Alfons Llorenç, l'home integral

Les morts estivals són les més crues, les més punyents. Quan les ones o les veus amigues ens en porten la notícia el trasbals sembla dessonillar-nos per arrancar-nos d'un colp de la suau letargia que sol acompanyar l'estació de l'any. Però ella, sempre puntual i sempre implacable, se'n riu, de la música i del tocador i d'aquestes impressions amb què afrontem el seu pas indiferent, aliè a dates i persones, que no dubta gens a contradir amb els seus fets irrefutables la llegenda que fa viva tota cuca a l'estiu. La mort sobtada d'Alfons Llorenç al ple de la canícula ens agafa a la vora de les aigües transparents d'Alcossebre, a la falda de la Serra d'Irta, amb temps per evocar amb calma i distància l'amic cordial i algunes de les lliçons que ens va llegar en vida. Si ja era anunciada, jo no vaig saber veure-la en les dues o tres barcelles que vam fer en els últims temps, el dia de la mobilització del 23 de maig i en algun altre moment al Centre Octubre de València, si no n'eren signes una certa deixadesa indumentària en qui estàvem avesats a veure mudat com un margalló i els molts quilos de més que arrossegava.

El filòleg, el periodista, l'escriptor, l'autor de guions per a televisió que van fer escola, l'assessor àulic i cap de gabinet de premsa en els remots temps de Josep Lluís Albinyana i Joan Lerma, el comissari d'exposicions memorables, l'historiador i divulgador d'arrels, paisatges i tradicions, el militant del PSAN, el polític pragmàtic al servei del país, l'alcalde del seu poble d'origen, Planes, el viatger cultural, l'apassionat independentista… Quin fil cus tantes peces, tanta curiositat, tant d'esforç desplegat en un sol home? Els qui vam començar filologia el mateix curs que ell l'acabava (1975) ja vam poder comptar amb un llibre emblemàtic escrit a quatre mans amb Honorat Ros i publicat per la Societat Castellonenca de Cultura, Pany i clau, publicat en 1977, que venia a pal·liar una part del buit immens que els valencians encara teníem de llibres i país. Vam madurar mentre ell ocupava llocs tan crucials com discrets en la tramoia que començava a muntar-se en la transició valenciana i que entre d'altres coses va fer possible la recuperació institucional de la Generalitat, segons l'Alfons un dels pocs gols que vam saber marcar a Espanya. Quan l'any 2000 Amics de Joan Valls vam reconèixer la seua trajectòria a favor de l'ús i promoció del català vam gaudir del privilegi d'ajuntar en una mateixa coordenada d'espai i temps dos homenots: l'alacantí Enrique Cerdán Tato, que en faria l'elogi per defensar l'escaiença del premi Joan Valls, i l'homenatjat, que ens va donar aquell dia algunes de les claus per conèixer el fil que donava sentit al ventall de les empreses dutes a bon terme per Alfons Llorenç i quines eren les raons de fons d'aquest home integral. Per Cerdán Tato vam saber que Alfons Llorenç fou el responsable que el primer acte oficial del President Albinyana tingués lloc a Albatera, al cèlebre i maxaubià Camp dels Ametlers, el primer camp de concentració franquista, per on van passar entre 18.000 i 30.000 presoners republicans. Aquell acte, ple de simbolisme, restituïa una memòria històrica que amb el transcurs dels anys i els successius governs autonòmics aniria esvaint-se fins a convertir-se en paper mullat i ignomínia amb la falsària Llei de Concòrdia del PPVox. De vegades, atrapats en l'embull del temps, els actes humans semblen dissipar-se com la boira, però quan romanen en la memòria col·lectiva i en les hemeroteques poden ser la clau que òbriga un dia nous panys de llibertat i justícia. Virtuós de la paraula i la comunicació l'Alfons Llorenç coneixia la potència del símbols i la raó de l'abnegació. Ell mateix ens ho revelaria en aquell discurs de març de l'any 2000 al seu poble, Alcoi, en evocar la figura de l'avi, que havia estat alcalde republicà de Planes: la força de la cultura i de l'escola com a factors d'emancipació, tot allò que volien impedir els cacics i els poderosos, que el poble hi tingués accés, que la gent llegís i que en possessió de la cultura, que és sempre memòria, es plantegés la idea de l'alliberament i el sentit de la vida humana. Crec que és això el que ha impulsat la vida i l'obra d'Alfons Llorenç, aquest esforç per la cultura, aquest compromís amb la llengua i el país que coneixia com pocs. L'home elegant malgrat els revessos de la fortuna i els desenganys, l'home cordial i bonhomiós, enraonador i lúcid, íntegre en la seua humanitat, proper i senzill, el referent i company de lluites i esperances es presentarà avui de vint-i-un botons a les portes del cel amb la feina complida. I l'hi franquejaran el pas.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 de juliol de 2024.]

 

[Alfons Llorenç davant l'edifici Octubre | Rafa Gil - Arxiu EL TEMPS]
 

Lamine Yamal, per exemple

He seguit poc, per no dir gens, les aclamades gestes de la Roja. És una llàstima, però ni el futbol ni jo som el que érem, una passió més que se'n va en orris, una altra final que em perdré. No em faré el desmenjat a aquestes alçades. El futbol sempre m'ha agradat i el vaig jugar en competició fins ben depassats els trenta-cinc. Ho vaig deixar el dia que per guanyar la posició davant d'un rival més jove vaig em vaig sorprendre fent les mateixes maganxes de veterà que tant m'havien desplagut en la joventut. Bé, doncs, m'agrada el futbol, però deteste tot el que l'envolta. I això és especialment visible en el cas de la Selecció Espanyola, que mentre fou la representant per antonomàsia de la fúria nacional perdia gairebé sempre. De la fúria, però, hem passat al furor, i no sé què és pitjor. L'oligopoli futbolístic ha aconseguit fer creure a la immensa clientela que segueix i anima, crida i plora els èxits dels seus futbolistes que el futbol és apartidista i aliè a les misèries de la política. I s'enganyen de mig a mig, és clar, perquè en realitat és (amb el permís de tots els mitjans de formació de masses, amb els quals s'uneix en simbiosi altament productiva) la millor forja d'identitats: una fàbrica de fer patriotes generalment destrellatats i sovint directament fanàtics. (No cal que recordem els vincles històrics entre l'extrema dreta i els grups eufemísticament denominats d'animació als estadis.) Això del futbol ha atès tals desproporcions i serveix tan bé els interessos de la minoria que té la paella pel mànec i és refractària per naturalesa a tot canvi substanciós de l'statu quo, que, privades per algun motiu del futbol de cada dia durant un parell de setmanes, no més, les masses serien capaces d'armar un autèntic petroli. El que no pot de moure la lluita pel pa, l'habitatge o l'educació (o per un país que volen extingir) ho aconseguiria una privació breu de futbol, que ja fou declarat dret inalienable de la ciutadania: una revolta per restituir el dret conculcat i poder tornar a gaudir de les retransmissions, l'assistència als estadis, el patiment i l'alegria desbordats, instantanis i efímers. Per gaudir a ple pulmó del fervor patriòtic en pantaló i samarreta i amb un baló de reglament. Per tornar a la mansa alienació de la vida normal, vaja.

Primera paradoxa de la qüestió: d'ençà que el futbol –crec que en temps de l'inefable seguidor del Real Madrid i de la Selecció Espanyola que és M. Rajoy, però no em feu molt de cas– fou reconegut com un dret a Espanya que ja no es poden veure partits per la tele si no és pagant. Excepte si hi juga la Roja, és clar, esdeveniment d'indubtable interès públic. El cas és que acostumat que a Espanya se la ventilen a les primeres de canvi, em va sorprendre que no solament continués viva en el campionat sinó que, segons deien, estava fent un futbol de luxe, lluny de l'ancestral filosofia del patà i avant que havia regit la llarga història de nyaps i frustracions. Vaig mirar una estona el mòbil per comprovar-ho –no tinc televisió on ara visc– i, efectivament, aquells xavals jugaven divinament. En especial un parell de joveníssimes figures que, oh paradoxa de les paradoxes! eren negres, es deien Williams i Yamal i pertanyien a l'Athletic Club de Bilbao i al Futbol Club Barcelona, equips tan dubtosament espanyols, respectivament. Heus ací la segona paradoxa, doncs: gràcies a migrants com els susdits (i a catalans i bascos i altres espècimens nacionals) la selecció espanyola brilla amb llum pròpia. Traslladat el fet a terrenys més pragmàtics, cal preguntar-se com se les apanyaríem sense tantes persones com han hagut de buscar un lloc i una vida entre nosaltres però són titlades invariablement pels demagogs de Vox i companyia d'estrangeres. Mentrestant la rància i imprudent Llanos Massó, tota una Presidenta de les Corts Valencianes en pla d'indecent hooligan, gosa insultar des de l'alçada de la seua privilegiada butaca els jugadors francesos que van celebrar la recent victòria de les esquerres dient-los "imbècils milionaris elitistes". Hi ha qui, com Abascal, tot ho voldria arreglar a hòsties i repatriacions, que en rigor només posen les coses més difícils encara.

Ara que s'escampen arreu els càntics i que el fervor patriòtic està arribant al paroxisme, gràcies a la finesa i desvergonyiment de nouvinguts com Lamine Yamal, d'Esplugues de Llobregat i veí del barri obrer de Rocafonda (que els de Vox han qualificat de "femer multicultural"), Mataró, i que aquest dissabte farà 17 anys, és bon moment per insistir en la denúncia dels falsaris que adjudiquen a dit els carnets d'identitat i el seu discurs odiós de supremacisme i exclusió, d'autoritarisme i guerra oberta contra les nacions que encara no tenim estat ni selecció que puga competir en peu d'igualtat amb les altres nacions però que no renunciem a tenir-ne algun dia. Per compartir de tu a tu amb tots els pobles de la terra l'estúpida, infantil, universal, vibrant alegria del futbol que només mags com Lamine Yamal són capaços de rescatar de les urpes brutes de totes les misèries amb un simple i espectacular toc de baló. Per molts anys i que junts ho puguem veure.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 de juliol de 2024.] 

 

L'alcaldessa té un defecte

Qui avisa no és traïdora. María José Català tenia i té un defecte. Així ho va reconèixer el 2011 durant la presentació de la candidatura del PP a l'Ajuntament de València aquella jove que creixia vigorosa a l'ombra dels mandarins del partit i les rodoneses rogalloses de l'admirada Barberà, que s'ha fet un fart d'ocupar càrrecs (Alcaldessa de Torrent, Diputada a Madrid i a València, Secretària General del PP valencià, Consellera d'Educació en dues ocasions, Portaveu del Consell, Regidora de València i, per fi i de moment, Alcaldessa de València). Aquella dona estava destinada a ofrenar a Espanya glòries mai no vistes ni en els temps més pletòrics de governs del PP. Que la perdonassen si sense voler es passava al valencià (o no usava canònicament i amb tota la lluïssor deguda la universal llengua de Cervantes), però ella tenia un defecte: la seua llengua materna era el valencià. Aplaudiments unànimes de la concurrència, expressions de comprensió i solidaritat envers qui arrossegava (i arrossega) tan penosa càrrega i té el valor de confessar-la en públic, alguna llagrimeta emocionada. Amb el temps, però, hem pogut comprovar que l'Alcaldessa no tenia només un defecte sinó uns quants, perquè els defectes no venen mai sols i per separat sinó que conformen un poti-poti en què es fa difícil discernir causes i efectes, ous i gallines. El defecte de la Català, al capdavall, no té res de particular, és un cas com un cabàs d'allò que els sociolingüistes anomenen autoodi, un sentiment i una actitud de negació i ocultament de la pròpia llengua i identitat minoritzades per la pressió d'una altra llengua prestigiada i expansiva molt comuna en situacions com la que patim els valencians. Hi ajuden, i molt, no cal dir-ho, interessos més pedestres i mal dissimulats: "Diners magres fan tornar gords / E tornen lledesmes los bords ". María José Català tenia el defecte de parlar valencià i per això demanava als seus correligionaris, partidaris de la supremacia natural del castellà o espanyol, el perdó. Per compensar un defecte tan sinistre, trist i vergonyant com ser i parlar valencià, vici o feblesa d'origen, un personatge com l'Alcaldessa de València ha de multiplicar els seus esforços per legitimar-se (passar de borda a lledesma a ulls dels poderosos) i demostrar la seua adhesió als principis més rancis de la dreta carpetovetònica. ¿Ha aconseguit ja dissipar els dubtes que encara pot suscitar la seua identitat entre els de més arrelat pedriguí reaccionari i nissaga de més llustre? Ho ignorem, tan lluny com vivim de la cort imperial i les seues festasses, els seus altaveus, els seus canapès i els seus luxes i negocis, maganxes i corrupteles. Però els mèrits per guanyar-se la confiança plena del seu auditori no han deixat de multiplicar-se d'ençà que ostenta la vara de comandament del Cap i Casal. En a penes un any el menyspreu a la llengua i la cultura del País Valencià s'ha convertit en l'autèntica marca de la casa PPVox. A veure qui la farà més grossa, si Mazón, si Rovira, si Barrera, si Català! Mireu la desfilada marcial als sons d'El novio de la muerte, l'himne de la Legión, en la inauguració de la Fira de Juliol. On abans hi havia nans i gegants, música de dolçaina i tabal, muixerangues, dansades i festa, ara hi ha el costat més fosc de l'Espanya més negra, la que s'agermana a la mort i la seua bandera per sublimar un fracàs amorós. Perquè la mort mai no enganya ni falla mai a la cita, és l'amant perfecta del brau legionari i la seua promesa d'amor és per a tota l'eternitat. El feixisme torna a entrar victoriós pels carrers de la València republicana i democràtica i María José Català és la seua abanderada. Miràvem el dit i heus ací la lluna del feixisme, per la porta gran del Consistori. El seu defecte és el mateix i universal del qui perd els orígens i perd la identitat i es gira contra el propi poble. El seu defecte és el de la ideologia i el projecte de destrucció massiva que inspira la teoria i la pràctica de la dreta espanyolista. Amb ella, amb els d'ella, el valencià no té espai ni per al folklore més innocu: dels 250 actes programats per a la Fira, només dos en la llengua pròpia. Amb ella i els de la croada antivalenciana València es buida de cultura i dignitat i s'ompli de cotxes i turistes en massa, de cornetes i Bertins Osbornes (en cartell i afònics). Ella i els de la seua classe, com el gendre de Juan Roig, somnien de substituir escoles i hospitals per hotels de cinc estreles. El fracàs, com l'ofrena gloriosament inútil de l'Alcaldessa, està cantat, però mentrestant suarem la cansalda. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 de juliol de 2024.] 

 

 

[L'actor Xavi Castillo. Foto: Diari La Veu del País Valencià.]

 

Qualsevol nit

Cada dimecres, a les 19.30, s'apleguen a la plaça del poble (oficialment d'Espanya, popularment la Bandeja, potser algun dia de la República Valenciana, qui sap) per protestar contra el genocidi de Palestina. Com en d'altres llocs, dempeus contra el desànim. Ahir dimecres no devíem arribar al centenar de persones, tres banderes palestines, un parell de quadribarrades i dues pancartes. Ja som a l'estiu i fins i tot a Alcoi la calor a eixes hores pot encara ser intensa. Hi ha també el cansament de les convocatòries repetides per un desastre terrible que ha arribat al que de moment és la pitjor crisi històrica però que és més vell que el més vell dels reunits. Ignore quanta població d'origen àrab deu haver-hi a Alcoi, però segur que no deu ser poca. En canvi no soc capaç de distingir cap ni un representant d'aquesta comunitat, només una dona amb hijab i vestit negre fins als peus que s'atura i fa una foto de la concentració. Passa sovint i arreu, que els més inermes i principals afectats per qualsevol situació d'injustícia són els més remisos a alçar la veu, o els més conformats, o els més porucs. O els qui menys deuen creure que cap acció de protesta puga millorar res. Potser només confien en la sort o en l'esforç estrictament individual de supervivència. La vida els ha esbatussat massa i no han trobat aixopluc o prou escalfor en les organitzacions que defensen els drets i encara empenyen el carro de les reivindicacions. Avui ens manifestem també contra la llei de discriminació educativa que el Conseller Rovira vol fer passar pintada de llibertat i que està a punt de ser aprovada pel corró PPVox. Despleguem la primera pancarta: "La llengua no es toca". Però sí es toca, més, la rebreguen sense miraments, l'envien al racó de les coses condemnades a anar morint a poc a poc, o més ràpidament amb injeccions letals com aquesta. Però ací som per resistir i perquè l'exemple s'escampe i vença la indiferència i el desànim. Després de la foto per a la premsa, les xarxes i tot això, recomponem el cercle de la solidaritat i l'esperança, despleguem la segona pancarta. Llegim el poema "Palestina" de collita pròpia, que acaba així: "sempre torna a nàixer amb el nom / d'una flor tremolosa entre els llavis / que es diu Palestina d'esperances". Ja el va llegir en una altra ocasió l'amiga i actriu Rosanna Espinós i avui em toca a mi. S'acaba l'acte amb la lectura d'unes reflexions sobre l'eterna guerra de Palestina entre Goliat i David, amb els papers bescanviats.

En els rogles els presents, tots amics, coneguts o saludats, allarguen les salutacions i les converses i improvisen anàlisis d'urgència, amb el noble edifici de l'Ajuntament, el Campanar i allà dalt l'Alberri com a fons d'escenari. La negror del panorama i l'absència d'horitzons per a les transformacions necessàries i peremptòries és el leit-motive més insistit, en part per una inèrcia adquirida en anys de practicar de derrota en derrota, en part per no eixir del confort dels llocs comuns i una mica també per espolsar-se les responsabilitats pròpies i les dels moviments. Però "qui res no té, claror de cim!", com deia Foix. Afirma l'escriptor Josep Lozano en una entrevista recent que els valencians no ens podem permetre el luxe del pessimisme. Ho dèiem fa uns anys en forma d'aforisme (i passeu-me per una vegada dues autocites en una sola columna): "POLITICOLOGIA Estem tan fotuts que no podem permetre'ns el luxe del pessimisme. Encara estaríem més malament". De l'amarga queixa, doncs, és hora ja de passar a la molta reflexió serena sobre les causes profundes de la desmobilització i el creixement de la dreta i el feixisme, la delegació en els professionals de la política la (impossible) solució dels problemes, els enganys de l'estat i d'una democràcia fallida. És hora de pensar, decidir i organitzar-se. Perquè qualsevol nit pot sortir el sol. I si magnificar les derrotes és caure de quatre grapes en el derrotisme, passar per alt les petites, discretes, victòries produeix els mateixos efectes. I tanmateix són ací, multiplicades en a penes uns pocs dies que són la culminació de molts altres dies silenciosos o discrets com aquest de la concentració alcoiana. La de Julian Assange, per exemple, després d'anys de patiment indicible, i la del dret a ser informats sobre allò que ens afecta, la de la renovació de la cúpula judicial per a la despolitització funesta de la justícia (ja veurem fins a quin punt), la de la revisió anunciada del sistema de finançament autonòmic, començant pel de Catalunya. Sí, efectes d'una conjuntura específica i de correlacions de forces polítiques i tot el que vulgueu, però també de l'energia que mou el món: la inquietud i l'esforç de masses anònimes. Les mateixes que han fet possible l'augment de la pressió internacional per aturar el genocidi de Gaza i trobar una solució justa per a Palestina. Hi podríem afegir –ho comentem mentre fem una cervesa a la Plaça de Dins amb Júlia i Tirs, dos corredors de fons del grup ecologista La Carrasca, a qui es deu gran part d'aquesta altra petita victòria– la modernització de la línia del ferrocarril Alcoi-Xàtiva ja aprovada per fi després d'anys i panys de reclamar-la. Petits sols que surten cada nit. Hi ha cançons capaces de transmetre veritats senzilles i de convertir-les en himnes d'esperança. Més val que no ho oblidem.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 de juny de 2024.]

 

I un ou dur!

Hi ha amors que maten, sobretot si són inconfessables més que impossibles. La germana petita sol emmirallar-se en la gran, la Teta, vol ser com ella, vestirà com ella, es maquillarà i caminarà i es captindrà com ella, hi sent una adoració irresistible. Almenys fins que ella mateixa creixerà amb el concurs del temps i atenyerà la pròpia i diferenciada plenitud. Per molt que semblava –que han volgut que semblés– que València i Barcelona vivien d'esquena i s'ignoraven mútuament, sempre s'han mirat als ulls o observat d'esquitllentes, sovint per a bé, per a mal algunes voltes. La xicoteta, dissimulant la seua estima amb rampells d'orgull ferit i enrabiades més aviat ridícules, la més gran exhibint l'autosuficiència pròpia de qui, en l'edat pletòrica, se sap admirada, desitjada, sol·licitada i totes li ponen. Per això i per l'anhel d'eixir de l'estret clos familiar, Barcelona somniava ser París. Les naturals diferències entre les germanes són en el fons complementàries, per això es necessiten tant, per molt que es tracten amb displicència i aparenten no voler saber-se'n res, l'una de l'altra. Així fou en la història, en la literatura com en l'urbanisme, en el tràfec humà (sobretot el que parteix de les estacions del nord meridionals) com en l'activitat productiva dels nuclis industrials més arrelats, en l'intercanvi científic i els departaments universitaris, en l'adaptació de fórmules d'alliberament i aspiracions democràtiques, en els corrents elèctrics de la cultura. Catalanisme i valencianisme no són a fi de comptes més que sinònims d'un mateix anhel. Un tarannà de mercat i plaça pública fets d'idèntic material noble inspirà sempre les dues germanes. Ni que fos només que compartien una autopista de peatge assentada sobre l'antiga Via Augusta i una geografia, el veïnatge del mar, una similar embranzida econòmica i laboriosa i una mirada posada sempre en l'estímul europeu, les dues germanes estaven destinades a entendre's, a estimar-se. Per molt que la denominada transició les va agafar amb el pas canviat en la travessia d'un desert secular que el centralisme carpetovetònic va aprofitar per burxar en les petites picabaralles domèstiques, havien d'emmirallar-se l'una en l'altra i compartir els vells somnis, que les feien més vigoroses, més lliures. L'afinitat, tot i els vetos i entrebancs de la metròpoli, es fonamentava a més en el lligam més sòlid de tots: el patiment comú. El maltractament d'un estat que les espremia com a colònies, les obligava a sotmetre's a un deute que no deixava respirar a ple pulmó i condemnava les respectives parròquies a sofrir tota mena de restriccions, maldecaps estructurals i exclusions socials que cada vegada afectaven masses més grans de població. Però hi ha amors que maten, sobretot quan no són declarats.

Va caldre que Barcelona i el seu país caigueren, després de l'intent frustrat d'independitzar-se d'Espanya (a base de porres, jutges prevaricadors, el colp d'un decret infame, el discurs del Borbó, multes, exili i presó i les naturals errades i vacil·lacions d'un moviment sense gaires precedents a mà) en l'actual estat de depressió perquè gràcies a la mediocritat imperant que s'estén d'Ada Colau a Jaume Collboni, la germana gran mirés d'imitar el que feia la germaneta, amb aquells aires de suficiència que exhibia des que havia aconseguit convertir-se en seu de la Copa Amèrica i circuit urbà de la Fórmula 1 amb absolut menyspreu pel bon gust i pel silenci, una ciutadania anestesiada, la puresa de l'aire i models més civilitzats de convivència per a major glòria dels taurons d'una especulació insaciable. Barcelona, capgirant la truita històrica que havia exportat el turisme de masses suïcida a la Ciutat del Túria, importava els destarifos valencians sense reparar en el detall de la ruïna econòmica, política i social que havien provocat. María José Català, la rutilant batllessa de València es convertiria en la musa urbanística de l'alcalde de Barcelona, el senyor Collboni. Qui ho havia de dir, els fantasmes de Camps i Barberà baixant a tota hòstia pel Passeig de Gràcia!

Per no ser menys i equilibrar la balança de l'amor dissortat entre les germanes i a la vista que, mort el procés, la posició favorable de l'independentisme en la governabilitat de l'estat permetia albergar alguna esperança, per tímida i remota que fos, d'un concert econòmic a la catalana (similar al basc i al navarrès), diverses veus de Compromís ja han advertit que no el votaran si no s'aborda un nou sistema de finançament per al País Valencià. Et ego quoque, jo també, s'exclamen compungits ara, sense concretar gaire en què podria consistir el nou "cafè per a tots" amb què ja sospiren les comunitats autònomes amuntonades en l'estret camarot dels Germans Marx. A Àgueda Micó i Joan Baldoví els ha faltat temps per dir "I un ou dur!", com el trapella de Groucho. I tant que els valencians necessiten com la pluja que no plou un sistema just de finançament abans que no es queden en els purs ossos! ¿Però calia entonar, després de les successives submissions al projecte de Sumar a canvi de poca cosa (el diputat Vicent Marzà a Estrasburg i no sabem què més), la cançó del greuge contra la germana gran? ¿No podrien aspirar-hi, al concert econòmic i a tot el que faça falta, de manera mancomunada i solidària i contra l'amo de les claus, que no és altre que l'Estat espanyol, i no barallant-se entre germanes ni ressuscitant en l'enrabiada l'espectre de Camps i la seua clàusula sinistra? I qui vulga ous durs, que els pose a bullir.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de juny de 2024.]

 

 

Amb els joves de Pego

Encara no hem eixit de l'estupor per l'espectacular augment de vots que el feixisme de diverses tonalitats ha aconseguit sumar a Europa quan heus ací el judici contra els joves de Pego. Els fets són àmpliament coneguts, tot i que no prou com per haver inspirat una onada d'indignació popular capaç de revertir una situació del tot injusta, absurda, intolerable pel dolor que causa i la manifesta voluntat de furgar en la ferida del que a fi de comptes no deixa de ser una anècdota elevada, per l'actuació de la Guàrdia Civil i de la justícia, a nivell d'una categoria que pot explicar moltes coses.

El dia 18 d'octubre de 2020 una trentena de neonazis dels Gandiblues, en les hores prèvies al partit de futbol que jugarien l'equip local i el Gandia, es van manifestar pels carrers de Pego cridant consignes feixistes, fent pintades i intimidant la població. Alertats, un centenar de joves van eixir a defensar el poble, protestar contra la presència dels fatxes i enfrontar aquella invasió bàrbara. Finalment els nazis van haver d'eixir del camp de futbol escortats per la Guàrdia Civil. Sense que hi hagués mitjançat cap identificació prèvia, l'endemà era arrestat amb gran aparat un jove antifeixista i tretze més els dies següents. La història de com les denominades forces de l'ordre protegeixen els grups feixistes o fan la vista grossa davant els seus aldarulls i de com molts agredits es transformen per art de màgia en agressors o fins i tot en terroristes és més vella que la picor.

En el judici que va començar ahir a Alacant i que continua avui la fiscalia demana entre 4 anys i 9 mesos i 7 anys i 2 mesos de presó per als joves. No cal dir que una vegada més els provocadors se n'han eixit de rosetes, una invitació en tota regla a repetir les seues bravates. Amb el tenebrós precedent dels joves d'Altsasu empresonats i la resistència a aplicar la llei d'amnistia per part de la majoria de magistrats espanyols, que Lluís Llach no ha dubtat de definir com a colp d'estat judicial, el cas dels acusats de Pego torna a posar davant l'espill els múltiples forats per on perd aigua la dèbil barca de la democràcia espanyola. Malgrat la solidaritat alçada des del primer dia amb els joves antifeixistes, del concert multitudinari de fa un any o d'iniciatives com el documental L'últim alè que estudiants de la Universitat de Gandia dirigits per Sheila Jover han elaborat, els catorze de Pego, que ja han vist truncades les seues vides i fa quatre anys que les passen amargues, pengen ara com ara d'un fil. La proporcionalitat i la independència de criteri, la imparcialitat i el sotmetiment escrupolós a la llei que suggereixen la balança, l'espasa i els ulls embenats de la figura femenina que simbolitza la justícia són recursos merament retòrics en el cas de la majoria dels jutges espanyols, una casta que fa de contrapoder, encimbellada en la seua torre d'ivori i hereva directa i intocable del franquisme. Sovint ens preguntem com prospera i es propaga el feixisme en el nostre temps, com és que estem assistint en viu i en directe a la repetició de fenòmens que crèiem enterrats per la història. I no reparem que, vestit amb toga o tricorni, d'uniforme de gala o sotana, en forma de simples i ximples fanàtics del futbol, o fins i tot sota l'aparença grisa i asèptica de la indeferència o camuflat en la mediocritat ambiental, el feixisme ha viscut sempre entre nosaltres. Esperava en la foscor de les clavegueres i la caverna, en els salons reials i les casernes, en les festes d'alcúrnia i canapè, els fons reservats, els moviments de cadira dels consells d'administració o els tribunals el moment propici per escampar un verí que en els suburbis de la misèria i la incultura mostra tota la seua capacitat de destrucció.

Qualsevol sentència que no siga l'absolució dels joves de Pego per uns fets arterosament magnificats per castigar exemplarment la dissidència i criminalitzar el moviment antifeixista serà un insult al sentit comú i la tolerància. I enfonsarà l'aparell judicial, ferit de mort i convertit ja en seriós enemic de la democràcia, en el més absolut descrèdit.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 de juny de 2024.]

 

 

Contra la marea negra

M'assabente per la premsa que avui 6 de juny fa vuitanta anys del desembarcament de Normandia, principi del final de la Segona Guerra Mundial i del feixisme. Malgrat que en tot aquest temps la maquinària bèl·lica, cada vegada més sofisticada, no ha parat de sembrar arreu, amb especial insistència en escenaris postcolonials però també en el mateix cor d'Europa (els Balcans ahir, avui Ucraïna), la mort, la destrucció i la misèria, llegir ara les xifres de morts, ferits i desapareguts d'aquella batalla fa feredat. Però en fa més comprovar com tot el que es va construir sobre la sang i aquelles runes, l'inestable equilibri de blocs de la Guerra Freda, que va continuar promocionant guerres i matances pertot arreu, i la confiança en el projecte d'una Europa unida sota els valors de la democràcia, la llibertat i la justícia social, es veu avui amenaçat per l'emergència d'un feixisme més auster en les formes i la parafernàlia però igualment corrosiu en el llenguatge i els propòsits. El cuc feixista s'està menjant la poma per dins, hi ha fet niu i n'accelera el procés de podridura. La caiguda del mur de Berlín, lluny de conduir els territoris de l'antiga URSS per la senda democràtica, va empènyer-los cap a les formes més brutals de capitalisme i entronitzà un feixista com Putin amb els seus deliris mafiosos de poder expansionista. Manipulant la memòria antifeixista del seu país, aquest reietó despietat no dubta d'acusar de nazis els ucraïnesos per veure de justificar la seua guerra. Sense novetat en el gegant xinès del partit únic on flamegen les banderes roges, la corbella i el martell amb tanta eficiència i pulcritud com s'hi persegueix la dissidència i es trepitgen els drets d'uigurs, tibetans o hongkonguesos. A través del vot, els mecanismes democràtics i el control de les institucions, l'extrema dreta, sovint en col·laboració amb la dreta autoritària de tradició feixista, com en el cas espanyol, envaeix avui l'espai popular que històricament corresponia als moviments d'esquerra. I creix com la bromera d'una marea negra. Europa s'escora cap a les extremituds de la dreta, per on va perdent l'aigua que la preservava com un oasi impossible. Sens dubte per demèrits propis en la construcció d'un espai sòlid de drets democràtics i valors republicans convertit avui en un paquiderm burocràtic incapaç de donar solucions als problemes migratoris o de justícia social. També, és clar, per les transformacions vertiginoses d'un món més i més globalitzat i més i més lent en la cerca d'alternativa i respostes a les múltiples urgències. Per desídia o impotència, Europa ha renunciat a erigir-se en el referent mundial per a la pau, la democràcia i la prosperitat, el contrapunt necessari al caos i el col·lapse i als imperialismes enfrontats, en la veu que clama per revalidar una entesa mundial fonamentada en els drets, la pau i la llibertat. En temps de sequera els efectes del canvi climàtic i la destrucció mediambiental s'aguditzen i multipliquen. Negres tempestes agiten l'aire, com diu el vell himne anarquista, però no porten pluja, només mortífers llamps i trons, pedra i ventades. Al País Valencià ja n'estem patint els efectes. Entre bambolines ocultes al públic es preparen els grans negocis amb què la dreta continuarà ofrenant noves glòries a l'Espanya que li ompli les butxaques i assegura els privilegis, mentre es persegueix tossudament el valencà i es devasta el país, es desmantella metòdicament el poc que s'havia açlat en cultura, ensenyament i sanitat i es sufraga la tornada als ritus sanguinaris i tribals de la tauromàquia. Abaix la intel·ligència! El Conseller Barrera s'està guanyant-se a pols el malnom de Burrera. Ell concentra en la seua persona els pitjors vicis del feixisme rampant: menyspreu per la cultura, sobretot la del país, autoritarisme i males maneres exhibits sense complexos, negacionisme (de la memòria històrica, de la violència masclista, del canvi climàtic), aribitrarietat en el repartiment dels recursos de tots, ús del càrrec públic per al foment de les dèries pròpies, aplicació de la censura… Al capdavall, però, l'antipàtic personatge no deixa de ser el ninot del ventríloc, tot i que molt útil per saber què ens espera si la seua xerrameca s'escampa i per repensar les armes amb què ens hi hem d'enfrontar. Europa s'acosta perillosament a l'abisme de la repetició d'errors passats. No n'hi ha prou, per rectificar-ne el rumb, amb la psalmòdia de l'antifeixisme convertida en un simple espantaocells, ni amb els cordons sanitaris que no fan més que donar peixet al monstre. La batalla important és i s'ha de donar en el camp de la cultura, que inclou l'exigència de transparència, netedat i agilitat en l'exercici del poder i de la gestió pública, s'ha de donar en les perifèries on s'acumulen les misèries del capital i la marginació, s'ha de donar en la frescor d'un llenguatge que dote de ple contingut els principis de la igualtat i la solidaritat humanes. Assetjada al nord per la guerra d'Ucraïna i a llevant pel genocidi de Palestina, el vaixell europeu ha d'incrementar els seus esforços diplomàtics, impotents i abúlics fins ara, ha de rearmar-se en els fonaments que van transformar l'endèmica lluita fratricida en un model equilibrat de convivència. El desembarcament del proper diumenge d'eleccions no és el de Normandia de fa vuitanta anys, que és desitjable que no s'haja de repetir mai més. Ara el que cal és un desembarcament d'allaus de vots compromesos amb els drets de les persones i dels pobles, de la llibertat i la democràcia, capaç de parar el colp de l'onada feixista. D'alçar munts d'arena contra la marea negra i preservar les platges de l'esperança que encara podem anomenar Europa.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de juny de 2024.]

 

 

Arrel i saba dels poemes

Isabel Canet Ferrer, L'udol de la lloba. 41è Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi. Epíleg de Maria Josep Escrivà. Edicions del Buc núm. 32, la Pobla de Farnals, març de 2024.

· · ·

Els 41 poemes que componen L'udol de la lloba d'Isabel Canet Ferrer (Simat de la Valldigna, 1970) són l'inici fulgurant per a la poesia d'una autora que s'havia donat a conèixer prèviament en el camp de la narrativa amb els contes I tu, sols tu, 2019, i les novel·les La copa dels orígens, 2011, i El baró de foc, 2015, en el del retrat biogràfic i en alguns treballs col·lectius i per al foment de la lectura. La feliç coincidència del nombre de poemes i el d'anys de la convocatòria del premi d'Alcoi, fortuïta o premeditada, tant se val, reforça encara més l'exactitud amb què encaixen les peces d'aquesta obra i la commovedora bellesa amb què les paraules tracen la seua ruta pels "avencs de l'inconfessable". Poques vegades el lector té la sensació immediata d'estar assistint en viu i en directe a un despullament tan radical en cerca de la veritat i de la pròpia identitat. I de poder accedir-hi des de claus estrictament poètiques, situades a les antípodes del tràfec, ensems il·lusori i morbós, de les anècdotes banals que es venen a tant el pes en els mercadets de les emocions als nostres dies.

En efecte, el poema que obri el llibre, el titulat significativament "Dona", se'ns apareix com el poderós concentrat a partir del qual es destil·laran els altres beuratges de l'obra: "Experiència de ferro en la carn". La plena assumpció de la naturalesa tel·lúrica, sempre dual, de l'ésser humà vista i viscuda des del propi cos de dona, és un dels principals fils conductors del poemari, que en bona mesura es pot interpretar com l'esforç per desfer el "miratge idealitzat" i abandonar les "certeses diàfanes" i les altres trampes que ens para la vida per tal d'assumir, gràcies al poder alliberador de la paraula poètica, la pròpia identitat en tota la seua complexitat. Així "la carn i el ferro", així "meitat dona d'aigua, meitat lloba", així "ser d'aigua i de ferro", així "la dona i el monstre": "El repte serà la integració, / viure la unitat des de la dualitat". A reforçar aquesta perspectiva acudeixen símbols universals com el de l'Esfinx, que sembla sotjar els "poemes d'un enigma mai resolt" "en algun racó fosc del laberint". Només la reiterada operació domèstica de fènyer i coure el pa, amb les olors evocadores que convoquen els morts, com una baula que uneix el present de combat i desassossec de la dona amb el passat i el present d'altres dones, i de tant en tant la contemplació i la immersió en una naturalesa plena de força i de vida (per contraposició a un "món que ni em vol ni m'empara"), són els llocs de l'esplai en plenitud: "pastem amb l'antiga recepta, / farina d'ungles, urpades i pells, / aigua de les paraules de la ira, / llevat de coratge i ullals de lloba" ("Ferment del vespre").

Reinventar-se i reivindicar-se és sens dubte un treball de radicalitat, de recerca de les veritats més íntimes, estrany a les maniobres de l'autoengany o l'autocomplaença. Els poemes de L'udol de la lloba naixen certament d'una crisi profunda. I a grans mals, grans remeis. Però cal actuar-hi amb cautela: "Cal traure's la màscara amb molt de compte" ("Mascarada") per despullar aquell "jo que veus en mi" ("Engendramonstres") i mostrar-se com s'és completament, des de l'acceptació que "Del descontrol, de la confusió / i del desordre de la carn fem vida; / amb cames obertes, vagina oberta, / matriu i cor oberts de bat a bat" ("Mascarada"). Perquè la dona d'aigua, la lloba, abraçada de carn i ferro, se sap part d'una natura on "els fruits més dolços naixen del fem més aspre" ("Tardor") i perquè només creient en la perfectibilitat de la vida –i doncs acceptant el que és transitori, precari o imperfecte: llegiu el bellíssim "Tria urgent"– podem acarar el futur amb una certa confiança. La saba dels poemes d'Isabel Canet Ferrer i la força d'unes arrels ben enfonsades en la terra de la vida, la consciència i les paraules, han fet créixer un arbre poètic d'extraordinària bellesa i qualitat. Celebrem-ho, ben aixoplugats a la seua ombra.

[Publicat a Saó núm. 502, maig de 2024.]