diumenge, 28 de novembre de 2021

Immersió!

La gent de poc més o menys la meua edat recordarà les aventures en blanc i negre d'aquella sèrie televisiva que va omplir tantes vesprades de dissabte, Viatge al fons del mar (en el castellà doblat un, gran i lliure d'aquella època, que s'assembla tant a la d'ara). La infantesa és benvolent, innocent i imaginativa i té a més una capacitat enorme per compensar les mancances i precarietats de la vida amb la seua naturalesa lúdica i creativa, encara que el balafiament consumista actual s'entossudeix a empetitir cada vegada més el seu l'espai de llibertat amb tot d'efectes especials i narcòtics d'enèsima generació. L'adult d'avui riuria veient aquells monstres de cartó pedra a través dels vidres del Seaview, acostumat com està que li servesquen plats visuals molt vistosos però dessaborits i sense espai ni temps per intervenir amb la pròpia imaginació en el joc.

M'ha vingut tot això al cap per l'enèsim atac al sistema educatiu que amb molts més èxits que fracassos (d'acord amb tots els informes emesos pels experts) és vigent a Catalunya des de fa quaranta anys fruit d'un gran consens social i basat en la immersió lingüística o consideració del català com a llengua pròpia i vehicle preferent de l'ensenyament. Almenys sobre el paper de les lleis que la regulen, que una altra cosa són les excepcions, marrades i reticències i els efectes dels torpedes que insistentment un estat al·lèrgic al pluralisme llança contra la línia de flotació de la nació catalana i ben visibles en les desercions i la pèrdua creixent d'usuaris d'una llengua que malda per enviar a la pura marginalitat. Al País Valencià van optar, en canvi, per línies que segregaven els estudiants segons l'idioma d'elecció. Amb el temps les de valencià van revelar-se com les úniques que podien garantir la capacitació lingüística dels escolars. Però quan el model s'acostava per demanda social i qualitat pedagògica al de la immersió, es van traure de la màniga un decret de plurilingüisme aigualit que marejava la perdiu, imposava quotes a la proporció dels idiomes en què s'havia d'impartir l'ensenyament i s'obviava la naturalesa d'un conflicte lingüístic que evoluciona sempre en contra del més dèbil, el valencià. Els torpedes al submarí valencià són tants i tan variats i llançats des de tantes plataformes, que no cal que cap Tribunal Suprem impose quotes de presència de la llengua per defecte i antonomàsia com ara ha fet a Catalunya: ja se les imposa ell tot solet, com es col·loca tot sovint la bena abans de fer-se la ferida, i sí senyor i què mana, no siga que prenguem mal. Però aquestes sentències jurídiques, que de moment ningú a Catalunya diu voler acatar, són un avís per a tots els navegants de l'idioma, tant si viatgen en vaixell com en submarí, tant si es diuen valencians, com catalans o balears: qualsevol iniciativa a favor de l'idioma propi, qualsevol fórmula mínimament exitosa ha estat, és i serà torpedinada, combatuda, reprimida. Com per extensió qualsevol tímid avanç en la proclamació i exercici dels drets nacionals (i, per tant, socials) del nostre poble. Si ara has aconseguit un 6% de quota per al doblatge i la producció en català en les plataformes digitals a canvi del teu vot als meus pressupostos, ara et fots amb el 25% de castellà en les aules, que per això jo soc la banca, l'amo de la baralla, la taula i el tapet i el qui reparteix les cartes. Si la famosa taula de diàleg i l'intercanvi de cromos continua per aquests camins, ja fem tard a buscar altres alternatives. I per si en teníem cap dubte, heus ací els xicots del PP capitanejats per Pablo Casado, que entre missa i missa en sufragi per l'ànima de Franco ha proposat l'aplicació d'un nou 155 fet a mida (a Espanya la justícia és com una sastreria especialitzada en el prèt à porter) per acabar amb la immersió. Vistes les coses d'aquests monstres que assetgen des de les profunditats abissals però també a la llum del dia que gestiona el govern més progressista de la història d'Espanya, vist l'assalt permanent a la raó i els drets i el creixent deteriorament democràtic, faríem bé d'aprendre algunes de les lliçons dels viatgers del Seaview quan es troben en estat d'alerta. Amunt el periscopi! Pinten bastons a babord i a estribord! Immersió! Recuperem forces i alè! Avant a tota màquina la desobediència col·lectiva! (Soroll de bombolles, silenci expectant. Continuarà.)

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 26 de novembre de 2021.]

 


 

diumenge, 21 de novembre de 2021

La mestra

L'escola del barri s'ha guanyat a pols un sòlid prestigi entre la gent. Tothom hi vol matricular els fills. Hi ha qui pensant en ells, en la seua educació i en el seu futur, ha fixat la seua residència en aquell barri, perquè les bones escoles per desgràcia no abunden i cal comptar amb aquells punts de proximitat que hi faciliten l'accés. Tot i que sotmeses als inevitables canvis en els equips de mestres, el vaivé cíclic de les altes i les baixes, les successives directives, ben arrelades a l'entorn social, atentes a les preocupacions i preferències de les famílies, s'han mantingut fermes en el treball de millora de la qualitat de l'ensenyament. Malgrat que els vents sovint han bufat en contra per fer les coses més difícils a la comunitat educativa (retallades pressupostàries, dubtoses disposicions legals, desatenció a l'ensenyament en la llengua del país, empitjorament de les condicions laborals…) el projecte educatiu de l'escola s'ha anat consolidant amb una oferta que situa la llengua pròpia, el valencià, al centre motriu de la qualitat de la seua aposta pedagògica. Al cap d'uns pocs anys, gràcies a l'esforç coordinat i solidari de tota la comunitat educativa, l'escola del barri s'ha revelat com un exemple d'integració, cohesionat en les diferències, capaç de situar els elements comuns d'impuls a la llengua, a la igualtat efectiva de gènere, a l'educació mediambiental, a la cultura del país, les humanitats, la literatura, la música i les diverses arts, al coneixement de l'entorn urbà i natural. Tothom recorda quan, colze amb colze amb els veïns del barri, l'escola es va plantar davant l'intent de l'administració de retallar-los una línia educativa en valencià, quan tanta gent va participar de l'alegria de la festa, el rigor de les reunions amb els responsables de Conselleria, la fortalesa dels principis que mouen la protesta.

El temps, però, passa per a tot i per a tots i poques voltes per a bé. S'hi succeeixen els equips directius. A una directora sensible i esforçada la substitueix un director més tebi en les conviccions, més acomodatici, amb indissimulades ganes de fer carrera en l'administració. També el barri ha experimentat vertiginoses transformacions en pocs anys, allaus de gent nova que porten les seues maletes de prejudicis amb ells i a qui costa convèncer de les bondats pedagògiques d'un centre la llengua del qual a penes si se sent pels carrers de la gran ciutat. Sembla la història del sempre tornar a començar de zero. Tant com costa alçar l'arbre d'una llengua minoritzada i apuntalar uns valors en temps de confusió, enmig d'una maror reaccionària que ho embruta tot, i un bufit s'ho emporta tot per l'aire. Quan governaven els altres de vegades era més fàcil lluitar a la desesperada per defensar uns drets bàsics i ara que els propis haurien d'assegurar les conquistes i avançar o almenys remar en el mateix sentit que els sectors més compromesos del poble, ens veiem sovint sotmesos a un foc amic decebedor. ¿Què pot fer una petita escola valenciana d'un barri contra la pressió asfixiant de la llengua expansiva de l'estat, sense mitjans de comunicació propis, amb el valencià absent en els àmbits de la diversió i la festa i tants altres espais socials, amb lleis plenes de forats que sovint s'incompleixen, amb tota la propaganda en contra i uns governants pusil·lànimes més preocupats per les enquestes que per principis en els quals ja no creuen gaire? La tendència humana a abaixar la guàrdia i relaxar-se, a no haver d'estar explicant sempre la mateixa història, a no ser senyalat pel dit de la intolerància, a perdre el fil d'una memòria que costa déu i ajuda mantenir viva.

Enguany ha arribat a l'escola una nova mestra. És jove i dinàmica i té una sensibilitat especial per guanyar-se el cor dels xiquets, tan agraït i tendre. Sap que en aquell curs de primària del qual és tutora s'hi ensenya en valencià, i ella el coneix perfectament, de fet és la seua llengua, però a l'aula hi predomina abassegadorament el castellà. El valencià és com més va més pura anècdota, tres o quatre xiquetes que ja el porten de casa però que al pati se senten forçades a usar l'altra llengua. La mestra mateixa ja fa setmanes que quasi sense adonar-se'n ha abandonat el valencià com a llengua vehicular, malgrat que és il·legal, que ha subscrit un compromís quan ha acceptat fer-hi classes i ha assumit el projecte del centre. Però és tan cansat anar contracorrent! I aquests xiquets i xiquetes són tan encisadors! En altres temps potser li haurien explicat l'error i l'haurien comminada a canviar d'actitud, sense estridències però amb fermesa, fins amb comprensió i estima, perquè simplement una mestra no pot exercir bé la seua professió si no té clares unes idees bàsiques, nascudes d'un projecte democràtic, atentes a la defensa dels drets culturals i lingüístics d'un poble. Però avui tots a l'escola, mestres i famílies, i inspectors i responsables polítics, i la mateixa societat i el barri en altres temps ple de vitalitat i avui esporuguit per una pandèmia i cansat d'una lluita interminable, cedeixen a l'impuls de fer la vista grossa. La llengua i la cultura, a fi de comptes, no és la butxaca, ni la salut, ni la vida, es deuen sentir dir allà dins. No? N'estem segurs? Sí, treballar cansa, ser valencià quan bufen tants vents adversos i poderosos cansa. I a aquest preu potser ens ho malvendrem tot, casa, hisenda, cultura i llengua. A aquesta mestra tan simpàtica i competent que els nens adoren, que potser només és al capdavall que està una mica verda encara, convindria fer-li una escolteta, que se sentís protegida, que guanyés confiança, que sabés unir-se amb decisió a la causa justa de l'escola valenciana. Les coses al final són així de fàcils o així de compexes però comencen sempre pels detalls més ínfims i en cada un de nosaltres.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 19 de novembre de 2021.]

 


 


diumenge, 14 de novembre de 2021

Tapar-se el nas

L'expressió, crec, va començar a fer fortuna durant els primers anys d'estabilització de la famosa transacció democràtica espanyola i té també arrels històriques en la frase que Suetoni atribueix a Vespasià (segle I dC) i que Rafael Sánchez Ferlosio tornà a posar en circulació brillantment amb el seu assaig Non olet (2003). Quan el fill del susdit emperador romà li recriminà que cobrés un impost pels orins de les latrines públiques que els artesans feien servir per adobar pells i blanquejar la llana, Vespasià li donà a olorar una moneda d'or. Pecunia non olet, va reblar, els diners no fan olor. Què importa, doncs, l'origen d'una fortuna? "Diners de tort fan veritat", escriuria molts anys després Anselm Turmeda, entre altres coses perquè no tenen memòria ni deixen cap rastre d'olor. Tapar-se el nas, en canvi, frase que tot i que emparentada amb la llatina perquè es mou en el mateix terreny de significació metafòrica i odorífica, revela un cinisme més humil, impregnat ja de la mala consciència que posà de moda el cristianisme. Qui es tapa el nas per evitar la pudor no renuncia per imperatiu moral al que està fent, només intenta alleujar-ne els efectes més desagradables. És com qui per atenuar la por que li inspira una pel·lícula es cobreix els ulls amb les mans (i deixa els dits entreoberts per no perdre'n detall) o el cap amb una manta. Quines fantasies no inventarem per protegir-nos o perdonar-nos? Al capdavall no sé quin cinisme és més reprovable, si la negació (non olet) o la simulació amb voluntat d'autoindulgència, en nom del pragmatisme, el partit, el sacrifici personal, d'un bé superior o ves a saber què. Siga com vulga, tapar-se el nas s'ha convertit en una pràctica tan comuna entre la classe política, que diria que és una de les que millor resumeixen les misèries del nostre temps. Tenir consciència de la distància que hi ha entre el que penses i proclames i el que fas, per molt que et tapes el nas, és un dels comportaments més abjectes de què és capaç l'home, i en la majoria dels casos, i forçades metàfores i excuses a banda, per diners que com tothom sap no fan olor. És patrimoni d'una certa esquerra, la més institucional i subalterna, aquesta pràctica sinistra de tapar-se el nas, per propiciar per exemple una cosa contrària als teus principis (que es mostren en aquests casos tan volàtils com els que Groucho Marx exhibia), mentre que la dreta, entrenada en els seus privilegis històrics de classe, sol decantar-se sense complexos ni despentinar-se pel més pràctic non olet. La setmana, sense anar més lluny, n'ha anat plena amb l'elecció dels quatre magistrats inclosos en la transacció entre PSOE i PP per a la renovació (sic) del Tribunal Constitucional i gràcies a la qual individus tan dubtosament honestos i democràtics com Enrique Arnaldo, inclòs en diversos sumaris de corrupció, i Concepción Espejel, condecorada en el seu dia per María Dolores de Cospedal per haver servit tan abnegadament la causa (la del PP i cia.), han sigut votats per diputats del PSOE i Unides Podem amb el nas tapat però ben coberts de glòria. També amb el nas tapat, en primer lloc el de Meritxell Batet, que deu tenir una pituïtària molt fina i se les veu venir covardament totes, es va permetre la inhabilitació fraudulenta del diputat canari per Unides Podem Alberto Rodríguez, que a la vista de la facilitat marxiana amb què els del seu bàndol canvien de principis, va decidir en bona hora abandonar el partit i tornar als camins pecunàriament més incerts però més dignament humans de la lluita de base. Es tapen el nas i se'l continuaran tapant quan calga, obedients a l'imperi dels grans interessos i transaccions, fins que amb el sentit de l'olfacte ja per complet atrofiat es puguen dedicar sense la rèmora de la mala consciència al proverbial mètode de robatori que s'empara en el non olet. Però el cas és que la democràcia a l'espanyola, amb tant de nas tapat, continua fent aquesta pudor insuportable a podridura que no se'n va ni a força de tots els ambientadors. Que almenys els ciutadans no hàgem de votar mai tapant-nos el nas!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 12 de novembre de 2021.]


 

dimarts, 9 de novembre de 2021

L'home és la mesura del temps

Attilio Bertolucci, Porta'm amb tu. Selecció, traducció, pròleg i notes de Marta Viladarga i Josep Porcar. Salze Editorial núm. 1, febrer de 2021.

· · ·

La principal comesa d'un segell independent de poesia com el que avui tenim el gust de presentar amb ocasió de la lectura d'aquest Porta'm amb tu és el de descobrir noves veus, antigues o contemporànies, properes o allunyades en l'espai. L'oportunitat d'un projecte com el de Salze Editorial salta a la vista al primer colp d'ull en la delicadesa i precisió del disseny del llibre, no gens sorprenent per als qui hem seguit de prop la trajectòria poètica i editora (en un concepte d'edició que abasta els territoris digitals i els muntatges audiovisuals), marcada pel rigor, l'estima i el treball ben fet de Josep Porcar, unit ara en feliç conjunció amb la també poeta Marta Vilardaga. Tot en poesia ha de ser d'una alta exigència, també el vehicle material que la difon i ens el posa a les mans. Heus ací doncs l'inici fulgurant d'un camí que esperem llarg i fructífer. Servits en la magnífica porcellana del llibre, els 101 poemes d'Attilio Bertolucci (San Lazzaro, Parma, 1911-Roma, 2000) –autor que encara no havia estat traduït al català– que integren la present antologia, encara són més exquisits. Cal degustar-los, doncs, sense pressa, al compàs del temps, en companyia amable si pot ser i enmig del més bell paisatge. L'antologia és introduïda per un concís pròleg que ens dona moltes claus per situar l'autor i l'obra en el seu context literari i artístic i que funciona molt bé com a aperitiu, desperta la gana i l'interès i ens avança alguns dels plaers que ens proporcionarà la lectura dels poemes. No hi manquen, a peu de pàgina de cada peça, el text original italià, ni les succintes notes necessàries, ni l'explicitació dels criteris que han presidit la traducció catalana, rigorosa en la fidelitat a la forma original tant com en la solvència amb què encaixa en la llengua de recepció, les dues condicions per a l'excel·lència d'una traducció. Amb el seu treball, els dos poetes traductors han aconseguit aquesta vegada desfer el trist tòpic (que a més és italià!) del traïdor.

Tot aquest esforç, que el lector sabrà agrair, per presentar al públic català la veu d'un poeta de molt considerable alçada, el cognom del qual ha viscut discretament a l'ombra dels seus fills, sobretot de la del gran cineasta Bernardo Bertolucci, i dels ecos que encara perduren, principalment a Itàlia, del llibre considerat pels crítics (inclòs el seu amic Pasolini) com el millor de la seua producció: Viaggio d'inverno (1971).

Porta'm amb tu és un títol extret precisament d'un dels poemes d'aquest llibre, de llarg el més extensament representat en la mostra amb 41 poemes. Fins en aquest detall, els editors i traductors han extremat la fidelitat a la poesia de Bertolucci, autor que ha titulat no pocs dels seus llibres a partir d'un dels poemes que els conformen. Així s'esdevé amb Fuochi in novembre (Focs al novembre), de 1934, In un tempo incerto, de 1951, o el ja esmentat Viatge d'hivern. Completen l'antologia poemes de Sirio (1929), Lettera da casa (Carta des de casa) (1951), La cappana indiana (La cabana índia) (1951), La cambra da letto (El dormitori) (1984), Verso le sorgenti del Cinghio (Cap a les deus del Cinghio) (1993) i La lucerola di Casarola (La sargantana de Casarola) (1997).

Els poemes de Bertolucci són de tall eminentment clàssic, atents a l'essencial musicalitat dels versos, estructurats majorment en estrofes regulars ben definides, d'una gran diversitat de metres i amb un tractament singular dels signes de puntuació, que els editors vinculen encertadament a poetes com T.S. Eliott o E. Dickinson. Equilibrada en la dicció, sòbria i precisa, la poesia d'Attilio Bertolucci té la gràcia de portar-nos amb suavitat de la mà en el seu viatge en el temps: "No demanis res més, la felicitat està en aquest / fluir pacient…", "El meu cor batega a l'uníson amb el temps // que avança vers l'hivern / no demanis pròrrogues // accepta el tomb de les estacions / assacia't de present." Aquestes dues citacions, entre tantes com podríem triar d'exemple, toquen l'os del gran tema bertoluccià, el temps, la reflexió nascuda de la contemplació del pas de les hores, dels dies, de les estacions i els anys, feta amb una mirada neta, autocontinguda i agraïda que en res ens faria sospitar les greus depressions que l'autor va haver de patir en vida, com oportunament s'informa al pròleg. El temps i el gran escenari on ell desplega les seues transformacions, el camp, la natura. La casa familiar, Casarola, a l'Emília-Romanya dels Apenins, li va facilitar la passió per auscultar el pas del temps i descriure amb una precisió pictòrica els canvis del paisatge, els frescos de les petites escenes familiars, les reflexions que li inspiraven la convivència amb la seua dona i els fills, els quefers agrícoles. Per això la poesia de Bertolucci, aliena sempre a tota voluntat de transcendència, fent bandera de la senzillesa i l'estima amb què indaga en el seu món, sembla que ens convida a llegir-la en un entorn natural, al ritme tranquil del pas d'un temps que aïlla el furor i els excessos i vacuna contra tota temptació de transcendència. Un exercici de puresa i contemplació que sap també endinsar-se sense estridències en grans diàlegs i homenatges literaris amb T.S. Eliott, D.H. Lawrence o el mateix Pasolini i pels camins que tan bé coneixia com a crític i professor d'art. Una contribució impagable, la de Salze Editorial, que ens permet eixamplar la mirada per aquest paisatge entranyablement nou d'Attilio Bertolucci.

[Publicat a Saó núm. 473, octubre de 2021.]


diumenge, 7 de novembre de 2021

Per terres de l'Ebre

Per circumstàncies que tenen a veure sobretot amb la literatura, en a penes un mes he fet quatre escapades per les terres de l'Ebre, que és com solem anomenar les comarques del sud de Catalunya per on el gran riu fa l'últim tram en el seu viatge cap al delta i la mar. Visites d'unes hores, d'anada i tornada a horari fet, a Gandesa i Móra la Nova, acompanyant Jordi Botella, l'amic d'Alcoi, per presentar-hi la seua novel·la Metralla, i l'editor de Lletra Impresa i escriptor Juli Capilla, inquiet i infatigable, sempre disposat a fer quilòmetres per posar els llibres a l'abast de tothom i a escampar-ne la llavor arreu del país. Perquè aquesta és la primera sensació que reps quan t'endinses com ho hem fet nosaltres per aquests paratges: que ets a casa, que t'hi reconeixes, en la vastitud de les seues serres, el Massís dels Ports o el Montsià, en el paisatge d'oliveres i raïm, garroferes, ametlers, pins i carrasques, en les inflexions del seu català, tan proper al nostre, en el tarannà auster i sense doblecs de les seues gents. Les seqüències narratives de Metralla dedicades a la batalla de l'Ebre transcorren precisament ací, a banda i banda d'aquest corrent immens d'aigua que baixa peresosament, quasi sense ganes. Però que pot enfurismar-se de sobte i pujar a cotes increïbles, com recorda la inscripció a Móra d'Ebre d'aquell 9 d'octubre de 1787 en què "ab una furia may vista, / fent estragos sens igual, / l'Ebro arribà a este senyal / obrant la major conquista que de'll se conta'n lo anal". La Terra Alta, la Ribera d'Ebre, el Priorat, el Baix Ebre i el Montsià, les comarques que amb el Matarranya, ja a la Franja de Ponent, l'Alt i Baix Maestrat i Els Ports de Morella valencians, conformen aquest bell país que fa de baula entre el nord (o el sud del nord) i el sud (o el nord del sud), la ròtula una mica rovellada i perifèrica dels Països Catalans. Potser és aquesta condició marginal, al costat de la continuïtat dels elements geogràfics, culturals i lingüístics, estretament lligats a ella, respecte de les dues capitals, Barcelona i València, i el poc o molt (més aviat poc o, segons com, no gens) poder que representen, el que transmet la compacta unitat d'aquestes terres, la manera de ser que tenen els pobles que només poden comptar amb les pròpies forces i poca cosa més. Hi ha arreu aquesta força perceptible de la terra, d'una activitat que lògicament s'ha transformat i ha obert fronts nous, però que encara és això essencialment, serra i conreu, olivera i vinya, natura i camp, despoblament i oblit. Jordi, malgrat que ha escrit una de les millors novel·les sobre el rerefons de la guerra, malgrat que situa en part el drama humà d'uns personatges ferits per l'esclafit de la metralla en aquests escenaris, al bell mig de les serres de Pàndols i de Cavalls, a ambdues vores de l'Ebre, no hi havia estat mai, i passeja pels carrers de Gandesa, de Móra d'Ebre o Móra la Nova com un xiquet amb sabates noves, i respira amb els ulls oberts tot el paisatge com si s'acabés el món. És una de les preguntes que es repeteixen als dos llocs on hem anat a presentar la novel·la: com és que sense conèixer el país de primera mà ha estat capaç de recrear-hi amb vivesa algunes escenes de la seua història. En els plecs de la resposta s'arreceren alguns dels misteris (deixem-ho en la imprecisió d'aquest mot tan rebregat) de la creació literària, el joc de la imaginació, la capacitat per inventar, evocar i reconstruir, per obrir interrogants nous a les preguntes de sempre dels escriptors de raça,.

L'altra pujada és a Amposta, la capital del Montsià, on es ret homenatge a l'escriptor Josep Igual, aquesta vegada en companyia de l'amic i mestre Josep Mir. La biblioteca que alberga l'homenatge i on també es desenvolupen les XVI Jornades de les Lletres Ebrenques, en aquesta sorprenent ciutat de ponts i canals, frontera i baluard del gran riu, porta el nom de Sebastià Juan Arbó, autor entre d'altres de la novel·la Terres de l'Ebre. Tot i que havia nascut a la veïna la Ràpita (aquells dies es votava precisament sobre el nom d'aquesta vila marinera, si llevar-li el Sant Carles o mantenir-lo), l'escriptor ebrenc va passar a Amposta la major part de la seua vida. Com el nostre enyorat Josep Igual, l'escriptor de Benicarló que es va mudar a la capital del Montsià ja fa molts anys i que hi va escriure gran part de la seua extensa i bellíssima obra. Mirant el riu des de la Plaça de Baix i el Passeig de l'Ebre de Móra evoquem aquell relat de Jesús Montcada on es narra un partit de futbol al camp del Mequinensa mentre l'aigua va envaint el terreny de joc, circumstància que aprofiten els mequinensans (acostumats a les entremaliadures del riu) per infligir una severa golejada als visitants. D'aquestes incursions tranquil·les i agraïdes per terres de l'Ebre ens queda la promesa, si el temps acompanya mai, de remuntar el riu seguint el camí de sirga i les novel·les de Montcada. A la tornada rescate de la prestatgeria Alfabet per a adults, llibre d'un altre ebrenc, poeta, traductor shakespeareà i finíssim escriptor de Tortosa, Gerard Vergés, que va publicar Perifèric en 2009. Que les històries del riu continuen fornint-nos molta matèria de vida.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 5 de novembre de 2021.]

 

[Juli Capilla, l'autor i Jordi Botella a Móra d'Ebre, el 27 d'octubre de 2021.]
 
[Josep Mir a Amposta, el 15 d'octubre de 2021.]

diumenge, 31 d’octubre de 2021

Malament pinta la cosa

Dic la cosa perquè vull dir la llengua, la dels valencians, la dels catalans del Principat, la dels illencs, la d'Andorra i la Catalunya Nord, la Franja i l'Alguer. Perquè si la llengua va malament, és a dir, va perdent usos i parlants, llençols i bugades, no avança en un món que gira a un ritme vertiginós, vol dir que la cosa, el país, la nació, la gent també anem a mal borràs. Perquè tothom estarem d'acord que la llengua és l'element distintiu per antonomàsia del nostre poble, el pols i batec, les constants vitals, i que sense ella ja faria segles que estaríem subsumits completament en un estat que ens nega, absorbeix i espolia. Amb tots els matisos i diferències que vulguem segons les diverses realitats i territoris, la llengua va malament, incapaç d'adaptar-se a un món novedós en molts aspectes que viu de canvis constants, frenada per factors exògens de domini, abandonada per raons de febleses internes, per costum, per l'opressió i els pals a les rodes d'un estat que –insistim– sempre ens va i ens anirà a la contra. No cal ser gaire espavilat per veure-ho cada dia passejant pel carrer, quan anem al cine (quantes pel·lícules en català, per exemple, podem veure ara mateix a la ciutat de València? I a la resta del país?), amb el comandament de la tele, a l'escola, amb l'oferta mediàtica… Aquest dèficit no és nou, per descomptat, ve de segles d'absència del català en molt àmbits; el que és relativament nou i creix com més va més és la pèrdua de parlants, l'envelliment de la població catalanoparlant, la deserció lingüística entre els més joves. Malgrat les lleis que haurien estat inspirades per pal·liar les mancances i discriminacions passades i presents, malgrat les institucions que n'estimularien l'ús, la llengua perd parlants, àmbits i usos. El que tímidament sembla millorar en algun sentit (internet, per exemple), se'n va per l'aigüera amb les estadístiques i dades globals, com la que acaba de publicar la Plataforma per la Llengua en l'InformeCat 2021. Sense alarmismes, colps al pit ni sobreactuacions, hem de reaccionar davant una realitat molt adversa per a la llengua i la cultura, per al país, perquè ens hi va la pròpia salut i pervivència. Identificats els mals, cal anar a les causes i buscar els remeis per aturar la substitució lingüística i mamprendre un horitzó de normalitat. Perquè la cosa, segons l'informe referit, pinta malament, molt malament. Vegem-ne alguns aspectes: tendència creixent dels catalanoparlants a canviar de llengua en usos quotidians amb (moltes vegades presumptes) castellanoparlants o desconeguts, abandó progressiu de l'idioma entre els més joves. Al País Valencià només un 15,2 % dels nascuts a fora s'expressa bé en català (un 45,8 no el sap gens i un 38,7 poc). En cultura i mitjans de comunicació, àmbits lingüísticament molt deficitaris, les administracions imcompleixen en tot de casos les lleis i la demanda popular no és ni remotament satisfeta. En el món de les empreses, 9 de cada 10 productes no informen en català. Ni la immersió vigent a Catalunya ni els models lingüístics implantats al País Valencià o les Illes Balears no garanteixen el ple coneixemernt de l'idioma entre l'alumnat, que quan arriba a 4t d'ESO coneix més bé el castellà que no la llengua pròpia. A les nostres universitats hi ha una vulneració constant del drets lingüístics, sobretot a les Facultats de Dret, on només fan classes en català en proporcions del 41,2 % a Catalunya, 21,1 % a les Illes i 19,8 % al País Valencià. La sanitat és l'àmbit on més denúncies es registren malgrat que el requisit lingüístic dels professionals és vigent a tot el país. Si és fotut emmalaltir, ho és més en el cas dels catalanoparlants. En l'àmbit judicial més val riure per no plorar: només 1 jutjat dels 214 que hi ha al País Valencià funciona habitualment en la llengua pròpia i només un 7,4 % de les sentència a Catalunya hi són redactades. La percepció que els ciutadans catalanoparlants tenen sobre la protecció del català per la Generalitat (de dalt) és clarament negativa: el 50,1 % creu que l'actual govern independentista el protegeix menys, front a un 25,4 % que pensa el contrari.

Davant aquestes xifres, doncs, no podem sinó extremar el compromís individual i col·lectiu amb la llengua i la cultura, denunciar les vulneracions sistemàtiques dels nostres drets, exigir el compliment de les lleis i procurar la neutralització de les trampes. Cal trobar, més enllà de conflictes superflus i imposats arterosament per interessos i sectors ben identificats, els consensos necessaris de país per situar la llengua i la cultura en el centre del nostre projecte nacional i social. Cal eixamplar les complicitats, com molt bé demanava l'amic Francesc Viadel en el seu article Si tanca Nosaltres La Veu, us foteu, per fer possible uns mitjans de comunicació propis, cal reivindicar amb tota la força la reciprocitat de les televisions i ràdios públiques i denunciar les maniobres dissuasives dels responsables polítics. I gratar-se les butxaques si cal –que cal, i molt– i pagar a escoti com hem fet sempre per mantenir-nos dempeus i continuar caminant. Perquè si no ho fem nosaltres, cada un de nosaltres, qui ho farà?

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 29 d'octubre de 2021.

 


 

diumenge, 24 d’octubre de 2021

Botifarres

El desè aniversari del final d'ETA ha accelerat el ritme de la maquineta de fer botifarres periodístiques. Sang i ceba i, segons els casos, arròs, llavoretes de fenoll i no sé quants ingredients més… N'hi ha una gran varietat: blanca, negra, d'arròs, de carn, botifarró, roja, de ceba, catalana, l'andola alcoiana… Podem dir, però, que la majoria de les esbotifarrades informacions amb què ens entretenen aquests dies, no són gens suculentes i només tenen en comú amb el popular embotit la manera com són fetes, en budells gruixuts que es nuguen amb cordell, de manera que a la vista i penjades en rastres són idèntiques les unes a les altres. Hi ha en la majoria d'aquestes informacions com una nostàlgia tàcita dels dies de sang i ferro. Res, però, que ens puga sorprendre a aquestes alçades. Com no sorprèn que les declaracions d'Otegi, lluny d'esmortir les ànsies de venjança, la crueltat que es retroalimenta i que es troba en l'origen de totes les violències, especialment les que s'executen empunyant les armes, no haja sinó incrementat la fúria tan hispànica de les dretes, que en aquests temes són totes extremes. El que per molts, incloses no poques víctimes d'ETA, és viscut com un alleujament, el reconeixement del dolor causat per una violència que mai no s'hauria d'haver produït, és aprofitat pels més histriònics del càsting (Casado, Arrimadas, Abascal i tota la plèiade mediàtica) per reomplir la botifarra de sang, furgar en la ferida perquè no cicatritze mai, menysprear l'enemic (que també va patir dolor, exili, tortures, morts i presons: horror en tot de casos organitzat per l'estat des de les més altes instàncies) i prometre més sang i més ceba fins al dia del Judici Final. Hi ha qui viu bàsicament d'atiar l'odi, ja ho sabem, d'excitar els baixos instints d'una ciutadania sotmesa al bombardeig propagandístic de la majoria dels mitjans. Són els mateixos que uitilitzen la desaparició d'ETA o qualevol altre fet que es pose a tir per continuar la seua guerra pels mitjans maniqueus, simplificadors i manipulats de sempre. Si objectivament la fi d'ETA i la renúncia als mètodes violents per part de l'esquerra abertzale és en si un fet positiu, els enfadosos vigies d'occident i martell infatigable d'heretges de la dreta espanyola ja s'encarreguen d'embolicar-ho tot amb l'objectiu de tapar les pròpies vergonyes i recuperar el poder que els permeta continuar la seua orgia de privilegis i lladronici. Al contrari que en altres casos (Irlanda, Sud-àfrica, Colòmbia…) en què es posà fi a l'enfrontament armat, altrament dit terrorisme (practicat a banda i banda), l'estat espanyol continuà amb la política dura de dispersió de presos, només pal·liada en els últims temps, i el manteniment de les penes. És lògic, doncs, que Otegi busque una solució per als 200 presos bascos, i que la busque pressionant democràticament sobre els pressupostos del Govern de Sánchez, que s'ha apressat a exhibir un dels seus passes de verònica per a la galeria: res de llibertat dels presos o amnistia a canvi dels vots. En el fons, i marques d'estil a banda, els dos grans partits del règim coincideixen en l'obsessiva i inviable unitat d'Espanya, la que s'expressa en aquell rutinari "sí o sí" sintàcticament coix i que en bon valencià hauríem de fer "tant sí com no". Els dos partits fabriquen les mateixes botifarres per espolsar-se les responsabilitats que l'estat contragué en aquella guerra i en la violència amb què va voler impedir el referèndum d'independència, pacífic i democràtic, de Catalunya. Per això els informatius, poc o molt controlats per ells, són tan parcials, superficials i infantils com tot allò que fa olor de sang i fetge, mesclen fets i opinió per fer passar bou per bèstia grossa i interpreten la història a la seua manera col·locant a un costat els terrorífics malvats i a l'altre els lleials i bondadosos defensors de la llei i l'ordre. En tots els casos, el de sempre: desviar l'atenció del que importa, preparar l'auditori per a la mà dura contra tota dissidència, per molt pacífica que siga, tapar amb molta botifarra les misèries d'una política que s'ofega de grandiloqüència i malaptesa per a la solució democràtica dels conflictes.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 22 d'octubre de 2021.]

 


 

diumenge, 17 d’octubre de 2021

La Fira (un afer personal)

Mentre escric aquestes línies està a punt d'inaugurar-se la 56a Fira del Llibre de València, que durarà fins diumenge 24. Traslladada de la promesa entabanadora de la primavera, que és la seua estació preferida, a les languideses tardorals que encara ens fan suar la cansalada, la Fira torna també a Vivers, que si no són els Jardins de Luxemburg o el Central Park novaiorquès (per citar-ne dos de molta anomenada), són el cor vegetal i lúdic de València, amb permís dels Jardins del Túria, nouvinguts que ja es guanyaran un dia el seu llorer literari, si no se l'han guanyat ja, en alguna novel·la o en un grapat de versos d'inspiració floral. Volta el món i torna… a la Fira. Confesse que no m'hi he avingut gaire bé mai, i no per culpa ni de l'estació ni de l'incomparable marc en què té lloc. De primavera d'estiu a primavera d'hivern, tot és primavera al capdavall, i tota fulla verda… En fi. I Vivers, abrigall de les primeres hostilitats d'una ciutat que ens era estranya, lectures desmaiades en algun dels seus racons, ruïnes estellesianes del Palau que fou un dia, classes salades damunt la gespa, refugi de més d'una càrrega brutal de la policia, cites d'un amor tremolós que havia de durar sempre. I després l'homenatge aeri d'Andreu Alfaro a Ausiàs March, els xiprers altius, la remor de l'aigua. I malgrat tot ni tan sols quan de tard en tard soc sol·licitat per participar en algun dels actes, una conferència, un recital, la presentació d'algun llibre, la Fira del Llibre no m'ha estat mai simpàtica, com una parella de ball amb qui no acabes de sincronitzar els passos. Ja m'ho deia ma mare: "Fill, mira que ets raret!", frase que solia combinar amb "Fill, tens un pet de senyera!", sentència amb què arribava a la mateixa conclusió sobre la raresa del fill aleshores adolescent. Ella que es va castellanitzar per amor i jo que em vaig valencianitzar pels mateixos motius, ella que sovint recorria a l'idioma de l'home per distingir-se i jo que m'amarava de la llengua del poble per exactament el contrari. Doncs sí, aquesta incomoditat amb la Fira, amb totes les fires, deu tenir un cert origen tel·lúric, ancestral, emparentat amb el cagafestes tossut que sempre m'acompanya. Perquè on públic i autors hi veuen tot de flors i violes, senten l'amable xiuladissa de pardals, aquest ull i aquest olfacte moridors hi detecten altres coses, els focs fatus d'una festa que té tant de teatral (i jo el teatre me l'estime més dalt de l'escenari, què hi farem), una estranya barreja de victimisme i triomfalisme (que bons que som i que poc que ens lligen, que bé que editem i que poc que venem, quina política cultural més ben parida i quant que creix la burrera!). Entenguem-nos, estime els llibres amb passió, n'he fet centre motriu de la pròpia vida, són com l'aire que respire, he crescut entre ells, amb ells i per ells, els del pare, que ara vaig obsequiant ací i allà com puc, perquè cap institució no vol albergar-los, una biblioteca immensa i variada, els propis i compartits, que ja omplin cada racó de la casa i que potser un dia algú també escamparà en bona hora. També deu tenir a veure amb la consciència que els poetes som el parent pobre de la festa, aquell que quan arriba l'àpat solemne tothom vol fer seure a la pròpia taula i donar-li peixet, fer-se un selfie amb ell i llançar-lo impúdicament per les xarxes, aquella magnífica excusa perquè el gestor de torn (que odia els llibres en la intimitat), l'editor tocatardà, el polític inculte o el professor que només llig presumpta literatura per a presumptes infants, òmpliguen els búcars de la vanitat amb les seues flors marcides. Un home, que escriu per convocar de tant en tant la poesia, escassament prolífic perquè poua dels impossibles colors del paisatge i de les absortes melodies del silenci, d'interioritats recòndites, del cant i la llàgrima humana, s'avé malament amb segons quines algaravies. S'estranyava l'altre dia Lourdes Toledo –no sense certa ironia– en aquestes mateixes pàgines, a propòsit de la proliferació de les autoedicions, que tothom o quasi volgués ser escriptor i veure el seu nom escrit en lletres grosses i llampants a la coberta d'un llibre. A Alcoi ho diem d'una altra manera, en relació a la festa: voler ser coseta, sentir-se durant un instant etern el centre d'atenció, tastar la glòria, emborratxar-se de plenitud, tornar a la pàtria innocent de la infància. Gratuïta o de pagament, una aspiració universal. Potser és que la Fira en majúscules, sí, dissimula les nostres febleses i precarietats per uns dies, contribueix a passar per normalitzada una situació que no ho és gens, on la burrera creix en progressió geomètrica mentre la cultura i els llibres són confinats als marges, això sí, molt prestigiosos. A risc d'eixamplar a ulls d'alguns companys d'ofici, amb qui compartesc no poques misèries, l'espai de rara avis assignat en aquest zoològic, afegiré que al contrari que a l'amiga Lourdes el que a mi m'estranya no és que tothom vulga "ser coseta", sinó que hi haja tants autors en un país tan empobrit com el nostre obligats a repartir-se un pastís tan escàs i dispersar-se en mil quefers. Només que la meitat d'ells, a més d'omplir fires i pàgines, baixés al carrer quan toca, potser no ens hauríem de queixar tant celebrant la festa grossa dels llibres una volta o dues l'any. Per desgràcia la tirada al despatx i a la vigilància de les molles dedicades a cultura, l'addicció a l'aplaudiment i la passarel·la, la parcel·leta del poder de la torre d'ivori, hi pesen més en el fons que el compromís civil efectiu i el que exigeix l'ofici d'escriure, què hi farem. De manera que tornarem a la Fira, aquest amor impossible, a passejar sota els arbres, entre sèniors, veterans, neòfits i passavolants, espigolarem per ací i per allà entre llibres nous i autors de sempre, respirarem l'aire encara tebi de la tardor, beurem cervesa sota un sol amable, veurem amics, coneguts i saludats, mentre s'encenen els focs fatus i se celebren homenatges que a força de reiterats ja semblen inevitables. Que no siga dit que no vam aportar la nostra molleta de pa, el nostre granet d'arena, una almosta d'aigua perquè continue girant la sénia de la festa.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 15 d'octubre de 2021.]

 


 


diumenge, 10 d’octubre de 2021

Llicència per al crim

Llig amb estupor la informació sobre els abusos sexuals a menors que han tingut lloc a França des de 1950 perpetrats per membres de l'Església catòlica. Les xifres de la investigació d'una comissió independent esgarrifen amb la seua matemàtica sinistra: 330.000 xiquets i xiquetes (un 80 i un 20% respectivament) van ser víctimes dels crims comesos per entre 2.800 i 3.200 sacerdots i religiosos identificats. Tres de cada deu d'aquells infants van ser violats. La matemàtica, però, només és la porta d'entrada a la casa dels horrors de tantes vides destrossades, tragèdies personals en carn viva que esperen alguna cosa més que el mea culpa de les lletanies, l'escàndol dels colpets al pit i els propòsits d'esmena. Perquè per molt que el mal ha estat reconegut socialment i denunciat tantes vegades ací i allà, sobretot en els darrers temps, i que alguns culpables hagen estat jutjats, els abusos sexuals a menors continuen cometent-se cada dia. L'excepció convertida en norma de l'Església catòlica –que és al capdavall el que indiquen les xifres de la investigació, amplificades per milers d'altres casos arreu del planeta– enuncia alguna mena de llei no escrita arrelada en pràctiques ancestrals i que compta necessàriament amb la complicitat, el silenci i el consentiment de les altes esferes del poder i que atorga una llicència per al crim com una butlla infame. El control repressiu del cos i dels afectes humans que l'Església ha tractat de gestionar al llarg de la història, no és fet i fet la clau mateixa del poder, que juga amb l'anatema del pecat i el premi del plaer? La violació no és així més que l'exercici del poder en estat pur, la seua expressió pura i crua, més genuïna, i a ella es lliuren amb delectança tants sicaris del desordre establert. Arribats ací, més val dir-ho clar: l'Església catòlica s'ha guanyat a pols l'honor de ser la més antiga multinacional de déu i del crim organitzat. I llavors, com és que sabent el que sabem encara compta amb tants acòlits, seguidors i entusiastes defensors?

Si estiguéssem en condicions de contestar la pregunta potser trobaríem la raó que explica la naturalesa del poder mateix i la submissió, extensiva a tot de situacions. El que és segur és que molts fanatismes de la fe –incloses moltes de laiques– són garantia de ceguesa i immunitat. En el molt hipotètic cas que els abusos i violacions ja reconeguts a la catoliquíssima Espanya es poguessen completar amb una investigació rigorosa sobre el tema com la que han fet a França, què passaria? Ja ho hem vist en el cas del rei (encara) emèrit, fugat amb la bossa dels robatoris plena a vessar al paradís saudita gràcies als dos grans partits espanyols: vetada tota comissió parlamentària d'investigació. Ave Hispania, democratia plena, Dominus tecum. I la fiscalia de l'estat que ja s'apressa, front a tantes evidències delictives, a arxivar-ne el cas. Com tot el que afecta el PP, el partit més corrupte d'Europa i part de l'estranger protegit per la llei del silenci i la llicència per al crim, un partit –com dictaminà un jutge en el seu moment– especialitzat en l'organització del robatori i el manteniment d'un sistema fundat en la corrupció. El peix del sistema, que té tantes escates, es mossega la cua de la corrupció, del crim sistemàtic, que afecta en major o menor mesura totes les institucions i organitzacions que el sostenen i alimenten. Si es destapa i denuncia un crim, tots les fitxes del dòmino poden trontollar i anar-se'n a terra. Tenim davall els peus un volcà social que pot esclatar en qualsevol moment i provocar més transformacions geològiques que el de La Palma. És bo recordar-ho en vespres del 9 d'Octubre, que enguany denuncia precisament les agressions que va patir la manifestació del 2017 i el feixisme que, gràcies a la llicència per al crim amb què sempre ha comptat a casa nostra, blanquegen els qui tenen tants crims a amagar i remouen tothora la bruta bromera que puja amb Vox, capaç d'omplir si cal, amb l'ajuda de milers d'acòlits fervorosos i molt catòlics, una plaça de bous sencera.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 8 d''octubre de 2021.]




diumenge, 3 d’octubre de 2021

No aigualim la reciprocitat

No hi ha dubte que Joan Baldoví és el diputat valencià més conegut a dins i fora del país i un dels qui més simpaties desperta, sobretot entre gent d'esquerres i nacionalista. Mai potser el País Valencià havia tingut millor ambaixador a Madrid. S'ho guanya a pols, és clar, a base d'un treball tenaç i majorment invisible que aprofita l'altaveu mediàtic del Congrés espanyol per llançar el seu missatge de diàleg i moderació, hereu com és del trellat ancestral de la gent de la terra. La fermesa en la defensa de raons i propostes la combina bé amb l'elegància i suavitat de les formes, fins quan bonega els feixistes amb la severitat d'un mestre d'escola que no perd mai l'oremus ni cedeix al foc de la indignació. Santa i sàvia paciència la d'ell en un parlament ple de papagais a sou de la banalitat més acomodatícia! Una imatge sintetitza la doble arrel del seu discurs: camises de tall impecable arromangades a tocar de colze, elegància de qui es guanya el pa al tall cada dia. La seua oratòria, afinada amb les melodies inconfusibles de Sueca i la Ribera, està al servei d'una pedagogia que li ve d'ofici i vocació. I malgrat la imatge de bon jan que l'acompanya, Baldoví, fill dels arrossars, també té a mà la corbella de la invectiva per si cal usar-la. Altrament a la Villa y Corte ja se l'haurien menjat amb creïlletes i enviat de retorn a casa amb un dels rètols que més els agrada encolomar penjat al coll: "Paleto". Amb tot, ningú no és immune als equilibris i funambulismes que s'han de fer per caminar damunt la corda tensa dels partits i no caure un bac. Com li ha passat a Baldoví amb el tema de la reciprocitat.

Amb la seua proposta el diputat ha mostrat els mateixos titubejos, resistències i reticències que el seu partit practica des de fa anys davant la creixent demanda d'una reciprocitat efectiva entre els mitjans de comunicació en català (expressió que ja es cuidarà molt d'usar el nostre diputat i que l'obliga, com a la resta dels seus companys de partit, a tot de contorsions verbals). Acostumen d'adornar-ho amb problemes tècnics i enigmàtics càlculs d'oportunitat per no perdre el crèdit valencianista de què encara disposen, però el cert és que Més-Compromís no ha mogut un dit efectiu per la reciprocitat en un govern que pot determinar quan vol. No sé en quin lloc amaguen la maquineta que controla els nivells de popularitat i tendència de vot ni com funciona, però potser està espatlada i tergiversa les dades que proporciona. El cas és que demanar, com ha fet Baldoví amb la boca xicoteta de les millors intencions federalistes, la mútua recepció de les televisions autonòmiques de tot l'estat és una manera de fugir d'estudi, d'aigualir la justa demanda de la reciprocitat. El discurs bonista que el coneixement de llengües és molt bo per a la salut mental de la ciutadania podria estar justificat fa quaranta anys, però al País Valencià el que necessitem no és poder veure teles autonòmiques en castellà (de la Rioja, d'Extremadura o Castella la Vella, si és que en tenen), que de mitjans en castellà ja n'hi ha per donar i vendre. Si allà volen aprendre idiomes ja saben el que han de fer. No, el que reclamem és un dret tan elemental com poder compartir les que ja tenim i tindrem en la pròpia llengua al País Valencià, Catalunya, les Illes Balears i Andorra. Perquè amollada la llebre del projecte de llei de l'audiovisual, que menysprea amb nocturnitat i traïdoria les altres llengües de l'estat, la proposta de Més-Compromís és una insultant presa de pèl. El que l'elegància i el trellat de Baldoví guanyen i eixamplen per un costat se'n va per l'aigüera de l'altre amb les tebieses i funambulismes d'una formació que en cada bugada perd un llençol de credibilitat en la defensa dels nostres interessos. On es pensen els líders del partit que es troben els vots per créixer? Com es pensen que els valencians eixamplarem els nostres mercats i assegurarem el nostre futur, que és també el de la nostra llengua i cultura compartides? De tant mirar on bufa el ponent els veig molt afectats del mal polític anomenat torticoli. La gimnàstica és teràpia fàcil i saludable: cal moure el cap en totes direccions per veure la realitat completa, alçar-lo cap al nord, girar-lo cap a l'est i també cap a dins. Perquè ja no ens queden molts pèls ni molts llençols i arriba una hora en què a la botella hi ha més aigua que vi, benvolgut Baldoví.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 1 d'octubre de 2021.]