diumenge, 14 d’agost de 2022

L'espill navarrès

Per fugir del bullici mediterrani i les calorades estivals i canviar d'aires, passem uns dies per terres navarreses. Del maremàgnum valencià d'aquestes dates hem passat a la solitud dels grocs dels bladars segats, les carreteres secundàries, els verds de les vinyes i dels boscos ben delineats per les terres de conreu i l'arquitectura tradicional basca d'Orbaibarra (Valdorba), Garinonain, Barasoain, Tafalla, Puiu i, cap al sud-oest, Lizarra, una de les capitals històriques del carlisme, en plena festa major. I del foc valencià a les brases meteorològiques de terra endins fins que atenyem la nostra destinació principal a Etxarri-Aranatz, a la comarca de Sakana, que recorre el riu Arakil i s'escampa entre les serres d'Aralar, Andia i Urbasa, catedrals bellíssimes de la muntanya. Valdorba és ja, malgrat les ressonàncies toponímiques, els patronímics i fins el físic rotund de la seua gent, territori perdut de la bascofonia. Els nostres esforços per saludar en èuscar durant els primers compassos només aconsegueixen un silenci que no pot dissimular la incomoditat, quan no l'hostilitat, dels nostres interlocutors. I fins el malentès pel qual he de resignar-me a beure aigua en comptes de la cervesa que he demanat. En sol·licitar al cambrer de Tafalla garagardo (cervesa), em respon que d'això no en tenen (deu haver pensat en sagardo, sidra). "Pues tráigame una cerveza", li dic amb evident i infructuosa ironia.

Venint d'on venim no és gaire difícil entendre aquestes reaccions, que espere que tampoc no siguen les hegemòniques en aquestes regions ja no bascòfones de Navarra, tan distintes de les actituds de la població euskaldun del nord. A algú que practica l'oblit o hi viu des de fa temps no li agrada que li facen memòria, i menys un foraster. Hi va haver un temps en què l'espanyolisme blaver s'emmirallava i agermanava amb els navarresos que renegaven de la cultura i nació basques. El poder polític que durant anys va acumular la UPN (Unión del Pueblo Navarro) feia dentetes a Unió Valenciana i al seu principal líder Vicente González Lizondo, que ves per on tenia cognom d'origen basc coincident amb el poble de la Vall de Baztan Elizondo (o lloc de l'església, eliza). L'anticatalanisme i l'antibasquisme, doncs, era i és una dèria compartida pels furibunds defensors del regionalisme ben entès o espanyolisme de tota la vida, el dels sectors més reaccionaris de les respectives societats, avui en franc retrocés. Si més no en grau d'influència i poder polítics. Però les reticències, l'aculturació en detriment dels factors d'identitat i evolució pròpies, la desertització que provoca tot procés de substitució lingüística, hi romanen i són difícils de desentranyar, sobretot perquè al capdavall hi ha la força i determinació de tot un estat al darrere. Garinoain i Barasoain, els pobles que ens van acollir els primers dies, són a més governats per agrupacions electorals de dretes, si no directament fatxes. Al carrer major de Zangoza (Sangüesa), molt bonic per cert, com tota la ciutat antiga fortalesa del Regne de Navarra, hi ha la seu, sembla que ja abandonada però que conserva el seu llampant rètol, del Círculo Carlista de Sangüesa, tot i que en èuscar sona més bé malgrat tot, Euskalherriko Karlista Alderdia (Partit Carlista Basc). Ho recordem dels anys setanta: hi havia un carlisme tranuitat, ancorat en l'embadaliment romàntic i reaccionari, dels qui van guanyar la guerra, i n'hi havia un altre de potser encara més romàntic lligat a la llavor del nacionalisme basc (i també valencià, aquell Partit Carlí del País Valencià). En qualsevol cas, estic convençut que les actituds, incloses les lingüístiques, que no són mai o quasi mai innocents, es vinculen íntimament a les ideologies i creences. El substrat carlista i el catolicisme ultramuntà encara tan presents en la part més assimilada de Navarra són causa i efecte de les antipaties envers l'èuscar i la voluntat de normalització dels sectors bascos més avançats. Perceben que aquesta normalització passa inexcusablement per un procés d'empoderament i autodeterminació política. I no s'equivoquen gens, és clar. Vistes i sentides així les coses, i malgrat totes les diferències culturals, històriques i lingüístiques, com no contemplar en l'espill navarrès les misèries que amenacen el present i el futur del valencià i del nostre poble? Com no veure-hi les grans ciutats del País Valencià, però també les no tan grans i fins les petites i els pobles com més va més, treballant per a l'oblit, abandonant-se al seu corrent poderós i als seus cants de sirena. Sortosament, entrem a la comarca de Sakana, plenament euskaldun, que ací també vol dir assumpció dels valors i projectes que fan possible una certa confiança de futur, i a Etxarri-Aranatz, onejant juntament amb la ikurriña i la bandera roja amb l'escutde Navarra, hi flameja també la nostra estrelada. Totes les llibertats, com deia Fuster, són recíprocament solidàries.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 d'agost de 2022.]

 



 

 

dissabte, 6 d’agost de 2022

Dos assaigs d'aproximació a la poesia de Josep Maria Sala-Valldaura

 

Amb tinta blanca. La poesia de Josep M. Sala-Valldaura, Jad Hatem i Marie-Claire Zimmermann. Edició de Nathalie Bittoun-Debruyne. Col·lecció d'Assaig Argent Viu, núm. 163. Pagès editors, Lleida, 2021.

· · ·

Que Josep M. Sala-Valldaura (Gironella, 1947) és un dels grans poetes de la literatura catalana –i "qui diu foc diu flama": un gran de la poesia de qualssevol temps, latitud, llengua i país– poc ho dubtarà qui faça el recorregut per una obra estesa al llarg de 47 anys i una vintena de poemaris, inclosos tres de pensats per a infants. Només en els vint-i-dos anys ben comptats que portem de segle n'ha donat a conèixer set, alguns dels més representatius, autèntiques obres mestres: Vidre fumat (2004), El cigne cec (2005), Flors i carboni (2008), Daltabaix (2012), Gota a gota (2014), l'antologia Concert d'esferes 1975-2016 (2017) i Coordenades (2018). Ja fa temps, doncs, que se li hauria d'haver reconegut al poeta un lloc central en la nostra literatura. Però el país no sols és petit sinó sovint també gasiu, causa i efecte d'una certa petitesa. Els temps, ja se sap, són adversos per als discrets i silenciosos que viuen lluny de les bambolines i aliens als flaixos mediàtics, la tómbola de la cridòria i el ball de bastons en la lluita per un poder més o menys ridícul. Sempre deu haver estat així. Sumem-hi, però, l'altre gran cabal de la seua producció, el dedicat als estudis literaris i l'assaig. L'emblemàtic Darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979) fet a quatre mans amb Vicenç Altaió en 1980 continuïtat en Mig segle de poesia catalana. Del maig del 68 al 2018 (2018), signat també pels dos poetes. Poc abans, en 2015, va publicar La poesia catalana i el silenci i en 2021 Cartes d'un poeta gran. Llibre (de) bord, obra que s'inspira en les cèlebres cartes de Rilke i que tot amant de la poesia hauria de llegir. Finalment, com l'eco d'aquell silenci que va escandallar en l'assaig citat i que és primordial en la seua producció poètica, ve el llibre que ressenyem ací, que en certa manera combat l'altre silenci, el provocat pel soroll. Poeta, assagista, narrador, professor universitari, traductor i estudiós i divulgador de la literatura, Josep M. Sala-Valldaura és un intel·lectual de primera línia de trajectòria i dimensions poc usuals.

Escriu l'autor en Vidre fumat, "L'escriptura negra desvetlla amb tinta / la lletra blanca del silenci", font del títol del volum on Nathalie Bittoun-Debruyne, editora que escriu també el magnífic pròleg i signa la traducció del segon assaig, aplega dos molt interessants estudis sobre la poesia de Sala-Valldaura; el de Marie-Claire Zimmermann, anomenat Lectura, pas a pas, de cinc llibres de poemes de Josep M. Sala-Valldaura, i el de Jad Hatem, La poesia de Josep M. Sala-Valldaura. El silenci i el seu verb. El de la catedràtica de Llengua i Literatura Catalana de la Sorbona, avui emèrita, que fou també directora del Centre d'Études Catalanes d'aquella universitat i ha escrit un centenar de treballs sobre Ausiàs March i la poesia contemporània, apama des d'una perspectiva filològica els poemaris El cigne cec, Vidre fumat, Daltabaix, Gota a gota i Coordenades, que es corresponen amb els epígrafs La bellesa del joc poètic, La celebració del llenguatge, Dolors humans, sofriments i fe en l'escriptura poètica, La pluralitat de l'aigua en poesia i L'enllaç entre vida i poesia respectivament.

Més breu i dens, i de lectura més exigent per a un lector no especialitzat en els camps del pensament, l'assaig de Jad Hatem, Catedràtic de Filosofia i Literatura de la Universitat Saint-Joseph de Beirut, explora els límits entre filosofia, poesia i religió en relació amb l'obra de Sala-Valldaura. A tal efecte parteix de tres poemes del poeta per corroborar "que el silenci que és plenitud habita el poema […] i que Josep Maria Sala-Valldaura […] ha sabut compondre tres excepcionals poemes del silenci […], sense que la profunditat sacrifiqués la claredat i tot anant de dret cap a l'essencial". Els títols dels capítols en què es divideix l'assaig de Jad Hatem ens acosten a les seues tesis: Déu, el silenci i la paraula, El mutisme de Déu i els llavis del món i El verb. D'altra banda, els poemes que fonamenten l'anàlisi són, respectivament, "Possiblement, el desert existeix", de Passeig de dins (1992), "Déu és mut però parlen les paraules", de Vidre fumat, i "Amb un farcell taquicàrdic de fonemes", de Daltabaix.

Partint de coordenades i mètodes molt distints i de camps d'estudi i treball també ben específics, els dos assaigs es complementen i ens acosten molt bé al moll de l'os de la poesia de Sala-Valldaura, a l'excepcionalitat de la seua qualitat i a la coherent exigència d'una trajectòria intel·lectual ben fructífera. Una cita de Descartes que ens ve de la mà de Jad Hatem podria condensar el sentit últim de la poesia: "Tenim dins nostre semences de ciència, com hi ha espurnes en un sílex; els filòsofs les extrauen fent servir la raó, els poetes les fan brollar amb la imaginació, i encara més brillants". Per concloure, amb el filòsof libanès, que cal "considerar la veritat en la plena manifestació de la bellesa i, més encara, perquè es tracta de veritat de l'ànima i de bellesa de l'esperit". En això consisteix l'alè del silenci de la magnífica poesia de Josep Maria Sala-Valldaura.

[Publicat a La Veu dels Llibres el 23 de juliol de 2022.]


 

dilluns, 1 d’agost de 2022

La llum: serenor d'una certesa

Eugenio Montale, Ossos de sípia. Adesiara Editorial, 79, Barcelona, febrer de 2021. Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís.

· · ·

De l'hermetisme com a moviment que la història de la literatura aplica als continuadors de l'estil dels poetes italians Ungaretti i Montale sol quedar-ne una idea difusa de poesia incomprensible que renuncia deliberadament a tot sentit, tancada en ella mateixa, embadalida en el seu ideal de puresa. Poc casa aquesta reducció de l'hermetisme amb Eugenio Montale i el seu lluminós Ossos de sípia que els autors valencians Joan Navarro i Octavi Monsonís han vessat magníficament a la llengua catalana, un esforç molt d'agrair perquè suposa incorporar a la pròpia tradició un dels llibres fonamentals de la lírica moderna, potser hermètic en els altres sentits que acompanyen la fórmula, com ara la renúncia explícita a la missatgeria fàcil, el rigor compositiu o l'expressió exacta del marasme existencial que caracteritzà l'Europa d'entreguerres o l'oposició frontal al totalitarisme que ja despuntava. El primer llibre d'Eugenio Montale (Gènova, 1896–Milà, 1981) fou publicat per primera vegada a Torí en 1925 i tres anys més tard conegué la que seria l'edició més o menys definitiva, amb la supressió i incorporació de poemes que li confereixen l'estructura actual. Les 15 edicions que se'n feren fins a 1961 ens parlen del gran impacte i difusió que aconseguí la primera obra de qui en 1975 rebria el Nobel de literatura. I el cert és que l'estrena poètica del poeta genovès és una autèntica obra mestra.

Complexa, multiforme, rica i sinuosa sí, però de cap manera hermètica en el sentit usual que donem al terme. I tanmateix, atrevim-nos a apuntar els principals eixos temàtics que al nostre parer li donen forma. Ossos de sípia dibuixa amb una precisió mil·limètrica l'entrada a la plena edat madura d'un jove inquiet, assetjat pels dubtes, l'angoixa i la tristesa ("Si una ombra advertiu, no és / una ombra –sinó que soc jo"), que es debat entre l'elegia del passat (infantesa i joventut) i l'himne vitalista i encès al paisatge i a les possibilitats de la creació poètica. És de fet l'expressió acurada del pas del temps, la consciència profunda de la finitud de les coses ("mirar les formes / de la vida que s'esmicola"; "els esdeveniments de l'instant / a punt d'esmicolar-se en un esfondrament"; "tot ho arrabassa / l'hora que passa"…) el centre motriu de la reflexió poètica, la contrabalança que equilibra el món, l'arrel que aferma la mudança constant en què consisteix la vida ("fràgil vida meva, i com estimes / avui les teves arrels").

El poemari presenta un poema inicial, In limine, destacat en cursiva ("Cerca una malla trencada en la xarxa / que ens estreny, salta enfora, fuig!") i un de final, el magnífic i conclusiu Riberes, que cal llegir amb molta atenció. A l'endemig trobem quatre seccions, Moviments, Ossos de sípia, que dona nom al conjunt, Mediterrani i Tardes i ombres, amb 13, 22, 9 i 15 poemes respectivament. Reproduïm complet un dels poemes d'Ossos de sípia perquè el lector puga apreciar la concentrada bellesa amb què, a través del símbol del pou i l'al·lusió al mite de Narcís, Montale planteja el tema de l'estranyesa del record i de la superació del passat: "Grinyola la corriola del pou, / l'aigua puja a la llum i s'hi fon. / Tremola un record en el curull poal, / en el pur cercle una imatge riu. / Acosto el rostre a evanescents llavis: / es deforma el passat, es fa vell, / pertany a un altre… / Ah, que ja xerrica / la roda, et retorna al negre fons, / visió, una distància ens separa".

L'apòstrofe, ço és, el diàleg que apel·la a un tu, és un dels mecanismes més utilitzats al llarg del llibre, sovint acostant-nos a un diàleg de caire panteista, especialment accentuat a la secció Mediterrani, on el mar és el mut interlocutor a què el subjecte líric adreça les seues reflexions. Hi trobem, reformulada d'una altra manera, la idea maragalliana de la "paraula viva", només que en compte de ser la terra la que inspira directament la poesia, és la mar, amb el seu ritme i moviment, la que dicta les síl·labes al poeta que persegueix l'ideal de fusió entre natura i art: "que un poc del teu do / hagi passat per sempre a les síl·labes / que portem amb nosaltres, abelles brunzinaires", "robar-te / les salabroses paraules / en què natura i art es confonen". En les veles i paisatges marins de Montale, en aquelles vastituds contemplades des dels pendissos abruptes de la costa ligur, ens sembla retrobar els ecos de Rosselló-Pòrcel, de Segarra i Carner, d'Espriu i tants contemporanis del genovès que beuen del mateix mar interior: "Amb les barques de l'alba / desplega la llum les seues grans veles / i troba sojorn dins el cor l'esperança".

L'al·lusió als Ossos de sípia del títol de la tercera secció i del llibre no apareix sinó al final, a l'esmentat Riberes, i ens parlaria de la plena integració, fins a la dissolució, de l'individu en el tot tan característic de la infantesa i l'adolescència viscuda a la ribera, en el paisatge de Portofino, la casa dels estius del poeta, com a ideal vital que només la poesia fa possible: "Oh aleshores sacsejats / com l'os de sípia per les onades / esvanir-se a poc a poc; / esdevenir / un arbre rugós o una pedra / polida pel mar; en els colors / fondre's de les solpostades".

Heus ací, reflectida en la transparència del català per la perícia dels traductors, l'obra immensa i imperible, tan plena d'ecos que ens parlen a cau d'orella, dels Ossos de sípia de Montale, ja estalvis de l'erosió del temps, fets pura llum en les platges de la memòria.

[Publicat a la revista Saó, núm. 481, juny 2022.] 




diumenge, 31 de juliol de 2022

Càmpings

Els càmpings de la meua joventut, que vaig visitar en ben poques ocasions i sempre en condicions més aviat precàries, vull dir, sense els mínims indispensables per assegurar-se un cert confort, solien ser espais molt atrotinats, d'higiene i netedat més que dubtoses. Hi pul·lulaven tot de personatges pintorescos entre els quals predominava el tipus nòrdic, alemanys, holandesos, escandinaus, britànics. Molts d'ells eren els darrers representants dels hippies, una filosofia de vida ja llavors reduïda als seus aspectes més vistosos però superficials, el meticulós descuit en l'endreça personal com a símbol de llibertat, la promiscuïtat sexual més compulsiva i totes les estratègies imaginables per passar-se el dia col·locats. Eren càmpings majoritàriament situats a la costa mediterrània (i qui diu foc diu flama, la nostra costa, la dels Països Catalans), que en aquell temps ja patia els efectes, saludables a la curta, i molt nocius a la llarga, del turisme de masses. Situats en punts estratègics de la ruta de l'escapada estival que els amics gaudíem amb penes i passió, hi anàvem a parar quan no teníem més remei, perquè ens sorprenia la nit o perquè l'alternativa de l'hotel de més o menys categoria era impossible per a la nostra butxaca. El càmping Michelangelo de Florència és el principal responsable que els meus records d'aquells càmpings tinguen el traç gruixut del sainet o el còmic, un realisme aconseguit a força de reduccionisme. Hi vam arribar un dia calorós de juliol de 1976 J. Carahillo, R. Bufa, J. Cabugui, X. Xinet i jo, amb l'esperança posada en una vaga cita amb unes xicotes de Padova que havíem conegut a Pisa i amb les quals vam descobrir les semblances entre el nostre valencià d'Alcoi i el seu vènet (que llavors no sabíem que era una llengua distinta de l'italià). Xinet, el més afortunat dels cinc llamàntols, va fer els seus propis i intransferibles descobriments amb Corina, una de les xiques. Tres dies ens hi vam entaforar, en aquell càmping ple de vikings i valquíries inaccessibles, sense baixar a la ciutat, en part reparant el cansament i una gana acumulats al llarg d'un viatge que ens havia dut per París, Venècia, Pisa, Florència, Roma, Gènova, Torí i algunes ciutats menors, en part víctimes jovials de la indolència, assecant l'equipatge que havia deixat completament xop la pluja torrencial de la primera nit en què, sense tenda on aixoplugar-nos, havíem acabant dormint davall unes màquines (així en dèiem de les pinball o petacos tan populars aleshores), potser les mateixes amb què practicàvem la perícia del joc i l'enginy de la trampa al Sindicat, el bar del poble on ens reuníem, escoltàvem música i imaginàvem els viatges. El món de la nit contemplat des de sota una màquina d'aquelles, en el vestíbul d'un bar d'un càmping de Florència, pot resultar certament estrany, absurd i destarifat, res a veure amb la història sagrada i l'art sublim, el glamur i el paradigma de la bellesa i l'equilibri que representa Florència, la Firenze que per fi vam visitar en un arrapa-i-fuig de camí cap a l'estació de trens que ens havia de dur a la següent destinació italiana.

D'uns anys ençà, però, he combinat en els meus viatges l'hotel i la casa rural amb el càmping. Els records de joventut em demanaven una certa reparació respecte a una forma de viure que al capdavall, i incomoditats a banda, em semblava tan atractiva pel que suposava sobretot de pràctica de l'austeritat en contacte amb la natura. En l'obligada reclusió de la pandèmia vaig comprar una tenda de campanya que havia de rescabalar-me de les penúries passades. Els darrers viatges pel Perigord, el Pallars Sobirà o Euskal Herria m'han confirmat la sospita que, fet en les condicions que demana la vida a l'aire lliure, sense sofisticacions innecessàries, el campisme és una de les formes més amenes d'existència. I així, pel que té també de pedagògic per a avis de dues criatures fascinants d'11 i 5 anys, hem volgut compartir una setmana de càmping amb ells a la Serra d'Irta, buscant l'equilibri entre l'ordre necessari i el caos que l'acompanya, entre la planificació i la sorpresa, la creativitat de la lectura i el dibuix, el petit repertori de cançons compartides, l'activitat incessant i el sagrat art d'administrar avorriment i tedi, de deixar passar les hores i observar, l'aventura d'aprendre noves paraules per explicar i alçar el món des del petit racó d'un càmping a la vora del mar, a la falda de la serra, d'un lloc singular, d'un lloc qualsevol en el món on plantar la tenda uns dies.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 de juliol de 2022.]

 


 

diumenge, 24 de juliol de 2022

Cercles viciosos del valencianisme

En dic valencianisme conscient de la dificultat del singular, tant si apliquem el nom a l'àmbit estrictament polític, organitzat o no, representat institucionalment o no, com si el fem servir en un sentit cultural més ampli. Perquè tot moviment social és per naturalesa plural, heterogeni, mestís (per usar un dels arguments esgrimits per Vicent Baydal en una piulada recent per negar precisament la pertinença del País Valencià a la nació catalana; la crítica, més o menys reeixida sobre la puresa de les nacions ja fou establerta fa massa anys com per haver-hi de tornar ara). I des del ben entès que en últim terme no hi pot haver més valencianisme conseqüent que el d'un catalanisme de mirada valenciana, és a dir, plenament conscient de la catalanitat nacional (històrica, lingüística, cultural, econòmica, social…). Els matisos i diferències s'hi establiran d'acord amb l'accent i les urgències, les preferències i els terminis, etc., que cadascú hi pose, és a dir, en el terreny de la tàctica i l'estratègia per a la consecució dels fins proposats. Per això hi ha un valencianisme centrat en l'àmbit d'actuació estrictament valencià i un altre (també en aquest cas hem de recórrer a les generalitzacions) que, organitzativament i, per tant, de pràctica política a curt i llarg termini, situa la seua actuació en l'àmbit dels Països Catalans. No només no em semblen plantejaments contradictoris o excloents sinó que s'han d'implicar mútuament, per la mateixa raó que l'únic valencianisme que concep, el d'arrel fusteriana, només pot ser, com he dit més amunt, catalanisme d'àmplia visió. La reciprocitat que reclamem dels mitjans de comunicació en català, la necessitat peremptòria d'enfortir el mercat cultural comú, la lluita estratègica i compartida per infraestructures bàsiques, la defensa del camp i de l'equilibri mediambiental, entre molts d'altres, són exemples palpables dels interessos que ens uneixen com a nació. I finalment però de no menor importància tenim l'anhel de llibertat, justícia i qualitat democràtica que ens lliga i estimula recíprocament com a element integrador, plenament nacional. A propòsit de Joan Fuster, i per molt que alguns com Joan Francesc Mira en una entrevista recent s'entossudesquen a negar o menysvalorar el sentit polític de les propostes de l'escriptor de Sueca, és evident que a ell li devem l'articulació més nítida que s'ha fet de la realitat nacional dels Països Catalans i que en aquest sentit no sembla gens exagerat el tòpic que afirma que hi ha un abans i un després de Fuster en la consciència nacional dels valencians (i dels catalans en general). Una altra cosa és reduir Fuster, que és essencialment un escriptor (poeta de primera hora i alta volada i assagista i estudiós brillant, únic), a la seua dimensió política i nacional, dimensió sense la qual, però, no entendríem el sentit complet de la seua trajectòria i de la seua obra, tant literària com civil. Però els pobles nacionalment minoritzats com el nostre tenen una tendència potser excessiva a santificar els seus homenots i les seues donotes, a practicar l'homenatge fins a l'extenuació, perquè és molt més fàcil repetir el que altres ja han dit (amb més o menys encert) que calfar-se el cap i posar-ho en pràctica, que articular-ho políticament i fer-ho viable. És més fàcil vestir sants que comprometre's a fons en la penosa, inacabable, ingrata i desagraïda tasca de fer país. Per això sovint els valencians tenim aquesta tirada al bizantinisme –en el sentit de debat estèril que solem atribuir al mot més que no pas en el del dibuix que Josep Iborra hi traçà de la tasca de l'intel·lectual amb el seu Diari d'un bizantí i tot al llarg de la seua obra–, a buscar el confort i el consol de la queixa permanent, a exagerar l'irremeiable del nostre cas, a atribuir a les males passades de no se sap ben bé quin destí escrit per la providència la nostra assimilació completa a l'espanyolitat, la nostra dissolució com a poble diferenciat. Crec que molts dels cercles viciosos en què el valencianisme (cert valencianisme, molts valencianistes si més no) es centrifuga i perd el millor de les seues energies es deu a aquesta impotència política i civil que dura dècades i que no sembla tenir aturador. Mirem per exemple aquelles xarxes socials i xats on l'element nacionalitari hi predomina en què solen consistir: en l'exposició repetida dels nostres mals, en l'expressió del nostre estat de permanent indignació (un vici, per cert, molt espanyol). No hi solem anar per feina per organitzar-nos més bé, aportar-hi propostes i llum, estimular el nostre compromís i militància, sinó per abandonar-nos al lament estèril i, diguem-ho clar, la majoria de les vegades per procurar-nos la satisfacció immediata de l'autoindulgència. Tenim la sensació que fent un clic movem el món, signem manifestos, denunciem una injustícia, avancem cap a la república valenciana. Ens enganyem de mig a mig en el recorregut pels nostres cercles viciosos, com si la tasca pròpia i la dels qui ens hi han precedit (sobre els símbols patriòtics, el(s) nom(s) de la llengua i del país i un llarg etcètera) no hagués servit de res. Encara ens discutim sobre el nom de la llengua, maedeusinyó! Com Sísif, reformulem cada dia els principis bàsics de la nostra adscripció nacional, del nostre poble i país, ens movem inútilment per coses sabudes i consensuades d'antic. O, impotents, atribuïm els nostres fracassos a la malaptesa en la gestió dels símbols i atributs nacionals, com si els nostres adversaris s'haguessen passat tot el temps xuplant-se el dit i no haguessen fet mans i mànegues en la metòdica tasca d'anorrear-nos, o ens lliurem a l'autobombo de les conquistes tan minses, tan fràgils, que han procurat les nostres institucions i el nostre Estatut, els partits i polítics i els homenots i donotes que hi han dedicat tants esforços. O com si el mestissatge, consubstancial a tota entitat nacional excepte en molt comptats casos en el món globalitzat en què vivim, fos l'origen del mal o impedís la realitat i el projecte dels Països Catalans. O com si el virus de Fuster fos el responsable de les febrades que avui patim. Però el nostre bizantinisme, el nostre embadaliment en els cercles viciosos, tan gestual i exhibicionista, no ens estalviarà de cap manera la tasca vertadera, insubornable i inajornable de continuar fent país, de continuar lluitant efectivament per un País Valencià i per uns Països Catalans lliures i justos.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 de juliol de 2022.] 

 



 

diumenge, 17 de juliol de 2022

El govern de l'hampa

Amb la pujada infernal de temperatures i els anunciats pics de calor, la venda de ventiladors s'ha disparat pels núvols. En el carregat ambient mediàtic, que és i no és espill de la realitat i la seua tapadora, l'hiperventilador Villarejo avui gira molt fort i és el que més merda gravada aireja. Una merda molt valuosa i molt significativa dels temps que corren. Com si es tractés d'una operació d'estat més, calculada al mil·límetre, el sinistre comissari va amollant el llast de les seues revelacions com qui llança metòdicament bombes de fragmentació i intenta fer el major mal possible. El patriotisme de personatges com el susdit, d'estanquera en rellotge o polsera, addicte a la pirotècnia dels flaixos, no dubta ni un segon a vendre's la mare si cal per salvar la pell i la cartera. A les operacions criminals d'estat que ara són a l'ordre del dia gràcies a l'ascens de temperatures i al funcionament del ventilador obstinat de Villarejo no els falten il·lustres precedents. Aquests dies s'han commemorat els trenta anys de l'operació Garzón que va dur a la presó i a la tortura militants independentistes en una tèrbola maniobra per aparentar eficàcia europea en la presumpta lluita contra el terror. Què fou al capdavall, a la vista de com l'hampa ha continuat remenant després les cireres, la mateixa Operació Transició, que canvià les formes i les institucions per deixar intactes els privilegis i impunes els responsables de tantes malvestats? Ací i allà, en un degoteig incessant, les clavegueres de l'estat deixaven rastres de les seues operacions secretes i criminals, mentre la immensa majoria de mitjans a sou pregonaven els èxits de la democràcia espanyola, tan modèlica, tan impol·luta, tan miraculosa. La guerra contra ETA, que alimentava l'ardor espanyolista i els pressupostos destinats a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit en una espiral sinistra, va servir de coartada per entrar a matadegolla contra drets i llibertats, tancar periòdics i torturar i assassinar a compte dels pressupostos generals. Tot més o menys controlat: el terrorisme bé justificava els excessos. Però els excessos impugnaven els més elementals principis democràtics i no eren més que la continuïtat de pràctiques pròpies d'un règim dictatorial formalment dissolt però tan viu i tan actiu com sempre. La trama de la corrupció, que va atènyer amb els governs del PP el seu punt àlgid, és a dir, la conquista del domini públic, revelava la part més substanciosa, la finalitat última de tota l'activitat delictiva d'aquest monstre de tres potes principals, l'econòmica, la mediàtica i la judicial, en l'encertada aproximació a la realitat de les clavegueres de l'estat que fa Patricia López, directora de Crónica Libre. Que això és així, que l'hampa governa i té carta blanca per fer i desfer a l'estat espanyol, ho sabem molt bé des que l'1 d'octubre de 2017 Catalunya va fer caure totes les caretes democràtiques. La causa general contra el país va posar en evidència tots els ventiladors funcionant alhora i a tota pastilla, el mediàtic (com acaba de confirmar-se en el cas de García Ferreras), el judicial, amb el seu braç armat policial, l'econòmic amb la fuga induïda d'empreses. I el cap coronat de l'estat, i els partits institucionals, PSOE i PP, donant cobertura legal a tota l'operació, i els altres de l'esquerra necessària calladets fins que s'hi van veure perjudicats, i els de la dreta-dreta aplaudint i vociferant des de la barrera i demanant més sang per vessar damunt l'arena. Però que la corrupció i els beneficis que organitzen l'hampa de les clavegueres és part consubstancial de l'actual estat ho demostra el teatret que la justícia munta de tant en tant en la seua persecució i l'escassa o nul·la voluntat de desembolicar la troca. De tant en tant algú que se'n va de la boca o cau fora de la protecció oficial i va a raure a l'ombra penitenciària. Forma part del joc: perquè la maquinària funcione bé ha de fer veure de tant en tant que la justícia és igual per a tots. Farem bé de preguntar-nos, finalment, com és que els ciutadans ho consenten, com ha arribat a naturalitzar-se de tal manera el funcionament criminal de l'estat. Que hi responguen la despolitització programada i la ceguesa del patriotisme, la complicitat immoral, la burrera. Aquesta és una de les raons de ser del ventilador de Villarejo: fer veure que al final la veritat s'imposa, que tot acaba sabent-se (excepte la misteriosa identitat de M. Rajoy, vaja). Que tot acabe sabent-se per a res, perquè la roda continue girant en el seu cercle viciós.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de juliol de 2022.]

 


 

diumenge, 10 de juliol de 2022

Els túnels

Tot allò que escrivim perquè siga llegit públicament també ho escrivim per a nosaltres mateixos, en primer lloc per a nosaltres. Per apamar un dubte, per descobrir algun aspecte velat de la pròpia realitat i circumstàncies, per encetar una conversa que no sabem on ens portarà. L'escriptura és l'inici d'un viatge que no té final previst. No vull dir el gènere on ho encabirem i per tant l'acceptació del cúmul de convencions que li donen forma i sentit, sinó com serà al capdavall el paisatge que podrem veure en el seu transcurs, els pensaments que ens suscitarà ni el resultat final de la nostra travessia. No vull dir les dimensions, els fulls o caràcters que ens proposem d'omplir, que aquests sovint depenen de condicionaments palmaris i en general profitosos, per molt que els límits físics d'un escrit també en determinen el contingut. Si partíem d'una certitud, convicció, urgència o propòsit, potser a mesura que anirem avançant ens hi trobarem raonables dubtes; si hi caminàvem a la palpa, sense cap idea prèvia o amb alguna de molt vaga o tremolosa, tal vegada el que necessitem siga agafar-nos a la seguretat de les paraules, per molt esmunyedissa que siga, experimentar l'alleujament que implica haver transformat el silenci inicial en una forma concreta i al capdavall compartible (amb un mateix en la immediatesa, amb els altres en coordenades d'espai i temps distintes, diverses i desconegudes). O en un eco.

Ha estat així, com llançant un primer crit enmig d'un túnel fosc, com aquells que travessàveu sovint anant d'excursió per les serres alcoianes, freds, humits, restes d'un projecte ferroviari que havia d'unir la ciutat a Alacant i que mai no va ser conclòs, ni tan sols posat en marxa. Els presos de Primo de Rivera s'hi havien escarrassat debades. Com el primer crit que havia trencat aquell silenci densíssim. L'eco alliberava en certa forma la por enmig d'aquella foscor però creava alhora una atmosfera sonora inquietant i, en conseqüència, més por. Les mudes parets invisibles (no portàvem mai llanterna i els mòbils no eren ni somniats encara per la rudimentària fantasia de la ciència-ficció d'aquells temps) per on sentíem regallar fils d'aigua eren el límit d'un univers que no es podia tocar perquè el cobria una vegetació tel·lúrica de tacte llefiscós. El crit es repetia com un eco que anava extingint-se amb el contrapunt de les gotes caient en tolls que no sempre podíem esquivar. Per no entropessar amb les parets i orientar-nos, a falta de llum, hi féiem servir un pal o una canya que ens permetia seguir les variacions de la trajectòria del túnel. Fins que albiràvem allà lluny un punt de llum molt tènue que avançava amb les nostres passes. Era el desitjat final del túnel, la soferta metàfora que tan bé pot suggerir la superació d'una situació compromesa, la solució, la majoria de les voltes provisional, d'un problema, l'eixida del laberint.

Primera setmana de juliol. Crònica anunciada d'incendis devastadors arreu del país. Setena onada de covid, en general d'efectes molt més lleus però amb una capacitat de contagi superior a les anteriors. L'ardor guerrer dels estats, amb el rerefons de la guerra d'Ucraïna, desbocat, mentre la sanitat continuarà sense les inversions necessàries, pugen els preus i baixen els jornals. Si no ens mata la guerra tampoc ens salvarà potser el sistema públic de salut. Torna la mili obligatòria a Letònia, barbes a remulla del veí bàltic. La Diputació d'Alacant, en negar els més elementals drets lingüístics al valencians, demostra per enèsima vegada que l'espanyolisme més dur hi té casa i farratge i la inutilitat angèlica, després de quaranta anys d'estatut, d'aquesta autonomia.

Agafem una canya, fem el cor fort. Un colp trencat el silenci hem d'avançar entre perills, sabent que només les pròpies passes i el propi esforç ens duran cap a la fi. Les parets, tot i la calitja que va creixent al voltant nostre i l'augment de la temperatura de la mar, són d'una humitat opaca. Escoltem les gotes d'aigua caient als tolls negres del silenci. Caminem, caminem. No amollem encara la canya.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 8 de juliol de 2022.]

 


 

diumenge, 3 de juliol de 2022

No li digueu racisme

El racisme no entén de pells ni de colors, sinó d'estatus i diners, d'interessos, guanys i privilegis. La fòbia contra els estrangers, que creix des de les arrels podrides d'un nacionalisme d'estat de naturalesa feixista i passat imperial com l'espanyol, és una de les cares del políedre de la intolerància, l'obsessió per abolir les diferències i liquidar el dissident, un poti-poti perillós de complexos històrics i pors inconfessables. No és racisme i a més sovint es gira contra els ciutadans del propi estat encara no assimilats del tot a la cultura dominant, més com més insubmisos, més com més ànsies tenen d'alliberar-se'n. La creació de l'estranger i el senyalament de l'altre o faula ovidiana de la fera ferotge (jueu, roig, bruixa, heretge o català), és tan vell com l'anar a peu, tapadora eficaç de moltes injustícies. El racisme simula fer forts els dèbils, proteïnes extres de fals patriotisme, que assumint-lo n'ixen més desnodrits encara. Negant-se a reconèixer-se a si mateix com a racista (no de pells ni colors sinó d'interessos i beneficis), l'estat i els seus lacais hi troben l'excusa perfecta per cometre tota mena de malvestats. En nom de la integritat territorial, desintegrats en l'estultícia! Que els més pobres d'entre els pobres no embruten el recinte sagrat de la pàtria amb les seues fams immundes! Les morts de Melilla, com ahir les de Tarajal, com demà les provocades per qualsevol de les fronteres de metralleta, filferrada i exclusió, són assassinats legals, impunes, efectuats per delegació i en el repartiment de papers que les monarquies corruptes de banda i banda de l'estret de Gibraltar s'han assignat amb el consentiment i la mandra europea d'haver d'encarar un problema molt pelut i del qual depèn el futur de tots. Sánchez, Marlaska o Robles no parlarien amb aquesta fatxenderia indignant, que no es diferencia gens dels discursos de la dreta més rància, si no tinguessen plenament assumit del paper de policies del sud que els han assignats els estats rics del nord en el mapamundi de la misèria global, política, moral i econòmica, si és que podem separar-ho. Sánchez, que ara gaudeix com un xiquet davant els flaixos de la cimera madrilenya de l'OTAN encaixant amb els amos del bacallà mundial (o de la meitat més un dels amos), vol blanquejar amb el seu somriure postís la feina bruta que li han fet al Marroc però els morts de Melilla li pengen també a ell en la solapa de l'americana, al costat de la insígnia de la multinacional atlàntica de la guerra. Però ell, com Marlaska, com Robles i tots els que s'escuden en les màfies i es pixen en els morts de negres pobres, en va s'armaran fins a les dents, en va pagaran els policies amb la pell dels sahrauís i els seus fosfats, en va alçaran murs i fronteres. Les màfies, recordem-ho a aquests espavilats marejadors de perdius, són només la conseqüència que fa més difícil un problema, no la causa, que és filla del colonialisme, de la misèria provocada per l'extorsió capitalista. Que els més necessitats entre els necessitats siguen negres, moros o xicanos no és més que conseqüència directa de segles d'explotació i espoli, de l'esclavisme més inhumà, d'un imperialisme que els ha xuclats tota la sang i ha partit i repartit els seus territoris com un pastís. No li digueu racisme. Ací la raça i les excuses antropològiques no hi tenen res a veure, és la simple i avara exclusió del que no té res. Benvinguts els reietons del Golf Pèrsic, que també són moros a Marbella, benvinguts els magnats que controlen els minerals que ens permeten ser omnipresents en la teranyina global i supersònics malgrat que siguen negres i mentre ens obeesquen, benvinguts els xinos d'arreu si ens omplin els polígons industrials de fàbriques per a les nostres formigues. No li digueu racisme: és pur i dur capitalisme, la guerra global pel control de recursos cada vegada més escassos. No hi ha racisme tampoc en l'ajuda solidària a refugiats ucraïnesos. Molts dels qui han pogut fugir de la massacre provocada per la bogeria russa (una bogeria molt racional i calculada) han arribat ací amb els seus cotxes flamants i la seua pasta, però molts més hi han vingut amb el que duien damunt, s'han perdut pels camins de l'est o han restat sota les bombes malgrat que són més aviat rossos i de pell blanca. L'expansionisme rus empenyent des del nord-est serveix de safata de plata a la coartada per reiniciar la carrera armamentística i sumar forces per a l'hegemonia mundial d'Occident contra el poder russo-xinès. Però més guerres i més assassinats a les fronteres que blinden el presumpte món benestant (a l'interior del qual s'escampen com taques d'oli grans bosses de pobresa) no faran sinó multiplicar els problemes, les injustícies, la misèria i l'instint migratori de salvar la pell, del color que siga. El cercle viciós que haurem de trencar per alguna banda.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià l'1 de juliol de 2022.]

 


 

diumenge, 26 de juny de 2022

La immolació de Mónica Oltra i el fracàs del mal menor

No és una bona notícia la dimissió de Mónica Oltra. No fou una bona notícia la seua imputació, el rebombori i la polseguera que gràcies a les maganxes i pressions de la caverna han consumat la seua mort política (de moment, recordeu el mite de l'au fènix). Però no ens enganyem: al final la gran dama de la política valenciana ha estat víctima del mateix sistema que, sobre la base del mal menor i el possibilisme que el seu partit (o les successives sigles en què ha anat transformant-se la seua opció política) ha practicat incansablement i invariablement des de la denominada transició, ha contribuït poc o molt a apuntalar. Li tenien ganes, perquè des del seu escó i amb les seues samarretes, trempant com ningú les armes de la dialèctica i desplegant una passió més aviat rara en un terreny ple d'homes previsiblement avorrits i dones florer, va contribuir com ningú a la caiguda del govern corrupte del PP i al canvi de cicle polític, un canvi de cicle que, com hem vist amb reiterada persistència, deixa intactes els privilegis dels de sempre i el cadàver insepult del franquisme, avui més viu que mai. Ni el govern valencià ni el govern amic de Madrid no han gosat ni pogut transformar tot això que ha acabat enfonsant-la. Després del numeret d'autobombo de la festa de Compromís de fa quatre dies, Mónica Oltra ha caigut amb estrèpit, abandonada per tots, en mostra especialment dolorosa de la misèria de la política, que no coneix amics, només socis temporals lligats pels interessos, com els mals matrimonis. I si és veritat que la política és l'art del possible, no ho és menys que si no canvies el sistema (quan ets a dalt, quan pots), el sistema acaba canviant-te a tu, o engolint-te, o destruint-te. Mónica Oltra és sense dubte víctima d'una injustícia, dels vicis enquistats d'una magistratura que ja va cobrar el seu tribut major de sang en la repressió desfermada contra la revolució democràtica de Catalunya. Llavors, ja ben aposentada en les poltrones del poder i probablement marejada pels insistents cants de sirena que l'atreien a l'abisme i les flors i violes dels qui l'adoraven al crit de "guapa!" cada volta que obria la boca, va intentar augmentar la seua influència per l'únic lloc per on no es pot créixer al País Valencià sinó a risc de perdre l'oremus polític. Fou llavors el moment de la Mónica Oltra del folklore carrincló i el fallerisme militant, de la benedicció de la diglòssia, la mateixa que ens subordina com a poble, com a patrimoni cultural, el moment de mantenir l'accent del nom vinclat cap a la dreta i marcar distàncies amb l'única revolta capaç de transformar les coses des de la base, com resa el vell himne comunista, la del poble de Catalunya i els moviments transformadors, el moment del menyspreu al dolor aliè provocat per la repressió i l'exili. Volent-se fer perdonar per la mateixa dreta que ara ha mogut la seua crucifixió, Oltra va perdre l'oportunitat d'esdevenir la Vicepresidenta del que més viu té el País Valencià. No, no és una bona notícia la defenestració d'Oltra. Segurament Compromís no interpretarà la sacsejada com el fracàs de la presumpta equidistància entre projectes nacionals antagònics i en favor d'una justícia social que mai no acaba d'arribar i passarà pàgina amb el relleu glamurós ja convertit en eco. Però la dimissió d'Oltra simbolitza amargament l'error de perspectiva i les contradiccions i límits de l'espanyolisme progre d'arrel valenciana, el que fa mans i mànigues per navegar entre dues aigües i acaba escorant-se sempre cap a la banda d'estribord. Al capdavall Mónica Oltra ha estat immolada en nom de l'aritmètica partidista i dels interessos electorals del PSOE i l'esquerra espanyola, delerosos ambdós per amollar llast i incapaços d'extirpar de soca-rel la injustícia d'una política segrestada per l'aparell franquista de l'estat que el PSOE i els seus aliats amanyaguen i blinden. Amb la més bona de les voluntats, això sí, i en nom d'un mal no tan menor i que s'eternitza.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 de juny de 2022.]

 


 


diumenge, 19 de juny de 2022

El paradís i els gats

Amb aquest títol es presentava el passat dimarts al Teatre Auditori de Catarroja, en el 7è Cicle de Poesia que organitza el poeta Ramon Guillem, un espectacle amb textos de Bernardo Atxaga i música de Jabier Muguruza protagonitzat pels dos artistes bascos. Relats breus, idonis per ser llegits en veu alta d'una tirada, amb poemes que s'hi insereixen i passatges on es concentra tot l'humor i la ironia característics de l'autor d'Asteasu, diàlegs i pensaments. L'acordió i un parell de cançons interpretades a capela per Muguruza sobre sengles poemes del seu company contrapunten i eixamplen la lectura per meravellosos espais sonors. El llibre-disc, en èuscar, fou editat en 2012 i l'any següent se'n va fer una edició en castellà. Amb un peu en el Zola de la faula Le paradis des chats i un altre en el famós i xarraire gat de Cheshire d'Alícia en terra de meravelles, l'espectacle transcorre entreteixit per fils de seda, ferms i suaus, amb una cadència harmoniosa que sumeix el públic en la mateixa i reflexiva indolència en què viuen els gats d'Atxaga i que convida tàcitament a reservar els més que merescuts aplaudiments per al final, sense interrupcions que en trencarien l'amable atmosfera. L'autor d'Obabakoak, la novel·la que el va fer popular, té molts altres peus i vides literàries, és clar, de la mateixa manera com Muguruza també sap tocar meravellosament bé moltes tecles musicals. A fi de comptes entre allò estrictament personal, amb un to més o menys marcat de confidència, i el que és necessàriament col·lectiu i universal, viu la literatura, la poesia, de vegades sota la forma del relat. ¿I el paradís, que es remunta als mites fundacionals de tantes bíblies, i del qual, per raons poc convincents al remat i malèvolament exemplars i dissuasives en algun cas (contra la fatídica mania humana de fer-se preguntes per conèixer més i continuar caminar) vam ser expulsats? Des de la cosa bíblica Atxaga es fa les preguntes prohibides situant l'acció del primer relat en el santuari d'Arantzazu –que per cert dona nom a unes 65.000 dones d'arreu del món–, enmig d'un magnífic àpat que fa dir a Eulogio, el capellà, a preguntes d'una devota, que el paradís és allà mateix, en aquell estat d'indolència que acompanya la satisfacció plena dels sentits. Si no ens deixem engavanyar per les grans paraules ni les falses expectatives, que tants patiments han portat i porten, efectivament, no deu haver-hi més paradís (a banda dels perduts, com és notori) que aquest ara i ací que evoca la desvagada indolència dels gats. De fet, la indolència o absència de dolor deu ser l'únic paradís possible i inestable, i sovint es corporifica en aquests relats en el narrador que jau tranquil·lament en el seu llit pensant, deixant que la pedra dels records vaja eixamplant els cercles sobre l'estany quiet de la vida que es mira. Però la vida humana és al capdavall dolor i desmemòria, malgrat els gats i els capellans panxacontents, i de vegades els cercles sobre l'estany es retrotrauen cap al centre on ha caigut la pedra, com li passa a Beatriz (un altre colp d'ull al pare Dante del paradís cristià), dona en altre temps memoriosa, d'una precisió infal·lible per als noms, que va perdent llençols de records en el camí cap a la bugada final, en una història plena de tendresa en què Atxaga poetitza la cruel tragèdia de l'oblit. El paradís, sí, potser és ni més ni menys que l'absència de dolor. El mateix que, en el primer hivern fora de l'edèn, fa emmalaltir el tel·lúric Adam i l'obliga a pronunciar per primera vegada les paraules amor, por i mort davant la sorpresa d'Eva. Però la mort encara li és llunyana, perquè Adam només és víctima d'una primera i corrent malaltia sense més conseqüències. I així, al cap de molts anys d'una vida plena, el primer home arriba a aquesta conclusió: "Saps, Eva? La pèrdua del paradís no fou en realitat cap desgràcia. Malgrat els treballs, malgrat allò del pobre Abel i tots els altres conflictes, hem conegut l'únic que, noblement parlant, pot dir-se'n vida". La vida humana, sempre buscant-se en els ulls i els moviments d'un gat o en els secrets d'un arbre ple de fruits, la vida que es rebalsa en la música de les paraules i les paraules de la música un vespre a Catarroja, per exemple, gràcies a les quatre mans i els quatre peus de dos artistes bascos. La vida, sí, aquest aprenentatge constant de la intempèrie, a la part de fora de tots els paradisos.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de juny de 2022.]