Un
modoset «Sí al valencià», més propi de trobades escolars o de
campanya de promoció lingüística, presidia enguany la manifestació
vespertina de la Diada del 9 d'Octubre a la capital valenciana. No
cal dir que, ateses les circumstàncies de reviscolament de la bèstia
feixista per l'actitud dels partits dinàstics (en encertada
denominació de Ramón Cotarelo) i la carta blanca per a la violència
més cega que significa la negació de l'evidència de la brutalitat
policial a Catalunya i el vergonyós discurset del monarca, el tímid
camuflatge no serví de res. Era més que previsible, estava cantat,
que després de la concentració espanyolista de Barcelona de la
vespra, la fauna feixista local intentaria rebentar a hòsties i
insults la pacífica desfilada, que ja s'havia aplicat l'autocensura
en l'exhibició de senyeres i altres símbols proscrits i que
concentrava tot el seu ideari social en una sola consigna,
democràcia. I així fou, amb la proverbial connivència d'una
policia dita nacional que mai no va superar la prova del cotó
democràtic i que el 12 d'octubre tornava a desfilar a Madrid després
de trenta anys d'absència per celebrar el Dia de la Hispanitat i
perquè els fervorosos incondicionals de l'orgull espanyol poguessen
aplaudir i agrair la seua gesta garrotera contra persones pacífiques
i indefenses d'arreu de Catalunya. La pesta blava tornava a ser
declarada al País Valencià –veurem si ha tornat per quedar-s'hi–
amb el seu doble propòsit: boicotejar el govern PSPV-Compromís i
curtcircuitar el corrent elèctric que per història, interessos i
dignitat uneix catalans i valencians. Mentre la imminent proclamació
de la República Catalana apunta al futur, el mapa ibèric es pinta
amb els colors més negres d'un passat sempre present (la vigència
del franquisme, el fracàs de la democràcia) que de moment excita el
pitjor espanyolisme, sosté gràcies al PSOE el govern desnonat de
Rajoy i dissimula la solsida d'un règim endeutat fins a la medul·la
i enrocat a la desesperada en la seua incapacitat d'apamar la
realitat i trobar una porta d'eixida a la pròpia supervivència. Dos
fets em semblen concloents per il·lustrar la inòpia brutal en què
viu instal·lada la política espanyola. D'una banda la pregunta del
diputat Girauta de C's de com s'havia permès que Europa i el món
veiessen el que havia passat a Catalunya el dia del referèndum (els
qui demagògicament acusen l'independentisme de voler crear
fronteres, defensen amb ungles i dents les fronteres dels seus
interessos espuris i posen filferrades a la llibertat d'informació i
expressió); de l'altre el Consell d'Europa i Human Rights Watch
denunciant els «excessos» policials. La suspensió dels efectes de
la Declaració d'Independència anunciada per Puigdemont no ha servit
de moment per obrir la finestra del diàleg. Les pressions per a la
mediació hauran de viatjar a l'altre costat, poc amic de tot allò
que no siga la llei i el garrot i temptat de traure l'exèrcit en
croada. Pel que fa als valencians, i com deia l'Ovidi, la vara del
manar, empunyada per la turba feixista i protegida pels mandarins de
Madrid i de València, et poses com et poses més o menys t'ha de
pegar. La nostra llarga experència amb la pesta ens hauria d'haver
ensenyat que ací no valen mitges tintes, timideses ni inhibicions,
que el feixisme se l'ha de combatre amb totes les eines democràtiques
i que en aquesta batalla hem d'estar ben clarament al costat de la
llibertat i del poble de Catalunya.
[Publicat
a Tipografia La Moderna el dissabte 14 d'octubre de 2017.]
[Pere Català Pic, 1936]
