diumenge, 12 de setembre de 2021

A favor del silenci

Més que no pas una realitat física, pràcticament inconcebible si no el confonem amb la simple incapacitat, més o menys aguda, de percebre els fenòmens sonors que ens envolten, el mateix cos o fenomen sonor que al capdavall som, el silenci és una actitud, una manera de viure. És evident que sense la proporció escaient de silenci tot esdevé caòtic, informe, destrellatat, i la realitat perd contorns i matisos. El silenci absolut fora el buit, la mort, el no-res. No pertany a aquest món sinó com a ideal poètic. Tanmateix es tracta en el cas pràctic d'una qüestió de proporcions, d'equilibri, perquè tan irrespirable seria un silenci perfecte en què no podríem oir ni l'eco dels propis pensaments com l'esclafit permanent a què ens han condemnat. Contra el silenci que pauta els moviments sonors del món, que els fa perceptibles, que els atén i dona forma, una música, unes paraules, la cadència del moviment de l'aigua, la dansa del vent, els petits sorolls domèstics, passes sobre l'arena, s'alça el soroll que tot ho embruta amb les seues exageracions, el seu caràcter vehement i dominant, la seua tirania. I el pitjor de tots els sorolls: el de la xerrameca que s'esbomba per tots els mitjans de domesticació i guia de masses, les mentides repetides fins a l'extenuació, les velles tàctiques goebbelsianes, el frenesí de l'estupidesa perforant els timpans de la sensibilitat i el sentit comú. Ens hem convertit en criatures sotmeses a la dictadura del soroll, contra la qual a penes podem oposar-hi una íntima resistència, la del que fuig per camins solitaris.

La tornada a la ciutat, després del parèntesi més harmònic de l'estiu, ha coincidit amb l'esclat agònic de les falles. Ja em perdonaran els impenitents apassionats de l'algaravia per als quals la festa és sinònim de soroll. Però el soroll de la traca fallera, com és universalment acceptat i reconegut, és a dir, ininterromput i omnipresent, és la millor metàfora de la nostra condició de poble majoritàriament submís, despreocupat, irreflexiu i menfotista. Entenc que a alguns el soroll convertit en tempesta (una mascletà, un alardo alcoià, un local amb molts decibelis) els done força o els eleve a l'èxtasi, entenc que en certs contextos el soroll extrem fins puga tenir virtuts terapèutiques. Puc arribar a entendre-ho si els electroxocs de soroll són pautats de manera escaient i si entre tro de bac i masclet, piula o tronador i les altres mil formes de l'estruend, hi ha el silenci i el respecte sagrat que devem al silenci dels altres. Puc entendre el ritual del soroll, però no la institucionalització del borum com a droga col·lectiva alienadora. D'entre moltes de les coses que en la meua opinió –que vull arrelada en perspectives de classe i país– haurien de canviar en les falles, i algunes de les quals han estat sàviament apuntades en aquest mateix diari per companys més entesos en la matèria, hi ha sens dubte la de la gestió del soroll i l'indispensable armistici del silenci. Una forma més amable i respectuosa amb l'entorn humà i urbà no només no afectaria l'essència ardorosa de les falles sinó que contribuiria a obrir braços i casals als eternament exclosos de la martingala del soroll festiu convertit en dogma irrefutable. I qui diu soroll, diu totes les hipèrboles que l'acompanyen, tots els excessos convertits en trista rutina, les fregitel·les que empudeguen l'aire, els altaveus foradant la nit sense més objectiu que el martiri del veïnat, el fallerisme com a passaport per a la gamberrada impune, l'ostentació suïcida i insostenible, la utilització barroera de la falla com a guerra i trinxera contra tota mena de minories i formes de pensament avançades, com a emblanquiment social de molts capitostos del fatxerio rampant. En fi, qui diu soroll, diu control exhaustiu de juntes centrals sobre qualsevol temptativa de canvi. I diu connivència amb certes formes oprobioses de domini i hegemonia social, diu complicitat del poder de torn davant l'espanyolització creixent de la festa, captiveri i coartada dels vots, diu foment de la burrera i ofec de formes més civilitzades de convivència. Ai, silenci, com tantes coses de la nostra civilitat assetjada, ja fa massa temps que et van cremar en una falla i massa temps que esperem que aquella au fènix renasca de les teues cendres, del caliu ara impossible del nostre voler!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de setembre de 2021].

 


 

diumenge, 5 de setembre de 2021

Retalls d’estiu

Com que la meteorologia és una de les formes més persistents i subtils de la malenconia (la 'bilis negra' de l'etimologia grega), vet ací un final d'estiu com déu mana, amb pluges torrencials, la mar embravida i molt d'aparat elèctric. No sabem, però, si la repetició dels fenòmens cíclics n'incrementa la sensació o l'apaivaga. El pitjor, en tot cas, és l'excés de novetats en aquest terreny tan sensible del temps i de l'oratge, i més d'ençà que som conscients dels estralls que imposa el canvi climàtic provocat per l'avarícia i l'estupidesa humana. Contra la incertesa i la manca de respostes, però, sempre tindrem a mà un d'aquells tòpics amb què ens creiem combatre el mal de queixals de l'irremeiable: "El temps ja no és el que era". O l'eixuta saviesa del refranyer: "Per ploure, venint-hi bé tothom, no plouria mai". El parpelleig solar de l'estiu no ha deixat només aiguats i inundacions. En la llunyania de les televisions apagades, fulgurant de tant en tant en les planes dels periòdics (digitals), se'n van anar els jocs olímpics de Tòquio en bona hora i els déus de l'Olimp van tornar a la seua migdiada eterna d'ambrosia i núvols, els mateixos segurament que ens van privar de contemplar un any més les llàgrimes de Sant Llorenç. Messi va tocar el dos també per la porta falsa per alimentar malenconies futures: les misèries presents sempre xoquen amb les (certes i incertes) glòries passades, és llei de vida. Àmplies masses desil·lustrades van haver d'aprendre d'un colp que el futbol també es movia amb la lògica sinistra dels negocis, que era un simple negoci, vaja, com la sopa d'all és només sopa d'all. A l'astre argentí li costarà déu i ajuda celebrar els gols en francès, el pobre. L'aeroport de Kabul, amb les forces estatunidenques i aliades fugint amb la cua entre les cames, els talibans d'ahir i d'avui reprenent el poder i el botí deixat pels fugitius i la sort de milions de persones ballant en la corda fluixa a un pam de l'abisme, quedarà també en la pupil·la de la memòria. Europa, ai, Europa, s'apressa ja, després dels numerets de les llàgrimes i la solidaritat amb les víctimes de la barbàrie dels fanàtics de l'opi, el tràfec d'armes i Al·là, a blindar les seues fronteres davant la previsible allau d'exiliats. El burca torna com a símbol universal de la ignomínia. I Europa, de nou, amb el cul a l'aire, pintamones de la diplomàcia quan el que més necessitàvem eren artistes de veritat que sabessen inventar els colors d'una realitat que no comprenem i ens ofega. L'estiu deixa, afortunadament, més retalls per evocar o per alçar-hi les perpètues flames de la nostàlgia, que són l'oblit, com aquestes falles setembrals, al·lucinades, que desperten en l'estrany per primera vegada la tendresa d'una festa que sembla recuperar part de la seua dimensió popular i humana, massa humana, només que a força de pandèmia. Dec estar jo també al·lucinant a aquestes hores. L'ansiat alliberament, després de 52 anys de penós peatge, dels trams que quedaven de l'AP-7, que algú ha batejat encertadament com el carrer major dels Països Catalans, deu ser un avançament en efectiu de llibertats futures? Per la reciprocitat d'emissions en català ja empenyen a l'una Òmnium, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear després del gran treball impulsat des d'una base capitanejada per Decidim. L'estiu deixa així mateix els retalls de papers i moments memorables passats amb els poemes de Joseba Sarrionandia (Hilda dago poesia?/¿La poesía está muerta?), Attilio Bertolucci (Porta'm amb tu) i Francesc Garriga (Cosmonauta), els articles de combat d'Hannah Arendt (Participar del món), l'assaig de Mircea Eliades (Imágenes y simbolos), la novel·la de Rafa Lahuerta (Noruega) i els relats d'Isaak Babel (Caballería roja). Afortunadament sempre hi ha coses que desconeixem, i això també és una forma de melangia. Ens deixa per fi l'estiu tots els colors del verd (i n'hi ha un fum) que es despleguen entre Zarautz i Mutriku, amb epicentre a Deba i la vall de Lastur, a la vora dels penya-segats i platges que la geologia va anar escolpint durant milions d'anys sense ni miquiua de malenconia. Ens deixa Itziar i el miracle de la maternitat de Jorge Oteiza, i l'ermita de Santa Katalina, les fagedes de Pagoeta i la remor profunda de les paraules, cançons i poemes bascos.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 3 de setembre de 2021.]

 

 
['Maternitat' de Jorge Oteiza a Itziar.]