È

Ja els tenim ací, de ple en la faena, embolicant la troca, que és el millor que saben fer. Al capdavall han vingut a això, a matar dos pardals d'un tir. Amb una mà premeran tant com podran el coll de la recuperació lingüística, civil, política i cultural dels valencians, mentre l'altra, la pulcra, la silenciosa i discreta (fins que l'escàndol per alguna malifeta no se'ls escape dels despatxos emmoquetats i les ombriues sales del poder a la plaça pública i esquitxe els seus vestits Armani i les seues bosses Vuitton, com els va passar als seus pares polítics, i vagen a raure a la garjola si no se n'ixen de rosetes, com tantes voltes) agranarà negocis i beneficis cap a la casa privada dels seus interessos i els seus cercles exclusius. La sincronia entre les dues mans ha de ser perfecta perquè la maquinària funcione. Mentre nosaltres mirem el dit que canvia el nom de València i fa totes les mangalotxes possibles per arraconar encara més el català i que no l'acabe parlant ni Cristo, la lluna continua allà dalt, amb la cara oculta on s'ordeixen les trames més sinistres. La història es repeteix en la seua versió més estúpida. Si poguessen farien desaparèixer d'un colp de Conseller de Vox sobre la taula, d'un passe de pit o de verònica o d'una sagnant estocada allò que encara ens fa diferents i iguals, la llengua amb què vivim d'ençà que som el que som, amb totes les variables i novetats del temps que fan al cas de tots els pobles. Si poguessen escanyarien el català que s'expressa en els mil matisos que pinten el mapa del País Valencià amb els colors de l'Arc de Sant Martí del tortosí, el septentrional o castellonenc, el central o apitxat, el meridional (amb parles hereves del mallorquí escampades per la Marina) i l'alacantí, allò que hem convingut a dir-ne valencià, que són les nostres maneres de parlar el català que s'estenen des de la Sènia al Segura i que travessen fronteres alienes i administratives, i enterrarien segles de cultura, destruirien per sempre una manera genuïna de viure i veure el món en nom d'una pàtria que "menysprea tot allò que ignora", perduda en un monòleg que es repeteix al ritme marcial de la veu dels amos de torn que encara es pensen que en el seu imperi mai no es pon el sol. Si poguessen ens matarien la llengua, no en deixarien cap rastre ni per als llibrets de falla.

Però no poden. Per molta força amb què ens estrenyen el coll del país, per molt que s'esgargamellen amb les seues burrades, per molts decrets que es traguen de la butxaca, per molt d'odi que vessen des dels seus altaveus mediàtics. No poden perquè la llengua que els fa tanta nosa és del poble que l'usa, no de falsaris, aduladors i llepaculs, no dels que s'emboliquen en senyeres de fireta per a l'ocasió. No poden matar-la perquè l'idioma viu i viurà en cada boca, en cada voluntat, en cada crit de dignitat, d'estima o de dolor. No podran si no ens perdem en les trampes parades amb el nom de la llengua i les gramàtiques fosques, totes les maniobres que ens farien perdre bous i esquelles i un llençol en cada bugada si encara no sabéssem de què va la cosa. No podran si mirem la lluna, no el dit que l'assenyala per pispar-nos la cartera. No podran per un accent canviat, per molt que dediquen els diners que són nostres a premiar els ressentits, impotents i mediocres que viuen entre les teranyines d'acadèmies fantasmagòriques. No podran perquè la llengua som tots, un a un, cada veu, cada lletra, cada paraula, cada memòria, aquesta voluntat invicta de resistència. No podran per molt que creguen inventar la sopa d'all afirmant que alguna solució ortogràfica no es correspon amb la pronúncia popular, quines penques. No podran perquè tenim la ciència i la solvència, la insistència i la insolència, potència i resistència, la paciència i forces d'equivalència, la decència i la impaciència, clarividència i experiència, la iridescència que ens fa ser multicolors i motius i raons per a la independència. No podran perquè ens hi va ni més ni menys que la pròpia existència. De manera que no podran mentre continuem sent com la e valenciana, la més oberta. Digues Pep i digues València. I no deixes d'esbrinar què s'hi amaga, a la cara oculta de lluna.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 de setembre de 2023.]

 

Veure menys i viure més

 

Enric Balaguer, Punts de fuga. Pensar, crear, resistir. Lletra Impresa, Rara Avis núm. 13. Gandia, març de 2023. Pròleg d'Enric Sòria.

· · ·

A penes uns mesos després de la publicació d'El llibreter Mendel i altres relats, la primera incursió de l'autor en el món de la narrativa, Enric Balaguer (el Castell de Guadalest, 1959) trau a la llum aquests deliciosos Punts de fuga, vint-i-un assaigs de similar extensió (d'entre quatre i deu pàgines) i d'una temàtica variada que concentra bé les preocupacions candents de l'escriptor i professor de literatura de la Universitat d'Alacant. Ja fa bona cosa d'anys que Enric Balaguer construeix una obra assagística molt sòlida que des de 1995 (any de l'inicial Paper reciclat) ha donat nou llibres, inclosos aquest que avui comentem i el dietari La casa que vull (2009). D'estudis més estretament vinculats a les tasques docents i investigadores, sobre la poesia dels anys seixanta o l'obra de Josep Palau i Fabre o Joan Fuster, en comptem quatre més. Si aquests dos vessants es troben íntimament travats en fons i forma, de manera que l'autor no ha de desdoblar-se en cap Dr Jekyll i Mr Hyde per esplaiar ara el seu costat més acadèmic adés el més literari, perquè un mateix esperit de llibertat, ponderació i capacitat d'observació crítica alimenta els dos, fa goig comprovar –no és un cas insòlit però sí massa infreqüent– que el professional universitari no ha ofegat l'escriptor de soca-rel, que amb aquesta col·lecció d'escrits i en plena maduresa vital i intel·lectual exerceix el seu magisteri literari amb la força d'estil i l'exigència temàtica i de pensament que solem reclamar al gènere.

Per sintetitzar les característiques i establir l'oportuna genealogia de l'assaig, un gènere que sembla que naix en cada nou llibre, dedica Enric Sòria –un altre exemple de professor i malgrat això magnífic escriptor– el seu pròleg. Si la insistència pot resultar un xic molesta als lectors més familiaritzats amb el tema, sempre va bé que un expert et resumesca les qualitats del material amb què els assagistes condimenten els seus plats literaris.

Enric Balaguer sol ser clar en títols i epígrafs, amb una tendència a la tríada (Poesia, alquímia i follia) i l'agrupació de la diversitat implícita en els seus altres (siguen quimeres, tribulacions o palpitacions). Malgrat que una de les idees dels assaigs és que la societat occidental abusa de la vista com a sentit primordial a través del qual veu i organitza el món (un món on hi ha molt a veure i molt poc a viure, parafrasejant Perejaume), en detriment del tacte, del cos, central en la cultura oriental, els Punts de fuga remeten a la idea de distanciament i perspectiva necessaris per a la comesa crítica que es proposa i ens proposa. I que no és altra que, com diu el triple epígraf, pensar, crear, resistir. La reflexió sobre els canvis de tota mena que en acceleració vertiginosa la humanitat pateix des de fa dècades i que conflueixen en l'anorreament de formes de vida i saviesa ancestrals ocupen un lloc ben destacat en l'obra d'Enric Balaguer, que ací hi torna amb renovades forces, suggerències i estímuls per a alegria dels lectors.

En la Nota prèvia l'autor divideix els assaigs en tres blocs. Els uns s'ocupen de temes i motius humanístics (literatura, art, filosofia), uns altres reflexionen sobre "fenòmens del nostre present" i "aspectes i característiques del sociopaisatge i del psicopaisatge que ens voreja". Finalment hi ha el grup de textos que parlen sobre l'espai des d'una perspectiva ecològica. I travessant els diversos blocs temàtics, la passió que els dona alè, perspectiva i sentit al conjunt: contribuir a bastir espais, mentals tant com físics, per a la recerca i pràctica de la plenitud humana, la consciència de la pròpia substància vital i l'empatia amb el món que som i que constituïm. És el primer element de la tríada alternativa al món presidit per l'interès, el consum compulsiu i la deshumanització, pensar la realitat que som i ens configura des de noves perspectives alliberadores on l'espiritualitat és eix central de l'enriquiment personal. Una espiritualitat, seguint Willigis Jâger, que "ensenya un camí a l'experiència i se n'ocupa, d'allò experimentat", com la que implica el fet poètic, i situada a les antípodes de la religió entesa com a "instrucció que ha esdevingut norma". En aquesta recerca de la saviesa i la plenitud que dona sentit a la vida humana hi ocupa un lloc preeminent l'experiència artística, la creació. És ací on el "budisme ateu" que proposa Balaguer ens pot ajudar a indagar en un sentit radicalment oposat al que tant el comunisme d'arrel estalinista com el capitalisme liberal han propiciat històricament: la pràctica del buit que l'autor exemplifica en l'art de Jorge Oteiza. Al capdavall, front a les abassegadores forces alienants i destructives que dominen el món actual, i que el porten a l'abisme, hi ha l'espai inexpugnable de cada persona, la resistència que viu a l'interior de cada u (aquest alè que significa esperit en grec) i que ens ajuda a cercar la solidaritat amb els altres, a experimentar la ressonància (un terme molt suggestiu que devem al pensador Harmurt Rosa) i la vida en la seua plenitud i bellesa.

En summa, el llibre d'Enric Balaguer s'ha d'assaborir amb el llapis a la mà per resseguir les empremtes que han deixat les passes de l'autor i les de poetes, pensadors, obres i artistes que ell s'estima (de Vicent Andrés Estellés a Francesc Parcerisas, de Joan Margarit a Josep Palau i Fabre, de Joan Salvat-Papasseit a Perejaume o Ponç Pons, de Carl Jung a Erich Fromm, de Byung-Chul Han a Tvetan Todorov, d'Okakura Kakuzo al Tao Te Txing i un llarg etcètera de veus ben combinades). Un autèntic plaer literari, una festa dels sentits que, en el vessant pràctic a què tot assaig ben fonamentat convida, pot obrir la mirada (i la ment i el cos) cap a espais molt suggestius on continuar caminant, pensant, creant, resistint.

[Publicat a Saó núm. 491, maig de 2023.]

 

Uns apunts a propòsit de l'11-S

Fa molts anys que viatge a Barcelona per participar en la Diada, d'ençà almenys que va deixar de ser un simple ritual per esdevenir un clam per la independència amb manifestacions i posades en escena que van batre tots els rècords mundials en participació, eficàcia organitzativa, imaginació i colorit. Fou aquella revolució democràtica dels somriures que més o menys havia invocat Lluís Llach en una cèlebre cançó. Però un projecte d'unes tals dimensions, i en el context espanyol, necessita molt més que exhibicions de vigor i pulcritud civil i voluntat democràtica per materialitzar-se. Necessita coses que ha tingut i d'altres que sens dubte li han mancat. La història del que va passar abans i després de l'1 d'octubre de 2017, data clau i de moment culminant de la mobilització, és prou coneguda en els seus aspectes generals i ho acabarà sent també en els detalls i en els factors humans que, amb la distància deguda, expliquen el triomf i el fracàs, provisionals, de la revolució catalana. De motius per tornar sempre a Barcelona, però, i d'estrictament personals en tinc un cabàs, perquè ho he fet regularment al llarg de la meua vida i m'hi sent com a casa –hi soc a casa, de fet– i tot sovint millor. No puc entendre la catalanofòbia de no pocs valencians, no cal dir que històricament estimulada per l'adob de l'autoodi que es deriva d'una situació de submissió i assimilació a un poder espuri, si no és per la burrera i el desconeixement. Ells s'ho perden, què hi farem, i tots plegats paguem i pagarem la brutal desconnexió que troba en les traves ferroviàries i de comunicació entre València i Barcelona l'espill més eloqüent.

Enguany m'hi vaig decidir a última hora, esperonat sobretot per les condicions que Puigdemont va posar per iniciar negociacions, que poden ser un punt d'inflexió interessant i obrir camins encara no desbrossats per a la solució del conflicte històric amb l'estat. Podria ser tot fum de canyot, òbviament –i sempre hi ha conspicus observadors i emprenyats de tota mena amb una mosca insidiosa darrere l'orella i tan ràpids a denunciar els errors aliens com lentíssims en l'elaboració d'arguments i solucions–, però acostume a fonamentar les afinitats i reflexions polítiques en termes de confiança i simpatia, tot i que ja fa molts anys que no em xuple el dit. Ja veurem, diuen els cecs. Poc o molt, la massiva assistència a la manifestació de l'11S es deu a l'aire fresc que aporta la nova situació de carambola aritmètica i el discurs del president en l'exili. La premsa que sempre dissimula els èxits i exagera fracassos i defectes ha subratllat la desunió de l'independentisme, com si mai hagués estat un tot compacte, com si no s'hi barrejassen sempre interessos i tàctiques divergents per a un objectiu compartit, com si les discrepàncies i picabaralles, i fins els odis, no fossen presents en tota família i en cada agrupació humana. La impressió que el manifestant de peu va rebre al monument a Rafael Casanova i pels volts del Fossar de les Moreres al dematí i des de la Plaça dels Països Catalans a la Plaça d'Espanya (popularment Plaça de l'1 d'Octubre) a la vesprada era que havíem duplicat almenys la participació de l'any passat, que els manifestants anàvem units en la irreductible diversitat de cada u, que hi predominava la gent gran o molt gran, esforçadament heroica i exemplar, però que també hi havia molts joves. L'èxit innegable d'assistència que hem d'atribuir als organitzadors –l'ANC fonamentalment– no es pot fer extensiu per desgràcia al discurs políticament molt feble, de penyó fix entercament centrat en la voluntat d'independència sense que ningú es prenga la molèstia d'explicar com fer-la efectiva, d'indicar el camí que hi duu. És com si per als dirigents de l'ANC, encapçalats per la presidenta, la repetició màntrica 'independència o no res' (que ni tan sols té la retòrica valentia de, per exemple, pàtria o mort) assegurés l'opció de la primera part del dilema i no pogués dur de cap a la segona. I això no té res a veure amb el famós 'peix al cove', perquè aquella oroneta autonomista no tornarà. Ningú amb dos dits de front no pot negar la necessitat del diàleg i la negociació, però això no exclou ni les accions unilaterals que els puguen desencallar ni la importància de la força que es tinga per escometre'ls. El que no pot veure ni li interessen massa al manifestant de peu són els moviments entre bambalines. La qualitat dels projectes és també la qualitat dels lideratges. Ni Dolors Feliu ni Junqueras ni, ai! Pere Aragonès compten, a parer de qui açò escriu, amb el carisma, la preparació i el tarannà per ser-ho plenament, amb aquella lucidesa capaç de sintetitzar, concretar i desbrossar el camí que ha d'obrir les grans alberedes de la llibertat, com va voler Salvador Allende un altre 11 de setembre de fa cinquanta anys. L'oficialitat del català al Congrés espanyol i al Parlament europeu i l'amnistia sense lletra menuda ni trampes ja són una bona manera de continuar caminant, de recosir voluntats, de plantejar nous embats. L'objectiu d'un referèndum acordat (perquè tots els referèndums, totes les votacions, tenen data de caducitat) i el compromís efectiu de respectar-ne els resultats podria tornar a mobilitzar la societat catalana, enterrar desconfiances i desavinences partidistes i ajudar molt a tirar avant el projecte de la República Catalana. I la força d'un poble decidit en el seu propòsit. I la DUI com un roc a la faixa.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de setembre de 2023.]

[Castellers al Fossar de les Moreres, 11 setembre de 2023.]

L'etern retorn o el fracàs de l'èxit

Jordi Botella, L'etern retorn. Fundació Mútua Levante-El Nostre, Alcoi, juny 2023.

· · ·

El film de Nicholas Ray Johnny Guitar (1954) conté un dels diàlegs més celebrats de la història del cinema. És quan l'antic pistoler, interpretat per l'actor Sterling Hayden, després d'anys sense veure-la, demana a la que fou la seua amant, Vienna, paper que fa Joan Crawford: "Digues que m'estimes encara que siga mentida". I ella li diu que sí, que l'estima. Les fronteres entre la veritat i la mentida, o entre la realitat i la ficció, són terrenys incerts i volàtils. Les compararíem amb les arenes movedisses o els deserts on els assedegats són víctimes de terribles miratges (per insistir amb els motius cinematogràfics) si no fos que malgrat tot els humans ens hi movem com el peix en l'aigua –o com els bandits en ciutats sense llei. Que vivim enmig d'aquestes friccions. Perquè de fet aquesta ambigüitat constitutiva forma part de la condició humana, que n'ha construït les categories tot adaptant-les a les seues necessitats històriques. La veritat i la mentida, doncs, o –anem al gra– la història i la literatura, són peces intercanviables, realitats poroses que depenen del punt de vista de qui intenta acotar-les i dels seus interessos i propòsits.

L'escriptora Montserrat Roig va ser de les primeres a indagar en les relacions entre realitat i ficció en el camp de la narrativa. La paradoxa que planteja en el seu assaig Digues que m'estimes encara que sigui mentida, que manlleva per al títol el diàleg citat més amunt, gira la convenció de les categories establertes com un calcetí per arribar a la següent conclusió: només a través de la mentida de la ficció podem arribar a la veritat més profunda de les coses. Aquesta és la força immemorial que conté la construcció del mite. Perquè tota narració ben feta transporta la veritat de l'experiència humana a través del temps. La seua enunciació, fixada per l'escriptura o transmesa a través del cant, actualitza tothora el passat i el llança cap al futur. I torna a començar. L'etern retorn.

Perquè després vindrà el logos a establir-hi un nou ordre, per interpretar el miratge i evitar que siguem engolits pels abismes de la desraó. No sempre destre, tot s'ha de dir, a imposar els termes de la lògica i de la veritat, que ja hem dit que és esmunyedissa i relativa, té de vegades tan poca traça que anunciant-la, no fa més que posar la mentida dalt d'un pedestal. I què és pitjor, una mentida podrida, fàcil d'identificar, o una falsa veritat que donem per bona? Probablement Goya va reblar el clau: el somni de la raó produeix monstres. El somni privat de la raó o la raó privada de somni produeixen, sí, n'han produït a manta, monstres terribles. Fan ben fet els historiadors d'estudiar els rastres del passat i posar-nos-en el relat davant els ulls, fan ben fet de destriar el gra de la palla, de ponderar causes i efectes i definir les lleis que mouen la física humana. Inevitablement, però, si fan bé la seua feina, si són honestos i respectuosos amb el material volàtil amb què se les han de veure (eixes veritats que a penes si han deixat rastres), seran plenament conscients dels límits de la seua investigació. Plantejaran noves preguntes a les seues respostes, però el mosaic del que fou sempre quedarà incomplet, malgrat tot. I és per aquests badalls que la ploma del bon narrador se n'entrarà per restituir, no la veritat sinó la versemblança, allò que és creïble i possible, per trencar el sentit unívoc amb què ha acabat construint-se una història, per obrir el ventall de possibilitats interpretatives, per fer trontollar l'imperi de la llei i acostar-nos, a través de la ficció, a la veritat profunda de l'experiència humana de l'esdevenir. El bon novel·lista opera en les zones d'ombra del passat i il·lumina allò que l'historiador no pot copsar: l'alè de les persones, els seus somnis més recòndits, la passió i el desig, l'anhel de venjança, la maldat sota les seues múltiples formes, el dolor, l'amor i la mort…

L'etern retorn, la novel·la de Jordi Botella que per fi el lector té a les mans, fou escrita ja fa més de vint-i-cinc anys. En certa manera és l'èxit d'un fracàs, o la presència d'una absència. És l'únic vaixell que va arribar a port (de fet, la resta de la flota que comandaven Ximo Llorens, Gustavo Cardenal, Pep Jordà i qui açò subscriu, que llavors constituíem el col·lectiu Salomó Dori, que en glòria estiga, no va arribar ni a fer-se a la mar) d'un llibre que s'havia de dir L'any del petroli. No cal dir que, llegit ara, aquell relat no ha perdut ni un gram de consistència sinó que n'ha guanyat molts, com els vins llargament reposats en el barril. En bona hora hi ha mariners que resisteixen bé els embats del mar i les circumstàncies. En bona hora hi ha fabuladors de raça com Jordi Botella que alliberen els mites i actualitzen la història tot sostraient-la de les urpes de la convenció i la rutina, escriptors capaços d'acumular forces per estimular projectes i construir autèntiques ficcions per a una societat embadalida en l'acceptació passiva dels propis mites.

Heus ací una història versemblant del Petroli, fresca com una rosa, 150 anys després d'una revolta que donaria per parlar a Friedrich Engels per desacreditar –possiblement no sense raó– els seus rivals bakuninistes ("un exemple insuperable de com no s'ha de fer una revolució"). I que als alcoians ens ha pervingut, entre els tels de vaguetat de les coses que s'han hagut de dir en veu baixa, en el xiuxiueig de la resistència, a través d'una molt aprimada memòria històrica que ens parla de la vaga general dels obrers, de la traïció de l'alcalde Agustí Albors, de guàrdies civils que obrin foc sobre la multitud, de la insurrecció popular i la crema d'algunes cases i fàbriques, de l'assassinat de Pelletes, de la instauració del Comitè de Salut Pública presidit per Severino Albarracín, de l'entrada de l'exèrcit i l'ofegament de la revolta, de l'empresonament de més de 600 treballadors i la persistència d'una repressió que duraria molts anys. En les boires d'eixa memòria, que L'etern retorn contribueix poderosament a dissipar perquè els personatges de la història i els de la ficció adquiresquen vida pròpia i concreten el seu perfil davant els ulls que interroguen, el llenguatge popular ha preservat l'expressió muntar (o armar!) un petroli. El Petroli, doncs, com tot en aquesta vida, ens ha pervingut en part com a veritat, en part com a mentida, i tant significa el record d'una derrota com el d'una victòria de la dignitat i la lluita populars.

Jordi Botella és fidel al que sabem d'aquella revolució, al que és considerat històricament verídic, però el que li interessa no és reproduir el passat ni simplement ambientar-lo en l'escenari de l'Alcoi de finals del XIX. La fidelitat a les fonts històriques no és ací més que el camí per a la versemblança que l'escriptor posa en marxa per portar-nos als territoris vedats a la investigació històrica, allà on comença el batec de la veritat de la condició humana. I crea un personatge poderós, digne d'haver estat inspirat per la ment de Nietzsche, un model contrafet del seu superhome, Miquel Boronat, de malnom Coixinera. La influència de l'escriptor alemany sobre l'autor d'aquest relat es remunta –puc donar-ne fe– als anys de l'adolescència, quan Jordi ja llegia àvidament les pàgines de foc d'Així parlà Zaratustra. Al ritme de la vida de Miquel Boronat, desplegada en un moviment d'ascensió que té la seua correspondència simbòlica en la difícil orografia alcoiana, des de les profunditats del riu de les fàbriques a la part alta on viuen els burgesos, es mou el cor d'una ciutat, fet de molins, batans i màquines, de treball i explotació, de tenacitat i lluita, de fum i ferralla. De passions i ambicions, de mort i traïcions. El moll que impulsa un xiquet arribat per segona volta a Alcoi des de Penàguila amb 13 anys per sumar-se al moviment luddita i destruir les màquines que lleven el pa de la boca als treballadors i acaba convertint-se en amo de la pròpia filatura i emparentant-se amb la burgesia alcoiana més genuïna, és el de la venjança pels greuges patits en pròpia pell i el de l'ambició que considera tot gest humà un destorb per atènyer els propis objectius de poder i riquesa. Miquel Boronat és la imatge despullada, en negatiu, d'aquell mite dels hombres que mueven Alcoy (en castellà!) que s'esbombava en els seixantes i setantes, el del de la fortuna construïda pel treball, l'abnegació i l'esperit viu, el del self-made man. Boronat és l'antiheroi nihilista, despietat i carronyer, un expert en la supervivència en un medi hostil, una versió fabril i moderna de Macbeth, víctima i botxí del sistema que l'ha engendrat. Lluny d'aspirar a la redempció social per què lluiten els de la seua classe d'origen, ni de simplement gaudir dels beneficis i el poder que li permeten l'explotació de la força del treball que practiquen els burgesos d'adopció (és un amargat consanguini, incapacitat per al tracte afectiu i desimbolt), el que Boronat vol en el fons és rescabalar-se'n, dels uns i dels altres, "amos i esclaus", amb la destrucció de tot. Incapaç d'identificar la seua condició com a home i a partir d'ella, impulsat per l'energia vital i la força creativa de la voluntat de poder nietzscheana, afirmar-se permanentment en la pròpia construcció i en l'exaltació de la vida, converteix l'etern retorn en l'abisme de la seua misèria, on s'estimba el fals projecte de superhome. El seu èxit es converteix finalment en el seu fracàs, últim, inapel·lable, definitiu. Per molt que veritat i mentida siguen tan volubles, no es pot viure sempre en la ficció. El consell de Romà, l'encarregat del Molí de Sempere que li fa de protector quan entra d'aprenent a la fàbrica, l'únic home íntegre d'aquest relat, es converteix amb el temps en un auguri: "Si trepitges merda, no puges als arbres". El fracàs estava cantat des del principi. La vana pretensió de subvertir la pròpia natura, el desclassament i el manteniment de la ficció es cobraran finalment el seu tribut.

Jordi Botella ha creat un univers literari immens des d'un lloc molt petit que es diu Alcoi, el que s'estén d'Alcassares a Cantagallet, per expressar-ho gràficament tal com ho faria ell mateix. Pot semblar una paradoxa però no ho és gens, més aviat una condició indispensable, perquè sabem que l'infinitament petit i l'immensament gran es complementen (sense les partícules subatòmiques no existiria l'univers). Com va escriure William Blake: "To see a World in a grain of sand, / And a Heaven in a wild flower / Hold Infinity in the palm of your hand, / And Eternity in an hour" ("Veure el Món en un gra de sorra, / I un Paradís en una flor salvatge, / En la palma de la teua mà es concentra l'Infinit, I l'Eternitat en una hora"). El que importa al capdavall és la mirada, la capacitat literària que fa comprensible la complexitat del real i obri noves percepcions i preguntes als dilemes de sempre. L'única manera plausible de ser universal és viure profundament arrelat a un lloc. Totes les narracions de l'autor es relacionen íntimament amb la ciutat, des de La Sagrada Família o Carta als Reis a Estació terminal i La caixa negra (on trobem un altre contramite molt fecund de l'empresari destructor) o el seu darrer Metralla, que comparteix amb L'etern retorn el caràcter de recreació històrica.

El fracàs humà personificat per Miquel Boronat, que és també al capdavall el d'un model de producció i de societat regits per la llei del més fort, té el seu revers positiu en l'èxit que suposa, tants anys després, que l'aventura traçada per la mà destra de Jordi Botella arribe per fi a les mans del lector. Un relat tan potent com L'etern retorn, tan allunyat de l'aldarull estèril com del convencionalisme interessat de les realitats inamovibles, hauria d'estimular en la plaça pública la passió literària i el conseqüent debat cívic en un moment en què Alcoi es troba més que mai en la seua dilatada i convulsa història davant la necessitat de rearmar-se moralment, de reinventar-se des de la seua arrel més profunda, fidel a ell mateix, resistent als cants de sirena de l'assimilació que nega la seua identitat, obrint noves pàgines on escriure un futur més lluminós. L'exemple extraordinari d'aquest relat li ve, si sap aprofitar-ho, que ni pintat, escrit i publicat.

[Pròleg a L'etern retorn.]

 

[Jordi Botella i Manel Rodríguez-Castelló en un moment de la presentació de la novel·la a la Fundación Mutua Levante el 21 de juny de 2023. Foto de Xavi Terol.]
 

Retorn a l'anormalitat

Un dels avantatges o desavantatges de viure en la zona d'ombra jubilar és que la realitat més o menys canviant en què ens trobem no es pot reduir als binomis convencionals amb què tan bé semblen funcionar uns altres mortals (encara que en la majoria de casos no hi funcionen gens bé). La còmoda i angoixant compartimentació de la vida en períodes laborals i vacances, per exemple, no té sentit per a nosaltres. Tinc un amic jubilat com jo de l'ensenyament que quan arribava setembre solia dir: "Tinc ganes que comence el curs, a veure si descanse una miqueta". Perquè sovint les vacances hiperreglades del nostre temps i les ansietats que hi solen anar aparellades fatiguen més que les dures jornades de treball. Aquest estiu un virus traïdor l'ha retingut a casa i ell, dipositari duna saviesa ancestral, descregut i vitalista de mena, ho reblava així: "No saps quantes incomoditats m'he estalviat enguany i que bé que s'està a casa!". Potser tenia raó Pascal i la major part dels problemes de la humanitat es produeixen perquè la gent som incapaços de quedar-nos tranquil·lament a la cambra, preferentment llegint. L'àvia del meu amic, que també devia ser un pou de saviesa rural, davant aquests maldecaps moderns s'exclamava: "Ai, fill, pagar per a patir!". Les diferències estacionals, sovint imperceptibles per manca de matisos o per l'abruptesa de les transformacions degudes al canvi climàtic, continuen pautant els nostres ritmes, clar, però d'una manera molt més atenuada que en altres moments de la vida.

Hem tornat de l'agost, doncs, hem tancat el parèntesi estiuenc que vam obrir amb la darrera columna, que és una petita part del treball del meu temps jubilar, però la veritat, ja no tinc ganes que comence el curs ni de descansar, que per a això ja tindré prou temps i massa. Hem tornat a la normalitat o a l'anormalitat, que tampoc aquest binomi trampós no ens fa fred ni calor, hem tancat provisionalment un altre parèntesi (i n'hem obert un altre). El primer signe de normal anormalitat l'ha tingut la meua dona (vostès ja m'entenen) quan s'ha vist en la necessitat de tramitar uns papers davant (aquesta preposició ací em sembla absolutament pertinent) l'administració, educativa [sic] per més senyes, i ha entrat en el laberint contrasenya-codi d'activació-contrasenya i torna a començar. Per uns moments he temut que la pantalla de l'ordinador se l'engolís o que la seua impotència d'usuària habitual de maquinetes i viatgera virtual incendiés la casa. Per sort al final, amb més pena que glòria, ha pogut escapar de la teranyina administrativa i complimentar els ditxosos papers. La normalitat hauria de consistir a preguntar-nos com és que les dificultats burocràtiques a què ens hem d'enfrontar els ciutadans creixen més i més a mesura que augmenta el nombre de servidors de l'estat i els avanços tecnològics són més i més sofisticats, anormalitat que és viver de desigualtats, arbitrarietats i pèrdua de temps. O millor: la normalitat fora que la tecnologia ens fes les coses més fàcils i no al contrari. Pagar per a patir, s'exclamaria una vegada més l'àvia del meu amic. Hem tornat de l'agost i ens hem trobat amb l'anormalitat que el Congrés espanyol haja acabat acceptant la presència del català, el gallec i l'èuscar en aquella santa casa i en tots els seus àmbits d'ús, una cosa que hauria hagut de ser normal des de fa almenys quaranta-cinc anys. El president Puigdemont ha tret la clau que tenia a la butxaca i l'està fent servir amb les maneres de l'home d'estat que li coneixíem per aconseguir també, a canvi de votar Francina Armengol com a Presidenta del susdit Congrés (una nova i agradable anormalitat), que les altres llengües (tal com encara les anomena la Constitució, com si fos normal que una llengua tinga nom i les altres no) atenyen el desitjat rang d'oficials a nivell europeu. Passar de l'anormalitat a la normalitat, de vegades, només és qüestió de voluntat i de disposar d'alguna clau útil per a segons quins panys. Els dos èxits beneficien tota la comunitat lingüística i la salut del català, i per això hem de celebrar-ho i evitar que les derrotes siguen la forma normal de vida col·lectiva. Amb tot hi ha qui aprofita l'avinentesa, com Ximo Puig, per insistir en l'embolic estèril dels noms dobles o, com PP-VOX, per tornar a la cavernària guerra contra el valencià, que és l'anormalitat històrica que més bé els defineix, i fer exhibició d'una burrera que pretenen convertir en normal. En fi, que hem superat l'agost i tornat a la normalitat o anormalitat, segons com i què es mire. Algunes eren verdes i d'altres madures, cosa ben normal.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 8 de setembre de 2023.]

 

[Joaquim Biosca

Barcelona, 1882-1932]

 

Entre parèntesis

Aquest d'avui és un article que ja he escrit altres vegades. Bé, no en els termes exactes en què finalment t'arribarà als ulls (de la lectura, de l'enteniment, del cor…), amic lector, però sí pel que fa als motius i reflexions que hi aniré desgranant una mica a la impensada, mentre sospesem en cada revolt si val la pena endinsar-se per aquest camí o per aquell altre, o canviar el ritme de les passes, o detenir-nos un moment en la contemplació del paisatge i alenar a ple pulmó i pausadament, com si no hi hagués res més a fer en aquest món. Aquest és més o menys, doncs, l'article que solc escriure quan s'acaba la temporada, com en el cas del d'enguany, o quan recomence la meua cita setmanal amb tu pel setembre. I doncs, com que l'article i jo som dos vells coneguts, em permet aquest to confidencial i gratuït que anem agafant (l'article i jo) com qui no vol la cosa. I em permet tutejar-te per una vegada, lectora o lector (ara sí, diferenciats en gènere, lluny del tic tan capriciós i arbitrari dels doblets, tan fill del llenguatge pretesament correcte, falsament inclusiu, que ja he denunciat altres vegades), perquè he decidit sostraure't de la massa innominada i incorporar-te en el decurs d'aquest article, que és un eco entre els infinits ecos possibles. De fet, abans de triar el títol que deus haver llegit abans d'animar-te a arribar fins ací, he fet una ràpida cerca a l'ordinador per assegurar-me que efectivament ja havia escrit tot el que ara apareix ací organitzat d'una altra manera, variacions d'una música que en el passat ha sonat d'altres maneres. I només d'articles on apareix justament la paraula parèntesi n'hi he trobat El parèntesi, de 2012, un altre El parèntesi, de 2020, i Comentari de text amb parèntesis, de 2016. De manera que una mica per pruïja professional o per dissimular una mica i que no em digues que em repetesc en excés (que sí, que ens repetim, qui no es repeteix quan està condemnat a viure entre parèntesis?), he introduït un parell de matisos: la preposició entre, que m'agrada tant, i el plural de la paraula clau (temàtica, en dèiem en els comentaris escolars).

Els cicles, les estacions, l'etern (mentre durarà) vaivé. Aquesta música de les onades que és l'únic so que entra per la finestra oberta –i ara els lladrucs de Thor i el parrup d'una tórtora. Vivim dins un parèntesi que vam obrir quan vam nàixer i que es tancarà quan morirem. És això, al cap i a la fi, el que vols dir (atenció: ací el tu s'ha trasformat en una altra cosa)? (Tot al capdavall és una qüestió de pronoms personals.) No, jo vull parlar del mentrestant, del que hi ha a dins del parèntesi, de tot allò que anirem omplint amb paraules (sobretot amb paraules). Però també dels parèntesis metafòrics, d'aquells espais que queden com detinguts en el temps esperant que algú hi repare, que algú els allibere del cercle viciós, que els done la possibilitat de transformar-se en discurs, en decurs, en moviment. Parèntesis personals i col·lectius, espais en blanc que s'omplin de silenci, temps d'espera i temps d'esperança, parèntesis oberts que aspiren a la completesa, infinits que malden per concretar-se, allunyament dels sorolls que envisquen la realitat amb la seua substància apegalosa i fètida. Però tot el que és personal és alhora i en el fons col·lectiu, polític. I ja ve el tema dels parèntesis a concretar-se en la seua dimensió política sense haver de demanar permisos (com diria el Miquel Martí i Pol de Vint-i-set poemes en tres temps). L'incís, la puntualització, el detall, els matisos, els excursos, les paràfrasis, els comentaris marginals… són els habitants naturals dels parèntesis. Per això els trobe tan vitals i per això deu ser que els use (ja te n'has adonat?) amb tanta freqüència en aquestes proses. S'acaba la temporada de les columnes i entrem en el parèntesi d'una situació política, la referida al govern del Regne d'Espanya concretament, que està lluny de ser encara resolta. Les hipòtesis que obrin aquest parèntesi són ben interessants. Mentrestant, una de les claus de la governabilitat és guardada a Waterloo, a la butxaca perseguida i menystinguda del president Puigdemont. Un altre parèntesi dins el parèntesi agostenc obri noves expectatives per a satisfer reivindicacions històriques, essencials i mai no ateses, dels valencians a través de l'organització d'un nou espai sobiranista al País Valencià que s'ha fet públic amb el manifest Cal guanyar. Com que som a temps d'aportar-hi alguna idea, matís o especificació al projecte, que supose que és el que s'espera de nosaltres, cride l'atenció sobre la importància dels parèntesis, de la lletra menuda, de les anotacions al marge, perquè l'horitzó polític guanye la claredat de les paraules sense la qual està condemnat a redundar en les tenebres. Voluntat i rigor han d'anar sempre de la mà. D'altra banda, no creus que això de guanyar és una fórmula esgotada en altres projectes polítics? No sona una mica triomfalista, a concurs televisiu, esport o loteria? Guanyar? Perdre? Els bons parèntesis defugen els binomis fàcils. En fi, amic o amiga, que entrem de ple en un altre parèntesi. Que hi tingues una bona estada o una bona travessia. Al setembre veurem de completar aquest parèntesi amb els fils que ara busquen la seua trama i que llavors ja seran passat, dibuix perfecte. Hauran tancat un parèntesi per obrir-ne d'altres. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de juliol de 2023.]

 

Torrent

Quan habitem un paratge tan bell com el que aquests dies acull els viatgers, amb consciència de ser-hi de pas, pensem que el món podria reduir-se a unes coordenades com aquestes, a l'espai d'una cabana senzilla i confortable alçada entre la mar i la Serra d'Irta, per exemple. Que a poca distància de casa hi hagués el bosc i camins que porten a platges d'aigües transparents i arena gruixuda. Que per moments la realitat es concentrés en les braçades del nadador, en el silenci que busseja i observa el fons rocós de la platja, en l'ànsia de joc infatigable dels nets a què tothora cal donar resposta, a les paraules que van fecundant el seu coneixement, llentiscle, coscolla, garrofera, margalló, peix aranya, polp, esparralló. Coneixem i compartim el plany que el País Valencià, o si sembla massa, el moll del seu os, entona aquests dies atziacs en què el nacionalcatolicisme torna d'on no se n'ha anat mai per xuclar metòdicament les poques energies gràcies a les quals, mal que bé, encara mantenim dempeus una llengua, una cultura, una esperança per un futur més just i lliure. Que ho anunciassen els mals averanys amb insistència d'oracle, que en sabéssem les arrels històriques, que coneguéssem la força i estratègies d'un estat entossudit a assimilar-nos a la versió més crua de l'espanyolitat, no ens ha estalviat penes. Som on som, que diria el poeta, governats ja en tots els fronts per l'enemic que ha fet niu a casa i vol ensorrar-la ofrenant les glòries de la submissió a Espanya i acabar d'ofegar-nos-hi. Som on som, i després del lament, sovint estèril, hem de recuperar l'alè, veure la manera de resistir els embats presents i futurs, continuar sembrant les llavors de la cultura que un dia ens permetran pensar en aquest temps com un parèntesi amarg, una porga de realitat, una experiència que reclama de cada un de nosaltres la més ferma persistència, el més enraonat dels convenciments.

El canvi que arrancarà el nom de Vicent Torrent de l'auditori de la seua ciutat mostra bé quins objectius mouen la mà dels nous amos. Desertitzar el paisatge de la memòria perquè no hi puga brollar l'aigua de les cançons i l'exemple cívic de persones imprescindibles com Vicent és una declaració de guerra en tota regla que se suma a les iniciatives i anuncis que en a penes unes setmanes han sacsejat el país. De Borriana, passant per Torrent, fins a cada un dels 290 municipis on governarà la dreta nacionalcatòlica i des de les principals institucions, les accions furibundes contra la llengua, la cultura i els drets dels valencians seran el pa de cada dia. Això és el que fan i faran amb la mà esquerra, movent soroll i sense despentinar-se, mentre amb la dreta es dedicaran a l'important, a incrementar els seus negocis a costa dels recursos públics, contravenint el principi evangèlic que una mà no sàpia què fa l'altra. Però han convertit la seua religió en una croada i un vestit de camuflatge per a l'exercici del seu domini. Es repartiran els papers. Als uns els tocarà encendre la traca de la conversió del valencià en matèria optativa, del pin parental, de la catalanofòbia per terra, mar i aire, de la tauromàquia com a bé d'interès cultural, de la negació de l'evidència de la violència masclista, de la devastació turística que ningú no ha estat capaç d'aturar. Els altres signaran amb nocturnitat i traïdoria els contractes sense papers pel mig que els asseguraran l'increment dels beneficis amb privatitzacions, retallades salarials i tota la pesca.

Les mobilitzacions de resposta a les primeres escaramusses del PP-VOX ja han començat, a Borriana, a València i altres pobles i ciutats el dia de la investidura de Mazón i avui mateix. El que trobe més urgent, però, és cosir bé tot el front valencianista d'esquerres (diria que, excepcions puntuals a banda, de dretes no n'hi ha) i avançar en l'organització que assegure l'eficàcia de les tàctiques i la claredat dels horitzons. El cas de la Diputació de València és l'exemple del que no s'ha de fer tot i que entra dins la lògica del partidisme ulcerat que es practica habitualment. Ens toca defensar-nos amb les ungles de la voluntat i les dents de la raó, arrimar el muscle a la causa comuna, amb generositat i fermesa. Com ho han fet les cançons, la investigació musicològica i l'exemple cívic de Vicent Torrent i Al Tall. I si ells hi apliquen el menyspreu i l'ostracisme, enlairem nosaltres les senyeres al vent, entonem les melodies que ens fan ser arrel i llavor i mantenen endreçats els paratges que ens permeten ser enmig de la bellesa i l'harmonia, entre les muntanyes i la mar. La venjança i la injustícia contra Vicent Torrent ho són contra el conjunt del país. Convertim el lament i la força dispersa del valencianisme en un torrent imparable capaç de subvertir tanta ignomínia. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de juliol de 2023.] 

 

 

Mazón: d'ETA a Machado i tire perquè em toca

Si mai se n'havia anat del tot, ara torna el discurs més pur de la inanitat a les Corts. Amb motiu de la investidura del flamant (Flamege en l'aire la nostra senyera! Visca València, visca!) nou Molt Honorable President, Carlos Mazón, que ha tingut lloc aquest 13 de juliol de 2023 amb tota pompa i circumstància, com és habitual. Els tractaments protocol·laris adscrits als càrrecs tenen això, que sempre s'apliquen al càrrec i només a voltes són aplicables a la persona. En fi, honorable, i molt, mentre no es demostrarà –si no ha quedat demostrat ja– el contrari, que de precedents, n'hi ha un fum, començant pel seu mestre i mentor Eduardo Zaplana, de qui avui ningú sembla recordar-se'n. Sí, la inanitat torna a ensenyorir-se amb majoria absoluta PP-Vox a les principals institucions valencianes a través de la boca de Mazón. Mai com en aquestes cerimònies no és tan evident la naturalesa estrictament falsària de la política, com una mala peça de teatre on res en realitat no és el que sembla i es diu. Però una cosa tan senzilla de comprendre com aquesta, que l'espectacle visible i previsible del poder (institucional), és fum de canyot, una pantalla on apareixen els ninots de certs ventrílocs per a no dir res de nou o substancial o merament interessant o simplement ben dit. No seuria a taula, ni per tots els diners del món, amb individus (i indivídues) d'aquesta espècie. La inanitat, doncs, com la manera més banal d'amagar el veritable fi de tanta parafernàlia: ofrenar noves glòries a Espanya per la via d'omplir-se bé les butxaques amb l'espoli dels recursos públics. Per això el discurs d'investidura, de cinquanta-cinc minuts eterns que justifiquen una miqueta els substanciosos honoraris del Molt Honorable i els seus companyons, protectors i protegits. Però alerta amb la inanitat, que és la manera com els populars i adlàters feixistes tenen de marejar la perdiu. I que compta, no cal dir-ho, amb il·lustres precedents. Vencedors a les urnes, ara han d'insistir en la tàctica productiva d'avorrir fins a les pedres amb les seues inanitats perquè tothom deserte de la política, que és el somni humit d'una dreta com déu mana: deixa-ho tot en les nostres mans, fill meu, no et preocupeu de res, etcètera. Però l'articulació de la inanitat no adorm només la pròpia tribu fidel de votants i beneficiats, sinó també l'esquerra, certa esquerra, incapaç d'eixir de l'escàndol i de l'expressió d'aparent sorpresa (perquè no devien creure que el franquisme era mort i enterrat, no?), de la indignació pel que es diu i no es diu, però que en canvi ha decidit continuar com a espectador de la farsa, sense moure's de la platea, la llotja o el galliner sense parpellejar, amb l'ai al cor, fins que hi morirà fins l'apuntador.

Per això no ens ha d'escandalitzar, sorprendre ni indignar que Carlos Mazón comencés el seu discurs d'investidura amb la cançó dels terroristes i de les seues víctimes, que és el que el PP fa sempre perquè mirem el dit per comptes de mirar la lluna. PP-Vox necessiten ETA tant com l'aire que respiren, després de més de tretze anys sense atemptats i cinc d'ençà que es va dissoldre definitivament, perquè l'estat permanent de tensió i alarma (inexistent) redueix la realitat als termes maniqueus que més els convenen de bons i dolents, de patriotes i separatistes, una coartada molt útil per als seus ímpetus autoritaris que buscaria justificar iniciatives democràticament poc decoroses. És la mateixa estratègia que alimenta sense descans l'anticatalanisme. Entre l'exaltació de les víctimes d'ETA i la solidaritat amb les seues victimes, obligat episodi de l'espectacle que a més no costa un duro, i la cita final d'Antonio Machado, cinquanta-cinc minuts de letal inanitat. El poeta sevillà, mort a l'exili i símbol republicà molt estimat, no és només una apropiació injusta ni li serví només per donar-se una mica del llustre cultural que no té, sinó que l'ha agafat pels pèls per als interessos espuris que representa i santificar el seu monolingüisme castellà i el projecte antivalencià que ja s'ha posat en marxa amb casos com el de Borriana. "Caminante, no hay camino, se hace camino al andar". Més enllà de metàfores que ara com ara l'alacantí no està en disposició d'entendre, és evident que ignora per complet el camí per on portarà aquest país que li han donat les urnes. No és estrany: el seu objectiu és anar passant, fer la viu-viu, acumular triennis, abrigat per la perfecta inanitat de la farsa. Ha caigut en la casella de l'oca i ara tira perquè li toca. Però li espera més pena que glòria, que la partida serà llarga.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 de juliol de 2023.]

 

 

Constitució i llibertats

Circulava aquests dies per les denominades xarxes socials –sovint em semblen més aviat teranyines, si he de ser sincer– un minimanifest que denunciava "el retorn de la censura". Fet en nom d'un incert i pretensiós "els i les professionals de la cultura", el text amb prou feines ocupa quatre línies repetides en català, castellà, èuscar i gallec. La moda telegràfica de Twitter o la mandra o ves a saber què ha impedit a l'anònim redactor estirar una mica més del fil, tant almenys com la gravetat i importància del tema semblen exigir. Descartada la urgència i l'eficàcia d'una iniciativa segurament inspirada en la millor de les intencions, amb tants atemptats a la llibertat d'expressió com s'amunteguen a les hemeroteques, els arxius judicials i la simple memòria de cadascú, un no s'acaba d'explicar a què trau cap això ara amb unes formes tan vaporosament federalistes com literàriament (i qui diu literatura diu pensament, i qui diu foc diu flama com sabem per Joan Brossa) incompetents. Sé que pot semblar lleig qüestionar un escrit on es defensa la llibertat d'expressió. Però la mera invocació d'un dret bàsic de tota democràcia no pot ser un salconduit, una assegurança de vida o una vacuna que immunitze contra la crítica. Salvant les oportunes distàncies, quants atacs a la llibertat no s'han fet i es fan precisament en nom de la llibertat? Quan encara es podreix a la presó Pablo Hasél i Josep Miquel Arenas, Valtònyc, va sumant anys al seu exili, ¿a qui pretén mobilitzar en defensa de la llibertat d'expressió un manifest on es denuncia el retorn [sic] de la censura, com si hagués estat de vacances mentre navegaven vent en popa els actuals inquilins de la Moncloa? ¿No fou la dura repressió del referèndum català de l'1 d'octubre de 2017 i tot el que se'n va seguir sota els governs de Rajoy i de Sánchez un atemptat en tota regla i amb la Constitució a la mà, la mateixa que s'invoca en l'escrit anònim, contra la llibertat d'expressió? I ací arribem al lloc on el pobre escrit, d'esperit i de lletra, cau en la trampa que significa blanquejar determinades actuacions dels "nostres" alertant de l'arribada dels altres, que udolen més fort i són partidaris a ultrança de la censura. És difícil no ensumar en aquesta maniobra el fum que sol escampar una determinada esquerra espanyola, que no veu contradicció entre llibertat i defensa de la Constitució monàrquica, la mateixa que empara tantes vulneracions legals, des del dret al treball al dret a l'habitatge o el dret de poder viure en la pròpia llengua dels pobles no castellans.

Ja va sent hora, doncs, que aquesta esquerra on s'inspira directament el text al·ludit es decidesca a desbordar un marc que enguany complirà 45 anys i que la immensa majoria de ciutadans no ha votat (ha plogut molt des de llavors), si realment aspira a la transformació política i social que sol predicar i on té encara la seua raó de ser. En 1978 vaig fer cas dels qui defensaven l'abstenció davant el resultat d'un procés constituent fet d'esquenes al poble, sustentat en uns pactes que després comprovaríem que santificaven al capdavall la continuïtat del franquisme sota formes més homologables a l'entorn europeu. Avui hauria votat no a aquella Constitució incapaç de donar satisfacció a les aspiracions legítimes del nostre poble; que prohibeix explícitament l'articulació política dels Països Catalans; que condemna a la condició de llengües sense nom les que no són l'espanyola; que manté els pactes amb el Vaticà i la preeminència del catolicisme en no respectar el principi de laïcitat de l'estat; que deixa en lletra morta la separació de poders i perpetua un sistema electoral desproporcionat i injust pensat per al bipartidisme i la concentració de poder en poques mans; que salva els bancs de la ruïna, la mala gestió i el lladronici amb els diners de tots i funciona sobre un entramat inexpugnable de corrupció, favoritismes, infrafinançament i espoli fiscals de les colònies internes (com amb rigor les hem d'anomenar); que promou la mentida i les desqualificacions amb fins partidistes a través de mitjans de comunicació subvencionats i submisos, que persegueix la dissidència i fa servir els fons reservats per espiar els oponents i moure la guerra bruta; que fixa la inviolabilitat del monarca fins en casos flagrants de vulneració de les lleis i sufraga amb diners públics la fuga d'un rei que ostenta, malgrat tot, el títol d'Emèrit; que pinta amb colors d'aparença democràtica l'extrema dreta que ja baveja a les envistes del poder; que defensa a gorrotades si cal la unitat d'Espanya, que és més important que la mateixa democràcia; que ofega, elititza i separa la cultura de la vida i construeix poltrones i museus per a les mòmies… Deixem-ho ací o no acabarem l'article. Avui votaria no a aquella Constitució que ja va nàixer obsoleta i ha mantingut durant 45 anys els privilegis dels successors del franquisme. I no veig una altra manera de defensar la llibertat d'expressió i tots els altres drets que desbordant-la, que obrint processos constituents per a la creació de repúbliques lliures. Perquè Constitució i llibertats són, ara i ací, incompatibles. Digueu-me utòpic, però val més morir de somnis que d'estultícia, de submissió i de burrera.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de juliol de 2023.]