar sobre la taula els poemes de la seua cançó, la bella elegia amb què maldava per adormir les galàxies neguitoses i preparar-les per a un somni etern. A contracorrent de l'estètica dominant i per la porta de darrere, la dels pobres, la dels esforçats i suosos, Antoni Ferrer acabava de reinventar la poesia catalana, encara que aquesta realitat palmària no fos degudament certificada per l'oficialitat sinó molts anys més tard, i encara amb reticències. Poc li importaven al nostre poeta els exabruptes d'una vanitat que li era completament aliena. Tenia tantes coses importants per dilucidar i tants poemes on transcriure les pròpies i comunes inquietuds, que els xiuxiueigs de les capelles li devia arribar com una remor sorda, com una sonsònia de desocupades beates. Mentrestant, sense imitadors impossibles ni acòlits, Antoni Ferrer, ja germà de les tavernes i els conciliàbuls on perdíem i guanyàvem el millor del temps de la nostra joventut, anava esbargint una música feta de paraules cada vegada més altes a cada nova collita. Al principi de tot fou la música, efectivament, de què l'Antoni fruïa com si fos el llenguatge que Déu (el seu Déu) mateix havia inventat amb el propòsit de comunicar-se amb els homes i amansir la majoria de les feres. I el repte de posar-hi la paraula a l'alçada de les circumstàncies de tanta bellesa. En cada llibre explosionava algun tipus de poesia consagrada perquè l'Antoni es movia per tots els paisatges de frontera, especialment per aquells on el dolor és més punyent, universal i tal vegada evitable. Poeta cèlic i terrestre, aeri i alat però profundament arrelat al més humà i transitori, amanuense de l'esperit tant com de la carn trèmula, de l'etern i del perible amb la mateixa potència escruixidora, amb la mateixa sàvia disposició dels elements que construeixen el prodigi de la gran poesia. I com tots els grans poetes, Antoni Ferrer es feu un llenguatge a mida, capaç d'amanir el cant que es marcà com a fita, pouat dels llatins que la seua poesia alliberava i redimia, dels decasíl·labs de March i de Sant Jordi, de les paraules collides en el silenci dels camps de la terra, de la música de Bach (Bach avant toute chose!), les lletanies i oracions, les fórmules màgiques i transcendents de les variacions i els cànons. 

Rarament conflueixen en un mateix individu la bellíssima persona i el poeta extraordinari, exercint-se alhora i tothora. No sé on devia guardar l'Antoni la clau per transitar tan fàcilment des dels palaus més encimbellats a la terra que xafem cada dia, des de l'eternitat musicada amb els versos al compromís indeleble amb aquest país i la seua gent i amb la humanitat sencera, especialment en la seua condició d'apàtrida i desheretada. Apassionat del diàleg i la veritat subtil de les paraules, savi discret de mena, no l'he conegut mai donant-se importància, no l'he vist mai tractant d'imposar-se. La seua lluita personal estava alhora al costat de tots, íntimament lligada a l'esposa i al fill, i en un altre lloc molt lluny, el de la utopia dels seus poemes, que són sempre font de vida i esperança, d'amor i d'empatia. Ara ja descansa per a sempre o fins quan la veu de Déu el cride a casa i el reentranye en la llum. O més probablement fins que cada lector el faça viure en els seus poemes i bufe damunt la pols quotidiana perquè en cada moment s'active la rara eternitat humana de les paraules. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 d'octubre de 2022.]

 

                                [Acte en solidaritat amb la lluita del Cabanyal, 2007.]
 

 

 


dimecres, 5 d’octubre de 2022

William Turner o la paradoxa de la llum

Mirat amb perspectiva, aquest darrer poemari de Manel Rodríguez-Castelló arriba a una fi, a una fita, dins el llarg i intens viatge a la llum, iniciat ja en la llunyana trilogia Matèria primera–Erosions–El joc de l’obsidiana (Erosions, 1994) i continuat en Humus (2003) i Lletra per a un àlbum (2005). Viatge a una llum que, en successives etapes a tall de cercles concèntrics, o d’espirals d’interiorització, ha anat madurant i resolent-se en una lluminositat com la de Turner: en una llum no pura, no abstreta i extrínseca a les coses i als cossos, sinó d’una corporeïtat translúcida, feta magma amb la matèria. Aquesta interiorització/ascensió –aquesta commedia– s’estructura com una superposició de transicions en l’espai (entre la immediatesa i la llunyania, entre la Mediterrània i la Mar del Nord), en el temps (entre la infància i la vellesa, entre el passat i els dies futurs) i en l’autopercepció (des de l’escissió al retrobament interior, des del no-sentit al sentit que ha d’impregnar la vida viscuda). I sempre, el subjecte del trànsit, del viatge, hi és el mateix en les seues diverses modalitats: ran de terra, el “preservat fang del país de cada exili”, l’arrel viva, immediata i incandescent –“aire, mans, cabells, ulls”– de les primeres matèries que ens constitueixen; o el present, sempre fluent i inaprehensible, corrent sempre a l’encalç d’un futur sempre futur; o la llum, sempre en creixent o en minvant, però mai estàtica; o el jo, sempre en exili i sempre retornant-se’n. D’aquest impuls envers la llum, a l’encalç d’allò que “sent en nosaltres se’ns escapa” –en feliç citació, de fort ressò heraclitià, de V. Holan– ja n’hi ha precedents significatius en l’obra de Rodríguez-Castelló.

Així, i ja de l’any 1992, la mateixa concepció de la “matèria primera” –de l’estat, diguem-ne natural, de les coses– com a “fluid que els mots assagen limitar”, com a “riu de lava de memòria de larva de futur”, com a “llum que cerquem en vaixells de foc i fuga”, com a ésser-en-moviment malgrat l’esforçada obcecació de la raó –de “l’amanuense”– entestat a fixar-lo, cosificat en palimpsests inútils. O el topos paral·lel de “l’obsidiana”, que, en les seues vetes, manté “captiva” la llum com una “argila fosca”, com una “opacitat del cristall” que voldria, en el secret del seu cor, jugar a ser magma fluid. Aquestes primeres intuïcions de Rodríguez-Castelló han anat afinant-se i creixent fins a constituir ara un tot perfectament travat que s’estructura, hem dit, en cercles en espiral que busquen el seu centre.

Així, l’estranyament (o fragmentació, labilitat, exili de si i del món) pugna, ja des del primer cercle, Veus en un túnel, per reentranyar-se –perdó pel vocable– cercant punts d’ancoratge que són alhora punts de fuga envers la llum: veus en un túnel que emergeixen de la memòria dels éssers estimats (“Emma”), des de ciutats i llocs hospitalaris que permeten viure la “bonança” del món (“Amic i Amat”); i punts d’ancoratge-i-fuga per al sentit com els del magnífic poema “Empremtes en la cendra”:

l’intent d’albirar el futur sobre i des de les petges del passat, fins i tot del prehumà.

Sempre, però, sentint fluir el temps, el riu heraclitià, com en “l’espill immòbil de l’Èufrates”. Veus que emergeixen cercant la llum, però una llum, repetim, no buida, no transparent, sinó impregnada de vida: el precedent el trobem, ara, en Humus, en la metàfora de “la llum que minva avara”, però que "Vol ser més llum […] i escampar-se part defora / del clos pautat de la mirada”.

El segon cercle (Suite per a Andrea) focalitza la recerca de la llum en l’aparició i transcurs d’una biografia: des del “mar silenciós que encercla l’amni” amb els seus colors turnerians, fins als “canviants matisos del crepuscle” en trànsit. En eixe estat –citant Cortázar– de “transhumància”, les fites de permanència, els punts d’ancoratge, no són sinó “senyals de trànsit” efímers: “l’única eternitat que ens és donada –diu Rodríguez-Castelló / es troba en el punt de fuga”. Un punt de fuga, un “opercle” que, a la vegada, tanca i obri l’aguait a la transcendència de “l’Altre que tanca i fertilitza el cercle”, al “misteri d’Un mateix i l’Altre / que ja per sempre ens acompanya / en cada revolt i en cada recta”: a la “bonança” i “sentit” que “al capdavall tindrà el viatge”.

I són els Punts de fuga, l’estat de trànsit amb els seus vaivens, els que dinamitzen la tercera i densa secció del poemari, la que duu eixe títol. Nit-i-dia, i, enmig, l’home amb la seua “infància pura” entre el “diamant” i el fòssil, “espiral infinita” temptada de detenir-se, d’escindir-se estranyada, mentre busca el seu centre. Dins la secció, i a partir del seu poema clau –“Matèria d’estranyament”–, l’obaga i la llum, la vida i el sentit, el temps i l’esperança, es veuran sotmesos a la tensió de voler i no poder separar-se els uns dels altres. Quan el binomi constitutiu s’escindeix –com en el mite de l’androgin, de Plató–, sobrevé la ferida: les coses, que volíem nítides i compactes, se’n van irremissiblement i, com les aigües del riu, ja no tornaran a banyar-nos les mans i el cor; les paraules, que volíem exactes i delimitadores, ja no fan “reverberar” el silenci, la intimitat secreta de la matèria dissolta en llum. Una ferida, però, que podria resoldre’s en obertura a una realitat nova. I és que, per a detenir eixa vida que se’n va, bastaria concentrar-se no en la seua ocupació i possessió –com fa la llum de Zurbarán sobre els objectes i figures–, no volent-la atrapar i cosificar, sinó deixant-la fluir, reentranyant-lacom fa Turner amb la llum– al dins fluent de les coses: deixant que la música vinga al silenci, que la llum retorne de l’exili i s’oferisca dins de l’obsidiana. Si, “ucrònics”, aturem el trànsit, aleshores ni la declinació del temps i de la llum, ni la frisança de les paraules i dels noms, no trobaran la vida: la buscaran en va. I l’home, en suspens entre l’Oblit i la Memòria, s’estranyarà prematurament al seu Hades.

A dilucidar la forma, l’única precisament, que tindrà l’home de reentranyar-se, d’acomplir la seua tasca ètica en el món, de sentir-se acollit per la llum i per la vida, a dilucidar això, està dedicat el quart cercle, el més travat i madur, amb l’anterior, del poemari, i on conflueixen –o d’on es deriven– les altres seccions: Els dies futurs i, especialment, el seu poema cimer, “La cançó del ja sí”. L’home, per a sentir-se acollit, haurà d’acollir ell mateix “l’infinit per vindre”; des del present làbil (des d’un “ja sí” entre el “ja no” i “no encara”), i en el silenci de l’espera, haurà de restar obert al “pàlpit de l’ésser”, al seu misteri làbil. Perquè el present va esdevenint i fent-se un “ara ja sí i per sempre”, però només en llunyania i futur. Per això, no res de l’activitat humana, ni tampoc la paraula, pot apropiar-se del món ni de la seua concreció en les “coses”, sempre i només punts d’ancoratge i senyals de trànsit. Per això, és la incardinació en aquest impuls ètic, en aquesta esperança oberta –constant que vertebra tota aquesta secció–, és aquesta incardinació la que intensifica la càrrega social dels tres poemes que segueixen i els eleva a crit profètic: la crida a les “Les places” del 15-M remou l’oblit dels “noms veritables” i els recupera com a “llavor insurrecta” i dotada de força creadora –poiètica– de futur: “dels versos que encara no tenen forma”. Igualment, que la “Palestina” de David i la de la Intifada siguen, les dues a una i per a tots, “Palestina d’esperances” només es pot entendre des de la “promesa”: en imatge bíblica, des de la imminència de “l’almetler sempre a punt de florir”. I tancant, per fi, aquest cercle quart, el poeta, assegut amb els seus al llindar de casa, rememora “l’instint tossut de trèmula esperança” que aguarda en les terres del País Basc i del País Valencià –paisatge i identitat, vida i sentit–, i que, perllongant-se fins altres territoris amics i amats, desemboca a les terres d’Escòcia, ja en el cercle cinqué, la Seqüència d’Angus, recapitulació de l’espiral que ha vigut seguint el poemari per apropar-se al seu final.

Ara estem ja davant del reentranyament com a abandó confiat al fluir del present en la seua mateixa concreció geogràfica i familiar, correlat del cercle més personal, de l’espiral més interior, del punt de fuga més íntim i extrem del jo. Tant l’epígraf de MacCaig, com els poemes “Brechin. El riu” (l’Esk), “Cap d’any”, “Any nou” i “Mare” conformen un tapís que recopila els temes de fons més cars al poeta: el reentranyament com a accés creixent al sentit, més enllà del coneixement nu i de la memòria animal de la vida, i de la llum pura, però buida. El parpelleig heraclitià del jo que, com el riu, va sent el mateix i deixant de ser-ho, es recrea transcendint-se en i amb un altre. La celebració del Cap d’Any, a Angus, com a confiança en la consistència, bonança i bellesa del món que s’humanitza, del do continu de la vida. L’Any Nou i la mare, i –amb la seua evocació– el fer-se càrrec del pondus de cada dia: de les seues fallides i perplexitats, dels propis morts i, fins i tot, de les lacrimae rerum, de “la veu de les coses que es planyen”, com bellament formulava Rodríguez-Castelló ja en Lletra per a un àlbum (2005).

La coda d’Estranyament, el tres poemes finals –“El trànsit”, “L’amiga” i “Comiat”–, lliga en un feix apretat els cercles que, en espiral, han anat buscant el seu centre: és l’autolimitació de la llum la que permet –en l’acceptació d’una ètica i d’una estètica de la finitud– que la matèria de la vida la penetre i densifique, alhora que ella, la llum, va saturant l’ésser. És l’autolimitació de la llum mateixa la que, en el seu viatge enllà de coneixement i memòria –però no sense ells–, i de retorn de l’estranyament, fa possible la glòria de Turner, el compliment de la seua paradoxa: que la llum només puga ser copsada com a reentranyada i dissolta dins l’opacitat de l’obsidiana.

Antoni Ferrer

[L’Eliana, 4 de febrer de 2014]


🌿 🌿 🌿