diumenge, 7 de març de 2021

Cultura, misèria i companyia

El passat desembre es va fer públic el manifest Alcoi serà cultural o no serà impulsat des dels diversos àmbits culturals de la societat civil. En pocs dies el manifest va ser subscrit per més de tres-cents artistes, escriptors, intel·lectuals, gestors culturals i, en fi, persones preocupades per la mediocritat (per no usar una paraula més forta) cultural en què s'esllangueix una ciutat que en aquest aspecte com en tants d'altres presenta moltes ombres i escasses llums. L'escrit és abans que res un crit d'alerta, l'expressió pública i publicada d'un malestar que l'actual pandèmia no ha fet més que extremar. La situació dels professionals que més o menys malviuen de l'activitat cultural voreja, efectivament, l'abisme, però la falta d'idees, horitzons i pressupostos per a la cultura afecten òbviament tota la ciutadania i, al capdavall, la qualitat democràtica, la cohesió social i l'energia i voluntat necessàries per remuntar una crisi de dimensions històriques. El manifest assenyala alguns dèficits que la ciutat arrossega des de fa anys i panys, però no és –no pot ser-ho ara com ara– un punt d'arribada ni una suma de propostes articulades, sinó més aviat el punt de partida per a un debat que Alcoi, com en general el País Valencià, es deu a si mateix i ja no pot ajornar més. Més enllà del dilema, de ressonàncies fusterianes, que el títol del manifest planteja i del fet que la ciutat dona mostres persistents de decantar-se cap a la segona de les opcions, la iniciativa ha tingut de moment la virtut de sacsejar una miqueta l'habitual tendència alcoiana a ensonyar-se. Els mateixos responsables de l'Ajuntament han plantat les orelles i han convocat els promotors del manifest a una reunió. El problema, és clar, no ve dels actuals inquilins del govern municipal ni dels encarregats més directes del negociat de "cultura" (que més o menys funciona així, amb les rutines d'un aparell burocràtic rovellat i sense ànima). No descobrirem la sopa d'all si afirmem que la cultura és el parent pobre de la política, pobre a més de solemnitat, però que tots volen seure a la taula dels àpats per donar-se llustre de bona voluntat. Acostumats que la castanya de la cultura la tragueren del foc en temps aparentment més durs el voluntarisme, els mecenatges particulars, les resistències més heroiques i la rara qualitat que de tant en tant es forja enmig de la penúria i el desert, els successius governs municipals del PSPV-PSOE (trenta-un anys) i el PP (onze anys) han transitat sense pena ni glòria per la cultura confiant que la inèrcia d'un impuls civil històric i tan mecànic com els engranatges que movien la indústria local continués arriscant la mà en les brases. La castigada societat alcoiana, que amb molts patiments i esforços va poder alçar-se del terrabastall de la guerra i del càstig impecable a què la va sotmetre el franquisme, està acostumada a unir esforços i tapar vergonyes, assentada sobre la desmemòria que li proporciona el miratge de futurs cada vegada més incerts. Per Alcoi i per Sant Jordi, el crit festiu d'impuls civil, s'ha convertit en la gran coartada buida que els uns i els altres aprofiten per mantenir-se en el poder. La cultura, en la concepció utilitarista i autosuficient del poder, és amb prou feines un protocol molest que no hi ha més remei que complir. El principal problema és aquest, qui no es creu la cultura com a motor de canvi i enriquiment de les societats, malament pot preocupar-se per gestionar-la bé. La vitalitat decandida d'una civilitat cada vegada més submisa i indiferent no els demana més. O no els demanava. Potser una qualitat del manifest siga que apunta cap a un desvetlament de la històrica autocomplaença alcoiana, tothora temptada per l'emmirallament del passat alimentat pel pa amarg de la desmemòria. Comparada amb altres indrets del país que no poden presumir d'un full de serveis tan extens ni d'un glamur tan exquisit com el d'Alcoi, l'emblemàtica ciutat del Serpis, de les costeres i els ponts i les xemeneies que ja no trauen fum es dessagna culturalment. Aviciada en el peixet de polítics mediocres, travada d'horitzons i atrapada en la impotència d'una mentalitat subalterna cada vegada més embadalida en l'espanyolitat rampant i dinàstica, no se li acut pensar que gran part dels seus mals provenen de la suma que fan la fam, l'absència de voluntat política per situar la cultura i els seus debats en el centre de la civilitat, i les ganes de menjar, la migradesa d'uns recursos que se'n van per l'aigüera dels dèficits fiscals i l'espoli a què està sotmesa des de temps no tan immemorials. I potser sí, com proposa el manifest, és hora ja de repensar Alcoi, de reinventar-lo amb els plànols de la cultura a la mà, abans que tots els pedaços del vell teixit civil queden convertits en parracs. Cal treballar amb ganes perquè el dilema es resolga a favor de la primera opció, la de culturalment ser.

🌿   🌿   🌿


[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 5 de març de 2021.]

diumenge, 28 de febrer de 2021

Hagiografia del 23F

Aquests dies, a propòsit dels quaranta anys del 23F, ha corregut una facècia que té molta molla i que desenvoluparé així: "Si hagués triomfat el colp de Tejero avui tindríem presos polítics i exiliats. La llibertat d'expressió seria sovint vulnerada i els jutges marcarien l'agenda política aplicant arbitràriament les lleis. Els mitjans de comunicació estarien majoritàriament al servei del poder com a elements de propaganda. Policia i Guàrdia Civil apallissarien sense miraments la dissidència i els militars recorrerien a l'amenaça del sabre quan els vingués de gust. Es multiplicarien els casos de violència masclista. Es mantindrien en vigor moltes lleis franquistes, el feixisme s'exhibiria impúdicament en públic i faria molta feina bruta al règim mentre les urnes li donarien més i més poder. La catalanofòbia seria el pa de cada dia i les autonomies es veurien reduïdes al límit de la inanició. Es posarien pals a les rodes de les llengües minoritzades de l'Estat. Tindríem l'estanquera fins en la sopa i els pitjors tics de l'espanyolisme (masclisme, xenofòbia, supremacisme…) serien vistos com a coses normals. No s'hauria reparat les víctimes de la dictadura i el conreu de la memòria històrica seria ignorat. Els crims del franquisme haurien restat impunes i no se n'haurien depurat els responsables al si de les institucions de l'Estat. L'Església continuaria practicant abusos i gaudint dels seus privilegis i la monarquia no estaria sotmesa a la llei. Els grans bancs i oligopolis continuarien controlant els fils del poder i tallant el bacallà. El treball, la vivenda, l'educació i la sanitat no serien garantits. Immigrants i refugiats serien refusats com empestats i prohibida la solidaritat i el salvament de pasteres. Si hagués triomfat aquell colp avui insistirien fins a la nàusea que Espanya és una democràcia plena perquè tots ens ho acabàssem creient".

En fi, sort que aquell colp, definit invariablement com a intentona, no va triomfar. Però després de quaranta anys l'ombra d'un Elefant Blanc encara és molt allargada i fosca. Aquell nom en clau que es va fer servir llavors remetria a un famós puticlub freqüentat pel rei emèrit, que llavors només era rei i prou, per això l'elecció del susdit paquiderm, un animal que ja estava destinat a fer història. Gràcies a la llei de secrets oficials franquista encara en vigor ignorem el fons del que va passar el 23 de febrer de 1981. Les tones de paper que historiadors, periodistes i no pocs novel·listes han dedicat a traure'n l'entrellat topen sempre contra el mur d'una hagiografia construïda per elevar l'hereu de Franco a l'altar de la democràcia i espolsar dels seus muscles regis tota la caspa franquista. Ignorem, sí, el fons tenebrós de l'assumpte i el paper que el Campechano va jugar en aquella trama. El que no ignorem són els efectes que el colp que tingué el seu epicentre en el Congrés i l'escenificació més lúgubre en els carrers de València i d'Alcoi amb moviment de tropes i tancs, va aconseguir (e si non è vero, è ben trovato, es degueren dir els principals protagonistes del que ja es coneix com la Transacció espanyola): el fre al desenvolupament democràtic i la legitimació d'un règim que aconseguia desempallegar-se, en la figura del monarca i a ulls del populacho, de totes les evidències, ara ja ben tancades amb pany i clau, de continuïtat d'un règim tacat de sang i misèria. Fou en bona part gràcies al 23F que davall de les sumptuoses catifes reials i el sistema ancestral de beneficiats, xuclòcters, professionals de les portes giratòries, oligopolis, capitanies generals, canongies i franquícies autònomes descafeïnades, va poder agranar-se tota la podridura acumulada en quaranta anys de dictadura pura i dura i d'una Transacció tan breu com insegura per santificar una Constitució intocable i intocada contra la qual havien votat molts d'aquells sàtrapes. No ens han deixat veure els fils de la trama perquè d'aquell aiguat van venir molts fangars posteriors. En especial aquella LOAPA que quedava fotografiada en la reunió posterior amb el rei de totes les forces polítiques llevat de les catalanes i basques i que repartia el cafè per a tothom per ofegar l'impuls de Catalunya (sobretot de Catalunya, els valencians en pagaríem els plats trencats amb la instigació de la maniobra blavera i la reducció de les nostres aspiracions a autonomia de segona) cap a la seua emancipació. De nou el conflicte nacional al si d'un imperi en decadència se situava en el centre de l'escenari i de l'efervescència feixista, com continuaria passant amb el Campechano perfectament entronitzat, ara ja amb carta blanca per practicar els seus vicis més obstinats, herència de la nissaga: la cleptomania i la gimnàstica d'alcova. I la cacera d'elefants, blancs o grisos, que va forçar-ne l'abdicació en sincronia amb tots els escàndols que van saltar amb el plebeu Urdangarin en plena erecció i l'orgia cleptocràtica a la vista de tots. Com sabem, el va succeir en la inviolabilitat i nimbat amb la mateixa aura democràtica fomentada pel 23F el seu fill pitjor el remei que la malaltia, diríem–, que va llançar per la borda el benefici del dubte amb aquell discurs de cos de guàrdia, lleig i feixistoide, del 3 d'octubre de 2017. Entre la intervenció televisada de Joan Carles I, que tancava en fals el 23F, i la de Felip VI per beneir la brutal repressió contra el poble de Catalunya es desenvolupa tota una hagiografia d'un poder deslegitimat que administra una democràcia plena de forats, desigualtats i injustícies que la situació de pandèmia no ha fet més que extremar. El 23F va apuntalar, sí, un règim que encara cueja i que amb el temps trobaria fórmules més discretes que un Guàrdia Civil amb mostatxo, tricorni i pistola, però igualment sinistres, de perpetuar-se contra vent i marea fins a la desfeta final.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 26 de febrer de 2021.]

 




 

 

diumenge, 21 de febrer de 2021

Girar full

El ministre més televisiu de la pandèmia, Salvador Illa, s'ha passat la campanya electoral repetint com un lloro allò de girar full. Sempre tan content d'haver-se conegut, amb la seua clenxa ieié, el tint caoba fosc d'alta perruqueria –se'n recorden, d'aquells dubtes d'inici de pandèmia de si convenia tancar o no aquests establiments?– i aquella manera d'arrufar el nas que tenen alguns miops de naixement, el seu eslògan pretenia passar gat per llebre, una manera tramposa de recomanar l'oblit. L'enèsim. De fet l'oblit com a fórmula necessària perquè individus com ell, el seu pare polític Iceta que ara balla la ienca a Madrid o l'emèrita Eva Granados de llengua viperina i pinta de col·legiala i tota la pesca de l'Espanya monàrquica continuen tallant el bacallà i tapiant amb el mur de la Constitució cada avinguda on es pot obrir l'horitzó de la llibertat. I molt a desgrat d'ells, sí, l'electorat de Catalunya majoritàriament ha decidit girar full, perquè altrament la història no avançaria o no es mouria, però en direcció contrària a la que pretenia Salvador Illa i tota l'operació d'estat activada per fer el difícil cim de la Generalitat. N'ha girat un altre per ratificar una majoria absoluta republicana independentista en escons més que suficient i superar per primera volta el llistó simbòlic del 50% dels vots emesos. Ni la pandèmia, ni les eleccions convocades a toc de maça de jutge, ni tots els altaveus mediàtics del règim venent a l'uníson la pell de l'os abans de caçar-lo, han doblegat un electorat àvid de girar full, sí, un altre full en el viatge cap a la República Catalana. Que el PSC, com en l'anterior contesa C's, haja estat el partit més votat no dissipa la boira amarga de la derrota de l'operació Illa i fins insufla un nou alè a l'independentisme, ara obligat, sota el comandament d'ERC, a recompondre forces, esvair dubtes, cosir la unitat estratègica i sumar tots els esforços a l'entorn dels grans objectius urgents i immediats. Com s'ha apressat a recordar Pere Aragonés, l'amnistia i l'autodeterminació. És l'hora d'afermar ponts amb la societat civil, els exiliats i les lluites que aguanten al carrer i d'abandonar l'esterilitat partidista que burxa contradiccions entre el que més aviat és complementari: l'ampliació de la base independentista i la confrontació conseqüent amb l'Estat. I de reorientar conjuntament l'estratègia a Madrid. En el bàndol espanyolista, i amb el fum de la victòria estèril d'Illa, que és el que roman després de les ínfules de l'obligat autobombo, el panorama queda fet un sant Llàtzer, amb Ciutadans i PP pràcticament reduïts a cendra i onze feixistes de Vox que volen girar full a pit obert cap a les tenebres del franquisme, que encara escampen fosca, i que a tal fi faran mans i mànegues per rebentar el Parlament des de dins i marcar paquet mediàtic. Poc ha tardat la reacció espanyolista a tornar a les pàgines més sinistres de la venjança i la repressió amb l'amenaça de retirada del tercer grau als presos i preses independentistes –que és de fet la vulneració arbitrària d'un dret– i l'empresonament del raper Pablo Hasél, que ja escandalitza mig Espanya i mig món. Ha arribat un moment en què és impossible caminar sobre la corda fluixa de l'equidistància, cada colp més esfilagarsada i perillosa, com pretenen els Comuns: o es gira full cap a la involució autoritària o es gira avant cap a les repúbliques i nous processos democratitzadors. Amb el raper empresonat per una cançó està revifant arreu la flama de la solidaritat, mig apagada des de la sentència contra els líders catalans. La violència injustificada dels del garrot exhibida el dimarts passat pels carrers de València, sota les ordres de Gloria Calero, és un símptoma de la por mal dissimulada que els privilegiats del règim tenen que la flama s'estenga en incendi fins al Palau Reial i els llocs on es custodien les essències d'un règim corcat a punt per a la solsida. L'esquerra espanyola i les seues franquícies perifèriques, doncs, haurà de decidir en quin sentit vol girar full i al costat de qui, si dels de dalt o els de baix. O si prefereix que ens acabem ofegant totes unides en aquest merda i en tota la que encara ens ha de caure al damunt si no hi posem remei a temps.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 19 de febrer de 2021.]



diumenge, 14 de febrer de 2021

Democràcia plena

Són temps d'eleccions pandèmiques a Catalunya. En contra de l'acord dels partits, els jutges van vetar-ne l'ajornament que aconsellaven el sentit comú i el criteri dels experts. Els jutges espanyols són com aquells llepons de la infància, amos del baló de reglament, que decidien qui jugava i qui no i quan s'acabava el bròquil. La propietat de tan apreciat objecte els eximia de la mínima destresa futbolística i del compliment de les lleis fraternals del joc. Ja voldríem que la democràcia espanyola (de moment un trist oxímoron) tingués la finesa que imperava als carrers i patis d'escola, propietaris del baló a banda. Ho ha acabat reconeixent Pablo Iglesias, que a més ha tingut la gosadia de comparar l'exili de 1939 i el de 2017 i de preguntar-se què fan a la presó i a l'exili els líders dels principals partits de Catalunya. Bona pregunta, sobretot venint de tot un Vicepresident del govern que els hi manté. La conseqüència lògica a la pregunta portaria a qüestionar-se què fa una formació d'esquerres en un govern que consent o beneeix aquestes coses i d'altres de similar envergadura. Engolir-se molts gripaus per evitar, diuen, mals majors mentre prenen el bany tebiet del pragmatisme, en nom, això sí, d'una política pensada per a les persones, condició que es veu que exclou artistes crítics, dissidents republicans i independentistes irredempts. Això de treballar per a les persones s'ha convertit en el lloc comú a què qualsevol pot apel·lar, des de la presumpta esquerra a la indubtable dreta més o menys extrema. Una de les més aficionades a la formuleta és Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, que com tothom sap és d'esquerres, cosa que no li ha impedit esborrar un mural solidari amb Pablo Hásel, a qui estan a punt d'engarjolar, i que denuncia les podridures del règim en la persona del Rei Emèrit, no sense haver demanat disculpes a taules parades. Ja passa que en nom de la Constitució, que tots sabem que reconeix el dret a la lliure expressió, s'envia a la presó gent que s'expressa lliurement. És la mateixa flagrant contradicció entre proclamar per terra, mar i aire que Espanya és una democràcia plena (no com l'autoritària Rússia) i defensar la inviolabilitat d'una monarquia corrupta i pagar-li, a compte del contribuent, putes i hostalets de luxe al rei (aquest sí) fugat de la justícia europea per anar a raure a una satrapia clienta fidel d'armes i grans construccions made in Spain. Qui sens dubte també dissenteix de les opinions –passatgeres o conseqüents, ja es veurà– expressades per Iglesias en temps d'eleccions és Josep Borrell, que no debades viu des de 1979 xuplant del pot de la política i gaudint de les portes giratòries que el van dur a Abengoa i ser multat per fer ús d'informació privilegiada (també dita prevaricació). ¿Què no ha de dir un expert en oportunitats i furibund nacionalista espanyol, amo del baló de reglament amb set grans creus i medalles penjades, entre elles la d'Isabel la Catòlica i la de Carles III, i passavolant de profit de tots els càrrecs imaginables a què pot aspirar un addicte al poder com ell que ara escalfa la cadira d'Alt Representant Europeu per a Afers Exteriors i Política de Seguretat? Una cosa és inventar-se escopinyades fantàstiques al Parlament espanyol, manifestar-se amb els feixistes de Vox o contestar de males maneres a un periodista de la BBC, i una altra anar de desfilada triomfal a Rússia per denunciar la manca de llibertat d'aquell país i heure-se-les amb un diplodocus de la grandària de Seguei Lavrov i tornar amb la cua entre les cames. El deliri del poder no solament produeix monstres sinó que sovint fa perdre l'oremus, com li ha passat a Borrell i la seua doble vara de mesurar, quan li han recordat que a Espanya hi ha presos polítics. Necessiten dir-s'ho i repetir-ho, que per això disposen de tants altaveus mediàtics, que Espanya és una democràcia plena precisament perquè és una democràcia plena de forats, que no passaria els controls de qualitat d'una Europa que per fi ha tingut l'oportunitat d'apamar la qualitat moral i diplomàtica d'un personatge com Borrell, ja a punt de desplomar-se des de les altures vertiginoses de la seua cadira. L'enèsima prova de l'enganyifa l'ha donada Freemuse, organització internacional que denuncia la persecució d'artistes i que situa l'Estat espanyol en el pòdium mundial d'artistes empresonats i sentenciats, 14 en 2019, per davant de dictadures com Iran, Turquia, Birmània, Egipte, Xina o la mateixa Rússia de Putin. No es pot arribar més amunt, sens dubte, com li ha passat al mateix Borrell, i difícilment es caurà més avall. No volies caldo? Jas democràcia plena!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 12 de febrer de 2021.]

 


 

diumenge, 7 de febrer de 2021

Amb vent de ponent

Mentre espentem i remem i esperem que els vents ens siguen propicis per a la reciprocitat dels mitjans audiovisuals en català, bé haurem d'esmerçar esforços també per millorar l'oferta radiotelevisiva del País Valencià, sobretot la del buc insígnia que, ens agrade més o menys, es diu À punt. Parlem de vents i tirem mà de l'acreditada metàfora de la navegació, és clar, però ja s'entén que els vents no són més que la voluntat política capaç de respondre a la demanda popular, quan és prou forta, i a la necessitat òbvia, per a la nostra supervivència com a poble amb llengua i cultura pròpies, d'un espai comunicatiu ben interrelacionat i compartit. Els activistes de Reciprocitat ara! ja han explicat amb tots els ets i els uts que no són els problemes tècnics els que la impedeixen sinó la manca de voluntat, que només pot nàixer del convenciment que hi ha una necessitat i que cal satisfer-la. Arribats en aquest punt, i mentre el ponent siga el vent que més fort bufe (i de ponent, ja se sap, ni vent ni gent ni govern) i el que amb més insistència despentina les nostres autoritats, no tenim més remei que confiar molt més en la voluntat i en la força que s'alcen des de baix que no en les lluminàries que ixen per les finestres dels despatxos de la Generalitat. L'eufemisme de la Commonwealth del President Puig està molt bé, que no debades ell és de Morella, terra de cruïlla on el fred dissipa segons quines manies endèmiques en altres llocs del país. Qui sap si fins i tot això pot donar aire al corredor mediterrani. A més, parlar de riquesa o prosperitat comuna en temps de tanta angoixa sempre deixa bon gust de boca. Però el corredor mediterrani o un finançament just, sobretot ara que ve el repartiment dels diners europeus i ens temem el pitjor privats com estem del que ja s'ha denominat (també metafòricament: què faríem sense les metàfores?) les claus de la caixa, depenen d'unes altres voluntats allà on es congrien els vents de ponent. La reciprocitat en canvi ens la podríem apanyar entre nosaltres i en un tres i no res i com qui no vol la cosa, i seria una bona manera d'acumular forces per a empreses de més envergadura com les més amunt citades. Però mentre xaloc i llevant hi ajuden (i l'imprescindible Ausiàs March també), i el gregal i el migjorn els fan costat, i fem els oportuns clucs d'ull al tramuntanal, que ara es concentra en altres menesters, llancem humilment unes propostes fàcils de millora perquè algun dia À punt es guanye els nostres cors exigents i puguem estar-ne orgullosos i recíprocament ben pagats.

D'entrada hi ha la qüestió de l'estil, fonamental, perquè ja sabem que l'estil és l'home (o el mitjà). No és només un problema de correcció lingüística. Fixem-nos en els informatius, que darrerament he seguit amb una certa regularitat per veure de més a prop com evolucionava la pandèmia. Ací hi ha un problema de versemblança i serietat, que és el mínim exigible als telenotícies. A les locutores i locutors els vindrien bé unes classes de prosòdia perquè parlassen amb el ritme adequat i la música escaient i les pauses degudes per inspirar en l'espectador la sensació imprescindible de la confiança. Que es note que allò que diuen respon a informació veraç que ells i elles són els primers a creure's. Tan senzill, per començar: saber comunicar, que per això els paguen. L'estil actual, hereu directe de Canal 9, és majoritàriament el de la metralleta que dispara i no mira on. La sintaxi, si es pot dir així, o ordre i jerarquia de les notícies també és assignatura pendent, de manera que tot decau en la banalitat, en una mena de predestinació o desgràcia caiguda del cel que hem d'acceptar resignadament, ja que no hi ha anàlisi ni s'exposen mai les causes i efectes de les coses. De la situació extrema de la pandèmia es pot passar, sense solució de continuïtat, a l'anècdota més prescindible. I el somriure obligat i invariable de presentació fallera, és precís? Els entrevistats, especialistes o passavolants sorpresos a traïció, són també prova de la precarietat de recursos i la falta de rigor amb què s'amaneix la informació. La manca de credibilitat s'intenta compensar amb un realisme impostat i un abús dels moviments de càmera cap als llocs del crim (la botigueta, la famàcia, el forn, la plaça…) per dissimular la posada en escena, com si la notícia hagués estat allà esperant el periodista. L'ús del castellà hi és abassegadorament majoritari, i es fa un ocultament deliberat de l'idioma propi quan el principal mitjà públic de comunicació hauria de fer una aposta clara per l'impuls del valencià. Un programa d'humor equivalent al Polònia de TV3, per exemple, ens vindria molt bé per veure'ns en l'espill dels vicis d'À punt i del país i a més podria donar feina a no pocs actors i actrius que hi tindrien una font inesgotable d'inspiració per als gags. La caricatura indispensable en aquests casos és fàcil: una locutora-locomotora repetint la Comunitat Valenciana de manera espasmòdica a raó d'unes vint voltes per minut posaria en evidència l'absurd de l'obsessió per imposar-nos el nom i la cosa.

En fi, que el vent aponentat que torba les nostres autoritats els entreté en inauguracions d'AVEs costosíssims i prescindibles mentre deixen de la mà de déu les caòtiques rodalies que afecten de veritat la vida dura i quotidiana de milers de valencians. O els fa perdre's en floritures metafòriques que ajornen sine die la reciprocitat i la millora d'una radiotelevisió pública de qualitat, arrelada, competent i autènticament moderna al servei del país. I mentrestant, allà al ponent els continuen negant les claus de la caixa que reclamen amb la boca xicoteta i els prenen el pèl i se'ls va posant un mal de coll de tant girar-se cap al centre d'un bunyol on, això sí, sempre s'hi pon el sol, el nostre, el que encara i malgrat tot continua eixint, ja veus, per llevant.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 5 de febrer de 2021.]

 


 

diumenge, 31 de gener de 2021

El dia vindrà

Que el món no tornarà a ser el mateix quan hàgem superat la pandèmia sembla fora de tot dubte. Per molt que l'afirmació té un punt de simple obvietat, ja que el món no pot ser mai el mateix, l'enquesta que ha fet el The Frederick S. Pardee Center a 101 personalitats d'arreu del món i dels diversos àmbits, publicada a The Conversation i divulgada entre nosaltres per Vilaweb en un article signat per Adil Najam que no m'estic de recomanar, dona moltes pistes sobre l'acceleració dels canvis que la pandèmia imposa i el punt d'inflexió planetari en què segons totes les evidències ens trobem. El món sempre està canviant, sempre gira, com en la cançó de Jimmy Fontana, però sembla que hi ha moments com ara en què tot es concentra amb una força tel·lúrica en fets de caràcter universal (en el minúscul i alhora immens univers dels humans, un granet d'arena en una platja infinita) capaços de sacsejar-ho tot, economia, política, educació, formes de viure i relacionar-nos… Els canvis seran, són, imparables, i del molt o poc encert a gestionar-los dependrà la mateixa supervivència de l'espècie i la vida en la Terra. Dissortadament, i per molt que una de les coses que hem verificat és la importància crucial de la ciència i la investigació, desplegades de manera col·laborativa i internacional i impulsades per l'esforç titànic que exigeixen les circumstàncies, no podem esperar una governança mundial de savis bondadosos que ens facen més responsables i ens amanyaguen i protegesquen amb els seus dictàmens i consells. A l'altra cara de la moneda de la resposta científica a la pandèmia, amb l'elaboració en temps rècord de vacunes i remeis, hi ha la vella política i el sistema capitalista en què recolza, d'una mala salut de ferro i responsable últim en el seu vertigen desbocat, la seua cobdícia insaciable, els seus desequilibris i injustícies, de la factura que entre tots paguem i pagarem. Amb diferències notables entre països de democràcies consolidades i democràcies deficitàries com l'espanyola, la resposta política a la pandèmia presenta més ombres que llums, per dir-ho suau. Considerem la ineptitud amb què estan distribuint-se les vacunes i els escàndols, perfectament qualificables de criminals, protagonitzats per miserables a sou (polítics, funcionaris, militars o bisbes) que se les han posades botant-se els protocols i qualsevol sentit de la decència. I sense témer-ne les conseqüències penals en un país que castiga cruelment la dissidència però tolera amb lleugeresa els crims més abjectes fets, això sí, sota el paraigua oficial o amb l'excusa del todo por la patria o l'Evangeli, posem per cas. Res de nou sota el sol, al capdavall, enmig la constatació diària que dir poder i dir abús, ara i ací, és mera redundància, que els interessos individuals primen sobre les necessitats col·lectives, que la dinàmica del benefici del gran capital menysprea el dolor i la mort, que el teatre del control de la situació és més important que l'empoderament efectiu i adequat per a cada circumstància. Al País Valencià estem patint les darreres setmanes un creixement desbocat de morts i afectats pel virus que ens situa a la vora de l'abisme i al capdamunt dels índexs luctuosos de l'Estat. Tanmateix, la capacitat d'adoptar mesures més dràstiques i decidir el que ara més ens convé ens és negada per uns polítics i un sistema aliens i allunyats de la pròpia realitat. A Madrid (accepteu-me la metàfora) els preocupen altres guerres, l'operació d'estat amb Salvador Illa com a hipotètic antídot contra l'independentisme, per exemple. El món gira i gira i ja no serà el mateix quan eixirem del carreró de la pandèmia (que n'eixirem, però a quin cost!). Les lliçons que en podrem traure són moltes i diverses. Una és que la vella maquinària que mou el món, la del poder, l'economia, les institucions i els estats, presenta tots els símptomes de l'obsolescència que ens aboca al desastre. Abandonada a la seua inèrcia, ¿frenarà a temps, podrem reparar-la, haurem de substituir-la? Més que inevitables, els canvis són necessaris, urgents, inajornables. ¿Haurem après al capdavall que la política, la que va gestionar la pandèmia i les altres situacions de necessitat que ella va extremar, era massa important com per deixar-la en mans dels seus professionals, els addictes incorregibles del poder? ¿Haurem après la manera de reinventar-nos, de crear les bases per a democràcies que empoderen la gent i les nacions, que posen límits als abusos i els interessos de les minories, que establesquen nous equilibris planetaris? ¿Haurem après que les solucions no venen mai de dalt, com la pluja, que el sol no ix per Madrid, que hem de moure el cul si volem continuar girant, llançant al fem els trastos inútils i renovant els bons costums que alimenten la vida? Il mondo / Non si è fermato mai un momento / La notte insegue sempre il giorno / Ed il giorno verrà.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 29 de gener de 2021.]

 

[Foto de F. Bornay, 26//1/2021.]


diumenge, 24 de gener de 2021

La pandèmia dels cínics

La virulència amb què la pandèmia s'escampa des de fa mesos i la necessitat de preservar la salut i els drets dels votants aconsellava ajornar les eleccions a Catalunya convocades per al 14 de febrer. Aquest era, almenys, el principal argument dels partits que van acordar postposar-les per al 30 de maig, tots de fet excepte el PSC, que deu tenir molta pressa per jugar el que considera trumfo guanyador abans que l'as del superministre més televisat de l'era pandèmica, Salvador Illa, no se li acabe cremant. El fulgor de certs meteorits és tan intens com efímer, deuen pensar. En un estat democràtic més o menys normal, i davant les incontestables xifres de morts i afectats pel virus, l'augment vertiginós dels contagis, l'abisme del col·lapse del sistema sanitari, la fatiga cronificada dels professionals del ram, tan lloats i aplaudits com abandonats de la mà de déu dels recursos i l'eficàcia de les conviccions; en un estat democràtic com toca, dic, l'ajornament de les eleccions no hauria alçat pols ni remolí i tothom hi estaria d'acord. Però la pandèmia sembla que no ha tret, com esperàvem d'una situació d'alarma permanent, el millor dels polítics i les institucions sinó més aviat tota la mesquinesa i debilitat. S'agafaran a la literalitat de la llei, que és igual per a tots però per a uns més que per a d'altres, a la lletra menuda de tanta paperassa inútil, a la clàusula no se sap de ves a saber quina disposició fixa o transitòria, però el cas és que a requeriment de partits quasi fantasmes i persones a títol individual, el TSJ de Catalunya ha suspès cautelarment l'ajornament electoral. La política, sobretot quan es deixa en mans dels jutges, és el terreny més ben adobat per al monocultiu del cinisme al servei dels interessos personals, que solen coincidir amb els del propi partit o grup o facció de poder. La mateixa boca que predica per tots els micros i pantalles a favor de les restriccions, la prudència, la responsabilitat i altres paraules sumptuoses contra la pandèmia canvia en un segon de disc ratllat per pontificar amb la mateixa vehemència contra l'ajornament d'unes eleccions que, a manca d'un sistema telemàtic eficaç i emparades en lleis del quaternari, seran xauxa per als virus i cursa letal d'obstacles per a molts votants. Al capdavall, però, del que es tracta, en aquest cas com en tants d'altres, és de fer veure qui mana, com diu Vicenç Villatoro. I qui no mana no és només el Parlament de Catalunya, això ja es veu, ni tan sols tot un Vicepresident espanyol com Pablo Iglesias (que potser signaria ja un indult per als presos polítics) o un MH President com Ximo Puig, que ha de demanar permís fins per tossir. La convocatòria de les eleccions de la cínica controvèrsia, ja ho sabem, és la funesta conseqüència d'una sèrie d'errors, l'últim dels quals haver-se engolit el gripau de la destitució pels qui manen del MH President Torra, i que estan deixant la seu de la sobirania popular o Parlament com se sol dir en boles. En el cercle viciós en què es mou la realitat sociopolítica (no solament a Catalunya), potser les eleccions serviran de ben poc, però si la llei és igual per a tots, no s'entén que Euskadi o Galícia poguessen ajornar les seues eleccions per la pandèmia i Catalunya no. Es tracta de fer veure qui mana i a qui i què serveix qui mana. Lluny de l'esforç per al trellat que la situació de la pandèmia exigeix, no sembla sinó que la crisi faça ploure sobre mullat i que alguns hi hagen trobat l'excusa perfecta per exhibir-se amb tot el cinisme i la poca vergonya. Corren els jutges a signar el tercer grau del lladre reial Urdangarin amb la mateixa mà que el nega als presos i preses independentistes. La bretxa entre el que es diu i es practica cada vegada és més ampla. Corren alguns cínics professionals de les institucions, alcaldes, consellers i gent així, a colar-se a la cua de les vacunes. No hi ha llei ni vacuna contra el cinisme i les desigualtats. Quan s'acabarà de consumar la desautorització de les autoritats ens tornarem a preguntar qui mana ací i per a què, i per a qui, tot demanant tanda en la cruel cua dels desesperats.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 22 de gener de 2021.]

 


 

diumenge, 17 de gener de 2021

La casa i les rates

Amb la caiguda del déu Trump, tan imminent com estrepitosa, verifiquem la bondat de les velles parèmies, la de l'arbre caigut de què tothom fa llenya, la de les torres més altes, la de les rates que fugen de la casa enrunada. La infal·libilitat aparent de molts refranys, al capdavall, es funda en una observació atenta i duradora de la realitat. Caixa de ressonància i memòria, la paremiologia acaba fixant a vegades un petit catàleg de lleis universals (des de l'àmbit necessàriament local). Però la crònica anunciada del final de certs mals que les dites contenen a penes ens consola mentre en patim els efectes. Som optimistes quan un arbre lleig com el de Trump, que sabíem que havia de caure perquè tothom en fes llenya, acaba en terra, i pessimistes mentre s'alçava opulent al bell mig del bosc. Quant tardaran a a bastir una torre tan alta des dels fonaments corromputs de l'estultícia, la ignorància i la mala fe, ens preguntem llavors? S'ha enrunat la casa, en fugen les rates, pensem, però on aniran a raure ara, en quina casa construiran el nou cau? Trump ja era un perill per al seu país i per al món molt abans d'incitar els seus fanàtics a l'assalt del Capitoli, però mentre servia als fins del seu partit i a la trama d'interessos que el mantenien en el poder, l'aplaudien els acòlits que ara en reneguen. L'única llei de la selva és la de la supervivència, les fidelitats duren el que dura la pataqueta. El cos és dèbil, i l'esperit encara més. Llegim en Tal qual de Paul Valéry, traduït per Antoni Clapés: «Amic meu, sou d'un partit –és a dir, aplaudiu o injurieu contra el vostre cor–. El partit ho vol». És probable que aquest aforisme s'inspirés directament en els autoritarismes dels convulsos anys 30 i 40 del segle XX europeu, en tantes coses semblants als nostres dies. Deixant de banda les qüestions del cor i de les conviccions morals i ideològiques, postergades avui dia en favor del sentit pràctic, pecuniari, de la majoria dels polítics professionals, el poeta francès apunta un tema que no perd vigència. Alfonso Guerra, potser el personatge que més pistes va donar perquè entenguéssem la podridura actual del règim i la contribució indispensable que els del seu partit hi van fer, ho va expressar de manera més prosaica però de similar eloqüència: «Qui es mou no ix en la foto!». Queda, ens preguntem, algun glòbul roig republicà (i federalista i obrer i socialista!) en la sang del seu partit? Algun dels socialistes que s'han alineat amb PP, C's i Vox per votar contra la investigació de les malifetes de l'encara rei emèrit ho ha fet contra el seu cor? Ho dubtem perquè sabem –en part gràcies també al refranyer– que l'home i la dona són artistes de la simulació i de l'autoengany, capaços de neutralitzar els més lleus símptomes de la mala consciència amb antiàcids com els dels «interessos del país», «el pragmatisme», «la defensa de l'ordre constitucional», «la democràcia que ens hem donat», «la unitat d'Espanya» i trampes per l'estil. Caurà l'arbre emèrit, o s'ensorrarà la torre en les calors abrusadores del desert o en l'hivern gèlid de l'exili i com les del dòmino rodolaran una a una les peces de la monarquia i del seu règim, i correran esperitades ses enyories a cal sastre per a l'oportú canvi de jaqueta (eixa vella, coneguda indignitat) i a cal ferrer a per la destral amb què en faran estelles. De moment, però, voten per la impunitat, és a dir, a favor de la corrupció, com votaran al Parlament europeu per la retirada de la immunitat a Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín per delictes inexistents ja desmuntats per la justícia belga en el cas de Lluís Puig o Adri Carrasco. Hi votaran sense tapar-se el nas ni atendre les raons del cor ni de la raó, pendents només de la cartera, de pell tan suau allà al fons de l'infern de l'americana. I buscaran a correcuita la nova casa on fer el cau.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de gener de 2021.]

 


 


divendres, 8 de gener de 2021

Mala peça

 

Ara ens semblen increïbles les imatges i notícies sobre l'assalt del Dia de Reis al Congrés dels Estats Units protagonitzat per les hosts més bel·ligerants de Trump al final d'un dels seus mítings infectes. Durant unes hores eternes la democràcia més vella del món es va convertir en la més tòpica i efímera de les repúbliques bananeres. Increïble per insòlit, fa quatre anys, tanmateix, que Trump, amb la complicitat dels màxims responsables del Partit Republicà i altres ressorts menys visibles del poder, es dedica a excitar les baixes passions del que una mica a la lleugera hem denominat l'Amèrica profunda, la de la misèria xenòfoba, la del fanatisme feixistoide, la dels horitzons dissipats per successives crisis, la de la incultura televisada i el fast food de mentides a domicili, la de la violència embolicada en paper de cel·lofana bíblica, les febres de la barbàrie d'un imperi en decadència. Hi ha una altra Amèrica, és clar, tan profunda o més que la ressentida que despús-ahir va oferir-nos les imatges més escabroses dels límits i perills que assetgen la democràcia, la nord-americana i, ai!, totes les altres. Contra aquesta altra Amèrica profunda i el sistema de valors democràtics i equilibris més o menys consensuats històricament fa quatre anys que Trump i els seus sequaços es passen de rosca en la construcció de la mentida i la sembra de l'autoritarisme més descarnat i maldestre sense que la democràcia haja trobat encara l'antídot contra un verí produït al capdavall en el mateix cor que propulsa tota la sang del sistema. Trump, no ens enganyem, és la caricatura més sinistra del poder, aquella que en subratlla tots els defectes i excessos. Al cap i a la fi, el principal instigador de l'assalt al Congrés –instigació per la qual hauria de donar compte davant la justícia– ha estat votat per més de setanta milions de persones. Els seus missatges esbojarrats han connectat amb facilitat amb tanta gent com hi ha que necessita creure que un burro vola i entretenir-se amb la comèdia que tan bé ha representat aquest ciutadà Kane de la indústria hotelera, aquesta caricatura ridícula del poder capaç d'excitar fins al deliri unes masses àvides de solucions tan senzilles com falses a problemes simplificats fins a l'absurd. Trump és l'espill on les democràcies falsejades d'avui no es volen mirar perquè els torna la pitjor imatge d'elles mateixes, Trump és el babau encimbellat en temps de crisis i pandèmies a qui han deixat unflar-se, vacu i groller, dalt del seu cavall de joguina i que ara, llaminer i superb en la seua rabieta de xiquet malcriat, tant costa fer-ne davallar. Potser no serveix de res preguntar-se com un personatge així ha arribat a governar un país que encara és el més poderós del món, perquè dissortadament, amb més o menys notables diferències entre ells, no abunda entre els mandataris presents i passats el model radicalment contrari d'honestedat, saviesa, moderació, prudència, sensibilitat, grandesa d'ànim, generositat i intel·ligència exigibles a l'exercici del càrrec. Trump és possible com ho fou Hitler i tants homes diminuts, infatuats a base de bombo, estúpids i omnipotents, com ha engendrat i engendra el sistema. Trump, no ens enganyem, no és més que un mal actor que perd els papers i en la seua malaptesa entropessa i fa caure el decorat i tota la tramoia de l'escenari, un Neró (la definició, ajustadíssima, és d'Antoni Bassas) enjogassat amb el foc, un piròman de la democràcia a qui massa gent ha volgut riure les gràcies i fet créixer amb colpets a l'esquena. El perfil gros de la seua caricatura li assegura una cohort d'imitadors que ja es multipliquen com moscardes en els podrimers del sistema. Abandonarà per fi l'escenari amb renecs i bravates, de molt mala gaita i qui sap si amb algun darrer inútil gest per a la galeria de les seues hosts inflamades, però el problema continuarà sent el teatre mateix, l'estructura de l'edifici, el guió d'aquesta horrible i previsible peça dramàtica que es representa diàriament i per a tots els públics.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 8 de gener de 2021.]

 

[Foto Agencia EFE, El Punt-Avui.]


 

divendres, 1 de gener de 2021

L'any que avui comença

A l'any que avui comença se li gira feina. El seu germà gran, el que avui ha dit adeu, ha sigut tan desgraciat, el pobre, que tothom projecta en el nouvingut les il·lusions i plaers que l'altre va frustrar. L'esperança és una flama tènue que qualsevol colp de vent pot apagar. Però ens hi agafem, sovint contra tota evidència, amb tanta força com ens cal moguts pel nostre instint de supervivència. Ningú no podria viure sense aquesta flameta, a la vora d'un caliu que colguen les cendres i que revifa amb el mateix colp de vent que altres vegades l'apaga. Parlem de l'any que per fi se n'ha anat, en parlàvem des dels primers compassos, no bé havia passat el seu hivern, i els darrers mesos han sigut un incansable fer vots perquè el temps passés de pressa i se'n dugués l'empestat. La passió de finituds de què parla Juan Gil-Albert com a genuïna de l'espècie s'ha multiplicat per mil en la convivència diària amb el dolor i la mort. Desitjar que passe el temps, com si poguessen fer-hi res els nostres laments! Accelerar el futur ha estat enguany el desig impossible de la nostra esperança, el túnel del temps per on fugir de la pandèmia, l'arma infal·lible contra un monstre mutant i encara tan desconegut. Així hem tornat sense adonar-nos-en a la pregària, al conjur, a la psalmòdia, a aquesta necessitat de confiar en el futur quan el present és només cendra que amaga les brases. Hem maleït mil vegades l'any passat, l'hem fet responsable de la major desgràcia col·lectiva que ens assota des de fa dècades, i com que el mal necessita un rostre i un culpable, l'hem assenyalat a Ell. Però ben mirat, personificant el temps, acotant-lo en la xifra abominable que ha regit els nostres destins durant 365 dies, en la volta completada del nostre periple solar, en realitat descarreguem les pròpies responsabilitats, directes o remotes, en el mal que encara ens assetja i que confiem que l'any acabat de nàixer destruesca com un Sant Jordi que venç el drac. Se li gira feina, a l'any que avui comença. El degoteig sinistre de malalts i de morts, la pressió terrible sobre el sistema sanitari, el perill de col·lapse, l'abisme que s'ha obert als peus dels més afectats per la crisi, continuen en peu de guerra. I els governs d'ací i d'allà i de més enllà, amb honroses excepcions, no donen mostres de solvència ni de confiança per acarar una trencadissa el responsable de la qual no és només el coronavirus. Aquesta és part de la feina que li hauríem de demanar al nouvingut, una mica de llum que desfaça tant de mite com hem posat en moviment com a recepta d'urgència per explicar-nos el que no sabem o se'ns amaga. Si la ciència i la tecnologia, colze amb colze, treballant per primera vegada a nivell internacional de manera tan coordinada han estat capaces de produir vacunes contra el virus en un temps rècord, l'any que avui arranca a caminar també hauria de ser el de la identificació de les causes estructurals, socials, polítiques i culturals que han coadjuvat en l'extensió del mal. Prevenir, ja ho sabem, és la millor manera de curar, si no l'única real i efectiva. I el mal de la pandèmia no pot dissimular o minimitzar altres mals més antics que continuen assolant la humanitat, encara que s'acarnissen amb major crueltat sobre la gent lluny de les murades benestants dels països rics o en les seues zones marginals víctimes de la pestilència. La primera gran pandèmia del segle XXI potser no serà l'única ni potser la pitjor. Se li gira feinada a l'any que comença si no volem que les absoltes que avui cantem al menyspreable 2020, si no en traiem les lliçons oportunes, es perden amb el silenci i les presses del temps i ens vegem obligats a haver d'entonar-les amb el nou any i amb el que el seguirà i amb tots els altres. Per això, alimentem una esperança tan feble i tan certa com una flameta que pot créixer o pot extingir-se i que és força motriu per a tots els canvis i remeis. Que el 2021 ens siga més propici: més net, més culte i més lliure.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el dia d'Any Nou de 2021.]