dissabte, 13 d’abril de 2019

Saials. Guerres brutes


Pot haver-hi «guerres netes»? O justes? O necessàries? Des d'una concepció estrictament pacifista i no-violenta, la resposta fora no. Això no vol dir que fins les guerres més cruentes no es regesquen per uns codis que poc o molt impliquen un cert respecte a l'enemic, un tracte «humanitari» a presoners i població civil (que sovint n'és la primera víctima, la moneda de canvi que tenen més a mà i els ix més barata). La denominada guerra bruta, doncs, prescindeix en el fons i en la forma de tots aquests codis. Qualsevol mitjà justifica els seus fins espuris. No és una simple redundància.
· · ·
En la guerra com en la guerra. A l'enemic, ni aigua. No són només els codis bèl·lics els que la guerra bruta transgredeix sinó també i alhora tot principi democràtic. Potser la guerra, qualsevol guerra, no siga més que el fracàs últim de la democràcia. Per dalt hi ha la ciutat, més o menys convulsa i contaminada, un dia plou i un altre fa sol. L'espectacle de la democràcia s'hi desplega en tota la seua grandesa. La vida és bella. Almenys mentre el món del subsòl no deixe escapar les seues fetors nauseabundes, mentre les rates i les paneroles no isquen del clavegueram. El deep state, per dir-ho més fi, on bullen a foc lent totes les guerres brutes. Els GAL, recorden? La «policia patriòtica», la concreció sinistra del «Todo por la patria». Excuses de salvapàtries. Mitjans de formació de masses ben sucats en or esbomben les mentides fabricades en el clavegueram contra enemics de tot pelatge, un dia els podemistes i el seu líder, ahir i sempre l'independentisme, demòcrates de peu, veus crítiques, ulls esparpellats, insubornables amants de la llibertat. Fa un dia esplèndid!
· · ·
En altres temps els periodistes que descobrien crims i corrupteles, bunyols i falsedats, abusos d'autoritat i atemptats a la democràcia eren considerats herois i rebien premis en reconeixement als seus crits d'alerta. Quan el Watergate dels anys setanta, per exemple. La sofisticació tècnica de què disposen els estats per a les seues guerres brutes no ha fet sinó incrementar les possibilitats i la grandària dels crims comesos. En nom de la democràcia! La guerra bruta s'acarnissa especialment contra aquells que amb les seues denúncies lluiten contra la guerra bruta. La primera batalla que cal guanyar en tota guerra és la de la informació. És a dir, la de la desinformació.
· · ·
Després de set anys refugiat a l'ambaixada equatoriana de Londres, Julian Assange, un dels fundadors de Wikileaks, fou detingut ahir. En 2010 filtrà milers de documents sobre les guerres brutes d'Afganistan i Iraq. No li perdonaran que haja tret tanta podridura del clavegueram. Convertit en símbol de la denúncia i la lliure informació sobre les guerres brutes contra la democràcia, potser l'extradiran a un país el president del qual és ferm partidari de la pena de mort, això sí, amb totes les garanties sanitàries d'asèpsia que exigeix una societa moderna i democràtica. No deixa de ser una ironia del destí que el mosso encarregat de la feina bruta de lliurar un conciutadà (des de 2012 en què fou concedida la nacionalitat equatoriana a Assange) al gringo implicat en tanta guerra bruta es diga Lenín Boltaire de nom i Moreno de cognom.
· · ·
El món democràtic i les persones que no renuncien a l'exercici diari de la llibertat tenen un deute amb Julian Assange. Els d'aquest racó del món li devem a més el compromís explícit amb les pròpies lluites democràtiques, la denúncia sense defallences, des de la cambra de l'ambaixada equatoriana que el va albergar fins ahir, dels abusos i guerres brutes de què encara som víctimes. Ni que només siga des de la consciència que la primera batalla que s'ha de guanyar en el combat pacífic per la democràcia és sempre la de la informació. La de la informació lliure i veraç a favor de la transparència i la democràcia, contra els clavegueram sinistres que promocionen les guerres brutes del poder.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 13 d'abril de 2019.]

 

dimarts, 9 d’abril de 2019

Justificació d'un sentit


Jaume Pérez-Montaner, Defensa d'una forma. Poesia completa 1976-2018. Pròleg d'Antoni Martí Monterde, epíleg de Dominic Keown. Institució Alfons el Magnànim, Centre d'Estudis i Investigacions, col·lecció «Poesia-Obres Completes», València, novembre de 2018.

· · ·

A «El poema» del llibre La casa buida (2014), en referir-se a l'escriptura poètica, diu l'autor: «parlem d'un món possible / –qui sap si sols en somnis–, // que potser no veurem / i que no serà nostre, // com un intent només / de lucidesa estranya, // la final i més bella / justificació // d'un sentit impensat / en la nostra existència». Si tot poema, efectivament i en última instància, naix i s'incardina en aquest desig de dotar de sentit la pròpia vida, en el cas del nostre autor això s'insinua i explicita de manera constant en la seua obra des d'Adveniment de l'odi, publicat en 1976. El poeta, insistint en el seu desig (paraula clau de l'univers de l'autor, concentració polisèmica que inclou també el sentit amb què ací la usem), en aquest intent «de lucidesa estranya», produeix els seus poemes, assaigs cisellats amb molta cura que són alhora la completesa d'una forma i l'expressió d'una insatisfacció que mourà la roda de la recerca permanent de sentits. Que això és també el desig, le dur désir de durer eluardià i la «insatisfactòria satisfacció» de què parla Italo Calvino.
Heus per fi en aquest Defensa d'una forma reunida la poesia completa de Jaume Pérez-Montaner, que ha decidit unir els seus cognoms amb el pont del guió, els nou llibres publicats entre 1976 i 2014 més dos d'inèdits, Punt de fuga i La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko, tots dos datats en 2017. En aquesta mateixa col·lecció, dirigida per Vicent Berenguer, que ve a omplir un buit clamorós en l'edició de la important producció poètica valenciana de les darreres dècades, ja han vist la llum, a més del que avui comentem, sengles volums de Marc Granell i Josep Piera. Vista, doncs, en la perspectiva de temps i espai que una obra poètica completa permet, i sense ànim de subratllar en excés el forçat reduccionisme a què obliga l'aproximació a la complexitat literària d'una obra com la de Jaume Pérez-Montaner, em fa l'efecte que una metàfora que podria situar bé històricament «el sentit» de la seua producció és la de poeta-pont. Entre diversos territoris: amb la incorporació sistemàtica de la moderna tradició anglosaxona, en la pràctica poètica i en forma de motius reiteradament referenciats, d'Eliot a Stevens, d'e.e. cummings a Whitman, etc., a la poesia catalana (i més específicament valenciana); entre generacions i estètiques, com a baula entre la millor tradició de la poesia civil dels anys 50 i 60 que sap aprofitar l'impuls d'obertura formal dels corrents posteriors, especialment els dels 70. L'espai transfronterer que conscientment ocupa la poesia de Pérez-Montaner com a proposta estètica (amb el seu correlat en l'autobiografia que els poemes emmarquen) és en bona part responsable de la qualitat i transcendència d'una obra d'una gran coherència interna. Plantejada com un repte permanent de memòria, que no s'està tanmateix d'apel·lar i reivindicar l'oblit o insistir que «recordar és morir», més que en cap dels nostres autors l'obra de JP-M creix per una tensió molt interessant entre sedimentació i obertura, en forma d'espiral. Hi ha «troballes» simbòliques –lacais i rates i tot el ric aparat animalístic, flors de rododèndrons, ametles amargues, gerds, mores i maduixes, vol o cant d'aloses…– que es repeteixen de cap a cap de la seua producció i que despleguen els seus sentits per un efecte d'eco o mirall només possible des de l'autoreferencialitat quasi quasi obsessiva perquè, no ho oblidem, el poema també és concebut com una forma d'identitat alhora col·lectiva i individual (i d'ací la dialèctica entre una dicció de ressonàncies èpiques i l'intimisme radical d'algú que ha amagat el seu cor «entre les paradelles», o darrere les màscares). Aquesta tensió fa també que ens trobem davant un autèntic «animal literari» (coincident amb aquell altre «animal de records» que viu en «Temps de records» d'arrel estellesiana), que pensa que tot poema és d'alguna manera la resposta a un altre poema: «hipòcrita lector», «abril […] el més cruel dels mesos», «el duríssim desig de permanència», «tindrà la mort el gest antic / dels teus ulls», l'estranger camusià Mersault, els Maria Marcini de La muntanya màgica, «llargues nits de pedra», «ossos de sèpia», «On the road»… Defensar, fet i fet, «una forma de dir // que és la forma de ser / i pensar un món propi. / Viure fou sols això: // defensar una forma / per a allò sense forma», i a més haver-ho fet amb tota la intensitat, amb tota la saviesa. Un poeta que continua deplegant el seu ric univers en l'elegia Punt de fuga i l'admiració vital i artística de La llum de l'obra, cims d'una forma, admirables síntesis de sentits.

[Publicat a Saó núm. 446, març de 2019.]

[L'autor en la presentació del seu llibre Solatge l'11 de juny de 2009 a La Casa del Llibre.]

dissabte, 6 d’abril de 2019

Eutanàsia, església i dret a decidir


Morir dignament hauria de ser el corol·lari d'una vida digna. Sembla d'entrada inqüestionable el dret de totes les persones a defensar-se del dolor, evitar el patiment innecessari (i ho és sens dubte el que provoquen malalties cròniques i degeneratives) i posar fi a la pròpia vida quan la vida ha perdut tot sentit mental i físic, quan continuar vivint és sinònim de tortura. En pocs temes trobaríem ara i ací un consens social tan ampli com en el de l'eutanàsia, inclosa la que necessita l'ajuda d'altri per ser duta a terme. Però sol passar que la societat evoluciona a un ritme que els legisladors són incapaços de seguir. En el teatre de la política hi ha actors que no veiem però que el condicionen tant o més que els actors principals, dramaturgs o tramoistes. El dret a una mort digna ha tornat aquests dies a l'actualitat gràcies a Angel Hernández, l'home que ha ajudat a morir la seua dona, víctima d'una esclerosi múltiple que l'ha mantinguda prostrada tres dècades. Es compleixen també vint anys de la mort de Ramón Sampedro, el primer que va reclamar el seu dret a morir dignament, dret que els tribunals li van negar reiteradament, i l'aventura del qual va dur a la pantalla Alejandro Amenábar amb Mar adentro en 2004. Però hi ha sectors, en aquest i en altres qüestions que afecten drets socials i llibertats, que s'agafen com caparres a una moral i unes creences que la majoria de gent considerem obsoletes. Tal és el cas de la jerarquia catòlica espanyola, tan àgil a assenyalar la busca en l'ull aliè i tan desesperadament lenta a veure la biga en el propi. Si és que mai la veu. L'obstinació amb què combat pràctiques avui tan assumides socialment, amb la doble moral marca de la casa, té més a veure tanmateix amb la defensa de mecanismes de poder que no amb principis doctrinaris. La fal·làcia que Déu (el seu déu) és principi i fi de tot i que per tant les persones no poden disposar sobiranament de la pròpia vida seria una estupidesa si no fora una cosa molt pitjor, una crueltat imperdonable que contravé el principi cristià de la compassió. Només pensant quantes guerres no han estat beneïdes pels seus jerarques, inclosa la croada franquista, n'hi hauria prou per desmentir la sacralitat de la vida que diuen defensar. Hi ha d'haver alguna cosa més profunda que explique un comportament aparentment tan irracional però tan calculat, potser la resistència a perdre el monopoli moral que es funda en l'administració metòdica de la por entre la gent, erigint-se en intèrprets dels designis divins, la voluntat de continuar remenant les cireres i mantenir els guanys dels negocis oberts en educació, sanitat o mitjans de comunicació, de fornir coartades a la dreta més rància, de formar-ne part indestriable. Per això, conscients que la llibertat humana de decidir, consubstancial a un concepte digne de l'existència, és una medecina contra la por que manté el ramat en la seua cleda, el portaveu dels bisbes espanyols, Luis Argüello, pontifica també en el terreny del dret d'autodeterminació de Catalunya per assegurar que «no és moralment lícit», com no deuen ser moralment lícites altres formes d'exercir la llibertat. Ja s'ho faran, però, els bisbes i tota la parentela cavernària, perquè tant el dret a una mort digna com el dels pobles a decidir lliurement el seu futur seran reconeguts també ací, com ho són en altres societats més avançades, per l'espenta de la raó democràtica i el trellat del poble alliberat de pors i fantasmes que creu en la dignitat de tota vida.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 d'abril de 2019.]

[Angel Hernández i María José Carrasco. Foto: ara.cat

dissabte, 30 de març de 2019

Saials. No tenen por (al ridícul)


Deia Tarradellas que en política es pot fer de tot, menys el ridícul. Segurament, en la seua llarga experiència i enmig dels vaivens i reajustaments que va haver de viure, devia saber bé de què parlava. Al capdavall només pot témer el ridícul qui té un concepte més o menys democràtic de la política, qui es mou en termes d'eficàcia, servei i decència, qui se sap personatge de pas en el teatre del poder.
· · ·
Ridícul, que fa riure. El poder que es creu o fa creure que és omnímode només es deu permetre riure de portes endins. Teocràcies, monarquies, imperis, dictadures i fins democràcies falsejades són immunes al ridícul perquè aquest límit moral a l'abús de poder necessita l'espill dels altres, implica el respecte i el reconeixement de l'altre. El poder no té rostre i per això no es pot contemplar en l'espill social del ridícul (com els vampirs de les pel·lícules). No té rostre però sí protagonistes ben vacunats contra el ridícul, la vergonya i la decència, qualitats massa plebees, massa humils.
· · ·
El rei no sap que va despullat però davant els súbdits fa un ridícul espantós. Tot el món pot escoltar les rialles excepte ell i el cercle dels íntims i aduladors. I un bon dia el decapiten. La sordesa va impedir-li cap mena de prudència i prevenció.
· · ·
Hi ha voltes que el ridícul no depén de tu, que el fas sense adonar-te'n (i per això ets ridícul) com li ha passat a Felip VI (el preparao, mare de déu!) quan en el VII Congrés Internacional de la Llengua Espanyola que se celebra a l'Argentina ha canviat el nom de Jorge Luis Borges pel de José Luis (com qui esmenta la corda en casa del penjat), en un remake memorable d'aquella altra ridícula que es pensava que Saramago era una tal Sara Mago. Molts ridículs provenen de la inconsciència d'estirar més el braç que la mànega o aparentar que saps el que no saps. Només és ridícul qui, blindat en el seu poder, es pensa infal·lible. Ai si el borbó hagués llegit a temps i amb profit Fervor de Buenos Aires o Historia universal de la infamia!
· · ·
Però n'hi ha d'altres que t'hi fiques per pròpia voluntat, a consciència, com si hi trobasses no se sap quin mòrbid plaer. Li passa sovint al ridícul Borrell, més burro com més vell. Però el numeret de l'entrevista a la televisió alemanya, amb amenaces i insults al periodista, supera amb escreix els darrers serveis a la raó independentista. Davant les molt documentades xifres que Tim Sebastian esgrimia per a les seues preguntes, el ministre no sabé o no volgué respondre més que amb els tics despòtics que han arruïnat la carrera política que entre tots hem costejat.
· · ·
Segueix aquesta farsa ridícula del judici als presos independentistes. Les declaracions dels guàrdies civils i del tinent coronel Daniel Baena, àlias Tácito, es podrien qualificar de ridícules, esperpèntiques i grotesques si no fossen expressió de la pura ignomínia i la misèria humanes. La mentida no és ridícula, és cruel i injusta, i el fals testimoni, un delicte en un judici, summa perversitat quan s'hi jutgen persones innocents.
· · ·
Els innombrables vídeos que demostren la brutalitat policial de l'1 d'octubre i el compartament pacífic dels manifestants en aquesta i altres dates històriques ridiculitzen el testimoniatge dels lacais del poder, però Marchena no vol que aquests vídeos es vegen en la sala. La distància entre els fets, a la vista de tothom, i les mentides ordides contra el procés és ridícula. I per negar els fets, també han de negar les paraules, i ací el ridícul ateny categoria universal. Prohibit dir presos polítics i exiliats a TV3, però direm presos polítics i exiliats mentre hi haurà presos polítics i exiliats; prohibit pensar, prohibit respirar, però pensarem mentre podrem i respirarem mentre ens quede alè.
· · ·
Ridícula també la manera espasmòdica com el Papa esquivava els besamans dels seus acòlits. Per evitar els gèrmens, diu que. Dos mil anys d'història de l'Església per arribar ací! Però jo crec que és pitjor el ridícul que els gèrmens. Clar que hi ha poders que no tenen por (al ridícul).

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 30 de març de 2019.]

 

dissabte, 23 de març de 2019

Saials. Armar-se de raons


Acaba d'eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d'Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l'editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l'honestedat i el rigor intel·lectual i científic. Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i pregonesa. Predicar amb l'exemple d'haver situat la cultura en el centre del projecte republicà fent literatura d'alt vol, assaig amb voluntat d'incidència pública, d'incitació fusteriana al diàleg.
· · ·
Voltaire personificà en Càndid la innocència d'una bondat en el fons ridícula, d'optimisme a prova de bombes. Plantejada com una novel·la filosòfica, l'obra combat la idea que sempre vivim «en el millor dels mons possibles». El realista pessimisme de Voltaire no era també una incitació a l'acció per canviar l'ordre immutable de les coses que el poder proclama? Tots som fills del racionalisme il·lustrat del XVIII. Però ja no hi ha càndids. La narcosi de la propaganda mata tota innocència.
· · ·
Algunes raons nuclears del llibre: construir la nació estat (en oposició al fòrceps de l'estat nació que va fundar la majoria d'estats) «com la nova mena de nació adaptada a la globalització i per a la qual l'estat és el blindatge jurídic i institucional dels drets i llibertats dels ciutadans»; o ciutat estat a l'entorn de Barcelona i una sèrie de ciutats en xarxa (actualització d'aquella Ciutat ideal dels noucentistes) en l'escenari potsnacionalista de la Catalunya actual en forma de república; lligar de manera definitiva les aspiracions nacionals amb l'emancipació social, cares d'una mateixa moneda; definir el canvi d'hegemonia social («el temps de l'hegemonia burgesa ja ha declinat») en favor de «persones assalariades, gent de la mesocràcia popular i menestral, col·lectius professionals, autònoms, petit empresariat i membres de la funció pública»); situar la cultura en el centre del projecte republicà («partir de la cultura per enfortir la societat, partir de la nació per definir l'estat»); ubicar cultura, llengua i identitat en l'àmbit dels drets i oferir-les a la lliure adscripció i adopció de qui ho vulga; remarcar la singularitat de la cultura catalana en la seua vocació universalista; considerar la hibridació i mestissatge de la societat catalana actual com una oportunitat per al català i les seues connexions interculturals, etc.
· · ·
En unes remotes jornades de sociolingüística a Alcoi, potser de les primeres, vam coincidir amb Joan Manuel Tresserras, que hi presentava un treball. Enmig les entranyables i enyorades fregitel·les del Tropical vam compartir taula i conversa amb els amics Josep Ripollés i Rafa Xambó. La nit es va allargar a l'algaravia del Zoo Loco. Molts anys després d'aquella trobada única i fortuïta, Tresserras va ser nomenat conseller de cultura, càrrec que exercí entre 2006 i 2010. És agradable comprovar que la mateixa perícia que demostrà aquella nit jugant al futbolí és a la base del seu treball i trajectòria intel·lectual. La cultura, aquell «punt de trobada entre la història natural […] i la història social», té molts vessants complementaris i és plena de felices coincidències.
· · ·
I el País Valencià? Obertura republicana assumeix clarament el llegat de Fuster i la realitat nacional dels Països Catalans en la perspectiva, lliurement assumida per les parts, d'una «nació d'estats» entesa com a federació, un projecte no solament possible sinó necessari en l'actual context europeu i mundial. Ens hauria agradat, als d'aquesta banda, trobar més desenvolupada aquesta reflexió en el llibre, que com és lògic té objectius més peremptoris.
· · ·
Comptat i debatut: eixamplar la base del sobiranisme republicà, aconseguir majories electorals més sòlides per a l'independentisme, insistir en la multilateralitat i la celebració d'un referèndum reconegut internacionalment. I alguns mea culpa de l'independentisme: la sobrevaloració de les pròpies forces i la subestimació una mica naïf [sic] de les de l'Estat (aquesta poc versemblant, venint d'on venim). Però la distància entre l'anàlisi i la praxi política concreta és potser inevitable, raó per la qual tantes vegades el moviment republicà, en especial l'hegemònic d'ERC, ha pogut semblar tan erràtic. Siga com vulga, una magnífica obertura per a la reflexió i al debat, una manera ben argumentada d'armar-se de raons.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de març de 2019.]

 [Els autors en la presentació del llibre el 31 de gener de 2019. Foto: Montserrat Boix.]

 

dissabte, 16 de març de 2019

El Major Trapero


En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L'escopeta nacional que és l'Espanya d'avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com que jutgen al Tribunal Suprem de Madrid. El primer va fugir en bona hora de les urpes de la repressió i és avui, diguen el que diguen els seus botxins frustrats, un ciutadà lliure europeu eximit de tota responsabilitat per la justícia belga i l'alemanya dels fets que ací li imputaven i pels quals van emetre euroordres que van haver de retirar per no augmentar més el ridícul internacional de l'escopetada. El proper 26 de maig, a més, i si cap estranya circumstància no ho impedeix, es convertirà en flamant diputat del Parlament Europeu per a disgust de tots els coiots nacionales que donarien un dit per veure entre reixes el singular correcamins d'Amer. Quant al segon, el Major Trapero, el dijous passat va fer unes declaracions davant el Tribunal Suprem que encara fan més difícil d'empassar-se les penes de presó que es demanen per ell i tots els encausats en aquesta farsa. Revelà que els Mossos tenien un pla dissenyat per detenir, si en rebien l'ordre del jutge, Puigdemont i els altres membres del govern, que havien advertit als seus superiors polítics que es mantindrien fidels a la legalitat constitucional i que no van rebre d'ells cap pressió per actuar en sentit contrari. Debades els estupefactes jutges que jutgen al jutjat es pessigaven la carn, debades els fiscals retorcien les preguntes provant de provar l'impossible. Amb la mateixa sobrietat i destresa amb què el bon policia resolgué i gestionà l'atemptat del 17 d'agost de 2017, sense miquiua de fatxenderia ni autocomplaença, com qui sap que al capdavall no està fent més que complir amb el seu deure, contestà les preguntes i dissipà les últimes maniobres que busquen l'agulla de la rebel·lió en el paller de la causa contra les idees. Trapero, fins aleshores discret comandant dels Mossos, després de l'atemptat de les Rambles fou considerat pels uns objectiu preferent a abatre i elevat pels altres al rang d'heroi nacional dotat d'un sex-appeal fet d'una austeritat que recordava el Gary Cooper de Sol davant el perill, en mànigues de camisa d'uniforme, i que es veié incrementat quan el van veure caminar toscament cap al jutjat mudat com un margalló. No acostumats a una eficàcia de perfil europeu, ells que gestionen una policia que dona problemes fins per traure's el carnet d'identitat, van aprofitar el colp del 155 per destituir el mosso i enviar-lo a fer fotocòpies fins que es convertís en el gris funcionari que tot bon espanyol ha de tenir com a aspiració suprema. Tampoc no li perdonaren que tanqués més col·legis electorals sense despentinar-se que ells a base de treballs, penes i força bruta, ni que els seus subordinats fossen aplaudits per la ciutadania mentre carregaven les perilloses urnes. No li perdonaven, sobretot, que per comptes d'un racial «¡A por ellos!» passés a la història per haver proferit aquell lacònic «Bueno, pues molt bé, pues adiós» en resposta a un periodista de monolingüisme supremacista que abandonava indignat la roda de premsa perquè el Major intervenia en català. Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat. No sabem què hauria passat si la moneda del poder efectiu, el control de la situació i del territori hagués caigut de l'altra banda. Però a més de desmuntar les acusacions muntades contra els líders independentistes i ell mateix com a víctima col·lateral, Trapero ha convertit la seua declaració en un mirall on es reflecteixen les misèries i incompetències d'un règim obsolet i els seus funcionaris de les punyetes (en el sentit que la paraula té en la llengua de Quevedo).

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 16 de març de 2019.]

 

diumenge, 10 de març de 2019

Saials. La revolució de les dones


La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t'ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcer cultural. Muda per silenciada, discretament callada, submisa, bandejada a la llar, arraconada de les decisions, desposseïda de cos i llenguatge, maltractada, assassinada, la resistència de les dones ve de lluny, potser de l'aurora humana, però floreix amb tota la força i creix com una onada imparable als nostres dies.
· · ·
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses, algunes de les quals ja són realitat en la plena assimilació i pràctica dels principis d'igualtat entre amplíssimes masses de dones (i homes). Però les llibertats conquistades s'han de consolidar defensant-les sense defalliment i eixamplant-les. L'enemic assetja tothora: la inèrcia, la inconsciència, les ciutadanes que es diuen feministes liberals, les dones de Vox, les masclistes, les sofrides, les assimilades, mirant només la part femenina. I tot el substrat de la (in) cultura masclista, sovint tàcit, invisible, subtil, el més perillós.
· · ·
A la parada del peix, les dues pescateres voltades de clientes. Demane tanda, tinc convidades a dinar. L'aprenentatge de la igualtat entre els homes de la meua edat ha estat llarg i amb tot en contra, però molt enriquidor. Com algunes dones, jo era feminista sense saber-ho. Només quan vaig adonar-me que entre dones em trobava tan bé, vaig ser-ne plenament conscient. El seu alliberament és una brisa d'aire fresc també per a nosaltres els homes, un descans, un plaer, com va veure i viure Josep Vicent Marqués abans que la majoria d'homes i dones. Tres tallades de bacallà, dos de salmó, mig quilo de clòtxines, un tallet de ventresca de tonyina. Mentre la filla i la neta fan de piquets. El feminisme troba més resistència entre les generacions de dones més grans i entre les més acomodades. El feminisme, de caràcter transversal, també conté en el seu si les contradiccions de classe. Entre la guerra i la cuina, si puc triar, deixeu-me amb la segona, però avui cal estar en peu de guerra. També menjarem coca amb tomaca. I després, els tres junts, a la manifestació.
· · ·
Avui al periòdic en vaga feminista (informa exclusivament sobre coses que s'hi relacionen) hi ha un repetori lèxic amb les cent paraules i expressions que l'autora considera essencials per entendre el feminisme actual. Tota revolució trasbalsa i transforma el llenguatge. Però alguns es pensen que canviant el gènere, que confonen amb el sexe, ja pinten de morat les paraules, quan es tracta d'una operació de més profunditat, la que afecta directament la semàntica, la paraula i la seua organització en forma de discurs, la creació de sentit. Com que la revolució de les dones és d'arrel cultural, és també literària. Onades contra el roc, muralla humana contra tota forma d'involució feixista.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 9 de març de 2019.]




divendres, 8 de març de 2019

Cultura o cultureta

Avui a penes s'usa però hi hagué un temps en què era freqüent parlar de la cultureta o el món de la cultureta amb el to de menyspreu que acompanya certs diminutius. L'etiqueta, molt de moda al final del franquisme, no la inventaren els enemics tàcits o declarats de la cultura del país, o de la cultura i el país, que en el millor dels casos no hi veien més que innòcues expressions de folklore regional ben entès i persistències antropològiques destinades als museus, però no una cultura viva, ni tan sols sota la forma de diminutiva broma. Degueren crear-la, doncs, els mateixos que havien assumit a correcuita i d'una manera superficial, merament programàtica, les ensenyances de Fuster i els seus companys de generació però que en el fons no confiaven gaire en la cultura (sense diminutius) com a alçaprem indispensable en la construcció nacional i social. Fora del binomi llengua-cultura concebut en els termes elementals i urgents de l'esforç militant s'estenia la terra desconeguda de la creació artística, el pensament o la investigació científica. Al costat de la sacralització dels grans mites de la cultura pròpia, situats en un passat més o menys remot o reduïts a la succinta trinitat de vegades ampliada a quadrilàter, hi havia aquella desconfiança de fons que suggeria el terme cultureta. Era, sí, també una manera d'abaixar els fums de certes petulàncies, de practicar el sa exercici de l'autoironia, però ni que fos de retruc s'hi expressaven alhora velades crítiques al predomini que la cultura (generalment usada en la seua versió més esquifida) semblava representar en tota la tramoia antifranquista. Les relacions entre política i cultura, al País Valencià com a tot arreu, en creure's acomplit el mínim decòrum democràtic del (re)canvi de règim, començaven a presentar les esquerdes que produeixen els malentesos i la dificultat de comprensió dels fenòmens socials.
Per a uns el denominat nacionalisme cultural, que girava principalment a l'entorn de l'eix d'ACPV i els seus precedents, taponava l'emergència d'un nacionalisme polític que, nascut al mateix cau, ara aspirava a emancipar-se'n. Els que gestionaven la part del pastís cultural remenaven també les cireres polítiques, sobretot en la seua versió més pragmàtica de subvencions i estructures. Però en el fons tant els uns com els altres es desentenien de la qualitat i bona salut de la creació cultural i de la seua capacitat d'incidència social. Els uns perquè s'ho prenien com a excusa imprescindible per a una acció política que en descuidar el múscul civil anava perdent la seua raó de ser, els altres perquè la sentien com una llosa per a les seues aspiracions institucionals, incapaços de traslladar al terreny de la pràctica i estratègia polítiques el que era evident i necessari en l'àmbit de la cultura, la unitat de fons i conseqüent dels Països Catalans. Acostumat des de l'època socialista a nadar i guardar la roba, amb el repartiment de càrrecs i encàrrecs, caramels mediàtics de poca volada i la incipient i insípida industrialització de la cultura, els seus agents principals, creadors i intel·lectuals, van anar decaient en l'atonia política més sinistra, de la qual puntualment es van espavilar contra el PP i el seu projecte de depredació sistemàtica del país fent costat a les associacions professionals que van fer de la defensa de la llengua i l'ensenyament el principal estendard de la lluita. Escaldat per les batalles (culturals i polítiques) perdudes, les multes imposades pel PP a Acció Cultural a compte de les emissions de TV3 i el simulacre d'una normalitat inexistent, ja convertida en consigna amb l'arribada al govern valencià dels partits del Botànic, van acabar de rematar la submissió del silenci en el món de la cultura. El discurs de la denominada tercera via, que pretenia l'equidistància entre el valencianisme històric (o catalanisme) i l'espanyolisme blaver, havia anat escalant posicions i convertint-se, en la pràctica, en l'hegemònic. La maniobra de la vana Acadèmia Valenciana de la Llengua ordida per Zaplana potser en seria l'exemple més eloqüent. Del concepte-motor «normalització», utòpic i dinàmic, s'havia passat al de «normalitat» com a mer decorat cinematogràfic on projectar les fantasies de l'absència de conflictes socials (culturals i polítics) i omplir amb rigor exemplar la llista d'afectes i desafectes a l'argument de la pel·lícula.
No cal dir que el silenci del món de la cultura ha esdevingut un clamor quan el País Valencià més necessitava el seu compromís, quan el setge a les llibertats democràtiques i els drets socials és més evident que mai, i no solament en l'escenari de la revolta democràtica de Catalunya. Entre el lament en petit comitè i l'ànsia de col·locar-se a bon recer de les maltempsades passades i presents i les que ja s'albiren a l'horitzó, el conjunt dels agents culturals valencians –amb totes les honroses excepcions que facen al cas– sembla haver renunciat a la seua comesa principal, ser veu de la consciència civil, contrabalança crítica del poder, espai lliure que cultiva els millors somnis de la humanitat. La Torre d'Ivori ha anat creixent a mesura que la cultura s'ofega en la impotència per incidir en la societat i ajudar a transformar radicalment el món. Embadalida en l'especulació, la investigació i la creació de models teòrics, en la majoria de casos ben valuosos, perd la seua raó de ser quan renuncia a la natural dimensió política del seu treball, quan perd de vista els seus destinataris, quan accepta de ser aïllada en els laboratoris de l'asèpsia, quan acata sense parpellejar el paper subsidiari de «cultureta», quan esquiva el cos a cos contra totes les formes d'opressió i violència. El món valencià de la cultura viu avui majoritàriament paralitzat en la paradoxa que suposa la necessitat de guanyar audiència (per a la literatura, l'art, el teatre, la música...) i la negació oportunista del seu espai natural, o dit més cruament i simbòlica, passejar-se com a catalanista convençut avui a Barcelona per parlar demà a València amb la boca xicoteta. O pitjor, aprofitar durant anys i panys la generositat acollidora dels pressupostos de «dalt», per negar ací el mínim gest de solidaritat ara que a Catalunya l'estat s'esforça en la perfecció d'un garrot que acabarà caient indefectiblement també sobre nosaltres a poquet que intentem moure'ns amb plena llibertat. La confusió i probablement la por que exemplifica aquell acudit del «que me quede como estoy» inspiren molts comportaments servils i desagraïts. Pots exhibir la cara dura de formar part d'alguna llustrosa institució de Catalunya i alhora renegar de l'avanç civil i democràtic que està suposant la convulsió del procés català i de la possibilitat que aquest projecte s'encomane a l'anestesiat poble valencià, que ningú no t'ho retraurà, tan assumit és entre nosaltres el discurs del no hi ha res a fer (excepte que la pròpia obra continue assegurada a tot risc).
La cultura valenciana ha de reprendre amb urgència la reflexió i el compromís amb el món en què vivim, començant pel propi país, i situar la revolució democràtica i els drets socials en el centre del debat públic enriquint el discurs de la seua acció política, que vol dir de la seua capacitat d'influència i de construcció civil. Abandonar la brillant Torre d'Ivori (que només brilla quan la il·lumina el sol del poder) no vol dir, en cap cas, plegar-se a estètiques determinades ni fórmules fàcils de cap realisme tocatardà. La cultura és abans que res el terreny de la llibertat, el de la provatura i experimentació permanents, el del diàleg constant. I també el de l'acumulació, el de la sedimentació que només s'aconseguirà assegurant una certa hegemonia social. Renunciar d'entrada a aquesta possibilitat és acceptar la inviabilitat del País Valencià en tant que realitat cultural i lingüística diferenciada, en tant que projecte civil i polític, l'enquistament en la infàmia d'una «cultureta» que sobreviu en la seua insignificança. Ovidi Montllor, que tant d'hora va veure-les venir, moltes de les coses que ara s'estilen, ho va deixar dit i cantat d'una altra manera: «I és que el meu cul, a còpia / de matar la cultura, / s'ha cregut ser la pròpia, / i sense cap mesura / diu que ell és el cultura. // I com que la tragèdia / demostra que cultura / amb prou feines és cul, / em preocupa el meu cul.»

[Publicat a Passos el dijous 7 de març de 2019.]

 

dilluns, 4 de març de 2019

Petit elogi d'en Jordi Cuixart


La darrera setmana de febrer el drama escenificat al Tribunal Suprem en un directe de pobresa fílmica bo per als interessos dels jutges ha entrat en la fase dels testimonis. Després d'un primer acte brillant protagonitzat per defensors i presos va arribar el clímax del segon. La intervenció de Jordi Cuixart no desmereix de cap manera les de la resta d'independentistes però tothom ha coincidit a situar la d'ell en una altra esfera, en una fita per a la història per la qualitat del discurs (per contingut i construcció) i la perícia i convenciment amb què fou enlairat. Al llarg d'aquests mesos de captiveri, precedits per una trajectòria molt sòlida com a activista civil i president d'Òmnium, en Jordi Cuixart ja havia donat moltes pistes sobre la rara qualitat de la fusta que el constitueix. Els carcellers sabien bé quina mena d'home tancaven entre reixes. El que no podien saber –el menyspreu, la prepotència i la profunda ignorància els ho impedia– era que les seues paraules acabarien d'espolsar les teranyines de les mentides tan grollerament ordides i que Jordi Cuixart, clau de volta de l'estratègia defensiva dels presos i preses, faria seure fiscals i advocats de l'estat, jutges i tot el que hi ha rere el teló, corona, institucions i lleis, forces repressives, partits, 155 i tota la pesca a la banqueta dels acusats. El president d'Òmnium ja competeix, en un univers mediàtic ple d'estrelles molt il·luminades però més o menys fugaces, amb llum pròpia i les armes perdurables de la paraula. El seu discurs, amb el guany de la vivesa oral, ja fulgura al costat dels de Zola, Luther King, Gandhi, el Che, la Pasionaria o el president Companys i la millor literatura del gènere. Una resistència tan ferma i llarga com la del poble de Catalunya ha hagut de filar molt prim en l'ús de les paraules (en una llengua a més constantment amenaçada), perquè sovint no hi havia més que això, la paraula pronunciada des del convenciment profund i la responsabilitat en l'exercici d'una llibertat que s'avança a la llibertat, que l'anuncia i esbossa i ja és de fet llibertat. Aquesta és el poder de Cuixart, el de la paraula justa. I per molt que fos pronunciada en l'idioma aliè imposat pel tribunal, com Paul Celan va escriure en l'alemany dels seus opressors, tots dos apunten al lloc únic i alhora universal de l'experiència i el dolor però també de l'esperança de la dignitat revoltada. Cuixart ha alçat el símbol que ens reconcilia amb la història i dibuixat davant els nostres ulls la solidesa d'una causa. Perquè situa la justícia, l'enteresa moral i la llibertat que fruita en paraula en un lloc inaccessible per als botxins. Ells no poden entendre el gest que es funda en la fortalesa de les coses elementals, ells i la seua parafernàlia, el seu llenguatge escleròtic fet de tics buits, ells i la mediocritat d'un tedi insondable, però nosaltres sí, els qui ens sentim poble i necessitem la saba de les paraules per vèncer la por i els dubtes, les paraules lluminoses d'un home de pau, íntegre i valent que té com a prioritat denunciar la injustícia abans que eixir de la presó. El qui ha fet de l'opressió d'avui la clau de la victòria de demà i ha dit, citant Apel·les Mestres: «si queda en peu / quelcom més fort: / nostra fermesa!». Salvats pels mots un colp més per sempre.

[Publicat a llibertat.cat el mes de març de 2019.]

 

dissabte, 2 de març de 2019

Pedreguer


«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d'aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l'expulsió dels moriscos tants llocs de la comarca. És ben probable que la dita continga també, al costat de la broma, l'elogi a la laboriositat i esperit emprenedor de les seues gents. Amb un deix d'indissimulada enveja el tòpic es complementa amb la consideració dels pedregueros com a gent molt orgullosa i amant de les coses pròpies, extrem que potser demostraria el fet que el municipi es negués a cedir part del seu terme quan van fer l'autopista (i per això el nom del poble no hi té el corresponent rètol, encara que això no sembla llevar la son als veïns, que deuen tenir preocupacions de més substància) i per la preferència que diuen que tenen per la serra, quan són obvis per a la resta de mortals els avantatges del turisme de masses en platges superpoblades. Incorregibles, vaja. Com en tants pobles, ciutats, termes i llogarets –i no diguem nacions i estats–, diuen que per a la gent de Pedreguer el món es divideix entre els nascuts al poble i els forasters, condició que es conserva o et conserven per molts anys que hi visques. No puc donar fe, la veritat, de tan envejables virtuts, però pot contribuir a la llegenda saber que Pedreguer té alcalde de Compromís i dos regidors de les CUP, cosa insòlita aquesta darrera, i una animada activitat cultural on el teatre i la música hi tenen destacada presència. I la poesia, que compta si més no amb les propostes que Xavier, director de la casa de cultura, duu a terme amb mans expertes, saber fer (o sabê fê) i delicadeses que revelen el bon lector. I d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós, entre el qual hi havia, com sol ser habitual, alguns parents i amics, inclòs el poeta Carles Mulet, impenitent foraster de Gata de Gorgos que viu des de fa molts anys a Pedreguer. Després d'una sumària i elegant presentació d'en Xavier, vaig començar a llegir en el format que trobe més amable quan recite obra pròpia, assegut, introduint cada poema amb anècdotes i pistes per a la lectura que l'oient agraeix per després viatjar més còmodament instal·lat en el tren en marxa del poema. Explicava que l'elecció del títol del recital era el meu humil homenatge a Pedreguer i el terme que s'endinsa en la Vall del Girona i mira de fit a fit el Segària, una manera d'expressar la meua dèria de recol·lector de pedres amb perfecta ignorància de la geologia, com a testimoniatges silents d'alguns viatges i instants, una crida ancestral o delit estètic, i una metàfora que s'escau molt bé a la naturalesa de la poesia. Aquest art va nàixer de l'oralitat i en l'oralitat resol la seua música, capaç d'encendre espurnes en l'aire i d'il·luminar els cors concentrats en la matèria de vida que s'escriu en paraules. Així va anar sent, en l'ambient recollit, en la ucronia del temps poètic, amb els versos d'Humus, de Lletra per a un àlbum i d'Estranyament més un feix de papers inèdits que sí, van encendre la nit com una pedra foguera i van deixar caure des de Pedreguer, com per una tartera, paraules convertides en cudols fins a les entranyes del Girona i la memòria i els llocs insubornables on es desgrana l'experiència comuna al voltant del foc de la poesia.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 2 de març de 2019.]

 [L'autor recita el poema "Passatge de Fredes" (2018, inèdit) a Pedreguer el dimecres 27 de febrer de 2019.]

dissabte, 23 de febrer de 2019

Saials. Matar un rossinyol

El cinema ha fet dels judicis un gènere que compta amb no poques obres mestres. En episodis secundaris, com a seqüència climàtica o motiu central, en pel·lícules i sèries de televisió, judicis fins en la sopa omplint la imaginació de crims, defensors i fiscals, jutges, perruques i togues, interrogatoris extenuants, jurats imprevisibles, perversos homicides, falsos culpables, argúcies i sobreactuacions, colps de maça, silenci a la sala, públic expectant, rèpliques, contrarèpliques, testimonis i patracols bíblics (nosaltres teníem missals i prou) sobre les quals es jurava solemnement de dir la veritat amb aquella lletania del la, el tota la i el res més que la.
· · ·
Aquells judicis de cine en la llunyana Amèrica i l'invariable castellà dels doblatges alimentaven l'esparança d'una reparació final de les injustícies que la vida perpetrava dia a dia. Havíem de ser bons xiquets que acceptaven amb resignació les penúries presents i futures. Al final dels temps hi hauria un macrojudici presidit per un jutge sense perruca, toga ni maça que castigaria els dolents i premiaria els bons. Mentrestant a la gran sala cinematogràfica els espectadors havien d'anar tirant, convidats de pedra en judicis sumaríssims de la vida quotidiana.
· · ·
Matar un rossinyol és una d'aquelles fites inoblidables del cine i la literatura, molt més que una simple pel·lícula de gènere o una novel·la qualsevol. Mig oblidat el film entre la boira dels records antics, ja començat el vaig identificar tan bon punt vaig veure aparèixer a la pantalla Gregory Peck. Els últims anys a l'institut solia llegir la novel·la de Harper Lee a classe. El dimecres, després d'haver seguit les declaracions dels independentistes en el judici del Suprem, em vaig trobar el regal de la pel·lícula de Robert Mulligan en VOS a la tele.
· · ·
Amb el títol original To kill a mockingbird, l'ocell que en el castellà de l'Amèrica Central i el Carib en diuen sinsonte (de centzontle, d'origen amerindi, «que té quatre-centes veus»), el mimus polyglottos capaç d'imitar el cant de molts ocells i altres sons, fou traduït pel més reconeixible «rossinyol», que és en les nostres latituds l'ocell amb fama de més bon cantor. Per això l'advocat Atticus (Gregory Peck) alliçona els seus fills que matar un mockingbird «és un pecat», perquè és un ocell que no fa més que regalar-nos el seu cant. Una crueltat, un pecat, una injustícia.
· · ·
Responent a un dels impresentables fiscals que estan traient totes les vergonyes del sistema judicial espanyol, Joaquim Forn va afirmar que el relat que feia de la violència era molt «peliculero». Si la cultura general d'aquests lletrats està a l'alçada de la seua incompetència professional, la definició de Forn és un pèl exagerada. Una invenció tan rudimentària de fets inexistents, que té com a guionista principal el jutge Llarena, no es pot haver inspirat ni en les pel·lícules més lamentables.
· · ·
Malgrat la brillant argumentació que Atticus fa per demostrar la innocència del negre Tom Robinson, acusat d'haver agredit una dona, el jurat –integrat només per homes blancs– declara culpable el seu client. Els prejudicis racials han estat més forts que la força de la raó ( i per tant que la veritat) en aquest judici. A tot arreu hi ha gent disposada a matar rossinyols. I els negres s'ho miren, muts de ràbia i impotència, al pis superior de la sala.
· · ·
Felip VI ha irromput –màxima autoritat judicial de l'Estat espanyol, jutge i part– enmig el Tribunal Suprem amb el paperet signat de la sentència per declarar que no hi ha democràcia sense llei. Efectivament. El que no ha dit és que pot haver-hi llei sense democràcia. De fet ell i la institució que representa són conseqüència directa d'una llei promulgada en ple franquisme i mai avalada pel vot democràtic de la ciutadania. Per molt que la llei ho permetés, matar elefants no deixaria de ser una crueltat, un pecat, una injustícia i una estupidesa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de febrer de 2019.]

 

dimecres, 20 de febrer de 2019

El guany del que es perd

Pau Sif, Veles. Jardins de Samarcanda #89. Cafè Central / Eumo Editorial, Vic, setembre de 2018. Epíleg de Miquel Bezares.
· · ·
D'una manera o altra, el viatge ocupa un lloc central en l'obra poètica de Pau Sif (quasi acrònim o no-pseudònim de Pau Sanchis i Ferrer, Pobla de Farnals, 1978). Així és sens dubte en el cas del llibre anterior al que avui ressenyem, Arnes (2016), i en el de Viatger que s'extravia (2011), títol que a més dona nom al blog on l'autor publica traduccions poètiques, notícies culturals, comentaris de llibres i altres artefactes literaris. No es tracta només de l'explorada relació entre vida i viatge, o entre literatura i viatge, o de les prolífiques combinacions dels tres, ni del viatge com a metàfora que s'elabora sense haver d'eixir de casa. El viatge en la poesia de Pau Sif és alhora causa i efecte de l'experiència de l'autor, que ha passat un grapat d'anys a la ciutat croata de Zadar, i en les anades i tornades entre aquest punt de la costa dàlmata i València. L'ideari vital que el poeta ha assumit és, doncs, la del 'viatger que s'extravia', perquè seguint l'etimologia, no hi ha viatge possible si no s'abandona el camí o via, cosa que a més a més comporta 'extraviament', desorientació, pèrdua que es cobra tot guany, el camí que es perd i el que es guanya en tot viatge. Com la vida mateixa, doncs.
Veles, però, és la tornada a Ítaca després d'un llarg i ric periple. I no abusem de la referència al gran clàssic («desig del retorn de les barques / amigues dels dits de l'aurora»), perquè la navegació poètica de Pau Sif no només té lloc entre Marges mediterranis i paisatges mariners compartits per tots els habitants d'aquest gresol de civilitzacions, per aprofitar la soferta metàfora, sinó que a més carrega sempre amb la maleta de la literatura, amb la visió i la consciència dels viatgers (literaris sobretot) que l'han precedit i l'acompanyen. La profusió de cites d'autors, molts d'ells italians i croats traduïts pel mateix poeta, no és aliena a aquest viatge de viatges que els poemes despleguen i on l'experiència concreta del viatger s'entremescla i s'eixampla, es busca i es perd, en d'altres viatges. Perquè tot viatge és també homenatge, record de records que se sobreposen. El viatger, doncs, torna a casa, que és el lloc dels pares, i amb el retorn el viatge completa el seu sentit, com en l'Odissea, com en tots els viatges. «Bitàcola», el poema que obri el llibre, s'emmiralla en «Tuaregs», que el tanca. El que s'ha guanyat o recuperat és també el que es perd o podria perdre's, com aquells llibres que el poeta ha enviat per avió a casa i que imagina «que es perden com muntures en la boira» (vers que m'evoca, d'altra banda, el cèlebre final de Blade Runner).
En l'endemig del joc d'espills entre pròleg i epíleg, el llibre conté tres parts. Ossos, formada per 10 poemes, ens remet al passat, a allò que hi subjeu, a la part arqueològica de les ciutats, a la memòria que perdura gràcies a la seua consistència calcària, i és un homenatge a Zadar, la bella i antiga ciutat il·líria de Jadera. La mà del poeta ens hi porta per bars i racons, per paisatges marítims, per moments on el coneixement s'amuntega en forma d'història, de guerres antigues on sentim l'eco de les més recents i sagnants i una sang sempre fresca. Amb la precisió del paisatgista i l'esperit del cronista, bateguen en els versos de Sif la nostàlgia de les pèrdues futures i l'enyor de la pròpia Ítaca («La fugida i el record no són pols / oposats»), una sensibilitat capaç d'apamar distàncies, similituds i diferències. La seua mirada, però, no pretén amagar la lletjor de les deixalles urbanes ni el dolor («aquells dolors que la bellesa amaga») i sovint pren una perspectiva diríem fílmica, amb la projecció de seqüències o instantànies, o l'acumulació d'enunciacions com plans que busquen objectivar amb les paraules el rastre esmunyedís de l'experiència. Per això potser l'ús en tres ocasions del títol Escenes (de bar, pesca i aeroport). Marges, la segona part, de també 10 composicions, es recrea a la costa italiana de l'Adriàtic, la Venècia revisitada o «casella d'eixida», una prosa a la Scuola Grande di San Rocco, aeroports i trens on el viatger pren l'impuls del Vent que mourà les Veles del navili metafòric que el durà per fi a casa. L'última part, Vent, celebra l'arribada com és costum i cerimònia ancestral, amb un «Banquet», s'estén per uns «Manaments» ambivalents entre el sí i el no, un conte en forma de «Cadena», un diàleg sobre el riu «Túria», una «Postal» viatgera i extraviada, entre altres textures, en algunes de les quals l'autor ens remet a un «any del vent» que podria ser tant el de la tornada com el d'aquella revolta cívica que va omplir fa un temps moltes places fins aleshores silencioses. L'amant dels viatges de la poesia (o a l'inrevés) té en Veles una doble ocasió d'or per veure uns paisatges ben ritmats i escandits i perdre's per llocs, sentits i emocions d'una recòndita i serena bellesa, per sentir en les pròpies veles tota la força del vent.

[Publicat a Saó núm. 444 de gener de 2019.]