Jordi Botella escriu sobre Lletra per a un àlbum

Puc assegurar que conec el procés de tots els poemes de MRC. Ens coneixem des de ben menuts i de llavors ençà hem compartit guitarres, baixes i altes passions, el color de la innocència i el color del fracàs també. Fins i tot algun que altre romanç.

Conec els poemes, els seus processos i allò que val més que una i altra cosa: la persona que batega darrere seu. Conec els poemes i l’univers sobre el qual graviten les paraules com satèl·lits d’una estrella errant. Recorde ara els versos amb què Manel –per a mi, “Manolo”, amb tota la seua ressonància canyí– provava armes en la seua adolescència, alguns de caire indignat, altres més amables, tots ells deutors de l’encoratjament de Miguel Hernández, l’energia de Neruda o la vehemència de León Felipe. Tot un grapat d’escriptors als quals accedíem gràcies a l’excel·lent biblioteca de son pare, que ens permetia rescabalar la nostra indocumentació a força de curiositat i intuïció.

En aquest sentit, el descobriment de la llengua pròpia com a arma literària ens obrí, més que la porta d’un món nou, la pròpia consciència, un sentiment que ens permetia sentir-nos lligats a l’estrany país que ens havia tocat viure i que aleshores, cap a la meitat dels anys setanta, travessava una situació d’allò més estimulant.

Després, gràcies a una informació compartida, l’esforç autodidacte i unes excel·lents condicions innates per a l’escriptura, MRC en el seu llarg viatge anà soltant llast i s’endinsà en un nou territori, el de la poesia catalana, amb una projecció que ja volguera qualsevol jove promesa del futbol actual.

La ciutat del tràngol s’obrí pas entre l’espés formalisme valencià de l’any 78, epígon de la Carn tendra d’Amadeu Fabregat, amb la lleugeresa d’un davanter amb el número 10 a l’esquena. Una agosarada combinació d’esperit civil, simbolisme coherent i el to greu de qui abandona per sempre l’adolescència, saludà la nostra poesia d’aleshores sense retre cap hipoteca envers el cànon dominant que venia marcat des dels Nueve novísimos de Castellet de l’any 70. I tot això ho va fer MRC alçant el barret sense cap sentiment de culpabilitat per haver escrit aquell llibre visionari amb un pessic d’aquella “consciència social” i del “desassossec existencialista” tan mal vistos, l’una i l’altre, per aquells anys.

Amb Esbós d’un cos l’esguard se centra en la pròpia escriptura i la seua incapacitat per esdevenir l’espill que reflecteix el sentit. A diferència, però, de l’àlgebra de Mallarmé, MRC genera una veu lírica que assumeix aquesta impotència fins a les últimes conseqüències. Posteriorment, l’acròbata dels ponts i Erosions desactivaren aquest camí que menava envers un atzucac. Tots dos poemaris, juntament amb l’obra posterior, aportaran una força tel·lúrica i regeneradora que defugirà el sol·liloqui per a participar gradualment en la història dels altres.

D’una forma significativa MRC va despullant-se de l’entropia i de l’equació irresoluble que qüestiona la capacitat de l’escriptura per explicar una realitat i que sempre ens aboca al mateix resultat: zero. Aleshores fa un pas endavant, escapa dels propis límits, esgarra la metàfora i s’obri pas a ganivetades en un nou territori, el de la memòria relacionada entre un mateix i els altres.

Ara ja no es tracta d’una càbala metaliterària trencant l’ou del vell signe lingüístic de Saussure, destriant el rovell del significat de la clara del significant; ara es trenca l’ou i l’aboca a l’oli calent que ens esguita de la mateixa manera que la vida guisa cada experiència; ara parlem de com el temps grata la pell i la tatua amb rostres d’homes i dones. Tot això succeeix entre els anys 80 i 90, dels quals deixa constància el recull Música del sentit, editat ja en el nou mil·lenni.

El llibre que ara comentem, Lletra per a un àlbum, premi de poesia Maria-Mercè Marçal del 2005, fa coincidir tots els camins que menen a MRC –el de la reflexió en la capacitat de l’escriptura, el de l’interrogant envers un món arbitrari, el del símbol que esclata, el del bram des de la barana d’un pont…– i, alhora, és un reencontre amb la veu dels orígens, i les primeres temptatives en el seu afany per narrar una “història” que transcendeix el laberint de la pàgina per instal·lar-se en el sentiment més íntim, més agut i més obert.

En aquest sentit, Lletra per a un àlbum equilibra la transparència de l’adolescent amb l’agudesa de l’home que furga en la corfa del món sense autocomplaença ni exhibició d’aparell retòric.

Deia al començament que conec els poemes de Manolo, i més encara el seu procés. D’aquests poemes que ara tenim entre les mans puc dir que són un encontre cara a cara amb el temps. No una subtil evocació, ni el testimoniatge dramàtic de qui comprova com s’esquartera la pell, ni el retret de l’amant desdenyat. Ací el temps és una presència, el camí sobre el qual la nostra pròpia ombra va acurtant-se a mesura que avança el dia. El temps, doncs, s’accepta de la mateixa manera que cadascú accepta les seues limitacions sense demanar la compasssió de ningú ni confortar-se amb el narcisisme de qui se sent única referència.

En aquest llibre batega l’alè pagà de qui simplement viu. I això ja és prou, perquè accepta les regles del joc: més que recordar, celebra la vida amb el ferro roig del temps ara convertit en memòria. Lletra per a un àlbum ve a ser l’esforç de la memòria per guanyar un tros de terra al clos del silenci. Poema a poema va a conquerir una secció de la fortalesa inexpugnable sobre la qual el pas dels dies ens llança amb la violència d’un fonèvol. Pam a pam en un camp de batalla que inclou una casa –el Segària–, una ciutat, un paisatge i unes gents –Alcoi–, MRC oferirà combat a un adversari al qual no aspira a véncer, només ser-ne un digne contrincant.

Lletra per a un àlbum, doncs, és, com diu al seu darrer poema, “un sonall de paraules… contra l’oblit”, i alhora una exaltació de la vida que ens sobreviu gràcies a la memòria: “Un brindis… per tot allò que ignores… per tot allò que no et pertany”.

És aquest un vitalisme davant “la veritat d’un món que s’ensorra” –el de la casa i el seu eix central, la mare, símbols de la memòria– on s’explica la lucidesa davant la pàgina en blanc a què ens condemna el pas del temps. És aquest vitalisme el que genera l’energia suficient per “obrir solcs de sentit” a peu de pàgina, sota les imatges d’un àlbum on van perfilant-se la casa de l’estiu, el raig cruel de les aixetes, els jocs i les pors infantils, la contemplació del mar com la partitura del temps, l’espill trencat de la mare, la ciutat i la seua crosta rocosa, la història dels seus habitants, que “tenien un somni però fou silenci i desfeta”.

Només aquest cant a la vida xifrat en la paronomàsia d’“amar anant-se’n” explica la paradoxa que esperona aquests poemes, capaços de conciliar la impotència del condemnat amb la força del supervivent, la resignació davant l’irresoluble i la voluntat de plantar cara al destí amb unes cartes que no venen marcades.

“Et toca esprémer tota la llum”, doncs, el benefici de l’instant, la lleialtat als éssers volguts, el coratge per no doblegar els genolls i la humilitat davant “l’estrany que ens habita”, l’exemple moral d’aquells que ens precediren, “el paisatge humà de les paraules”, i així “amb la destral que talla l’arbre de l’oblit” fer “llenya per alimentar la llar”.

Deia al principi que aquest llibre és un retorn als orígens de La ciutat del tràngol en el traç d’un univers simbòlic i moral perfectament acoblats. L’estranyesa del viatger davant la convulsió de l’univers urbà –els interrogants, les pors, les expectatives…– d’aquell llibre fundacional ací esdevé reflexió. Les incògnites romanen intactes, la fortalesa a què s’acara l’individu serva els maons de sempre, però el tràngol ha donat pas a la lucidesa.

La metàfora de Lletra per a un àlbum rebaixa la vehemència dels versos de La ciutat del tràngol per assolir major contundència gràcies a imatges més immediates i a la perspectiva aèria de qui ha viscut molt i ja no s’embadoca amb pirotècnies verbals i firaires incapaços d’oferir un producte que no siga el saldo de la pròpia experiència.

Lletra per a un àlbum transcendeix la memòria i nega el fetitxisme del taxidermista. Ací rau el seu gran mèrit. Per això ací la casa, la mare, l’estiu, “l’aroma del passat… la recança del futur”, la ciutat, el temps i els “cucs de l’oblit” no s’ajoquen en un divan. Ara ja són paraules de la tribu, un encanteri col·lectiu i atàvic que identifica la mare amb la terra i la terra amb la memòria, mare, terra i memòria convertides en “paraules, òpals de pensament… contra un oblit d’amargues urpes”.

JORDI BOTELLA 

[Presentació a La Casa del Llibre de València, el 15 de setembre de 2005.]

 🌿 🌿 🌿

 

[La filla de MRC, Andrea, xicoteta, en braços de Mena Castelló, mare de l'autor, al Segària devers 1984.] 

 

   

Jordi Botella escriu sobre Passatge

PASSATGE

Jordi Botella

Tot espai és un punt de fuga a altres camins

on es calculen distàncies noves, un present suspès

en la corda on passat i futur conflueixen

Manel Rodriguez-Castelló

Una imatge obre el llibre Passatge de Manel Rodríguez-Castelló. D’esquenes a l’observador, una dona seguida de dos xiquets enfila un camí de grava. Una tanca de pedra seca sembla que haja de barrar el pas amb una palmera gratant el cel amb el seu plomall d’au del paradís. Tanmateix la pista continua paral·lela al mar que l’hivern mascara de cendra.

El sol ja s’ha amagat però no per això s’esborra el camí. Els caminants no necessiten més brúixola per seguir aquesta travessa que una consciència feta «d’arrel que torna a pedra / de tronc caigut a pedra / de branca d’arbre a pedra».

La dona i els dos xiquets caminen sobre «un sonall de pedres menudes», una melodia que els ensonya amb la remor de les ones. Aquesta cadència els acompanyarà sempre com la credencial dels habitants d’un territori fronterer amb el riu de la memòria, habitants d’universos on el sentit de la música, el tacte, la mirada i els ecos del temps són els veritables signes d’identitat.

Caminen sense presssa. Saben que la urgència és una enganyifa, la trampa dels mercaders per malvendre «la immediatesa de les coses». Ells ara es conformen amb «la certesa elemental del tacte» perquè saben que «el món és tot d’aire». Efímers, celebren «l’espai de l’entretemps», el vagareig lliure per un camí on una palmera salvatge s’enlaira en l’horitzó i fita «entre cel i terra el riu que s’allunya / en la permanència».

La dona i els dos xiquets caminen solitaris. Tanmateix no són éssers aïllats, encerclats en el seu propi soliloqui. Sobre les seus ombres bateguen altres ombres. La seua consciència es nodreix d’una consciència comuna, la d’altres dones i xiquets que mamprengueren el mateix camí que els menava envers una palmera orgullosa en la seua solitud. Ells són també «les veus d’un poble que canta», «el crit indòmit, a ritme d’onada» i «revifen el cant, la lluita i la dansa» «per alliberar la llum, / per il·luminar les ànsies».

Ara ja no veiem tres figures enmig de la grava, tres perfils condemnats a l’ombra que a poc a poc s’empassa el capvespre de tardor. Ara en cadascun dels seus gestos, de les seues paraules, observem ecos d’altres persones, colors d’altres capvespres. Aquesta consciència comuna els fa ser «com» els altres, «Com aquells arbres despullats», «Com la fulla en mans del vent», «Com els peixos», «Com un foc que creix des de la pedra», «Com brases colgades».

«Com el passatge és tot allò que perviu». Aquesta és la grandesa de l’efímer. Com els núvols en la seua metamorfosi, com les fulles que es desprenen de les branques: «No cal que esperes res», «Anomena el que passa i no és», «desaprèn-te / per a l’instant que comença / sense espera, sense esperança».

Ara ja no són ells, una dona i dos xiquets. Són altres perquè a través d'ells la realitat es transfigura i cohesiona el caos per formar part de tot allò «que transita entre mudances, / el que se’n va i torna per omplir les formes / de cercles i cicles d’oblit i memòria».

Prop ja de la palmera que els espera des de sempre, la dona i els dos xiquets «mesuren la quietud / les gotes de la pluja damunt l’estany / del temps». I de sobte traslladen aquest passatge de la grava envers altres espais. Tant fa que siga la Sénia «que volta sense descans», «l’abrupta geologia» del Segària, «gegant que dorm / el seu somni de pedra», el «trànsit / pels camins de Fredes» o l’Almadrava, «platja on comencen i acaben / tots els camins».

Tant fa una cosa com una altra, un lloc com un altre, perquè tots els espais i totes les persones responen al mateix batec que empeny el poeta a fer «recompte de les platges del temps» amb «l’amplitud dels braços que apamen la casa on l’absència guarda el seu lloc, on la terra sap de memòria els noms i les derrotes», com escriu Begonya Mezquita a l'epíleg del llibre.

[Publicat a La Veu dels Llibres, 2022]

 

Josep Mir escriu sobre Passatge

                                                                        

SOBRE PASSATGE

Josep Mir

 

M’agrada el Passatge on el temps s’atura a esperar que el lector torne al principi a vagarejar mirant els aparadors. «Al murmuri d’aquestes mirades li presta l’espai el seu eco», diu Walter Benjamin. És un passeig etern, sense fretura, espera o futur, satisfet en la bellesa animada de les ombres xineses. Temps del no temps de l’escriptura, memòria fòssil d’iridescents aromes, somnis on la llunyania és prop de la mà que la traça. El Passatge es multiplica en altres passatges, ventures russafines, converses amb el pare, escalfors de la mà de la neta: «el puc imaginar així / ciència arborescent del foll Ramon / així l’imagine / de fulla a full desfullant-se / amb la matèria / més pregonament humana / arborescent / puc imaginar així avui / el llibre que no existeix / però ja existeix». Rebla l’autor: «i de la fragilitat / a la clara permanència / a la llarga / mesura del no-res».

Els passatges comercials es construïren perquè Baudelaire practiqués el seu flâner o Benjamin s’hi embadalís per la poesia del mercantilisme i la seua pulsió d’historicisme messiànic. Això es relaciona amb Passatge només per l’origen del trasllat metafòric. No parlarà mai el poeta de la referència objectiva de la metàfora; la construirà amb el contingut material de la presència de l’àngel que transporten els mots. Diu: «la reflexió és el moviment quiet de les aigües / d’un riu on nadem a contracorrent / com els peixos salvatges / per atènyer una font que s’allunya / a cada braçada». El periple no duu enlloc, però arribem allà on el Passatge es bifurca en altres passatges. Arribar-hi és romandre al passatge acrònic, fora del temps, com la reflexió i el riu: «abolits el dins i el fora / el demà i l’ahir i les altres distàncies / som u amb el riu i el càntir».

El passatge és el llibre de Rodríguez-Castelló, aquest n'és el sentit. El seu correlat objectiu no és la vida, ni el pas per ella o periple, ni la mort, ni el protagonista del decurs poètic. No és la narració lírica de l’existència d’algú, sinó el mateix passatge que la poesia disposa en pronunciar-se i pel qual transitem anàrquicament o ordenada mirant el món sense causa ni finalitat. El flux d’una existència ací és el llibre mateix, és a dir, el passeig lector. Perquè llegim, i llegir és posar-hi la lectura com a realitat immediata, i no una altra experiència de la vida, com a referència de la lectura. I aleshores fora bo que «el teu alè aixequés muixerangues i balls / i atenyés harmonia el sentit / el so la pauta del temps / iris d’acords l’esperit / la música que fa audible el silenci / matèria que de tan humana / ens sembla el somni perfet d’algun déu». L’autor cita ara Joan Navarro per arrodonir el concepte: «On alenar les coses als / afores del temps». Aquests afores són el llibre. Passatge és el país del no temps, un etern o moment on el temps s’esmuny i, com un forat negre, esdevé en l'horitzó d’esdeveniments la frontera on els afores de Navarro es giren en els endins secrets, memòria que serva l’herculi nadó que ens sosté: «daltabaix del rellotge d’arena / un segon abans de caure en l’abisme». El poeta continua anotant en la superfície blanca i freda del full, com un prat nevat, que Passatge es fa de passes encara que «per anys que aprengues a mirar-lo / per moltes petjades que hi deixes / no aconseguiràs mai d’apamar-lo».

El misteri de Passatge és que pots tornar a l’inici i tornar-lo a passar, però no tornar enrere. La fletxa ix de l’arc i es plega només quan ha caigut. Passatge és l’experiència d’un succés que pots repetir infinites vegades i que sempre serà l’experiència d’un altre succés que no tornarà. Aquest és el sentit unívoc d’una lectura en el passatge d’un text. Els passatges anorreen el mite, són l’invent pervers de la raó i el seu processional discurs, que, com la fletxa, no s’atura ni torna a l’arc: «fou fugaç el trànsit / pels camins de Fredes / i ara és ingràvid el conreu de la memòria / que creix entre els solcs d’unes paraules / en la mà tèbia i la neu i unes cançons / en els ulls que hi veuen per primer colp / de nou i sempre».

Els passatges són el resultat d’un canvi de sentit. Si el mite suposa una retroacció del present al passat, profeta i religió impliquen la projecció de l’eticitat postulada en futur. Això duu arpegis de modernitat i progrés. El futur no existia en la llengua del mite però el creà el fiat impersonal, autòcrata i dogmàtic amb una consonant interfixada en el tema de present en grec o un sufix, -ko/-go, en l’èuscar. El futur existeix en les llengües només perquè puguem esmentar-lo. En Passatge el temps fuig o col·lapsa en el passatge: «Pas lent / imperceptible de les hores. / A la cleda de les paraules / puc sentir la fressa d’arbres / que mou la brisa de la memòria / i els horitzons que estén / la mirada serena. / Com roses lentament obrint-se, / a poc a poc esfullant-se».

Ara sospitem que l’adjectiu ‘poètic’ vol dir una cosa així com una emoció: «Estrenys ben fort la mà càlida i petita / per abrigar la nítida passió de la mirada / que veu nevar per primer colp. / La frugal victòria contra la mort». La poesia i el poema que la diu és un artifici que provoca l’emoció. Si acceptem aquest sentit tan simple d’allò poètic, aleshores Manel Rodríguez-Castelló ha construït un magnífic artefacte que ens permet passar d’una emoció a una altra. A l'epíleg Begonya Mezquita, Ariadna generosa, fa un abstract perfecte que pot servir de fil a seguir i rigorosa conclusió. Recreeu el laberint: el dèdal emocionat. Llegiu Passatge, el gran llegat del poeta i de l’home que és.

[Mislata, setembre 2022]

 

 

Somni d'una ombra

SOMNI D’UNA OMBRA

Jordi Botella

I

Molt abans que l’escrivent Fernando Pessoa es multiplicara en centenars d’autors que ompliren els manuals de la millor literatura portuguesa per al futur, Shakesperare oferí a la posteritat un dilema, «ser o no ser», que encara no s’ha pogut resoldre. Tanmateix uns anys abans hi hagué un poeta menor nostre, Joan Timoneda, que a partir d’un dubte sobre ell mateix i l’amor, projectà la incògnita del rostre davant l’espill «sóc qui só que no só jo»; i més anys arrere Píndar inventà la modernitat vertadera a partir d’un embarbussament grec «ti de tís / ti d’ou tís», o dit d'una altra manera, «què és qui, què no és qui?», un vers esmolat del segle Vè aC que a continuació rebla amb la resposta següent :«Somni d’una ombra és l’home».

La roda fou decisiva per a la posteritat, però més encara la projecció d’una ombra en la caverna. Més enllà de les flames que oscil·len com dansarines balineses es perfila sobre la paret un gargot, el rostre fosc d’un altre rostre, un interrogant llançat a la foguera, «so qui so que no so jo».

Al principi va ser el caos i de la foguera del caos va nàixer l’estranyament, matèria amb què es basteix l’home, al costat del fang i les vísceres. L’estranyament sorgeix de la consciència: el reflex en l’aigua, l’ombra en la caverna i l’alé d’un matí d’hivern escocés.

II

L’últim poemari de Manel Rodríguez-Castelló ens parla d’aquesta seqüència d’interrogants que conformen el genoma humà. Ja en el seu llibre anterior Lletra per a un àlbum (2005) despullava els versos de qualsevol embolcall que poguera atenuar la mirada sobre l’abisme producte del pas del temps, de la memòria i de les cicatrius que van deixant sobre les persones.

Preguntes què

mentre vas desmadeixant el temps

que va fent-te

Ara, sense la unitat de propòsits centrats en la pèrdua de la mare que caracteritzava aquells versos de l’any 2005, el poeta fragmenta en cinc seccions aquesta consciència que, potser, xifre en la imatge del túnel i el punt de fuga el seu major significat: una lleu guspira enmig de la foscor; l’expectativa en els feixos de la llum que, a poc a poc, s’aproximen gràcies al nostre moviment constant; un lloc d’encontre on coincidiran les dues línies paral·leles del que som.

Exiliats del país, exiliats de la terra.

La primera secció d'Estranyament ve a ser la consciència de les persones amb les quals comparteix viatge Manel Rodríguez-Castelló, totes elles encarnades en una humanitat construïda a partir d’éssers que «caminen davant de mi […] / A la nostra esquena ha començat l’incendi […] / Aquestes són / les empremtes que van quedar en la cendra», com clarors filtrades a través de les claraboies dels túnels, referències efímeres que ens permetran seguir el camí.

Així doncs, «El destí és un poema al·lucinat», edificat vers a vers, passa a passa, un projecte col·lectiu sense més garanties que no siguen les d’«aquella tenacitat que custodiava en la frescor d’un aljub secret / aigua i més aigua d’invicta memòria».

III

De sobte les «veus» del túnel convergeixen en una de sola. S’obri el diàleg amb l’altre, Andrea, la filla, com si s’encengueren els llums d’un saló de ball. Sota els compassos d’una suite que revela un temps circular sobre el qual els dansaires giragonsen amb els compassos d’una peça on «benvinguda i comiat / són baules de la mateixa cadena, cara i creu / de la moneda que la vida / sempre està llançant a l’aire», pare i filla són els «autonautes de la cosmopista», idèntics a Julio Cortázar i Carol Dunlop embarcats en un viatge que els menà de París a Marsella sense eixir de l’Autopista del Sud.

Així pare i filla, amb les ressonàncies de les paraules que José Agustín Goytisolo pronunciava a Julia, «a pesar de los pesares», van a mamprendre una aventura vital perfilada en la imatge de l’automòbil i els seus passatgers com una metàfora del nostre pas per la vida, contradictori, efímer… sota l’estranyament de qui no sap destriar «el punt fix i el punt de fuga / […] entre el proper i allò que va perdent-se en la distància / […] diàleg entre el dins i el fora».

De manera molt semblant a la de la furgoneta batejada amb el nom de Fahner que conduí al llarg de setmanes Julio Cortázar del nord al sud, la filla acabarà sent per al pare la companya, l’heroïna mercè a la qual «Tu, princesa del meu conte, amb la llança d’un somriure / mates el drac de la tristesa».

Tots dos en l’automòbil de la vida, pare i filla fitaran l’horitzó sota la incògnita i alhora el prodigi que naixen de la ignorància de la pròxima corba, de la direcció del volant o de, fins i tot, de quina serà la següent parada.

perquè continuen estenent-se les carreteres

dellà del temps infinites

amb el misteri d’Un mateix i l’Altre

IV

Vivim en la utopia dels punts de fuga: el lloc imaginari on van a confluir el que som i el que no som, el que som i el que voldríem ser, la realitat i la paraula justa per encaixar-la. Tanmateix, aquesta recerca ens esperona a seguir endavant en una «espiral infinita detinguda / mentre buscava el seu centre», tot i saber que aquest moviment constant acabarà essent un «caragol ja convertit en pedra de memòria, / eco geològic del temps que no es recobra».

«L’arbre caigut del sentit em barra el pas / per un camí que ignora els nords». El caminant guaita de reüll la bruixola i s’adona que l’agulla s’ha tornat boja per a esdevenir una fletxa llançada enmig de la nit. Com si la paraula gratara la corfa de la realitat per comprovar si les síl·labes corresponen a l’objecte assenyalat, si les paraules graten en els racons del cervell per trobar el sentit.

Aquesta és la «matèria de l’estranyament»: «obris la porta a una realitat que té altres portes» com un malson de passadissos infinits que et du enlloc. Llavors «Preguntes què» a l’igual que Píndar quan exalta la figura del púgil Aristòmene d’Egina, guanyador en combats a Megara i Marató, després d’elogiar els seus triomfs que l’assemblen als déus, i acaba interrogant des de l’altre costat de l’espill «qué es qui, què no és qui?».

Una resposta pot ser «grisa cendra del no-res». Una altra podria ser «una absència que en l’aire reverbera». Al capdavall «Acabes estranyament pensant que el poema més bell / parla només en silenci». Amb tot, contiues amanollat al full en blanc com un nàufrag «a les ales del sentit», un tauló corcat, fràgil enmig de l’oceà però que et permetrà covar l’esperança de sobreviure, escriure «una paraula / que hagués estat dita una vegada només», «Una trista cançó que és soledat / parla entre les runes del temps / d’amor i mort».

V

També, però hi ha una «Cançó del ja sí». Perquè «Entre el ja no i el no encara / hi ha el silenci de l’espera / besant el coll de l’abisme, / hi ha el parèntesi que és pàlpit de l'ésser, / el quiet moviment […] / hi ha el desert blanc de la paraula / i un cavall que galopa sense brida […]». Hi ha «La vida perpetuant-se / en cada alè».

La «Cançó del ja sí» encapçala la quarta secció, que du el significatiu títol de Els dies futurs. Després d’una travessia en què gràcies a la humitat de les parets del túnel hem enfilat l’eixida amb un refilet de llum que s’emmirallava en els bassals, ara «podem sortir a l’encontre de l’ara sí ja / i per sempre».

Abans «la nit s’assemblava massa a un ull tancat±. Ara, després dels passadissos on les paraules rebotaven buscant els objectes i el sentit s’emmurriava en un racó del cervell com una nina abandonada, obrin els braços les places, el lloc on s’alça la veu de l’ànima civil.

La veu solitària que abans cercava en els túnels el punt de fuga on retrobar-se amb ell mateix i amb els altres, ara batega dins d’un cor que denuncia «la templa dels corruptes / […] la migdiada del polític […] / la gola de l’arquebisbe […] / la rialla purulenta de les finances […]» i «amb la fona heretada de l’antic combat / lluita contra els goliats de la guerra».

Aquest és el temps de les places, el temps de l’abraç més enllà de les fronteres i el temps de les persones: «home o dona seuen a la porta de casa. / En la resplendor de llur mirada / combaten / un destí escrit amb lletres tenebroses / amb l’instint tossut de trèmula esperança».

VI

L'última secció, Seqüència d’Angus, pren el nom d'una regió escocesa. Sota aquest epígraf amb set poemes, la «seqüència» s'entén com una successió d'elements amb un vincle entre ells, a l’igual que en el cinema una unitat dramàtica d'espai i temps ens descriu un passatge.

En el poemari s’adopta la imatge de l'aigua com la consciència d'un temps que va i ve amb la mateixa fragilitat i insistència del riu Esk al llarg dels segles. Unitat de la consciència de la persona i del corrent que flueix amb un sentit propi: «el vell estranyament / de les aigües, / infinitud del que mai no es tanca ni s'esgota / ans es recrea en cada revolt, i creix en cada salt / que fem d'oblit o permanència».

Sota un atmosfera entumida de whisky, molsa i roure assistim al trànsit d'un any a l'altre. Darrere del regust mineral al paladar i l'esguard rovellat de les boires del Mar del Nord Manel Rodríguez-Castelló elabora un escandall i alhora obri una expectativa per a arrribar a la conclusió que «Viure té aquestes coses / de la memòria pujant en glopades d'abisme, / un arrap sobtat en el lloc de velles ferides».

A la celebració d'aquest cap d'any tots hi acudim com a la cançó de Jaume Sisa: «Oh benvinguts, passeu, passeu. / De les tristors, en farem fum». Són personatges d'un vell espectacle on un mateix actor representa els papers del rei i del bufó: «Corona't aquesta nit / encara que la corona siga massa gran / o massa petit el cap».

Dins del got de malta rellisca la ironia «en l'abraç de sentit que la vida et dona, / bellesa compartida de l'amor / en l'última nit de l'any a Angus». Perquè, al capdavall, en la convenció del pas d'un any a l'altre, enmig de la conxorxa del confetti, «el primer dia és cada dia», la lucidesa ens permet distingir, enmig de «Llum i gebre sobre els camps» la «complicitat de silencis i tristeses / en l’any que s’estrena».

Mirades compartides amb un món que puja el teló un any més, el ritual de la regeneració i alhora de l’angoixa que es reflecteix en les aigües fosques del riu Esk –el nom del qual, en gaèlic, vol dir aigua–, que reitera la partitura de l’existència: aigua dins de l’aigua: «Impugnen les esperances / els mals averanys que alguns vents /d’ahir s’entossudeixen encara a empényer».

Seqüència d’Angus tanca el llibre i dona ple sentit al conjunt perquè troba com «El vell lligam / perdura estirant-se pels camins que recorren la vida». El «vell lligam»que enllaça l’espai, el temps i les persones i justifica l’argument de la nostra història de la mateixa manera que les aigües del riu Esk travessen l’argila i la torba fins dissoldre’s en el mar d’Escòcia: aigua dins de l’aigua.

Aquest trànsit de l’any és l’hora de la celebració, perquè el prodigi de no saber destriar el final del principi o el principi del final, qui som i què deixem de ser, ens esperona a insistir en aquest «viatge en el temps, / enllà de coneixement i memòria». És l’hora de la celebració d’una realitat capaç, com nosaltres mateixos, de ser sotmesa al canvi tothora. És l’hora de la celebració d’aquest estrany viatge a través dels segles i dels espills, i de les persones que ens hi acompanyen. Per això «Brindem per tu / enmig les extenses solituds d'Angus», mare, des de les «taules parades amb unes roses / del jardí que perdura / en un ventre d’imbatuda tendresa». Per això «Brindem per tu”, amiga, perquè «la teua veu, la teua mirada» fan «que per les portes / mal tancades no hi entre el fred ni el vent».

[Alcoi, febrer de 2014]

 

 

[El riu Esk en la seua desembocadura a Montrose, 2022.] 

Mentides del futbol i alguna veritat

El d'enguany és, dels mundials de futbol que recorde, el que m'agafa més lluny. En aquestes distàncies de l'edat tot tendeix a tenir un aire de cosa sabuda, de reiteració, d'olor vella. Juny és un mes propens a aquesta mena de miratges, acaba el curs (no m'ho llevaré mai del damunt: per a mi els anys sempre seran cursos) i l'estiu ja és a la vista tot i que les calorades fa setmanes que fan suar. Com quan el mundial de Bobby Charlton de 1966 per la ràdio, o el de Pelé a Mèxic en 1970 furtant hores al son i als exàmens finals, el compartit de Cruyff i Beckenbauer de 1974, el sospitós de Mario Kempes de 1978, sota la dictadura militar, el de 1982 de Paolo Rossi i l'inefable Naranjito… Deixem-ho córrer.

No descobrim la sopa d'all si diem que el futbol és l'autèntic opiaci del nostre temps global, un negoci que mou passions i diners o viceversa a muntonades, que obnubila, fanatitza i serveix de canal privilegiat per a l'expansió dels comportaments més furibundament tribals, viver de feixistes i altres patologies socials. No, evidentment. Però el fenomen, més enllà de la propaganda oficial que canta les virtuts de l'esport rei, la fraternitat universal, el joc net i el respecte a l'adversari, el moment per a una pau que dura tot just els 90 minuts reglamentaris del partit i tota la pesca, creix com una metàstasi dels pitjors tumors de l'espectacle. Tant, que el control dels ressorts que el mouen a nivell internacional, estatal o de clubs es resol a través d'una lluita aferrissada de caràcter econòmic i polític, una poderosa raó d'estat que funciona en consonància amb les estrictes lleis depredatòries del capital. Res de nou sota el sol. Molt abans que els romans el perfeccionassen com a mètode per al control de les masses, el pa i el circ ja es devia practicar des de temps immemorials sota paregudes formes. D'acord, també és una forma de sublimar els instints assassins de l'espècie, una guerra incruenta. No sembla, però, que el placebo haja tingut efectes pràctics, ni per evitar les guerres de veritat ni per educar la població en la cultura de la pau. Parafrasejant irònicament el gran poema de Gabriel Celaya, «futbol per al pobre, futbol necessari / com el pa de cada dia», perquè l'esport és també una radiografia de les diferències socials, i més d'ençà que a algú se li va ocórrer la gran idea de privatitzar-ne les emissions. Si no pagues no tens dret a la funció.

Clar que hi ha un altre futbol, el de la santa innocència dels cromos, el pati i els amics, el barri, la passió de tocar el baló i de disputar-lo, el parèntesi màgic del joc, l'olor de l'herba, la senzilla geometria del camp, l'espai que es guanya al bancal o la platja, el futbol de la infantesa i la joventut, el d'ara amb el net infatigable que et reclama uns xuts per fer les seues estirades en una porteria improvisada. I en un galàxia molt llunyana, de noticiari i propaganda formativa, les mentides del futbol, avui en terres de Trump, amb tota la parafernàlia triomfal dels grans estats dominant l'escena, els himnes i les banderes, el ridícul orgull racial de les cares pintades i les samarretes i fins l'èpica dels petits estats que faran de comparses necessaris per a la gran simulació. Terreny de les desigualtats, pobles i símbols reconeguts, identitats nacionals amagades sota banderes hiperbòliques com la d'Espanya. Si en altres mundials et posares al costat dels «quatre del Paraguai» menyspreats per Aznar, avui apostaries per una final entre Escòcia i Cabo Verde (descartat Curaçao, esbatussat sense pietat pels ferruginosos alemanys) i nomenaries el porter Vouzinho, amb els seus 40 anys, jugador revelació del campionat. I abans dels himnes de rigor posaries cançons de Cesária Évora en les megafonies de tots els estadis. I així tornaries a l'èpica de veritat.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 de juny de 2026.] 

 

 

 

 

La sopa del Papa

No serà l'ateu humil i impenitent que signa aquestes línies qui menystindrà la importància que per al món en general i els cristians en particular té que al Palau Vaticà hi haja un hoste com Robert Francis Prevost. No per un nom de ressonàncies poètiques que jo associe al de Jacques Prévert i Robert Frost, veges tu. Tampoc per ser fill de Chicago, ciutat molt musical, o perquè abans exercís a Chiclayo, Perú, pertanya a l'orde de Sant Agustí o siga l'únic exemplar encara ben plantat dels vuit que m'han sigut coetanis fins ara (i que duren). Ja em va passar amb l'anterior, de nom artístic Francesc, també americà, però del sud. Acostumat a la caspa secular dels caps d'aquell estat o Summes Pontífexs, he de reconèixer que aquests dos m'han despertat moderades simpaties. L'església catòlica és edifici tan ruïnós i mou tan tèrbol negoci, que ni la comandància més o menys executiva i simbòlica dels dos Bisbes de Roma més compromesos amb la pau i la justícia (no sols de boqueta, com quasi tots els altres) no aconseguirà de transformar-la en una cosa més beneficiosa per als desposseïts de la sofrent espècie humana. No, segurament, ni volent-ho seriosament com apunten certes dades, ni amb les urpes, els ullals i la cabellera de l'animal totèmic que ha triat per nom, Lleó XIV hi podrà fer gran cosa. La mala salut de ferro de més dos mil anys de papes i tota l'hòstia no crec que puga esmenar-se per al futur immediat en un sentit gaire positiu, per bé que l'adagi diu que tota pedra fa marge. Siga com siga, benvinguts Servents dels Servents de Déu capaços, per exemple (i és un detall que em commou especialment), de parlar de tu a un personatge tan demoníac com Trump i de rebaixar-li una mica els fums sulfurosos que es gasta.

Dit això, també és molt d'agrair que als qui organitzen l'agenda papal no se'ls haja acudit passejar-nos-el per València, que amb la invasió turística acabaria de fer el pet. Deuen haver tingut en compte la calamitosa visita pontifícia al Cap i Casal de 2006 protagonitzada per Benet XVI per no repetir el mal exemple. En aquella ocasió, sota els auspicis del PP de Francisco Camps, una colla de fidels catòlics aplegats a la Fundación V Encuentro de las Familias i ben connectats amb la trama Gürtel va aprofitar per fer l'agost en ple juliol emparant-se en l'entusiasme que aquests espectacles solen provocar en el poble pla. La broma va costar als valencians uns 20 milions d'euros segons alguns càlculs, el dia més car de la recent i exuberant història valenciana.

Aquesta vegada ha tocat el torn als germans del nord, més acostumats històricament a organitzar i sofrir aquesta mena de saraus multitudinaris. La visita de Lleó XIV ha començat, com és de rigor, amb quatre dies d'estança a la capital del regne d'aquest món anomenat Espanya, vistós discurs al Congrés dels Diputats i rècords de vertigen. Segons l'Hola, sempre tan imparcial, s'hi van aplegar 500.000 joves a la Plaza de Lima i 80.000 parroquians al Bernabeu, s'hi van repartir 450.000 hòsties consagrades i hi van participar 500 sacerdots. La redona exactitud de les xifres contrasta amb la manipulada parquedat amb què ací es barallen les dels assistents a les moltes mobilitzacions d'aquesta primavera valenciana, ambdues figues del mateix paner! Ja a Barcelona el Vicari de Jesucrist ha contribuït a expandir més urbi et orbi la llegenda catedralícia de la Sagrada Família i del febril creient, geni i impenitent catalanista que fou l'arquitecte Antoni Gaudí. Bé, finalment el Papa, que no ha pogut esquivar la companyia abassegadora, sempre atenta a la foto i la pantomima, de la moscarda de Salvador Illa, ha dit unes paraules en un català més que potable. Respirem alleujats per la part que ens toca als valencians.

A l'hora de tancar aquesta crònica, hem pogut comprovar, de les visites a Montjuïc, Montserrat (entranyable la genuflexió del Papa davant la bella figura de la Moreneta i el vol d'oronetes de les veus blanques de l'Escolania cantant el Virolai) i la presó de Can Brians, que l'esplendorosa moguda catòlica ha estat tot un èxit que ha ocupat totes les portades i colonitzat tots els telenotícies. L'apoteosi final de la benedicció de la Torre de Jesús i encesa del conjunt monumental, que era l'excusa de fons de la gran desfilada catòlica, apostòlica i romana, deixa les imatges més importants per al futur: els cossos i les veus angelicals dels xiquets de l'Escolania de la Sagrada Família, la luminotècnia que pinta el temple més alt del món, la imatge projectada de Gaudí en el cel de Barcelona i, en la part terrenal, el Papa amb els reis d'Espanya i l'arquebisbe i cardenal Omella a la dreta, com el lladre bo, i a l'esquerra un Pedro Sánchez amb cara de circumstàncies i l'inevitable Illa, en el lloc del lladre dolent. Més clar, aigua. Perfecta escenificació de les noces del cel i de l'infern que cantés un William Blake.

Doncs bon profit que els faça! Amb el sabor viu de la recent processó del Corpus valencià –que ho és cada vegada menys–, les tones de caspa nacionalcatòlica que encara prodiga, la desfilada interminable de la rancior autòctona, les escoles religioses privades en dura i desigual competència amb l'escola pública, el mosaic en castellà de María José Catalá alliberada de complexos i les parròquies, Lo Rat Penat i l'Ateneu i no sé quantes agrupacions fantasmagòriques més, el pas de la custòdia i la companyia de Policia Militar armada fins a les dents i aplaudida amb genuí fervor cristià i les autoritats incompetents tancant la comitiva… què voleu que us diga d'una visita papal servida dins tota la sopa boba que solen repartir en aquests casos? Doncs que sort de la Cucafera, la Moma i totes les figures i balls populars que resisteixen la cruel embranzida de la propaganda invasiva, sort de l'acampada dels ensenyants a la Plaça de la Mare de Déu i les mobilitzacions d'aquests primaverals dies. Això, bon profit, benvingut i bon viatge, Sant Pare!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 de juny de 2026.]

 

                                                  [La Cucafera del Corpus valencià. Foto de Tono Giménez Ayora.]

 

S'ha acabat el bròquil!

Avui divendres 5 de juny es compleixen 26 dies de vaga dels ensenyants. Aquesta primavera valenciana està superant amb escreix tots els rècords establerts pel gremi, i m'atreviria a dir que també els rècords de tots els gremis d'ençà de la mort de Franco –que per desgràcia encara és ben viu en segons quines persones i llocs. Almenys en durada, entusiasme, imaginació i eficàcia organitzativa, no hi ha color. La capacitat de convocatòria demostrada dia rere dia i la simpatia i solidaritat popular que desperta la causa de l'escola pública són de les que posen la carn de gallina i ens afermen en la idea que, efectivament, un altre País Valencià és necessari i possible encara. Però malgrat la determinació i l'alegria que acompanyen i impulsen el moviment, malgrat unes reivindicacions ja convertides en clamor popular, la Conselleria continua tancada en banda dilatant tant com li ho permeten les circumstàncies una negociació seriosa i l'acceptació de les principals demandes dels professionals. Una de les virtuts de la mobilització és que ha descobert a ulls de tothom el joc trampós del Govern Valencià, que s'ompli la boca de vèrbola fàcil però maniobra per anar desfent l'escola pública, que no sent com a pròpia, i aposta per un ensenyament privat, lligat a l'església, controlat ideològicament per a benefici de les classes benestants. Si el govern de Pérez Llorca tingués la més mínima intenció d'arreglar els problemes i començar a posar remei a l'estat d'abandó en què malviu l'ensenyança pública, s'hauria assegut a negociar des del primer dia, en comptes de menystenir reiteradament els docents i marejar-los amb malabarismes de tafur. La dreta i l'extrema dreta, si és que encara hi podem establir diferències de pes, tenen interessos incompatibles amb l'escola que reivindiquem. No volen de cap manera que s'eduque democràticament, que s'intente formar ciutadans sensibles a la cultura i el pensament crític, l'arrelament al país i la llibertat. A algun dels seus capitostos ja se li va escapar, durant l'anterior primavera valenciana, que els manifestants érem enemics, i és així com ens continuen veient a hores d'ara, demostració claríssima de la vigència d'una lluita de classes que insisteixen a donar per morta i enterrada. Després hi ha la cosa pressupostària, perquè els diners que una bona escola exigeix –indispensable per al funcionament democràtic d'una societat, i d'ací plora el xiquet– els necessiten per engreixar els seus negocis. Reclamar un finançament just per al país ni els passa pel cap perquè ells només creuen en l'Espanya centralitzada de tota la vida i com a molt aspiren a controlar l'alqueria valenciana amb el mínim esforç i sense contestació social, cosa literalment impossible. Els diners de la colònia, que arriben amb comptagotes i interessos que augmenten el deute (de derrota en derrota fins al col·lapse final) van a les mans d'amics, coneguts i saludats. No hi ha diners per a l'escola pública però sí per a la privada o l'anomenada concertada, encara que segregue els alumnes per sexes passant-se la llei per l'entrecuix. Quan la justícia vindrà a ficar-hi mà, com en tants altres assumptes tèrbols, el mal ja estarà fet i les butxaques dels espavilats enemics de l'escola pública més plenes. L'escopinyada a la cara d'aquests dies no té nom: menys diners per a l'AVL i més per als fantasmagòrics tinglados que fomenten la burrera i la submissió dels valencians com Lo Rat Penat, la Real [sic] Acadèmia de Cultura Valenciana i altres acòlits especialistes a pescar subvencions barata res, parar la mà i practicar el llepaculisme més obscè, això sí, per continuar ofrenant noves glòries a Espanya. Un informe tècnic fet per docents, com ens informava en aquestes mateixes pàgines Joan Canela, demostra que hi ha recursos per proporcionar les medecines que l'escola necessita per recuperar la bona salut. Clar que les prioritats dels manaires de la Generalitat són unes altres i de caràcter marcadament autoritari i fins anticonstitucional, aquella que es van donar entre tots ells, que a més a més són inviables: prioritats per als espanyols-espanyols. El verí xenòfob ja està escampat, que d'això es tractava. En fi, un mèrit no se'ls pot negar a les actuals autoritats (incompetents): haver convertit la Consellera Ortí en el cap més reclamat pels manifestants, que ja es pot emmarcar al costat de Tarancón, Font de Mora, l'inefable Rovira, que ara controla el negociat d'hisenda, o Catalá, i el d'haver col·locat el de Pérez Llorca en el punt de mira del personal. De Mazón dimissió a Pérez Llorca dimissió: canvien els noms però la ignomínia persisteix. Que tinguen clara una cosa òbvia: que ells passaran amb més pena que glòria i els ensenyants continuaran al peu del canó, fent la seua feina, obrint pas a un país que comença a estar convençut que el bròquil s'ha acabat.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 de junys de 2026.]

 

 

Que no que no que no!

Dimecres 27 de maig. A les 10.30 ens unim a la columna d'ensenyants que marxa pel carrer de Russafa («Irromperen de sobte / les trompetes del jazz, el carrer de Russafa / tan divers dels neons en els establiments, alegre de teatres, de cafés i de vida») cap a la plaça de Sant Agustí, on és previst l'inici de la manifestació. Fa un sol de justícia, però tretze calorosos dies de vaga ensenyen molt –el docent que lluita també n'aprèn!– i la gent va ben preparada perquè sap que la jornada serà llarga, més que lluminosa, ardent: barrets de palla i gorres, paraigües per quan el sol més calfarà, motxilla o bosses als muscles, cartells, pancartes, instruments de percussió i de vent.

Els profes de música que aquests dies animen els carrers estan també molt ben organitzats i combinen amb destresa les cançonetes ja convertides en himnes de les protestes, com ara el que dona títol a aquesta crònica d'urgència d'avui («Que no, que no, que no! No volem les retallades en sanitat i educació!»). O el clàssic «No en volem cap que no estiga de vaga, no en volem cap que no estiga lluitant. Volem, volem, volem que estiguem tots de vaga, volem, volem, volem, que estiguem tots lluitant!».

Si la força d'un moviment, com ara el dels nostres mestres, es pot mesurar –més enllà de les gasives xifres dels manifestants que sempre fan curt publicades per algú que ignora a consciència la ciència matemàtica– per l'alegria i l'energia que desplega, puc assegurar-vos que la d'aquests dies de primavera valenciana supera de molt qualsevol protesta que s'haja pogut organitzar d'ençà que tenim memòria (que és molt llarga gràcies a l'edat). Les manifestacions a què estàvem acostumats fins ara eren quasi mudes, sense crits, de molt escàs entusiasme, i sovint arrossegaven la penitència d'alguna que altra batucada. Tenien tot l'aire d'un passeget amable per veure i saludar amics i coneguts, que no és tampoc mala gimnàstica, no dic que no, però queien en la inèrcia dels rituals d'obligat compliment, dels dies civils de guardar, i pel camí anaven perdent bous i esquelles (objectius i determinació). Demanar la lluna en un cove és molt necessari, sens dubte, però la concreció en uns objectius abastables dona espenta i foc de veritat. Exceptuem-ne les manifestacions de la dana, val, que també tenien i tenen encara motius de pes i nords ben clars de reparació i justícia.

Les manifestacions de docents d'aquestes setmanes, en canvi, han estat un desplegament colorista d'imaginació i persistència en els crits i les cançons que animen tot el recorregut sense defallir. Al punt de partida acordat, la plaça de Sant Agustí («Davant el temple de Sant Agustí, paraven / autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça / polsosa, d'arbres trists. Ara tot ha canviat»), gent i més gent que hi conflueix des de les diverses artèries. I el verd ja és una marea. Hi ha molts transeünts que aplaudeixen la marxa, molta simpatia que arriba amb somriures, punys que s'alcen, paraules d'ànims. Tot el llarg carrer de Xàtiva sota el sol, però els músics bufen que bufen, percudeixen, canten i ballen i interpreten marxes mores i cristianes. Qui m'ho havia de dir a mi, formant en ple centre de València amb la música del meu poble ja convertida en la música de tot un poble. I quina banda, que duplica o triplica en nombre les de les millors entrades alcoianes! Alegria de clarinets i flautes travesseres, compte fins a cinc flautins inaudits, saxos, bombardins, oboès, trombons de vares de diversos colors, trompetes lluminoses, i molta percussió, caixes, plats, tambors… I megàfons ben repartits, torxes de fum verd, xiulets, cassoles, les mans que no paren d'aplaudir. Guillem de Castro ens dona un respir d'ombres. Molts manifestants aprofiten per fer un glop fresquet: quioscos, bars i algun supermercat fan l'agost ben merescut aplacant la set dels caminants i el cos de ball. Un bombardí ha fet servir el tub del seu instrument per allotjar-hi uns quants pots de cervesa i l'últim se l'hi ha quedat encastat fins que aconsegueix traure-l'en. Superat l'ensurt, el jove continua bufant entusiasme. A l'alçada de les Torres de Quart veiem com pengen des dels alts minarets pancartes de suport a la lluita, el gran domàs verd on hi ha el famós vers «Estimem l'escola pública» que alça la veu per un país sencer que s'espolsa les teranyines de la conformitat, aquell menfotisme trampós d'altres temps («A les Torres de Quart hi havia encara presos»).

La setmana ha estat pletòrica. A les terres de l'Ebre, la cruïlla viva dels Països Catalans, docents d'ambdós costats de la Sénia s'abracen i agermanen la lluita. De les Illes Balears arriba el suport a les vagues docents per valor de 100.000 euros. El clam que va fer caure Mazón ara demana la dimissió de la Consellera Ortí i la del seu secretari McEvoy, que també s'ha guanyat a pols i cinisme la seua cançoneta («McEvoy, Llorca i Ortí, porteu mestres, porteu mestres…»). Multituds d'ensenyants en peu de lluita fan bons aquells versos d'Estellés que ajunten l'alegria i el combat per fer-los invencibles. Els bons poetes sempre són visionaris. Propositiva, ferma, sense manies aquesta saba nova d'ensenyants que ve de molt lluny. Tot aquest esclat primaveral, de dies que potser duraran anys, és l'acumulació d'una emprenyamenta de dècades que es resol en forma exquisidament cívica, ni un paper a terra, ni un mal gest. I espere que no hàgem de lamentar tanta pulcritud.

Perquè mentre tots plegats ocupem alegrement i decidida els carrers i donem color i esperança a aquest país, l'autoritat (més incompetent que mai) s'enroca en la gasiveria i la ignorància, en la maniobra estúpida d'una «prioritat nacional» de mala jeia que segella l'infame pacte de PP i Vox. Mal que els pese, però, nosaltres ho tenim ben clar: no hi ha més prioritat ara que la d'una escola pública de qualitat en valencià que ens faça més nobles, cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços! Insistirem en la lliçó i farem l'examen final quan toque.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 de juny de 2026.]